Cançons de qualsevol temps (IV): les nostres (una mica de tot)

 

La música en català s'ha vist com quelcom reivindicatiu.
I ho és. Però també és molt més que això.

Seguim amb les cançons que van marcar època. Ara venen les que són ben nostres. I estic ben segura que deixaré de banda temes i músics ben mítics. No hi són pas tots, ni de bon tros. Però mai no he estat gaire ortodoxa en els meus gustos. No perquè una banda, cantant o qui sigui s'hagi fet molt i molt popular (ja sigui per aspectes musicals com extramusicals) ha d'agradar-me a mi. 

Ara, podeu estar ben segurs que tots aquests intèrprets i aquestes peces em toquen una fibra ben fonda. Són, realment, les nostres, les meves.

I un altre dia parlarem de rock! 

Al vent, Raimon (1959)

El cantant de Xàtiva, un dels primers representants de la cançó en català/valencià, un dels grans perseguits per la maquinària institucional franquista, ens ha deixat tota una colla de temes d'aquells inoblidables. Ha estat una figura molt peculiar: el seu crit (Raimon canta o crida? preguntava la gent gran), la seva interpretació tan intensa, tan del fons de l'ànima, és potser la que més m'ha commogut en aquella banda del sentiment que es troba lluny de qualsevol raciocini. 

Diuen que la idea d'aquesta cançó li va venir un dia que anava de paquet en una moto, però anècdotes apart, Al vent, literalment, encara em fa estremir.:

        Tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a Déu, al vent del món.

Al vent

Imatge llegendària de'n Raimon, la cara al vent

Què volen aquesta gent?, Maria del Mar Bonet (1968)

Cantant mallorquina, Maria del Mar Bonet és una de les millors veus de la cançó en català. Una veu molt bonica, molt ben impostada, d'un timbre perfecte i de gran expressivitat. En els anys seixanta, com gairebè tots els joves músics dels Països Catalans, la Maria del Mar va fer el que aleshores s'anomenava canço protesta o cançó catalana, que van esdevenir sinònims donada la gravíssima repressió sobre la nostra llengua i cultura de part del govern espanyol. 

En aquesta peça que he triat parla concretament d'un cas real, la mort de l'estudiant d'esquerres Rafael Guijarro, que, segons sembla, es va llençar per la finestra de casa seva per fugir de la policia. Mai no s'ha sabut la veritat complerta del cas. El poeta Lluís Serrahima va fer la lletra i la Maria del Mar li va posar música.

El fet és que la cançó va ser una de les més perseguides pel règim franquista, cosa que ens fa pensar que alguna cosa feia por, del tema. Aquí la tenim com a trist testimoni d'una època fosca.

Què volen aquesta gent?

Maria del Mar, la cançó protesta genuïna

L'estaca, Lluís Llach (1969)

És un dels més importants cantautors catalans, bon poeta, gran intèrpret i molt bon músic. Potser la seva tècnica vocal no és gaire depurada, però coneix perfectament les seves capacitats i és capaç de transmetre les emocions d'una forma ben efectiva. Els seus concerts responen a la seva personalitat, és un gran comunicador i demostra una fina sensibilitat. 

Ha tocat tot tipus de temes, incloent, és clar, la cançó protesta pròpia de la seva època, però també ha fet treballs excel·lents amb altres materials, com els de Ítaca, amb els poemes de Kavafis i traduccions de Carles Riba.

Ara, per a mi L'estaca és una d'aquelles cançons convertides en himne, i que no vols que mai es deixi de cantar.

L'estaca

Lluís Llach al piano amb la seva gorra, una imatge típica dels seus concerts

Qualsevol nit pot sortir el sol, Jaume Sisa (1975)

No és pas que hagi estat una seguidora d'aquest cantautor. Però té peces irrepetibles. En realitat és un autèntic geni boig (o almenys ho és la seva façana, el seu personatge) que apareix no poques vegades a la nostra terra. Un Dalí, un Pla, un Sisa. Tots tocats de la tramuntana. Aquests artistes ens demostren com de ridícules són les convencions que ens empresonen. I ho fan des de l'absurd o des de la tendresa, com en aquest cas.

Qualsevol nit pot sortir el sol és una cançó preciosa, que trobo plena de sentit; és una crida a la nostra infantesa i a tot allò que va ser l'aliment de la nostra innocència. La vaig posar a la portada d'aquest blog i, com no podia ser d'una altra forma, en aquest recull de les nostres cançons.

Qualsevol nit pot sortir el sol

L'inconfusible i irrepetible Sisa

El vestir d'en Pasqual, Guillermina Motta (1978)

Aquesta barcelonina ha estat, no només una excel·lent cantautora, sinó també (i per aquí vaig amb el tema triat) una gran recuperadora de cançons urbanes típiques de començaments del segle XX. En aquest aspecte ha sabut treballar la cançó dita de cabaret, en uns espectacles propers al públic, gairebè íntims, on tota la picardia i el doble sentit d'aquestes cançons quedaven perfectament expressats.

El vestir d'en Pasqual me la cantava la meva àvia des que jo era ben petita. Ella la coneixia de la seva joventut, a la Barcelona dels anys 20, on havia estat un tema molt popular. Era un temps de tipus estrafolaris, com la Monyos i el noi de Tona, que a casa encara semblava que eren els veïns de la porta del davant, i de cançons picaresques cantades amb tota la intenció i tota la mala bava.

La Guillermina va saber recuperar aquest llegat, i vet aquí que torno a sentir-me petiteta, a casa, amb l'àvia i la mare cantant-me:

        Elàstics blaus, subjectats amb candaus, porta el meu enamorat, i el barret de costat...

El vestir d'en Pasqual

Encant, simpatia i carisma, aquesta era la Guillermina

Torna, torna Serrallonga, Esquirols (1980)

Esquirols va ser un importantíssim grup de folk català; es van posar aquest nom perquè es van formar al poble de l'Esquirol, a Osona. Durant disset anys van compondre, publicar i difondre un gran número de cançons caracteritzades per estar molt arrelades a la terra, i per tractar un gran nombre de temes de tot tipus: reivindicatius, tradicionals, romàntics, divertits, de crítica social, de muntanya, d'humor senzill... 

És un tipus de música que se sent ben nostra, ben de tothom i, especialment, ben de la gent de les comarques més agràries, més allunyades de les grans capitals. Pregunteu, si no, als aficionats a la muntanya si els agrada Tot baixant de Collsacabra, o Pujarem dalts del cims. I que n'opinen, els botiguers de poble i els turistes de ciutat, de la divertida i incisiva Rústic-Camp, que es fica amb tothom i fa riure de grat.

Era difícil triar-ne una, i he escollit aquesta, un crit de socors per defensar les terres d'Osona de les especulacions d'una multinacional que hi pretenia obrir mines d'urani a Les Guilleries. Aquesta va ser una protesta ecologista del total de la població que, per un cop, va tenir èxit. També la cançó va arribar a convertir-se en un himne polític, i és encara ara una melodia d'empenta i d'inspiració que no ha perdut gens d'actualitat.

Torna, torna Serrallonga

Un dels grups folk més entranyables, Esquirols

La Balanguera, Maria del Mar Bonet (1981)

Tornem amb la Maria del Mar, aquí amb la seva faceta d'investigació i recuperació de la música tradicional de les Illes, i de com ha estat la suma de cultures diverses que li han donat el seu caràcter tan especial i diferencial del que és la música de les regions catalanes de la península.

Té moltes peces bones, però he apostat per la preciosa Balanguera, amb lletra de Joan Alcover, una obra que he cantat en coral i sempre m'ha emocionat moltíssim. La Maria del Mar li dóna un aire de cançó cantada a la vora del foc, i amb tot el sentiment del temps, de la fe, de la família, i de la terra.

És una cançó molt llarga, i normalment no es fa pas tota (no s'acabaria mai). Aquí deixo una de les estrofes més boniques, que en aquesta gravació no hi surt:

        Quan la parella ve de noces, ja veu i compta sos minyons. 

        Veu com davallen a les fosses els que ara viuen d'il·lusions,

        Els que a la plaça de la vila surten a riure i a cantar:

        La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

        

La Balanguera

Gran veu i amor a la terra, la Maria del Mar

Sí, ja ho sé: no cal que patiu pel nostre rock, ve en una propera publicació!

Sí, vull parlar de l'eclipsi

 

Aspecte de l'eclipsi total des de l'espai d'observació
dels Mangraners, a Lleida

Doncs sí, vull parlar de l'eclipsi de sol del dia 12 d'agost de 2026 que es va poder veure des de Catalunya. Total en alguns llocs i parcial en molts d'altres. I sé que molta gent en va quedar tipa, de l'abús d'informació i de la invasió per les xarxes, fins al punt de negar-se a veure'l. I que d'altres se'n van fotre, d'aquesta colla de frikis capaços de fer kilòmetres per veure quelcom sense cap importància.

He de confessar que jo mateixa, tot i que tenia moltes ganes de veure'l, no veia la necessitat de desplaçar-me fins un punt llunyà, que hi havia prou en seguir-lo en les zones de parcial,  i que així ja era una fita prou interessant. Però a casa hi havia qui estava molt il·lusionat, i ben decidit a fer més de 350 kilòmetres entre anada i tornada per poder gaudir del fenomen en la seva totalitat.

Vam decidir anar a Lleida perquè encara que la foscor complerta només durava uns 25 segons, la distància era raonable, i a més, l'ajuntament de Lleida ho va organitzar d'una manera eficient i a l'abast de tot tipus de persones. Van obrir reserves gratuïtes en un punt d'observació ideal: una extensa zona del barri dels Mangraners oberta a l'oest sense cap mena de destorb visual. Amb la reserva havia accès a un aparcament per als qui arribavem de lluny, perfectament organitzat, i et proporcionaven les ulleres homologades. Des de Lleida ciutat es van posar a disposició de tothom una sèrie de busos llançadora per evitar al màxim l'arribada de cotxes particulars. La zona d'avistament disposava de banys públics, punts per venda de líquids, ambulàncies i espais habilitats per minusvàlids. La megafonia anava avisant dels moments clau gràcies a la intervenció de dos professionals del Parc Astronòmic del Montsec que donaven les indicacions de seguretat necessàries: en quin moment calien les ulleres, quanta estona es podia mirar al sol, i en quin moment es podien treure. També es va amenitzar l'espera amb cançons, moltes de les quals ben avinents: Boig per tu, Space Oddity, Il Mondo...

El problema més gran a què vam haver de fer front va ser la temperatura. Cap a les sis de la tarda, hora oficial d'arribada per repartir el material, no crec que baixèssim de 39º o potser 40º. I nosaltres portàvem allà des de les cinc, que era quan s'obria l'aparcament. L'ambient era horriblement sofocant, i tot i l'aigua i els electrolits que havíem carregat, jo estava prou agobiada. Per sort vam trobar una ombra d'arbres a cinc minuts de l'entrada i allà vam aguantar fins a les set. La calor havia cedit ben bé tres o quatre graus i vam poder entrar al camp. 

Agraeixo molt als organitzadors la cura que van tenir en no permetre que s'ajuntès massa gent. Ens vam distribuir de forma molt còmoda, no ens tapàvem ni incomodàvem els uns als altres. Cadascú podia portar els seients, les ombrel·les o el material que li fes falta. Hi havia famílies senceres, des de nens fins als avis, grups de jovenalla, persones grans, astrònoms afeccionats amb tot tipus de trespeus per binocles, càmeres grans i petites, telescopis... tots amb els seus filtres.

Nosaltres portàvem seients de pescador, bons barrets, i molta il·lusió. Quan va començar a aparéixer la lluna i es va començar a menjar el disc solar, ja va ser un espectacle. Després les  perles de Baily, quan els cràters llunars impedeixen el pas dels darrers raigs solar, mentre deixen passar uns altres. I finalment, l'anell de diamant. La gent va començar a deixar anar exclamacions d'admiració, perquè en directe és meravellós, increïble, no té res a veure a fotografies o TV.

I aleshores, el més impactant. Quan apareix l'anell de diamant, et pots treure les ulleres i observar el fenomen a simple vista. Van ser vint-i-cinc segons. Vint-i-cinc segons en què la glòria del sol va ser visible. Vint-i-cinc segons en què la corona solar sembla expandir-se per l'univers, en totes les dimensions. Em vaig quedar sense alè. La cromosfera llençava explosions vermelles que es distingien perfectament. Em va semblar que sentia la respiració de l'estrella, que jo mateixa m'expandia en l'espai. 

Després es va tornar a engrandir el diamant i van tornar les ulleres. Però tots estàvem en xoc, un xoc agradable, una sensació grandiosa. Dubto que cap persona quedès indiferent davant d'aquest espectacle. Vaig donar per bons els tres-cents kilòmetres, les hores de calorada, i la cua de cotxes per l'autovia per tornar a casa. 

I així doncs, una altra fita astronómica que puc anotar al meu quadern particular, comptant, és clar, que no m'hi dedico pas activament.

1. La vista de les Plèiades amb prismàtics.

2. Saturn amb telescopi.

3. El pas del cometa Hyakutake, a simple vista, l'any 1996.

4. L'eclipsi total de sol del 12 d'agost de 2026.

5. L'eclipsi de lluna al 93% del 28 d'agost de 2026 (veure P.D.).

(De les tres primeres ja vaig parlar en aquest post)

I em sap greu que alguna gent s'hagi trobat aclaparada per la informació en mitjans i xarxes socials (quina pena!). Que diguin que és un tema que no els interessa i que és avorrit que surti per tot arreu (ai, pobrets!). A mi també em molesta molt l'abús que es fa, per exemple, del tema del futbol, del maleït mundial i dels ditxosos jugadors, equips, i tota la parafernàlia que ho acompanya. Per aguantar una mica d'informació interessant, no es moriran. Apa!

P.D.

La matinada del 27 al 28 d'agost s'ha pogut veure un eclipsi gairebé total de lluna. I per pura casualitat també l'hem pogut gaudir. Els núvols han fet una mica la guitza, però finalment allà estava. I des del balcó de casa.

És curiós, perquè mentre l'ombra de la Terra va avançant sobre la lluna plena, només es veu, fortament il·luminada, la part visible, però quan l'eclipsi és total, apareix un altre cop la lluna plena, ara perfectament clara, només que d'un color vermellós molt fosc, i es distingueixen els mars i els cràters, i altres accidents de la seva superfície. Un altre espectacle poc corrent.

Cançons de qualsevol temps (III): més anglomania

Waits, músics anglesos d'una mica abans dels que 
surten al post

Let It Be, The Beatles (1970)

Poca gent haurà que no conegui aquesta bonica cançó. Obra de Paul McCartney (lletra i música) és un himne d'esperança i confiança. La "mother Mary" de què es parla és la mare de McCartney, morta quan ell era adolescent. Ell hi havia somniat, i la mare, davant dels problemes del seu fill li deia, simplement, que ho deixés anar. És pel meu gust un dels temes més entranyables dels Beatles. I és curiós que la gravació del disc on va sortir va estar plena de problemes i enfrontaments entre els membres del grup. La seva relació estava molt desgastada, i en realitat, el disc va ser el darrer que van publicar. I així i tot, enmig del caos, McCartney tenia la seguretat que tot aniria bé: la seva mare, en el somni, ja li havia dit.

Let It Be

Sí, ja fa 56 anys de la publicació de Let It Be!

Angie, The Rolling Stones (1973)

Sí, sé que sembla mentida que, entre tants temes icònics d'aquesta banda, hagi escollit aquest. Però m'hi vaig quedar enganxada des del primer cop. Una composició de Jagger i Richards amb una melodia ben encertada, una interpretació impecable i gran acompanyament fan d'Angie una cançó irrepetible del grup, amb la seva malenconia i el seu bri d'esperança. Perque, ens venen a dir, quan l'amor s'acaba ens hem d'acomiadar sense escarafalls ni grans drames. Només seguir endavant amb el record d'aquella relació que ens va fer feliços i conservant la tendresa dels millors moments.

Angie

Un dolç adéu a l'amor és el que ens dóna Angie

Kashmir, Led Zeppelin (1975)

És Led Zeppelin un dels meus grups favorits? Ni de broma. És més, el seu estil mai no m'ha fet el pes, i és clar, no n'escoltava mai res... fins que per pura casualitat vaig ensopegar aquesta meravella. Una cançó que un familiar anava a esborrar d'una llista de distribució, i li vaig dir: espera! Aquest començament és espectacular! A veure que vindrà ara.

I quina troballa! Una de les millors cançons de la banda: bona melodia, bon cantant, gran ritme. Un tema repetitiu, obsessiu, que ens arrossega fins aquest Kashmir somiat, una travessia del desert entre la pols i la calor amb un destí que només és un miratge. Per sobre de tot, música de la bona.

Kashmir

La portada del disc. Llàstima no haver-lo conegut abans!

Stayin' Alive, Bee Gees (1977)

Bee Gees va ser un grup de tres germans, Barry, Maurice i Robin Gees, procedent de l'illa de Man. La seva carrera començà a Austràlia, a on va emigrar la seva família, i ben aviat es van fer un forat ben il·lustre en el món de la música pop. El seu tret més distintiu és, sens dubte, el seu estil vocal que empra el falset amb gran potència, la combinació de greus i aguts, i el fort vibrato. Van ser els compositors de tota la seva obra, i també van treballar per altres.

Stayin' Alive és part de la banda sonora que van composar per al filme de 1977 Saturday Night Fever. La cançó acompanya els crèdits inicials, i ens informa de la vida del protagonista, que va sobrevivint enmig dels desafiaments de la gran ciutat. És un gran tema que es va convertir en un èxit immediat i es va enfilar al capdamunt de les llistes d'èxits de moltíssims països. Stayin' Alive està ben pensada, i molt ben interpretada, i s'ha convertit en un tema atemporal.

Stayin' Alive

I, si us fa gràcia, la cançó amb el començament de la pel·lícula.

Crèdits inicials de la pel·lícula

 I Want to Break Free, Queen (1984)

No val la pena que expliqui res d'un grup mític com Queen. Tots els seus components han estat (i alguns encara són) uns mestres en la seva especialitat musical. Hi ha qui els considera una de les millors bandes de la història de la música popular. Realment, no tenia ni idea de quina cançó triaria, i no ho he fet amb Bohemian Rapsody perquè era massa evident. Així que he preferit aquesta, que, a més de ser la seva bona música de sempre, té un videoclip trencador, tan trencador, que va estar prohibit als Estats Units fins el 1991 (terra, s'ha de dir, de la hipocresia governamental més feridora). Es veu que mirar el vídeo podia pervertir els ciutadans nordamericans...

"Vull ser lliure", "vull trencar amb la meva esclavitud" o "amb les meves cadenes". La cançó parla de la llibertat per ser un mateix sense fingiments. Ha estat utilitzada per nombrosos col·lectius, des del Congrès Nacional Africà en defensa de Nelson Mandela, fins les organitzacions LGTBQ+. Sigui com sigui, una peça tan bona com tota la resta que ens ha regalat la banda.

I Want to Break Free

El grup l'any 1984

Una laguna en el mar de las olas (XV)

 

Capítulo XV. Hostilidad

La escena de Titán había sido ya asimilada, mal que bien, por el grupo de terrestres. Aunque las afirmaciones de los astronautas fueron meramente informativas, recibir las impresiones de lo que se comunicaron los krakta dejó al grupo prácticamente aterrorizado.  

-Lo dije -fue Radha la primera que se animó a hablar, aunque su voz no pasó del susurro-. Ya nos han juzgado y condenado.

-No exactamente. Munaak y yo estamos abiertos a muchas otras posibilidades. Confiad en nosotros- Pero mientras Bouchard dirigía estas palabras al grupo, Marina Petrova frunció el ceño, sin duda como respuesta de su mímesis humana a una emoción krakta.

-Espera, Jakork, no es tan fácil. No des por sentado que yo estoy totalmente de acuerdo contigo.

-¿Cómo? -Bouchard se dirigió entonces a Munaak en su propia forma de comunicación-. Si te comprendí bien viniste al planeta porque lo que analizaste acerca del trabajo del equipo te inquietó.

-No especifiqué qué fue lo que me inquietó. Comprendo ahora que diste por supuesto que eran las conclusiones de Kanwal. Y que yo estaría por completo a tu favor.

-¿Entonces fueron mis observaciones lo que te alarmó?

-No. Fueron las de ambos. En este equipo hay una desviación importante en función de diferentes grados de empatía. Kanwal apenas si se armoniza con esta raza; tú eres demasiado afín a ella.

-¿Crees que no soy imparcial?

-Ni tú ni Kanwal lo sois.

-Entonces, ¿qué papel juega Koroj?

-Un observador interesado. El de más experiencia.

-Y sin embargo me estás escuchando.

-Koroj es quien tendría que mediar entre las dos opciones, y no lo hace. Hay algo que no comprendo en la dinámica de este equipo. Y por lo menos, tú eres sincero y no expresas doblez. Paso a comunicación terrestre- con esta última frase Munaak interrumpió la lógica observación que sin duda Jakork iba a hacerle y a continuación habló a todos los presentes:

-Tranquilizaos, no es el momento de tener miedo. Confiad en mí. He venido a mediar entre dos opiniones contrapuestas, tengo vuestro bienestar bien presente y os aseguro que no vais a salir perdiendo. Pero para que todo fluya convenientemente y yo disponga de toda la información he de convocar a las dos unidades Koroj y Kanwal.

-¿Querrán venir? Creo que se sienten muy disgustados conmigo -Jakork-Bouchard empezaba a manifestar un aura de incertidumbre.

-Yo les he requerido, y saben que no pueden negarse en forma alguna. En realidad, ya están aquí, fuera de la sala, pero he preferido que los terrestres vieran las escenas primero. Ahora les será más fácil aceptar a los otros dos.

La puerta se abrió y los krakta entraron. Sander, tan frío como siempre, y Mbeki, con una expresión tan hosca que Elaine sintió un escalofrío. Aiko le tomó la mano y la apretó para darle fuerzas. En realidad, se las dieron mutuamente, porque la vulcanóloga tampoco las tenía todas con Kanwal.

Cuando todos estuvieron sentados, Marina se dirigió al grupo con firmeza:

-Ahora todos disponemos de suficiente información para empezar a tratar el problema. Daré voz a Koroj y Kanwal, a Jakork, y a cada uno de los terrestres. Os escucharé a todos; podréis añadir los datos que deseéis, pero tened en cuenta que no admitiré exageraciones ni falsedades. Y no podéis engañarme, detecto inmediatamente las incoherencias entre el discurso hablado y la línea mental de razonamiento.

-Munaak -Bouchard la interrumpió-, ten en cuenta su particular conformación comunicativa…

-La tengo. Kanwal, empezarás tú. Adelante.

Pero Dyson levantó la mano y se dirigió a ella:

-Un momento, señora Petrova. Conozco a estas dos personas. ¿Me está diciendo que el doctor Jaan Sander, un ilustre profesor estonio en la Universidad Técnica de Munich, una auténtica autoridad en su campo…?; y el doctor Govan Mbeki -que, si no me equivoco es de origen swazi-, una personalidad en Regiones Unidas, nada menos que el responsable de Comunicación Global, ¿son… extraterrestres? Porque, vamos a dejar las cosas bien claras, eso es lo que usted está afirmando en estos momentos.

-Así es, señor Dyson. Sander es Koroj, Coordinador superior de la expedición, y Mbeki es Kanwal, responsable de cultura y comunicaciones.

-Usted me perdonará, pero son figuras reconocidas, igual que el doctor Bouchard. De acuerdo, las personas de la calle no tienen ni idea de sus caras ni nombres, pero yo soy periodista científico y también he trabajado con Regiones Unidas en algunos proyectos. No los conozco personalmente, pero sé quienes son. Ahora me dirá que aparecieron de la nada…

-Pues realmente fue así. Si investigara usted su origen, al final llegaría a un vacío. Un vacío que se encuentra a dieciséis años en el pasado. Lo que ocurre es que hemos desalentado cualquier investigación seria en este aspecto -Munaak se interrumpió un momento-. Mi propia historia es notablemente más corta, apenas de un par de días. ¿Se dice así?

-Inaudito, y habría que comprobarlo, sinceramente. Algo así es impensable. No creo que me esté diciendo la verdad, sea o no correcta la expresión -por una vez, Dyson abandonó su bonhomía y sonó bastante arisco.

-Tanto da como se diga -Radha intervino, decidida-. Yo sí encontré ese vacío, al investigar al doctor Bouchard. Pero no me dediqué a publicarlo por ahí, se lo dije a Elaine Marchand y ya está. ¿Lo recuerdas?

-Es cierto, Radha me lo comentó -Elaine habló con cierta desgana-. Estábamos muy intrigadas y no sabíamos qué pensar. Por cierto, su estrategia de desaliento no funcionó, al menos en este caso.

-Porque yo mismo le puse sobre la pista al entrar en contacto con usted, Chatterjee. Me salté gravemente las normas y por ello introduje un elemento de caos en nuestro sistema de autoprotección. Pero se encuentra en nuevo equilibrio -Bouchard no parecía en absoluto preocupado-. Compruebe cómo no ha hablado con nadie más del tema, y ni siquiera las personas que le ayudaron con sus indagaciones han hecho comentario alguno.

-Es verdad… -Radha reflexionó un momento-. Ni siquiera mi primo Satish, que encontró los datos más extraños, se interesó por ellos. Se limitó a dármelos.

-Estamos bien protegidos, como pueden ver.

La afirmación vino de Munaak, pero Mbeki habló antes que nadie pudiera decir nada más.

-No queda más remedio, con una raza tan violenta, agresiva y maliciosa como la suya.

Los terrestres enmudecieron por un momento, pero Gantomor saltó casi inmediatamente, con gran acritud.

-¿Cómo se atreve…? ¿Cómo se atreve a acusarnos de malicia con lo nociva e hipócrita que es su actitud hacia nosotros? Prepotentes, engañosos, condescendientes… Han estado a punto de destrozarnos la vida, y si he comprendido bien toda esa información que a regañadientes nos han proporcionado, han perjudicado gravemente a nuestro planeta, interviniendo sin ningún derecho en nuestros avances técnicos y sociales. Ustedes son los… perjudiciales… malvados… quieren destruirnos…

Gantomor iba perdiendo la capacidad de hablar, su voz se debilitaba y se llevó la mano al corazón como si le doliera. No era el único. Todos los terrestres parecían víctimas de una incomodidad que iba en aumento; Elaine, Aiko y Ochir empezaron a jadear, como si les fuera difícil inhalar suficiente oxígeno, y los demás no estaban mucho mejor. En los rostros de Radha, Dyson y Quinteros empezó a aparecer una expresión de odio y rencor; tenían los ojos clavados en Sander y Mbeki, y si hubieran sido capaces de moverse, quizá hubieran saltado sobre ellos. 

El aire parecía espesarse por momentos y Munaak captó que la hostilidad presente en la sala se estaba incrementando de forma exponencial. Zanjó el resto de las reacciones, que iban a estallar sin control, con un contundente ejercicio de autoridad a todos los niveles, mientras Jakork volvía a crear el campo tranquilizante, que durante unos momentos se había disipado.

-¡Basta! -la voz de Marina resonó hasta en el último rincón con un tono inequívoco de mando-. No permitiré insultos ni recriminaciones. A nadie. O nos comunicamos de forma razonable o acabo esta entrevista. Además, no consentiré estos ataques a seres indefensos contra nuestras armas psíquicas.

Esta última frase iba dirigida a Kanwal y Koroj, y tuvo su efecto, porque ambos parecieron replegarse en sí mismos. El ambiente en la sala se aclaró y los terrestres empezaron a respirar con mucha más libertad al tiempo que sus rostros se relajaban.

-Mucho mejor. Recordad, unidades primera y segunda, que Jakork y yo somos perfectamente capaces de haceros frente. Otra demostración contra los terrestres y el grupo explorador volverá inmediatamente con las manos vacías. Y sabéis que Krakta no perdona fácilmente errores tan graves.

Fuera o no una amenaza, la observación consiguió calmar los ánimos, y los krakta aparecieron de forma paulatina, a los ojos de los terrestres, como cuatro seres impasibles, perfectamente razonables, como si nada hubiera pasado. Incluso los adversos Koroj y Kanwal mostraban su rostro más equilibrado, y nadie hubiera podido acusarles de malignidad o disimulo alguno.

Pero en los ánimos de los habitantes de la Tierra había quedado, flotando apenas bajo el nivel consciente, un oscuro poso de terror.

(Continuará)

Cançons de qualsevol temps (II): tot creuant la bassa gran

Sister Rosetta Tharpe, l'impuls de la música popular contemporània
als USA i de retruc, a la resta del món

Ara, cançons d'intèrprets nascuts més enllà de la bassa gran. En falten moltíssims, però aquests són els que m'agraden, apa.

Jailhouse rock, Elvis Presley (1957)

I aquí una melodia que no pertany en realitat al que podriem anomenar "els meus temps" (terme molt enganyós però ja s'entèn) perquè Elvis va néixer el mateix any que la meva mare, i quan va sortir Jailhouse rock, just era l'any que els meus pares es van casar. Però està aquí amb tota la intenció, perquè es tracta d'una obra atemporal, un himne per a la gent jove dels cinquanta, una veritable bomba de modernitat, de novetat. Una representació d'una època inoblidable: el naixement del rock. 

I aquest Elvis és realment una força de la natura. No m'estranya que les pares dels joves dels cinquanta estiguessin esfereïts!

Jailhouse rock

Portada dels començaments del "Rei del Rock"

Unchained Melody, Bobby Hatfield - The Righteous Brothers (1965)

Aquí tenim una de les cançons més famoses i amb més versions de la història de la música melòdica. Va ser interpretada per primer cop pel cantant Todd Duncan a la pel·lícula Unchained (1955) i va estar nominada a l'Òscar, tot i que no el va guanyar. Molt famosa als anys 60, va retornar amb força amb la seva utilització a la pel·lícula Ghost (1990). Técnicament requereix bona veu, correcta gestió de l'aire i tècnica de vibrato. Vaja, que no està pas a l'abast d'una sèrie de famosets de YouTube que em nego a esmentar pel seu nom.

Una de les versions més conegudes és aquesta que us deixo, de l'any 1965, i que és la de Ghost.

Unchained Melody

Portada de diferents èxits d'aquest grup

Bad Moon Rising, Creedence Clearwater Revival (1969)

Aquest és un dels meus grups favorits; una banda que fa una mena de rock de base country. Tenen un estil inconfusible i molt bon gust per a la interpretació dels temes, sense exageracions. Les seves cançons flueixen i et porten a un món senzill i amable.

Bad Moon Rising és una de les seves primeres cançons, i, seguint el seu estil, t'expliquen com es prepara un aconteixement terrible (pot ser un huracà, un terratrèmol, o simplement la fi del món) com si ho cantés un noiet amb un banjo a la plaça del poble per animar els veïns a esperar la mort amb tranquil·litat.

Bad Moon Rising

In the Getto, Elvis Presley (1969)

Un altre cop Elvis Presley, sí, però aquí no tenim l'esbojarrat rocker que s'ho emportava tot pel davant. Aquí trobem el cantant de blues, que ho va ser, i molt bo. Quina llàstima que la seva curta i extremosa vida amagués les moltíssimes qualitats de veu i d'interpretació de què disposava. 

Aquesta és una cançó que podria enllaçar-se fàcilment amb Libre del nostre Nino Bravo. Són peces que volen posar-nos en contacte amb les injustícies, amb les vides difícils i les tristes i absurdes morts d'algunes persones, aquí i a l'altra banda del món.

La interpretació de Presley és sentida i perfecta, i demostra uns greus molt ben impostats i una dicció impecable.

In the Getto

Elvis i un canvi de registre

Hotel California, Eagles (1976)

Una altra cançó carismàtica, no exenta de controvèrsia per la seva lletra ambigua i per les sospites de plagi (que mai no van arribar a res). Però deixem-ho clar, és preciosa. I a mi m'agrada especialment el final: la intervenció de les guitarres elèctriques amb la modulació descendent ens porta a la millor música d'arrel clàssica. En fi, bona formació i coneixement de tècnica musical de composició i interpretació. I no com fa una certa gent, que té prou amb posar-se a fer crits inconnexos que ja netejarà algun mal pagat expert en so (sí, m'empipo molt amb aquest tema).

Hotel California

Eagles l'any 1976

YMCA, Village People (1978)

I vaja, el dia que vaig començar l'esborrany d'aquest post devia estar una mica tocada de núvols de tempesta. Perquè també fa pocs dies ens va deixar Victor Willis, cantant principal del grup i autor d'YMCA.

Y què és YMCA? Doncs un autèntic himne del bon rotllo, alegre, divertida. Una d'aquelles que no et pots estar de corejar amb tota la teva ànima. Uai em si ei!!!! Mare meva, quina pronúncia tan caòtica tenen aquests angloparlants. 

Village People va néixer, sembla ser, en ambients gais, (veient les seves caracteritzacions és prou evident, oi?)  i aquesta cançó és un missatge d'ànims i benvinguda per a tot de nois gais expulsats del sistema que no tenien on anar. Diuen que YMCA o Associació de Joves Cristians, va demanar al grup un tema que els arribès i donés popularitat a l'obra social que estaven portant a terme. Altres diuen que no, però tan és. El resultat? Aquí el teniu. Es va fer tan famosa que fins i tot la van fer servir a TVE per fer un anunci d'un embotit d'aquells de plàstic.

Un apunt. El fet que un impresentable hagi decidit que és una música apropiada per animar una colla d'ultradretants violents, m'és ben igual. El problema no és de la cançó.

YMCA

El grup i la seva cançó més icònica

Hot Stuff, Donna Summer (1979)

La reina de la música disco. Una de les millors veus de la seva generació, capaç d'interpretar Porgy and Bess i Hair, i passar a la música soul, el pop, i, en general, a tot el que se li posés pel davant. És una mezzosoprano àgil, de veu potent i bons aguts i greus, a més de comptar amb un estil ben propi.

Aquesta cançó es va fer servir en una de les escenes més divertides de la pel·lícula The Full Monty (aquella de la cua a l'oficina d'atur) i si ja era icònica, encara ho va ser més. Es tracta d'una forma magistral d'introduir la música i el ball sense convertir-ho en una tonteria ridícula. Vaja, és que tota la pel·lícula és genial.

Hot Stuff

Full Monty (scene)

Resum de la carrera de Donna Summer

Thriller, Michael Jackson (1982)

Poca cosa podré dir de Michael Jackson que no sigui del domini públic. Un geni de la composició, el cant, el ball i la interpretació en general. Una persona de vida complicadíssima, un nen ferit, un incomprès. És igual, el seu llegat en la música és immens.

Tindria moltes coses que posar, però he triat Thriller perquè recordo molt bé el dia que a TVE van estrenar el vídeo, com vam córrer tots a sortir de la feina per tenir temps de veure-ho, com tota la família estava davant la pantalla i ens ho vam passar molt i molt bé, i ens va encantar. Com a l'endemà tothom en parlava. Aquest és el Jackson que vull recordar, de bon humor, bromista, fantàstic ballarí, intèrpret excel·lent, imaginatiu i proper.

Thriller (vídeo versió llarga)

Thriller (versió resumida)

Portada del senzill de Thriller

Papa, Can You Hear Me? Barbra Streisand (1983)

Streisand, gran cantant melòdica i prou bona actriu, va gaudir de grans èxits especialment amb el musical, tant a Broadway com en pel·lícules de Hollywood. Ha obtingut premis Oscar i Grammy, i en general és una personalitat destacada i respectada en el món dels musicals americans més tradicionals, de la música pop, música de cinema i versions de jazz. La seva veu de mezzo és potent, molt ben impostada, amb dicció perfecta i amb molt rang. I és una gran intèrpret, que sap transmetre el sentiment de cada cançó.

M'ha agradat en molts papers, però em va impressionar moltíssim a la pel·lícula Yentle, un filme corprenedor sobre una noia nascuda en una societat que no espera res d'ella... a excepció del seu pare, que li ensenya tot el què pot i la valora. Mort el pare, arriba un moment que la noia decideix seguir el seu camí, però s'ha de disfressar de noi. L'escena en què parla amb el seu pare mort és de les més commovedores que he sentit. 

La melodia agafa alguns elements de música jueva, tot i que realment segueix la convenció del musical nordamericà. Aquí, Streisand demostra totes les seves bones qualitats interpretatives. És que no hi ha peces de musical més populars, més exitoses, més bones, fins i tot? Segur, però aquesta la trobo simplement meravellosa, perquè sense cap mena de pretensió de gran obra, t'arriba fondament al cor.

Papa, Can You Hear Me? (Yentl)

Streisand, caracteritzada per a la pel·licula Yentl

We Don't Need Another Hero, Tina Turner (1985)

Què podem dir de la gran Tina Turner, una contralt excepcional, amb una veu magnífica i un ofici, una tècnica, una força vital, una empenta i un amor pel cant i pel seu espectacle que li feien donar tot.

Tina va tenir una vida molt complicada i plena de dolor, entre altres coses, el maltractament físic i psicològic del seu primer marit, Ike Turner. Ike es pensava que era el propietari de Tina i l'autèntic artífex del seu personatge, que sense ell no faria res. Quan finalment va deixar Ike va passar uns anys d'inactivitat ("no ets res sense mi" li va di ell) però per sort va refer la seva carrera l'any 1984. I, entre altres moltes activitats, li van oferir un paper a Mad Max 3, pel·lícula de la que també va cantar la banda sonora i cançó del trailer: We Don't Need Another Hero. Per a ella va ser un èxit monumental. Per a nosaltres, el retrobament d'una cantant magnífica.

I aquí us deixo la banda sonora de Mad Max 3, pel·lícula que no he vist, per cert. Però va ser veure el tràiler, i anar corrents a comprar el disc, la meva mare i jo. Recordo que, al cinema, que ja marxàvem tots, ens vam quedar allà plantats de peu perquè era impossible no escoltar aquesta fantàstica interpretació.

We Don't Need Another Hero

Tina Turner caracteritzada per a Mad Max 3

Teniu més informació i música de Tina Turner al post:

Proud Mary i Tina Turner

Cançons de qualsevol temps (I): anglomania

Fins i tot a Ra li agradava la música. Pintura de la tomba
del cantant i arpista Dyiedjonsuiufank (aprox. segle IX aC)

La bona música no és ni d'un temps ni d'un altre. Però per aquells que vam néixer cap a les dècades dels '50 i '60 hi ha temes i cançons de la música popular que ens van marcar de forma molt intensa, i que estan fondament arrelats en les nostres emocions. En podríem dir inoblidables perquè sembla que encara que corrin els anys, tornem a la infantesa o a la joventut només escoltant-les. 

Fem-ne una petita relació, i comencem (perquè no!), per les que provenen del Regne Unit. Visca l'anglomania!

House of the Rising Sun, The Animals (1964)

Aquesta cançó icònica ja ha sortit en aquest blog i té un post per a ella sola. El trobareu a l'enllaç.

House of the Rising Sun (entrada)

A Whiter Shade of Pale, Procol Harum (1967)

Coneguda al nostre país com Con su blanca palidez, es tracta d'una melodia meravellosa i corprenedora (recreada d'una peça de J.S.Bach), amb un fantàstic acompanyament de l'orgue electrònic i molt ben portada i cantada. He llegit que es tracta de pop barroc, i també de rock simfònic; tan és, agafa-t'ho com vulguis. Ara, la lletra... és absolutament lisèrgica, estranya, i sembla portar-nos, no sabem si a un cabaret ple de fum o a un bosc encantat. Només cal pensar en aquestes verges misterioses, en el lleuger fandango, en el cambrer i el moliner, i en aquesta noia (suposem) cada cop més pàlida i fantasmal. 

No us recomano les versions en castellà, que encara que actualment ens horroritzaría aquesta mena d'heretgia poètica, van existir, i he tingut la paciència d'escoltar-me. Res de res, aneu per la autèntica i original.

A Whiter Shade of Pale

Portada del disc (un senzill de 45 rpm) que corria per casa

Nights in White Satin, The Moody Blues (1967)

Aquesta sembla la cosina germana de "La blanca palidesa". El mateix any, el mateix país, un estil molt semblant... i una cançó increïble, d'aquelles que es queden per sempre a la memòria d'una generació. És una cançó d'amor als llençols que li va comprar la seva germana a l'autor de la lletra. Sí, d'una anècdota casolana va néixer una de les melodies emblemàtiques del seixanta. Glòria a les "Nits de satí blanc"!

Un fet que recordo molt bé és que jo tenia encara no déu anys i "Noches de blanco satén" sortia cada setmana a una llista d'èxits d'alguna cadena de ràdio. Els diumenges anaven posant les cançons per ordre d'acceptació, de menys a més, així que com més agradava el tema, més tard sortia. Vaja, que les bones es feien esperar al final del programa. I jo m'estava com una estàtua al costat de l'aparell esperant frisosa que sonessin per fi els acords d'inici i la veu deixès anar això de nights in white satin que no tenia ni idea de què volia dir. La mare em va explicar que "yes i love you" volia dir "sí, t'estimo", però a mi m'era ben igual. M'inventaba lletres, imaginava que la cantaven àngels o esperits, o fades, i que amb la música et portaven a un món més espiritual i màgic que no pas el nostre.

Nights of White Satin

Portada del disc. Aquest no el tenia.

Space Oddity, David Bowie (1969)

Aquesta cançó trenca amb la història d'altres que he presentat. No la vaig conéixer en el seu moment sinó fa ben poc. I li he d'agrair a una pel·lícula que hem va agradar molt: La vida secreta de Walter Mitty (2013). No, és clar, la versió clàssica de Danny Kaye, sinó la contemporània de Ben Stiller, un filme notable per diversos conceptes, amb una fotografia de primera classe, i una trama tendra i divertida. Space Oddity acompanya el nostre heroi en el moment en què decideix deixar de tenir por i prefereix arriscar-se, com el Major Tom.

David Bowie va ser una personalitat molt complexa dintre de la cultura de la música popular. Creador i intèrpret de gran qualitat, va caure en addiccions, es va convertir en una estrella del rock, va rodar algunes pel·lícules (jo recordo amb gran afecte Dintre del laberint (1986), on mostrava una personalitat del tot magnètica, intensament atractiva). Va provar de mostrar-se com algú fora dels convencionalismes en declarar-se bisexual, i finalment va aconseguir un gran respecte i reconeixement per a la seva obra. Bowie és actualment un dels músics més influents del segle XX.

Space Oddity

It's a Heartache, Bonnie Tyler (1978)

Fa pocs dies, mentre preparava aquest post i ja tenia la referència a Bonnie Tyler, vaig saber de la seva mort. Vaig tenir aquesta sensació tan melancòlica de pas del temps i que allò que un dia va ser rellevant per nosaltres, la vida ho ha deixat enrere. Recordo tan bé la cua que vaig fer al Sepu per comprar el senzill d'aquesta cançó! A casa ens agradava a tots. Aquesta seva veu desgarrada, però amb una gran qualitat d'interpretació, ben impostada, plena de sentiment, ens va conquerir.

Descansa en pau, Bonnie.

It's a Heartache

I com  que la saga de Shrek m'agrada molt, no està de més posar aquest tema tan potent que surt a Shrek 2, i que ens mostra a una Bonnie ben intensa.

Holding Out For A Hero

Aquesta era la portada del disc que vaig comprar

Sultans of Swing, Dire Straits (1984)

Un dels grups mítics del rock clàssic, un niu de temes fabulosos (no sé si n'hi ha cap que no m'agradi), una banda de músics de primera línia liderada per Mark Knopfler que ha estat, sense discussió, un dels millors guitarristes de la seva generació. Ja suposo que es nota que és un dels meus grups preferits! Van ser la referència del rock entre 1977 i 1995, i per a la nostra generació, quelcom imborrable i inoblidable.

Com que no sabia quina cançó escollir he optat per aquesta, ja que conté el mític tema per guitarra que molt pocs músics s'han atrevit a abordar. 

Sultans of Swing

Improvisacions en directe de solos de guitarra de Sultans of Swing

Sí, aquesta era la portada del disc que teníem a casa

I'm on My Way, The Proclaimers (1988)

Va, ho confesso. Vaig conéixer The Proclaimers i la seva cançó gràcies a la banda sonora de la pel·lícula Shrek. Però precisament perquè em va agradar i va despertar el meu interès vaig seguir escoltant aquesta banda escocesa, un grup folk rock amb temes atractius i molt divertits.

A més, la lletra és ben bonica. Ens parla del camí de la vida, d'allò que pot ser el què creiem el cim del món... i no ho hés, i el que ens emportem a l'altra vida. Sí, una lletra apta fins i tot per un comiat definitiu, ja que està carregada d'esperança.

I'm on My Way

Així comencen el meus favorits (I)

 

65 anys de llibres. Llegir em fa feliç.
I espero seguir llegint molts, molts anys.

Vaig veure fa uns dies, en un canal de YouTube dedicat als llibres i la literatura, un vídeo on s'explicaven "començaments de novel·la" inoblidables, podríem dir que gairebé imprescindibles, d'una sèrie de llibres preferits pel ponent. Amb molta satisfacció en vaig reconéixer alguns, i d'altres no els havia llegit o no recordava com començaven. 

Val a dir que la idea em va agradar, i he decidit fer una col·lecció de posts dels meus preferits, amb el seu començament, i acompanyats d'un petit comentari. I en algun cas potser d'un petit fragment significatiu.

I allà van, a veure com queda, tot plegat. L'ordre és totalment al·leatori, i depèn més de la disponibilitat del llibre en qüestió a fi i efecte de poder consultar l'inici (que no sempre recordo amb exactitud, és clar) que de cap altra consideració.

I una puntualització important: no tinc cap pretensió que es tracti d'obres mestres ni que canviïn la vida de ningú. Simplement, em van agradar.

Fins i tot els déus (The Gods Themselves) part II - Isaac Asimov (1974)

Edició en català de l'any 1985

Una imatge del para-món. Odeen, Dua i Tritt, tots tres Éssers Tous, 
en procès de fusió

       "Dua no tingué problemes en deixar els altres. Ella sempre esperava problemes..."

Aquesta frase és la primera de la segona part d'aquesta novel·la. La part, val a dir, més ben construïda i que l'ha feta famosa. I això sense menysprear la primera i tercera part, que són ben interessants. Totes tres encaixen a la perfecció i donen el missatge que pretenia Asimov de forma ben clara. Aquí estan els límits de la ciència, l'ambició, l'estupidesa dels pretesament intel·ligents, i l'egoïsme exacerbat.

Realment, Asimov, tot i que amè i molt interessant per molts conceptes, no era pas un autor de Premi Nobel de Literatura. Per això aquest començament potser no ens dirà res, però va significar la meva entrada en aquest para-món tan especial i enigmàtic, aquest món habitat només per dues espècies: els Éssers Durs i els Éssers Tous. És una lectura realment fascinant, que de cap manera vols deixar. Vols entendre què passa, qui són, què volen.

I un fragment de la primera part ja indica per on van els trets. A un laboratori on treballen en una nova font d'energia interdimensional que rep el nom de La Bomba, els arriba aquest missatge des del món paral·lel -que ells anomenen el para-món- que col·labora amb ells (ja havien rebut algun missatge on deia BOM BA DO LEN TA):

        "(...) Lamont (...) agafà la xapa i la mirà. No hi ha havia puntuació:

BOMBA NO PARAR NO PARAR NOSALTRES NO PARAR BOMBA NOSALTRES NO SENTIR PERILL NO SENTIR NO SENTIR VOSALTRES PARAR SI US PLAU PARAR VOSALTRES PARAR AIXÍ NOSALTRES PARAR SI US PLAU VOSALTRES PARAR PERILL PERILL PERILL PARAR PARAR VOSALTRES PARAR BOMBA

        -Déu meu, semblen desesperats."

A mi, se'm va posar la pell de gallina.

Senzilla de llegir, però amb molt de sentit i una gran conclusió.

Adiós, Cordera. Leopoldo Alas "Clarín" (1893)

   

Conjunt escultòric Adiós, Cordera a Oviedo.
(Font: Wikipedia)

 "¡Eran tres, siempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera. El prao Somonte era un recorte triangular de terciopelo verde, tendido, como una colgadura, cuesta abajo por la loma. Uno de sus ángulos, el inferior, lo despuntaba el camino de hierro de Oviedo a Gijón. Un palo del telégrafo, plantado allí como tendón de conquista con sus jícaras blancas y sus alambres paralelos a derecha e izquierda, representaba para Rosa y Pinín el ancho mundo desconocido, misterioso, temible, eternamente ignorado."

Amb aquest començament tan simple entres dins un dels contes més colpidors que he llegit. No tant pel què diu directament, com per allò que insinua i se'n dedueix. Aquí no trobaràs descripcions terribles de sentiments dolorosos ni desmais ni altres expressions similars. Són amb prou feines sis pàgines, intenses i punyents. I un final que mai no he oblidat.

"En las vibraciones rápidas, como quejidos, creía oir, muy lejana, la voz que sollozaba por la vía adelante:

        -¡Adiós, Rosa!... ¡Adiós, Cordera!"

Un text excel·lent. No per res el va escriure un dels millors autors en castellà del segle XIX.

El club Dumas, Arturo Pérez-Reverte (1993)

Làmina nou del llibre Las nueve puertas

"Me llamo Boris Balkan y una vez traduje La Cartuja de Parma. Por lo demás, las críticas y resenciones que escribo salen en suplementos y revistas de media Europa, organizo cursos sobre escritores contemporáneos en las universidades de verano, y tengo algunos libros editados sobre novela popular del XIX. Nada espectacular, me temo; sobre todo en estos tiempos donde los suicidios se disfrazan de homicidios, las novelas son escritas por el médico de Rogelio Ackroyd, y demasiada gente se empeña en publicar doscientas páginas sobre las apasionantes vivencias que experimenta mirándose al espejo."

Prego no confondre aquest text amb la versió que es va fer al cinema amb el títol La novena puerta. La pel·lícula amb prou feines si ens presenta la meitat de l'argument (tergiversada), i es deixa la part més divertida: tot el referent al club Dumas i Els tres mosqueters.

Si has gaudit amb les obres de Dumas, si t'agraden els llibres en general, les històries de misteri i resolució d'assassinats, i les obres d'ocultisme i secrets, aquesta és la teva novel·la, perquè hi surt de tot. A més, la menció que es fa a l'inici dient que les novel·les les escriu el metge de Roger Ackroyd no és pas gratuïta, ja te n'adonaràs en seu moment. I si no saps de què va la referència, no perdis el temps i llegeix ja L'assassinat de Roger Ackroyd  de l'Agatha Christie. Si més no, sabràs de què va la cosa.

A més, té unes il·lustracions fantàstiques, unes que estan reproduïdes de la primera edició d'Els tres mosqueters, i les làmines del famós i perseguit Las nueve puertas del Reino de las Sombras. Tot plegat perquè t'ho passis d'allò més bé.

I el final:

"Reía entre dientes, como un lobo cruel, cuando inclinó la cabeza para encender el último cigarrillo. Los libros gastan este tipo de bromas, se dijo. Y cada cual tiene el diablo que merece."

No, no penso pas explicar-lo. S'ha de llegir per saber a què es refereix amb aquesta darrera picada d'ullet.

I he de dir que és el llibre que més m'agrada i que trobo més encertat d'aquest autor, i amb diferència.