Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris versions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris versions. Mostrar tots els missatges

diumenge, 2 de novembre del 2025

Petites joies de la música i la dansa (II)

 

Alfred Deller, primer contratenor modern


Seguim amb més mostres de peces ben interessants.


Georg Friedrich Händel

Sí, ja sé que aquest compositor el repeteixo, però és que el fragment és una veritable troballa. Es tracta del primer número de la seva Oda per a l'Aniversari de la Reina Anna. Tota l'obra és magnífica, però aquesta part és simplement meravellosa. Està escrita per a contratenor, el seu títol és Font eterna de Llum divina, i realment es pot sentir -si el cantant ho sap interpretar- la sensació d'assistir al naixement de tota llum i tota puresa.


Ode for the birthday of Queen Anne (1713) - Eternal Source of Light Divine

Aquesta versió està interpretada pel llegendari contratenor anglès Alfred Deller (1912-1979), el primer contratenor de l'època moderna (és a dir, no castrat), que va crear l'escola de cantants d'aquesta corda, perduda des del segle XVIII. El cant del contratenor actual es basa en la utilització molt acurada de la veu de falset, i aquesta tècnica, avui ben generalitzada, va ser ideada per Deller. La reaparició dels contratenors ha permès recuperar una gran quantitat de música barroca que no s'escoltava des de feia 200 anys.


https://www.youtube.com/watch?v=6JkZUu4ngXU&list=RDMMV3L0zpQwh0g&index=17



Edvard Grieg




Edvard Grieg (1843-1907) va ser un notabílissim músic noruec, creador del que podríem anomenar la música nacional noruega. Els seus viatges li van permetre conéixer il·lustres músics centroeuropeus de l'època. Memorable va ser la seva relació amb Franz Listz, que el va animar i recomanar a les autoritats musicals del seu país, la qual cosa va engegar definitivament la seva carrera com a compositor.

L'origen de Peer Gynt està en una obra teatral del dramaturg noruec Henrik Ibsen. Grieg va composar la música incidental de l'obra i després, vist el seu èxit, la va concretar en dues suites orquestrals per a concert que s'interpreten força. Una llàstima que només s'interpretin les suites, ja que la peca sencera és de gran valor musical.

El personatge de Peer és una mena de Don Juan escandinau vingut a menys, desorientat, vanitós i molt esmunyedís, que arriba a enamorar fins i tot a una princesa troll i tenir-ne un fill monstruós. Abans ja havia seduit i abandonat la pobra Ingrid, una núvia a la que segresta del seu mateix casament. Després de la mort de la seva mare, Aase, acaba finalment al nord d'Àfrica, on es converteix en mercader i tractant d'esclaus. Allà, fent-se passar per profeta, provarà d'engalipar la jove ballarina Anitra, que podrà escapar-se d'ell. Peer torna a Noruega molt ric, però un naufragi li fa perdre tota la seva fortuna. Finalment, l'amor de la seva estimada Solveig  -que l'ha estat esperant tots aquests anys- és capaç de redimir-lo al final de la seva vida. 

Vaja, que Peer Gynt és una mena de Tenorio una mica anterior al de Zorrilla. Tots dos, ves a saber per què, es salven al final, mentre els Juanes de Tirso i Molière, i el Giovanni de Da Ponte i Mozart, cauen directes als inferns. I són personatges molt semblants, però Ibsen i Zorrilla juguen amb temes de redempció per amor que els altres, protagonistes similars - i no necessàriament pitjors persones -, no arriben ni a tastar.

Com a mostra de la composició de Grieg he triat la dança d'Anitra. Segons alguns crítics és la pitjor peça de l'obra, però jo la trobo molt al·legre, i com que es tracta d'una noia que es salva de les martingales de Peer, em sembla molt adequada per incloure-la en aquest recull de petites joies.


Peer Gynt (1876) - La dança d'Anitra

Versió de la Filàrmonica de Nova York dirigida per Kurt Masur.


https://www.youtube.com/watch?v=xV9e9rDsxOw&t=36s



Antonin Dvorak




Antonin Dvorak (1841-1904) és a la República Txeca (Bohèmia-Moràvia) el que Grieg va ser per a Noruega, és a dir, un músic capaç de crear obres segons les convencions clàssiques utilitzant melodies i formes populars de la seva terra. És un dels millors compositors del segle XIX i ha quedat emmarcat en l'anomenat Moviment Nacionalista que va passar per Europa donant valor a les caracteristiques pròpies de cada regió. A Txequia també trobarem el fantàstic Bedrich Smetana i a Leos Janacek.

Avui us vull proposar el darrer moviment de la seva Novena Simfonia, també anomenada "Del Nou Món", ja que a va composar en una estada a Nova York l'any 1893; és la seva composició més popular i una de les simfonies més interpretades en el circuit internacional. Es tracta d'una obra bella i commovedora. Alguns dels seus fragments posen realment la pell de gallina, i aquest quart moviment ens en dóna una bona mostra en només dotze minuts,


Simfonia número 9, dita "Del Nou Món" (1893) - Quart moviment

https://www.youtube.com/watch?v=r9RH0HrzWqw


Ara bé, si teniu una mica més de temps, us recomanaria la simfonia sencera, en aquesta fabulosa versió de la Kristiansand Symphony Orchestra sota la direcció de Julian Rachlin. Una experiència meravellosa.


Simfonia número 9, dita "Del Nou Món" - Obra complerta

https://www.youtube.com/watch?v=KsctQjsiI5A&list=RDKsctQjsiI5A&start_radio=1


Bedrich Smetana



Bedrich Smetana (1824-1884), com he comentat en l'apartat anterior, és un dels compositors més notables del nacionalisme txec i qui va obrir el cami a Dvorak. Lamentablement, no és gaire conegut fora del seu país i en els concerts del circuit internacional s'interpreten poques obres seves. Així i tot, és bastant popular el seu poema simfònic La meva pàtria (1879), del qual he escollit el preciós fragment que va dedicar al riu Moldava, aquí descrit tant en els seus moments dolços com en mig de les tempestes i els aiguats. Hem de tenir en compte que Smetana ja feia bastant de temps que s'havia quedat totalment sord quan va escriure aquesta obra. És molt emocionant i perfectament equilibrada. Us la deixo en la versió gravada per Herbert Von Karajan.


La meva pàtria (1879) - El Moldava

https://www.youtube.com/watch?v=KAHb8v1PaKc





diumenge, 28 de setembre del 2025

Personalitats en conflicte (música - II)

 


Retrat del bufó Stanczyk (1862), del pintor polonès Jan Matejko,
és una bona representació de la psique i les emocions torturades
de personatges com Rigoletto i Miccone

Seguim amb l'observació de personalitats en conflicte, ara un altre cop en música, explorant de forma superficial quatre personatges. Seran dos homes, Rigoletto i Miccone, semblants en alguns aspectes i molt diferents en altres. I dues dones, aquestes amb pocs punts de contacte: Azucena, amb una vida torturada i records horrorosos, i Carmen, lliure i capriciosa, una femme fatale arquetípica. I tots en unes obres musicals interesantíssimes: dues òperes de Verdi, una de Bizet, i una sarsuela de Rafael Millán Picazo, un autor injustament oblidat en l'actualitat.


Rigoletto (Rigoletto, F.M.Piave i Giuseppe Verdi, 1851)

Aquesta òpera està inspirada en l'obra de teatre Le roi s'amuse (1832) de Victor Hugo. Una obra, val a dir, que va provocar un escàndol en el seu moment i va ser censurada de forma immediata per immoralitat. La immoralitat, penso jo, no és pas de l'obra en si, sinó del seu protagonista, el rei Francesc I de França, que és presentat com un llibertí desenfrenat. I és clar, just recuperada la monarquia a França, van considerar que era un atac directe contra la institució.

Giuseppe Verdi es va sentir atret pel tema, tot i que es va veure obligat a canviar el lloc dels esdeveniments i els càrrecs i noms dels protagonistes. El titol, Rigoletto, es refereix al protagonista, el malèvol bufó del Duc de Màntua. La cort del Duc és un niu de frivolitats i crims de tota mena, sense moral ni contenció, tot plegat atiat per Rigoletto. Ara bé, sense que ningú ho sàpiga, Rigoletto va tenir una filla, Gilda, a la que estima intensament i a qui vol protegir del detestable ambient de la cort. Però en un moment donat Gilda es converteix en l'objecte del desig del Duc, que la pren per l'amant de Rigoletto, i ella s'enamora. Rigoletto trama un assassinat per venjança, però la víctima que caurà serà la mateixa Gilda, que morirà en braços del seu pare.

Rigoletto és un protagonista enormement tràgic, que oscil·la entre l'odi pels aristòcrates de Màntua i l'amor per la seva filla. La seva maldat provocarà un seguit de desgràcies i acabarà victima de les seves mateixes estratagemes i enganys.

Us deixo aquí l'única ària que canta en tota l'òpera, Cortigiani, vil razza dannata. Prega pietat per a la seva filla, vexada i humiliada, i d'alguna manera la seva desesperació prefigura el desastre final. Aquesta versió està cantada pel baríton gallec Borja Quiza, i la trobo molt encertada.


Cortigiani, vil razza dannata (Cortesans, raça vil i maleïda)


Borja Quiza, a qui vaig veure cantar per primera vegada en una bona versió de la fantàstica sarsuela El barberillo de Lavapiés (en un altre moment en parlarem), en el divertit paper de Lamparilla, fa aquí un impressionant canvi de registre.


El baríton gallec Borja Quiza fa una bona
interpretació de Rigoletto



Azucena (Il trovatore, L. Bardare, S. Cammarano i Giuseppe Verdi, 1853)

I seguim amb Verdi, amb una altra de les seves tragèdies (tan apreciades en aquell moment). Està inspirada en una obra espanyola, El trovador (1836), d'Antonio García Gutiérrez. Té un argument complicat i gairebé inverosímil, i, com sempre, els papers del conflicte (segur que us heu fixat) es donen a les veus greus. En aquest cas és Azucena, una gitana (paper per a una mezzosoprano), la que porta el pes del drama. La seva mare va ser cremada viva acusada de bruixeria, i abans de morir va demanar a Azucena que la vengès. D'aquí tota l'enrevessada trama de segrestaments, fills desapareguts, suïcidis, traïcions, assassinats, i altres desgràcies per l'estil. Ara, la música, és clar que sí, és de primera.

En aquesta ària estremidora, Azucena recorda el terrible moment de l'execució de la seva mare. No és pas estrany que conservi tant d'odi i rancúnia en el seu cor contra els qui la van condemnar.


La mezzosoprano georgiana Anita Rachvelisvili
impressiona, i no pas poc, en el seu paper d'Azucena


Stride la vampa (La flama avança)

Aquesta versió d'Anita Rachvelisvili en el Metropolitan Opera és preciosa. I posa la pell de gallina.


Carmen (Carmen, H. Meilhac, L. Halèvy i Georges Bizet, 1875)

Carmen és un personatge arquetípic del desig de llibertat i la fugida del control. Curiosament, i a diferència de la figura de Don Juan, no procedeix de cap font espanyola, sinó francesa, la novel·la Carmen (1845) de Prosper Merimée. Aquí, amb un romanticisme exacerbat i totalment immers en l'exotisme d'una Andalusia irreal de cap al 1820, es desenvolupa la història d'una preciosa jove gitana que no vol lligar-se a res ni a ningú. De caràcter fort, arrauxada, capriciosa i valenta, adoradora de l'amor físic i orgullosa del seu domini dels mascles, trobarà finalment la destrucció de la mà d'una de les seves víctimes: Don José, un "home d'honor" que per l'amor d'ella abandona tot el que respecta, i desprès pretèn que ella li sigui fidel per a tota l'eternitat com a pagament del sacrifici d'ell. No, les coses no funcionen així, oi?

Georges Bizet va fer amb aquest argument una fantàstica òpera que en el moment de la seva estrena no va tenir cap èxit. En canvi, actualment es considera una de les millors òperes franceses i segueix activa en el repertori internacional, guanyant prestigi conforme passa el temps.

El paper de Carmen, com no pot ser d'una altra manera, el fa una mezzosoprano. Sentirem l'ària L'amour est un oiseau rebelle, la més coneguda de l'obra juntament amb la d'Escamillo (Toreador, en garde, per a baríton).


La mezzosoprano letona Elina Garança en la seva interpretació
de Carmen, la inoblidable antiheroïna de Bizet



Elina Garança, mezzosoprano, fa una molt bona interpretació de Carmen en aquesta producció del Metropolitan Opera de Nova York. I sentireu tota una declaració de principis i del caràcter de la nostra protagonista.

L'amour est un oiseau rebelle (L'amor és un ocell rebel)


I per tenir una mica més de context, l'ària d'Escamillo, aquí interpretada pel gran baríton Ruggero Raimondi en una producció de l'Òpera de París. Un cantant especialista en Mozart, però que queda bé en tot tipus de papers.

Vals del toreador (Toreador, en garde)



Miccone (La dogaresa, A. López Monís i R. Millán Picazo, 1920)

La dogaresa és una de les sarsueles més notables, per al meu gust, que ha donat aquest gènere. Quant a trama ve a ser una mena de versió suavitzada de Rigoletto. Ara bé, la part musical és excel·lent, i demana uns cantants de primera categoria. Quant a gènere, és de mala classificació, ja que presenta números còmics, d'altres seriosos, i algun de realment dramàtic, amb un final tràgic per al protagonista. A mi em sembla un singspiel, com Don Giovanni, amb una barreja de situacions que als acadèmics de les tres unitats (lloc, temps i acció) els hagués fet feredat, especialment quant a acció; lloc i temps sí es respecten.

L'argument es desenvolupa a Venècia en un moment indeterminat del segles XV o XVI. El dux, un tirà vell i xacrós, s'encapritxa d'una jove florista, Marietta, per la maligna influència del seu bufó, Miccone, i la porta al palau per obligar-la a casar-se amb ell. En realitat, és Miccone qui n'està enamorat, però no creu que la noia (ni cap altra) es fixi en ell, ja que, encara que es tracta d'un home jove i intel·ligent, pateix una greu combinació de cifosi i escoliosi que el deforma totalment, i que l'ha condemnat a no poder ser una altra cosa que un bufó de cort. Així que el que pretèn és que el dux es casi amb Marietta per tenir-la al palau, a la seva mercè. 

Marietta està enamorada de Paolo, un gondoler, que, abatut per la seva pèrdua, intenta l'impossible per rescatar-la. Tenen un matrimoni amic, Marco i Rosina, que els ajudaran molt. Però tot s'esguerra i Paolo és jutjat i condemnat a mort. Marietta, desesperada, demana ajuda a Miccone. S'adonat que ell n'està enamorat i li ofereix convertir-se en la seva amant si ell li salva la vida a Paolo. Miccone accepta el tracte, però la bondat i la compassió que li demostra Marietta el trasbalsen completament. Vist que el dux no vol perdonar Paolo, Miccone aprofita una llei veneciana que llibera un condemnat a mort si es troba amb el viàtic mentre el porten al cadals, i mata al dux per demanar el viàtic, alliberar Paolo i fer feliç a Marietta. I, és clar, serà condemnat a mort per l'assassinat.

Miccone, un home despietat i cruel com a reacció al seu patiment físic i moral, acaba donant la vida pel seu amor. El bon cor i la dolcesa que li demostra Marietta, la seva sinceritat quan se li ofereix com amant només per a ell, i la forma en què li demostra (una carícia i un meravellós petó que si els actors-cantants ho representen bé és una escena preciosa), commouen el cor de Miccone i el fan actuar com una persona honesta i amorosa. 

Com es pot veure, és una obra extremament romàntica; a més com ja he comentat, demana uns quants cantants de primera línia:

Miccone (baríton) té un paper llarg i molt difícil. A més, ha de representar-lo completament inclinat per reproduir la seva condició física, que condiciona el seu taranná i travessa tota la trama de l'obra.

Marietta (soprano lírica) demana una cantant molt ben dotada i millor si el timbre no és massa agut. Tots dos, Miccone i Marietta, tenen al seu càrrec la part més important i dramàtica de la sarsuela.

Rosina (mezzosoprano) i Marco (baríton), venen a ser "la parella còmica". Ell no té gaire paper, però Rosina sí es pot lluir en un parell d'escenes de comèdia.

Paolo (tenor líric) és l'enamorat de Marietta. Té un parell d'àries (o romances, com es diu en sarsuela) molt maques i no gaire difícils, però precisament per això és un paper que es sol donar a tenors de no massa qualitat, i la composició no llueix com es mereixeria.

Zabulón, un vell jueu (baix), és un paper no gaire llarg, però amb dues intervencions molt notables: el duet amb Rosina (còmic) i un altre duet amb Miccone. Si s'aconsegueix que Zabulón sigui un baix profund (no són gaire corrents en sarsuela), el contrast entre les dues veus en fa un duet incomparable.

La fetillera del mercat (contralt) té només una romança en el primer acte, però és un paper molt bonic i no pas fàcil.

La part més dificultosa d'aquesta sarsuela, per a mi, són les parts parlades, ja que passar de parlar a cantar, al nivell de cant que demana l'obra, és molt complicat. En algunes versions els papers cantants i parlats els fan diferents persones. D'aquí el que crec que és l'avantatge dels singspiel com els de Mozart sobre les sarsueles: que en lloc de parlar, els cantants canten els recitatius per fer avançar la trama. Això els permet mantenir la veu col·locada pel cant i no perdre qualitat ni cansar-se.

Vaig trobar fa uns anys una versió de La dogaresa a YouTube representada per un grup d'aficionats de Sant Andreu del Palomar, però amb els tres cantants principals (Marietta, Miccone i Zabulón) totalment professionals. Marietta era una soprano dramàtica ja d'edat, que en el seu temps devia haver estat de primera línia i conservava bona part de les seves dots. Miccone era un fantàstic baríton molt jove, un noi altíssim que va passar tota l'obra ajupit, i Zabulón un baix profund de molta qualitat. A més, la posada en escena era molt bona; sortia la famosa escena entre Marietta i Miccone molt ben resolta. Dissortadament, no he pogut trobar aquesta gravació (sembla haver desaparegut totalment de YouTube), així que he optat per una versió gravada per uns bons cantants, ja que altres vídeos que he vist no fan justícia a aquesta obra, en absolut.


El magnífic retrat que Velázquez va fer de Diego de Acedo
il·lustra prou bé la psicologia del personaje de Miccone,
ja que no el seu físic. Acedo era un nan acondroplàsic, Miccone
pateix escoliosi i cifosi greus



Duet de Miccone i Zabulón  minut 13:40 fins el 18:37

Miccone, Manuel Ausensi (baríton); Zabulón, Antonio Campó (baix-baríton)

En aquest duet, Zabulón descobreix l'amor de Miccone per Marietta, i comença a riure's d'ell, encara que aviat deixa de fer-ho per les amenaces de Miccone. Però Miccone necessita desesperadament una mica de comprensió i confessa els seus sentiments a Zabulón.


Duet de Miccone i Marietta minut 52:00 fins el 58:25

Marietta, Ángeles Chamorro (soprano); Miccone, Manuel Ausensi (baríton)

Marietta demana a Miccone que salvi a Paolo i li promet que s'entregarà a ell de forma exclusiva per sempre a fi d'agrair-li el favor. Cap al final de la intervenció ella acaricia i besa Miccone amb tota la tendresa i el cor de Miccone queda commogut i ell deixa enrere el seu odi i la seva tristesa i soledat.


Aprofitant que l'obra està sencera, es poden escoltar fragments bellíssims, com l'ària de Miccone Un conde fue (minut 58:28), o la de la fetillera, Quien quiera saber lo oculto y fatal (minut 3:58), i, per què no, tota la sarsuela, que val realment la pena.


dissabte, 30 d’agost del 2025

Requiem de Fauré: una mostra d'esperança

 

Gabriel Fauré retratat per John Singer Sargent el 1889,
època de la composició del Requiem

Gabriel Fauré està considerat actualment un dels músics francesos més importants de finals del segle XIX. En canvi, en la seva època opinaven que era "massa modern" i l'èlite musical li va posar bastants entrebancs. Va ser deixeble i amic de Camille Saint-Säens mentre que Maurice Ravel es va convertir en el seu alumne més il·lustre. Va gaudir de l'admiració i el respecte de músics tan importants com Isaac Albéniz, Piotr Tchaikovsky, Richard Strauss i Aaron Copland. Una de les seves peces més conegudes a nivell popular és aquest Requiem, estrenat a la Madeleine de París el 1888. 

Diu la llegenda que el va composar per als seus pares, morts entre 1885 i 1887, però en realitat no hi ha cap document que ho provi ni cap insinuació del mateix autor en aquest sentit. Sí és cert que va dir: "El meu requiem no expressa por a la mort. Per a mi és un feliç alliberament, l'aspiració a una felicitat superior".

Jo vaig intervenir en la interpretació d'aquesta obra en un meravellós concert, d'aquells inoblidables, i el preparador sí que creia que el Requiem era per als pares de Fauré, i ho comentava per un detall que pot ser important: Fauré no era una persona religiosa, el més probable és que fos agnòstic, però la pèrdua successiva del pare i la mare el van afectar molt. Aquest Requiem no és molt pietós, ni amenaça amb horribles càstigs els pecadors, ni segueix estrictament la litúrgia, sinó que és un prec, respectuós i sentit, per a l'eterna felicitat d'aquell a qui es dedica. És fàcil, doncs, suposar que Fauré pensava en algú molt estimat. I per la meva part, crec que també està dedicat a tots nosaltres, fràgils humans, que en general tenim poc d'herois de la fe.

En lloc d'una obra tremendista i aterridora tenim una peça molt dolça i commovedora, que no té gaire a veure amb altres misses de difunts ben conegudes. Sempre he pensat que és un Requiem que acaba bé. No hi ha Dies irae, la terrible descripció del dia del judici, sinó el prec, precisament, que siguem alliberats del terror d'aquest dia (Libera me, Domine). I al final, un número que no pertany a les misses de requiem, In paradisum, dolç i ple d'esperança. En alguns fragments em recorda, i molt, l'estil de la música vocal religiosa de Schubert.

I una cosa curiosa (ves a saber si és casual o no), igual que el de Mozart, està escrit en la tonalitat de re menor. És bastant curt, dura poc més de mitja hora. Està estructurat en set moviments:


I. Introït i Kyrie

L'entrada de la peça és solemne, però en absolut terrorífica. Parla de serenitat i acceptació.


II. Offertoire

Senyor Jesucrist, allibera les ànimes dels difunts del dolors, de les penes, que no caiguin en l'obscuritat... És un prec humil i sentit, subratllat per una melodia i una harmonia trencadores i precioses.


III. Sanctus

Aquí estem, amb els àngels, cantant ben tranquils. Tot va bé.


IV. Pie Jesu

Senyor Jesús, donan's el descans. Un prec dolç i esperançat.


V. Agnus Dei et Lux Aeterna

Aquest número és solemne, amb un equilibri meravellós entre les quatre cordes del cor, i una expressivitat increïble.


VI. Libera me

És potser el fragment més colpidor, i a més en tinc un record molt i molt especial degut a un emotiu incident durant l'assaig general. Va ser el dia que vam conéixer el baríton solista, anglès. El director l'havia demanat expressament per a aquest  concert, ja que creia que era el millor intèrpret d'aquest Requiem que es podria trobar, però el cantant no n'estava gaire convençut. Els cors d'afeccionats del sud d'Europa no li despertaven cap mena d'entusiasme, i opinava que els hi faltava tècnica. No deixava de tenir la seva raó, però el director, finalment, va aconseguir que vingués. 

Recordo que, en acabar la seva intervenció en aquest número, quan entra el cor, es va girar, sorprès, cap a nosaltres. Ens va escoltar amb gran atenció, i, en tornar a fer la seva part, la va cantar de cara al cor, molt emocionat, mirant-nos gairebé d'un a un. Després, el director ens va dir que el solista se li havia adreçat i li va comentar que la nostra visió d'aquest Requiem l'havia commogut com cap altra: "A aquests cantaires potser els falta tècnica, però és la interpretació més sincerament emotiva que he sentit mai. Hi posen tot el cor, tot el sentiment".

Acabat el concert vam fer un sopar (era el costum, sempre el feiem), i per acomiadar-nos d'ell en el moment que marxava li vam cantar la part coral d'aquest número. I ell ens el va interpretar sencer, només per a nosaltres. Crec que al final se'ns saltaven les llàgrimes a tots.

És un record entranyable.


VII. In Paradisum

I el final, bé, el que és segur és que hem anat al paradís, i allà estem en bona companyia i simplement feliços per tota l'eternitat... o el temps que ens toqui, per desprès adormir-nos dolçament.


He trobat aquesta estupenda versió del Cor i Orquestra Simfònica de Galícia (sí, que carai, del sud d'Europa), sota la inspirada direcció de Víctor Pablo Pérez.


Gabriel Fauré - Requiem - Víctor Pablo Pérez


A veure si us arriba al cor com em va arribar a mi.


dissabte, 9 d’agost del 2025

Més versions excel·lents: Dixit Dominus, Händel i Emmanuelle Haïm


 

Retrat de Händel quan era molt jove, més o menys per l'època
de la composició del Dixit Dominus


I anar seguint amb les meravelloses versions que darrerament es fan de diferents obres barroques, aquí us deixo aquesta del Dixit Dominus HWV 232 (1707), amb text del psalm 110, que es creu escrit pel mateix David, i on es declara sacerdot d'Israel. 

Es tracta de la partitura autògrafa de Händel més antiga que ens ha arribat intacta. El compositor tenia només 22 anys i estava treballant a Itàlia. És possible que fos estrenada a Roma el juliol de 1707, però no s'ha pogut confirmar la documentació.

L'obra s'estructura en nou números repartits entre cor i solistes:

I. Dixit Dominus (Va dir el Senyor a meu senyor)

II. Virgam Virtutis tuae (Impera sobre els enemics)

III. Tecum principium (Eres príncep des del ventre de la teva mare)

IV. Juravit Dominus (El Senyor ho ha jurat, i no se'n desdiurà)

V. Tu es sacerdos in aeternum (Seràs sacerdot per sempre, segons l'ordre de Melquisedec)

VI. Dominus a dextris tuis (El Senyor és al teu costat)

VII. Judicabit in nationibus (Jutga els pobles)

VIII. De torrente in via bibet (En ple camí podràs beure al rierol i aixecaràs el cap)

IX. Gloria Patri (Doxologia) - la doxologia no pertany al text original hebreu, és un afegit del cristianisme.


El Dixit Dominus va ser un psalm molt popular en l'època barroca i clàssica, i existeixen tota una colla de versions a quina més bonica, destacant aquesta de Händel, la de Mozart (formant part de les Vesperae Solennes de Confessore, que podeu trobar en aquest mateix blog) i la de Vivaldi. Jo he tingut la gran sort de cantar les versions de Händel i la de Mozart com a membre del cor.

Quant a la directora, Emmanuelle Haïm, és una notable clavecinista i directora d'orquestra francesa especialitzada en música barroca, i ens ha deixat una interpretació que trobo magnífica.

Gaudiu-la, que s'ho val.


Dixit Dominus - Händel - Emmanuelle Haïm



Emmanuelle Haïm




dissabte, 24 de maig del 2025

Beethoven, Baremboim, i dues simfonies

 

Beethoven l'any 1804, quan va començar la composició
de la cinquena simfonia

L'any 1808 van passar moltes coses a Europa, i entre d'altres, una d'importància per al nostre país: el motí d'Aranjuez, que va donar pas a la Guerra de la Independència, mentre la resta del continent s'enfonsava en les guerres napoleòniques. Així i tot, altres successos més agradables s'esdevenien, i un d'ells va ser cabdal en el món de la música clàssica. El 22 de desembre, a Viena, s'estrenaven dues simfonies de Beethoven, la cinquena i la sisena, juntament amb altres obres del mateix compositor.

Beethoven ja tenia greus problemes d'oïda, degut a l'otosclerosi, i des de l'any 1801 disposava amb prou feines d'un 40% de la seva capacitat auditiva, i no era capaç de sentir les consonants, per la qual cosa no podia entendre què li deien. Si escoltem aquestes dues meravelloses simfonies i pensem que les va composar un músic apassionat per la seva feina que s'estava quedant progressivament sord sense possibilitat de curació, crec que podrem copsar millor la seva lluita, la seva determinació, i la seva força de caràcter per seguir treballant amb aquest entusiasme i dedicació.

La cinquena simfonia es va convertir ben aviat en una peça clau del repertori orquestral, i encara ho és. Entre altres homenatges, va ser una de les obres triades (en concret el seu primer moviment) per aparèixer al Voyager Golden Record, la gravació de sons de la Terra enviada a l'espai l'any 1977 a la sonda Voyager. Ja en la seva època va ser tan demanada la seva interpretació que Franz Listz en va fer una versió reduïda per a piano i facil·litar així la seva difusió.

S'estructura en quatre moviments, Allegro con brio, Andante con moto, Scherzo Allegro i Allegro Presto. El començament del primer moviment conté un dels motius més famosos de la música occidental, el famós ta-ta-ta-Taaa.  Algunes persones l'anomenen La Simfonia del Destí, ja que en algun moment un autor va afirmar que aquest motiu rítmic, que travessa tota l'obra, li va semblar el Destí trucant a la seva porta, d'aquí el nom que de vegades apareix per referir-se a la cinquena. 

La sisena simfonia, coneguda també com a Simfonia Pastoral, es va composar més o menys al mateix temps que la cinquena, i té un caràcter ben diferent. Beethoven adorava la Natura, i va dir que la sisena és l'expressió del seu sentiment. En el seu temps no va agradar gaire, i tothom preferia la cinquena, però en el segle XX se l'ha anat apreciant cada cop més. Una versió reduïda, dirigida per Leopold Stokowski, va ser triada per Disney per aparéixer a Fantasia (1940), on acompanyava un simpàtic curtmetratge ambientat a l'Olimp; aquesta pel·licula la va popularitzar extraordinàriament i ara, al segle XXI, és una de les més gravades i interpretades del repertori de Beethoven.

Té cinc moviments en lloc dels quatre tradicionals i tots porten títols:

I. Allegro ma non troppo. Desperten alegres sentiments en trobar-me al camp.

II. Andante molto mosso. Al costat del rierol.

III. Allegro. Animada reunió de camperols.

IV. Allegro. Llampecs i tempesta.

V. Allegretto. Alegria i agraïment després de la tempesta.

Aquesta obra conté alguns dels passatges més bonics de Beethoven, és relaxant i animada, i també solemne al final, quan ens mostra la grandesa de la Natura.


Quant a Daniel Baremboim, és un notabilíssim músic, argentí d'origen jueu, que va començar com a pianista, disciplina on va arribar a tenir molta anomenada. Allunyat dels concerts com a solista per la seva edat, va desenvolupar una exitosa carrera com a director d'orquestra. 

Sempre ha sigut una persona de pensament molt lliure: bona part dels seus estudis els va fer a Israel, d'on també té la nacionalitat, però no per això ha deixat d'interessar-se per músics com Wagner, que estava totalment prohibit en aquest país, i va aconseguir dirigir-hi una peça l'any 2001, a Jerusalem, per la qual cosa va haver de lluitar molt i enfrontarse a greus crítiques. 

També està totalment en contra de l'actuació del govern israelià a Gaza, i va impulsar un moviment per a reunir joves músics, palestins i israelians, la West-East Divan Orchestra, iniciativa que ha rebut nombrosos premis internacionals per a la pau i la concòrdia.

Jo havia tingut molts discs d'ell com a pianista, i m'encantava, i ara gaudeixo moltíssim de les seves dots com a director. Aquí us deixo la cinquena i la sisena de Beethoven sota la seva direcció, i precisament amb la West-East Divan Orchestra. Sentiu-les amb l'alegria i la bona disposició que Barenboim sap donar a la música d'un autèntic geni.


Simfonia número 5


Simfonia número 6




Daniel Barenboim





dijous, 8 de maig del 2025

Haydn i una missa en temps de guerra

Haydn l'any 1792 (retrat de Thomas Hardy)

 


Franz Joseph Haydn (1732-1809) és un dels més grans referents del classicisme vienès del segle XVIII. Mozart el va apreciar moltissim i li deia "papà Haydn", expressant així el seu afecte i confiança pel col·lega vint anys més gran.

Haydn va començar la seva carrera d'una forma que il·lustra prou bé la situació dels músics a la seva època, com a membre del servei de la casa Esterhazy, lloc que va ocupar durant 30 anys. Val a dir que en general els Esterhazy van saber apreciar quin gran professional tenien, i va ser prou ben tractat, tot i que s'havia d'ajustar als desitgs del seu patró i no podia pas composar quan i el què volia. Així i tot Anton Esterhazy, entusiasmat per la seva obra i vàlua, se'l va endur a Londres entre 1791 i 1792, fet que el va donar a conéixer a un públic entusiasta i una societat a qui encantava la música vienesa. Haydn va ser nomenat Doctor Honoris Causa a l'universitat d'Oxford. En la segona i darrera visita a Londres, l'any 1795, ja estava considerat "el més gran dels compositors vius".

Haydn va morir l'any 1809, desprès d'una llarga malaltia, i en plena ocupació napoleònica de Viena. El mateix Napoleó va enviar un destacament per homenatjar-lo en el seu enterrament. En el seu funeral es va interpretar el Requiem de Mozart, un dels col·legues que més el va apreciar.

Vaig tenir el plaer de cantar com a membre del cor tres de les seves misses, unes obres extraordinàries composades ja al final de la seva vida, amb una nova llibertad creativa donada pel reconeixement que havia aconseguit gràcies al seu talent i al seu treball:

Missa número 9 en Si bemoll major, Heiligmesse, catàleg Hob 22/10 (1796).

Missa número 10 en Do major, Paukenmesse o també In tempore belli, catàleg Hob 22/9 (1796).

Missa número 14 en Si bemoll major, Harmoniemesse, que va ser la seva darrera composició, catàleg Hob 22/14 (1802).


He trobat una excel·lent gravació de la Paukenmesse, una obra molt notable per diversos detalls: la utilització dels timbals (d'aquí el seu sobrenom de Pauken, timbal en alemany), i la gran importància que se li dóna al Dona nobis pacem, ja que, com el seu altre sobrenom indica, es va composar durant una guerra entre Àustria i França. 

Aquí us la deixo, i espero que la gaudiu tant com jo.



Paukenmesse In tempore belli - F.J.Haydn - Neville Marriner





dijous, 1 de maig del 2025

Com en temps de Mozart: Mitsuko Uchida

 

Mitsuko Uchida

En temps de Mozart, els directors no solien posar-se davant de l'orquestra i d'esquena al públic. Com ja vaig explicar al post dedicat a la pel·lícula Amadeus, normalment qui dirigia el concert era el mateix autor. I hem de tenir en compte que Mozart va estrenar tots els seus concerts per piano i orquestra com a solista i també dirigint. Aquest és un fet que es veu poc, actualment, però he trobat aquesta preciosa gravació del concert per piano i orquestra en re menor, K466, dirigida com a directora d'orquestra, i interpretada com a solista, per l'excel·lent pianista Mitsuko Uchida.

Uchida va néixer al Japó, a Tokyo, l'any 1948. Degut a la feina dels seus pares va arribar a Viena quan tenia 12 anys i allà va poder estudiar amb Artur Schnabel. Ja als 14 anys es va presentar en un concert públic i ha guanyat nombroses distincions com a directora i intèrpret. Ha enregistrat tots els concerts per piano de Mozart i és especialista en aquest compositor, a més de Schubert i Beethoven.

En aquesta versió, Uchida actua ni més menys com en el seu temps ho va fer el mateix Mozart, dirigint als músics en els fragments sense instrument solista, tocant el piano d'esquena al públic i de cara a l'orquestra (actualment és una raresa), i confiant en el concertino, en aquest cas la primera violinista, per controlar l'orquestra quan ella està al piano. Ja veureu com al final del concert li dóna les gràcies per la seva feina.

Un petit apunt, en aquesta versió es toca la coda composta per Beethoven especialment per al primer moviment d'aquest concert, que l'havia impressionat molt. No és estrany, es tracta d'una de les composicions més dramàtiques de Mozart, el seu concert per piano més introspectiu, i en una tonalitat, la de re menor, que també va emprar en Don Giovanni i en el Requiem, dues de les obres més colpidores de la seva producció.

El resultat, aquí us el deixo. Espero que gaudiu tant com ho he fet jo d'aquesta música única amb intèrprets excepcionals.


Mozart. Concert per piano K. 466. Mitsuko Uchida



dimarts, 15 d’abril del 2025

Versions per emocionar: Vivaldi i Hidemi Suzuki

 

Antonio Vivaldi


Antonio Lucio Vivaldi (1678 - 1741) és un dels músics barrocs més coneguts a nivell popular, si més no per les seves Quatre estacions, que s'han sentit i es senten a bastament en gravacions, concerts, pel·lícules i anuncis (fins i tot en aquest petit blog podeu trobar una magnífica versió de l'Estiu i una altra de l'Hivern).

Però, evidentment, té més obres, i n'hi ha una que trobo especialment bonica i que, encara que prou coneguda pels amants de la música barroca o clàssica en general i pels aficionats al cant coral, no ha estat pas massa vulgaritzada. Es tracta del seu Gloria RV 589, de l'any 1700, una peça preciosa que vaig tenir la sort de cantar com a contralt del cor, entre altres llocs, en un fantàstic viatge a Sevilla, ja fa molts anys.

És una peça molt barroca, amb uns contrapunts meravellosos que fan gaudir als cantaires i fins i tot emocionar-se amb les sentides melodies. Està escrita per cor mixt de quatre veus (soprano, contralt, tenor i baix) i solistes soprano I, soprano II i contralt, i per orquestra de cordes i dos oboes.


Es distribueix en dotze moviments:

1. Gloria in Excelsis Deo (cor)

2. Et in terra pax hominibus (cor)

3. Laudamus Te (Sopranos solistes I i II)

4. Gratias agimus tibi (cor) Curta introducció al número 5

5. Propter magnam gloriam (cor) Fuga

6. Domine Deus (Soprano solista)

7. Domine Fili Unigenite (cor)

8. Domine Deus, Agnus Dei (Contralt solista i cor)

9. Qui tollis peccata mundi (cor)

10. Qui sedes ad dexteram Patris (Contralt solista)

11. Quoniam tu solus sanctus (cor)

12. Cum Sancto Spiritu (cor) (alguns directors interpreten aquest número de forma soldada amb l'anterior)


Fa uns dies buscava una versió per YouTube i en vaig començar a sentir algunes, i vaig quedar horroritzada pel problema de sempre. Els directors han de demostrar com de bons són els cors que dirigeixen i van endavant a una velocitat impossible que sembla que els cantaires portin un coet enganxat a l'esquena, i les notes van en cascada com una colla de focs d'artifici. Ho sento, però no m'agraden aquestes versions tan perfectes, i tan sense ànima. 

Però vaig tenir la sort d'enxampar la que us deixo aquí. Una versió, val a dir, sense gaires pretensions, però amb un cor ben correcte i uns solistes que, sense ser de caure assentats, són prou dignes. Només em queixaria una mica del contratenor (en els números 8 i 10 substitueixen la contralt per un contratenor). No pel canvi, m'agrada moltíssim la veu de contratenor, però aquest, que canta al cor, té algun petit problema d'atac i alguna afinació que trontolla. La veu és maca, però la tècnica fa aigües (pel meu gust). Potser estava nerviós, perquè conforme avança va millorant.

El que val realment la pena és la direcció d'un músic que trobo excel·lent, el violoncelista japonès Hidemi Suzuki, especialista en música barroca, i amb una sensibilitat excepcional. Suzuki ha muntat una versió molt sentida, molt expressiva, que m'ha emocionat no pas poc, subratllant les precioses cadences picardes (tan pròpies d'èpoques reculades) i agafant-se l'obra en calma per gaudir de la seva espiritualitat.

Ha aprofitat uns (aquests sí) excel·lents músics: l'oboe solista i el clavecinista, que aporten el toc necessari per immergir-nos totalment en aquesta música religiosa dels segles XVII-XVIII.

Gaudiu d'aquesta meravella:

A.Vivaldi. Gloria. Dir. Hidemi Suzuki



Hidemi Suzuki


dijous, 20 de febrer del 2025

Simfonia dels psalms o com estimar (més) Stravinsky

 

Ígor Fiódorovich Stravinsky en el seu primer
període musical (Període rus)

Ígor Stravinsky (1882-1971) és potser un dels músics més importants i influents de la primera meitat del segle XX. I sense discussió un dels més genials. Home intel·ligentíssim, dominava totalment les tècniques compositives de tots els estils, i tenia un coneixement enciclopèdic de la música tant en la seva vertent teòrico-científica com artística. El seu llibre Poètica musical és una autèntica joia pels amants de la música en totes les seves manifestacions.

És clar que té obres famossíssimes i molt divulgades que podrien servir per il·lustrar la seva forma de composar i la seva visió, però jo us vull parlar d'una composició que trobo meravellosa i que, encara que prou coneguda, no és que sigui la més popular: la Simfonia dels psalms (Symphonie des Psaumes), escrita l'any 1930, en l'anomenat període neoclàssic del compositor. Es tracta d'una obra profondament espiritual, en la que sembla que connectem directament amb l'ànima del seu autor.

Els psalms inclosos són tres: psalm 38, Exaudi orationem meam; psalm 39, Expectans expectavi domine; i el psalm 150, Laudate dominum, i es refereixen a les virtuts teologals de l'amor, l'esperança i la fe (ordre invertit respecte al tradicional). El text és el llatí de la Bíblia Vulgata. És curiós que el primer psalm o moviment dura tres minuts, el segon sis, i el tercer dotze. 

L'obra està escrita per a una orquestra primordialment de vents, harpa, piano i percussió, sense violins ni violes, i per coral a quatre veus mixtes sense solistes. Stravinsky volia que la veu més aguda fos interpretada per veus blanques (nens), però jo la vaig cantar com a soprano en el seu moment, i és una versió que han seguit molts directors (la que us poso al final ho és), tot i que diuen que amb veus blanques és encara més impressionant.


Detall del Pantocrator de Sant Climent de Taüll


I he d'explicar que el meu primer contacte amb aquesta Simfonia va ser assebentar-me que l'hauria de cantar, amb els meus companys, en un festival de música religiosa. En aquells moments no va ser una bona notícia. Quan van començar els assaigs, els membres de la coral estàvem, val a dir, una mica espantats. Desprès de Mozart, Händel, Bach, Haydn i similars, Stravinsky ens impressionava de no dir. Un cop d'ull a la partitura i la sensació que no ens en sortiriem va ser tot u. Però vam tenir la gran sort de disposar d'un magnífic preparador. Si no recordo malament era anglès i es deia Simon Johnson, devia de ser cap a l'any 1980 o 1982, més o menys. Suposo que les nostres cares li van di prou com d'angoixats estàvem alguns, i com de disconformes estaven els altres.

Johnson en cap moment ens va provar de vendre ni l'obra ni el compositor, sinó que ens va fer un comentari que he recordat per sempre i que em va fer entrar en aquesta composició amb gran facilitat. Ens va parlar de pintura. De les precioses pintures gótiques, de l'harmoniós renaixement, de l'impressionant barroc, i fins i tot del formal neoclassicisme i l'eròtic rococó... i que el que nosaltres havíem cantat fins aleshores era això, aquestes formes dolces, aquests colors ben matitzats, aquestes perspectives perfectes. 


Perspectiva de San Climent de Taüll


Però ara ens tocava cambiar totalment i cantar el romànic. Ens va fer visualitzar les pintures de Taüll, hieràtiques, amb aquells ulls enormement oberts i les postures rígides. Els colors, intensos, preciosos, tremendament contrastats, gairebé purs. I ho vam entendre. Estem cantant romànic! I us asseguro que va funcionar. I mira que he estimat desprès aquesta Simfonia dels psalms! Vam acabar gaudint tots, i no pas poc, d'aquesta obra magnífica. I si no la coneixeu, penseu en aquella religiositat, en aquella estètica, en les formes pures de la música, de la pintura, de les construccions amb les seves verticalitats i els seus arcs de mig punt, i entrareu en aquest món antic, potser primitiu, o potser només diferent, i estimareu aquesta peça i, és clar, Stravinsky.

Va anar bé, el concert? I tant! Vam gaudir de forma extraordinària, vam entrar dintre el món tancat i secret d'un músic incomparable. I encara que potser no tot el públic ho va saber apreciar (em va semblar que hi havia més d'un que no esperava pas això, de nosaltres), realment no va tenir importància. 

Us deixo doncs aquesta versió, que trobo magnífica, dirigida per Lorin Maazel. 


Simfonia dels Psalms. Stravinsky


Entreu en una altra dimensió de la música de caire religiós, val la pena!


Stravinsky en el seu període neoclássic, època de la
Simfonia dels Psalms


dijous, 23 de gener del 2025

Mozart i Losey, una altra obra mestra: Don Giovanni

 


Avui us presento una fantàstica obra mestra, de la mà de W.A.Mozart i del director nordamericà afincat al Regne Unit Joseph Losey: la filmació íntegra de l'òpera Don Giovanni, que havia estat estrenada amb gran èxit a Praga l'any 1787.

Començaré per aclarir que no sóc, en absolut, aficionada a l'òpera. M'agrada la música vocal, però en oratoris, misses, motets, corals, i obres d'aquest estil. La música escènica normalment em cansa i m'arriba a avorrir. Alguna cosa en conec, però en general es tracta d'àries concretes i aïllades de la resta, com Una furtiva lacrima (Donizetti), Largo al factotum (Rossini), La donna é mobile i Celeste Aida (Verdi), Nessun dorma i Un bel di vedremo (Puccini) i algunes altres similars.

Ara bé, les òperes de Mozart són tota una altra cosa. És un fet curiós que, a qui li agraden molt, no gaudeix gaire de les de Verdi, Bellini, Mascagni, i -menys que cap-, Wagner, a més d'una de Mozart que no els fa el pes. I a la inversa, un bon aficionat wagnerià o verdià no aprecia gaire les òperes de Mozart... excepte una, i és un fet que m'han confirmat diverses persones (totes elles amb abonaments al Liceu, per cert): l'excepció a la regla, l'òpera de Mozart que no agrada als mozartians i que sí aprecien els no mozartians és aquesta de què parlem: Don Giovanni.


Ruggero Raimondi (baríton) fa un magnífic Don Giovanni


Mozart i Don Giovanni

Don Giovanni es va estrenar a Praga el 29 d'octubre de 1787 sota la direcció del mateix Mozart, i va gaudir d'un èxit espectacular tan de públic com de crítica. En canvi, la seva estrena a Viena, el 7 de maig de 1788, també sota la supervisió de Mozart, no va ser tan ben rebuda. Tot i el suport de Haydn i l'afirmació favorable de Joseph II ("és una òpera divina"), en general els comentaris van ser, amb sort, tebis o fins i tot freds. Orsini-Rosenberg, director de l'òpera imperial, va donar instruccions per no repetir amb òperes de Mozart, amb l'excusa que "són massa dificils de cantar". El cas és que a Alemanya tampoc no va agradar a la crítica, però els primers romàntics sí la van apreciar. Goethe, com a director del Teatre de la Cort Ducal de Weimar, la va programar fins a 68 cops.

Es considera l'òpera més fosca i dramàtica de Mozart, i no és estrany considerant en quines circumstàncies va abordar la seva composició. Inicialment la cosa pintava bé: Mozart era molt admirat a Praga, on El rapte del serrall i Les noces de Figaro eren pràcticament cantades pel carrer. En una visita a aquesta ciutat, un agraït Pasquale Bondini, director de l'òpera -que havia passat una temporada bastant problemàtica i havia estat salvat per les dues obres de Mozart- li va proposar la composició d'una altra peça, i Mozart, il·lusionat, va acceptar. Dissortadament, en pocs dies se li van acumular diversos disgustos: l'ambient a Viena era molt fred amb ell, mor un molt bon amic seu, i finalment, mor Leopold Mozart, el seu pare, amb qui encara no s'havia acabat de reconciliar desprès d'una forta disputa. Comença, doncs, la composició de Don Giovanni amb un estat d'ànim ben ombrívol.



Ruggero Raimondi amb José Van Dam (baix), un 
excel·lent Leporello

En aquest post que vaig dedicar a la pel·licula Amadeus vaig comentar l'afirmació del personatge de Salieri: Mozart compon Don Giovanni amb el remordiment de les seves amargues diferències amb Leopold, que mai no van ser resoltes, i se sent culpable. En la memorable escena de la visita de l'estàtua del comanador, el jove Mozart és Giovanni, i el comanador és Leopold. Aquest prova de convéncer Wolfgang de fer-li cas, però, tot i els consells de l'espantat Leporello, el jove es nega una i altra vegada, purament per supèrbia i tossuderia (Pentiti, sceleratto! -No! vecchio infatuato!), i el resultat és la caiguda als inferns. Realment és un fragment impressionant, tan musicalment com d'argument. Doneu un cop d'ull a l'enllaç que he deixat del final de l'Acte II. Ara, si l'escena va o no d'això, no ho sé pas. No deixen de ser interpretacions.


La meravellosa Kiri Te Kanawa (soprano lírica) en
el paper de l'enamorada Donna Elvira


Argument de l'òpera

Quant al tema, és prou conegut, especialment per als qui ens empassàvem cada nit de Tots Sants el Tenorio de Zorrilla, tot i que ambdues obres es desenvolupen de forma ben diferent, canvia força l'argument, i els dos protagonistes no són pas ben bé iguals. 

Don Giovanni és un home molt ric amb una afició desmesurada cap a les dones. Li encanten, no se'n sap estar. La seva gran felicitat és abordar-ne i aconseguir totes les que pot. Això, és clar, el fa una persona molt cruel, perquè no és fidel a cap i qualsevol estratagema és bona perquè una noia caigui als seus peus. Pensem en la moralitat de l'època, en un cas així, la dona sempre pagava les conseqüències! En aquesta versió, comencem que Giovanni ha volgut seduir Donna Anna, una coneguda seva, disfressat. Però ella no cau en l'engany, crida i el persegueix, sense saber qui és. El pare d'ella, el comanador, intenta retenir-lo i el repta a un duel. Giovanni no s'hi vol enfrontar perquè es tracta d'un ancià i no li vol fer mal, però el comanador l'ataca i lluiten. El comanador no és ja rival per a un home jove i Giovanni el fereix mortalment. El disgust d'Anna és terrible, i ni el seu promès que tant se l'estima, Don Ottavio, pot consolar-la. 

Giovanni s'escapoleix i, acompanyat del seu criat, Leporello, fa una visita a uns jardins, on es troba amb Donna Elvira. Aquesta és una noia noble amb la que pressentim que va tenir una relació més profunda i seriosa que amb altres, però així i tot, finalment la va trair. Elvira está sincerament enamorada de Giovanni, l'estima molt, i està disposada a perdonar-li totes les malifetes si ell canvia de vida. Evidenment, Giovanni no pensa pas deixar les seduccions però la va convencent que les seves intencions són bones.

Arriba a conéixer uns camperols que estan a punt de casar-se, Masetto i Zerlina, i s'encapritxa de la noia, a qui prova d'aconseguir. A ella també li agrada molt Giovanni i és una presa fàcil, que només evita la seducció per la intervenció d'Elvira.



José Van Dam, Eric Adjani, Ruggero Raimondi i un figurant
en l'escena del bany de Don Giovanni a la seva finca



Giovanni decideix fer una gran festa a la seva finca pel casament dels dos camperols, i convida moltíssima gent. Ottavio i Anna han sabut que l'assassí del comanador va ser Giovanni, i juntament amb Elvira decideixen anar a reptar-lo i que s'entregui a les autoritats, però ell, com sempre, s'escapoleix.

Desprès d'una de les seves martingales, acaba en el cementiri on estan edificant el mausoleu del comanador, i li estan fent una estàtua. Giovanni parla amb Leporello i es riu de les seves reflexions i queixes quan al seu tracte amb les dones. Aleshores se sent una veu sepulcral, que emergeix de l'estàtua, i li diu que les seves rialles acabaran abans de l'albada. Giovanni, burleta, obliga Leporello a convidar a sopar l'estàtua, i aquesta accepta.

Aquella nit, en mig d'un gran sopar, apareix Elvira per pregar a Giovanni que canvii de vida. Realment Elvira no vol res per a ella, la seva gran preocupació és el benestar de Giovanni, però ell es burla i l'acomiada. Quan ella marxa, es creua amb l'estàtua del comanador, que finalment entra a la sala del banquet i exigeix a Giovanni que es penedeixi, ja que arriba l'últim moment. Giovanni, per una banda, no el creu; per l'altra és massa orgullós per acceptar consells ni canviar de vida perquè li diguin els altres. Així que la seva mort sobtada l'envia directament a l'infern.

Desprès d'aquesta terrible escena Mozart va escriure  un epíleg en el qual s'explica el destí de la resta de personatges: Zerlina i Masetto es casen, Elvira decideix professar en un convent, Anna i Ottavio es donen un any de dol i desprès es casaran, i Leporello se'n va a buscar un altre amo, mentre afirma que qui fa el mal, malament acaba (versió de Praga). Jo aquest fragment no el vaig trobar gens interessant. El mateix Mozart en va prescindir en l'estrena de l'obra a Viena (versió de Viena) i en l'època romàntica no va agradar i no es representava. Actualment sí es respecta perquè no deixa de ser música de Mozart, però la veritat, argumentalment, i dintre de la dinàmica de l'obra, és terriblement anticlimàtic i li treu força, ja que és com una mena de final feliç bastant tou. Trobo que la versió de Viena és més contundent. És millor que aquesta part es deixi a la imaginació dels espectadors.  (Nota al final)



Malcolm King (baix) en el paper del malfiat i gelós Masetto,
aquí, enganyat per Don Giovanni



Aspectes escènics i musicals

Comencem per l'apelatiu que se li dóna: dramma giocoso o bé opera buffa. Com ja podem intuir, no defineixen gaire bé el caient d'aquesta obra, que ja es veu per l'argument que de giocosa en té poc. Potser alguna escena més lleugera, com la de Leporello amb Elvira, quan li ensenya la llista de les conquestes de Giovanni, però per la resta, més aviat és dramàtica, sinó que els hi diguin a Anna i Ottavio i al mateix comanador, tres papers intensos plens de dolor, i en el cas del comanador, fins i tot amb trets macabres. 

Potser el terme alemany singspiel la defineix millor. Un singspiel és una òpera popular, no tan complexa com una de seriosa, amb molts recitatius, i Mozart n'era un especialista (La flauta màgica o El rapte en el serrall ho són). Però, és clar, encara que sí que hi ha molts recitatius, i a més, recitatius secs, és a dir, acompanyats només d'uns escuets acords de clave, les àries i els conjunts són extraordinaris. Com ja era típic en Mozart, els duets, tresets, quartets, quintets i més, són d'una gran bellesa i precisió. Així que no es pot pas titllar de lleugera aquesta composició. 
 
També la sarsuela espanyola por tenir aquest caràcter. Pensem en La Dolorosa de Serrano, o la meravellosa La Dogaresa, de Rafael Millán, una tragèdia, un drama, i parts còmiques. Doncs seria aquest estil, més que no pas el que acostumem a conéixer com a òpera.

És clar, hem de tenir en compte les òperes complicadíssimes que es representaven aleshores, amb durades de moltes hores i intervencions que exigien autèntica gimnàstica vocal. Aleshores podríem afirmar que, en efecte, és tractaria d'una obra menor, només en el sentit que no és tan enrevessada, però la seva qualitat artística en tots els aspectes (literaris i musicals) és d'excel·lent.



Eric Adjani és "El criat de negre" (paper mut)


Aspectes cinematogràfics

Un crític la va anomenar "la fusió gairebé perfecta d'òpera i cinema", i és realment meritori el treball que va fer Losey, que no era pas un especialista, era el primer cop que s'hi posava, amb una òpera. I hem d'entendre que no es tracta d'una adaptació, sinó de la filmació de l'òpera sencera, però convertida en pel·lícula, rodada en exteriors i interiors com si fos una història no musical.

Un primer aspecte a tenir en compte és que, tot i que l'obra passa a Sevilla, i se suposa que durant el segle XVI, la van traslladar al nord d'Itàlia, al Veneto, i al segle XVIII. D'aquesta manera la música, pròpia de l'època, i l'idioma italià del llibret, estan perfectament integrats en l'ambient. Es va poder rodar a diversos palaus de la regió, aconseguint un entorn que podriem dir decadent. Fins i tot el personatge de Giovanni queda més ben dibuixat, com un d'aquells nobles pre-revolucionaris que només pensaven en el seu plaer, del tipus del bescompte de Valmont a Les amistats perilloses.

La roba, els pentinats, són simplement exquisits. Els models es basen en la moda veneciana de finals segle XVIII, i en les màscares del Carnevale di Venezia. És molt destacable el vestuari de Don Giovanni, abillat de negre, molt elegant i també pràctic, per a les seves aventures galants; amb un model com el del retrat de Goethe als voltants de Roma, amb aquell enorme barret, quan es troba a la casa de camp; i finalment amb el vestit blanc de gran cerimònia i cabell empolvat del final del segon acte.


La mezzosoprano Teresa Berganza en el dolç paper de Zerlina, 
aquí quan és seduïda per Don Giovanni


Quant als actors/cantants, van fer un molt bon treball, tot i que no van poder deixar enrere l'expressivitat extremament teatral a què estaven acostumats. Però, és clar, cantar amb la tècnica operìstica no és pas fácil, i tot el cos intervé en l'expressió d'emocions que van amb cada paper.

Voldria destacar al baríton Ruggero Raimondi com a Don Giovanni, un paper del que era especialista, i que defensa amb una elegància insuperable, sense exageracions ni cap gestualització fora de to. No es tracta pas d'un model de suprema bellesa masculina (tampoc no és que sigui lleig), ni un home molt jove, però és capaç de transmetre la capacitat de seducció i l'encant del seu personatge amb una mestria que fa que el veiem irresistible. També vull remarcar el seu gran treball en l'escena final amb el comanador. Giovanni està molt espantat i no pas gens tranquil, però el seu orgull indomable i la seva terrible supèrbia el fan aguantar i plantar cara. Que ningú no el pugui titllar de covard! Fins i tot amb la veu deixa clar el menyspreu que vol fer arribar al comanador. He vist tota una colla de filmacions d'aquesta escena, i si vaig acabar arribant fins a la pel·lícula va ser precisament per la seva interpretació, que em va colpir com cap altra.



Edda Moser (soprano) com a Donna Anna i Kennet Riegel (tenor)
com a Don Ottavio, dos papers altament dramàtics


També José Van Dam, en el paper de Leporello, està fantàstic. És d'agrair que es donés el paper a un bon baix i no, com es feia tradicionalment, a un basso buffo. Van Dam té una veu preciosa i és un gran cantant, i a més no té pas un paper curt. Ben al contrari, diria que és gairebé de tanta importància com el de Giovanni.

Quant a John Macurdy és un baix profund molt bo i la seva intervenció és impressionant. Què dir de Kiri Te Kanawa, una Donna Elvira dolça i meravellosa. També estan molt bé tots els altres, i especialment l'esplèndida soprano dramàtica Edda Moser, que fa un paper ben tràgic com Donna Anna, però sense passar-se de rosca en cap moment.

Per acabar, hi ha el paper del criat de negre, que vol ser una mena d'observador, i es passa la pel·lícula posant cara de circumstàncies i sense dir ni piu. No apareix a l'obra original i el van afegir al film per donar-li una mena de contrast, suposo. El pobre surt absolutament per tot arreu, i sí que és veritat que en alguna escena dóna un contrapunt interessant.

Robert Losey va mantenir sempre el control del rodatge i va saber evitar els excessos teatrals, com el d'arrossegar-se i rodar per terra de Leporello en el darrer acte, per exemple, que sí apareix en les versions representades en directe.


I en resum...

Don Giovanni és una òpera mozartiana? Sí, i tant, en molts aspectes, però també s'avança uns quants anys (potser vint!) en el seu estilisme i la seva musicalitat, i pràcticament entra en el període romàntic. És una obra de mala classificació i hem de gaudir-la com el que és, una meravella (una altra) del mestre Mozart, aquí amb el concurs d'uns quants amants de la música en general, i de la seva obra en particular.


Ruggero Raimondi terroritzat per l'estàtua d'Il commendatore,
amb la impressionant veu de baix profund de John Macurdy



Aquest article és excel·lent i el recomano per entrar en molts detalls de l'obra.

https://mozartsecreto.wordpress.com/2017/10/29/230-anos-del-estreno-del-don-giovanni/


Fitxa

Pel·licula: Don Giovanni

Títol original: Don Giovanni

Títol en castellà: Don Giovanni

Basada en: És la versió íntegra filmada de l'òpera Don Giovanni (1787), amb llibret de Lorenzo Da Ponte i música de Wolfgang Amadeus Mozart

Génere: Òpera dramàtica (dramma giocoso o també opera buffa, segons els autors)

País: Itàlia-Alemanya-França-Regne Unit

Idioma original: Italià (versió subtitulada en castellà)

Any d'estrena: 1979

Música: W.A.Mozart

Director: Joseph Losey

Director musical: Lorin Maazel

Intèrprets principals: Eric Adjani (paper mut), Teresa Berganza (mezzosoprano), Malcolm King (baix), John Macurdy (baix profund), Edda Moser (soprano), Ruggero Raimondi (baríton), Kenneth Riegel (tenor), Kiri Te Kanawa (soprano), José Van Dam (baix)


Aquí teniu el trailer de la pel·lícula

Trailer de Don Giovanni (Mozart-Losey)


En aquest enllaç trobareu un interessant documental molt curt (només 10 minuts) on explica la idea inicial i com es va filmar Don Giovanni. Està parlat i subtitulat en italià, però s'entén perfectament.

Aspectes tècnics de la pel·lícula (en italià)


Aquí l'escena de l'aparició del comanador, no us la perdeu (no té subtítols, però podeu llegir tot el text abans dels comentaris)

Escena del sopar i aparició de l'estàtua del comanador (Final de l'acte II)


Aqui la pel·lícula completa, i a més subtitulada en castellà. Una recomanació: per gaudir-la com cal i que no us canseu (si no hi esteu avesats), la mireu per trossos, que no és cap pecat. Ja veureu quina meravella.

Don Giovanni, òpera de Mozart, en versió filmada de Joseph Losey


I és clar, estaria bé que alguns poguèssin dir que, encara que mozartians, ara, sí, també els/ens agrada Don Giovanni.


El director nordamericà Joseph Losey (1909-1984)
tenia 70 anys quan va rodar Don Giovanni


Nota final sobre la versió de Praga: he vist recentment una versió de Don Giovanni cantada pel baríton i innovador actor operístic anglès Simon Keenlyside en la que Donna Anna canta el seu epíleg abraçada al cadàver de Giovanni, amb un sentiment de pèrdua molt profund i sentit. En aquest cas la producció ha ajudat ben bé l'obra i aquest final l'he trobat excel·lent. Sempre s'està a temps de canviar d'opinió amb noves versions!