Lem. La ficció, un camí per fer arribar la pròpia veritat

No us rigueu de mi, però m’encanta la ciència ficció. Ara bé, no tota. Diguem que és un tipus de literatura que, en mans d’algú que realment tingui alguna cosa a dir, es converteix en una eina poderosa de reflexió i d’aprenentatge.

Ciència ficció de la bona és Arthur C. Clarke i 2.001, una odissea de l’espai; un conte magnífic i, per obra i gràcia del mestre Kubrick, una de les pel•lícules que m’han marcat de manera més fonda. Qui podrà oblidar la cara de Keir Dullea, quan, totalment sol al Discovery, s’enfronta a un repte inimaginable.

Ciència ficció de la bona és Isaac Asimov a Fundació.

Ciència ficció de la bona són Wells, Huxley, Capek, Bradbury, Dick, Herbert.

Del primer a l’últim han utilitzat la ciència ficció, en l’aspecte de la visió del futur o d’altres mons, a fi de parlar del nostre món actual sota la disfressa de la trama literària més o menys enginyosa; per tractar dels nostres problemes i de les possibles solucions; d’allò que es podria esdevenir, d’allò que potser s’esdevindrà, i fins i tot per mostrar-nos amb tota cruesa allò que, per bo que sigui, de cap manera no podrà passar.

Però hi ha una altra forma d’escriure ciència ficció, i que és hereva directa de la il•lustre tradició de Jonathan Swift. Es tracta de fer servir la ironia i el sarcasme per fer palesos els defectes de la nostra societat; per posar-nos cara a cara amb creences obsoletes, absurdes, rutinàries. Amb governs arbitraris. Amb ideologies i fanatismes encegadors.

És l’estil d’ Stanislaw Lem.

Escriptor polonès, de família catòlica d’ascendència jueva, estudiant de psicologia interessat en els problemes de comunicació, expert en cibernètica, i abans que res, superb escriptor i filòsof militant. He estat lectora admirada de molts dels seus contes i de la seva famosíssima novel•la Solaris (1961). Trobareu les referències de la seva obra en castellà a l'enllaç a la wiki que us he deixat més amunt.

Per a Lem, els seus contes de ciència ficció eren la manera més fàcil de fer arribar als altres les seves idees de forma més planera que no en obres científiques o filosòfiques. La seva crítica de la religió catòlica va ser realment despietada. Lem podia ser molt divertit, com ho demostren els relats d’Ijon Tichy, el seu absurd heroi astronauta. Però en aquests contes, disfressats d’històries humorístiques, Lem ens va despullar els seus pensaments més íntims sobre el que per a ell significaven Déu, la immortalitat, l’ànima o el destí de l’home.

A Solaris ja no trobem rastres d’humorisme. El que sí hi ha és una història intrigant i alhora commovedora, on es toquen tot de ressorts de la ment, i no els més agradables: l’inconscient, la por, l’odi, la intolerància, i sobre tot, la total impossibilitat de la intel•ligència humana per establir contacte amb altres éssers vius. No, Lem no era optimista, però llegir la seva obra és imprescindible.

Només us adverteixo que per a gaudir de Solaris no us fieu de cap de les dues versions cinematogràfiques. Segons el mateix Lem, la primera (russa) estava més basada en Crim i càstig que no en la novel•la original, i de la segona (nord-americana) va dir que no entenia d’on havia sortit aquell tema de la vida eròtica en l’espai, ja que ell no ho havia escrit.

Deixeu les pel·lícules i si podeu, llegiu-la. S’ha dit d’Stanislaw Lem, i segurament és veritat, que es tracta d’un dels escriptors més lúcids del segle XX.

Orwell, la mirada lúcida

Escriptor i periodista britànic, Eric Arthur Blair va publicar sota el pseudònim de George Orwell. La seva vida es va desenvolupar durant la primera meitat del segle XX. Va ser testimoni, doncs, de tres guerres (en una de les quals va participar com a combatent) i d’altres terribles esdeveniments com la pujada al poder dels feixismes i de Stalin.

Home que es definia com “socialista demòcrata”, compromès amb moviments d’esquerres i antiestalinista, va ser autor de molts llibres i articles, però els dos més coneguts són sens dubte, Animal Farm (1945) i 1984 (1949).

Cap dels dos té desperdici. 1984, potser una de les obres de ficció més influents en el pensament del segle XX, sintetitza l’ambient de la Unió Soviètica de Stalin, l’Alemanya de Hitler i les seves experiències a la Guerra Civil Espanyola, i ha deixat empremta fins i tot en el llenguatge quotidià (Gran Germà, societat orwelliana). No sé si algú que l’hagi gaudit com jo ho vaig fer podrà oblidar mai aquells Ministeris de la Pau, de l’Amor, de l’Abundància i de la Veritat, que semblen la bandera d’un govern addicte al pensament “New Age” i no els instruments de repressió espantosa que eren. O els “dos minuts d’odi”. O el “Llibre” d’Emmanuel Goldstein i les seves consignes, que faríem bé de no oblidar, perquè són tan actuals ara com fa seixanta o setanta anys.

Animal Farm (La rebel•lió dels animals), una sàtira de la corrupció del socialisme soviètic estalinià, té més una estructura de conte però és igualment eficaç per explicar quelcom que Orwell va saber veure amb gran lucidesa: l’actuació real d’aquells que es fan amb el poder, la degeneració de les revolucions.

Són dues obres que em van marcar profundament. Qui no recorda aquells anys de la transició? Les il•lusions que hi vam posar i en què han vingut a parar? Qui no s’ha sentit traït, en un moment o altre, per aquest i pel de més enllà? Qui no ha vist la nostra pròpia societat reflectida sense cap pietat en els llibres d’Orwell?

No, Orwell no va escriure només per a la seva època. Com tot gran escriptor, com tot sincer buscador, va escriure per a tots nosaltres, va saber veure allò que està amagat en el més íntim de l'homo politicus de qualsevol temps i qualsevol espai.

Des que vaig llegir 1984 no he tornat a sentir un lema de campanya electoral sense llegir entre línies:

La ignorància és la força

La guerra és la pau


Des que vaig llegir Animal Farm no he tornat a veure (sigui on sigui) una altra revolució entusiasta, la pujada d’un nou partit polític “sincer” que realment servirà al poble, l’alegria de l’arribada d’un candidat “diferent” i la nova saba que portaria a la política del país de torn, sense pensar ben endintre meu en quin moment hauria de veure, amb tristesa, com en Boxer era portat cap a l’escorxador.

Harris: bo per pensar, o bo per menjar?

Marvin Harris, antropòleg nord-americà, principal sustentador del “materialisme cultural”, autor de llibres originals i provocatius, no va ser sempre ben acceptat pels seus col•legues possiblement degut a l’èxit que les seves obres tenien entre el públic general. L’estigma de “divulgador” pesa massa sobre la reputació d’un científic. Se li ha retret que de vegades es deixava emportar més per la intuïció que per una investigació sòlida, i que les seves conclusions eren precipitades. Però, per a algú com jo, una lectora interessada però no entesa, els seus llibres han estat, tots ells, autèntics descobriments.

La seva visió allunyada de l’etnocentrisme cultural d’Occident, les seves propostes desmitificadores, el seu pensament agosarat, a més d’un estil clar i fins i tot d’un cert humorisme, donen als seus llibres un perfum de “tornar a pensar”. Voleu canviar el vostre punt de vista? Sentiu que el que sabem de nosaltres i dels altres està llastrat per segles de supòsits no fonamentats sinó en clixés, en prejudicis? Què tal un llibre de Harris per aclarir les idees?

I ja posats, què tal si fem una nova ullada als nostres costums alimentaris i de passada als d’altres cultures? Prepareu l’estómac i llegiu Bueno para Comer (Good to Eat, 1985). Aquell que pensi que no hi ha per fer tants escarafalls per menjar gos o xinxes es divertirà, el que li faci mania pensar en un bistec mig cru potser s’escandalitzarà, qui cregui que l’antropofàgia és cosa de salvatges incivilitzats i nàufrags es portarà una bona sorpresa. De passada, a veure què n’opineu, dels arguments de Harris per explicar la raó del porc abominable i de la vaca sagrada, i després mireu de classificar-vos: sou lactòfils o lactòfobs? N’esteu ben segurs? Mireu que bona part de la Humanitat és lactòfoba i ni tan sols ho sap!

En paraules del mateix Harris:

“Els éssers humans (...) mengem i païm tota classe de coses, des de secrecions ràncies de glàndules mamàries a fongs o pedres (o si preferiu els eufemismes, formatge, xampinyons i sal) (...) Així i tot, moltes substàncies que els humans no mengen són perfectament comestibles des d’un punt de vista biològic. Ho demostra clarament el fet que algunes societats mengin i fins i tot trobin deliciosos aliments que altres societats, en altres parts del món, menyspreen i abominen. (...) Podem estar segurs de que en la definició del que és apte pel consum intervé quelcom més que la pura fisiologia de la digestió. Aquest quelcom són les tradicions gastronòmiques de cada poble, la seva cultura alimentària.(...) Per què són tan diferents els hàbits alimentaris dels éssers humans? Poden els antropòlegs explicar per què apareixen determinades preferències i evitacions alimentàries en unes cultures i no en d’altres? Crec que sí.”

Harris, Marvin, Bueno para comer (Alianza Editorial LB 1490, 1995) capítol 1.

Bon profit!

Fromm (2). L'amor a Déu

Erich Fromm, psicòleg social, psicoanalista, filòsof i humanista alemany del segle XX, va ser – entre moltes altres coses - un crític de la societat de consum i de les religions establertes. Del seu magnífic llibre L’art d’estimar (1956) he extret aquests pocs fragments del capítol sobre l’amor a Déu (un dels més llargs de l’obra). Qui de veritat es pregunti sobre el significat de la religió, aquell que es miri a si mateix per esbrinar en què creu realment, en quina és (si existeix) la seva dimensió espiritual, que llegeixi en la seva versió complerta aquest text tan inspirat, tan humà, tan enriquidor. No trobarà desperdici.


L’amor a Déu té tants aspectes i qualitats diferents com l’amor a l’home. En totes les religions teístes (...) Déu representa el valor suprem, el més desitjable. D’aquí ve que el significat específic de Déu depengui del que és més desitjable per a una persona determinada.

(...) En els començaments de la història humana l’home (...) s’aferra als lligams primaris (el món dels animals i dels arbres)(...) Moltes religions primitives són manifestacions d’aquest estadi de desenvolupament.

(...) En un estadi posterior de l’evolució (...) transforma el producte de la seva pròpia mà en un déu. Aquest és l’estadi de l’adoració dels ídols fets de fang, d’argent o d’or.

(...) En un període posterior l’home dóna als seus déus la forma d’éssers humans (...) l’home ha esdevingut més conscient d’ell mateix i ha descobert que l’home és la “cosa” més digna i més elevada del món. En aquesta fase trobem dues dimensions: l’una fa referència al caràcter masculí o femení dels déus, l’altra al grau de maduresa aconseguit per l’home.

(...) L’amor de la mare no podem controlar-lo ni adquirir-lo, es basa en la igualtat. En les religions matriarcals tots els homes són iguals, ja que tots són fills d’una mare, ja que tots són fills de la Mare Terra. (...) En la fase patriarcal la mare és destronada de la seva posició i el pare esdevé l’Ésser Suprem. L’amor paternal imposa exigències, estableix principis i lleis, i l’amor envers el fill depèn de la seva obediència a aquestes demandes. (...) L’aspecte patriarcal em fa estimar Déu com un pare, suposo que és just i sever i que m’elegirà com a fill predilecte. En l’aspecte matriarcal estimo Déu com una mare omnímoda, sé que (...) no estimarà cap dels seus fills més que a mi, que em redimirà, em salvarà, em perdonarà. (...) El meu amor a Déu i l’amor de Déu per mi són inseparables.

En l’evolució d’un amor madur trobem, en els inicis, un Déu despòtic, gelós (...) En una segona fase Déu està lligat no només per les seves promeses sinó pel seu propi principi de justícia. Déu es converteix en un símbol dels seus principis: justícia, veritat i amor; deixa de ser una persona i esdevé el símbol del principi d’unitat subjacent a la multiplicitat del fenòmens. Déu no pot tenir cap nom. Un nom pressuposa sempre una cosa (...) quelcom de finit. ¿Com pot tenir nom, Déu, si no és ni una persona ni una cosa?

Posteriorment no es dóna a Déu cap mena d’atribut positiu. Si diem que és savi, poderós, bo, implica que és una persona; tot el que puc fer és dir el que Déu no és. Com més conec el que Déu no és, més tinc un millor coneixement de Déu.

(...) Arribarem a una conclusió: no mencionar en absolut el nom de Déu, no parlar sobre Déu. Llavors Déu esdevé (...) allò que no te nom, un balboteig inexpressable que fa referència a la unitat subjacent a l’univers fenomènic, a la raó de tota existència; Déu esdevé veritat, amor, justícia. Déu és jo en la mesura en que jo sóc humà.

(...) La persona veritablement religiosa (...) no prega per res, no espera res de Déu, no estima Déu de la mateixa manera que un infant estima el seu pare o la seva mare, ha adquirit la humilitat necessària per a percebre les seves limitacions, fins al punt de saber que no sap res de Déu. Per a ell Déu esdevé un símbol en el qual l’home (...) ha expressat la totalitat del que s’esforça a aconseguir, el reialme del món espiritual, de l’amor, de la veritat i de la justícia (...). considera que la seva vida no té valor sinó en la mesura en què dóna l’oportunitat d’arribar a un desenvolupament cada dia més complet dels seus poders humans. (...) No parla de Déu, ni tan sols menciona el seu nom. Estimar Déu (...) voldria dir llavors l’anhel d’aconseguir la plena capacitat d’estimar per a la realització del que “Déu” representa en un mateix.

(...) En cada individu, la natura del seu amor a Déu correspon a la natura del seu amor a l’home.

Mead, la tirania dels diners

Margaret Mead, antropòloga cultural nord-americana, va popularitzar l’antropologia amb la seva planera manera d’escriure. Va ser, a més, extraordinàriament sensible envers altres cultures, innovadora en idees i crítica amb les nostres societats occidentals.

Del seu llibre sobre educació i cultura a Nova Guinea he extret aquests fragments, procedents del capítol que va dedicar al legat de la tradició nord-americana. Si llegim atentament veurem que són fàcilment extrapolables a la manera d’actuar dels nostres dies. Quan començarem a aprendre que aquesta manera de fer i de pensar no porta sinó al desastre? Només cal veure com va el tema de la famosa “crisi”.


“A aquest món material, que canvia tan ràpidament, li hem afegit un factor que permet a qualsevol criatura prescindir del coneixement i de la experiència: l’estimació dels diners. (...) tenim una societat activa, eficient, ben equipada, l’únic objectiu de la qual són els diners, i on es jutja l’home pel que té i no pel que és. El respecte per als més grans no te objecte ni és lògic en aquest esquema de valors. En un món en el qual els individus són classificats segons els béns que posseeixen i on la personalitat ve definida pel vestit, la importància està en el lloc o casella que els individus ocupen i no en el mateix individu. I les nostres caselles són ben simples: cases, automòbils, roba, tot exposat en gran escala *(ara podríem afegir aparells electrònics diversos)*. Les possessions defineixen la posició en el pla social; per passar d’una a casella a una altra més cobejada només cal una cosa: diners.(...) La riquesa està per sobre de l’edat, del sexe, de la bellesa, de la saviesa, dels costums i de la moral. Un cop ha estat consagrada com l’objecte de la vida humana, ja no queda cap lloc per al respecte d’aquelles coses la comprensió de les quals requereix estudi i experiència.

(...) No tindrem realment dignitat fins que no siguem capaços de desplaçar les nostres valoracions del tenir al ser”.

Mead, M. Growing Up in New Guinea (1930)

Fromm (1). L'amor a un mateix

Erich Fromm, psicòleg social, psicoanalista, filòsof i humanista alemany del segle XX, va ser – entre moltes altres coses - un crític de la societat de consum i de les religions establertes. Del seu magnífic llibre L’art d’estimar (1956) aquí tenim uns pensaments extrets del capítol sobre l’amor a si mateix.

Si estimar el proïsme com a mi mateix és una virtut, deu ésser també una virtut – i no un vici – estimar-me a mi mateix, ja que sóc també un ésser humà. No hi ha cap criteri humà en el qual jo no sigui inclòs. (...). L’amor a si mateix està inseparablement connectat amb l’amor per qualsevol altre ésser.

L’amor genuí és una expressió de la productivitat humana i pressuposa cura, respecte, responsabilitat i coneixement. No es un “afecte” en el sentit que algú ens afecti, sinó un esforç actiu arrelat en la pròpia capacitat d’estimació que tendeix al creixement i a la felicitat de la persona estimada.

L’afirmació de la vida, de la felicitat, del creixement i de la llibertat propis, està arrelada en la pròpia capacitat d’estimar (...). Si un individu és capaç d’estimar productivament, s’estima també a si mateix; si solament estima els altres, no pot estimar de cap manera.

L’egoisme i l’amor a si mateix no solament no són idèntics, sinó que realment estan en oposició (...) les persones egoistes (...) no són capaces d’estimar-se elles mateixes.

La persona “generosa, que no desitja res per a ella mateixa”, que “sols viu pels altres”, és un altre individu incapaç d’estimar-se, se sent orgullós de no considerar-se important (...) malgrat la seva generositat, és infeliç i (...) les seves relacions amb els seus íntims no són satisfactòries.

Quant a l’efecte que la “mare generosa” de la nostra cultura exerceix sobre els seus fills (...) l’efecte de la seva generositat no correspon de cap manera al que ella esperava. Els nens no mostren la felicitat de les persones que estan convençudes que són estimades: estan angoixats, tensos, temerosos de la desaprovació materna i preocupats per respondre a les seves esperances (...) la generositat de la mare impedeix que els fills la critiquin. Se’ls col•loca sota l’obligació de no desil•lusionar-la, se’ls ensenya a no gaudir de la vida sota la màscara de la virtut.

El que millor condueix l’infant a l’experiència de la joia, de l’amor i de la felicitat, és l’amor d’una mare que s’estima a ella mateixa.

Una cita de Tagore

Rabindranath Tagore, el gran mestre, pedagog, escriptor, filòsof i poeta indi, va ser autor d'una obra molt extensa. La seva novel·la Gora (1910) és un relat excepcional sobre els anhels de la joventut, l'esperança dels creients, la fe dels patriotes, l'amor. Recomanable per a tothom qui vulgui llegir una obra inoblidable i commovedora, i alhora plena de simpatia i bon humor.

D'aquesta novel·la prové la cita següent. Serà bo recordar-la quan ens retreguin que estem fora del corrent, o que no estem a l'alçada, o que no som prou bons, o que no en sabem tant com els altres:

"Els homes no estan tots en la mateixa etapa del camí; uns es troben al peu de les muntanyes, uns altres davant del mar, d'altres a les planes. Però cap d'ells no pot romandre estacionari, tots han de mantenir-se en moviment."

Tagore, R. Gora