La mirada de les flors

Us agrada aquest retrat? La jove representada és la dibuixant i pintora nord-americana d’origen xinès Hsiu Norcott, aquí vista amb la mirada de la seva amiga i col•lega Marilene Sawaf. Tot i que n'és ben capaç, de fer un retrat realista, Marilene no ha deixat aquí una versió fotogràfica de Hsiu, sinó una interpretació des del punt de vista d'una artista que ens mostra una manera de ser, una psicologia, més que no pas un rostre concret.

L’obra d’aquestes dues dones, que viuen actualment a New Hampshire, és una autèntica delícia, però no us penseu que es copien l’una a l’altra. Tenen dos estils ben diferenciats. Potser que us parli una mica de cada una d’elles.

Marilene va néixer a Egipte i s’ha format com pintora i il•lustradora a Itàlia i al Líban. Ha fet retrat figuratiu i paisatge, encara que les seves obres més característiques són les de les seves sèries Women&Music i Women&Dreams. Són obres de serena bellesa on s’evidencia el magnífic sentit del color de l’autora. Dones de totes les edats gaudeixen de la poesia o de la música enmig d’un barroc jardí de flors que esclaten en tons vivíssims. El seu estil ens porta inequívocament cap a l’Orient Mitjà o a les precioses miniatures perses.

Hsiu és una pintora en el més pur estil tradicional xinès. La natura és la protagonista absoluta dels seus quadres, d’una gran delicadesa de traç i de color. Flors —moltes flors—, ocells, gats, ànecs, paons, esquirols, fins i tot un tigre... L’obra de Hsiu és abans de res dolça i sensible.

És molt possible que cap d’aquestes dues dones no vegi mai cap obra seva penjada a la paret d’un museu, però jo abans tindria a casa un dels seus quadres que no altres d’un gran mèrit conceptual i artístic però que penso que no són pas adequades per a una llar. Puc imaginar perfectament l’atmosfera plàcida i harmoniosa d’una habitació on hi hagi alguna d’aquestes pintures, un ambient clar i lluminós, favorable especialment per a nens i ancians, sense estridències ni trets ombrívols.

Us deixo aquí una petita mostra de la seva obra, i, els qui estigueu interessats, podeu trobar més informació i reproduccions dels seus quadres a


http://www.marilene-sawaf.com/

http://hsiunorcottart.blogspot.com/

Liz, lady of Lebanon

Marilene Sawaf

Blue Bird

Hsiu Norcott

 Dancing in Newburyport
 
Marilene Sawaf

Ducks in the pond

Hsiu Norcott 

Una autora, moltes mirades

Us presento a la pintora expressionista alemanya Paula Modersohn-Becker (1876-1907). En aquest autoretrat (Selbstbildnis am sechsten Hochzeitstag, 1906) la veiem embarassada de la seva filla Mathilde. Està satisfeta i orgullosa. A la seva obra podem trobar gran quantitat de quadres amb la temàtica de mare i fill o de nens sols. Va ser la cronista del creixement de la seva fillastra Elisabeth, a la que s’estimava molt i a qui va retratar molts cops, però anhelava ser mare ella mateixa i en els retrats que es va fer durant el seu embaràs es pot apreciar la seva felicitat. Dissortadament, Paula només va sobreviure divuit dies al naixement de la nena.

El que m’encanta especialment dels seus quadres són les mirades, els ulls dels seus protagonistes. Tot i que ella no estava gaire satisfeta del seu estil i pensava que li faltava tècnica anatòmica, tenia una gran sensibilitat per captar les atmosferes que els personatges retratats escampaven al seu voltant, i els seus ulls i posats ens parlen colpidorament del seu estat anímic. Va ser una gran pintora, però poc coneguda fora dels països de parla alemanya.

Per això em permeto deixar-vos aquí dues petites mostres més del seu talent. La seva obra es troba repartida en diferents museus alemanys, entre ells la Hamburger Kuntshalle d’Hamburg y el Paula Modersohn-Becker Museum de Bremen.

La vella camperola (Alte bäuerin, 1903)

Autoretrat amb camèlies (Die Malerin mit Kamelienzweig,1907)

















Si per cas us interessa aquesta artista, podeu trobar una primera aproximació a la wiki, a Paula Modersohn-Becker, on us enllaçaran a d'altres llocs web especialitzats. Això sí, gairebé tot el que hi ha està en anglès o alemany.

La mirada que espera

Porto anys enamorada d’aquest preciós retrat, obra de la mà inconfusible de Goya (La condesa de Chinchón, c.1800). Aquesta noia, Maria Teresa de Borbón, era cosina del rei Carles IV i va ser casada amb el ministre Godoy quan tenia uns disset anys. Goya la coneixia des de petita i li tenia molt d’afecte. La model tenia aquí amb prou feines vint-i-un anys i estava embarassada de la seva primera filla.

La vida de Maria Teresa no era feliç. Després d’una infantesa complicada, i amb un caràcter més aviat tímid i introvertit, quan es va casar es va endur la desagradable sorpresa de trobar-se a l’amant del seu marit ben instal•lada a la llar matrimonial i sense cap desig de marxar: fins i tot compartien taula als àpats. Sense experiència, allunyada de la família, empantanegada en un d’aquests casaments d’estat que a més va servir per afavorir les ambicions d’un seu germà, tractada amb menyspreu (i es diu que fins i tot maltractada) per Godoy i esclava de les aparences i la moralitat de l’època, que li impedien abandonar-lo, es va tornar cada cop més esquerpa. La caiguda en desgràcia del seu marit va propiciar finalment la nul•litat del matrimoni.

Diverses circumstàncies polítiques la van portar a l’exili a París. Allà no va ser pas més feliç que a Espanya. Va intentar refer la seva vida sentimental i va caure en les mans d’un tal coronel Mateos, que la va enganyar i vexar, i es va enriquir a les seves esquenes. Finalment, va morir de càncer d’úter als quaranta-vuit anys.

En aquest quadre, el pintor l’ha retratada amb tanta tendresa que fins i tot ens commou a nosaltres. Jove, vulnerable, embarassada d’un fill que potser va creure que li portaria alguna alegria, la seva mirada somniosa defuig la de l’espectador; el somriure és molt lleu, les seves mans protegeixen el ventre arrodonit. És que Maria Teresa espera, encara, alguna cosa de la vida? O és l’autor qui no vol donar-ho encara tot per perdut? Potser és que realment va voler tenyir de quelcom esperançador el retrat d’aquesta noia, bellíssima, però orlada de tristesa.

El quadre es troba actualment al Museo del Prado.

La mirada tendra

Fa uns dies navegava per Internet i buscava pàgines amb temes de pintura. Vaig a anar a parar a una web on es tractava de la lletgesa en l’art i després de llegir que “la lletgesa ha estat utilitzada com a recurs expressiu per alguns pintors” (i fins aquí i prou arribava el comentari), vaig trobar barrejat entre una bona pila d’imatges diverses, la majoria de les quals eren grotesques o desagradables, el quadre que il•lustra aquest post i que jo, personalment, no trobo pas lleig.

Que és la lletgesa? Segons el diccionari es tracta de la qualitat d’allò que té un aspecte desagradable, mancat de bellesa, o bé moralment ofensiu o repulsiu.

Aquesta obra del pintor renaixentista florentí Domenico Curradi, més famós pel seu motiu de “Ghirlandaio”, és coneguda com Retrat d’un vell amb el seu nét (Vecchio e nipote, c.1490). Es tracta d’un tipus de quadre no gens corrent, un retrat superb, d’un realisme inusual per a la seva època, en què els retrats normalment eren aduladors. Està considerada una obra mestra de la pintura.

Trobeu que la mirada que es creua entre avi i nét és lletja?

El fet que l’home pateixi una afecció cutània deformadora, fa disminuir l’amor que es professen l’un a l’altre? Per cert, el que té és un rinofima, complicació de la malaltia de la pell coneguda com rosàcia i que jo mateixa pateixo, tot i que no d'aquesta manera tan greu, per sort. Potser això em fa ser més sensible a la qualificació de "lleig".

Trobeu aquesta pintura desagradable, mancada de bellesa, ofensiva o repulsiva?

Titllar de “lleig” aquest quadre, que considero bellíssim (i no sóc pas l’única) és no saber distingir entre el retrat d’una persona d’aparença deforme i una altra cosa ben diferent com són els temes desagradables o abjectes.

És evident que més d’un s’hauria de replantejar què s’entén per “lleig”. Una mirada tendra pot crear una escena “lletja”?

“...Si s’examinen els sinònims de "bell" i "lleig", veurem que es considera bell el que és bonic, graciós, agradable, atractiu, plaent, agraciat, deliciós, fascinant, harmònic, meravellós, delicat, gentil, encantador, magnífic, estupend, excels, excepcional, fabulós, prodigiós, fantàstic, màgic, admirable, valuós, espectacular, esplèndid, sublim, superb, mentre que lleig és tot allò repel•lent, horrorós, fastigós, desagradable, grotesc, abominable, odiós, indecent, immund, brut, obscè, repugnant, espantós, abjecte, monstruós, horrible, hòrrid, horripilant, brut, terrible, terrorífic, tremend, angoixant, repulsiu, execrable, penós, nauseabund, fètid, innoble, aterridor, desgraciat, lamentable, enutjós, indecent, deformat, disforme, desfigurat (per no parlar de com l’horror pot aparèixer també en els terrenys d’allò que es considera fabulós, fantàstic, màgic i sublim, termes assignats tradicionalment al camp de la bellesa).”

Eco, U. Historia de la fealdad (Storia della brutezza, 2007) – Introducció (fragment)


I ara podem tornar a mirar el quadre i decidir sobre la seva bellesa o la seva lletjor. Actualment es troba al Museu del Louvre, a Paris.

La mirada trapella

Dintre del món dels retrats m’han cridat sempre l’atenció els que representen nens. Molts cops els nens han figurat als quadres com a simples afegitons, o perquè al quadre hi surten els seus pares, o perquè són fills d’algú important, o per il•lustrar algun concepte determinat o simbolitzar quelcom: Cupidos, amorets, angelets i d’altres. Quina és la raó? Molt senzilla: es dificilíssim retratar infants, i que semblin realment infants. S’ha de ser un pintor de primera categoria, més ben dit: un bon dibuixant, i penseu que durant segles, aquestes mestres de la pintura solien estar treballant o per a l’Església o per a les diverses corts. Apart dels omnipresents retrats de la marededéu i el nen, pocs retrats autèntics de nens veurem fins que no arribin èpoques ja més properes a la nostra, especialment a partir del segle XIX.

Hi ha excepcions, és clar, com en tot. Mireu els meravellosos retrats que Velázquez va fer dels nens de la cort dels Àustries el segle XVII, els de Goya, Reynolds i Gainsborough, al XVIII, o els de Ghirlandaio, al XV! I segur que me’n deixo a centenars, però és que avui us vull parlar d’un cas no tan conegut. I us el presentaré amb dos quadres que trobo fantàstics. Primer mireu els retrats que segueixen i desprès en parlem. (Disculpeu si la resolució no és gaire bona)

 

Totes dues obres van ser pintades per l’artista renaixentista italiana Sofonisba Anguissola (1532-1625). La primera nena es deia Europa i era la seva germana més petita (la mateixa Sofonisba era la més gran de sis noies). L’amor amb que està reproduïda és ben evident. El quadre es diu El joc d’escacs (Partita a scacchi, 1555) i representa les tres germanes més joves de Sofonisba.

La nena de la dreta surt a un altre quadre, un retrat familiar de tres germans: Tres nens amb un gos (Tre bambini con cane, 1570-1590).


Anguissola era una pintora de molt de talent, però en la seva època no estava ben vist que les dames com ella es dediquessin professionalment a pintar. Per la mateixa raó no podien utilitzar models i només els estava permesa la pintura religiosa, el retrat íntim o l’autoretrat. Això que per a una pintora menys dotada hagués estat un desastre va convertir Anguissola, de primer, en la cronista de la seva família i d’ella mateixa (té una interessantíssima col•lecció d’autoretrats, de ben jove a anciana); posteriorment, en professora i pintora de càmera de la cort de Felip II. El rei, la reina, les infantes, van ser retratats magistralment per ella. Però fins ara la majoria de les seves obres havien estat atribuïdes a d’altres pintors. Per què? Perquè tampoc no estava permès que als quadres pintats per una dama hi figurés el seu nom: no podia signar.

Tot i el silenci que després va caure sobre Sofonisba, fins al punt que molts aficionats a la pintura en desconeixen el nom i l’obra, en la seva època va ser prou valorada, fins i tot per artistes i teòrics de l'art de la vàlua de Miquel Àngel, Vasari i Anton Van Dyck.

Aquí teniu els enllaços per gaudir d’aquestes dues obres. Nens pintats amb tendresa, nens que no són figurins, ni símbols, ni els "fills de", nens amb el seu propi valor com a persones, nens del segle XVI dels quals ha quedat immortalitzada la mirada trapella.

El joc d'escacs

Tres nens i un gos

Els ulls de la malaltia

Avui us vull ensenyar el retrat d’un infant: Una nena malalta (Syk pike, 1881). Mireu els seus ulls. Mireu la manteta curosament posada sobre els genolls, la rosa que algú li ha dut, i que està desfullada, el cabell ben pentinat, la roba neta i planxada. Quina simfonia de blancs!

El quadre és del pintor noruec Christian Krohg (1852-1925), artista que va marcar la transició del romanticisme al naturalisme en el seu país i que no va defugir els temes foscos.

Krohg també va escriure una novel•la, Albertina (1886), sobre la vida d’una prostituta, tema que reflectirà en alguns dels seus quadres, el més famós dels quals és Albertina i politilægens venteværelse (Albertina a la sala d’espera del metge de la policia 1885-87). La novel•la va ser considerada tan subversiva que va ser prohibida.

Aquesta nena, tot i que sembla pertànyer a una família benestant, capaç de cuidar-la, ens transmet una immensa tristesa; en els seus ulls no hi ha ni un bri d’esperança: probablement pateix tuberculosi. Com moltes imatges de nens, s’ha utilitzat molt sovint per il•lustrar conceptes com la delicadesa poètica o la romàntica melangia. Però jo no trobo que sigui una obra amable i complaent; penso que l’ombra de la nostra condició mortal plana sobre aquesta figura fràgil. Què estan mirant aquests ulls? Què ens estan dient? Us estranya que a la seva època aquest retrat rebés crítiques molt negatives? El quadre es troba a la Nasjonalgalleriet d'Oslo.