Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris no-ficcions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris no-ficcions. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 de setembre del 2022

Lorenz, observar sense prejudicis


 


Konrad Lorenz, zoòleg, metge, un dels pares fundadors de l’etologia, Premi Nobel de Medicina i Psicologia el 1973 (compartit amb Karl von Frisch i Nikolaas Tinbergen) “pels seus descobriments sobre la organització i expressió de models de comportaments individual i social en l’etologia”. 


La seva obra va arribar al gran públic a partir de la difusió del seu primer llibre: Hablaba con las bestias, los peces y los pájaros. El anillo de Salomón (Er redete mit dem Vieh, den Voegeln und den Fischen, 1949-1952).

És el primer text de Lorenz que vaig llegir i, si us agraden els animals, us el recomano calorosament. Es tracta d’una obra deliciosa. Amb això no vull dir que sigui quelcom semblant al guió de Bambi. Lorenz és un observador minuciós, precís, objectiu. Considera el món animal fascinant per ell mateix, sense afegitons sentimentals que li són estranys.

“No intento humanitzar als animals (...) No projecto característiques humanes en l’animal; ans al contrari, evidencio la quantitat d’herència d’origen animal que persisteix encara en la humanitat”


Les intrigues amoroses d’uns peixos sorprenents, la història de la graula Choc, el naixement i primera infantesa de la legendària Martina, les consideracions de Lorenz sobre les diferències de comportament entre gossos segons la proporció de sang xacal o de llop, la compassió envers els animals, com escollir una mascota... tants i tants temes d’interès per als qui estimem els nostres companys de planeta. I tot plegat acompanyat de les aventures i desventures d’un observador de camp, investigador feliç d’una ciència jove: l’etologia.

No us perdeu el capítol “La moral y las armas” sobre l’agressivitat, les inhibicions, i especialment els enganyosos conceptes de “bondat” i “maldat” entre els animals.


Algunes tesis de Lorenz no han estat generalment acceptades. Si us interessa el tema, hi ha una petita introducció a

Las tesis más controvertidas de Konrad Lorenz


Teories i detractors a part, Lorenz ha significat per a mi el model d’un home profondament arrelat a la seva terra i a la Natura, i mestre de com observar els animals sense prejutjar, sense antropomorfizar. Mestre, sobre tot, de la curiositat innocent d’aquell que mai no dóna res per sabut, que manté la seva ment fresca, preparada per a gaudir de la meravella, i a més, aprendre’n.

I per finalitzar el post, us deixo amb aquesta curiosa definició del que per a Lorenz significava l’etologia:

“Pot qualificar-se d’afortunada una ciència en la que la part essencial de la investigació consisteix en córrer enjogassat per la vora del Danubi i banyar-s’hi, lliure i nu, acompanyat d’un ramat d’oques silvestres”.


I tant!


dissabte, 17 de novembre del 2012

Kanamori, brillem junts


L'educació dels nens és un dels camps de batalla més ardus d'aquests darrers anys. La nostra societat porta massa temps oscil·lant entre la descurança, la permissivitat i l'autoritarisme, marcant abans que res fites acadèmiques i creant alumnes "a la carta".

Moltes aules s'han convertit en fàbriques de ciutadans formats segons una o altra ideologia. Qui no s'ajusta exactament als requeriments estereotipats (i el desajust tant pot ser per defecte com per excés)  és exclòs del sistema. El fracàs escolar afecta a nens que s'avorreixen de les repeticions, a d'altres que no són capaços d'assolir el nivell d'abstracció dels companys, a persones que aprenen especialment per manipulació...

I, per altra banda, professors totalment apassionats per la seva feina es veuen constrenyits, no només per les rígides directrius de la política educativa, sinó també per les actituds dels pares. Darrerament, molts i moltes mestres han hagut de limitar la seva relació amb els alumnes, les sortides, els jocs... ja que penja sobre els seus caps l'amenaça de la denúncia; cap d'ells no s'atreveix ja a córrer cap mena de risc i s'ha de conformar amb fer aprendre als seus deixebles -de forma exclusiva- el contingut dels llibres de text, i en un ambient físicament i psíquicament asèptic, on no hi ha cabuda per la diferència, el dubte, la reflexió, el dolor, la malaltia i la mort. Com si els nens fossin angelets sense malsons, sense problemes, sense alegries, apartats del que és la vida.

Per això us presento a Toshiro Kanamori. Us prego que trobeu 50 minuts del vostre temps per llegir l'article i veure el documental. I que desprès reflexioneu. Només em permeto dirigir la vostra atenció en un punt: és cert que el professor Kanamori és excepcional, però també ho són les autoritats educatives que li permeten actuar, i els pares que accepten de bon grat la forma en què es porta l'aula dels seus fills. Kanamori està creant tendència al Japó, una societat competitiva i fixada en l'exit en l'aprenetatge fins a extrems patològics.

Creieu que una educació així, ara com ara, és possible al nostre país? Kanamori treballa en una escola pública. Us imagineu els nostres CEIP, els nostres IES... deixant als nens que facin plongeons en mig del pati de l'escola... i els pares no els muntin un escàndol? En fi, ja em direu.


 Article

 ¿Otra educación es posible?

Video

 60 minuts. Aprendre a viure: pensant en els altres


dimecres, 18 d’abril del 2012

Écfrasis


 I aquí està el segon treball sobre el quadre de Friedrich.


Écfrasis:  Umberto Eco considera que «cuando un texto verbal describe una obra de arte visual, la tradición clásica habla de écfrasis».


Descripción para invidentes de un cuadro de Friedrich (charla informal)


Nombre: La ruina de Éldena (Klosterruine Eldena bei Greifswald) h. 1825
Autor: Caspar David Friedrich (1774-1840)
Datos técnicos: Óleo sobre lienzo. 35 x 49 cm  
Localización: Berlín, Nationalgalerie, (Inv. Nr. A II 574)
Movimiento artístico: Romanticismo alemán

Os acabo de leer la ficha técnica de un cuadro. Ahora, todos juntos vamos a hacer un pequeño viaje que nos permita conocerlo más allá de estos datos fríos. Permitidme que os haga de guía en esta aventura y esperemos llegar a buen puerto con la ayuda de vuestra fantasía. Vamos a empezar por el tamaño del cuadro. Se trata de una obra más bien pequeña: imaginad un cuadrado (no es exacto, pero servirá para que nos hagamos una idea de su forma), cuyo lado tenga aproximadamente la longitud de vuestro antebrazo o algo más. En este espacio tan exiguo Friedrich ha trazado la representación de las ruinas de una antigua abadía cisterciense en medio de un bosque. No es un paisaje imaginario. El lugar existe todavía y se encuentra en el norte de Alemania, en las proximidades de Greifswald, que fue la ciudad natal del pintor.

El panorama se contempla desde un hipotético punto situado a ras de suelo, de tal manera que el espectador tiene la perspectiva de un caminante que llegara al lugar de manera casual y contemplara las ruinas desde el interior del bosque. Friedrich ha dibujado de manera muy exacta todos y cada uno de los elementos que componen la obra. Los árboles y la maleza, que llenan el cuadro hasta casi desbordarlo, están delineados con trazos precisos. Transmiten la vívida impresión de que saldríamos llenos de rasguños si nos internáramos en esa espesura. De la antigua abadía quedan apenas un par de altísimos paños de pared y varias columnas, por las cuales se enrosca la ubérrima vegetación. Ha desaparecido la bóveda y los restos del edificio se yerguen dispersos. En la parte superior del cuadro aparece un estrecho segmento de cielo pálido, sin sol. En la zona inferior, en primer término, reina una maraña de zarzas, arbustos y troncos retorcidos.

Justo frente al espectador, pero en el fondo del cuadro, apoyada en lo que debió de ser el ábside de la iglesia, aparece una humilde casita de labradores. Su pequeñez resalta todavía más lo monumental de la antigua construcción, ya que la vivienda entera cabe en apenas un rincón del interior del antiguo templo, y la cúspide de su techo, fuertemente inclinado, es apenas un tercio de la altura del muro. De su chimenea sale un hilo de humo y ante ella, en un espacio despejado, se encuentran  dos figurillas, quizá dos campesinos, que parecen charlar tranquilamente en este entorno tan poco usual y aparentemente nada acogedor. Son dos seres insignificantes en medio de un poder muy superior a ellos, evocado a la vez por los despojos de la obra humana y por la pujanza sin límites de la naturaleza.

El tratamiento de la luz, muy sutil, resalta los contrastes entre la claridad del centro del cuadro, con la casa y los labradores, y unas sombras tan hábilmente sugeridas que parecen que vayan a envolver poco a poco todo el ambiente; nos encontramos, quizá, ante un atardecer de otoño. El cuadro transmite una sensación de inmovilidad muy acusada; no sopla el viento, ningún animal se mueve entre el sotobosque. El silencio pesa sobre la escena. No se aprecia sonido alguno de pájaros ni de insectos, y el punto de vista del espectador está demasiado apartado de los dos hombres como para oír voz alguna. Es un instante congelado, lejos del transcurso del tiempo, el retrato de una impresión más que el de un paisaje. No estamos ante un panorama amplio, que nos lleve a lejanos horizontes, sino frente a un espacio compacto, cerrado, que nos retrotrae al interior de nuestro propio espíritu. ¿Qué nos quiere decir? Quizá que, aunque las glorias humanas caen, la vida (¿Dios?) siempre triunfa.


I aquí teniu el quadre!



dissabte, 10 de setembre del 2011

Retalla... que igual algú s'hi queda




Segurament sóc una il•lusa, però si hi havia una cosa d’aquest país de la que em sentia orgullosa era del seu sistema sanitari públic. Sí, senyor, res a veure amb aquests embolics de les pel•lícules americanes, on cal una maleta plena de cupons perquè t’operin d’apendicitis; si falta un cupó, doncs..., fes aguantar l’atac fins el mes que ve. Això aquí no passava, oi?

Però, és clar, estem de retallades. No hi ha calers per aquests insaciables que no paren de posar-se malalts. Així és com uns coneguts meus, l’Albert i la Cati (noms ficticis) s’han trobat amb quelcom que anomenarem:

Horror a l’Hospital Central


Fa anys que l’Albert pateix d’esclerosi múltiple. No és cap broma, aquesta malaltia. Darrerament ha tingut dos o tres brots molt seguits, i el metge va creure convenient fer una depuració de tota la sang. Aquest tractament, bastant complex, exigia el seu ingrés en un hospital de referència de la comunitat, fins fa poc orgull de la nostra seguretat social. Cap allà van anar l’Albert i la Cati esperant, no trobar-se amb un hotel del Carib, però sí amb un espai adequat i un tracte professional i correcte. No era pas la primera vegada que hi estava ingressat, l’Albert, però sí el primer cop que ha hagut de comprovar diversos cops si estava despert o si dormia i tenia un espantós malson en el qual el ficaven en un hospital d’algun país en vies de desenvolupament encara molt poc desenvolupades.

La calor i la xafogor d’aquest mes d’agost han estat espantoses. L’aire condicionat de la planta no funcionava i a les tardes, amb el sol donant de ple a la paret de l’habitació, l’Albert i el seu company semblaven dos croissants a punt de sortir del forn, una mica recremadets i tot. No sé si ho sabeu, però a part de que cap malalt no pot estar-hi massa a gust, d’aquesta manera, els afectats per l’esclerosi múltiple empitjoren molt amb les temperatures altes. No hi havia més remei que obrir portes i finestres per fer passar una mica d’aire. Però això no era del gust d’una de les infermeres, que per raons que ningú encara ha pogut esbrinar, es dedicava a tancar-les amb forts cops, acompanyant la seva actitud de males paraules i estirabots, tractant a malalts i familiars com si fossin disminuïts mentals. Al cap de dos dies, se li girava el cervell, i es dedicava a obrir portes amb gran acompanyament de crits i renecs, però això sí, sense permetre l’obertura de les finestres.

El carretó del dinar arribava a la planta cap a les 13:00 hores, però les safates es repartien amb prou feines cap a les 14:30, fredes i ertes que no hi havia qui es mengés la mòmia que en quedava. El mateix passava amb el sopar, que arribava cap a les 19:00 i apareixia per ser menjat cap a les 20:30. Perquè l’Albert pogués menjar alguna cosa més que enciam, la Cati havia de fer-li el dinar a casa i portar-li cada dia, i no era pas l'única; en realitat, tots els malalts havien de rebre menjar de casa. Van comentar el cas amb una de les caps de planta i aquesta no només els va donar la raó sinó que els va dir (amb la boca petita, això sí) que fins i tot acabat de fer el menú era immenjable i que elles, les infermeres, s’havien de portar la carmanyola de casa, també. Els cuiners estaven de vacances, i sembla que els que cobrien el torn del mes d’agost «no cuinaven amb gaire amor»(paraules textuals).

Els va costar dos dies esbrinar per a què servien unes misterioses pastilles que li portaven a l’Albert cada sis hores. Les respostes... no existien. Qui ho portava «a mi m’han dit que ho porti»; l’encarregada, «m’ho ha dit el metge, pregunti-li a ell». Tothom se’ls treia de sobre. Finalment, va resultar que era només paracetamol, «per si li feia mal la ferida del catèter». I per això tants misteris? Quan ho va saber ja no se’n va prendre ni una, perquè, senzillament, el forat del catèter no li feia mal. A què treu cap repartir medicació perquè sí i no donar explicacions?

A l’Albert li havien de fer una analítica de sang diària per comprovar el seu estat ja que havien d’adaptar la màquina que li feina la neteja amb tot un seguit de variables. Doncs el cap de setmana no hi devia haver ningú per fer una extracció, perquè ningú no hi va anar, a treure-li sang. Dilluns, quan la sang de l’Albert va començar a passar per la depuradora, aquesta es va bloquejar. La seva sang estava més espessa del que especificava el darrer anàlisi; però, és clar, el darrer anàlisi era de divendres, i ara estaven a dilluns. Resultats, aturada urgent de la màquina, analítica d’urgència, descongelació urgent de plasma per disminuir la concentració, nova programació del maquinot i aplicació del tractament amb gairebé tres hores de retard. Això sí, allà s’estava fresquet. Alguna cosa bona en va treure, l’Albert, de tot l’enrenou. Sis hores d’aire condicionat!

Ara bé, les coses més rocambolesques passaven a les tardes. Com que a l’habitació es sentien com Sant Llorenç a la graella, tots els malalts que es podien moure mínimament havien rebut permís reial per anar a fer un tomb pels volts de l’hospital i mirar de trobar un bri d’aire. L’Albert i la Cati van sortir un dia cap a les cinc, i a les set, quan van entrar a l’habitació, van començar a trobar a faltar coses: els mocadors de paper, l’ampolla d’aigua, el comandament de la televisió, una funda d’ulleres amb les ulleres a dintre i un parell de revistes no s’afiguraven per enlloc. Les crosses que l’Albert havia de fer servir si no s’agafava de la Cati havien desaparegut, i quan es va estirar al llit es va adonar que no era pas el seu. Van mirar, astorats, per totes bandes; van trucar al timbre d’infermeria (no va contestar ningú); van sortir al passadís; van voltar per totes les habitacions. Finalment, al cap de mitja hora, va aparèixer una auxiliar a l’office i els va dir que, segons estava apuntat al llibre d’infermeria, l’havien traslladat dues plantes més amunt. Van recollir la roba de l’armari i van pujar a la nova habitació. Allà, a sobre del seu retrobat llit, estaven amuntegades totes les seves coses. Això sí, havien estat honrats: no hi faltava ni un mocador.

Més preocupant és el que va passar dos dies desprès. Quan tornaven de la passejada, cap a dos quarts de set, es van veure abordats per un... Empleat? Auxiliar? Metge en pràctiques? Resident? Infermer? Mai no ho van arribar a saber. Us faig una transcripció més o menys fidel de la conversa i dels esdeveniments que van seguir:

Professional (per anomenar-lo d'alguna manera)
(esveradíssim): Albert! Ets tu, l’Albert? On t’havies ficat? Porto dues hores buscant-te!

Albert i Cati (bocabadats): Estàvem a prendre la fresca a baix, a infermeria ho saben, tenim permís.

Profesional: Bé, tan és, ràpid, cap a l’habitació, que estàs molt greu!

Albert i Cati (espantants): Què? Com? Què passa?

Professional: Que al darrer anàlisi posa que no tens ni una plaqueta! Què vols, passejant amunt i avall? Dessagnar-te pel catèter?

Cati (morta de por i plorant): Ai, Déu meu!!!!

Albert (més seré): No pot ser, a dos quarts de tres m’han fet l’analítica de sortida de laboratori i m’han dit que estava perfecte.

Professional: Doncs a mi m’han dit no tenies plaquetes! Vinga, estira’t al llit i immediatament et passem una bossa!


L’Albert es va estirar, i la Cati, molt espantada, va decidir no anar a casa i esperar a que li posessin el tractament.

Va passar una hora, van passar dues, van passar tres, van preguntar aquí i allà, i cap a les deu de la nit apareix una infermera amb una bosseta.


Cati: Escolti, senyoreta! Que no era tan urgent, passar la bossa? Fa més de tres hores que el meu marit s’espera!

Infermera: Urgent, urgent... no gaire. Està una mica baix de plaquetes i ja està.


La Cati s’anava a enfilar però l’Albert la va fer callar.


Albert: És igual, posi, posi. Serà una bossa i prou?

Infermera: No, són tres que han de passar seguides. Avisi quan aquesta estigui, que portarem la següent. Seran uns vint minutets.

Cati: Em quedo amb tu fins que acabis? Total, en una hora estaràs llest.

Albert(filosòfic): Millor que marxis; al pas que anem, si això s’ha acabat a les dues de la matinada ja puc estar content.


Doncs es va equivocar, la darrera bossa va acabar de passar a quarts de quatre de la matinada. Sort que havien d’anar seguides.

Quan al dia següent van tornar al laboratori van explicar l’aventura a la metgessa, i aquesta va quedar paradíssima: ni hi havia cap problema a la seva analítica, ni ells havien donat ordre de res... Va buscar a l’expedient i els va ensenyar. Res! Aleshores?

Metgessa: Dius que et van dir que et posaven plaquetes? Quina fila feien les bosses que et van passar?

Albert i Cati: Així i aixà.

Metgessa (esmaperduda, els ensenya una bossa): Això no són plaquetes, això és plasma! Les bosses de plaquetes són així (nova bossa demostrativa).

Albert i Cati (tots dos ben segurs): Doncs era com la primera.


Qui era el pobre desgraciat sense plaquetes? Li van arribar a passar les bosses? Algú va demanar disculpes o var fer quelcom per aclarir aquest assumpte? En fi.

Us podria explicar moltes més coses que semblen mentida, però millor que pari perquè no acabarem. No cal anar amuntegant agreujants com que la Cati va ser empentada (amb mala ganya) per una auxiliar; tots dos (i altres ingressats i familiars) escridassats amb molt males paraules per obrir finestres o sortir al passadís «sense permís»; els timbres d’infermeria silenciats durant el torn de nit, de manera que qui era capaç s’havia d’aixecar del llit i anar a fer tombs pels passadissos per demanar ajut pels companys immobilitzats...

La guinda del pastís va venir quan, a l’hora de marxar, l’Albert i la Cati van demanar el full de reclamacions. No n’hi havia per enlloc. La Cati es va passejar per totes les plantes, no n’hi havia ni un. Ningú sabia on estaven, només quedaven fulls de suggeriments. I, és clar, ja els van deixar molt clar que, per reclamar, s’ha de fer en un full de reclamacions! Si no, ni s’ho miren.

Heu sentit parlar algun cop d’un senyor que es deia Kafka?

Aquesta no és la Seguretat Social que jo he conegut, farcida de bons professionals, dotada de mitjans i de protocols rigorosos. Sé de què parlo, n'he hagut de fer molt ús. Això és el que estan fent amb un dels millors sistemes sanitaris del món. Si la broma era «Retalla, que alguna cosa queda», el que passarà és que, retallant, retallant, serà algú que s’hi quedarà!

Quina vergonya!


P.D.

Vull deixar clar que els horrors són aplicables exclusivament al tracte en planta; els serveis especialitzats continuen (de moment) funcionant de forma correcta. Però, com a auxiliar de planta que vaig ser durant més de tres anys (ja fa molt de temps), trobo totalment inadmissible aquesta situació.

divendres, 20 de maig del 2011

Agoratsó


imatge trobada a http://mas-historia.blogspot.com/2011_12_01_archive.html






Agoratsó o Agoratsein. No sé grec i desconec quina és la forma correcta, però per al que vull explicar segurament no té importància. És un verb que significa quelcom semblant a: Anar a la plaça, a veure què passa.

La nostra terra mediterrània està plena d'agoràs, llocs per parlar, per expressar-se, per discutir i polemitzar, per comprar i vendre, per escoltar...

Les agoràs s'han omplert darrerament de gent que ja està farta, que sap que no podem continuar així, que aquells que ens dirigeixen ja estan massa lluny de les nostres necessitats.

Avui, anar a les places del nostre país a veure què passa ha deixat de ser una traducció al diccionari d'un verb exòtic. Avui és quelcom imprescindible, estimulant. Que no es desinfli!

Amics, germans, potser ara? Agoratsein! Trobem-nos a la plaça!


P.D.
Si algú sap grec i creu que s'ha de corregir l'expressió, endavant!

dissabte, 14 de maig del 2011

Bona salut, felicitat i llarga vida, pel mòdic preu de...

Avui he tingut una experiència nova molt curiosa que m’ha portat a fer-me una sèrie de reflexions. Segurament no són gens originals però m’agradaria compartir-les amb vosaltres.

Fa uns dies una amiga em va demanar un favor. Li feia falta un purificador d’aire per a l’habitació del seu fill i no disposava dels diners per pagar-lo. Per mitjà d’un conegut va aconseguir que una empresa li fes una oferta: si ella els proporcionava quatre contactes entre els seus coneguts, li regalarien l’aparell. Ella em va demanar si em faria res de participar-hi. Es tractava només de que un comercial vingués a casa a fer-me la demostració d’uns quants estris «ecològics», ben entès que sense cap compromís de compra. Tot plegat es reduïa (em van dir) a una hora d’escoltar un feix de paraules promocionals. Em va semblar ben poca cosa a canvi del regal que rebria la meva amiga, així que vaig acceptar.

No vam començar gaire bé perquè les trucades que vaig rebre de part de l’empresa per concertar la cita arribaven en moments ben inconvenients: o estava a la feina atenent una visita, o en una reunió amb algú de compromís, o enmig de la redacció d’un treball particularment difícil. Si s’hagués tractat d’un concurs per encertar «quin és el seu pitjor moment del dia» els hagués tocat el premi gros.

Les persones amb què vaig parlar, a més, semblaven acabades de sortir d’un curs de vendes singularment mal enfocat. La darrera d’elles em va dir pel meu nom tantes vegades que vaig témer que jo mateixa l’acabaria avorrint. A més, en contra de totes les normes de la senzillesa i el bon gust, feia servir un to agut i agressiu, expressions triomfalistes, frases estereotipades i repetitives... quan jo, de bon començament, ja havia donat la meva conformitat i només es tractava de concretar dia i hora. Si no m’hagués compromès ja amb aquella amiga els hagués engegat, però havia donat la meva paraula i vaig decidir fer el cor fort i aguantar el què fos.

No em venia massa bé, però aquest matí he rebut el comercial de l’empresa i —innocent de mi— em pensava que es limitaria a explicar-me el producte i fer-me una petita demostració i bon vent i barca nova. Doncs no. Tot i que l’he advertit que no disposo del do del rei Mides, i que en aquests moments tinc altres prioritats (vaja, que no calia que s’esforcés gaire, que no pensava comprar res), li dec haver caigut simpàtica o bé m’ha odiat a primera vista, no ho sé del cert. El cas és que m’ha obsequiat amb dues hores de xerrameca (cronometrades) que se suposa ha deixat anar per il•lustrar una mena de presentació plastificada amb més fulls que un diccionari. La tal presentació estava farcida de quadres sinòptics, majúscules, fletxes, cursives i signes d’admiració i interrogació. Hi apareixien fotografies terrorífiques d’àcars augmentats cinc milions de vegades, paneroles i larves de mosca. Es veien esquemes molt educatius de ronyons destrossats i pulmons renegrits, a més de representacions de criatures esternudant o plenes de grans i erupcions. Sortien fàbriques modernes i competitives plenes de treballadors somrients que agafaven uns estris espectaculars de pinta futurista... En fi, un horror.

Un cop acabat el primer contacte ha seguit la segona part, d’una durada d’una altra hora llarga, consistent en:

Muntatge i desmuntatge d’aparells diversos amb explicació de materials constituents d’alta tecnologia i altres curiositats que no m’interessen en absolut.

Escampada general de brutícia per tot el pis de la mà de dotzenes de filtres plens de la pols que jo, mala mestressa de casa, deixo que s’acumuli a mobles, sofà, persianes, cortines i cadires.

Demostració de que sóc una negada passant el motxo i de que, si per un capritx llepo el terra de casa meva, igual agafo el tifus o la pesta bubònica.

Comprovació de la mala qualitat de l’aigua que bec i faig beure als meus, assimilable a un verí digne dels Borja.

Constatació de que dormo en un niu de porqueria i em rebolco en un cementiri d’aràcnids que s’alimenten dels meus fluids més íntims.

Confirmació de que és indispensable substituir l’olor a coliflor bullida i a gall dindi al forn per l’ozonització de l’aire sota amenaça de mort imminent per asfíxia de tots els habitants del pis.

Segueixo?

Tot plegat per intentar que em gasti uns diners de què no disposo en adquirir quelcom que els veïns no tenen (pitjor per a ells, jo seré més llesta): asèpsia, higiene absoluta, aire no contaminat i aigua químicament pura. Les quatre claus de la bona salut, la felicitat i la llarga vida. I tot pel mòdic preu de... i si no, en còmodes terminis de... durant xxx anys. Una ganga!

Bé, tampoc ha estat tan espantós. He mirat de ser amable (desprès de tot l’home s’estava guanyant la vida) i m’he divertit bastant fent-li un discurs de resposta amb els punts següents:

Que no m’espanten tan fàcilment les fotos de monstres i òrgans malmesos, sé molt bé en quin món visc.

Que l’asèpsia és bona pels quiròfans però no per una casa, ja que desprès, creixent en aquests ambients artificials, els nens tenen cada cop menys defenses naturals.

Que porto més anys que Carracuca bevent la mateixa aigua i estic sana com una pera.

Que no m’agrada viure tancada en un búnker de puresa amb olor d’aire condicionat i d’essències de laboratori i sense poder gaudir de les aromes que em porta l’aire del cel.

Que no sóc adoradora de la higiene ni sacerdotessa de Sa Sagrada Majestat La Casa Impoluta.

Que el fet que els veïns tinguin o no determinada cosa em deixa freda.

Que (igual que passa amb el menjar ecològic) si tan importants i necessaris són aquests estris per a la salut de la població, els hauria de subvencionar el govern perquè estiguessin a l’abast de tothom, rics i pobres, i no només dels que disposen d’un compte corrent ben sanejat.

Després de la qual cosa hem recollit l’escampada, l’he deixat anar al bany i ens hem donat la mà amb molta cordialitat, sense que cap dels dos hagi convençut l’altre.

Això sí, m’ha assegurat que, gràcies al meu sacrifici, l’habitació del meu petit protegit aviat gaudirà del seu purificador d’aire i el nen estarà més content que un xínxol i amb els pulmons nets com una patena.

Que així sia!

P.D.

Amb totes aquestes afirmacions no pretenc treure-li importància al tema tan delicat de la contaminació, les al·lèrgies i la sensibilitat química. Però sí que em nego a acceptar que una qüestió tan important quedi en mans del mercat i que les empreses utilitzin la terrorització sistemàtica de l'usuari per part de persones sense prou formació amb l'única intenció d'obtenir uns guanys immensos.

Sí que respecto, en canvi, les informacions serioses i documentades per part de les persones que ens les fan arribar per al nostre coneixement, i no per a treure'n un profit material.

dissabte, 23 d’abril del 2011

Amors literaris

Avui és sens dubte un dia per parlar de llibres, si és que em cal alguna excusa per parlar-ne! Avui he passejat entre les multituds, he tafanejat per paradetes i he comprat i llegit llibres a plena llum. Aquesta és, i no altra, la novetat de la jornada: que el vint-i-tres d’abril, aquí a la nostra terra, els llibres viuen al sol (o a la pluja) i a l’aire de la primavera, barrejats amb les roses, els pins, els mocadors de seda pintada i els xiringuitos dels polítics de tot pelatge.

Ja que la resta de l’any m’he d’enfonsar en caus mal il•luminats per trobar-los i caçar-los como si fossin espècie rara, avui prenen la seva venjança i m’empaiten a la vista de tothom, em tempten com llaminadures i em fan caure de quatre potes a la trampa. Qui se’n pot estar, de comprar-ne, de llegir de biaix el que compra el veí (no fos cas que sigui millor que el meu, més divertit, més emocionant...), de passejar-los amunt i avall fins que el braç s’adorm de tant de pes, de començar-los ja en el vagó del metro, de quedar-nos penjats d’alguna frase i passar-nos de parada!

I aquest amor cap a la lletra escrita, he estat pensant en quant de temps que fa que em passa. Ui, no ho recordo pas. Es pot dir que amb prou feines ni recordo quan era que no sabia de llegir, com li passava a la petita Scout de Matar un rossinyol. Només tinc la impressió esborradissa d’una historieta del tebeu amb uns signes incomprensibles que jo assenyalava amb el dit mentre la mare em deia a cau d’orella, divertida, les paraules que pronunciaven els personatges i totes dues rèiem de les seves innocents beneiteries.

Nora Begoña. Nena leyendo
(http://www.norabegona.freeservers.com/about.html)




Després van arribar els primers llibres i amb ells els primers amors. Bruno Bettelheim ens confessa a Psicoanàlisi dels contes de fades que el seu primer amor va ser la Caputxeta Vermella. I el meu, quin va ser? Potser el Patufet, aquell vailet tan remenut que quan anava a comprar semblava que la moneda caminava sola i que va anar a parar dintre el pap d’un bou i va ser salvat per un tip de cols. Era una figura mig musical mig literària, ja que jo resseguia les lletres mentre mirava de cua d’ull el dibuix del nen amb l’enorme barretina i anava cantant:

Patim, patam, patum,
Homes i dones el cap dret!
Patim, patam, patum,
No trepitgeu el Patufet!


De seguida van arribar Hansel i Gretel. Com admirava jo a la Gretel i la seva valentia i enginy! I la rateta que escombrava l’escaleta i es va trobar un dineret, i que feia el pitjor casament de la història després de la mort d’en Barbablava. Després els meravellosos contes de les mil i una nits, ah, sí, l’Scherezade, aquesta sí que era una heroïna de cap a peus, i el bandarra de l’Al•ladí, i el panoli del geni, que mai no tenia un no fins que el mag el va segrestar amb llanterna i tot... I el Simbad i el vell antropòfag, i l’astut Alí Babà, la fleuma de la seva dona i l’espavilada de la seva esclava Morgana... I els personatges d’Andersen: el ninot de neu amb el cor d’estufa, l’eixerida princesa dels follets i la bleda del pèsol, la sirena insatisfeta, la cruel reina de les neus i les flors ballarines. I Alícia i el conill i el gegant malvat i el nan Flordecard, que el seu nom ningú el sabia... Tots em van acompanyar durant els anys de la infantesa, i a poc a poc van ser substituïts per altres de més complexos: el capità Nemo, l’enginyer Ciro Smith, el poruc Axel i l’impertorbable Hans, que sortia projectat per la boca d’un volcà i ni tan sols es despentinava, Scrooge l'avar solitari, John Peerybingle i el grill de la llar, Fatty el sagaç i Beth la càndida, Meg, Jo, Amy i una altra Beth...

Amb els anys van arribar, aquí anomenats sense ordre ni concert, Eliza Doolittle, Fray Guillermo de Baskerville, Anandamoyi i Binoy, Kaptah, el seu èmul actualitzat Nassos-AlíBabar, Long John Silver el cobdiciós, HAL 9000, R.Giskard Reventlov i R.Daneel Olivaw, Lia la saviesa de la vida, el cardenal Richelieu l'intrigant, Lucas Corso i els germans Ceniza, Ismael, David Bowman, el Virgili guia dels inferns, Hamlet el desorientat, Larry Darrell l’espiritual, Bastian, Fújur i Atreyu davant d’Ygràmul (l’horror dels horrors), Poirot i Holmes, Maigret i Marple, Dupin i Hyde, Gunnar Thorkild i el seu avi, intrèpids navegants a la Polinèsia... i espero que tots els que em deixo entrebancants entre el botonets del meu teclat no s’enfadin amb mi i desprès em neguin la seva bona companyia!

Amb ells havia plorat i havia rigut, havia passat por i m’havia emocionat. Ja gran, he travessat recolzada en el seu suport la vall més fosca de la pena i també el prat més rialler. I encara estan allà, esperant-me cada dia, impàvids davant les jugades del destí, sempre a punt d’emportar-se’m amb ells al seu món de paper i tinta, d’imaginació i de somnis, a arrencar-me ni que sigui per un moment del dolor i el plaer d’existir.

Avui, o demà, coneixeré uns altres amics tancats entre les pàgines dels meus nous llibres. Passarà algun d’ells a augmentar la ja llarga llista dels meus amors literaris?

divendres, 15 d’abril del 2011

Estranyeses de la vida

M'ha passat una d'aquelles coses estranyes que fan pensar en els laberints de la ment i en les seves trapelleries. Ahir tenia hora de visita a una consulta mèdica on feia molt de temps que no anava. Fa uns anys vaig haver de freqüentar-la força; degut a un petit problema de columna havia de presentar-me dia sí i dia també a fer recuperació, visites mèdiques i proves diverses. Després també hi van posar el pediatra de les meves filles i, com la majoria de pares, ens va tocar portar-les ben sovint.

Per arribar-hi des de casa meva he d'agafar un autobús que no utilitzo per anar enlloc més. Després de tants viatges ja em sé de memòria el recorregut, hi podria anar amb els ulls tancats i encertar la parada, oi? Doncs... ahir, quan vaig arribar al lloc, no vaig baixar, em semblava que no era pas allà, que havia d'esperar a la parada següent. Quan em vaig trobar al carrer vaig veure clarament que m'havia equivocat i que hauria d'haver deixat el bus a la parada anterior. Jo mateixa no entenia què em passava. Vaig començar a desfer el camí i de sobte em vaig quedar gelada. Estava davant per davant de la porta d'un centre hospitalari que ja havia oblidat, el centre on, el mes de gener, va morir el meu sogre.

Jo me l'estimava molt, el meu sogre. Era un home encantador, tendre, molt intel·ligent, amb un càustic sentit de l'humor i una percepció finíssima per entendre les persones. Si havíem rigut, amb ell...! Ens agradava parlar de moltes coses, ens hi podíem passar hores. Era vidu de feia temps i miràvem de tenir-ne cura sense treure-li la seva independència. Lamentablement, ja feia més d'un any un accident vascular cerebral el va deixar impedit i vam haver d'ingressar-lo en una residència assistida. El trèiem per dur-lo a casa tots els caps de setmana i els festius, i muntàvem tots els aplecs familiars que podíem, cosa de què ell gaudia molt. Als seus vuitanta-nou anys, tot i lligat a una cadira de rodes i amb una mobilitat gairebé nul·la, conservava la seva empenta vital i la seva gran curiositat per tots els fets de la vida... i de la mort, per a la qual portava molt de temps preparant-se, sense escarafalls ni exhibicionisme, a la seva manera callada.

Com que va recuperar bastant la força dels dits, li vam aconseguir un ordinador per a la seva habitació. Durant els mesos de novembre i desembre escrivia incansablement, però no explicava a ningú el que preparava. Ens pensàvem que eren cartes al director d'algun diari. Havia fet escrits per a la revista del centre residencial, però no li havien volgut publicar: no m'estranya, eren massa lúcids, massa directes, posaven massa el dit a la nafra per venir d'un vell xacrós que se suposa que hauria de passar el dia dormint davant del televisor. Sempre li havia agradat escriure però les obligacions no li havien permès. Ara tenia temps i veient la seva afició jo li havia proposat ajudar-lo a obrir un bloc personal; em va dir que s'ho estava rumiant...

Just pels volts de cap d'any va començar a trobar-se malament i ja no va aixecar cap. El dia després de la festa de Reis -que encara va poder passar en família, tot i que molt decaigut-, va ingressar d'urgències en un hospital; els fills i les respectives parelles vam passar tres dies fent torns a la capçalera del seu llit. Patia molt. Havia perdut la funció renal, la seva respiració era difícil, s'ofegava i s'ennuegava sovint; la set l'abrusava i calia fer-li constants massatges a les cames per intentar alleujar les fortes parestèsies que el turmentaven. No es podia fer entendre i perdia sovint el coneixement per tornar a recuperar-lo amb un ensurt. Gemegava, cridava... Finalment, els metges ens van dir que ja no hi havia res a fer i el van traslladar a un centre de cures pal·liatives.

Era una petita clínica davant per davant d'una parada d'autobús on jo no havia baixat mai, però molt a prop del meu consultori, només m'havia de deixar  el bus una parada més enllà. Hi vaig anar aquella primera tarda i la vaig passar fent-li companyia, juntament amb el meu marit i els cunyats. Ell estava molt tranquil, li havien posat una forta sedació i dormia mentre respirava d'una manera pausada, fonda. Al vespre ens van fer anar a tots a casa, ja que no estava permès passar-hi la nit. Sortíem per la porta de l'habitació quan alguna sensació indefinible em va fer tornar enrere i fer-li una altra abraçada i un petó. Em costava marxar. Vaig pensar que al dia següent, en sortir de la feina, hi tornaria per passar una estona amb ell.

Aquella mateixa matinada va morir. El meu marit i els seus germans van anar a la clínica, però a mi no em va ser possible. Quan el vaig tornar a veure, estava estès al taüt a la sala de vetlles i ens separava un vidre gruixut. Com ja m'havia passat amb la mare, jo tocava i tocava aquella urna freda intentant que l'escalfor de les meves mans arribés a aquell cos ert, hi recolzava el front i tancava els ulls perquè el meu amor emboliqués el que quedava d'aquell ésser tan estimat.

Quan recollíem les seves coses vam trobar el que havia escrit. Tot eren meditacions sobre la mort, sobre el destí, sobre les seves esperances, les seves creences... Tenia desat a la seva tauleta de nit un llibre del Dalai Lama sobre la mort i com afrontar-la. Havia fet neteja de tots els seus papers i tenia al dia els seus documents i ben guardades totes les coses que ens volia deixar, fins i tot una bellíssima carta de comiat per als seus fills i filles. En aquest grup ell comptava també els gendres i les joves. Un dels meus cunyats va llegir aquesta carta en el seu funeral. Quan em vaig sentir tractar de filla per aquell home tan generós, que m'havia acollit com una més a la seva famĺia, al costat del qual mai no m'havia sentit estranya ni forastera, vaig deixar anar totes les llàgrimes del meu cos, però enmig de la tristesa sentia també una rara felicitat. La de saber-me estimada per algú de tanta vàlua.

Desprès el temps passa i els dolors es van esmorteint de mica en mica. Ens enfonsem en la rutina del dia a dia i anem oblidant... Fins que ahir, vaig agafar l'autobús per anar a una visita mèdica, vaig fer aquell recorregut repetit desenes o centenars de cops... i em vaig equivocar de parada. Per què? Tres mesos després del dia que hi havia de tornar i no ho vaig fer, l'instint, l'inconscient, o qualsevol altra cosa no em va deixar baixar a la parada correcta i em va tornar a portar a aquell lloc. Un lloc on jo voldria haver anat i la mort no m'hi havia deixat tornar.


René Magritte. Memory (1948)

dimarts, 5 d’abril del 2011

Aniversaris

Els aniversaris, a casa, quan era petita! Amb quin delit que els esperava! Estaven acompanyats de tota una cerimònia. No hi havia ni un duro, però sí moltes ganes de gresca i de que jo m’ho passés bé.

Tot començava uns dies abans. A qualsevol hora del dia o de la nit, amb qualsevol excusa, la meva mare se m’acostava i em preguntava a boca de canó:

—Que potser és avui, el teu aniversari?

Quan jo sentia aquesta pregunta, ja sabia el què havia de dir:

—No, avui, no.

Era el senyal. La meva mare m’abraçava, em petonejava, ballava amb mi, mentre cantava un cop i un altre:

—Feliç, feliç «no aniversari», a tu, a tu, a tu!!! *

Com xalava, jo! M’encantava aquesta broma de la mare. Era el senyal que el gran dia s’acostava.


Quan faltava més o menys una setmana, començaven els planys: que si la pastisseria és tancada, que si no tinc diners, que si no sé si aquest any podrem fer més despesa.... La cosa anava de que potser no hi hauria pastís. Tot era filfa i jo ja ho sabia però em feia la despistada i gemegava:

—Sisplau, ni que sigui un panet amb quatre mistos!

—Veurem, veurem... —deia la hipocritona de ma mare.

El dia de l’aniversari m’aixecaven ben d´hora. Em portaven fins al menjador amb els ulls tancats i quan ja em tenien ben marejada me’ls feien obrir. Oh! Jo no sé com s’ho feien, però la taula vessava de regals (sens dubte perquè era una taula molt petita, però a mi em semblava que n’hi havia molts, de paquets). La mare deia, aleshores:

—Que potser és avui, el teu aniversari?

Jo feia veure que m’equivocava.

—No, avui no.

—Quina pena! Ho haurem de llençar tot!

Jo rectificava:

—Sí, avui sí!

—Feliç, feliç aniversari, a tu, a tu, a tu!!!! Ara sí, ara pots obrir els regals, tots per tu, per tu, per tu!

I jo obria un paquet i un altre, amb molta cura, això sí. Res de trencar el paper, que després s’havia d’aprofitar per una altra cosa. I sempre estava tot enganxat amb muntanyes de cel•lo i nusos recargolats. I algun cop, sota un paper hi havia un altre, i sota aquest una caixa, i a dintre papers de diari, i després una altra caixa... i a cada crit meu tots feien xivarri i alguns cops havíem rigut tant que ens queien les llàgrimes i jo no tenia forces ni per desfer el llaç.

Un cop tots oberts, si era roba me la posava immediatament; si llibres o joguines, quedaven sobre la taula per fer-me companyia durant l’àpat, que sempre era de les coses que m’agradessin més. Jo el triava i barrejava menges, però aquell dia tot estava permès. La meva mare es posava un dels llaços al cap per tot el que quedava de festa i a mi me’n posava un altre.

I al final, després d’apagar tots els llums i fer molts misteris, apareixia el pastís amb tantes espelmes com anys (potser la desil•lusió més gran que he tingut en un aniversari va tenir lloc quan, als quinze anys, em van posar una espelma de deu i cinc de petites perquè quinze ja eren massa. Jo en volia una per cada any i ho vaig aconseguir fins als trenta-tres, que ja hi havia més cera que confitura, al pastís, i vaig haver de claudicar). Tothom cantava l’aniversari feliç ben cantat, que tots afinaven molt bé, i aleshores venia la cridòria:

—Bufa, bufa!—em xisclaven—. Tot d’un cop! Però abans pensa un desig i no el diguis a ningú. Ràpid, que si s’apaga sola alguna espelma, ja no el podràs fer complir!

I jo arrufava les celles, tancava els ulls i pensava a tota velocitat alguna cosa que em fes il•lusió mentre els altres m’apressaven:

—Vinga, vinga, que aquella ja flaqueja! Ui, que per allà bufen d’amagat! Ai que no arribes!

Cada any igual, cada any els nervis, la bufera curta, les rialles que no em deixaven prémer els llavis...


Quan vaig tenir la meva família, vaig voler ressuscitar aquell ritual de què no gaudia des de la mort de la mare. Ho vaig aconseguir només en part: amb la tria del dinar, i, només amb la meva filla petita, amb la broma del «no aniversari». Per la resta, cada persona és un món. No tenim el mateix caràcter ni els mateixos gustos. I, segurament, jo no he heretat la gràcia i l’encant de la meva mare, que era capaç de portar alegria i rialles als llocs més insospitats.

Així i tot, procurava que els aniversaris fossin animats. Si n’havíem fet de coses, que anaven canviant amb la creixença! Que si la piscina de boles, que si entre tots fem el pastís i l’omplim de gominoles i lacasitos, que si al parc, que si al cine amb tots els amiguets, carregats amb una tona d’entrepans i de crispetes, que si aprofitar uns gegants o una fira o qualsevol altra activitat del barri per arrodonir la festa...

Ara el cor em fa mal. Farà un any del darrer aniversari que vam celebrar amb felicitat. Recordo la meva filla gran, com esbatanava els ulls amb els preparatius primer, i amb els regals desprès. El curs li trontollava una mica i es pensava que no ho voldríem celebrar per castigar-la. No sé d’on ho va treure, això. A casa nostra mai no s’havia fet una cosa així. Potser era el primer senyal de l’esquerda que ens va separar?

—I és clar que ho celebrarem! Com pots pensar que no? —li vam dir—. Un aniversari és un aniversari, i no depèn de les notes ni de res. S’ha de celebrar i prou.

—Què bons que sou, papes!

Potser va ser el darrer cop que ens ho va dir. En poques setmanes tot es va esguerrar i una espiral de malentesos va acabar, primer, en una fugida, després en una altra; desprès, amb el pas del temps, van arribar coses pitjors...

Tan és. S’ha acabat. Aquest any no hi haurà la celebració de l’aniversari de primavera —la resta de la família fem anys a la tardor i a l’hivern—. Enguany no cantarem. Ni caldrà que em preocupi per tenir a temps el regal i que no falli el pastís i de si han de venir tants o quants convidats, o de si ho fem aquí o allà. El dia s’escolarà com un desert. Qui la felicitarà? No ho sé. I tampoc no sé què passarà d’ara endavant. Ni si tornarem algun dia a celebrar un aniversari en aquest mes, el d’abril.





___________________________

*
Ho reconeixeu? És el que li canten a Alícia el Barreter i la Llebre de Març en la versió Disney d'aquell berenar tant surrealista del llibre Alice’s Adventures in Wonderland (Lewis Carroll, 1865). Tot i que el concepte de «no aniversari» és realment de Lewis Carroll i es relaciona amb Alícia, no pertany a aquest llibre sinó a la seva seqüela, Through the Looking-Glass, and What Alice Found There (1871), i apareix a la conversa d’Alícia amb Humpty Dumpty. Disney va fusionar les dues idees i va convertir aquella perpètua hora del te del Barreter barallat amb el Temps, en una eterna festa de «no aniversari». Coses dels guions de cinema!




A la meva mare li agradava molt el llibre d’Alícia. Jo el tinc en una versió molt acurada, la traducció complerta al castellà de Ramón Buckley, amb apèndix i anotada per ell mateix, i amb els dibuixos originals de Tenniel (Ediciones Generales Anaya, 1984). Una autèntica joia! Torna a dalt

dijous, 20 de gener del 2011

Aventures

Robert Babboni. La màgia de la lectura

Vull viure precioses aventures (d'un personatge de Disney).

Ens esperaven inimaginables aventures (d'una supervivent de camps de concentració).

Jo pensava que els personatges de les llegendes sortien a buscar aventures perquè volien tenir-les i els semblaven excitants, com un joc; però a les millors històries, els protagonistes es troben de cop i volta dins de l’aventura (...). Després només es recorda i es parla d’aquells que segueixen l'aventura fins a la fi, que no abandonen, encara que les seves aventures no sempre acabin bé (d’un personatge d’una novel•la d’aventures).

Les aventures són aquelles coses emocionants que els passen a d'altres persones i que és molt divertir escoltar com te les expliquen, ben arrepapat a la teva butaca, al costat d'un bon foc (d'algú amb "sentit pràctic").

Una aventura és viatjar fins el centre de la terra, fer de politzó i viure un motí, anar a rescatar uns nàufrags perduts darrera la banquisa, recórrer les coves de l’Antàrtida, desxifrar un laberint misteriós, treure l’entrellat de les maleses d’un gos fantasmagòric, reinventar la història, lluitar contra els dolents i protegir els dèbils, buscar les traces d’un llibre i d’un autor, anar a recuperar el tresor robat per un drac, o per uns pirates, ajudar un amic que es troba en un destret i trobar-se una sorpresa, navegar en un balener darrere l’obsessió d’un altre, anar a buscar-se a un mateix més enllà de l'òrbita de Saturn, sobreviure en un país estrany...

Una aventura és intentar un nou repte professional, començar una nova pràctica artística o esportiva, esforçar-te a criar correctament un fill, tenir correspondència amb un desconegut, provar una recepta original o exòtica...

Una aventura és buscar-te a tu mateix enmig del tràfec de la vida, obrir-te a una nova consciència, créixer, atrevir-te a pensar d’una altra manera, a veure les coses des de més d’un punt de vista, entendre la diferència, estimar...

Una aventura és saber que ets feliç encara que et trobis enmig de la tempesta. Són anys d’aprenentatge, i no s’acaben mai. Cada dia porta un nou repte.

La millor, l’autèntica aventura, és viure: gaudir, plorar, enyorar, participar. I no tenir por de sentir tristesa i dolor, ni encongir-se davant el plaer i el triomf. Experimentar, acollir, reflexionar. Quan un heroi torna d’una aventura, és més fort, coneix els seus límits i els seus punts forts i dèbils. No hi ha més gran aventura que haver viscut en plenitud.

Aquí estan les meves aventures preferides. Poseu vosaltres mateixos les que us agradin més!


Guia de l'autostopista galàctic
Douglas Adams (The Hitchhicker's Guide to the Galaxy, 1979)

L'origen perdut
Matilde Asensi (El origen perdido, 2003)

Fundació i ss 
Isaac Asimov (Foundation, 1951-1983)

Fins i tot els déus
Isaac Asimov (The Gods Themselves, 1972)

Jane Eyre
Charlotte Brontë, 1847

2001, una odissea a l'espai
Arhur C. Clarke (2001: A space Odyssey, 1948)

El gos dels Baskerville
Arthur Conan Doyle (The Hound of the Baskervilles, 1902)

Els tres mosqueters
Alexandre Dumas (Les Trois Mousquetaires, 1844)

El nom de la rosa
Umberto Eco (Il nome della rosa, 1980)

El pèndol de Foucault
Umberto Eco (Il pendolo di Foucault, 1988)

El viatger
Gary Jennings (The Journeyer, 2006)

A les muntanyes de la bogeria
Howard Phillips Lovecraft (At the Mountains of Madness, 1936)

Moby Dick
Herman Melville, 1851

1984
George Orwell, 1949

El club Dumas
Arturo Pérez-Reverte (El club Dumas o La sombra de Richelieu, 1993)

Les aventures d'Arthur Gordom Pym
Edgar Allan Poe (The narrative of Arthur Gordon Pym of Nantucket, 1838)

L’illa del tresor
Robert Louis Stevenson (The Sea Cook, or Treasure Island, 1883)

L’extraordinari cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde
Robert Louis Stevenson (Strange Case of Dr Jekyll and Mr Hyde, 1886)

El hòbbit
John Ronald Reuel Tolkien (The Hobbit, 1937)

El senyor dels anells
John Ronald Reuel Tolkien (The Lord of The Rings, 1954)

Viatge al centre de la Terra
Jules Verne (Voyage au centre de la Terre, 1864)

L’esfinx dels gels
Jules Verne (Le sphinx des glaces, 1897)

Sinuhé l'egipci
Mika Waltari (Sinuhe egyptiläinen, 1945)

La màquina del temps
H.G.Wells (The Time Machine, 1895)

El navegant
Morris West (The Navigator, 1976)




I també, per a mi,

ascendir el K2!

diumenge, 9 de gener del 2011

Tornar a casa

Avui estava copiant música. I l'he trobada, una de les seves cançons preferides. La recordo escoltant-la, i dient-me: “És preciosa, oi? Sentim-la una altra vegada!”

Ha marxat. No vol tornar a casa. S'estima més viure en un lloc on m'esgarrifa que s’hi hagi d’estar algú dels meus. Els altres, els que restem a la llar, estem desorientats, no entenem què ha passat. El dolor, la por i el ressentiment pels esdeveniments dels darrers mesos són sentiments que estan encara molt frescs, tot i que a poc a poc ens asserenem; i ara ens preguntem, els uns als altres, què ha passat, què li ha passat, què ens ha passat.

Ara que recollim les restes destrossades del que vam ser, només tenim records, i no ho entenem.

No es sentia a casa. Buscava una altra, de casa. Uns altres pares, una altra vida. I en la seva desorientació ha triat un camí tenebrós.

No ens hem entès; crec que tots ho hem intentat, però no ens n'hem sortit.

Creieu que hi ha solució? Que existeix el retorn a casa? Des de tan lluny?

Pot ser, que quan ja fa anys escoltava un cop i un altre aquesta cançó, d'alguna forma, ho preveia, el que ens passaria? Que ja ho imaginava en el fons del seu cor, que no estava a casa i que no hi havia retorn?

Sí, li agradava molt, la cançó. A mi em donava tristesa, però també m'agradava. I ara l'escolto i m'esborrono. Perquè sento la seva veu, que em parla, que potser ja em parlava però no la vaig saber entendre. Els retrets que potser em volia fer i no sabia com... i jo tampoc.

Ha de ser horrorós sentir aquesta buidor, no veure’s capaç de trobar el teu lloc. Creure que tothom t’ha traït i que no hi ha retorn. Jo no vull que senti aquesta desempara, vull que senti que es pot tornar a casa. A qualsevol casa, ja que la llar està dintre del cor, no pas a fora. N’hi haurà prou, amb voler-ho?

Hi haurà, per a nosaltres, tornada a casa?


Gollum's song



Where once was light
Now darkness falls
Where once was love
Love is no more
Don't say goodbye
Don't say I didn't try

These tears we cry
Are falling rain
For all the lies you told us
The hurt, the blame!
And we will weep to be so alone
We are lost
We can never go home

So in the end
I'll be what I will be
No loyal friend
Was ever there for me

Now we say goodbye
We say you didn't try

These tears you cry
Have come too late
Take back the lies
The hurt, the blame!

And you will weep
When you face the end alone
You are lost
You can never go home
You are lost
You can never go home

Gollum's song - Howard Shore, Frances Walsh (2002)
Performed by Emiliana Torrani




No en sé gaire,d'anglès, però jo la traduiria així:


Allà on un cop
va haver-hi llum
ara cau la foscor.

Allà on un cop
va haver-hi amor
ja no hi ha més amor.

No diguis adéu
No diguis
que no m'he esforçat.

Aquestes llàgrimes que vesso
són pluja que cau
per totes les mentides
que m'has dit,
el dolor, la culpa!

I ploraré perquè estic tan sola,
estic perduda,
mai no podré
tornar a casa.

Cap al final
seré el que sóc.
Cap amic lleial
no hi haurà pas per mi.

Ara et dic adéu,
jo dic que tu
no ho has intentat.

Aquestes llàgrimes que vesses
arriben massa tard.
Queda't les teves mentides,
el dolor, la culpa!

I ploraràs
quan arribaràs
tot sol al final.
Estàs perdut,
mai no tornaràs
a casa.

Estàs perdut.
Mai no tornaràs
a casa.

dimecres, 29 de desembre del 2010

N'hi ha que parlen de déu

En aquests dies de falsa religiositat, embafats de misticisme de grans magatzems, potser seria bo que reflexionéssim una mica; ja que tant es parla del "fill de Déu" -i la gran majoria ni saben de què estan parlant-, podríem preguntar-nos qui és, o qui pot ser, aquest déu. Aquí teniu uns quants textos sobre Déu (o si voleu, déu), que es troben entre els meus preferits.


Com parlen


Un filòsof occidental d'origen jueu

(...) La persona veritablement religiosa (...) no prega per res, no espera res de Déu, no estima Déu de la mateixa manera que un infant estima el seu pare o la seva mare, ha adquirit la humilitat necessària per a percebre les seves limitacions, fins al punt de saber que no sap res de Déu. Per a ell Déu esdevé un símbol en el qual l’home (...) ha expressat la totalitat del que s’esforça a aconseguir, el reialme del món espiritual, de l’amor, de la veritat i de la justícia (...). Considera que la seva vida no té valor sinó en la mesura en què dóna l’oportunitat d’arribar a un desenvolupament cada dia més complet dels seus poders humans. (...) No parla de Déu, ni tan sols menciona el seu nom. Estimar Déu (...) voldria dir llavors l’anhel d’aconseguir la plena capacitat d’estimar per a la realització del que “Déu” representa en un mateix.

(...) En cada individu, la natura del seu amor a Déu correspon a la natura del seu amor a l’home.

Erich Fromm: L'art d'estimar (The Art of Loving - 1956)

(si voleu llegir-ne un fragment més extens, en aquest mateix bloc, cliqueu Fromm (2). L'amor a Déu)


Una teòloga cristiana

Un Déu personal es pot convertir en una pesada càrrega. Pot ser un simple ídol esculpit a la nostra pròpia imatge, una projecció de les nostres necessitats, temors i desigs il·limitats. Podem donar per suposat que ell estima el que nosaltres estimem i odia allò que odiem, i atribuir-li els nostres prejudicis en lloc de fer que ens exigeixi la seva superació. Quan ens sembla que no és capaç d’evitar una catàstrofe o que fins i tot desitja una tragèdia, podem arribar a pensar que es insensible i cruel. Creure que un desastre és voluntat de Déu pot portar-nos a acceptar coses que són fonamentalment inacceptables.(...) Un Déu personal, doncs, pot ser perillós. En lloc de fer-nos superar les nostres limitacions, “ell” ens pot servir d’estímul perquè ens hi acostumem; pot fer-nos tan cruels, insensibles, autosuficients i parcials com sembla que “ell” és. En comptes d’inspirar la misericòrdia que ha de caracteritzar qualsevol religió desenvolupada, “ell” ens pot exhortar a jutjar, condemnar i marginar. Sembla, doncs, que la idea d’un Déu personal només pot ser que un estadi en la nostra evolució religiosa.

Aquells que hem patit una experiència dura amb la religió en el nostre passat descobrim com és d’alliberador desfer-nos del Déu terrible de la nostra infantesa. És meravellós no haver d’encongir-se de por davant d’una deïtat venjativa que ens amenaça amb la condemnació eterna si no complim les seves normes. Gaudim d’una nova llibertat intel·lectual i podem seguir ardidament les nostres pròpies idees sense cap necessitat de caminar a les palpentes al voltant de difícils articles de fe mentre sentim tothora una depriment pèrdua d’integritat. Ens imaginem que la deïtat cruel que vam experimentar és l’autèntic Déu dels jueus, els cristians i els musulmans, i no ens adonem que és senzillament una aberració desafortunada.

Karen Armstrong
: Una història de Déu (A History of God - 1993)


Un poeta alemany del Romanticisme

Els homes tracten Déu com (...) si no fos gairebé una altra cosa que un seu semblant. (...) Arriba a ser per a ells, i especialment per a la gent d'església que sempre porten el seu nom a la boca, un simple vocable, una paraula de costum amb la qual no expressen la més mínima idea. Si estiguessin penetrats per la grandesa de Déu, callarien, i per respecte, s'abstindrien d'anomenar-lo.

Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)


Un filòsof i poeta hinduista

«Deixa ja aquesta salmòdia, aquest cantussejar, aquest passar i repassar rosaris. A qui adores, digues, en aquest fosc racó solitari del temple tancat? Obre els ulls, mira, el teu Déu no és pas davant teu!

»Déu es troba on el pagès llaura la terra dura, on el picapedrer colpeja la pedra; està, amb ells, en el sol i en la pluja, el vestit ple de pols. Despulla’t del mantell sagrat i baixa amb el teu Déu a la terra polsegosa!

»Llibertat? On vols trobar la llibertat? No s’ha lligat ell mateix, ple d’alegria, a la Creació? Sí, ell està lligat a tots nosaltres per sempre!

»Surt del teu èxtasi, deixa’t de flors i d’encens! Què importa si la teva roba s’omple de taques o s’esparraca? Ves al seu encontre, posa’t al seu costat, i treballa, i que suï el teu front!»

Rabindranath Tagore: Gitanjali - 1913


Un astrònom francès, creient espiritista

La ignorància havia humanitzat déu (...). El Ser suprem, creat a imatge de l'home, veu actualment aquesta imatge esborrar-se de mica en mica per deixar al seu lloc una realitat sense forma (...). El mot mateix (déu) amaga una idea incompleta, i caldria poder parlar de déu sense anomenar-lo (...). Una gran part d'aquells que diuen creure en déu imaginen aquest ésser desconegut com un home superior, assentat en alguna banda més amunt dels nostres caps, i des d'allà presideix les accions terrestres -està dotat d'una vista excel·lent, d'una oïda no pas menys perfecta, porta les regnes del món, i, si fa falta, crida a un àngel que estigui de servei a fi d'enviar-lo a posar a punt qualsevol mecanisme una mica rovellat-.

(...) La història de la idea de Déu entre els homes ens ensenya que aquesta idea es va relacionar amb l'estat intel·lectual de les nacions i dels seus legisladors, el moviment de les civilitzacions, la poesia dels climes, la raça dels habitants, la data en què van florir els diferents pobles, els progressos de l'esperit humà; i si recorrem el curs de les edats, assistim successivament a les decadències i tergiversacions d'aquesta idea.

Camille Flammarion: Déu a la Naturalesa (Dieu dans la nature - 1869)


Un cantautor de Guissona

Tants i tants planetes com hi ha al cel
Tants i tants estels com hi ha dins teu
Som de tantes formes
Com hi ha estels
Som de totes formes
Partícules de déu

Des dels teus pits
Fins als meus dits
Des dels seus punys
Fins als teus ulls
Des del teu plor
Fins al seu do
Des del teu vol
Fins al meu dol
Som partícules
Som partícules
Som partícules de déu

Joan Pons
, "El Petit de Cal Eril": Partícules de déu I i II - 2010


I ara, cadascú pot posar a continuació el que cregui més convenient: que no en té idea de què o de qui pot ser déu, que n'està seguríssim de la seva existència, o que pensa que no n'hi ha cap, de déu, i que es tracta d'un concepte obsolet. Allò que realment importa és haver-se aturat a reflexionar ni que sigui per un instant, i no deixar-se emportar per la marea de conformisme. Pensar per un mateix és un exercici molt i molt saludable!


Contemplant Lavender Mist. Number 1 (Jackson Pollock, 1950)



És un bon símbol de com cada un de nosaltres s'apropa al Misteri.



dimarts, 28 de desembre del 2010

Mai no és massa tard




Els camins a vegades desapareixen en la boira espessa. Fantasmes irreals, només ens envolten que ombres, i enfront nostre, allunyant-nos de la ruta, un paorós abisme s'obre davant dels nostres ulls.

No podem mesurar-lo, està més enllà de la nostra imaginació, més enllà de les nostres pobres forces. No veiem el fons ni la manera de passar-lo, i ens deixem caure, esgotats.

Hem amagat el cap entre les mans; ens sentim sols, al caire de la perdició, i desitgem amb tot el nostre cor que algú vingui i encengui ni que sigui una espelma per esvair les tenebres.

Passa el temps i seguim sols, no ve ningú. Desesperats, hem buscat quelcom per fer foc. I, finalment, hem trobat una petita lot a la nostra pròpia butxaca. Amb el seu ajut hem pogut veure com altres persones ens fan senyals des de l'altre banda del precipici. No poden fer-nos passar volant, no tenen la capacitat de fer màgia ni són capaços de portar-nos en un instant a lloc segur. Però, molt a poc a poc, els veiem cada cop més clars, ens somriuen, em diuen que sí, que ens aixequem, que el camí hi és. Veiem que no està pas on ens pensàvem, hem de tornar sobre les nostres passes, buscar un senyal que fa temps es va esborrar, posar noves fites... I no perdre de vista l'objectiu, el cim. Encara no el veiem, però és allà, esperant-nos.

I mentre refaig la feixuga caminada, vaig taral·lejant una cançó que aquests darrers dies no hi ha manera que se'n vagi, de la meva ment.


Camins que ara s'esvaeixen,
camins que hem de fer sols.
Camins vora les estrelles,
camins que ara no hi són.

Vam deixar-ho tot,
el cor encès pel món,
per les parets de l'amor,
sobre la pell.

Érem dos ocells de foc
sembrant tempestes
ara som dos fills del sol
en aquest desert.

Mai no és massa tard
per tornar a començar
per sortir a buscar
el teu tresor.

Camins, somnis i promeses
camins que ja són nous.

No és senzill saber
cap a on has de marxar
pren la direcció del teu cor.
Mai no és massa tard
per tornar a començar
per sortir a buscar el teu tresor



Sopa de Cabra, 1999


Camins - Sopa de Cabra

dimecres, 24 de novembre del 2010

Ostraka

—Bon dia, Pep!

—Ostres, noi, Quim, quant de temps! Com van les coses?

—Mira, anar fent. Què, preparat per diumenge?

—Diumenge? Passa alguna cosa diumenge?

—Home, les eleccions. Carai, nano, si no ho saps potser que t’ho facis mirar. Si estem en plena campanya!

—Mira, noi, jo, és que ja passo. N’estic fart, d’aguantar polítics mentiders. Ja s’ho faran entre tots. Diumenge me’n vaig a caçar bolets. Punt.

—Què vol dir que passes? Escolta, si tots fem igual, potser que torni la dictadura, tu! A mi també em sembla que tot plegat és una presa de pèl, però, vaja, si no vaig a votar em sento a disgust.

—I es pot saber per què?

—Un: perquè vam lluitar anys i panys per tenir una democràcia com la dels altres, i ara que la tenim, ens molesta perdre un quart d’hora en tirar una papereta a una caixa de plàstic.

—No és pas això i tu ho saps.

—No m’interrompis, que perdo el fil! Dos: perquè molta gent no vota, no per convicció, sinó per mandra, i em rebenta sortir a les estadístiques barrejat amb ells.

—Ui, què narcisista!

—Doncs bon profit que em faci. I tres: perquè hi ha gent que vota a les legislatives i les municipals, però a aquestes no perquè no se sent part de la terra i passa. I si els mandres em fan ràbia, aquests encara me’n fan més. I sí, seré un narcisista, però sortir a les estadístiques del bracet de segons qui... Vaja, que no!

—Renoi, calma, nano. Sí que tens les idees clares. Et sap greu dir-me per qui votaràs, o és secret de confessió?

—Aquí m’has enxampat. Vull votar, però no tinc clar a qui. Els que voto sempre... pfff. Cada dia ho fan pitjor. Els altres, no m’acaben de fer el pes, i a més el candidat fa cara de traïdor. Aquell altre..., ja saps qui vull dir, oi?

—I tant!

—Trobo que no és de confiança.

—Però vols dir que n’hi ha cap, de confiança? Ai, que ets innocent.

—Deixa. Després hi ha aquell noi que... sembla bon tio, però, no sé, ho trobo una mica extrem. I la noia jove, el mateix. Quant a aquella altra mossa, buf! Aquella sí que ni parlar-ne. En quatre dies ens ho tira tot enlaire.

—Ho veus? Vine amb mi a la muntanya, ja han sortit els fredolics, els rovellons...

—No, no. En realitat, estava meditant el vot en blanc.

—No t’ho recomano.

—Per què? Compleixo el meu deure però deixo clar que no m’agrada cap.

—Sí, el dret al pataleig. La pega és que així perjudiques els partits petits i afavoreixes els molt votats.

—I ara! Per què?

—Qualsevol partit, per tenir representació parlamentària, necessita que el seu número de vots sigui com a mínim un 3% dels vots vàlids —inclosos els blancs, és clar—. Si hi ha gran quantitat de vot en blanc, el 3% és un nombre alt de vots, i els partits petits no poden arribar a ficar el cap al parlament. Això, a la llarga, significa que es perd la diversitat i queden només dos o tres partits grossos i potents que s’ho maneguen tot entre ells, encara que només els hagin votat quatre gats.

—Mmm. Em sap greu. Alguns d’aquests partits petits fan riure, però altres són ben dignes. Potser podria buscar algun d’aquests, però em sembla que és llençar el vot a les escombraries. Si no sortiran!

—Però deixes constància de la teva voluntat, he!

—Ja veus. Una altra cosa seria l’exercici del vot nul.

—I com ho penses fer? Tirant una papereta que quan l’obrin surti un dibuix d’algú fent pam i pipa?

—No serà per falta de ganes, però els pobres de la mesa electoral no en tenen la culpa. A sobre que s’estaran allà plantats tot el diumenge, i que després hauran de comptar tots els vots, que se’n riguin d’ells! No sé, posar una papereta blanca amb un cor: «Us estimo a tots». Què et sembla?

—Molt tendre, però no servirà de res.

—Per què?

—Perquè no he vist mai que comptabilitzin els vots nuls. Van directes a la paperera dels tontos.

—M’ho estàs posant difícil. Cada cop tinc més dubtes. Si pogués votar, no sé, al revés! Dir qui és que no m’agrada, o que ho fa fatal...

—Sí, trobo que, molt omplir-se la boca de democràcia, però a ningú se li ha acudit implantar una institució tan útil com la de l’ostracisme.

—Com que no? Més d’un polític ha quedat bandejat...

—Sí, pel propi aparell del seu partit. No, a Atenes era possible votar per l’exili d’un governant impopular. Calien els vots de 6.000 ciutadans perquè la votació fos vàlida. Considerant que els ciutadans amb dret a vot a Atenes eren uns 40.000, el percentatge era del 15%. És a dir, amb els nostres números, això serien gairebé 800.000 persones. Si pensem que n’hi ha prou amb unes 150.000 per tenir representació... Imagina! Fer una campanya inversa. Voteu contra aquest! I si aconsegueixes 800.000 vots, apa, deu anys que no podrien exercir càrrecs públics.

—Però això seria la bogeria! No en quedaria cap, tots anirien fora...

—I això seria un gran mal? Potser aleshores s’hi mirarien més, a no fer demagògia i numerets i a treballar seriosament pel país. I tampoc no seria així; la gent podria votar igualment pels seus candidats preferits, però qui volgués manifestar el seu desig d’engegar a dida un polític, ho podria fer.

—Sempre m’ha semblat curiosa, aquesta paraula d’ostracisme. Què vol dir, anar a fer companyia a les ostres i avorrir-se?

—No, ve de la paraula grega ostrakon, closca d’ou, o de tortuga. Els ostraka eren també trossos de terrissa, restes de ceràmica trencada, que amb la seva forma convexa semblaven fragments de closques. Com que el papir era caríssim, no es votava amb paperetes, sinó que s’escrivia el nom del candidat a exiliat en un òstracon. D’aquí ve la paraula ostrakismos, que significa «exili per closques».

—Sempre s’aprenen coses. Saps què? Potser sí que t’acompanyaré a buscar bolets. Però també aniré a votar. Hi ha temps per tot!

—I que faràs: vot útil, vot blanc o vot nul?

—Havia pensat dibuixar un òstracon a la papereta. Creus que els arribaria el missatge?

—D’una sola persona, segur que no. Però si fóssim prous... ah, si fóssim prous.

—T’apuntes? A l’òstracon, vull dir.

—Ja m’ho pensaré. No sé, no sé... Ai, la meva parada! Fins diumenge, doncs?

—Fins diumenge, porta el cistell gros que ens farem un tip, d’agafar bolets!

—Si poguéssim omplir-lo d’ostraka, també...


Això és el que opina el genial Forges dels candidats i de les lleis electorals. Salut, mestre!!!!