Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els meus herois. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els meus herois. Mostrar tots els missatges

dimarts, 25 de desembre del 2012

Ferrer: pels seus fruits els coneixereu


Poques coses es poden dir de Vicenç Ferrer que no siguin conegudes a bastament. Avui només vull deixar constància de la meva admiració i el meu respecte per aquest home excepcional. És curiós que, com ja va passar amb el Pare Lebbe (podeu veure una entrada que li he dedicat a Pare Lebbe: estimo i comprenc), aquestes persones que fan de la seva vida un autèntic apostol·lat hagin estat tan mal enteses pels alts estaments de la seva pròpia jerarquia religiosa.

Aquest fet només fa que refermar-me en la meva determinació (presa ja fa molt de temps) de prescindir d'intermediaris i acostar-me al Misteri del Cosmos, de l'Amor i de la Bellesa amb la ment neta de creences i prejudicis.

La meva guia són aquestes paraules de Jesús: "Pels seus fruits els coneixereu". Aquesta i no una altra és la manera de valorar una persona.


El meu desig de Nadal per aquest any:

Que els fruits de la nostra vida s'acostin, ni que sigui una mica, als fruits bellíssims que ha deixat en aquest món un ésser tan especial com Vicenç Ferrer.






dissabte, 17 de novembre del 2012

Kanamori, brillem junts


L'educació dels nens és un dels camps de batalla més ardus d'aquests darrers anys. La nostra societat porta massa temps oscil·lant entre la descurança, la permissivitat i l'autoritarisme, marcant abans que res fites acadèmiques i creant alumnes "a la carta".

Moltes aules s'han convertit en fàbriques de ciutadans formats segons una o altra ideologia. Qui no s'ajusta exactament als requeriments estereotipats (i el desajust tant pot ser per defecte com per excés)  és exclòs del sistema. El fracàs escolar afecta a nens que s'avorreixen de les repeticions, a d'altres que no són capaços d'assolir el nivell d'abstracció dels companys, a persones que aprenen especialment per manipulació...

I, per altra banda, professors totalment apassionats per la seva feina es veuen constrenyits, no només per les rígides directrius de la política educativa, sinó també per les actituds dels pares. Darrerament, molts i moltes mestres han hagut de limitar la seva relació amb els alumnes, les sortides, els jocs... ja que penja sobre els seus caps l'amenaça de la denúncia; cap d'ells no s'atreveix ja a córrer cap mena de risc i s'ha de conformar amb fer aprendre als seus deixebles -de forma exclusiva- el contingut dels llibres de text, i en un ambient físicament i psíquicament asèptic, on no hi ha cabuda per la diferència, el dubte, la reflexió, el dolor, la malaltia i la mort. Com si els nens fossin angelets sense malsons, sense problemes, sense alegries, apartats del que és la vida.

Per això us presento a Toshiro Kanamori. Us prego que trobeu 50 minuts del vostre temps per llegir l'article i veure el documental. I que desprès reflexioneu. Només em permeto dirigir la vostra atenció en un punt: és cert que el professor Kanamori és excepcional, però també ho són les autoritats educatives que li permeten actuar, i els pares que accepten de bon grat la forma en què es porta l'aula dels seus fills. Kanamori està creant tendència al Japó, una societat competitiva i fixada en l'exit en l'aprenetatge fins a extrems patològics.

Creieu que una educació així, ara com ara, és possible al nostre país? Kanamori treballa en una escola pública. Us imagineu els nostres CEIP, els nostres IES... deixant als nens que facin plongeons en mig del pati de l'escola... i els pares no els muntin un escàndol? En fi, ja em direu.


 Article

 ¿Otra educación es posible?

Video

 60 minuts. Aprendre a viure: pensant en els altres


dissabte, 11 de setembre del 2010

Pare Lebbe: estimo i comprenc


Vaig conèixer Vincent Lebbe d’una manera prou estranya. Passejava per una d’aquelles fires del llibre usat, de segona (o desena) mà, amb taules abarrotades de volums de totes les grandàries, col•locats sense ordre ni concert. Triats, remenats i fins i tot caiguts; oberts, doblegats, gastats, sembla que demanin per caritat al passejant que els escullis, els adoptis i els portis a casa, que no els deixis abandonats al carrer, exposats a sol i serena. D’alguna manera tenen vida pròpia.

Doncs allà s’estava, un llibre en rústica, de tapes taronges amb lletres blanques, curosament protegit per una funda de plàstic. El títol: Diplomacia de Cristo en China (Vie du Père Lebbe, Leclercq, J., 1955). I direu, es pot saber què és el que et va atreure? Ni jo ho sabria dir. El vaig agafar i només amb un cop d’ull vaig veure que es tractava d’una obra religiosa catòlica. Així, d’entrada, semblava la vida d’un missioner com poden haver-hi tantes, fins a l’avorriment, en qualsevol llibreria pietosa. L’edició espanyola era de l’any 1960, d’una tal Editorial Litúrgica Española i amb tot de nihil obstat, imprimatur, noms d’autoritats, etc., en les primeres pàgines. L’anava a deixar quan vaig veure la fotografia de Vincent Lebbe. Quins ulls! Quina expressió! Vaig voler saber qui era aquell home. El llibre era quasi regalat, devia portar anys donant voltes amunt i avall però estava pràcticament nou; dubto que hagués estat llegit ni un sol cop. «Vinga, va, pel que costa... Si no m’agrada el torno a portar a la fira i punt.»

Bé, el llibre no em va agradar gaire, però es va repetir el que us vaig explicar al meu post Família Ten Boom, que el que sí valia la pena era la història que es relatava, la història d’un home belga que va viure una aventura extraordinària.

Frédéric Lebbe va néixer a Gant l’any 1877, i va ser ordenat sacerdot, va adoptar el nom de Vincent i va ser enviat com a missioner a la Xina l’any 1901. Dins de l’esperit de la seva època, havia estat format en la idea de l’occident (i França molt especialment) com a mestre civilitzador de la resta del món. Ja des de molt jove havia tingut molts problemes a les escoles belgues pel seu fervent patriotisme pro-francès; era anti-flamenc, francòfon convençut i militant, catòlic de soca-rel, pregoner entusiasta de la seva veritat i disposat a portar la llum als infidels a qualsevol preu... Vaja, direu, i això et sembla tan interessant? Ah, però a la família Lebbe hi havia una espurna lliberal, una influència quasi impalpable provenint d’un avi viatger, luterà, bohemi i aventurer. Els pares de Frédéric el van ensenyar, abans que res, a pensar per ell mateix, a observar i decidir. En el fons, tenia una mentalitat ben diferent del que es portava en una societat com la seva. Arribat a la Xina, va ser colpit per la realitat del país que havia anat a convertir fins a integrar-s’hi totalment i adoptar la nacionalitat xinesa.



Durant tota la seva vida va combatre incansablement les ingerències colonials de les potències occidentals i del Japó en els afers interns xinesos, ingerència que durava des del 1848. Va lluitar contra els prejudicis de l’església catòlica en contra del clergat indígena que ells mateixos formaven... i després menyspreaven. Va defensar la igual dignitat de totes les persones, de totes les llengües, de totes les nacionalitats. Es va enfrontar greument contra la jerarquia catòlica, que el va castigar, ofegar i reprimir. Va obeir, així estava educat, però no va canviar de pensament. Va estimar la seva nova terra, es va introduir en la seva cultura, va adoptar els seus costums, va estudiar la seva literatura... És impossible en quatre ratlles fer arribar l’obra immensa de Lebbe, i, especialment, l’amor que va donar sense aturador allà on va anar. No és fàcil explicar en un moment com aquesta persona va ser capaç de fer canviar la visió que es tenia dels orientals i altres pobles, als quals s’anava a salvar, sempre i quan acceptessin que eren inferiors. No va deixar per remoure ni una pedra de la hipocresia europea.





Una pinzellada del que eren les relacions entre missioners i xinesos: Vincent va rebre el primer xoc important en el moment en que baixava la passarel•la del vaixell que l’havia deixat a Tientsin. Trotava alegrement amb la seva maleta quan va ser increpat pel sacerdot que l’havia anat a esperar: «Un missioner no porta mai la seva maleta. Doni-li a un xinès!» Sí senyor, què carai, missioners però no tontos; desprès de tot, els blancs som superiors, oi? A sobre que venim a fer-los un favor... Ai, com s’encresparà el nostre amic Vincent contra aquestes coses denigrants, com hi lluitarà sense descans a costa de la seva carrera, de l’estimació dels seus superiors. Va ser un home valent, un d’aquests valents de veritat que no necessiten armes, ni violència. Totes aquestes, virtuts que justament els xinesos aprecien molt: d’aquí ve que fos conegut a tota Xina amb el nom que portarà per sempre: Lei Ming Yuan, el tro que canta en la distància.

P.D.

Evidentment, he conservat el llibre. Són cinc-centes pàgines que s’han de llegir amb paciència i a cops entre línies, però val la pena. La figura de Lebbe no és gens coneguda al nostre país, però sí a Bèlgica i França, on ha estat molt valorat i un inspirador de la visió molt més fresca, lliure i senzilla del catolicisme que es porta per aquelles terres. Jo no sóc catòlica, però puc apreciar i valorar perfectament a una persona així. Un dels meus herois, i tant! I no pel que va aconseguir, o no, sinó pel valor amb que es va enfrontar a ell mateix, a les seves creences i conviccions, en com les va afinar, en com va créixer, en com les dificultats no li van fer trair mai la seva íntima veritat. Més enllà de religions establertes i creences no compartides, Lebbe és per a mi algú molt especial: qui em va ensenyar a mirar als altres, els diferents, en lloc de jutjar-los!

dissabte, 10 d’abril del 2010

Anònims

No diré aquí els seus noms. Els podem anomenar Antoni, Belén i Carles, però qui siguin ni com se diguin no té cap importància.

L’Antoni i la Belén es van conèixer en un hospital. Tots dos estaven afectats per la mateixa malaltia crònica i necessitaven tractament constant. En mig de tot aquell dolor, es van enamorar i es van casar. No podien portar una vida com la dels altres, tot era difícil, però eren feliços, molt feliços. Al cap d’un temps la Belén va poder beneficiar-se d’un trasplantament. L’operació va ser exitosa i la Belén de mica en mica va fer una vida més normal, fins i tot va trobar una feina. Els avenços de la medecina també van afavorir el cas de l’Antoni, i tot i que ell continuava necessitant un tractament rigorós, la seva esperança de vida i el seu estat de salut van millorar moltíssim.

Aviat van començar a mirar cap el futur; aquell futur que fins aleshores semblava quedar aturat ben a prop, ara deixava quelcom més de marge. El temps havia deixat de ser un enemic implacable i els donava una treva. Va ser aleshores quan es van plantejar tenir un fill.

Però no un fill biològic, això ho tenien clar. Adoptarien un nen o una nena a qui ningú volgués. Ells, els desheretats de la vida, acollirien un altre persona que se’ls assemblés.

Van aconseguir superar les proves esgotadores que la nostra societat fa passar als aspirants a pares adoptius. Si els fessin les mateixes als que volen ser pares per la via natural, m’agradaria veure quants ho aconseguirien. Amb això no vull dir que els pares adoptius siguin millor pares que els altres, ni de bon tros. Hi ha de tot, com passa en totes les coses en aquest món. Però almenys la persona que se sotmet a aquest procés s’ha de preguntar i s’ha de contestar a moltes qüestions importantíssimes que molta gent troba irrellevants i que potser mai no s’arribarà a plantejar. I el coneixement d’un mateix és imprescindible per afrontar una bona criança.

L’Antoni i la Belén eren, doncs, aptes per ser pares segons l'opinió dels funcionaris d’un departament governamental. Però que els donessin un fill o una filla, això ja eren figues d’un altre paner. En la nostra societat llastrada per lleis rígides, el fet que els centres d’acollida vessin de criatures abandonades i maltractades no vol pas dir que tots aquests nens i nenes siguin adoptables. Els drets dels pares biològics són inalienables, i aconseguir l’adopció plena, fins i tot de criatures que fa una eternitat que han estat deixades de banda pels seus progenitors, és un procés legal que dura anys i anys. Tret, és clar, que els mateixos pares hagin renunciat al fill per escrit, però això és raríssim.

Les llistes d’espera eren interminables, i l’Antoni i la Belén ja no eren massa joves. Si s’havien d’esperar gaire se’ls passaria el moment, i tampoc no volien tenir una excessiva diferència d’edat amb el seu fill. No deixaven de ser persones condicionades pel seu estat de salut. Amb aquesta idea, van informar a l’administració que acollirien una criatura encara que estigués afectada de minusvalia física o psíquica. Es veien amb cor de suportar el que fos, després de tot, estaven acostumats a lluitar.

Van anar insistint i finalment van rebre la gran notícia. Si el volien, els podien assignar un nen que acabava d’entrar a la tutela de l’administració. L’havien trobat en un estat d’abandó tan gran que aquest cop la justícia havia actuat d’ofici i la criatura ja podia ser donada en adopció. Ara bé, havien de tenir en compte que, quan va entrar al centre d’acollida, havia estat diagnosticat com autista. Per aquesta raó els hi oferien a ells, ja que seria quasi impossible que una altra parella se’n volgués fer càrrec. L’Antoni i la Belén van acceptar i es van desplaçar centenars de quilòmetres per anar a conèixer el nen i començar a preparar-lo per emportar-se’l a casa.

Quan van arribar al lloc d’acollida, un centre de monges, ja els van advertir que, tot i el que deien els papers oficials, elles dubtaven molt que el nen fos autista. En els dos mesos que portava allà aquella criatura havia canviat moltíssim. Quan havia ingressat no parlava, ni caminava, ni semblava sentir ni entendre res, ni tan sols controlava els esfínters. Ara, en Carles, nom que se li havia posat quan va ser tutelat, perquè ni nom tenia, caminava, controlava esfínters i es relacionava gustosament i alegrement amb els altres nens i amb elles, tot i que patia un retard mental considerable. Li calculaven uns vuit anys d’edat (no ho sabien del cert) però tenia la grandària i el comportament d’un nen molt més petit.

L’Antoni i la Belén es van emportar el Carles a casa, i el que tots tres van viure va ser com un miracle, un miracle d’amor. El Carles va florir com una rosella. Quan jo els vaig conèixer no li vaig veure res d’estrany. Era un nen alegre i tendre, simpàtic, que jugava i reia amb els altres nens sense cap problema. Només al cap d’un temps vaig saber que tenia més edat de la que aparentava: jo li havia calculat, per comportament i aspecte físic, uns vuit o nou anys. En realitat, en tenia entre dotze i tretze. Per a l’Antoni i la Belén això no era rellevant. Estaven orgullossíssims dels progressos del seu fill, el pretès autista, i no patien pel seu futur; ho tenien tot ben lligat i la família de tots dos adorava el nen. A més, ells estaven ben segurs de què el Carles no patia cap malaltia, sinó que era una víctima de la falta absoluta d’amor i del maltractament i l’abandó més espantosos. Confiaven en que el tipus de vida que portava i l’ambient familiar, a part de l’educació especial que se li donava, finalment farien del Carles una persona plenament capaç de valdre’s per ella mateixa.

Ja fa molts anys que els nostres camins es van separar. Espero que tot els vagi bé i que les seves esperances s’hagin acomplert. Ells viuen en el meu cor com tants d’altres herois anònims, dels quals la Història no en sap res, uns herois que no deixaran cap traça en aquest món ple de desfici i àvid de sensacions fortes. Però l’existència de l’Antoni i la Belén va ser una benedicció per al Carles, i amb això n’hi ha ben bé prou.

Era autista el Carles, o ho havia estat algun cop? Els seus pares creien que no, igual que les monges, i el més probable és que tinguessin raó. El Carles era només un nen bandejat, arraconat, al que l’amor veritable va treure del pou i va fer tornar a la vida.

divendres, 5 de març del 2010

Família Ten Boom: un petit llum il·lumina la foscor més densa

Vaig conèixer la història de Cornelia Ten Boom quan encara era molt jove, a través d’un llibre que em van regalar. Es titulava “El refugi secret” (Hidding Place, 1976) i era una obra modesta, que en aquell moment no vaig saber apreciar. Em va semblar una més dels centenars que es publicaven en aquella època sobre els camps de concentració nazis, de les quals n’havia llegit una bona quantitat, i totes molt més ben escrites que no pas aquesta. A més el text patia una traducció no gens afortunada, i estava llastrat per un discurs cristiano-evangelístic considerablement farragós.

Però molts anys després, no sé per què, em va tornar a caure a les mans, i ja gran i amb quelcom més de  coneixement de la vida, vaig quedar enlluernada per un relat realment sorprenent. A veure si sóc capaç d'explicar-me.

Cornelia Ten Boom va néixer a Haarlem (Països Baixos) en el si d’una família molt religiosa, membre de l’Església Reformada Holandesa, de tradició calvinista. Els seus pares, Casper i Cor, van tenir cinc fills dels quals en van sobreviure quatre, tres noies i un noi. Cornelia, nascuda el 1892, era la més petita. Casper Ten Boom era un rellotger d’anomenada, i Cornelia es va convertir, l’any 1922, en la primera dona que es va llicenciar com a rellotgera a Holanda. Ella i la seva germana gran, Betsie, van viure amb el seu pare vidu a la casa familiar, on, després de criar els seus propis fills, Casper va pujar, en anys successius, fins a onze nois i noies que havien quedat orfes i sense recursos. Cornelia, a més, va iniciar un programa d’atenció a disminuïts psíquics en una època en que aquestes coses no eren gens corrents.

Quan Holanda va ser envaïda per l’exèrcit alemany, l’any 1940, la casa de la família Ten Boom es va convertir en el refugi secret de centenars de jueus que van aconseguir, gràcies a la seva ajuda, sortir d’Holanda cap a Anglaterra. S’ha calculat que unes 800 persones els deuen la vida. El febrer de 1944 tots tres van ser delatats a la Gestapo i detinguts. Casper va morir al cap de deu dies, als 84 anys, a la presó de Scheveningen. Cornelia i Betsie van ser considerades “caps perillosos de la resistència” i deportades, primer a Vught i finalment al camp de concentració de Ravensbruck.

Aquell lloc horrible no va poder enfonsar la talla humana de les dues germanes. Van iniciar i es van convertir en el cor d’un grup d’oració, meditació i consol cada cop més nombrós, únic punt de llum en aquelles tenebres. Dones que inicialment estaven separades per religió, creences, ideari polític, nacionalitat, llengua i costums, van ser capaces de mantenir-se unides en el dolor d’aquella experiència esgarrifosa. Betsie va morir a finals de 1944, als 59 anys. Dies després, per un error administratiu, Cornelia, de 52 anys, va ser alliberada i va tornar a Haarlem. Una setmana més tard, totes les dones internades de la seva edat van ser portades, segons estava previst, a les cambres de gas. Betsie i Cornelia no van ser els únics membres de la família en passar pels camps de concentració. Del seu nebot, internat a Bergen-Belsen, no es va tornar a saber res.

Un cop a casa Cornelia va començar la primera tasca que es va imposar: buscar i organitzar cases de recuperació per a les víctimes de la guerra i dels camps de concentració. Però desprès també es va dedicar a ajudar als antics col•laboracionistes holandesos, que un cop finalitzada la guerra van patir una terrible repressió. Posteriorment va anar a Alemanya on va aconseguir organitzar sistemes d’allotjament per a milers de persones que ho havien perdut tot. Allà, a Munich, va ser abordada per un guàrdia de Ravensbruck que no la coneixia pas, però a qui ella recordava molt bé. L’home li va agrair tota la seva feina, li va parlar del seu canvi de vida, i li va voler estrènyer la mà. I en les seves pròpies paraules “jo, que tants cops havia predicat la necessitat del perdó, no podia tocar-li la mà”. La lluita interna de Cornelia va ser terrible, però va aconseguir estrènyer la mà de l’antic membre de les forces especials. En aquells moments, diu ella, “vaig sentir, des de l’espatlla a través del braç i fins a la mà, com si un corrent passés des de mi cap a ell, i en el meu cor naixia, cap a aquest estrany, un amor totalment colpidor”. L’obra de Cornelia Ten Boom es pot conèixer en centenars de llocs web i documentació que li han estat dedicats; fins i tot es va rodar una pel•lícula.

Però tot això no venia del no res. El que veritablement em va cridar l’atenció és que tots aquells actes heroics tenien un denominador comú: eren, abans que res, una expressió d’amor, d’amor incondicional, d’amor de la més pura qualitat.

I si llegim els records de la infantesa de Cornelia trobarem l’explicació, la font de tot l’amor que va omplir la seva vida; traiem els afegits místico-religiosos i les interpretacions pietoses i trobarem un autèntic diamant: la família admirable, plena de respecte, estimació i tendresa cap a tots els seus membres, que van saber bastir els pares de Cornelia, Casper i Cor Ten Boom.

divendres, 12 de febrer del 2010

Nansen, un passaport a la vida

El meu coneixement de Fridtjof Nansen prové de la meva gran afició a tot al que faci referència a la investigació i l’exploració dels Pols. El que passa és que les persones normalment no tenim només una faceta, i ell, ja un home madur, en va desenvolupar una de totalment inesperada.

Nansen va ser un home polifacètic: com a zoòleg, la seva tesi doctoral, (Estructures i combinacions d’elements histològics del sistema nerviós central, 1887) en la qual defensava la naturalesa neural dels sistemes nerviosos de tots els animals, és considerada avui dia un dels textos fundadors de la neurohistologia.

Gran esquiador i patinador, amant de les aventures, enamorat de l’Àrtic, en la seva faceta d’explorador és conegut especialment per l’expedició del Fram, un projecte d’estudi de la deriva transpolar, que entre altres coses va servir per demostrar que el Pol Nord es trobava sobre el mar i l’existència del corrent oceànic circumpolar, i que va donar naixement a la oceanografia.

Heroi nacional a Noruega, va ser nomenat President de la delegació del país a la naixent Societat de Nacions (1919). Allà es va convertir en la veu de la consciència europea, defensant incansable els interessos de les nacions petites, dels grups minoritaris, els drets humans, i, especialment, els refugiats. Com a Alt Comissionat de la SN per a la Repatriació dels Presoners de Guerra, va aconseguir fons pel retorn a casa de més de 380.000 persones. Per pal•liar l’hambruna russa de 1921 va intentar que se suspengués el boicot comercial contra la URSS. Només va aconseguir ser titllat d’ingenu i de procomunista. No era ni una cosa ni l’altra, senzillament, detestava que la gent morís, i finalment va recollir els fons de manera privada.

L’any 1922 va persuadir la Societat de Nacions per emetre una cèdula personal de viatge per als refugiats, que els permetés tenir una identitat i poder escollir entre la repatriació, la integració o el reassentament, i poder-se valer per ells mateixos. Aquest “passaport Nansen” va salvar la vida de centenars de milers de desplaçats.

També va treballar per impedir un genocidi entre Turquia i Grècia, i, tot i que en va, per evitar la diàspora armènia.

Científic, aventurer, esportista, polític, i sobretot, home que va estimar la vida, sense etiquetes ni condicions.

divendres, 29 de gener del 2010

Marie Curie, el triomf de la tenacitat


Marja Sklodowska, nascuda en una societat que negava la formació superior a les dones, va tenir la immensa sort de pertànyer a una família que va saber reconèixer i fomentar les dots de tots els seus fills. Polonesa de naixement i de cor i francesa d’adopció, des del seu casament amb Pierre Curie ha estat coneguda com Marie Curie. Va saber ser científica, professora, esposa i mare.

Fins ara, és l’única persona que ha rebut dos Premis Nobel en dues categories científiques diferents, Física el 1903 (conjuntament amb el seu marit i amb Henri Becquerel) i Química el 1911.

Va ser la primera dona que va arribar a professora de la Universitat de Paris (es va fer càrrec de la càtedra de Física del seu marit a la Sorbona, quan ell va morir), la segona en obtenir un doctorat (la primera fou Elsa Neumann, a Alemanya), la primera en obtenir un Nobel en qualsevol categoria.

La seva filla gran, Irène Curie, va ser també científica i va rebre el Premi Nobel de Química conjuntament amb el seu marit, Frédéric Joliot, l’any 1935.

Fins aquí, el que podem llegir en qualsevol biografia ràpida, però, que em va arribar a mi d'aquest personatge?

Moltes coses. Va ser molt amant de la seva família. Tot i dotada d'una intel·ligència privilegiada no es va comportar d'una manera egoista. Com que a casa seva no hi havien diners perquè tots estudiessin, va treballar uns quants anys d'institutriu per guanyar diners pels estudis de les seves germanes.

Va ser dona, es va enamorar i va patir un desengany, no era una estàtua ni una caricatura de "savi"; es va tornar a enamorar i es va casar, va ser esposa i mare.

Pierre i Marie Curie van treballar junts durant anys, en estreta col•laboració, sense enveges ni histèries masclistes o feministes. Esposos i col•legues, van ser uns científics despresos que mai van fer patents dels seus descobriments, que van deixar oberts a tota la comunitat científica.

És per aquesta raó una persona admirable, no només per la seva intel·ligència o capacitat, sinó també per la seva humanitat.

dijous, 28 de gener del 2010

Emma Bonino, el compromís amb els febles



Emma Bonino, política italiana, Comissària Europea de Salut el 1995, responsable de l’Oficina Europea d’ajuda humanitària, parlamentària europea. Inclassificable, independent, insubornable, valenta, desconec el seu ideari polític, vés a saber si pensem o no el mateix, però mai no es s’esborrarà de la meva memòria el fet que us vaig a explicar i que fa que l'Emma sigui un dels meus herois.

1996, en ple genocidi de Rwanda. Els camps de refugiats vessen, els horrors omplen les pantalles de TV. Emma Bonino és infatigable, no es calla una, està allà on creu que la seva presència és necessària. La càmera la segueix a l’interior d’un camp de refugiats on s’amunteguen dones, vells i criatures, morts de terror, faltats de tot el que és més necessari i sentint-se l’objecte de l’odi d’una colla d’assassins. Un nen, en representació dels internats, s’adreça a ella i li llegeix una carta, on explica el que han viscut, el que necessiten, demana ajuda. Està seré, llegeix amb concentració, dóna la carta a la dona europea que potser mirarà d’ajudar-los. Puc llegir la cara de l’Emma com si fos un llibre, se’l mira d’una manera que no es pot fingir, que no és per als fotògrafs. Després l’abraça i li fa un petó amb una immensa tendresa.

En aquells moments, el personatge polític cau com un vestit i apareix l’ésser humà que és Emma. Són només uns segons, però conformen una imatge per a mi inesborrable.

"T’entenc, t’estimo": tant de bo aquesta frase, pronunciada de forma sincera, es pogués sentir algun cop provinent d’aquells que se suposa que hem escollit perquè ens representin. Tant de bo no veiéssim tants somriures falsos i tants petons per a la foto.

Gràcies, Emma.