Requiem de Fauré: una mostra d'esperança

 

Gabriel Fauré retratat per John Singer Sargent el 1889,
època de la composició del Requiem

Gabriel Fauré està considerat actualment un dels músics francesos més importants de finals del segle XIX. En canvi, en la seva època opinaven que era "massa modern" i l'èlite musical li va posar bastants entrebancs. Va ser deixeble i amic de Camille Saint-Säens mentre que Maurice Ravel es va convertir en el seu alumne més il·lustre. Va gaudir de l'admiració i el respecte de músics tan importants com Isaac Albéniz, Piotr Tchaikovsky, Richard Strauss i Aaron Copland. Una de les seves peces més conegudes a nivell popular és aquest Requiem, estrenat a la Madeleine de París el 1888. 

Diu la llegenda que el va composar per als seus pares, morts entre 1885 i 1887, però en realitat no hi ha cap document que ho provi ni cap insinuació del mateix autor en aquest sentit. Sí és cert que va dir: "El meu requiem no expressa por a la mort. Per a mi és un feliç alliberament, l'aspiració a una felicitat superior".

Jo vaig intervenir en la interpretació d'aquesta obra en un meravellós concert, d'aquells inoblidables, i el preparador sí que creia que el Requiem era per als pares de Fauré, i ho comentava per un detall que pot ser important: Fauré no era una persona religiosa, el més probable és que fos agnòstic, però la pèrdua successiva del pare i la mare el van afectar molt. Aquest Requiem no és molt pietós, ni amenaça amb horribles càstigs els pecadors, ni segueix estrictament la litúrgia, sinó que és un prec, respectuós i sentit, per a l'eterna felicitat d'aquell a qui es dedica. És fàcil, doncs, suposar que Fauré pensava en algú molt estimat. I per la meva part, crec que també està dedicat a tots nosaltres, fràgils humans, que en general tenim poc d'herois de la fe.

En lloc d'una obra tremendista i aterridora tenim una peça molt dolça i commovedora, que no té gaire a veure amb altres misses de difunts ben conegudes. Sempre he pensat que és un Requiem que acaba bé. No hi ha Dies irae, la terrible descripció del dia del judici, sinó el prec, precisament, que siguem alliberats del terror d'aquest dia (Libera me, Domine). I al final, un número que no pertany a les misses de requiem, In paradisum, dolç i ple d'esperança. En alguns fragments em recorda, i molt, l'estil de la música vocal religiosa de Schubert.

I una cosa curiosa (ves a saber si és casual o no), igual que el de Mozart, està escrit en la tonalitat de re menor. És bastant curt, dura poc més de mitja hora. Està estructurat en set moviments:

I. Introït i Kyrie

L'entrada de la peça és solemne, però en absolut terrorífica. Parla de serenitat i acceptació.

II. Offertoire

Senyor Jesucrist, allibera les ànimes dels difunts del dolors, de les penes, que no caiguin en l'obscuritat... És un prec humil i sentit, subratllat per una melodia i una harmonia trencadores i precioses.

III. Sanctus

Aquí estem, amb els àngels, cantant ben tranquils. Tot va bé.

IV. Pie Jesu

Senyor Jesús, donan's el descans. Un prec dolç i esperançat.

V. Agnus Dei et Lux Aeterna

Aquest número és solemne, amb un equilibri meravellós entre les quatre cordes del cor, i una expressivitat increïble.

VI. Libera me

És potser el fragment més colpidor, i a més en tinc un record molt i molt especial degut a un emotiu incident durant l'assaig general. Va ser el dia que vam conéixer el baríton solista, anglès. El director l'havia demanat expressament per a aquest  concert, ja que creia que era el millor intèrpret d'aquest Requiem que es podria trobar, però el cantant no n'estava gaire convençut. Els cors d'afeccionats del sud d'Europa no li despertaven cap mena d'entusiasme, i opinava que els hi faltava tècnica. No deixava de tenir la seva raó, però el director, finalment, va aconseguir que vingués. 

Recordo que, en acabar la seva intervenció en aquest número, quan entra el cor, es va girar, sorprès, cap a nosaltres. Ens va escoltar amb gran atenció, i, en tornar a fer la seva part, la va cantar de cara al cor, molt emocionat, mirant-nos gairebé d'un a un. Després, el director ens va dir que el solista se li havia adreçat i li va comentar que la nostra visió d'aquest Requiem l'havia commogut com cap altra: "A aquests cantaires potser els falta tècnica, però és la interpretació més sincerament emotiva que he sentit mai. Hi posen tot el cor, tot el sentiment".

Acabat el concert vam fer un sopar (era el costum, sempre el feiem), i per acomiadar-nos d'ell en el moment que marxava li vam cantar la part coral d'aquest número. I ell ens el va interpretar sencer, només per a nosaltres. Crec que al final se'ns saltaven les llàgrimes a tots.

És un record entranyable.

VII. In Paradisum

I el final, bé, el que és segur és que hem anat al paradís, i allà estem en bona companyia i simplement feliços per tota l'eternitat... o el temps que ens toqui, per desprès adormir-nos dolçament.

He trobat aquesta estupenda versió del Cor i Orquestra Simfònica de Galícia (sí, que carai, del sud d'Europa), sota la inspirada direcció de Víctor Pablo Pérez.

Gabriel Fauré - Requiem - Víctor Pablo Pérez

A veure si us arriba al cor com em va arribar a mi.