Personalitats en conflicte (música - II)

 

Retrat del bufó Stanczyk (1862), del pintor polonès Jan Matejko,
és una bona representació de la psique i les emocions torturades
de personatges com Rigoletto i Miccone

Rigoletto (Rigoletto, F.M.Piave i Giuseppe Verdi, 1851)

Aquesta òpera està inspirada en l'obra de teatre Le roi s'amuse (1832) de Victor Hugo. Una obra, val a dir, que va provocar un escàndol en el seu moment i va ser censurada de forma immediata per immoralitat. La immoralitat, penso jo, no és pas de l'obra en si, sinó del seu protagonista, el rei Francesc I de França, que és presentat com un llibertí desenfrenat. I és clar, just recuperada la monarquia a França, van considerar que era un atac directe contra la institució.

Giuseppe Verdi es va sentir atret pel tema, tot i que es va veure obligat a canviar el lloc dels esdeveniments i els càrrecs i noms dels protagonistes. El titol, Rigoletto, es refereix al protagonista, el malèvol bufó del Duc de Màntua. La cort del Duc és un niu de frivolitats i crims de tota mena, sense moral ni contenció, tot plegat atiat per Rigoletto. Ara bé, sense que ningú ho sàpiga, Rigoletto va tenir una filla, Gilda, a la que estima intensament i a qui vol protegir del detestable ambient de la cort. Però en un moment donat Gilda es converteix en l'objecte del desig del Duc, que la pren per l'amant de Rigoletto, i ella s'enamora. Rigoletto trama un assassinat per venjança, però la víctima que caurà serà la mateixa Gilda, que morirà en braços del seu pare.

Rigoletto és un protagonista enormement tràgic, que oscil·la entre l'odi pels aristòcrates de Màntua i l'amor per la seva filla. La seva maldat provocarà un seguit de desgràcies i acabarà victima de les seves mateixes estratagemes i enganys.

Us deixo aquí l'única ària que canta en tota l'òpera, Cortigiani, vil razza dannata. Prega pietat per a la seva filla, vexada i humiliada, i d'alguna manera la seva desesperació prefigura el desastre final. Aquesta versió està cantada pel baríton gallec Borja Quiza, i la trobo molt encertada.

Cortigiani, vil razza dannata (Cortesans, raça vil i maleïda)

Borja Quiza, a qui vaig veure cantar per primera vegada la fantàstica sarsuela El barberillo de Lavapiés (en un altre moment en parlarem), en el divertit paper de Lamparilla, fa aquí un impressionant canvi de registre.

El baríton gallec Borja Quiza fa una bona
interpretació de Rigoletto

Azucena (Il trovatore, L. Bardare, S. Cammarano i Giuseppe Verdi, 1853)

I seguim amb Verdi, amb una altra de les seves tragèdies (tan apreciades en aquell moment). Està inspirada en una obra espanyola, El trovador (1836), d'Antonio García Gutiérrez. Té un argument complicat i gairebé inverosímil, i, com sempre, els papers del conflicte (segur que us heu fixat) es donen a les veus greus. En aquest cas és Azucena, una gitana (paper per a una mezzosoprano), la que porta el pes del drama. La seva mare va ser cremada viva acusada de bruixeria, i abans de morir va demanar a Azucena que la vengès. D'aquí tota l'enrevessada trama de segrestaments, fills desapareguts, suïcidis, traïcions, assassinats, i altres desgràcies per l'estil. Ara, la música, és clar que sí, és de primera.

En aquesta ària estremidora, Azucena recorda el terrible moment de l'execució de la seva mare. No és pas estrany que conservi tant d'odi i rancúnia en el seu cor contra els qui la van condemnar.

La mezzosoprano georgiana Anita Rachvelisvili
impressiona, i no pas poc, en el seu paper d'Azucena

Stride la vampa (La flama avança)

Aquesta versió d'Anita Rachvelisvili en el Metropolitan Opera és preciosa. I posa la pell de gallina.

Carmen (Carmen, H. Meilhac, L. Halèvy i Georges Bizet, 1875)

Carmen és un personatge arquetípic del desig de llibertat i la fugida del control. Curiosament, i a diferència de la figura de Don Juan, no procedeix de cap font espanyola, sinó francesa, la novel·la Carmen (1845) de Prosper Merimée. Aquí, amb un romanticisme exacerbat i totalment immers en l'exotisme d'una Andalusia irreal de cap al 1820, es desenvolupa la història d'una preciosa jove gitana que no vol lligar-se a res ni a ningú. De caràcter fort, arrauxada, capriciosa i valenta, adoradora de l'amor físic i orgullosa del seu domini dels mascles, trobarà finalment la destrucció de la mà d'una de les seves víctimes: Don José, un "home d'honor" que per l'amor d'ella abandona tot el que respecta, i desprès pretèn que ella li sigui fidel per a tota l'eternitat com a pagament del sacrifici d'ell. No, les coses no funcionen així, oi?

Georges Bizet va fer amb aquest argument una fantàstica òpera que en el moment de la seva estrena no va tenir cap èxit. En canvi, actualment es considera una de les millors òperes franceses i segueix activa en el repertori internacional, guanyant prestigi conforme passa el temps.

El paper de Carmen, com no pot ser d'una altra manera, el fa una mezzosoprano. Sentirem l'ària L'amour est un oiseau rebelle, la més coneguda de l'obra juntament amb la d'Escamillo (Toreador, en garde, per a baríton).

La mezzosoprano letona Elina Garança en la seva interpretació
de Carmen, la inoblidable antiheroïna de Bizet

Elina Garança, mezzosoprano, fa una molt bona interpretació de Carmen en aquesta producció del Metropolitan Opera de Nova York. I sentireu tota una declaració de principis i del caràcter de la nostra protagonista.

L'amour est un oiseau rebelle (L'amor és un ocell rebel)

I per tenir una mica més de context, l'ària d'Escamillo, aquí interpretada pel gran baríton Ruggero Raimondi en una producció de l'Òpera de París. Un cantant especialista en Mozart, però que queda bé en tot tipus de papers.

Vals del toreador (Toreador, en garde)

Miccone (La dogaresa, A. López Monís i R. Millán Picazo, 1920)

La dogaresa és una de les sarsueles més notables, per al meu gust, que ha donat aquest gènere. Quant a trama ve a ser una mena de versió suavitzada de Rigoletto. Ara bé, la part musical és excel·lent, i demana uns cantants de primera categoria. Quant a gènere, és de mala classificació, ja que presenta números còmics, d'altres seriosos, i algun de realment dramàtic, amb un final tràgic per al protagonista. A mi em sembla un singspiel, com Don Giovanni, amb una barreja de situacions que als acadèmics de les tres unitats (lloc, temps i acció) els hagués fet feredat, especialment quant a acció; lloc i temps sí es respecten.

L'argument es desenvolupa a Venècia en un moment indeterminat de l'Edat Mitjana. El dux, un tirà vell i xacrós, s'encapritxa d'una jove florista, Marietta, per la maligna influència del seu bufó, Miccone, i la porta al palau per obligar-la a casar-se amb ell. En realitat, és Miccone qui n'està enamorat, però no creu que la noia (ni cap altra) es fixi en ell, ja que, encara que es tracta d'un home jove i intel·ligent, pateix una greu escoliosi que el deforma totalment. Així que el que pretèn és que el dux es casi amb Marietta per tenir-la al palau, a la seva mercè. Marietta està enamorada de Paolo, un gondoler, que, abatut per la seva pèrdua, intenta l'impossible per rescatar-la. Tenen un matrimoni amic, Marco i Rosina, que els ajudaran molt. Però tot s'esguerra i Paolo és jutjat i condemnat a mort. Marietta, desesperada, demana ajuda a Miccone. S'adonat que ell n'està enamorat i li ofereix convertir-se en la seva amant si ell li salva la vida a Paolo. Miccone accepta el tracte, però la bondat i la compassió que li demostra Marietta el trasbalsen completament. Vist que el dux no vol perdonar Paolo, Miccone aprofita una llei veneciana que llibera un condemnat a mort si es troba amb el viàtic mentre el porten al cadals, i mata al dux per demanar el viàtic, alliberar Paolo i fer feliç a Marietta. I, és clar, serà condemnat a mort per l'assassinat.

Miccone, un home despietat i cruel com a reacció al seu patiment físic i moral, acaba donant la vida pel seu amor. El bon cor i la dolcesa que li demostra Marietta, la seva sinceritat quan se li ofereix com amant només per a ell, i la forma en què li demostra (una carícia i un meravellós petó que si els actors-cantants ho representen bé és una escena preciosa), commouen el cor de Miccone i el fan actuar com una persona honesta i amorosa. 

Com es pot veure, és una obra extremament romàntica; a més com ja he comentat, demana uns quants cantants de primera línia:

Miccone (baríton) té un paper llarg i molt difícil. A més, ha de representar-lo completament inclinat per reproduir la seva condició física, que condiciona el seu taranná i travessa tota la trama de l'obra.

Marietta (soprano lírica) demana una cantant molt ben dotada i millor si el timbre  no és massa agut. Tots dos, Miccone i Marietta, tenen al seu càrrec la part més important i dramàtica de la sarsuela.

Rosina (mezzosoprano) i Marco (baríton), venen a ser "la parella còmica". Ell no té gaire paper, però Rosina sí es pot lluir en un parell d'escenes de comèdia.

Paolo (tenor líric) és l'enamorat de Marietta. Té un parell d'àries molt maques i no gaire difícils, però precisament per això és un paper que es sol donar a tenors de no massa qualitat, i la composició no llueix com es mereixeria.

Zabulón, un vell jueu (baix), és un paper no gaire llarg, però amb dues intervencions molt notables: el duet amb Rosina (còmic) i un altre duet amb Miccone. Si s'aconsegueix que Zabulón sigui un baix profund (no són gaire corrents en sarsuela), el contrast entre les dues veus en fa un duet incomparable.

La fetillera del mercat (contralt) té només una ària en el primer acte, però és un paper molt bonic i no pas fàcil.

La part més dificultosa d'aquesta sarsuela, per a mi, són les parts parlades, ja que passar de parlar a cantar, al nivell de cant que demana l'obra, és molt complicat. En algunes versions els papers cantants i parlats els fan diferents persones. Aquesta seria per a mi l'avantatge dels singspiel de Mozart sobre les sarsueles, que en lloc de parlar, els cantants canten els recitatius. Això els permet mantenir la veu col·locada pel cant i no perdre qualitat ni cansar-se.

Vaig trobar fa uns anys una versió de La dogaresa a YouTube representada per un grup d'aficionats de Sant Andreu del Palomar, però amb els tres cantants principals (Marietta, Miccone i Zabulón) totalment professionals. Marietta era una soprano dramàtica ja d'edat, que en el seu temps devia haver estat de primera línia i conservava bona part de les seves dots. Miccone era un fantàstic barítol molt jove, un noi altíssim que va passar tota l'obra ajupit, i Zabulón un baix profund de molta qualitat. Dissortadament, no he pogut trobar aquesta gravació (sembla haver desaparegut totalment de YouTube), així que he optat per una versió gravada per uns bons cantants, ja que altres vídeos que he vist no fan justícia a aquesta obra.

El magnífic retrat que Velázquez va fer de Diego de Acedo
il·lustra prou bé la psicologia del personaje de Miccone,
ja que no el seu físic. Acedo era un nan acondroplàsic, Miccone
pateix escoliosi i cifosi greus

Duet de Miccone i Zabulón  minut 13:40 fins el 18:37

Miccone, Manuel Ausensi (baríton); Zabulón, Antonio Campó (baix-baríton)

En aquest duet, Zabulón descobreix l'amor de Miccone per Marietta, i comença a riure's d'ell, encara que aviat deixa de fer-ho per les amenaces de Miccone. Però Miccone necessita desesperadament una mica de comprensió i confessa els seus sentiments a Zabulón.

Duet de Miccone i Marietta minut 52:00 fins el 58:25

Marietta, Ángeles Chamorro (soprano); Miccone, Manuel Ausensi (baríton)

Marietta demana a Miccone que salvi a Paolo i li promet que s'entregarà a ell de forma exclusiva per sempre a fi d'agrair-li el favor. Cap al final de la intervenció ella acaricia i besa Miccone amb tota la tendresa i el cor de Miccone queda commogut i ell deixa enrere el seu odi i la seva tristesa i soledat.

Aprofitant que l'obra està sencera, es poden escoltar fragments bellíssims, com l'ària de Miccone Un conde fue (minut 58:28) , o la de la fetillera, Quien quiera saber lo oculto y fatal (minut 3:58), i, per què no, tota la sarsuela, que val realment la pena.