dijous, 24 de novembre del 2022

Cap de pardals

 

La Roxy i els nens


Títol original: Pudd'nhead Wilson

Títol en castellà: Cabeza de chorlito

Génere: Novel·la determinista

País d'edició: USA

Idioma original: Anglès nordamericà

Any de la primera edició: 1894

Autor: Mark Twain (Samuel Longhorne Clemens, Missouri USA, 1835-1910)

De què va: Ambientada en un poblet de la vora del Mississippi, ens relata una terrible tragèdia provocada, en darrer terme, per les injustícies i crueltats del sistema esclavista.

Comentari-píndola: La degradació que provoca l'esclavitud arrossega i enfonsa la dignitat de tots els implicats en aquesta tristíssima història. Només el lúcid Wilson (el Cap de pardals del títol) i l'innocent Chambers acaben sense taca, però no sense dolor, en aquesta obra de denúncia social.

Podeu llegir un comentari més extens en aquest mateix blog (i acompanyada de música, si voleu):

I el riu segueix fluint

Twain és autor de nombroses obres alguns cops mal qualificades "per a joves". Us recomano llegir la versió original d'El príncep i el captaire (no les "adaptacions") i ja em direu si es tracta d'una obra per a nens. En realitat, és el mateix que li passa a aquest Cap de pardals. També es pot passar molt bé amb els llibres de Tom Sawyer, Huckleberry Finn, El conte del nen dolent, Una història de fantasmes...




dilluns, 14 de novembre del 2022

Així venen les cartes


 

Heu jugat algun cop al solitari de cartes? Hi ha de molts tipus —encara que els PC n'han popularitzat amb prou feines un parell—, però en tot cas la seva característica comuna (i òbvia) és que t'enfrontes a un grup d'elements de nombre fix i sempre amb el mateix significat, i has d'anar-los eliminant segons unes normes que varien a cada joc, fins arribar a treure'ls tots del davant, cas en què guanyes el solitari.

La meva mare, que n'era molt aficionada, me'n va ensenyar cap a nou o déu variants, unes més fàcils i altres no tant, però quelcom que passa sovint és que, t'hi posis com t'hi posis, no pots arribar a acabar el joc, quedes tancat. Tens totes les cartes al davant, però l'ordre de sortida t'és advers. Un as queda bloquejat pel seu mateix dos, un rei t'embolica la troca i no et deixa accedir a aquell cinc de la victòria: les cartes no han vingut bé. Ja ho veus, no queda una altra que tornar a remenar i provar sort, o plegar. Però aquell joc, està perdut.

A què treu cap aquesta reflexió? Hi pensava fa uns dies pel comentari d'uns coneguts. Sembla que algú estava molt interessat en fer determinats estudis on era complicat trobar plaça, però quan li van oferir, no es va poder matricular. En el grup se sentien comentaris així com: "Pobre, ja veus, tanta il·lusió que li feia i ara que hagués pogut, ha de tirar enrere. Ves a saber si tornarà a tenir aquesta oportunitat". I aleshores va aparéixer el savi setciències, el Salomó del barri, l'oracle d'Apol·lo versió casolana i va deixar la seva sentència: "Si realment s'ho hagués proposat, ho hagués fet. Això és falta d'interés i de voluntat. Quan un vol, pot." 

Per aclarir la meva crítica, he de dir que ningú dels presents (ni el vuitè savi de Grècia) sabia la raó de la renúncia.

Mmmm, segur? Saps tu, oh llum dels que caminem en les ombres, què li ha passat al nostre subjecte? Jo mateixa us puc posar alguns exemples de casos reals que he conegut de primera mà:

  • Aparició sobtada d'un mal estat de salut o patologia concreta que no permet al subjecte fer determinats esforços, ni físics ni mentals, durant un temps bastant llarg.
  • Accident de conseqüències greus, de la mida d'una tetraplègia o una amputació, amb llarguíssimes estades hospitalàries. Però no cal arribar aquí, vaig conéixer una noia, excel·lent pianista, que a punt de treure's la carrera de concertista va patir un accident de cotxe i es va malmetre un dit. No es va poder ni graduar, i es va quedar en professora.
  • Ruïna econòmica imprevista que no deixa una altra sortida sinó treballar del que sigui les hores que facin falta, en tres feines si cal.
  • Malaltia degenerativa d'un familiar proper que, per determinades circumstàncies que no estem en condicions de deixar de banda, ens converteix en cuidadors a jornada completa.
  • Embaraç inesperat que ens porta a un replantejament de vida.
  • Enamorament idem que idem.
  • I segur que tothom en pot afegir unes quantes.

Efectivament, unes són dolentes i altres són bones, però totes tenen el mateix efecte: allò que volíem fer s'ha d'aparcar i ja es reprendrà algun dia... si es pot.

Aleshores, a què ve aquesta crítica maligna, de la "falta de voluntat"? Bé, ja fa una llarga tirada d'anys que una colla de pretesos "gurus" va agafar pel costat que crema una certa saviesa antiga i tradicional de molt valor. En concret, allò referent a creure en un mateix, a enfortir-se mentalment, a saver-se adaptar a les circumstàncies i treure'n profit, a posar-se metes concretes i treballar-hi de forma constant; en fi, una sèrie d'habilitats molt necessàries i útils que ells han retorçat fins a convertir-les en coses com: 

  • Ets l'amo del teu destí (no sé que en pensen els familiars de les víctimes del tristement famós desastre de Germanwings del 2015. Eren totes tontes? Qui sàpiga del cas entendrà l'exemple).
  • Tu estàs creant contínuament la teva realitat (una afirmació totalment certa quant al món interior, però falsa si es refereix a l'exterior. Pensem en totes les persones que han de suportar guerres i les seves conseqüències durant anys i anys: destrucció, tortura, violació, fam, mort i desesperació. Igual és que són tan tontes com les de Germanwings, per dir alguna cosa).
  • La teva ment canvia el medi (d'aquí la sequera, no ens agrada que plogui).
  • I podríem seguir però ja s'ha entès, suposo.
Tots els casos que he conegut de persones que han sigut capaces de superar les seves limitacions ho han fet pel que fa a elles mateixes, i degut molts cops a eventualitats molt aleatòries. És clar que ells han de ser persones mentalment fortes i equilibrades que donen el millor en moments terribles, que saben aprofitar el bo que troben, i obtenen la victòria: Setphen Hawking, Victor Frankl, Cornelia Ten Boom, Louisa May Alcott, Malala Yousafzai... 

Us explicaré el cas de dues persones que vivien al mateix carrer, a la mateixa escala, en portes adjacents, la primera i la segona del mateix pis. Un home de quaranta-cinc anys i una noia de vint-i-vuit. Tots dos van agafar la mateixa malaltia. Tots dos van lluitar per sobreviure. Només ho va aconseguir un. Era jo. És que jo era més llesta, més intel·ligent, més vàlida, més simpàtica, més espiritual, més New Age, més vegana? Doncs no, simplement, l'home, el meu veí, va emmalaltir déu anys abans que jo, quan encara no s'habia descobert una cura realment eficaç. Estava molt menys greu, però va morir. Jo estava molt més greu, però vaig sobreviure. Les cartes van venir així, i simplement eren disposar, o no, d'un determinat medicament.

Aquestes persones que parlen sense saber, que jutgen sense dades, que queden com a molt doctes repetint com a lloros fragments d'autèntica saviesa que estan pervertint i adulterant, no només són ignorants, no només són desconsiderades i condescents. És molt pitjor: són extremament cruels.