Sí, vull parlar de l'eclipsi

 

Aspecte de l'eclipsi total des de l'espai d'observació
dels Mangraners, a Lleida

Doncs sí, vull parlar de l'eclipsi de sol del dia 12 d'agost de 2026 que es va poder veure des de Catalunya. Total en alguns llocs i parcial en molts d'altres. I sé que molta gent en va quedar tipa, de l'abús d'informació i de la invasió per les xarxes, fins al punt de negar-se a veure'l. I que d'altres se'n van fotre, d'aquesta colla de frikis capaços de fer kilòmetres per veure quelcom sense cap importància.

He de confessar que jo mateixa, tot i que tenia moltes ganes de veure'l, no veia la necessitat de desplaçar-me fins un punt llunyà, que hi havia prou en seguir-lo en les zones de parcial,  i que així ja era una fita prou interessant. Però a casa hi havia qui estava molt il·lusionat, i ben decidit a fer més de 350 kilòmetres entre anada i tornada per poder gaudir del fenomen en la seva totalitat.

Vam decidir anar a Lleida perquè encara que la foscor complerta només durava uns 25 segons, la distància era raonable, i a més, l'ajuntament de Lleida ho va organitzar d'una manera eficient i a l'abast de tot tipus de persones. Van obrir reserves gratuïtes en un punt d'observació ideal: una extensa zona del barri dels Mangraners oberta a l'oest sense cap mena de destorb visual. Amb la reserva havia accès a un aparcament per als qui arribavem de lluny, perfectament organitzat, i et proporcionaven les ulleres homologades. Des de Lleida ciutat es van posar a disposició de tothom una sèrie de busos llançadora per evitar al màxim l'arribada de cotxes particulars. La zona d'avistament disposava de banys públics, punts per venda de líquids, ambulàncies i espais habilitats per minusvàlids. La megafonia anava avisant dels moments clau gràcies a la intervenció de dos professionals del Parc Astronòmic del Montsec que donaven les indicacions de seguretat necessàries: en quin moment calien les ulleres, quanta estona es podia mirar al sol, i en quin moment es podien treure. També es va amenitzar l'espera amb cançons, moltes de les quals ben avinents: Boig per tu, Space Oddity, Il Mondo...

El problema més gran a què vam haver de fer front va ser la temperatura. Cap a les sis de la tarda, hora oficial d'arribada per repartir el material, no crec que baixèssim de 39º o potser 40º. I nosaltres portàvem allà des de les cinc, que era quan s'obria l'aparcament. L'ambient era horriblement sofocant, i tot i l'aigua i els electrolits que havíem carregat, jo estava prou agobiada. Per sort vam trobar una ombra d'arbres a cinc minuts de l'entrada i allà vam aguantar fins a les set. La calor havia cedit ben bé tres o quatre graus i vam poder entrar al camp. 

Agraeixo molt als organitzadors la cura que van tenir en no permetre que s'ajuntès massa gent. Ens vam distribuir de forma molt còmoda, no ens tapàvem ni incomodàvem els uns als altres. Cadascú podia portar els seients, les ombrel·les o el material que li fes falta. Hi havia famílies senceres, des de nens fins als avis, grups de jovenalla, persones grans, astrònoms afeccionats amb tot tipus de trespeus per binocles, càmeres grans i petites, telescopis... tots amb els seus filtres.

Nosaltres portàvem seients de pescador, bons barrets, i molta il·lusió. Quan va començar a aparéixer la lluna i es va començar a menjar el disc solar, ja va ser un espectacle. Després les  perles de Baily, quan els cràters llunars impedeixen el pas dels darrers raigs solar, mentre deixen passar uns altres. I finalment, l'anell de diamant. La gent va començar a deixar anar exclamacions d'admiració, perquè en directe és meravellós, increïble, no té res a veure a fotografies o TV.

I aleshores, el més impactant. Quan apareix l'anell de diamant, et pots treure les ulleres i observar el fenomen a simple vista. Van ser vint-i-cinc segons. Vint-i-cinc segons en què la glòria del sol va ser visible. Vint-i-cinc segons en què la corona solar sembla expandir-se per l'univers, en totes les dimensions. Em vaig quedar sense alè. La cromosfera llençava explosions vermelles que es distingien perfectament. Em va semblar que sentia la respiració de l'estrella, que jo mateixa m'expandia en l'espai. 

Després es va tornar a engrandir el diamant i van tornar les ulleres. Però tots estàvem en xoc, un xoc agradable, una sensació grandiosa. Dubto que cap persona quedès indiferent davant d'aquest espectacle. Vaig donar per bons els tres-cents kilòmetres, les hores de calorada, i la cua de cotxes per l'autovia per tornar a casa. 

I així doncs, una altra fita astronómica que puc anotar al meu quadern particular, comptant, és clar, que no m'hi dedico pas activament.

1. La vista de les Plèiades amb prismàtics.

2. Saturn amb telescopi.

3. El pas del cometa Hyakutake, a simple vista, l'any 1996.

4. L'eclipsi total de sol del 12 d'agost de 2026.

5. L'eclipsi de lluna al 93% del 28 d'agost de 2026 (veure P.D.).

(De les tres primeres ja vaig parlar en aquest post)

I em sap greu que alguna gent s'hagi trobat aclaparada per la informació en mitjans i xarxes socials (quina pena!). Que diguin que és un tema que no els interessa i que és avorrit que surti per tot arreu (ai, pobrets!). A mi també em molesta molt l'abús que es fa, per exemple, del tema del futbol, del maleït mundial i dels ditxosos jugadors, equips, i tota la parafernàlia que ho acompanya. Per aguantar una mica d'informació interessant, no es moriran. Apa!

P.D.

La matinada del 27 al 28 d'agost s'ha pogut veure un eclipsi gairebé total de lluna. I per pura casualitat també l'hem pogut gaudir. Els núvols han fet una mica la guitza, però finalment allà estava. I des del balcó de casa.

És curiós, perquè mentre l'ombra de la Terra va avançant sobre la lluna plena, només es veu, fortament il·luminada, la part visible, però quan l'eclipsi és total, apareix un altre cop la lluna plena, ara perfectament clara, només que d'un color vermellós molt fosc, i es distingueixen els mars i els cràters, i altres accidents de la seva superfície. Un altre espectacle poc corrent.

Torneu-nos el cel nocturn

M’agrada mirar el cel estrellat, és un dels plaers senzills que ara són impossibles en una gran ciutat, però sempre que estic de nit en algun lloc amb poca contaminació lumínica aprofito per deixar passejar per la volta celeste els ulls...i la imaginació. Em sento en aquells moments agermanada amb aquell caçador-recolector que una nit va aixecar la vista i es va preguntar si estava mirant les fogueres de campament dels seus congèneres de sobre el núvols.

Un handicap important de l’astronomia, per als aficionats, és el nivell matemàtic requerit per adquirir coneixements. Confesso que, el que és jo, em perdo entre la declinació, l’ascensió recta i la trigonometria esfèrica. Passar del concepte d’any llum al de parsec ja ha estat un triomf per a la meva capacitat. I no parlem de disposar d’instruments adequats d’observació. Intenteu mirar ni que sigui la Lluna o Júpiter amb uns prismàtics! O disposeu d’un bon trespeus o tot es converteix en un ball.

Recordo, això sí, un dia que vam poder enfocar les Plèiades. Des del nostre balcó, a simple vista, es distingien amb prou feines uns borrosos punts de llum. A través dels prismàtics, com en un joc de màgia, van aparèixer uns estels preciosos, clars i brillants. És una imatge que mai s’esborrarà.

Fa uns anys, uns amics que disposaven d’un telescopi i una amiga que tenia una caseta al camp es van combinar per oferir-nos una nit molt especial. Després de passar molta estona mirant estrelles i constel•lacions prominents, el nostre aspirant a astrònom ens va ensenyar el gran premi que guardava en una màniga com a protagonista de la nit: el planeta Saturn. Va esmerçar una bona estona en enfocar-lo i fixar-lo, però quan per fi ho va aconseguir i vaig posar l’ull a l’objectiu, vaig veure la cosa més increïble del món: una esfera de colors, voltada d’un anell, surant en mig de l’espai com una bala de vidre. Per un moment, vaig creure que el xicot havia enganxat una fotografia a l’aparell!

Què explicaré d’aquella nit en què, a Cadaquès i a simple vista, el cometa Hyakutake ens va oferir la visió fantàstica de la seva cabellera i la seva cua, navegant en mig d’un mar d’estels. Un record que m’ha fet estimar els cometes per sempre més.

Vaig gaudir molt amb la lectura del llibre de David Galadí-Enríquez, A ras de cielo (Ediciones B, 1998). Una obra la presentació de la qual vull deixar per a Carme Jordi, autora del pròleg, del qual he extret aquestes frases:

“Molts han anomenat a la nostra època l’era de la comunicació. És cert que (...) els mitjans de comunicació tendeixen a envair la nostra vida quotidiana i ben sovint constitueixen la nostra forma d’aconseguir informació.(...) Però hem de recordar que els mitjans de comunicació, els llibres, Internet, descriuen i reflecteixen el món que ens envolta, i que aquest món també es pot observar en persona, directament. Certament, els avenços tecnològics permeten accedir a detalls que ens amaguen les limitacions físiques dels nostres sentits o la nostra posició a la Terra.(...) Però no és menys cert que observar el firmament directament, sense instruments, també aporta informació i coneixement. Com s’ha fet al llarg de tota la història de la humanitat (...) Que les imatges meravelloses, espectaculars, que ens ensenyen els mitjans de comunicació, obtingudes mitjançant grans telescopis o satèl•lits artificials, no esvaeixin la capacitat de meravellar-nos o de sorprendre’ns amb la visió directa i tot el que podem aprendre amb ella”.


Tots els temes tractats es basen en l’observació sense instruments i sense coneixements matemàtics complexos. A destacar el per a mi, filla de la mediterrània, desconegut món de les marees, i la crida del darrer capítol: “recuperem el cel nocturn i alhora estalviem recursos energètics!”

Cometa Hyakutake (més informació a www.educarm.es)