dimecres, 29 de desembre del 2010

N'hi ha que parlen de déu

En aquests dies de falsa religiositat, embafats de misticisme de grans magatzems, potser seria bo que reflexionéssim una mica; ja que tant es parla del "fill de Déu" -i la gran majoria ni saben de què estan parlant-, podríem preguntar-nos qui és, o qui pot ser, aquest déu. Aquí teniu uns quants textos sobre Déu (o si voleu, déu), que es troben entre els meus preferits.


Com parlen


Un filòsof occidental d'origen jueu

(...) La persona veritablement religiosa (...) no prega per res, no espera res de Déu, no estima Déu de la mateixa manera que un infant estima el seu pare o la seva mare, ha adquirit la humilitat necessària per a percebre les seves limitacions, fins al punt de saber que no sap res de Déu. Per a ell Déu esdevé un símbol en el qual l’home (...) ha expressat la totalitat del que s’esforça a aconseguir, el reialme del món espiritual, de l’amor, de la veritat i de la justícia (...). Considera que la seva vida no té valor sinó en la mesura en què dóna l’oportunitat d’arribar a un desenvolupament cada dia més complet dels seus poders humans. (...) No parla de Déu, ni tan sols menciona el seu nom. Estimar Déu (...) voldria dir llavors l’anhel d’aconseguir la plena capacitat d’estimar per a la realització del que “Déu” representa en un mateix.

(...) En cada individu, la natura del seu amor a Déu correspon a la natura del seu amor a l’home.

Erich Fromm: L'art d'estimar (The Art of Loving - 1956)

(si voleu llegir-ne un fragment més extens, en aquest mateix bloc, cliqueu Fromm (2). L'amor a Déu)


Una teòloga cristiana

Un Déu personal es pot convertir en una pesada càrrega. Pot ser un simple ídol esculpit a la nostra pròpia imatge, una projecció de les nostres necessitats, temors i desigs il·limitats. Podem donar per suposat que ell estima el que nosaltres estimem i odia allò que odiem, i atribuir-li els nostres prejudicis en lloc de fer que ens exigeixi la seva superació. Quan ens sembla que no és capaç d’evitar una catàstrofe o que fins i tot desitja una tragèdia, podem arribar a pensar que es insensible i cruel. Creure que un desastre és voluntat de Déu pot portar-nos a acceptar coses que són fonamentalment inacceptables.(...) Un Déu personal, doncs, pot ser perillós. En lloc de fer-nos superar les nostres limitacions, “ell” ens pot servir d’estímul perquè ens hi acostumem; pot fer-nos tan cruels, insensibles, autosuficients i parcials com sembla que “ell” és. En comptes d’inspirar la misericòrdia que ha de caracteritzar qualsevol religió desenvolupada, “ell” ens pot exhortar a jutjar, condemnar i marginar. Sembla, doncs, que la idea d’un Déu personal només pot ser que un estadi en la nostra evolució religiosa.

Aquells que hem patit una experiència dura amb la religió en el nostre passat descobrim com és d’alliberador desfer-nos del Déu terrible de la nostra infantesa. És meravellós no haver d’encongir-se de por davant d’una deïtat venjativa que ens amenaça amb la condemnació eterna si no complim les seves normes. Gaudim d’una nova llibertat intel·lectual i podem seguir ardidament les nostres pròpies idees sense cap necessitat de caminar a les palpentes al voltant de difícils articles de fe mentre sentim tothora una depriment pèrdua d’integritat. Ens imaginem que la deïtat cruel que vam experimentar és l’autèntic Déu dels jueus, els cristians i els musulmans, i no ens adonem que és senzillament una aberració desafortunada.

Karen Armstrong
: Una història de Déu (A History of God - 1993)


Un poeta alemany del Romanticisme

Els homes tracten Déu com (...) si no fos gairebé una altra cosa que un seu semblant. (...) Arriba a ser per a ells, i especialment per a la gent d'església que sempre porten el seu nom a la boca, un simple vocable, una paraula de costum amb la qual no expressen la més mínima idea. Si estiguessin penetrats per la grandesa de Déu, callarien, i per respecte, s'abstindrien d'anomenar-lo.

Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)


Un filòsof i poeta hinduista

«Deixa ja aquesta salmòdia, aquest cantussejar, aquest passar i repassar rosaris. A qui adores, digues, en aquest fosc racó solitari del temple tancat? Obre els ulls, mira, el teu Déu no és pas davant teu!

»Déu es troba on el pagès llaura la terra dura, on el picapedrer colpeja la pedra; està, amb ells, en el sol i en la pluja, el vestit ple de pols. Despulla’t del mantell sagrat i baixa amb el teu Déu a la terra polsegosa!

»Llibertat? On vols trobar la llibertat? No s’ha lligat ell mateix, ple d’alegria, a la Creació? Sí, ell està lligat a tots nosaltres per sempre!

»Surt del teu èxtasi, deixa’t de flors i d’encens! Què importa si la teva roba s’omple de taques o s’esparraca? Ves al seu encontre, posa’t al seu costat, i treballa, i que suï el teu front!»

Rabindranath Tagore: Gitanjali - 1913


Un astrònom francès, creient espiritista

La ignorància havia humanitzat déu (...). El Ser suprem, creat a imatge de l'home, veu actualment aquesta imatge esborrar-se de mica en mica per deixar al seu lloc una realitat sense forma (...). El mot mateix (déu) amaga una idea incompleta, i caldria poder parlar de déu sense anomenar-lo (...). Una gran part d'aquells que diuen creure en déu imaginen aquest ésser desconegut com un home superior, assentat en alguna banda més amunt dels nostres caps, i des d'allà presideix les accions terrestres -està dotat d'una vista excel·lent, d'una oïda no pas menys perfecta, porta les regnes del món, i, si fa falta, crida a un àngel que estigui de servei a fi d'enviar-lo a posar a punt qualsevol mecanisme una mica rovellat-.

(...) La història de la idea de Déu entre els homes ens ensenya que aquesta idea es va relacionar amb l'estat intel·lectual de les nacions i dels seus legisladors, el moviment de les civilitzacions, la poesia dels climes, la raça dels habitants, la data en què van florir els diferents pobles, els progressos de l'esperit humà; i si recorrem el curs de les edats, assistim successivament a les decadències i tergiversacions d'aquesta idea.

Camille Flammarion: Déu a la Naturalesa (Dieu dans la nature - 1869)


Un cantautor de Guissona

Tants i tants planetes com hi ha al cel
Tants i tants estels com hi ha dins teu
Som de tantes formes
Com hi ha estels
Som de totes formes
Partícules de déu

Des dels teus pits
Fins als meus dits
Des dels seus punys
Fins als teus ulls
Des del teu plor
Fins al seu do
Des del teu vol
Fins al meu dol
Som partícules
Som partícules
Som partícules de déu

Joan Pons
, "El Petit de Cal Eril": Partícules de déu I i II - 2010


I ara, cadascú pot posar a continuació el que cregui més convenient: que no en té idea de què o de qui pot ser déu, que n'està seguríssim de la seva existència, o que pensa que no n'hi ha cap, de déu, i que es tracta d'un concepte obsolet. Allò que realment importa és haver-se aturat a reflexionar ni que sigui per un instant, i no deixar-se emportar per la marea de conformisme. Pensar per un mateix és un exercici molt i molt saludable!


Contemplant Lavender Mist. Number 1 (Jackson Pollock, 1950)



És un bon símbol de com cada un de nosaltres s'apropa al Misteri.



dimarts, 28 de desembre del 2010

Mai no és massa tard




Els camins a vegades desapareixen en la boira espessa. Fantasmes irreals, només ens envolten que ombres, i enfront nostre, allunyant-nos de la ruta, un paorós abisme s'obre davant dels nostres ulls.

No podem mesurar-lo, està més enllà de la nostra imaginació, més enllà de les nostres pobres forces. No veiem el fons ni la manera de passar-lo, i ens deixem caure, esgotats.

Hem amagat el cap entre les mans; ens sentim sols, al caire de la perdició, i desitgem amb tot el nostre cor que algú vingui i encengui ni que sigui una espelma per esvair les tenebres.

Passa el temps i seguim sols, no ve ningú. Desesperats, hem buscat quelcom per fer foc. I, finalment, hem trobat una petita lot a la nostra pròpia butxaca. Amb el seu ajut hem pogut veure com altres persones ens fan senyals des de l'altre banda del precipici. No poden fer-nos passar volant, no tenen la capacitat de fer màgia ni són capaços de portar-nos en un instant a lloc segur. Però, molt a poc a poc, els veiem cada cop més clars, ens somriuen, em diuen que sí, que ens aixequem, que el camí hi és. Veiem que no està pas on ens pensàvem, hem de tornar sobre les nostres passes, buscar un senyal que fa temps es va esborrar, posar noves fites... I no perdre de vista l'objectiu, el cim. Encara no el veiem, però és allà, esperant-nos.

I mentre refaig la feixuga caminada, vaig taral·lejant una cançó que aquests darrers dies no hi ha manera que se'n vagi, de la meva ment.


Camins que ara s'esvaeixen,
camins que hem de fer sols.
Camins vora les estrelles,
camins que ara no hi són.

Vam deixar-ho tot,
el cor encès pel món,
per les parets de l'amor,
sobre la pell.

Érem dos ocells de foc
sembrant tempestes
ara som dos fills del sol
en aquest desert.

Mai no és massa tard
per tornar a començar
per sortir a buscar
el teu tresor.

Camins, somnis i promeses
camins que ja són nous.

No és senzill saber
cap a on has de marxar
pren la direcció del teu cor.
Mai no és massa tard
per tornar a començar
per sortir a buscar el teu tresor



Sopa de Cabra, 1999


Camins - Sopa de Cabra

dijous, 16 de desembre del 2010

Postal de Nadal




Si hi ha una obra musical considerada una fita de la cultura occidental és El Messies (Messiah, música de G.F.Haendel sobre un llibret de C.Jennens). Aquest oratori va ser composat a Londres l’any 1741 i estrenat a Dublín el 1742. Per als qui no hi estiguin familiaritzats, explicaré que la temàtica consisteix en una recopilació de textos de la Bíblia, tant de l’Antic com del Nou Testament, tots ells referents a la figura del Salvador o Messies. S'estructura en tres parts que desprès comentaré.

A diferència d’altres oratoris de Haendel, on diversos cantants solistes es reparteixen els papers individuals d’una història d’inspiració sacra —a la manera d’un teatre musical—, Messiah es limita a presentar uns textos coneguts a bastament per la gent de l’època i en la seva pròpia llengua, de tal manera que era perfectament intel•ligible pel públic al qual anava dirigit. El compositor ha deixat que siguin les paraules nues les que ens arribin, sense protagonistes ni moviment ni cap argument lineal. Els textos bíblics tenen per ells mateixos una força expressiva i simbòlica que la música fa encara més intensa.

Obra inoblidable per als qui l’escoltin amb atenció —i els agradi aquest estil, evidentment—, és de remarcar que Haendel no es va limitar a “musicar” uns versicles bíblics. El llenguatge musical s’adequa totalment al que ens diu la lletra i encara subratlla el seu sentit. Es cregui o no en la resurrecció dels morts, és impossible no sentir cap mena d’emoció davant el so meravellós de la trompeta barroca mentre el baix canta vigorosament: The trumpet shall sound! (2ª part, nº 48, Aria Bass). És un dels moments culminants de l’obra.

Haendel mai no va cobrar per aquesta composició. Almenys en vida seva els guanys van estar sempre destinats a finalitats benèfiques (presos i hospitals). Per tant, aquesta obra és, en ella mateixa, un regal de l'autor, i així l’hem de gaudir.

Messiah no és un recull de cançons de Nadal —encara que alguns dels seus corals se senten molt en aquesta època— ni d'himnes de la passió, ni de res semblant. Ni tan sols es pot considerar una obra religiosa en el sentit de fer-se servir per a un culte anglicà, luterà o catòlic. És molt més que això. Hi trobo l’expressió sonora de com l’home mira més enllà del seu món —per tornar-se a trobar reflectit en els estels— i un cop allà espera veure El Camí. Un camí que alguns creuen ja va ser marcat per un o més visitants. Digueu-los Fill, Encarnació, Avatar, Crist, Buda, Krishna, Profeta o Messies, m’agrada pensar en ells com un símbol: el del poder creador de la vida condensat en forma humana i vivint entre nosaltres, els creats. Diversos artistes de totes les cultures li han donat la benvinguda, pintant, esculpint, amb música, teatre o recitacions. Haendel ho va fer amb aquesta composició. Podem doncs interpretar les tres parts de Messiah d'aquesta manera: a la primera es parla de l'anunci i aparició del visitant en aquest món; a la segona, del seu contacte amb el mal i el dolor i de la seva victòria sobre ells; a la tercera, de la seva permanència eterna com a far de l'home.

Avui us deixo aquest fragment de Messiah que m’agradaria compartir amb vosaltres: 1ª part, nº 12. Coral. For into us a child is born. Sentiu les quatre veus del coral clàssic (soprano, contralt, tenor i baix) representant les múltiples veus de la humanitat i cantant quelcom que ens parla d'anhels ben nostres: la meravella,  l’amor dels pares, el consol i la pau. Si us agrada, poseu la seva alegria dintre del vostre cor i deixeu que us ompli. Aquest és el sentit del Nadal. Recordar que, potser, la força de la vida ens ha visitat, i que, amorosament, seria bo que els hi féssim recordar als que ens envolten. Així, doncs, bon Nadal!

 For unto us a child is born
(London Symphony Orchestra - director Sir Colin Davis)

dimarts, 14 de desembre del 2010

El papir de Keops o una aventura microndulada




A vegades, en èpoques fosques, per tornar al seny no hi ha res com una mica de sana bogeria. Doncs aquí en queda una mostra, que la gaudiu amb un somriure, si més no.


No hi havia manera, el microones definitivament s’havia revoltat. Pel matí, quan vaig posar la llet a escalfar, en va sortir un gelat de vainilla; al migdia vaig intentar cuinar un parell de talls de salmó a la llimona, però vam acabar dinant sardines en escabetx, i quan vaig provar de fer el sopar —en realitat, posar a punt un bistec que tenia al congelador feia tres setmanes—, em va obsequiar amb un xurrasco més negre i fumat que un escura-xemeneies. Empipada, vaig treure la safata i el “grill” i hi vaig ficar el nas, a veure si trobava l’entrellat d’aquella bogeria; com que no m’hi veia, hi vaig fer entrar el cap sencer, i en aquell moment tot va començar a donar voltes i vaig perdre el món de vista mentre un xiulet esgarrifós em foradava els timpans.

Quan el cervell va tornar al seu lloc i em vaig atrevir a obrir els ulls, tenia el cap dintre d’un forn de llenya amb les parets empastifades de sutge i tan atapeït de cendres que em vaig fer un tip de tossir. Em vaig aixecar amb molt de compte i vaig mirar al meu voltant: la meva cuina, la meva preciosa cuina de disseny, amb els seus armaris lacats de blanc i de portes translúcides, la taula de vidre i alumini, les cadires incòmodes però de formes tan originals, la vitroceràmica i la zona de treball sota la campana extractora d’últim model... tot havia estat substituït per una sala fosca, de pis de terra piconada i parets irregulars amb un parell de forats mal fets que feien de lleixes i on s’amuntegaven tres paelles velles i una espècie d’àmfora escrostonada.

Vaig xisclar però no va passar res. Vaig tornar a xisclar encara més fort a veure si de cas apareixia el meu marit i li podia tirar la culpa d’alguna cosa, però encara res. Només un gat va treure un moment el cap pelut i ple de bigotis per la porta i quan em va veure amb la cara de boja que devia fer i els cabells tots estarrufats, va sortir cames ajudeu-me amb la cua empinada.

Això de tirar-li la culpa al meu marit no era perquè sí, no. No us aneu a pensar, ara, que sóc una d’aquelles dones histèriques i xinxes que tenen martiritzat al seu home. Per si ho voleu saber, el meu marit és físic nuclear. Apa, direu, deu de ser un mimat del règim, no? I tu vius a cor que vols en una d’aquestes colònies de savis on tot de superhomes treballen dia i nit en bé de la humanitat —o millor dit, dels països del G8— mentre les seves dones passen el temps llimant-se les ungles i tafanejant a la perruqueria. Doncs no, no treballa per als EEUU ni per Rússia, ni per Corea del Nord, ni per al Doctor No, ni pels “superiors desconeguts”, ni tan sols per a la Sinarquia (sigui això el que sigui). El senyor està molt orgullós de ser un físic free-lance. Ni tan sols te rés a veure amb cap empresa d’aquestes que manipulen governs i subornen ministres; ell va per la vida de “científic lliure”. I com és, us preguntareu, que pots tenir aquesta cuina tan elegant? És que, aquí el Quimet té molta vista: de quan en quan inventa algun dispositiu estrambòtic per fer millorar el funcionament de sincrotrons, reactors de fissió i coses per l’estil, el ven al millor postor en subhastes per Internet, cobra milers (o milions) de pistrincs —que li arriben en misterioses transferències de les Illes Caiman, Andorra i llocs així—, me’n dóna una bona picossada a mi amb la condició que no el destorbi, i la resta del dia se la passa al garatge, fent anar mecanismes estranys i amb pinta de ser perillosos i mirant d’inventar la màquina del temps.

Així no us estranyareu que el busqués per clavar-li una bona esbroncada. Jo no dubtava que algun dels seus experiments poca soltes m’havia espatllat el microones i estrafet la cuina d’aquella manera horrorosa. Vaig anar cap a la sala amb passa de pantera enfurismada i gairebé topo de morros amb una columna dòrica que havia aparegut enmig del passadís. La resta de la casa no estava pas millor: el menjador lluïa un triclini i un terra de mosaic que representava el segrest d’algú amb poca roba, enlloc no s’afigurava el meu televisor de plasma, enveja de ma cunyada, però en canvi una mena de saltimbanqui vestit de coloraines i que feia soroll com un sac de cascavells voltava amunt i avall fent tombarelles i rient com un boig. Fora de mi, vaig revisar tota la casa. Al nostre dormitori vaig trobar un llit monumental amb cortinatges de damasc vermell, les parets entapissades de seda ombrívola i en comptes del meu bonic armari de fusta de cirerer, un bagul de pany historiat, que tot plegat semblava sortit d’una pel•lícula de terror, d’aquestes de Dràcula. La sala de bany s’havia convertit en un recambró fosc ocupat per una cadira-gibrell espantosa; pesats i foscos mobles victorians i retrats a l’oli de gent de cara ferrenya atapeïen la sala d’estar... Vaig aconseguir creuar la porta del carrer, que era una mena de penjim penjam de cotó estampat de flors i vaig intentar arribar al garatge. No vaig poder. El nostre petit jardí havia desaparegut i un edifici, o cobert, o refugi, o cabana,o caixa, o coet, o què sé jo, que semblava fet per un marcià, tan estrany i capgirat estava, em barrava el pas, i se’m van acabar les forces. Em vaig deixar caure al terra i, mentre amagava la cara entre les mans, el gat d’abans se’m va acostar sibil•linament i se’m va posar a la falda mentre roncava que donava gust de sentir-lo.

—Ai de mi —somicava jo—, d’aquesta no ens en sortim. Quimet, Quimet, que ens duràs a la desgràcia!

El gat refregava el cap contra el meu braç i em llepava els dits amb la seva llengua rasposa. Mentre intentava treure-me’l de sobre vaig veure que el repartidor de la premsa gratuïta ens devia haver deixat el diari a la porta i el vaig agafar, a veure si quedava al meu món alguna cosa amb sentit. Però no. Era un full de tacte estrany i color cremós, ple de dalt a baix de jeroglífics curosament dibuixats, de colors vius i pa d’or. El meu cervell, afectat per aquell desgavell, era capaç d’ interpretar a la perfecció aquella escriptura i vaig poder llegir, astorada, el titular i el text que aquí teniu:


El papir de Keops: ofertes de feina

Per inici obra governamental de gran envergadura es requereix cobrir els llocs següents:

1 arquitecte

Requisits: Títol homologat al Temple de Thot
Afició a la monumentalitat i gust per las construccions colossals

Es valorarà: Experiència en construcció de laberints en 3D
Preferència per les formes triangulars

Retribució: a convenir segons aptituds, mínim sinecura vitalícia en palau del faraó, amb extra de ballarines i esclau abanicador si fos el cas


20 models de pintura mural (10 masculins, 10 femenins)

Requisits: bona presència en general, ulls grans, tipus atlètic o similar.

Es valorarà: posseir col•lecció de perruques variades. Capacitat d’executar qualsevol acció en postura acadèmica (tors i espatlles en posició frontal, cap, braços i cames de perfil) i romandre-hi rígidament totes les hores que calguin.

Retribució: com que es pot alternar amb altres feines, només assegurem momificació gratis i posterior sepultura en obra, en sarcòfag individual, ni que sigui en algun racó fosc del monument.

Atenció: Absteniu-vos camusos


500 pintors, escultors, orfebres, talladors, terrissaires, etc.

Requisits: experiència en aixovar funerari, coneixements teòrics i/o pràctics sobre temari Llibre dels Morts

Es valorarà: capacitat de treball amb materials preciosos sense ànim de possessió

Retribució: adossat planta i pis per artesà i parents pròxims, disponibilitat d’hort i subministrament aigua directe Nil amb dret traspàs a descendents

Atenció: abstenir-se vel•leïtosos noves tendències artístiques (OpArt, expressionisme abstracte, etc.)


1.000 capatassos qualificats

Requisits: formació como a cap patrulla treball en centre detenció forçats (cantera, galeres o similar)

Imprescindible: Fuet propi (si pot ser en bon ús)

Es valorarà: mal caràcter, veu estentòria

Retribució: manutenció (dieta mediterrània) i barraca individual a retornar a la finalització del contracte



1.000.000 peons de construcció

Requisits: fortalesa física, tolerància al fuet, caràcter servil

Es valorarà: resistència a la insolació, poques necessitats hídriques

Retribució: 1 escudella llenties, 1 all i 1 ceba/dia. Allotjament comunitari sota sostrada de palma amb tot tipus de serveis (a càrrec de l'allotjat)

Atenció: abstenir-se esclaus de la moda; la resta, no.

Consideracions generales per a tots els llocs:

Tipus de contracte, per obra, assimilable a fix (duració prevista aproximada entre 20 i 40 anys).

La paciència, l’obediència i el respecte (millor veneració) al superior jeràrquic són condicions, no només desitjables, sinó essencials per obtenir la feina. Qualsevol alteració de la disciplina serà tallada amb rapidesa mitjançant l’acomiadament fulminant sense dret a reclamacions de tots els implicats, a més d’una sanció. Aquesta sanció inclourà: flagel•lació amb el gat de nou cues i posterior expulsió amb esperonament a cop de llança cap al desert o bé immersió forçada al fossat dels cocodrils, segons disponibilitat de botxins i mascotes.

El monument a construir atorgarà honor i glòria perennes a tots els participants, des d’ara fins al futur més llunyà, a excepció del segle XX EC, en el qual serà atribuït als extraterrestres.


Ara sí que vaig decidir que el Quimet l’havia vessada del tot. No només havíem canviat de temps, sinó que a sobre, ens traslladàvem en l’espai. Vaig intentar trobar la porta per entrar en aquell estrany edifici que semblava un mausoleu alienígena i finalment ho vaig aconseguir. A dintre hi havia el més esbojarrat batibull que us pugueu imaginar: sota una llum verdosa que semblava sortir de diversos panys de paret, s’amuntegaven centenars d’objectes de formes diverses, totes cantelludes —els meus genolls i les meves tíbies en poden donar fe—, fetes d’un material desconegut per a mi que no vaig poder decidir si era plàstic, metall, fusta o cartolina de colors. Ensopegant aquí i allí vaig travessar tot aquell cobert però no vaig trobar el Quimet ni res que s’hi assemblés. El vaig cridar diversos cops amb diferents matisos de veu, del murmuri tendrament preocupat fins al rugit espaordidor d’un drac de nou caps, però res no hi va valer. El meu home no s’afigurava per enlloc i només el gat de grans bigotis em seguia de manera persistent sense deixar de fer «méu, méu».

Per fi, l’adrenalina que galopava per les meves venes es va metabolitzar, el cor em va començar a bategar d’una manera més pausada, els meus membres van deixar progressivament la seva tremolor incontrolable, i el meu cervell, ja més clar, em va portar per una sèrie de pensaments que eren finalment prou consoladors. En mig de la bogeria una cosa era clara: si tot havia començat al microones, allà mateix s’havia d’acabar. El raonament era impecable i el vaig seguir sense cap vacil•lació. Com vaig poder, vaig sortir de la casa marciana i, travessant cortines, passadissos, masmorres, sales de ball, impluviums i una oficina de la British East India Company, vaig arribar a la llardosa i miserable habitació que havia substituït a la meva cuina. Vaig agafar una bona glopada d’aire i vaig entaforar el cap al forn fumat.

El cap em va rodar i immediatament vaig notar al... darrere, unes punxades que em van deixar sense alè. Em vaig girar i vaig poder entreveure el desgraciat del gat, clavant-me les ungles amb mala baba mentre se li posaven ulls de boig. No vaig estar a temps de res, i, amb un bon cop de cul, vaig aterrar a la meva cuina. Davant per davant meu hi havia el Quimet amb el bigoti despentinat, els cabells en punta i els ulls esbatanats. Tenia una forquilla a la mà i molt em sospito que m’havia fet amb ella quatre forats en un lloc que m’estimo més no especificar.

—Estàs boja o què!!!!!—cridava histèric—.Tu vols que m’agafi la poli per violència de gènere, eeeeehhhhh!!! El cap al forn com una suïcida de El Caso!!!

Jo, que per alguna cosa sóc intel•ligent i equilibrada, vaig decidir moderar el to i amb tot i el trasbals vaig reunir prou forces per contestar-li serenament:

—Idiota!!! De poc més que em deixes les natges desinflades com un globus en un jardí de cactàcies!! Que t’has begut l’enteniment? Com t’atrapi, tu i la teva forquilla anireu a parar al fons de Valles Marineris, que és el barranc més bèstia de tot el sistema solar! —és que sóc molt culta. Ja es veu, oi?

—No diguis més bajanades que ja tens prou fama de tonta. A veure, es pot saber què fas? Porto més de mitja hora fent-te la llesca perquè em donis el sopar i tú com si res: llegint el diari, passejant-te a les palpentes pel garatge i reproduint un drama de fotonovel•la. Si no t’arribo a punxar el pompis ara tindries el cervell refregit, burra, més que burra.

—A veure, Quimet, a veure si ens tranquil•litzem. M’estàs dient que tu no has vist ni la casa rara, ni la columna, ni el saltimbanqui ni l’habitació de Dràcula? M’estàs dient que tot està normal?

—Normal, no. Tu estàs com una cabra i el sopar està per fer.

—Perquè els teus refumuts experiments m’han deixat fet pols el microones! Mira el que queda del preciós bistec acabat de comprar que et volia fer! A sobre, quan he intentat treure l’entrellat d’aquest forn maleït, he anat a parar a una mena de trencaclosques espai-temps. Tot plegat és culpa teva. Si ja m’ho deia la meva mare! No et casis, Pepeta, que aquest noi sembla “el profesor chiflado”; qualsevol dia es prendrà una poció, es convertirà en el Brad Pitt, i et deixarà més penjada que un xoriço per qualsevol pelandrusca rossa i sinuosa.

—Espera, espera, para la xerrameca. Què vol dir “un trencaclosques espai-temps"? M’estàs dient que finalment he tingut èxit? I que les ones transversocronofotòniques que he convocat han escollit la nostra cuina per manifestar-se? —el Quimet tenia llàgrimes als ulls. Sense deixar-me temps de res, em va adreçar un gest imperiós amb la mà de la forquilla —raó per la qual em vaig apartar diligentment—, i es va precipitar cap al microones, on va entaforar el cap amb gran entusiasme.

I davant dels meus ulls meravellats, el cos del Quimet va adquirir una aparença tova i mal•leable, com de plastilina, va començar a canviar de forma i color, a veure’s translúcid, després transparent, i finalment, convertit en una columneta de vapor, es va escolar per les escletxes del forn i va desaparèixer.

Vaig esperar uns quants minuts i el Quimet no tornava. Vaig sospirar, vaig anar cap a la caixa forta, i vaig començar a fer la revisió dels comptes, del testament, de l’assegurança de vida... Bah! Tot plegat per a no res. Quan ja me les prometia més felices va reaparèixer el meu maridet, cridant i xerrotejant, i mentre llençava a l’aire les seves explicacions anava desendollant el microones i recollint el cable.

—És el descobriment del segle! Què dic del segle! Del mil•lenni! No t’ho creuràs, però he estat llegint un pergamí amb una novel•la d’aventures cretenca. L’escriptura Lineal A, per fi desxifrada! A més he saludat un tal Lunalilo que diu que era rei de Hawaii i m’ha explicat una història molt sucosa sobre les argúcies dels americans per quedar-se amb les illes. També he vist... tan és, tampoc no saps de què estic parlant!

—Para! Es pot saber per què t’emportes el meu microones?

—Dona! No t’ho creuràs, però aquest estri absurd, fruit avortat de l’ànsia de lucre de quatre físics tarats i de les urgències injustificades de les males cuineres i les mestresses mandroses, té un disseny totalment adequat per fer de receptor-amplificador de les ones cronotóniques-subespacials-fotovoltaiques generades pel camp moleculoestelar de la quinzena dimensió i....

La veritat és que no sé si eren aquestes les paraules exactes, tampoc no vaig arribar a acabar el doctorat en animadora de bàsquet, jo. La seva veu es va anar convertint en un murmuri mentre s’enduia el forn. Això sí, estava realment admirada de la capacitat del Quimet per pronunciar termes tan enrevessats i buits de contingut sense deixar-s’hi la llengua entortolligada ni el cervell en letargia.

Però, tot plegat, adéu microones! I ara, què he de fer? Tornar a cuinar a la manera antiga? Ni parlar-ne. Després de donar-hi moltes voltes, he decidit anar d’amagatotis al garatge, tornar a ficar el cap a la màquina del temps que tenia a la cuina i no ho sabia, i marxar on sigui que hagin imprès el papir de Keops. Com que tinc un bon nas i ulls grossos, i si alguna cosa m’agrada, és no fer res i que em retratin, a veure si faig carrera com a model pel monument aquest governamental que diuen. I amb tanta gent guay per allà, segur que lligo.