 |
| Sister Rosetta Tharpe, l'impuls de la música popular contemporània als USA i de retruc, a la resta del món |
Ara, cançons d'intèrprets nascuts més enllà de la bassa gran. En falten moltíssims, però aquests són els que m'agraden, apa.
Jailhouse rock, Elvis Presley (1957)
I aquí una melodia que no pertany en realitat al que podriem anomenar "els meus temps" (terme molt enganyós però ja s'entèn) perquè Elvis va néixer el mateix any que la meva mare, i quan va sortir Jailhouse rock, just era l'any que els meus pares es van casar. Però està aquí amb tota la intenció, perquè es tracta d'una obra atemporal, un himne per a la gent jove dels cinquanta, una veritable bomba de modernitat, de novetat. Una representació d'una època inoblidable: el naixement del rock.
I aquest Elvis és realment una força de la natura. No m'estranya que les pares dels joves dels cinquanta estiguessin esfereïts!
 |
| Portada dels començaments del "Rei del Rock" |
Unchained Melody, Bobby Hatfield - The Righteous Brothers (1965)
Aquí tenim una de les cançons més famoses i amb més versions de la història de la música melòdica. Va ser interpretada per primer cop pel cantant Todd Duncan a la pel·lícula Unchained (1955) i va estar nominada a l'Òscar, tot i que no el va guanyar. Molt famosa als anys 60, va retornar amb força amb la seva utilització a la pel·lícula Ghost (1990). Técnicament requereix bona veu, correcta gestió de l'aire i tècnica de vibrato. Vaja, que no està pas a l'abast d'una sèrie de famosets de YouTube que em nego a esmentar pel seu nom.
Una de les versions més conegudes és aquesta que us deixo, de l'any 1965, i que és la de Ghost.
 |
| Portada de diferents èxits d'aquest grup |
Bad Moon Rising, Creedence Clearwater Revival (1969)
Aquest és un dels meus grups favorits; una banda que fa una mena de rock de base country. Tenen un estil inconfusible i molt bon gust per a la interpretació dels temes, sense exageracions. Les seves cançons flueixen i et porten a un món senzill i amable.
Bad Moon Rising és una de les seves primeres cançons, i, seguint el seu estil, t'expliquen com es prepara un aconteixement terrible (pot ser un huracà, un terratrèmol, o simplement la fi del món) com si ho cantés un noiet amb un banjo a la plaça del poble per animar els veïns a esperar la mort amb tranquil·litat.
In the Getto, Elvis Presley (1969)
Un altre cop Elvis Presley, sí, però aquí no tenim l'esbojarrat rocker que s'ho emportava tot pel davant. Aquí trobem el cantant de blues, que ho va ser, i molt bo. Quina llàstima que la seva curta i extremosa vida amagués les moltíssimes qualitats de veu i d'interpretació de què disposava.
Aquesta és una cançó que podria enllaçar-se fàcilment amb Libre del nostre Nino Bravo. Són peces que volen posar-nos en contacte amb les injustícies, amb les vides difícils i les tristes i absurdes morts d'algunes persones, aquí i a l'altra banda del món.
La interpretació de Presley és sentida i perfecta, i demostra uns greus molt ben impostats i una dicció impecable.
 |
| Elvis i un canvi de registre |
Hotel California, Eagles (1976)
Una altra cançó carismàtica, no exenta de controvèrsia per la seva lletra ambigua i per les sospites de plagi (que mai no van arribar a res). Però deixem-ho clar, és preciosa. I a mi m'agrada especialment el final: la intervenció de les guitarres elèctriques amb la modulació descendent ens porta a la millor música d'arrel clàssica. En fi, bona formació i coneixement de tècnica musical de composició i interpretació. I no com fa una certa gent, que té prou amb posar-se a fer crits inconnexos que ja netejarà algun mal pagat expert en so (sí, m'empipo molt amb aquest tema).
 |
| Eagles l'any 1976 |
YMCA, Village People (1978)
I vaja, el dia que vaig començar l'esborrany d'aquest post devia estar una mica tocada de núvols de tempesta. Perquè també fa pocs dies ens va deixar Victor Willis, cantant principal del grup i autor d'YMCA.
Y què és YMCA? Doncs un autèntic himne del bon rotllo, alegre, divertida. Una d'aquelles que no et pots estar de corejar amb tota la teva ànima. Uai em si ei!!!! Mare meva, quina pronúncia tan caòtica tenen aquests angloparlants.
Village People va néixer, sembla ser, en ambients gais, (veient les seves caracteritzacions és prou evident, oi?) i aquesta cançó és un missatge d'ànims i benvinguda per a tot de nois gais expulsats del sistema que no tenien on anar. Diuen que YMCA o Associació de Joves Cristians, va demanar al grup un tema que els arribès i donés popularitat a l'obra social que estaven portant a terme. Altres diuen que no, però tan és. El resultat? Aquí el teniu. Es va fer tan famosa que fins i tot la van fer servir a TVE per fer un anunci d'un embotit d'aquells de plàstic.
Un apunt. El fet que un impresentable hagi decidit que és una música apropiada per animar una colla d'ultradretants violents, m'és ben igual. El problema no és de la cançó.
 |
| El grup i la seva cançó més icònica |
Hot Stuff, Donna Summer (1979)
La reina de la música disco. Una de les millors veus de la seva generació, capaç d'interpretar Porgy and Bess i Hair, i passar a la música soul, el pop, i, en general, a tot el que se li posés pel davant. És una mezzosoprano àgil, de veu potent i bons aguts i greus, a més de comptar amb un estil ben propi.
Aquesta cançó es va fer servir en una de les escenes més divertides de la pel·lícula The Full Monty (aquella de la cua a l'oficina d'atur) i si ja era icònica, encara ho va ser més. Es tracta d'una forma magistral d'introduir la música i el ball sense convertir-ho en una tonteria ridícula. Vaja, és que tota la pel·lícula és genial.
 |
| Resum de la carrera de Donna Summer |
Thriller, Michael Jackson (1982)
Poca cosa podré dir de Michael Jackson que no sigui del domini públic. Un geni de la composició, el cant, el ball i la interpretació en general. Una persona de vida complicadíssima, un nen ferit, un incomprès. És igual, el seu llegat en la música és immens.
Tindria moltes coses que posar, però he triat Thriller perquè recordo molt bé el dia que a TVE van estrenar el vídeo, com vam córrer tots a sortir de la feina per tenir temps de veure-ho, com tota la família estava davant la pantalla i ens ho vam passar molt i molt bé, i ens va encantar. Com a l'endemà tothom en parlava. Aquest és el Jackson que vull recordar, de bon humor, bromista, fantàstic ballarí, intèrpret excel·lent, imaginatiu i proper.
 |
| Portada del senzill de Thriller |
Papa, Can You Hear Me?, Barbra Streisand (1983)
Streisand, gran cantant melòdica i prou bona actriu, va gaudir de grans èxits especialment amb el musical, tant a Broadway com en pel·lícules de Hollywood. Ha obtingut premis Oscar i Grammy, i en general és una personalitat destacada i respectada en el món dels musicals americans més tradicionals, de la música pop, música de cinema i versions de jazz. La seva veu de mezzo és potent, molt ben impostada, amb dicció perfecta i amb molt rang. I és una gran intèrpret, que sap transmetre el sentiment de cada cançó.
M'ha agradat en molts papers, però em va impressionar moltíssim a la pel·lícula Yentle, un filme corprenedor sobre una noia nascuda en una societat que no espera res d'ella... a excepció del seu pare, que li ensenya tot el què pot i la valora. Mort el pare, arriba un moment que la noia decideix seguir el seu camí, però s'ha de disfressar de noi. L'escena en què parla amb el seu pare mort és de les més commovedores que he sentit.
La melodia agafa alguns elements de música jueva, tot i que realment segueix la convenció del musical nordamericà. Aquí, Streisand demostra totes les seves bones qualitats interpretatives. És que no hi ha peces de musical més populars, més exitoses, més bones, fins i tot? Segur, però aquesta la trobo simplement meravellosa, perquè sense cap mena de pretensió de gran obra, t'arriba fondament al cor.
 |
| Streisand, caracteritzada per a la pel·licula Yentl |
We Don't Need Another Hero, Tina Turner (1985)
Què podem dir de la gran Tina Turner, una contralt excepcional, amb una veu magnífica i un ofici, una tècnica, una força vital, una empenta i un amor pel cant i pel seu espectacle que li feien donar tot.
Tina va tenir una vida molt complicada i plena de dolor, entre altres coses, el maltractament físic i psicològic del seu primer marit, Ike Turner. Ike es pensava que era el propietari de Tina i l'autèntic artífex del seu personatge, que sense ell no faria res. Quan finalment va deixar Ike va passar uns anys d'inactivitat ("no ets res sense mi" li va di ell) però per sort va refer la seva carrera l'any 1984. I, entre altres moltes activitats, li van oferir un paper a Mad Max 3, pel·lícula de la que també va cantar la banda sonora i cançó del trailer: We Don't Need Another Hero. Per a ella va ser un èxit monumental. Per a nosaltres, el retrobament d'una cantant magnífica.
En aquest mateix blog li vaig fer un post: Proud Mary i Tina Turner, on ja parlava de la meva gran admiració per aquesta cantant.
I aquí us deixo la banda sonora de Mad Max 3, pel·lícula que no he vist, per cert. Però va ser veure el tràiler, i anar corrents a comprar el disc, la meva mare i jo. Recordo que, al cinema, que ja marxàvem tots, ens vam quedar allà plantats de peu perquè era impossible no escoltar aquesta fantàstica interpretació.
 |
| Tina Turner caracteritzada per a Mad Max 3 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada