No fa gaire em van recomanar: mira els ulls de la gent! Amb prudència, és clar, perquè si et quedes mirant fixament algú al vagó del metro, igual t’emportes un calbot. I resulta que ara m’adono que sempre ho he fet, això de mirar als ulls, però com que directament és difícil, doncs de sempre que m’he aficionat als retrats.
El retrat és un gènere artístic en el qual es descriu l’aspecte físic d’un personatge. Aquesta seria la definició més estricta. Però en un retrat ben fet, de la mà d’un veritable artista, no només és la fesomia del subjecte el que veiem, sinó que també ens arriba quelcom de la seva personalitat, o bé de com la veia el pintor, dibuixant o fotògraf. La postura, la posició de les mans, la roba que porta, els colors, tot té un significat que acompanya al seu rostre i a la seva figura. I, si el retratista és realment un mestre, no hi ha res com mirar els ulls del retratat.
Alguns cops havia somiat disposar de quelcom més d’espai personal a casa, d’una habitació per a mi sola i que no fos un dormitori. Hi hauria un piano, un equip de música, una llibreria... però hauria de quedar lliure un pany de paret, o dos, per posar els retrats. Havia pensat una col•lecció sencera on hi figuressin tots els meus favorits: homes i dones joves i madurs, poderosos i humils, feliços i tristos. Vells i criatures, nobles i treballadors, sans i malalts, uns amb ulls que miren riallers i d’altres que eternament pregunten. Però els pisos no són com les gomes elàstiques, no s’estiren indefinidament. I ves per on, en comptes de fer el meu museu a una paret física, el faré en aquest petit lloc virtual, en els posts que tinguin l'etiqueta Retrats.
Els ulls de la malaltia
La mirada trapella
La mirada tendra
La mirada que espera
Una autora, moltes mirades
La mirada de les flors
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada