Ostraka

—Bon dia, Pep!

—Ostres, noi, Quim, quant de temps! Com van les coses?

—Mira, anar fent. Què, preparat per diumenge?

—Diumenge? Passa alguna cosa diumenge?

—Home, les eleccions. Carai, nano, si no ho saps potser que t’ho facis mirar. Si estem en plena campanya!

—Mira, noi, jo, és que ja passo. N’estic fart, d’aguantar polítics mentiders. Ja s’ho faran entre tots. Diumenge me’n vaig a caçar bolets. Punt.

—Què vol dir que passes? Escolta, si tots fem igual, potser que torni la dictadura, tu! A mi també em sembla que tot plegat és una presa de pèl, però, vaja, si no vaig a votar em sento a disgust.

—I es pot saber per què?

—Un: perquè vam lluitar anys i panys per tenir una democràcia com la dels altres, i ara que la tenim, ens molesta perdre un quart d’hora en tirar una papereta a una caixa de plàstic.

—No és pas això i tu ho saps.

—No m’interrompis, que perdo el fil! Dos: perquè molta gent no vota, no per convicció, sinó per mandra, i em rebenta sortir a les estadístiques barrejat amb ells.

—Ui, què narcisista!

—Doncs bon profit que em faci. I tres: perquè hi ha gent que vota a les legislatives i les municipals, però a aquestes no perquè no se sent part de la terra i passa. I si els mandres em fan ràbia, aquests encara me’n fan més. I sí, seré un narcisista, però sortir a les estadístiques del bracet de segons qui... Vaja, que no!

—Renoi, calma, nano. Sí que tens les idees clares. Et sap greu dir-me per qui votaràs, o és secret de confessió?

—Aquí m’has enxampat. Vull votar, però no tinc clar a qui. Els que voto sempre... pfff. Cada dia ho fan pitjor. Els altres, no m’acaben de fer el pes, i a més el candidat fa cara de traïdor. Aquell altre..., ja saps qui vull dir, oi?

—I tant!

—Trobo que no és de confiança.

—Però vols dir que n’hi ha cap, de confiança? Ai, que ets innocent.

—Deixa. Després hi ha aquell noi que... sembla bon tio, però, no sé, ho trobo una mica extrem. I la noia jove, el mateix. Quant a aquella altra mossa, buf! Aquella sí que ni parlar-ne. En quatre dies ens ho tira tot enlaire.

—Ho veus? Vine amb mi a la muntanya, ja han sortit els fredolics, els rovellons...

—No, no. En realitat, estava meditant el vot en blanc.

—No t’ho recomano.

—Per què? Compleixo el meu deure però deixo clar que no m’agrada cap.

—Sí, el dret al pataleig. La pega és que així perjudiques els partits petits i afavoreixes els molt votats.

—I ara! Per què?

—Qualsevol partit, per tenir representació parlamentària, necessita que el seu número de vots sigui com a mínim un 3% dels vots vàlids —inclosos els blancs, és clar—. Si hi ha gran quantitat de vot en blanc, el 3% és un nombre alt de vots, i els partits petits no poden arribar a ficar el cap al parlament. Això, a la llarga, significa que es perd la diversitat i queden només dos o tres partits grossos i potents que s’ho maneguen tot entre ells, encara que només els hagin votat quatre gats.

—Mmm. Em sap greu. Alguns d’aquests partits petits fan riure, però altres són ben dignes. Potser podria buscar algun d’aquests, però em sembla que és llençar el vot a les escombraries. Si no sortiran!

—Però deixes constància de la teva voluntat, he!

—Ja veus. Una altra cosa seria l’exercici del vot nul.

—I com ho penses fer? Tirant una papereta que quan l’obrin surti un dibuix d’algú fent pam i pipa?

—No serà per falta de ganes, però els pobres de la mesa electoral no en tenen la culpa. A sobre que s’estaran allà plantats tot el diumenge, i que després hauran de comptar tots els vots, que se’n riguin d’ells! No sé, posar una papereta blanca amb un cor: «Us estimo a tots». Què et sembla?

—Molt tendre, però no servirà de res.

—Per què?

—Perquè no he vist mai que comptabilitzin els vots nuls. Van directes a la paperera dels tontos.

—M’ho estàs posant difícil. Cada cop tinc més dubtes. Si pogués votar, no sé, al revés! Dir qui és que no m’agrada, o que ho fa fatal...

—Sí, trobo que, molt omplir-se la boca de democràcia, però a ningú se li ha acudit implantar una institució tan útil com la de l’ostracisme.

—Com que no? Més d’un polític ha quedat bandejat...

—Sí, pel propi aparell del seu partit. No, a Atenes era possible votar per l’exili d’un governant impopular. Calien els vots de 6.000 ciutadans perquè la votació fos vàlida. Considerant que els ciutadans amb dret a vot a Atenes eren uns 40.000, el percentatge era del 15%. És a dir, amb els nostres números, això serien gairebé 800.000 persones. Si pensem que n’hi ha prou amb unes 150.000 per tenir representació... Imagina! Fer una campanya inversa. Voteu contra aquest! I si aconsegueixes 800.000 vots, apa, deu anys que no podrien exercir càrrecs públics.

—Però això seria la bogeria! No en quedaria cap, tots anirien fora...

—I això seria un gran mal? Potser aleshores s’hi mirarien més, a no fer demagògia i numerets i a treballar seriosament pel país. I tampoc no seria així; la gent podria votar igualment pels seus candidats preferits, però qui volgués manifestar el seu desig d’engegar a dida un polític, ho podria fer.

—Sempre m’ha semblat curiosa, aquesta paraula d’ostracisme. Què vol dir, anar a fer companyia a les ostres i avorrir-se?

—No, ve de la paraula grega ostrakon, closca d’ou, o de tortuga. Els ostraka eren també trossos de terrissa, restes de ceràmica trencada, que amb la seva forma convexa semblaven fragments de closques. Com que el papir era caríssim, no es votava amb paperetes, sinó que s’escrivia el nom del candidat a exiliat en un òstracon. D’aquí ve la paraula ostrakismos, que significa «exili per closques».

—Sempre s’aprenen coses. Saps què? Potser sí que t’acompanyaré a buscar bolets. Però també aniré a votar. Hi ha temps per tot!

—I que faràs: vot útil, vot blanc o vot nul?

—Havia pensat dibuixar un òstracon a la papereta. Creus que els arribaria el missatge?

—D’una sola persona, segur que no. Però si fóssim prous... ah, si fóssim prous.

—T’apuntes? A l’òstracon, vull dir.

—Ja m’ho pensaré. No sé, no sé... Ai, la meva parada! Fins diumenge, doncs?

—Fins diumenge, porta el cistell gros que ens farem un tip, d’agafar bolets!

—Si poguéssim omplir-lo d’ostraka, també...

Això és el que opina el genial Forges dels candidats i de les lleis electorals. Salut, mestre!!!!

Filosofia casolana

Sócrates beu la cicuta

 
Hora de fer el sopar. Adolescent entra com una tromba a la cuina on estic feinejant, atrafegada entre una olla, un escorredor, el forn que s’escalfa més per davant que per darrera i un ou dur que no es deixa pelar, mentre vigilo si la rentadora acaba de centrifugar d’una vegada.

Adolescent: Mare, les lleis s’han de complir, siguin quines siguin? O no cal fer-ho sempre?

Jo: A quina llei et refereixes?

A: A qualsevol. A una llei, a una norma.

J: En principi, sí.

A: I per què?

J: Normalment les lleis es posen per regular la convivència, i a més tingues en compte que no seguir-les implica una sanció o un càstig.

A: I totes les lleis són igual d’importants? Totes sense excepció? No es pot deixar de complir alguna i que no passi res?

J: A veure, pensa en la llei que obliga a tothom a conduir per la dreta, o a respectar una taxa màxima d’alcohol per fer-ho. Si no la compleixes, poses en perill la teva vida i la d’altri. És a dir, aquests tipus de lleis s’han de complir necessàriament. La llei també prohibeix l’assassinat i el robatori. Qui es salta aquesta norma va a la presó, segons una sanció establerta ja en la mateixa llei. Ara bé, no totes les lleis són tan categòriques ni de compliment tan necessari, n’hi ha que són d’interpretació més flexible; si m’expliquessis exactament perquè em fas aquesta pregunta... I també hi ha lleis injustes, és clar, però aquest és un tema més complicat.

A: Si una llei és injusta podem no complir-la?

J: Sí, però primer explica’m com saps si una llei és injusta.

A: Quan a mi em sembla que no n’hi ha per tant, o sigui, que no cal, com llençar escombraries separades per vidres i plàstics, i orgànics...

J: Vet aquí perquè tot el dia trobo les pells de plàtan llençades a la galleda de rebuig. A veure si et fixes en com separem les deixalles, que no costa tant.

A: No despistis. A tu et sembla bé que si una llei és injusta algú es negui a complir-la?

J: Sí. Mira el cas de Rosa Parks, que es va negar a deixar el seu seient tal i com li ordenava una llei que nosaltres ara trobem injusta, però que en aquell temps i lloc concret molta gent considerava raonable.

Rosa Parks

A: M’ho expliques?

J. A Usa, als anys 50, als estats del sud, existien les lleis “Jim Crow”. Entre moltes altres coses obligaven als negres a seure en llocs concrets de l’autobús, a les fileres del darrera. Com que es pagava al conductor, que va al davant, els negres pagaven el bitllet, baixaven del vehicle i tornaven a pujar per la porta del darrere per poder seure. Els seients del davant eren exclusivament per a blancs, i també hi havia alguns per blancs i negres. Però si estaven plens de persones negres i ni que fos un sol blanc s’hi volia asseure, tots els negres s’havien d’aixecar i quedar-se de peu. En un cas així Rosa Parks es va negar a aixecar-se, li va costar una nit de presó i una forta multa. Es va fer molt famosa i el seu cas va inspirar al doctor Martin Luther King una vaga contra el transport públic que va durar més d’un any, va ser un de les primeres protestes d’aquest activista pels drets humans dels negres a EEUU. Finalment les lleis “Jim Crow” van ser derogades.

A: O sigui, que és bo no seguir algunes lleis!

J: Sí, però has de ser valent per encarar les conseqüències. Rosa Parks va ser amenaçada de mort i va haver d’anar a viure, amb tota la seva família, a un estat del nord. I el doctor King va morir assassinat uns anys després per la seva lluita per la igualtat. No és fàcil, s’ha de saber perquè i contra què es lluita. No es tracta de dir “no em dóna la gana” i ja està.

Dr. Martin Luther King

A: Però si la llei és injusta tothom et donarà suport.

J: Vols dir? Aquells que es vegin beneficiats per una llei qualsevol, per molt injusta que sigui, la defensaran. I també es defensen o ataquen lleis per qüestions més relacionades amb les creences o les opinions que no pas per la seva justícia o injustícia.

A: Apa, no, la gent sap el que no és just i....

J. Recorda’t d’aquella pel•lícula que vam veure fa un temps, la dels judicis de Nuremberg. Recordes a qui jutjaven i perquè?

A: Sí, a uns nazis, per assassins, pels camps de concentració i tot això.

J: Em refereixo al cas del jutge Janning, que havia estat ministre de Justícia a l’Alemanya de Hitler, no era cap enze, no. L’acusaven d’haver dictat sentències injustes perquè aplicava les lleis del III Reich. Recorda el que va dir en la seva defensa: “els jutges no promulguen les lleis, només les fan complir. Si no ho fan, són traïdors a la seva pàtria.” Què et sembla? Tot un senyor jutge compleix una llei injusta perquè ho considera el seu deure.

Burt Lancaster com a jutge Janning a Judgment at Nuremberg

A: Aleshores per què el condemnen?

J: Perquè el tribunal que el jutja considera que el dret natural queda per sobre de les lleis.

A: Quin cacau! Així que qui s’enfronta a la llei és un heroi i qui la segueix seria un conformista, no? Algú sense personalitat.

J: Abans de treure conclusions pensa en el cas de Sòcrates. Si hem de fer cas al que explica Plató, quan els Trenta Tirans el van voler obligar a detenir un ciutadà innocent, ell es va negar, jugant-se la vida. Però quan va ser condemnat a mort de manera injusta, no va consentir en fugir per no deixar de complir la llei. Qui és ara , l’heroi?

A: Ja començo a no entendre res.

J. I una altra cosa que m’agradaria que tinguessis en compte és que una cosa pot ser legal però immoral, i que una cosa ètica no té perquè estar imposada per llei. I que no tots els països tenen les mateixes lleis, ni de bon tros, i una cosa que és legal aquí no ho serà, posem per cas, a Holanda, i al revés.

A: I aleshores com podem jutjar si una acció feta segons una llei és bona per ella mateixa o no?

J: Adquirint criteri, escoltant totes les versions, intentant jutjar amb serenitat, estudiant les conseqüències, no sent partidistes. És difícil, i no s’arriba a la perfecció, però és el nostre deure esforçar-nos en saber distingir, en no quedar-nos en les coses superficials. Ja veuràs com aniràs aprenent, sobretot si no et deixes arrossegar pels exaltats ni pels conformistes. Si aprens a pensar per tu mateixa.

A: Aleshores, menjo xiclet o no?

J: Quèee?

A: Sí, que a l’Insti han posat una norma que no es pot menjar xiclet a classe, i jo no estic d’acord i per això he menjat tres xiclets i al final m’han expulsat i el tutor m’ha clavat una bronca. Sóc una heroïna o una delinqüent? Encara no ho entenc.

J: Però, però, això no m’ho podies haver dit abans? Mira que... Ai, que es crema el sopar!

A: A mi no em donis la culpa, et faig una pregunta de no res i tu em deixes anar aquest rotllo....