Cançons de qualsevol temps (V): els veïns del costat (una mica de tot)

Una de les "fites" de la música a Espanya.
Massiel guanya a Eurovisió 1968

Aquí hi ha una mica de tot: cançons estimades i altres de pura nostàlgia. Per cert, tinc pensats posts per tractar-la, sense pensar gaire en la qualitat i molt en el record. De moment, el millor, crec jo, de la melòdica a Espanya.

Palabras para Julia, Paco Ibáñez (1969) - poema de José Agustín Goytisolo 

Paco Ibáñez no és un cantant corrent. És un rapsode de cap a peus, un d'aquests personatges capaços d'agafar un poema qualsevol, treure-hi el significat més profund, i convertir-lo en una cançó. Cançó, val a dir, que interpretaran a la perfecció i que et farà arribar el fons del contingut i dels ritmes d'una forma que mai no havies imaginat.

Ha treballat amb poemaris castellans de totes les èpoques i tots els estils, i també amb temes de Moustaki i de Brassens. Actualment és un dels intèrprets espanyols més valorats i respectats. El seu nom és sinònim de rigorositat, ètica i profunditat.

Ibáñez està dotat d'una veu i un tarannà punyents, però sense cap agressivitat. Ja sigui un tema festiu o dramàtic, el fa seu i consegueix divertir, emocionar, o fer pensar, i molt. Un concert del Paco és una experiència íntima, quan en surts no sembles el mateix, alguna cosa has après, alguna emoció t'ha tocat.

Palabras para Julia és un dels temes més coneguts del Paco, i s'ha convertit en una cançó que molts tenim desada al fons del cor.

Palabras para Julia

Paco Ibáñez a l'inici de la seva carrera

El abuelo Vítor, Víctor Manuel (1970)

Aquest cantautor asturià ha estat un referent de la joventut que volia deixar enrere les idees del franquisme més ranci, del nacionalcatolicisme ofegador, de la violència institucional contra els pobles peninsulars que no combreguen amb el discurs centralista, i ha lluitat per la oficialitat de la llengua asturiana. És un excel·lent autor de lletres i melodies, i un molt bon intèrpret. Les seves cançons comencen per parlar-nos de la seva terra i les seves arrels, per anar portant els seus seguidors cap a temes de sensibilitat social: la minusvalia psíquica (Solo pienso en ti), l'homosexualitat (Quién puso más), les addiccions (La madre), la transsexualitat (Como los monos de Gibraltar)...

Ha col·laborat i gravat amb els millors professionals de la música espanyola, ha fet cançons per molts altres intèrprets de tots els estils, entre ells la seva dona, Ana Belèn. En conjunt, ha portat endavant una carrera sòlida i basada en el seu gran valor com a autor i intèrpret, i la seva versatilitat.

He triat aquesta, El abuelo Vítor, perquè es possiblement la primera que vaig sentir, i em va emocionar molt la història d'aquest avi que crema la seva vida treballant de forma molt dura, i com troba la pau a la vellesa, en una acceptació de tot el què ha passat. Totes les cançons de Victor Manuel mouen les emocions, però per a mi aquesta és especial.

El abuelo Vítor

Portada i temes dels seus primers discos

Los gitanos, Dova (1971)

Francisca Dolz "Dova" va ser una coneguda cantant d'estil pop nascuda a la Comunitat Valenciana. Cantava en castellà i en català i va participar, quedant segona en totes dues ocasions, en el Festival de la Cançó Mediterrània i en el Festival de Benidorm. Era una intèrpret intensa i molt expressiva, de dicció molt acurada. Potser el tipus d'emissió de veu no és el que més m'agrada, però era bona cantant.

Aquesta cançó, Los gitanos, va ser un dels seus grans éxits. El seu compositor va ser el francès Hubert Giraud i la lletra original de Pierre Cour. Es va llençar l'any 1958 cantada per Dalida, i ha tingut molts altres intèrprets. En castellà ho van ser Ramon Calduch, Gelu i Dova. La cançó demana una tesitura complerta, amb greus potents i bons aguts. La qüestió del caràcter és una altra cosa; Dalida tenia bona veu, però potser per aquest tema li falta una mica d'estil, que precisament els cantants espanyols li han donat. Com que la recordo per Dova, aquí la deixo.

Los gitanos

Libre, Nino Bravo (1972)

Nino Bravo ha estat un dels millors cantants melòdics espanyols dels anys 60 i 70. Disposava d'una veu preciosa i una dicció i tècnica molt precises, a més d'una gran força d'emissió d'aguts. Era expressiu sense ser melindrós; ben al contrari, la seva energia era intensa i deixava tot el públic pendent d'ell.

Va deixar gran nombre d'èxits indiscutibles, com Noelia, Un beso y una flor, o América, América (aquesta pòstuma). A mi sempre m'ha agradat molt Libre, aquesta cançó suposadament dedicada a Peter Fechter, víctima mortal del mur de Berlín que va provocar una protesta generalitzada contra els adversaris de la Guerra Freda. Però altres països sota dictadures l'han feta seva i, en realitat, es pot aplicar a qualsevol situació en què una persona anònima que només vol fer la seva vida al marge d'uns poders i uns altres, cau assassinat sense compassió per mà d'altres anònims que segueixen ordres.

Aquí està, amb la magnífica veu i perfecta dicció de l'enyorat Nino.

Libre

L'excel·lent cantant Nino Bravo, desaparegut ben jove, fa 53 anys

Eres tú, Mocedades (1973)

Aquest va ser un dels grups de folk i melòdic més famosos i de més qualitat a l'Espanya des dels anys 60 als 80. Es va formar a Bilbao i ben aviat es va fer un lloc ben prestigiós en el panorama musical de l'època. Estava format per les tres germanes Uranga, Amaia, Estibaliz i Izaskun, i un grup d'amics de la Universitat. Dissortadament, en diferents moments, uns i altres van anar deixat la formació o bé incorporant-se, sent tot plegat la causa de la seva fragmentació i en realitat la seva dissolució (tot i que Mocedades ha quedat com a marca). Van aparèixer El Consorcio, Mocedades (amb altres integrants), el duet Sergio y Estibaliz (que després es van afegir a El Consorcio)... Tot plegat, han estat els autors i intèrprets de bona part de la música d'alta qualitat, musical i vocal del darrer terç del segle XX. I encara estan en actiu. S'han basat sempre en una acurada musicalitat i un equilibri vocal admirable.

Van popularitzar  moltissims temes, però el més famós és sens dubte Eres tú, la seva gran aposta per al Festival d'Eurovisió de 1973. La cançó no va guanyar, però va tenir un èxit prodigiós, i l'any 2004 va ser declarada el millor tema d'Eurovisió per votació popular als Països Baixos. S'ha gravat en castellà, francès, anglès, alemany i euskera, i ha quedat com una fita ben merescuda a la història de la música espanyola.

Eres tú

El grup, l'any de la seva actuació a Eurovision

Un ramito de violetas, Cecilia (1975)

Cecilia ha estat una de les millors i més recordades i enyorades cantautores espanyoles. Les seves lletres eren molt avançades per a la seva època, va ser pionera en molts temes candents i va arribar al cor de tots els sus seguidors per parlar sense embuts. La seva música, en canvi, va ser sempre continguda, amb un aire de modèstia. Ella i la seva guitarra transmetien una senzilla observació del que hi havia, res més. Nascuda en una família molt ben relacionada, coneixia bé el món de l'alta societat, que va ser blanc de moltes de les seves crítiques. Dama, dama n'és una bona prova. També van ser grans èxits Nada de nada (una cançó altament poètica sobre la fragilitat de l'existència), Mi gata Luna, y Señor y dueño.

He triat Un ramito de violetas perquè en el seu moment em va impressionar molt aquesta trista història tan ben narrada, sense exageracions ni histrionisme. Posteriorment alguns cantants han provat de versionar-la, però a mi. sincerament no m'han agradat gens ni mica. Cecilia era la dolcesa sense cursileria, la força de la veritat, la mirada serena i directa. Per això encara la recordem.

Un ramito de violetas

Cecilia, la gran cantautora espanyola, ara fa 50 anys de la seva desaparició

Resistiré, Dúo Dinámico (1988)

Aquests dos cantants, Ramon i Manuel, van formar la parella musical de més llarga trajectòria del pop i la cançó melòdica de tot els estils a Espanya. Van ser actius des de 1958 fins els anys 80, i encara es van dedicar a la producció i van seguir junts en aquesta faceta fins a la mort de Manuel l'any 2025. Van ser els autors del famós La, la, la, la cançó que va guanyar Eurovisión el 1968 interpretada per Massiel.

Els recordo, literalment, de tota la vida. Sempre ha existit, des que tinc memòria, una cançó del Dúo Dinàmico. Quan jo era petita es publicava una petita revista dedicada a les seves fans, "las dinámicas". Van ser un fenomen dels que ara es diuen mediàtic, en una època sense xarxes socials i gairebé sense televisió, amb la ràdio emetent les seves cançons a tothora.

No era un estil del meu gust però almenys sabien cantar, tenien ritme, i la lletra s'entenia a la perfecció. Molt més del que podem dir les pressumptes estrelles de la "música" dels anys 2020. He triat Resistiré, una obra tardana, perquè resumeix la seva carrera, el seu estil, i a més és ben positiva i engrescadora.

Resistiré

Manuel de la Calva i Ramón Arcusa, els recordo de tota la vida

El rey Almutamid, Paco Ibáñez (2002) - Poema de Fanny Rubio

I per acabar, tornem amb Paco Ibáñez i aquest preciós poema que ens parla del dissortat rei-poeta de Sevilla, Almutamid, i del seu comiat del seu tron i del seu palau en un estrany somni i un trist despertar.

La veu del Paco ens parla de la seva edat avançada però també d'una carrera impecable, de que no ha perdut cap expressivitat, que ens segueix parlant al cor. Fanny Rubio és una excel·lent poeta amb un coneixement exhaustiu de la poesia espanyola i de Al-Àndalus, i en aquest poema ens mostra el final d'una història i l'aparició d'una llegenda.

El rey Almutamid

El gran rapsoda Paco Ibáñez en els anys 2000

Cançons de qualsevol temps (V): els veïns del costat (rock i pop)

 

Los Pekenikes va ser un referent del rock instrumental.
Un altre dia en parlarem.

Com en altres post de la sèrie, recordeu que no apareixen aquí els grups o cantants més punters, o innovadors, o pioners. Només els que a mi m'han agradat, o un tema que m'ha impressionat o que segueixo atresorant a la meva memòria. Això no és una llista-recopilatori, sinó un exercici de memòria personal, no d'història de la música moderna.

Todo tiene su fin, Módulos (1969)

Módulos va ser un grup de rock simfònic i progressiu de molta qualitat format a Madrid el mateix any que van llençar el que seria un dels seus temes emblemàtics, Todo tiene su fin. La cançó mostra el seu gran domini de la música clàssica en la formació i estructuració de la melodia i en l'acompanyament electrònic. És un tema preciós que mai no he oblidat, i fins i tot les notes d'orgue de la conclusió les tinc encara ara ben presents. 

Un altre grup en va fer una nova versió als anys 90, però jo prefereixo amb escreix aquesta, amb una interpretació molt de la seva època, lligada a l'estil musical que Procol Harum, The Animals i The Moody Blues feien a la Gran Bretanya en aquells moments.

Todo tiene su fin

La cançó més famosa del grup

Llorando por Granada, Los Puntos (1970)

Aquest va ser un excel·lent grup de música pop. De forma diferent al què passava normalment, no procedien de Madrid ni Barcelona, sinó d'Almeria. Totes les cançons eren seves, concretament del seu fundador i cantant, José González-Grano de Oro. Van ser populars, potser no tant com altres de la seva època, com Fórmula V, però a canvi la seva música, innegablement, és de millor qualitat.

Deixo aquí una cançó ben bonica i ben portada, amb un tema de misteri: el fantasma de Boabdil passejant de nit per l'Alhambra i plorant per Granada. Ha tingut altres intèrprets, però jo em quedo amb la versió original. I deixa de ser la típica cançoneta d'amor que els grups més populars feien aleshores per convertir-se en un tema molt més interessant.

Llorando por Granada

Portada del senzill

No dudaría, Antonio Flores (1980)

Antonio Flores és un dels artistes més complerts i amb més talent de la seva època. Compositor i lletrista, tenia un presència escènica impressionant i era un intèrpret de primera. Però, com altres persones molt dotades, dubtava exageradament de les seves capacitats. No va voler ser un "fill de...", va saber trascendir l'estil musical propi de la seva família i aconseguir una carrera pròpia ben exitosa, però, segurament atacat d'una síndrome de l'impostor, va pagar amb la seva vida les seves doloroses inseguretats.

La cançó que he triat, No dudaría, composada integrament per l'Antonio, té un aire commovedor de confessió i de promesa de futur. És realment preciosa, i la seva meravellosa interpretació em posa la pell de gallina. Actualment es troba a la llista de les 100 millors cançons en castellà de la història.

No dudaría

L'Antonio ens va deixar fa ja 31 anys

Blues del autobús, Miguel Ríos (1982)

Em permetré dues peces d'aquest rocker de Granada. Comencem per aquest homenatge als músics de gira, que es passen els estius d'un poble a l'altre, donant-ho tot en cada concert. La lletra és de Víctor Manuel, i va saber expressar de forma impecable les dures jornades de viatge, el cansament i la nostàlgia. La música és de Miguel Ríos, i tot plegat, en fa una cançó preciosa i inesborrable. En realitat, a algun lloc vaig llegir que la idea de la cançó havia estat d'un membre de la seva banda, però no ho he pogut confirmar.

I ja com a apunt personal, la cançó em porta el record dels nostres viatges de vacances en cotxe llogat, el meu home conduint, les meves filles als seients de darrere, jo triant música que animés el trajecte. I tots quatre cantant a cor: 

"Vivo en la carreteraaaaaa, dentro de un autobuuuuús..."

Blues del autobús

Sueño espacial / Años 2000, Miguel Ríos (1987)

El rock en castellà més fabulós. Ja al començament, en la seva etapa d'intèrpret pop i melòdic, em va semblar Miguel Ríos un excel·lent cantant, encara que les seves cançons no anessin més enllà. Però quan es va permetre fer el que li agradava, el rock, va ser fantàstic. Es va saber envoltar d'un gran equip i el seu carisma va fer la resta.

Sense voler atacar ningú, però en aquell disc en què cantava amb altres tres intèrprets i s'intercanviaven les cançons, el seu estil i la seva gran veu es van emportar el gat a l'aigua. Si més no, pel meu gust.

Sueño espacial / Años 2000

Ríos, en una pose característica, en un concert

El ritmo del garage, Loquillo y Trogloditas (1983)

Loquillo és un músic d'origen català que, juntament amb la banda Trogloditas, va ser un dels referents del rock urbà a Madrid durant allò que es va anomenar "la movida madrileña". En realitat, Loquillo sempre ha estat contrari a romantitzar aquesta època. Tampoc no estava d'acord amb l'ambient institucional que hi havia a Barcelona, i en general, ha estat un músic bastant inclassificable, que ha treballat amb diversos grups però sempre ha tirat endavant els seus projectes. 

La veu i la imatge de Loquillo sempre han estat de l'estil "arrossegat", ara representant un tipus dur, "macarra", de l'època dels punks de carrer, ara vestit de forma impecable però amb la mateixa música roquera. Té una presència imponent i un gran carisma. De les seves cançons he triat aquesta, una broma divertida quant a les relacions de pares i mares amb les parelles dels fills, que mai no són al seu gust! 

La cessió de la música a un determinat partit polític per fer campanya (amb una altra lletra) per part del compositor, Sabino Méndez, va molestar molt Loquillo, que mai no ha volgut involucrar-se amb política. És una llàstima utilitzar així aquesta cançó tan ben trobada i enjogassada, que quan la sents no et pots estar de seguir el ritme i cantar la tornada:

Cualquier noche los gatos de tu callejón

le aullarán a gritos esta canción

¡porque yo tengo una banda de Rock'N'Roll!

P.D. Per cert, garage o garaje? No he conseguit aclarir-ho!

El ritmo del garage

Una foto de l'època de la col·laboració amb el grup

La puerta de Alcalá, Suburbano (1986)

Vaig conéixer el grup de Vallecas Suburbano gràcies a la versió que Ana Belén y Víctor Manuel van fer d'aquesta estupenda cançó. La parella van convertir el tema dels músics madrilenys en un èxit clamorós i la seva tornada es va convertir pràcticament en un himne.

Us deixo les dues versions. La primera, del grup que la va crear, és un començament rock folk que deriva cap a un autèntic jazz, amb una lletra crítica que explica la història de Madrid des de Carles III fins a la movida passant per la guerra, la dictadura i les revoltes d'estudiants. És una interpretació engrescadora, autèntica, de gran qualitat.

La puerta de Alcalá (Suburbano)

La portada del senzill

Ara bé, de totes les adaptacions, la més coneguda, i que va ser un èxit arrabassador, va ser aquesta d'Ana Belén i Víctor Manuel. És més melòdica i en part basada en una interpretació d'Ana Belén que, tot i correcta, trobo una mica massa melindrosa. Ana Belén té bona veu i bona presència a l'escenari, però mai no m'ha agradat gaire, tot i reconéixer que sap cantar; el seu estil és massa de diva i en general no arrisca gaire. Víctor Manuel, en canvi, ha estat des de sempre un intèrpret al que admiro, i de qui parlaré en un proper post de la música melódica en castellà. Amb tot, aquesta Puerta de Alcalá, en aquesta versió, va ser un tema que realment ha passat a la història de la música espanyola.

La puerta de Alcalá (Ana Belén y Víctor Manuel)

Aquest va ser un dels grans èxits de la parella

Eloise, Tino Casal (1987)

Aquesta és la versió lliure d'un boníssim original de Barry Ryan de 1968 que us recomano calorosament. Però mira, l'adaptació de Casal em sembla un total encert. És extremosa, brillant, un espectacle d'imatge, llum i música total. I un record molt especial per a mi: la meva mare adorava la interpretació de Tino Casal i es va entristir molt amb la seva mort.

Casal, digne representant del glam rock, en va fer una relectura en el seu estil exaltat, amb una veu espectacular i molt bons falsets, vestuari barroc, tot plegat farcit de jocs de colors i de música portada al seu extrem... i a la vegada respectuosa amb l'original. Una interpretació que sempre més he adorat.

"En tiempo de relax empolva su nariz. Eloiiiiiise!!!"

Eloise

Tino Casal i Eloise. Quins records! Va marxar fa 35 anys

Aire, Mecano (1998)

Mecano va ser un grup emblemàtic del pop-rock dels anys 80 i 90, amb les idees dels germans Cano (compositors i lletristes) ben recolzades per la veu i l'estil personalíssim de la seva cantant, Ana Torroja. Companys d'universitat, van començar amb els seus propis temes, unes cançons lleugeres i divertides que els van fer molt populars entre la gent més jove: Maquillaje, Hawai-Bombay, Hoy no me puedo levantar, Me colé en una fiesta... van ser temes molt populars i que, almenys per a mi, tenien una gran virtut: no eren tontes cançonetes romàntiques. Amb ritmes alegres i enganxosos tractaven històries pròpies de la joventut del moment: esforçar-se per anar guapa, no tenir diners per sortir de vancances, madrugar amb prou feines el dilluns o perseguir un ideal. 

Desprès, van començar ja amb lletres més serioses: Barco a Venus, Cruz de navajas, Hijo de la Luna, o Una rosa es una rosa són joies de l'ambigüitat, de la denúncia, de la poesia, o com aquesta que he triat, Aire, fins i tot filosòfiques. No és fàcil decidir quina és la millor cançó de Mecano, però aquesta sempre l'he trobada genial.

Aire

Cançons poc corrents i una veu inconfusible

Una laguna en el mar de las olas (XVI)

Capítulo XVI. Genocidio

-Bien, pues que parece que todo está ahora calmado, puedo empezar -Mbeki-Kanwal se dirigió así a todos los presentes. Había realizado un esfuerzo por mostrar un aspecto tranquilo, neutro, y al menos por el momento, no parecía tan atemorizante como solía.

Su voz empezó a fluir de forma suave y contenida; había decidido, por lo visto, que Munaak no tuviera ninguna queja de su comportamiento. En cuanto a los terrestres, aunque al principio le miraban con cierta desconfianza, el campo tranquilizante de Jakork los mantenía serenos y concentrados y pronto se dejaron llevar por sus palabras.

-Debo empezar por aclarar que, aunque Krakta me ha otorgado su confianza en numerosas ocasiones, es la primera vez que participo en una exploración con este grupo. Hasta ahora no había tratado a ninguno de sus componentes. Mis trabajos se llevaron a cabo en la subsección zekeriana.

» Sí que conocía la gran reputación de Vikka y también la de Koroj. La propuesta de Krakta para venir a la subsección krasiana me entusiasmó, ya que este sector me era totalmente desconocido. Mi primera sorpresa fue encontrar en el equipo de reconocimiento a un componente inexperto como Jakork. Koroj y Munaak son, a mi entender, dos investigadores de primer orden, cada uno en su especialidad, pero Jakork… me pareció demasiado joven y poco preparado… aunque de ninguna manera deseo poner en duda el criterio de Krakta.

Esta última frase la dirigió a Munaak, que le observaba impasible, y que no le respondió con el más mínimo comentario ni ademán, pero Koroj sí expresó desacuerdo con estas afirmaciones.

-En este caso disiento de las observaciones de la unidad Kanwal. Jakork posee los conocimientos y la experiencia necesaria. Aunque es su primer trabajo en una sección tan alejada de Krakta, da perfectamente la talla. No es ese el problema, en absoluto.

Kanwal se inclinó hacia Koroj.

-Lo siento. Esta afirmación es un error. Por favor, Munaak, que no conste mi comentario.

Marina-Munaak respondió fríamente:

-Desde luego, no constaba de forma oficial, aunque me reservo su conocimiento por si fuera necesario. Nada hay de irrelevante en las opiniones; siempre tienen un origen o un fundamento, ya sea manifiesto o bien oculto, no tanto en la persona del que es juzgado como en el alma del que juzga.

Koroj intervino de nuevo al observar la incomodidad de Kanwal ante esta desabrida afirmación.

-Aunque es cierto, permite a la unidad Kanwal que se exprese, porque si empezamos a autoanalizar cada frase que pronunciemos y a censurar incluso las ideas, ni se obtendrá la verdad ni llegaremos a ninguna conclusión.

-Tu observación es incuestionable, pero concédeme, primera unidad Koroj, la capacidad de llevar esta indagación a mi manera. Sé que eres el jefe de grupo, y respeto tus intervenciones, pero ya hay demasiadas variables aquí como para añadir el tensor de dos pesquisidores. Basta con uno.

Koroj respondió con una ligera inclinación y un impalpable parpadeo de su propia aura. La atmósfera de la sala pareció aclararse un poco más al obtener Marina el control total de la investigación. Ella se dirigió entonces a los terrestres.

-Os he de pedir paciencia, a veces nuestros intercambios de información os parecerán farragosos porque traducir nuestro tipo de comunicación al vuestro, de forma que comprendáis lo que se trata, no es nada fácil.

-Gracias por la aclaración -fue Dyson el que habló-, porque estaba muy asombrado de esta forma tan retorcida de expresarse.

Algunos terrestres sonrieron débilmente. Marina hizo una seña a Mbeki, que continuó.

-Después de disfrutar y enriquecer mi ser con los trabajos de la subsección zekeriana, mi experiencia aquí ha sido demoledora. El Espolón de Orión, como le llaman los terrestres, es una de las zonas más ásperas y yermas que he visto en esta galaxia. Como si el nivel de inteligencia y consciencia cósmica -por llamarla de algún modo en vuestra bárbara lengua- sufriera en esta zona una maligna influencia, no he encontrado nada merecedor del interés de Krakta, y mucho menos de su protección.

» Y vuestro planeta Tierra ha sido descorazonador. Durante el largo período de observación en Kuiper, no he visto más que maldad, inquina y crueldad. Yo soy el representante de las artes, de todo aquello que tiene que ver con la creatividad y la armonía, estudio cómo se manifiestan los más íntimos anhelos de los seres en todos los campos de expresión, y de qué forma se transmiten al resto de la comunidad. Y aquí, en vuestro deleznable mundo, cuanto más sensible, confiado y abierto es un individuo o un grupo, más presa es de la brutalidad de quienes le rodean.

» Mi trabajo se dirigió al principio hacia lo que vosotros llamáis, despectivamente, pueblos primitivos. No se han necesitado muchas revoluciones alrededor de vuestro sol para acabar con la mayoría de ellos de la forma más atroz y despiadada. Vuestra avidez no tiene límites. Sus tierras, sus recursos y sus mismas vidas se han explotado hasta la extenuación, y apenas algunas débiles voces se han alzado en su defensa, y no han servido absolutamente para nada. Muy pocos de los vuestros son realmente capaces de comprometerse, y tan exigua proporción apenas pesa en el resultado.

» Y ni siquiera podéis alegar la necesidad de obtener bienes, alimentos o energía indispensables, y para ello simplemente eliminar a quienes os impidan llegar a ellos. No, es mucho peor. La maldita codicia de unos cuantos de acaparar más y más riquezas les ha llevado a dar rienda suelta a los seres más execrables de la creación, manipulando sus ansias de poder y su psiquismo patológico, para hacer objeto a seres indefensos de los más horrendos abusos y torturas, simplemente para matar su espíritu y expoliar su fuerza vital como antes lo hicieron con sus posesiones. Para paralizarlos con el miedo, un miedo abyecto, sin paliativos ni posibilidad de alivio, de huida.

» Pero vuestra agresividad también es capaz de dirigirse a vuestros propios vecinos, siempre que les podáis arrebatar algo, ya sea su casa, sus tierras, su dignidad o su vida, por simple odio y satisfacción de vuestros instintos. Me burlaría, si pudiera, de todos esos infiernos de vuestras viciosas religiones, esos lugares a donde pretendéis enviar a los que calificáis de adversarios. ¿Qué falta os hacen, cuando podéis convocarlos a placer para aniquilar la inocencia?

» No quiero ni hablar de vuestra historia antigua, me voy a ceñir a los desastres de vuestra Edad Contemporánea, cuando, según vuestra consideración, empezasteis a alcanzar la excelencia científica, cultural y social. Una falsa y corrupta excelencia, reconocida por vuestros propios pensadores. Preguntad a Voltaire, o a Conrad, o a Orwell… qué opinan de los grandes hitos de vuestra civilización.

» Os podría especificar, sin dejarme ni un detalle, todos y cada uno de estos actos abominables, pero su solo recuerdo me mancha. Para muestra en esta investigación, para que me entendáis, éste es el primero que analicé. La línea de degeneración que lleva, desde el repugnante Leopoldo II de Bélgica hasta la última y más inocente de las víctimas de su genocidio congoleño, es suficiente para horrorizar a cualquier ser sensible. No lo bastante, por lo que entiendo, como para reparar los daños. Así fue, y así ha quedado después de lo que llamáis quinientos años. Vuestras pequeñas almas no dan para más.

» ¿He de agotar mi espíritu con la evocación de la eterna opresión hacia vuestras propias mujeres, del genocidio armenio, de la Shoah y el Samudaripen, del Escuadrón 731, de Pol Pot, del KKK, de los Balcanes, de Rwanda, de los talibanes, de ISIS, de la supremacía blanca, de los Vengadores del Patriarca, de los Nuevos Hombres, de la Libertad Hetero, de las Guardianas…? No, no deseo extenderme porque es demasiado doloroso, pero sí diré que ha sido un suplicio para mí tolerar la entrada de todo este impuro conocimiento; que deseo firmemente no volver a tener nada que ver con ello. Que pretendo que el recuerdo de lo que aprendí se borre y desaparezca al morir quienes lo desencadenaron. El tiempo que he pasado como Govan Mbeki solamente me ha servido para reafirmar mis sensaciones. No habéis aprendido nada. No sois capaces de aprender nada. Por lo tanto, mi veredicto es claro: esta sociedad, este subproducto de una evolución corrupta, dañada desde su principio, ha de desaparecer.

» No es mi intención ser cruel como ellos lo son. Una aniquilación rápida sería lo más misericordioso y ahorraría muchos sufrimientos. Porque aquí no hay nada salvable. Eso es todo.»

Esta última frase iba dirigida al grupo de Krakta, que se limitó a escuchar sin responder en forma alguna. En cuanto a los terrestres, simplemente no podían ni hablar. Los ojos dilatados por el terror, la respiración anhelante, la palidez extrema, cada uno se había sentido golpeado en lo más hondo ante la exposición inexorable de aquella verdad. 

A excepción de Dyson, apenas podían ubicar ni recordar ni siquiera la mitad de los episodios que les habían citado de forma tan descarnada, pero los sentimientos de Kanwal les llegaban de forma directa, dejando su impronta en su cuerpo emocional en forma de inevitable horror. Vistos desde el punto de vista de un ser ajeno, los actos de impiedad, las iniquidades, tomaban una dimensión espeluznante. De pronto, todos se veían, como especie y como sociedad, desde fuera, y sintieron que la condenación de su raza empapaba hasta la última célula viva de su organismo.

(Continuará)

Cançons de qualsevol temps (IV): les nostres (rock català)

 

Quatre grups mítics del rock català

I aquí, el rock català. Aquest estil que sembla tan forani va calar fort a casa nostra, i va donar naixement a tota una colla de grups, tots d'excel·lent nivell, i que no tenen res a envejar als grups estrangers. L'adaptació de la nostra llengua a aquest tipus de música és fluida, perfectament natural, i ens ha deixat una col·lecció de perles, de les que aquí deixo una petitíssima mostra. 

És curiós que, tot i la suposada superioritat de Barcelona en l'activitat musical, els grups de rock més emblemàtics van aparèixer a comarques, per aquesta raó ho faré explícit al petit comentari de cada formació.

M'acabo d'adonar, després de revisar les cançons que he triat, que no n'hi ha cap que poguem qualificar com "d'amor". No, ni Boig per tu és una cançó romàntica. En realitat, està dedicada a la Lluna, i és més una reflexió sobre els somnis impossibles que no pas una cançoneta d'amor típica i tòpica. Potser per això totes m'agraden tant?

El vol de l'home ocell, Sangtraït (1988)

Origen del grup: La Jonquera (Alt Empordà)

No soc cap seguidora del heavy-metal, però faig una excepció amb aquest grup, que ha aportat cançons molt interessants, molt ben interpretades i d'un altíssim nivell musical. Van ser actius des de l'any 1982 fins el 2001 i ens han deixat temes fantàstics. Finalment he triat aquest, El vol de l'home ocell, que va ser el primer que vaig sentir i que em va fer posar atenció en un grup que jo pensava que estava fora del meu abast com a oient i aficionada a la música.

Atenció al detall de l'harmònica, poc corrent en aquest estil, i a l'esplèndida bateria.

El vol de l'home ocell

La foto clàssica dels heavys més nostres

L'Empordà, Sopa de Cabra (1989)

Origen del grup: Girona (Gironès)

Sopa de Cabra són molt més que un grup de rock català i ja està. Han treballat molt tipus d'estils i de temes, han evolucionat, i han trobat noves formes d'acostar-se al públic i al fet musical. Jo hi tinc força tirada perquè han acompanyat molts dels meus moments més emotius. El grup ha tingut, com és normal, molts alts i baixos en el decurs dels anys, però bona part de les seves cançons han quedat en l'ideari de la música catalana.

L'Empordà es una divertida barrabassada. No espereu l'ambient bucòlic de la famosa sardana. Ens parla del Siset de L'estaca, que com més vell més tocat de l'ala, i que dubta entre la borratxera i el suicidi. Però de cap manera no es decideix a marxar: és tan bonic, l'Empordà! La irònica interpretació d'un magistral Gerard Quintana li dóna una salsa increïble.

L'Empordà

El grup assajant. Al centre, Gerard Quintana

Boig per tu, Sau (1990)

Origen del grup: Vic (Osona)

Sau va ser un grup d'estil molt eclèctic, que treballava un rock més melòdic i amb acompanyaments no tan extrems com en altres formacions més radicals. Es va sustentar especialment en la personalitat dels dos puntals de la banda: el vocalista Carles Sabater i el guitarrista i compositor Pep Sala. Aquesta forma de treballar els va acostar molt a altres tipus de música, com les col·laboracions de Sabater amb Dagoll Dagom o les publicacions de Pep Sala en solitari. La inesperada mort de Carles Sabater l'any 1999 va acabar amb la carrera de Sau, ja que la resta de components va decidir de mutu acord dissoldre la banda.

Durant els anys de la seva activitat van gaudir d'un gran èxit i de l'aprovació de tota mena de públic. Moltes de les seves cançons han estat interpretades per intèrprets molt diversos, i Sau ha deixat una empremta inesborrable en el món musical català dels anys 80 i 90. He decidit posar aquí, com a mostra, aquesta bellíssima cançó composada per Pep Sala i amb lletra del mateix Sala i de Carles Sabater i Joan Capdevila. La interpretació del carismàtic Sabater va aixecar aquest tema, ja de primera línia per ell mateix, fins a convertir-se en una de les cançons més populars i estimades del repertori català. Una cançó per a la Història.

Boig per tu

Carles Sabater i Pep Sala

Tarragona m'esborrona, Els Pets (1991)

Origen del grup: Constantí (Tarragonès)

I aquí dues cançons dels Pets. Aquest va ser un grup que practicava un rock més irreverent, de lletres divertides i lleugeres, tot i que després van fer el seu estil una mica més seriós. Lluís Gavaldà és el vocalista i compositor de gran part de les cançons. Alguns cops s'ha parlat dels Pets com un grup de "rock agrari" i és ben cert que les seves vivències al seu poble d'origen, Constantí, apareixen constantment en els seus temes. És segurament una de les raons que els han fet tan simpàtics (i els segueixent fent), ja que connecten amb el públic més jove i no tan urbà. El que s'ha de destacar és la forta personalitat de Gavaldà, amb el seu estil de cant de vocalització trapella, inconfusible.

He triat dues cançons alegres i festives que ens parlen molt del lloc que Els Pets han ocupat durant molts anys i seguiran ocupant, en els cors dels amants de la música en català.

La primera no sé si es pot considerar gaire lleugera, ja que, tot i el seu tarannà festiu, parla d'un problema ben greu.

Tarragona m'esborrona

Quan a Bon dia, és una d'aquelles cançons tan gracioses i a la vegada ben trobades, que dubto que hi hagi qui no l'hagi taral·lejat mai, i ben de bon humor. Visca la mentalització positiva!

Bon dia, Els Pets (1997)

Bon dia

Una fotografia ben rockera dels integrants de la banda

Llença't, Lax'n'Busto (2000)

Origen del grup: El Vendrell (Baix Penedès)

La història d'aquest grup té tot d'anècdotes ben curioses, com l'origen del seu tema Tinc fam de tu, amb un argument de canibalisme, o la famosíssima Carme Flavià, cançó denunciada, censurada, i finalment prohibida (la primera en el règim democràtic espanyol) per utilitzar de forma poc respectuosa el nom d'una autèntica professora d'institut. El cas Carme Flavià va acabar, suposadament, amb la crema de tots els LP on figurava i la seva reedició sense la cançó. Però la vida moderna té aquestes coses: el tema ja havia estat gravat en format pirata i actualment, qualsevol interessat hi pot accedir sense problemes. En realitat, és una de les cançons mítiques del grup, i ens porta el regust de la música d'un grup d'adolescents entremaliats que començaven la seva carrera. 

La que jo he triat no és cap d'aquestes, però, sinò una de molt més tardana. Un tema madur i ple de significat. Una cançó engrescadora que sembla traspuar energia, vitalitat i determinació per totes les seves notes. Que un llapis mai no dibuixa sense una mà...

Llença't

El grup a l'actualitat

Camins, Sopa de Cabra (2001)

Sopa de Cabra apareix dos cops, perquè no em puc estar de posar-hi Camins, en aquest post.

Aquesta cançó és quelcom d'especial, en el meu cas. En un moment singularment difícil em va acompanyar en la meva nova forma de pensar i de viure. És per a mi una de les millors i més emotives cançons en català. Un himne al canvi, a l'acceptació i la resiliència. No s'ha perdut res, podem seguir endavant; encara que alguna cosa ha quedat enrere, el futur es pot abordar amb esperança. Lletra preciosa, música inspirada, interpretació insuperable. Música de Josep Thió i lletra de Gerard Quintana, cantant del grup. Inoblidable.

Camins que ara s'esvaeixen... Camins que hem de fer sols... Camins que ara no hi són...

Mai no és massa tard per tornar a començar...

Camins vora les estrelles... Camins que ja són nous!

Camins

Sopa de Cabra al complet

Alegria, Antònia Font (2002)

Origen del grup: Mallorca (Illes Balears)

Aquest és un grup ben original. Comencem pel seu nom, que van posar expressament, ja que, al ser cinc nois a la banda, van voler presentar-se com una noia. Es veu que Antònia Font era una companya d'Universitat i la sonoritat del nom els va agradar.  L'Antònia en va estar molt orgullosa i va ser la convidada especial en el concert de presentació. Els temes que tracten són generalment humorístics i relacionats amb l'espai o l'astronomia. Tampoc son ben bé un grup de rock, ja que les seves cançons, segons diuen, responen a la idea del moment i no a un estil determinat.

Alegria és una cançó divertidíssima i encantadora. Anem amb el grup a una fira de cap de setmana, plena de paradetes (els cacahuets) i atraccions (els OVNIS). Sortint de la feina, la gentada omple els carrers, tothom està content, i fins i tot la gent gran s'ho passa bé. I els municipals, que han de fer mans i mànigues perquè l'aparcament no sigui un caos! Per altra banda, m'agrada molt sentir el bonic accent illenc que li atorga un aire encara més festiu i de vacances.

Alegria

Música, humor i l'Univers. Ells són Antònia Font

Compta amb mi, Teràpia de shock (2008)

Origen del grup: Les Preses (La Garrotxa)

Són la més jove de las bandes d'aquest petit post, i per a mi de les més desconegudes. Es van fer molt famosos per ser els intèrprets d'alguns temes de la banda sonora d'una popular sèrie emesa a TV3 entre els anys 2011 i 2013, Polseres vermelles. Ha estat un grup molt compromès amb diversos projectes solidaris fins a la seva dissolució l'any 2016, desprès de déu anys d'activitat.

Aquesta cançó ens parla de l'amistat, o de l'amor, com allò que ens defineix com a grup o parella, i que consisteix, simplement, en què l'un sempre pot confiar que l'altre li farà costat, passi el què passi. Un missatge sincer per a qualsevol situació difícil.

Compta amb mi

Els més moderns de la tria

Cançons de qualsevol temps (IV): les nostres (una mica de tot)

 

La música en català s'ha vist com quelcom reivindicatiu.
I ho és. Però també és molt més que això.

Seguim amb les cançons que van marcar època. Ara venen les que són ben nostres. I estic ben segura que deixaré de banda temes i músics ben mítics. No hi són pas tots, ni de bon tros. Però mai no he estat gaire ortodoxa en els meus gustos. No perquè una banda, cantant o qui sigui s'hagi fet molt i molt popular (ja sigui per aspectes musicals com extramusicals) ha d'agradar-me a mi. 

Ara, podeu estar ben segurs que tots aquests intèrprets i aquestes peces em toquen una fibra ben fonda. Són, realment, les nostres, les meves.

I un altre dia parlarem de rock! 

Al vent, Raimon (1959)

El cantant de Xàtiva, un dels primers representants de la cançó en català/valencià, un dels grans perseguits per la maquinària institucional franquista, ens ha deixat tota una colla de temes d'aquells inoblidables. Ha estat una figura molt peculiar: el seu crit (Raimon canta o crida? preguntava la gent gran), la seva interpretació tan intensa, tan del fons de l'ànima, és potser la que més m'ha commogut en aquella banda del sentiment que es troba lluny de qualsevol raciocini. 

Diuen que la idea d'aquesta cançó li va venir un dia que anava de paquet en una moto, però anècdotes apart, Al vent, literalment, encara em fa estremir.:

        Tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a Déu, al vent del món.

Al vent

Imatge llegendària de'n Raimon, la cara al vent

Què volen aquesta gent?, Maria del Mar Bonet (1968)

Cantant mallorquina, Maria del Mar Bonet és una de les millors veus de la cançó en català. Una veu molt bonica, molt ben impostada, d'un timbre perfecte i de gran expressivitat. En els anys seixanta, com gairebè tots els joves músics dels Països Catalans, la Maria del Mar va fer el que aleshores s'anomenava canço protesta o cançó catalana, que van esdevenir sinònims donada la gravíssima repressió sobre la nostra llengua i cultura de part del govern espanyol. 

En aquesta peça que he triat parla concretament d'un cas real, la mort de l'estudiant d'esquerres Rafael Guijarro, que, segons sembla, es va llençar per la finestra de casa seva per fugir de la policia. Mai no s'ha sabut la veritat complerta del cas. El poeta Lluís Serrahima va fer la lletra i la Maria del Mar li va posar música.

El fet és que la cançó va ser una de les més perseguides pel règim franquista, cosa que ens fa pensar que alguna cosa feia por, del tema. Aquí la tenim com a trist testimoni d'una època fosca.

Què volen aquesta gent?

Maria del Mar, la cançó protesta genuïna

L'estaca, Lluís Llach (1969)

És un dels més importants cantautors catalans, bon poeta, gran intèrpret i molt bon músic. Potser la seva tècnica vocal no és gaire depurada, però coneix perfectament les seves capacitats i és capaç de transmetre les emocions d'una forma ben efectiva. Els seus concerts responen a la seva personalitat, és un gran comunicador i demostra una fina sensibilitat. 

Ha tocat tot tipus de temes, incloent, és clar, la cançó protesta pròpia de la seva època, però també ha fet treballs excel·lents amb altres materials, com els de Ítaca, amb els poemes de Kavafis i traduccions de Carles Riba.

Ara, per a mi L'estaca és una d'aquelles cançons convertides en himne, i que no vols que mai es deixi de cantar.

L'estaca

Lluís Llach al piano amb la seva gorra, una imatge típica dels seus concerts

Coses de l'idioma, La Trinca (1971)

Aquest tercet va ser un dels fenomens artístics, musicals i populars al nostre país a finals del segle XX. Van ser autors d'un tipus d'espectacle totalment inclasificable, on la ironia, el sarcasme, la crítica política i la música enganxadissa en van fer un grup imprescindible en una societat molts cops bastant tristoia, i no perqué sí.

La seva trajectòria ha estat complexa i no sempre ben vista per tothom, però el cert és que s'han convertit en una referència ineludible si hem de parlar de música catalana popular dels anys 70 i 80. No és que s'hi assemblin en res, però potser ocupen a casa nostra un lloc semblant a Les Luthiers a l'Argentina, guardant, és clar, les distàncies.

Triar una cançó no ha estat gens fàcil, he suat molt. Finalment m'he decidit per aquesta, potser la primera que vaig sentir, i que, sent jo de parla castellana però coneixedora del català, em va divertir d'allò més. I a més té dues lectures: la més immediata, la traducció directa i enjogassada de frases fetes catalanes al castellà, on perden tot el sentit. I la segona, sarcàstica i amarga, que és pretendre que un viatjant català de Santa Coloma no es recordi com es parla en castellà. Fa mal al cor.

Coses de l'idioma

La Trinca, als seus començaments

Fent camí, Esquirols (1975)

Esquirols va ser un importantíssim grup de folk català; es van posar aquest nom perquè es van formar al poble de l'Esquirol, a Osona. Durant disset anys van compondre, publicar i difondre un gran número de cançons caracteritzades per estar molt arrelades a la terra, i per tractar un gran nombre de temes de tot tipus: reivindicatius, tradicionals, romàntics, divertits, de crítica social, de muntanya, d'humor senzill... 

És un tipus de música que se sent ben nostra, ben de tothom i, especialment, ben de la gent de les comarques més agràries, més allunyades de les grans capitals. Pregunteu, si no, als aficionats a la muntanya si els agrada Tot baixant de Collsacabra, o Pujarem dalts del cims. I que n'opinen, els botiguers de poble i els turistes de ciutat, de la divertida i incisiva Rústic-Camp, que es fica amb tothom i fa riure de grat.

Per aquesta primera intervenció he triat aquesta preciosa cançó, una de les del seu repertori més íntim i reflexiu, d'aquelles que et fan pensar i et toquen el cor.

Fent camí

Un dels grups folk més entranyables, Esquirols

Qualsevol nit pot sortir el sol, Jaume Sisa (1975)

No és pas que hagi estat una seguidora d'aquest cantautor. Però té peces irrepetibles. En realitat és un autèntic geni boig (o almenys ho és la seva façana, el seu personatge) que apareix no poques vegades a la nostra terra. Un Dalí, un Pla, un Sisa. Tots tocats de la tramuntana. Aquests artistes ens demostren com de ridícules són les convencions que ens empresonen. I ho fan des de l'absurd o des de la tendresa, com en aquest cas.

Qualsevol nit pot sortir el sol és una cançó preciosa, que trobo plena de sentit; és una crida a la nostra infantesa i a tot allò que va ser l'aliment de la nostra innocència. La vaig posar a la portada d'aquest blog i, com no podia ser d'una altra forma, en aquest recull de les nostres cançons.

Qualsevol nit pot sortir el sol

L'inconfusible i irrepetible Sisa

El vestir d'en Pasqual, Guillermina Motta (1978)

Aquesta barcelonina ha estat, no només una excel·lent cantautora, sinó també (i per aquí vaig amb el tema triat) una gran recuperadora de cançons urbanes típiques de començaments del segle XX. En aquest aspecte ha sabut treballar la cançó dita de cabaret, en uns espectacles propers al públic, gairebè íntims, on tota la picardia i el doble sentit d'aquestes cançons quedaven perfectament expressats.

El vestir d'en Pasqual me la cantava la meva àvia des que jo era ben petita. Ella la coneixia de la seva joventut, a la Barcelona dels anys 20, on havia estat un tema molt popular. Era un temps de tipus estrafolaris, com la Monyos i el noi de Tona, que a casa encara semblava que eren els veïns de la porta del davant, i de cançons picaresques cantades amb tota la intenció i tota la mala bava.

La Guillermina va saber recuperar aquest llegat, i vet aquí que torno a sentir-me petiteta, a casa, amb l'àvia i la mare cantant-me:

        Elàstics blaus, subjectats amb candaus, porta el meu enamorat, i el barret de costat...

El vestir d'en Pasqual

Encant, simpatia i carisma, aquesta era la Guillermina

Torna, torna Serrallonga, Esquirols (1980)

M'ha costat descartar temes d'Esquirols i he decidir posar-ne dues, de cançons. I com a segona opció he escollit aquesta, un crit de socors per defensar les terres d'Osona de les especulacions d'una multinacional que pretenia obrir mines d'urani a Les Guilleries. Aquesta va ser una protesta ecologista del total de la població que, per un cop, va tenir èxit. També la cançó va arribar a convertir-se en un himne polític, i és encara ara una melodia d'empenta i d'inspiració que no ha perdut gens d'actualitat.

Torna, torna Serrallonga

Del cor de les Guilleries sortirà un gran espetec

La Balanguera, Maria del Mar Bonet (1981)

Tornem amb la Maria del Mar, aquí amb la seva faceta d'investigació i recuperació de la música tradicional de les Illes, i de com ha estat la suma de cultures diverses que li han donat el seu caràcter tan especial i diferencial del que és la música de les regions catalanes de la península.

Té moltes peces bones, però he apostat per la preciosa Balanguera, amb lletra de Joan Alcover, una obra que he cantat en coral i sempre m'ha emocionat moltíssim. La Maria del Mar li dóna un aire de cançó cantada a la vora del foc, i amb tot el sentiment del temps, de la fe, de la família, i de la terra.

És una cançó molt llarga, i normalment no es fa pas tota (no s'acabaria mai). Aquí deixo una de les estrofes més boniques, que en aquesta gravació no hi surt:

        Quan la parella ve de noces, ja veu i compta sos minyons. 

        Veu com davallen a les fosses els que ara viuen d'il·lusions,

        Els que a la plaça de la vila surten a riure i a cantar:

        La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

        

La Balanguera

Gran veu i amor a la terra, la Maria del Mar

Sí, ja ho sé: no cal que patiu pel nostre rock, ve en una propera publicació!

Sí, vull parlar de l'eclipsi

 

Aspecte de l'eclipsi total des de l'espai d'observació
dels Mangraners, a Lleida

Doncs sí, vull parlar de l'eclipsi de sol del dia 12 d'agost de 2026 que es va poder veure des de Catalunya. Total en alguns llocs i parcial en molts d'altres. I sé que molta gent en va quedar tipa, de l'abús d'informació i de la invasió per les xarxes, fins al punt de negar-se a veure'l. I que d'altres se'n van fotre, d'aquesta colla de frikis capaços de fer kilòmetres per veure quelcom sense cap importància.

He de confessar que jo mateixa, tot i que tenia moltes ganes de veure'l, no veia la necessitat de desplaçar-me fins un punt llunyà, que hi havia prou en seguir-lo en les zones de parcial,  i que així ja era una fita prou interessant. Però a casa hi havia qui estava molt il·lusionat, i ben decidit a fer més de 350 kilòmetres entre anada i tornada per poder gaudir del fenomen en la seva totalitat.

Vam decidir anar a Lleida perquè encara que la foscor complerta només durava uns 25 segons, la distància era raonable, i a més, l'ajuntament de Lleida ho va organitzar d'una manera eficient i a l'abast de tot tipus de persones. Van obrir reserves gratuïtes en un punt d'observació ideal: una extensa zona del barri dels Mangraners oberta a l'oest sense cap mena de destorb visual. Amb la reserva havia accès a un aparcament per als qui arribavem de lluny, perfectament organitzat, i et proporcionaven les ulleres homologades. Des de Lleida ciutat es van posar a disposició de tothom una sèrie de busos llançadora per evitar al màxim l'arribada de cotxes particulars. La zona d'avistament disposava de banys públics, punts per venda de líquids, ambulàncies i espais habilitats per minusvàlids. La megafonia anava avisant dels moments clau gràcies a la intervenció de dos professionals del Parc Astronòmic del Montsec que donaven les indicacions de seguretat necessàries: en quin moment calien les ulleres, quanta estona es podia mirar al sol, i en quin moment es podien treure. També es va amenitzar l'espera amb cançons, moltes de les quals ben avinents: Boig per tu, Space Oddity, Il Mondo...

El problema més gran a què vam haver de fer front va ser la temperatura. Cap a les sis de la tarda, hora oficial d'arribada per repartir el material, no crec que baixèssim de 39º o potser 40º. I nosaltres portàvem allà des de les cinc, que era quan s'obria l'aparcament. L'ambient era horriblement sofocant, i tot i l'aigua i els electrolits que havíem carregat, jo estava prou agobiada. Per sort vam trobar una ombra d'arbres a cinc minuts de l'entrada i allà vam aguantar fins a les set. La calor havia cedit ben bé tres o quatre graus i vam poder entrar al camp. 

Agraeixo molt als organitzadors la cura que van tenir en no permetre que s'ajuntès massa gent. Ens vam distribuir de forma molt còmoda, no ens tapàvem ni incomodàvem els uns als altres. Cadascú podia portar els seients, les ombrel·les o el material que li fes falta. Hi havia famílies senceres, des de nens fins als avis, grups de jovenalla, persones grans, astrònoms afeccionats amb tot tipus de trespeus per binocles, càmeres grans i petites, telescopis... tots amb els seus filtres.

Nosaltres portàvem seients de pescador, bons barrets, i molta il·lusió. Quan va començar a aparéixer la lluna i es va començar a menjar el disc solar, ja va ser un espectacle. Després les  perles de Baily, quan els cràters llunars impedeixen el pas dels darrers raigs solar, mentre deixen passar uns altres. I finalment, l'anell de diamant. La gent va començar a deixar anar exclamacions d'admiració, perquè en directe és meravellós, increïble, no té res a veure a fotografies o TV.

I aleshores, el més impactant. Quan apareix l'anell de diamant, et pots treure les ulleres i observar el fenomen a simple vista. Van ser vint-i-cinc segons. Vint-i-cinc segons en què la glòria del sol va ser visible. Vint-i-cinc segons en què la corona solar sembla expandir-se per l'univers, en totes les dimensions. Em vaig quedar sense alè. La cromosfera llençava explosions vermelles que es distingien perfectament. Em va semblar que sentia la respiració de l'estrella, que jo mateixa m'expandia en l'espai. 

Després es va tornar a engrandir el diamant i van tornar les ulleres. Però tots estàvem en xoc, un xoc agradable, una sensació grandiosa. Dubto que cap persona quedès indiferent davant d'aquest espectacle. Vaig donar per bons els tres-cents kilòmetres, les hores de calorada, i la cua de cotxes per l'autovia per tornar a casa. 

I així doncs, una altra fita astronómica que puc anotar al meu quadern particular, comptant, és clar, que no m'hi dedico pas activament.

1. La vista de les Plèiades amb prismàtics.

2. Saturn amb telescopi.

3. El pas del cometa Hyakutake, a simple vista, l'any 1996.

4. L'eclipsi total de sol del 12 d'agost de 2026.

5. L'eclipsi de lluna al 93% del 28 d'agost de 2026 (veure P.D.).

(De les tres primeres ja vaig parlar en aquest post)

I em sap greu que alguna gent s'hagi trobat aclaparada per la informació en mitjans i xarxes socials (quina pena!). Que diguin que és un tema que no els interessa i que és avorrit que surti per tot arreu (ai, pobrets!). A mi també em molesta molt l'abús que es fa, per exemple, del tema del futbol, del maleït mundial i dels ditxosos jugadors, equips, i tota la parafernàlia que ho acompanya. Per aguantar una mica d'informació interessant, no es moriran. Apa!

P.D.

La matinada del 27 al 28 d'agost s'ha pogut veure un eclipsi gairebé total de lluna. I per pura casualitat també l'hem pogut gaudir. Els núvols han fet una mica la guitza, però finalment allà estava. I des del balcó de casa.

És curiós, perquè mentre l'ombra de la Terra va avançant sobre la lluna plena, només es veu, fortament il·luminada, la part visible, però quan l'eclipsi és total, apareix un altre cop la lluna plena, ara perfectament clara, només que d'un color vermellós molt fosc, i es distingueixen els mars i els cràters, i altres accidents de la seva superfície. Un altre espectacle poc corrent.