La baixada als inferns: House of the Rising Sun i The Animals

Seguint amb el joc de les versions, avui li toca el torn a aquesta magnífica obra que ha estat cantada per molts grans músics i que ha sigut objecte de centenars d'interpretacions diferents. Però per a mi, qui realment en va fer una obra mestra va ser el grup de rock anglès The Animals. Aquest conjunt es va formar cap al 1960 a Newcastle i es va consagrar el 1964 amb diversos éxits, entre els quals aquest que ens ocupa.

House of the Rising Sun és una cançó tradicional de la regió dels Apalatxes, recollida en música i lletra cap a la segona dècada del segle XX. Possiblement una antiga balada anglesa, va ser versionada per molts cantants afroamericans i va formar part de diverses gravacions de blues ja a partir dels anys 30, mentre que Joan Baez i Bob Dylan (entre d'altres) en van fer versions folk als anys 60. Es tracta d'una cançó no afectada pels drets d'autor i que qualsevol cantant pot gravar de forma lliure i segons el seu gust personal.

No està gens clar quin significat té la seva lletra. Sembla ser que la aquesta Casa del Sol Naixent va existir realment a Nova Orleans, i les males llengües diuen que era un bordell. Potser per aquesta raó les primeres versions es canten des d'un punt de vista femení, com si es tractés de l'experiència d'una noia enfangada en la prostitució. S'ha cantat després des d'un punt de vista masculí, aparentant ser el lament d'un home borratxo i jugador que està pagant ben cara la seva mala vida (presó? treballs forçats? el corredor de la mort?). Sigui com sigui, el final és un clam perquè les mares protegeixin els seus fills o filles de la maleïda casa de la perdició (Oh, mother, tell your children...).

Què té de diferent la versió de The Animals? Doncs per començar és un dels primers exemples de folk-rock, un estil que influenciarà, i no poc, la carrera d'un autor tan significatiu com Bob Dylan. Trobem un meravellosos arranjaments amb instruments elèctrics (i especialment els arpegis menors que acompanyen sense descans tota la melodia) i, la cirereta del pastís, la veu impressionant d'Eric Burdon i la seva sentida interpretació.

La gravació en vídeo és astoradora: Eric Burdon cantant amb el posat d'un nen d'escolania mentre deixa anar uns sons punyents que t'arriben al cor, sense deixar un moment d'adreçar-se a tu amb la mirada; John Steel, el bateria, mastegant xiclet i fent anar les baquetes com si estigués fora d'aquest mon; Alan Price, el teclista, que sembla posseït amb aquell moviment de mans continu i vertiginós; Chas Chandler (baix) i Hilton Valentine (guitarra) passejant rere Burdon com un cor grec amb una expressió sornaguera indescriptible. I una salutació final del grup més encarcarada que la dels Nens Cantaires de Viena. És una obra mestra que no et canses de veure i escoltar un i altre cop.

He sentit moltes versions, i aquesta és la millor amb diferència. Gaudiu-la com es mereix.

House of the Rising Sun - Tradicional (versió de The Animals) 

Aquesta és la lletra:

There is a house in New Orleans

They call the Rising Sun
And it's been the ruin of many a poor boy
And God, I know I'm one

My mother was a tailor
She sewed my new blue jeans
My father was a gamblin' man
Down in New Orleans

Now the only thing a gambler needs
Is a suitcase and a trunk
And the only time he'll be satisfied
Is when he's all drunk

Oh, mother, tell your children
Not to do what I have done
Spend your lives in sin and misery
In the House of the Rising Sun

Well, I got one foot on the platform
The other foot on the train
I'm goin' back to New Orleans
To wear that ball and chain

Well, there is a house in New Orleans
They call the Rising Sun
And it's been the ruin of many a poor boy
And God, I know I'm one

I una altra del grup, que com a versionistes eren excel·lents.

Don't Let Me Be Misunderstood - Versió de The Animals

Proud Mary i Tina Turner: una versió irrepetible

 

Tina Turner va ser una artista molt complerta que va formar part dels grans canvis a la indústria musical en els anys 70 i 80. Va néixer l'any 1939 amb el nom d'Anna Mae Bullock a Brownsville, Tennessee, i va començar com a cantant d'acompanyament amb el que seria el seu primer marit, Ike Turner. Es va donar a conèixer amb el seu nom artístic, Tina Turner, l'any 1960. Va seguir una exitosa carrera truncada a finals dels 70 per l'efecte dels maltractaments físics i psíquics rebuts en el seu matrimoni. Va reaparèixer amb tota la força en els anys 80 i 90. Diferents problemes personals la van anar apartant de la carrera musical fins la seva retirada definitiva l'any 2009.

Especialista en rock & roll i pop, és un dels músics amb més vendes discogràfiques de la història. La seva veu potent, el seu estil, la seva energia i la forma de presentar-se en les actuacions en viu n'han fet una llegenda. Va morir l'any 2023, a Suïssa, on havia viscut feliçment els seus darrers anys acompanyada pel seu segon marit, Erwin Bach, amb qui es va casar l'any 2013.

I ara, què és Proud Mary? Es tracta d'una cançó que es va donar a conèixer l'any 1968 en un disc del grup country nord-americà Creedence Clearwater Revival. Va tenir un èxit tan clamorós que aviat van aparèixer multitud de versions, entre elles d'artistes de l'anomenada de Solomon Burke (1969) i Elvis Presley (1972). Però tot i la qualitat d'aquests intèrprets, la versió definitiva, consagrada i més impressionant de Proud Mary la van fer Ike i Tina (1970). Si a Tina Turner li calia algun ajut per encarar la seva carrera, no hi ha dubte que Proud Mary va ser determinant, i ja veureu com realment s'ho val. Segons YouTube, la versió sonora de la gravació (no hi ha audiovisual) supera els 20 milions de reproduccions.

Proud Mary és el nom d'un d'aquells vaixells de rodes que baixaven Mississipi avall durant el segle XIX i bona part del XX. La història remet a aquella altra meravellosa cançó, Old Man River, de la qual podeu trobar un post en aquest petit blog. (I el riu segueix fluint)

Si us fixeu en la interpretació dels Turner, Tina comença fent una petita introducció parlada i després segueixen tots dos junts, amb una interpretació senzilla, emotiva, gairebé de cant espiritual del Sud. I quan ja us deixàveu endur per aquest ambient calm, tot canvia completament i entra Tina amb la més forta, valenta, increïble, enèrgica i alegre cançó que us poguéssiu imaginar. No podreu romandre quiets, sentireu la necessitat física de ballar, de cridar, de cantar, de seguir Proud Mary riu avall.

És un monument de la història de la música moderna, únic i irrepetible. Un d'aquests petits miracles que ens regala l'art.

Aquí la podeu gaudir:

Proud Mary de Tina Turner

Lletra:

I left a good job in the city
Working for the man every night and day
And I never lost one minute of sleeping
I was worrying ‘bout the way the things might’ve been

You know that big wheel keep on turning
Proud Mary keep on burning

And we’re rolling, rolling, rolling yeah
Rolling on the river (the river)

Cleaned a lot of plates in Memphis
Pumped a lot of tane down in New Orleans
But I never saw the good side of the city
Until I hitched a ride on a riverboat queen

You know that big wheel keep on turning
Proud Mary keep on burning

And we’re rolling, rolling, rolling yeah (rolling)
Rolling on the river

Say we’re rolling (rolling) rolling yeah
Rolling on the river

The river

Big wheel keep on turning

Proud Mary keep on burning

And we’re rolling, tell you rolling, we’re rolling on the river
I tell you we’re rolling, rolling, rolling on the river

If you come down to the river
I bet you gonna find some people who live
And you don’t have to worry if you got no money
People on the river are happy to give

Big wheel keep on turning
Proud Mary keep on burning
And we’re rolling, tell you rolling, we’re rolling on the river
Tell you we have no time (rolling, rolling, rolling on the river)

(Rolling, rolling, rolling on the river)
Rolling, rolling, rolling on the river)
Tell you we’re rolling, rolling, rolling on the river
I tell you we’re rolling, rolling, rolling on the river)

De l'existència i la inexistència: Ève Curie

Retrat d'Ève Curie (1937)

Avui he hagut de patir per enèsima vegada la desagradable sensació de que les informacions que anem absorbint dia a dia per diferents canals estan esbiaixades, o són incompletes, o molts cops errònies, o directament falses. La feinada que tenim per contrastar tot el que ens arriba via internet és prou feixuga, però acceptable per la mateixa idiosincràsia del mitjà, que ja abordem amb una certa resignació. Però, i quan la font sembla més fiable, més sòlida, més fidedigna... en resum, «de confiança», i detectem horroritzats que ens estan aixecant la camisa? I ho sabem ben bé del cert?

Tot això treu cap a què, mentre llegia una novel·la d’evasió molt divertida (una de crims, vaja, perquè ens n’hem d’amagar a aquestes alçades) però escrita per una excel·lent professional, filòloga de renom, etc. etc. he detectat una fallada garrafal. És clar que, com que l’error apareix en la frase que pronuncia un personatge, potser és ell qui està equivocat, i no pas l’autora. Però, la veritat, analitzant el context em decanto més aviat per pensar que es tracta d’una petita pifiada de la mateixa novel·lista; pifiada que no sé si algú altre li haurà retret o no, és clar. El llibre es va publicar l’any 2017.

I en què consisteix el bunyol? Doncs bé, la protagonista de la història està divagant mentalment sobre la dicotomia «dona amb èxits professionals versus dona realitzada en la vida personal»; afirma que poques vegades es donen ambdós supòsits, i posa un exemple que m’ha fet esfereir: ha dit que la distingida Maria Sklodowska Curie, dos cops Premi Nobel, tot i estar casada, només va poder tenir una filla, dissortada ella, si no, no hagués estat capaç d’assolir l'excel·lència científica. Per cert, el sentit de la paraula «només» no l’acabo de copsar. Significa que tenir un sol fill és ser menys mare? La troca s’embolica.

Doncs no senyor, Marie Curie no va tenir «només» una filla, en va tenir dues. Irène, la més gran, va néixer l’any 1897 i també va fer una bona carrera: com la seva mare, va obtenir un Premi Nobel a Química. Quant a la petita, Ève, nascuda al 1904, va ser pianista i escriptora i es va dedicar especialment a les causes humanitàries (el seu marit va ser Premi Nobel de la Pau).

Potser no trobaria tan cridaner el fet de la desaparició d’Ève (qualsevol es pot equivocar) si no fos perquè no és pas el primer cop que la pobra dona es fa fonedissa de la realitat de qui sigui, com si mai no hagués existit. No una, ni dos vegades, no; diria que unes quantes més, he vist, o llegit, o sentit, que Maria Curie va tenir una filla, i que era com ella, un geni (jo diria una gran científica professional, però en fi). I prou. I per això sé que és la pobra Ève la que sempre es queda al tinter. Així de cop i sense remenar gaire, està desapareguda almenys d’una pel·lícula i d’un parell d’articles en revistes digitals, a més del text de la susdita novel·la.

Aquest assumpte és important? Jo crec que sí. En totes les ocasions en què he estat informada de la suposada maternitat única de Marie, la intenció era remarcar el seu gran sacrifici com a dona que no va poder expressar-se com a amant, mare i esposa. I crec que és falsejar la seva història deixar-la reduïda a una espècie de ment pura sense tenir en compte el seu exitós matrimoni amb Pierre Curie, el seu afecte per les seves filles i el greu dolor de la seva viudetat, a més del seu romanç amb Paul Langevin, quelcom que la xenòfoba opinió pública francesa li va fer pagar ben car.

Ève Curie va existir, va rebre l’amor del seus pares, va ser concertista de piano, va escriure la biografia de la seva mare (obra que, val a dir, no em va agradar gaire, és molt edulcorada), va pertànyer a la Resistència Francesa, va obtenir la Creu de Guerra, nomenada membre i després Oficial de la Legió d’Honor, consellera a la Secretaria de l’OTAN, administradora de la Fundació Curie, i va morir a la respectable edat de 102 anys desprès d’una vida plena i fecunda.

Però per a qui vol empetitir les dones excepcionals, està molt bé que Ève no hi sigui, no hi consti, ignorar-la és una altra forma de treure importància a tot allò que Marie Curie va assolir. I no és pas l’única de qui s’han dedicat a tergiversar la seva realitat.

De la pobra Margaret Mead van arribar a dir que no tenia cap mena de credibilitat en els seus estudis sobre sexualitat dels pobles primitius, i us preguntareu si és que no era prou bona investigadora. Doncs no, la raó determinant per a la crítica és que era una conca! No sé jo, Margaret Mead es va casar tres cops i es va divorciar, va tenir una filla del seu tercer marit, se li coneixen diversos amants d’ambdós sexes. Carai amb la conca!

En fi, només volia reflexionar sobre les informacions que anem rebent d’aquí i allà i em preguntava quantes persones estaran actualment afirmant de forma categòrica i, si cal, d’un cop de puny a la taula, que Marie Curie «només» va tenir una filla, que ho han sentit d’una font fiable i que, quina llàstima, no va poder gaudir com cal de la vida femenina. 

I ara una pregunta amb mala bava: també pregunten, diuen o comenten el mateix dels cienfítics masculins posant en dubte la seva realització com a homes segons els fills que han tingut o no? 

Per cert, en aquest mateix blog podeu trobar una entrada dedicada a Marie Curie, Marie Curie, el triomf de la tenacitat

Marie Curie i les seves dues filles, Êve (a l´'esquerra de la fotografia) i Irène

El que necessites —no— és amor romàntic (III)

 Pel·lícula: Frankenweenie

Títol original: Frankenweenie

Títol en castellà: Frankenweenie

Génere: Animació stop motion - Fantasia

País: USA

Idioma original: Anglès nordamericà

Any d'estrena: 2012

Director: Tim Burton

Intérprets principals (veus): Martin Short, Martin Landau, Catherine O’Hara. Winona Ryder...

De què va: Víctor, un nen amb molta curiositat i bon indagador, busca la forma de recuperar el seu gos Sparky, mort en un accident. Les seves troballes impactaran fortament en alguns dels seus companys, que el voldran imitar sense tenir en compte ni l’ètica bàsica de l’investigador ni que el mètode científic s’ha de portar de manera escrupolosa.

I l'amor? Aquí es tracta més que res de l’amor cap a aquells que podríem considerar inferiors en intel·lecte: les nostres mascotes. Les estimem realment, o bé només ens serveixen per adular el nostre ego, disposar d’un ésser més dèbil sobre qui exercir domini, o algú capaç de convertir-se en un receptacle de les nostres neurosis?

També es parlarà de l’amor al coneixement i a la veritat.

Qualificació: Molt interessant. El nostre heroi, fondament ferit per la mort del seu estimat gosset, haurà de lluitar contra la incomprensió, l’estupidesa, l’enveja i la vanitat dels seus veïns i companys. Fruit de tanta incompetència serà l’aparició d’una nodrida sèrie de monstres de pel·lícules de terror dels anys 40 i 50 que faran les delícies dels aficionats al cinema.

Excel·lents els -inquietants- nens de la classe, i el professor de ciències, el senyor Rzykruski, bandejat del poble només perquè ensenya a pensar als seus petits deixebles. Ja ho diu el professor: la gent vol accedir a tots els avantatges que els dóna la ciència, però no que es respongui a les preguntes que ella planteja.

I aquest cop, com que és l’amor qui guia les passes de Víctor, la història de Frankenstein tindrà un final feliç. Sparky s’ho mereix.

La puta llengua que no em dóna la gana d'aprendre

 Ha saltat als mitjans una notícia d'aquestes més aviat poca-soltes però que l'omnipresència de les xarxes esbomba a tort i a dret: una pretesa infermera de la Vall d'Hebron, a Barcelona, ha publicat a TikTok un vídeo en el qual es queixa de l'obligació d'aprendre el puto català i haver de presentar el puto C1 per accedir a les oposicions.

Com he dit, és una història poca-solta protagonitzada per una indivídua poca-solta, tot i que no tindria més importància (centenars de milers de persones deuen dir coses semblants cada dia) si no fos pel seu poc seny de fer-ho viral, suposo que com una forma d'autoafirmació típicament choni o garrula.

Fins aquí diria que és una de tantes bajanades que constantment apareixen a les xarxes si no fos per un detall que a mi personalment m'ha fet mal. Em refereixo a la seva professió i al que d'ella s'espera quant a empatia i atenció als pacients.

Quins ideals van imbuir la suposada vocació d'aquesta senyoreta per la feina que ha escollit? Té en compte que una tasca com la seva implica treballar el que jo anomeno les tres bases de la terapia?:

1. INTENCIÓ: la intenció de fer un bé a la persona a la qual tractem. La intenció és aquest sentiment que percebem en nosaltres mateixos en el moment que enfrontem un ésser que necessita la nostra cura. La intenció d'un professional sanitari sempre serà enfocar el seu pacient cap a la salut. I no oblidem que la salut és un estat de benestar físic, mental i social (OMS dixit), no només que et sàpiguen punxar una intravenosa.

2. ATENCIÓ: Per als grans practicants de l'atenció terapèutica, un professional ha de tenir en compte, a l'hora de tractar un pacient, els nivells físic, intelectual, emocional, sensorial, interactual, nutricional, contextual i espiritual. Aquesta classe, o no la van fer a la seva escola, o aquell dia estava amb la grip.

També s'estableixen les Cinc Llibertats que s'han de preservar en qualsevol atenció terapéutica:

-Veure i sentir el que hi ha, no el que (segons jo) hauria d'haver

-Permetre al pacient dir el què realment pensa i sent, no el què (segons jo) hauria de pensar i sentir

-Permetre al pacient sentir el què sent, no el què (segons jo) ha de sentir.

-Ensenyar al pacient a expressar allò que desitja, sense demanar contínuament permís

-Ensenyar al pacient a ser autònom i prendre les seves decisions

Altres comentaris al respecte, en obres de referència, fan émfasi en establir un diàleg respectuós, atendre correctament a la família del malalt, mimar la comunicació, reconéixer que la relació terapeuta-pacient és una relació humana en què no hi ha superiors i inferiors.

3. SUGGESTIÓ: és aquest un aspecte sovint oblidat. Allò que el terapeuta diu, ja sigui de forma conscient o inconscient, verbalment o no verbal, influeix de forma directa en la ment del pacient. Una persona malalta confia en el seu metge, en la seva infermera, beu de les seves opinions. La suggestió no actúa sobre la voluntat del pacient, sinó sobre la seva imaginació, que de la seva banda, impacta fortament a l'inconscient. D'aquí que una atenció descurada i poc respectuosa comprometi greument el benestar psíquic i les possibilitats de sanació.

Tot plegat, realment, li deu de sonar a xinès (un altre puto idioma raro, suposo, per a ella) des del moment que és capaç de menysprear la forma d'expressió d'unes persones, que, no oblidem, estan a la seva terra i parlant un idioma oficial.

Sembla que a Galícia també es va manifestar de forma semblant. O sigui, és un exemple vivent de la superioritat i falta d'interés i empatia d'un cert tipus de gent, que no considero que siguin els més ben qualificats per atendre altres persones, i molt menys, malalts. Si aquesta senyoreta es dediquès a tasques sobre objectes inanimats no tindria més importància, però el cas és que, sense tenir el més mínim d'empatia i fins i tot de bona educació bàsica, s'ha volgut dedicar a ser infermera.

No sé què en diria Jean Watson, la gran teòrica de les cures d'enfermeria del segle XX-XXI, si la sentís parlar. És possible que a la nostra protagonista li sigui ben igual perquè ni tan sols sap de qui es tracta.

Fa ja molts anys vaig treballar d'infermera en una petita clínica. Van ingressar d'urgència una noia amb perill d'avortament; era estrangera i estava de vacances, no parlava castellà ni francès ni anglès. Recordo com vam patir nosaltres, les infermeres, per donar-li un bon suport, com ella s'esforçava en fer-se entendre i en comprendre les nostres explicacions. Finalment va perdre el fill, un avortament molt traumàtic que a més va fer necessària la seva entrada a quiròfan. El seu marit anava boig arreglant papers i no hi era en el moment terrible en què tot es va acabar. La impotència que jo sentia en no poder expressar consol va ser terrible. He d'agrair que els humans podem manifestar-nos amb la mirada, el somriure i les expressions facials, prement una mà o acaronant un front. Però la llengua, ah, la llengua és bàsica, la llengua que vam mamar amb la llet de la mare és el nostre suport.

Creu aquesta senyoreta infermera que menysprear les persones que parlen català la fa millor persona? Creu que parlar en català és un puto luxe que no se'ns ha de permetre ni consentir? Creu que el seu puto idioma és superior?

Tingueu en compte que jo sóc castellanoparlant d'origen i actualment bilingüe castellà-català, a més de poder expressar-me còmodament en francès i de forma bàsica en anglès. I les persones grans que no parlen correctament el castellà? No tenen dret què se les atengui i comprengui, repeteixo, en la seva pròpia terra i en una llengua oficial?

I per acabar la cosa, esparverada per la reacció dolenta de segons qui, ara es fa la víctima i clama per la comprensió, no de persones raonables, sinó de l'espanyolisme més ranci, diguem'ho en totes les lletres, perquè ara ja m'és igual qui s'enfadi i qui no.

No, nena, no. No tens raó, l'has espifiada i bé. I no tens, almenys en aquests moments, l'empatia, l'amabilitat i l'amor que calen en una professió com la que has escollit. Tant de bo que canvïis, pel teu bé, i pel de les persones que hauran de rebre les teves "atencions".

El que necessites —no— és amor (romàntic) (II)

Pel·lícula: Ser o no ser

Títol original: To Be or Not to Be

Títol en castellà: Ser o no ser

Génere: Comèdia negra satírica

País: USA

Idioma original: Anglès nordamericà

Any d'estrena: 1942

Director: Ernst Lubitsch

Intérprets principals: Carole Lombard, Jack Benny, Robert Stack, i una munió d'excel·lents secundaris.

De què va: A Varsòvia, durant l'ocupació alemanya, un espía polonés al servei de la Gestapo té la intenció de portar als invasors la llista de col·laboradors de la Resistència. La companyia de teatre de Joseph i Maria Tura es veurà embolicada en l'afer, i miraran d'impedir l'entrega. En el seu pla embogit es barregen disfresses, discursos, entrades i sortides teatrals i una visita de l'autèntic Adolf Hitler.

I l'amor? En tenim de tot tipus: l'embolic romàntic entre Maria Tura i el jove i atractiu aviador, el conjugal de Joseph i Maria, l'enamorament o millor, desig sexual, del traidor Siletsky envers Maria, la gelosia descontrolada de Joseph, la passió del coronel Erhardt també per Maria... I l'amor dels polonesos cap a la seva terra, que volen defensar com bonament poden.

Qualificació: Una meravella, amb escenes divertidíssimes i d'altres que et fan pensar. I la gran pregunta: és Maria Tura una esposa honesta? Ah... Ja veurem...

Pel·lícula: Delictes i faltes

Títol original: Crimes and Misdemeanors

Títol en castellà: Delitos y faltas

Génere: Comèdia dramàtica coral

País: USA

Idioma original: Anglès nordamericà

Any d'estrena: 1989

Director: Woody Allen

Intérprets principals: Woody Allen, Martin Landau, Alan Alda, Mia Farrow, Anjelica Huston i molts més, tots molt adequats en els seus papers.

De què va: Entrem en la vida de dos homes de procedències molt diferents i que no es coneixen entre ells: Judah, un metge de gran fama, i Clifford, un director de documentals. Tots dos es veuen abocats a terribles crisis en la seva vida i han de prendre decisions trascendentals. Al final, aquests dos desconeguts coincideixen en una festa i un amb l'altre aboquen el seu dolor i el seu desconcert en una confessió irrepetible.

I l'amor? El còmic (o aixó sembla) de Clifford contra el dramàtic de Judah. I els enganys, les trampes, les suposadament petites faltes i els greus delictes que comet una serie de gent que sembla honesta, i no ho és, amb l'excusa de l'amor. I pel mig, les males experiències de la germana de Clifford, la relació d'aquest amb la seva esposa, el seu enamorament per una actriu, el seu odi pel seu cunyat... Tot plegat texeix una teranyina de relacions amoroses que s'aboquen a un final desolat, penso que el millor de la filmografia de Woody Allen.

Qualificació: Imprescindible, una obra mestra.

El que necessites —no— és amor (romàntic) (I)

 

Il·lustracions d'amor de Zac Retz.
Extret de https://genial.guru/inspiracion-pareja/15-ilustraciones-que-te-contaran-todo-acerca-del-amor-y-el-romance-22305/

En aquesta época de l'any és gairebé impossible no sentir la parauleta amor en un o altre context. Ja sigui pels esgarrifosos anuncis de productes per Sant Valentí com pels comentaris d'uns i altres:

—Aviat serà el dia dels enamorats

—Qui són, aquests?

—Tu i jo, sense anar més lluny

—Ha, ha, ha, ha, ha, ha.....

—Ei, avui és el dia dels Enamorats (així, amb majúscula, i amb veu insinuantment intencionada)

—OK, els truques i els felicites (to distant i rialler, Maitena dixit).

I així fins avorrir. I molt. Fins fer agafar mania a la parauleta amor.

Però l'amor no és pas regalar uns bombonets o un coixí vermell (ep, que no és cap pecat, si es fa), l'amor no esgota el seu significat en aquests afers romàntics. Un cop, fa molts anys, vaig llegir en algun lloc que l'amor romàntic és un paràsit, una imitació barata, una falsedat i un engany. Qui ho va escriure, apart que estiguès potser tip i cuit d'anuncis de Sant Valentí, no deixava de tenir raó, i molta.

Fa ja més de déu anys vaig publicar alguns petits articles en aquesta pàgina (podeu cercar l'etiqueta amor a la llista) i en una d'elles vaig incloure el famós text sobre l'amor que es troba a l'anomenada Carta als cristians de Corint, atribuït a Pau de Tars. En ella ens expliquen com és l'amor:

"Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.

Si tingués el do de profecia i penetrés tots els misteris amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.

Si repartís tots els meus béns als pobres (...) i tingués així un motiu de glòria, pero no estimés, de res no em serviria.

L'amor és pacient, és bondadós, no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni interessat, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de fer el mal, sinó que troba el goig en la veritat.

Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta (...)"

Vaja, tot el contrari de l'amor romàntic: exigent, gelós, competitiu, agressiu... És clar, qui no ha conegut l'amor se suposa que s'ha de conformar amb aquest succedani procedent directament del desig sexual, i esperar, com qui espera el manà o la Parusia, que d'aquesta col·lecció de reaccions hormonals neixi quelcom més consistent, directament del no res, sense haver de construir la més mínima cosa.

No passa res, per deixar-se emportar per l'instint sexual, mentre no es faci mal a ningú. El que ja comença a fer pudor és aquesta confusió (mal) intencionada entre l'amor i el desig. Aquest engany està fent molt de mal a molts jovenets i jovenetes que viuen en la falsa esperança de trobar la mitja taronja, el príncep blau o, ja posats, el/la millor amic/ga, una altre concepte més fals que una foto selfie d'un home de les cavernes de bracet amb un tigre de dents de sabre.

Si mireu la il·lustració que encapçala aquest post vereu una imatge realment tendre, no romàntica. L'amor no és exclusivista, expandeix l'interés per allò que ens és comú. Ja siguin gats, aficions o projectes, l'amor els transfigurarà i els convertirà en quelcom molt millor.

Jo, que soc molt aficionada al cinema, he de dir que detesto cordialment les películes romàntiques. En general, els tinc tírria. Però...

Peró com en tot, en mig de la brossa es troben les perles, i m'he divertit, i no poc, fent una llista de les que considero "les millors películes d'amor". Ep, no romàntiques, tot i que alguna es colarà, és clar.

Així, d'un primer cop d'ull, n'he trobat gairebé quaranta! I això que darrerament no gasto gaire en anar al cine. Hi ha de tot, drama, comèdia, bogeria i romanticisme.

Doncs en un proper post començarem la repassada. 

Com sempre, espero que us agradarà!