Lorenz, observar sense prejudicis

 

Konrad Lorenz, zoòleg, metge, un dels pares fundadors de l’etologia, Premi Nobel de Medicina i Psicologia el 1973 (compartit amb Karl von Frisch i Nikolaas Tinbergen) “pels seus descobriments sobre la organització i expressió de models de comportaments individual i social en l’etologia”. 

La seva obra va arribar al gran públic a partir de la difusió del seu primer llibre: Hablaba con las bestias, los peces y los pájaros. El anillo de Salomón (Er redete mit dem Vieh, den Voegeln und den Fischen, 1949-1952).

És el primer text de Lorenz que vaig llegir i, si us agraden els animals, us el recomano calorosament. Es tracta d’una obra deliciosa. Amb això no vull dir que sigui quelcom semblant al guió de Bambi. Lorenz és un observador minuciós, precís, objectiu. Considera el món animal fascinant per ell mateix, sense afegitons sentimentals que li són estranys.

“No intento humanitzar als animals (...) No projecto característiques humanes en l’animal; ans al contrari, evidencio la quantitat d’herència d’origen animal que persisteix encara en la humanitat”


Les intrigues amoroses d’uns peixos sorprenents, la història de la graula Choc, el naixement i primera infantesa de la legendària Martina, les consideracions de Lorenz sobre les diferències de comportament entre gossos segons la proporció de sang xacal o de llop, la compassió envers els animals, com escollir una mascota... tants i tants temes d’interès per als qui estimem els nostres companys de planeta. I tot plegat acompanyat de les aventures i desventures d’un observador de camp, investigador feliç d’una ciència jove: l’etologia.

No us perdeu el capítol “La moral y las armas” sobre l’agressivitat, les inhibicions, i especialment els enganyosos conceptes de “bondat” i “maldat” entre els animals.

Algunes tesis de Lorenz no han estat generalment acceptades. Si us interessa el tema, hi ha una petita introducció a

Las tesis más controvertidas de Konrad Lorenz


Teories i detractors a part, Lorenz ha significat per a mi el model d’un home profondament arrelat a la seva terra i a la Natura, i mestre de com observar els animals sense prejutjar, sense antropomorfizar. Mestre, sobre tot, de la curiositat innocent d’aquell que mai no dóna res per sabut, que manté la seva ment fresca, preparada per a gaudir de la meravella, i a més, aprendre’n.

I per finalitzar el post, us deixo amb aquesta curiosa definició del que per a Lorenz significava l’etologia:

“Pot qualificar-se d’afortunada una ciència en la que la part essencial de la investigació consisteix en córrer enjogassat per la vora del Danubi i banyar-s’hi, lliure i nu, acompanyat d’un ramat d’oques silvestres”.


I tant!

Ignorància, respostes i gats

Alguns cops, la gent que estima la ciència no és arrogant. Si voleu conèixer dos científics humils, m’atreviria a recomanar-vos aquest llibre.

El vaig trobar un dia de Sant Jordi. Atabalada per les empentes que em plovien de totes bandes, jo remenava com podia una taula amb un cartellet on posava “Llibres de ciència”. El petit volum estava amagat entre uns totxos increïbles que m’estava mirant a veure si trobava quelcom interessant i que es pogués entendre sense abans haver d’estudiar sànscrit, ciències exactes i teoria de cordes. El títol em va intrigar: Enciclopedia de la ignorancia. Cuestiones para las que aún no hay respuesta científica (Lexikon des Unwissens. Worauf es bisher keine Antwort gibt, Kathrin Passig & Aleks Scholz, 2007 – Versió espanyola de Carles Andreu Saburit i Mercedes García Garmilla. Ediciones Destino. Colección Imago Mundi, 2008).

Li vaig donar unes quantes voltes; no tenia ni 300 pàgines i mentre el fullejava em van cridar l’atenció uns dibuixos molt curiosos i més aviat irònics. Especialment vaig quedar enamorada d’un gripau feliç que surt a la pàgina 97. Això em va fer decidir, el vaig comprar sense dubtar i vaig passar dos o tres dies d’allò més divertida mentre el llegia.

Tot són “misteris” que la ciència no pot aclarir, almenys de moment, i se’n troben temes tan abstrusos com l’origen de la vida, partícules elementals i matèria fosca, ben agermanats amb d’altres més recreatius (el badall, el ron-ron dels gats) i fins i tot més, diguem-ne, psicodèlics, com per exemple “el rei de les rates” i la conveniència o no de donar propina al taxista. Hi surt fins i tot un enigma històric irresoluble, no de fa mil anys, sinó tan sols seixanta-cinc, en una època en que se suposa que tenim accés a totes les fonts i que hi ha milers de registres escrits. Segons els seus mateixos autors, «Aquest és un llibre que, quan hom ha acabat de llegir-lo, sap encara menys coses que abans, però, això sí, amb un nivell molt alt!».

I per fer-me’ls més simpàtics, citaven en un petit paràgraf del pròleg un llibre que m’encanta: la Guia de l’autoestopista galàctic. Per als qui no el coneguin es tracta d’una sàtira de la cultura anglesa contemporània disfressada de relat d’aventures de ciència ficció: The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy (Douglas Adams, 1979), i és el primer exemplar d’una trilogia de sis llibres (¿?). Entre moltes altres (i divertides) coses, surten un parell de ratolins blancs que s’han passat un munt de milions d’anys buscant la resposta a la Vida, a l’Univers i a Tot. I quan per fi el superordinador meravellós i fantàsticament programat que havien inventat els hi dóna, no els serveix per a res. Per què? Perquè la pregunta està mal formulada, i per tant la resposta no té cap sentit. De què serveix una resposta que no correspon a cap pregunta concreta? Els ratolins savis arriben a la conclusió de què és més important saber formular preguntes que no trobar respostes. (Per cert, la resposta era “quaranta-dos”. A veure si vosaltres trobeu una pregunta única que sigui contestada per això, i que a sobre doni sentit a la Vida, a l’Univers i a Tot). Passig i Scholz felicitaven el seu autor per la conclusió de la importància de les preguntes correctes.

Hi ha qui blasma les preguntes, perquè considera que és donar massa importància a la ment. Però aquesta és la nostra naturalesa, no ja parlant dels humans, sinó dels nostres germans mamífers, posem per cas els gats. Heu vist mai com actua un gatet tafaner? El gatet no sap d’expectatives ni de prejudicis. Investiga, assaja, conclou. Un gatet encuriosit podria ser el símbol de l’autèntic anhel de conèixer, sense falsos orgulls ni vanitats. Digueu-li ciència, saviesa o comprensió profunda. Si per ser senzills ens hem de tornar com nens, per ser savis potser ens haurem de tornar com gats.

Torneu-nos el cel nocturn

M’agrada mirar el cel estrellat, és un dels plaers senzills que ara són impossibles en una gran ciutat, però sempre que estic de nit en algun lloc amb poca contaminació lumínica aprofito per deixar passejar per la volta celeste els ulls...i la imaginació. Em sento en aquells moments agermanada amb aquell caçador-recolector que una nit va aixecar la vista i es va preguntar si estava mirant les fogueres de campament dels seus congèneres de sobre el núvols.

Un handicap important de l’astronomia, per als aficionats, és el nivell matemàtic requerit per adquirir coneixements. Confesso que, el que és jo, em perdo entre la declinació, l’ascensió recta i la trigonometria esfèrica. Passar del concepte d’any llum al de parsec ja ha estat un triomf per a la meva capacitat. I no parlem de disposar d’instruments adequats d’observació. Intenteu mirar ni que sigui la Lluna o Júpiter amb uns prismàtics! O disposeu d’un bon trespeus o tot es converteix en un ball.

Recordo, això sí, un dia que vam poder enfocar les Plèiades. Des del nostre balcó, a simple vista, es distingien amb prou feines uns borrosos punts de llum. A través dels prismàtics, com en un joc de màgia, van aparèixer uns estels preciosos, clars i brillants. És una imatge que mai s’esborrarà.

Fa uns anys, uns amics que disposaven d’un telescopi i una amiga que tenia una caseta al camp es van combinar per oferir-nos una nit molt especial. Després de passar molta estona mirant estrelles i constel•lacions prominents, el nostre aspirant a astrònom ens va ensenyar el gran premi que guardava en una màniga com a protagonista de la nit: el planeta Saturn. Va esmerçar una bona estona en enfocar-lo i fixar-lo, però quan per fi ho va aconseguir i vaig posar l’ull a l’objectiu, vaig veure la cosa més increïble del món: una esfera de colors, voltada d’un anell, surant en mig de l’espai com una bala de vidre. Per un moment, vaig creure que el xicot havia enganxat una fotografia a l’aparell!

Què explicaré d’aquella nit en què, a Cadaquès i a simple vista, el cometa Hyakutake ens va oferir la visió fantàstica de la seva cabellera i la seva cua, navegant en mig d’un mar d’estels. Un record que m’ha fet estimar els cometes per sempre més.

Vaig gaudir molt amb la lectura del llibre de David Galadí-Enríquez, A ras de cielo (Ediciones B, 1998). Una obra la presentació de la qual vull deixar per a Carme Jordi, autora del pròleg, del qual he extret aquestes frases:

“Molts han anomenat a la nostra època l’era de la comunicació. És cert que (...) els mitjans de comunicació tendeixen a envair la nostra vida quotidiana i ben sovint constitueixen la nostra forma d’aconseguir informació.(...) Però hem de recordar que els mitjans de comunicació, els llibres, Internet, descriuen i reflecteixen el món que ens envolta, i que aquest món també es pot observar en persona, directament. Certament, els avenços tecnològics permeten accedir a detalls que ens amaguen les limitacions físiques dels nostres sentits o la nostra posició a la Terra.(...) Però no és menys cert que observar el firmament directament, sense instruments, també aporta informació i coneixement. Com s’ha fet al llarg de tota la història de la humanitat (...) Que les imatges meravelloses, espectaculars, que ens ensenyen els mitjans de comunicació, obtingudes mitjançant grans telescopis o satèl•lits artificials, no esvaeixin la capacitat de meravellar-nos o de sorprendre’ns amb la visió directa i tot el que podem aprendre amb ella”.


Tots els temes tractats es basen en l’observació sense instruments i sense coneixements matemàtics complexos. A destacar el per a mi, filla de la mediterrània, desconegut món de les marees, i la crida del darrer capítol: “recuperem el cel nocturn i alhora estalviem recursos energètics!”

Cometa Hyakutake (més informació a www.educarm.es)

No som déus

Un aspecte del meu amor per la natura és l’interès que em desperten els animals en general. Per a mi són els nostres companys de viatge en la nau Terra. Però si entre els humans som capaços de les crueltats més delirants, ¿que no farem contra ells, a qui considerem “irracionals”? Sempre m’ha preocupat aquest desdeny cap a ells, aquest no tenir en compte el seu patiment: curses de braus, abandonaments, escorxadors, abrics de pell, camps de concentració de gossos i gats, mostres i més mostres de la hipocresia i la crueltat humanes.

Per això m’ha agradat tant aquest libre: Etologia. Cap a la desmitificació de l’home (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004). Escrit en col•laboració per Jordi Sabaté Pi i Pere Tobaruela, és una obra senzilla, de menys de 100 pàgines, fàcil de llegir i ben entenedora. Recomanable per a tots els que creguin que l’home no té perquè coronar-se com a rei de la creació i disposar a capritx de la resta d’éssers vius.

Us deixo amb la postil•la amb què acaba el pròleg (pag.13).

El llibre que el lector té a mans està especialment dedicat a les persones sensibles que estiguin disposades a posar en qüestió els prejudicis que envolten la nostra vida quotidiana. Prejudicis que descansen, sens dubte, en la supèrbia i l’antropocentrisme que caracteritzen l’espècie humana. Si som capaços de deixar de banda el nostre tarannà antropocèntric, si som capaços de trascendir les limitacions del nostre pensament, estem segurs que un altre món sí que és possible.

“El món està ple d’horrors –escriu Ernesto Sábato-, de traïcions, d’enveges; desempars, tortures i genocidis. Però també d’ocells que aixequen el meu ànim quan sento els seus cants, a trenc d’alba; o quan la meva vella gata s’adorm sobre els meus genolls; o quan veig el color de les flors, de vegades tan minúscules que s’han d’observar des de molt a prop”.