 |
| Aspecte de l'eclipsi total des de l'espai d'observació dels Mangraners, a Lleida |
Doncs sí, vull parlar de l'eclipsi de sol del dia 12 d'agost de 2026 que es va poder veure des de Catalunya. Total en alguns llocs i parcial en molts d'altres. I sé que molta gent en va quedar tipa, de l'abús d'informació i de la invasió per les xarxes, fins al punt de negar-se a veure'l. I que d'altres se'n van fotre, d'aquesta colla de frikis capaços de fer kilòmetres per veure quelcom sense cap importància.
He de confessar que jo mateixa, tot i que tenia moltes ganes de veure'l, no veia la necessitat de desplaçar-me fins un punt llunyà, que hi havia prou en seguir-lo en les zones de parcial, i que així ja era una fita prou interessant. Però a casa hi havia qui estava molt il·lusionat, i ben decidit a fer més de 350 kilòmetres entre anada i tornada per poder gaudir del fenomen en la seva totalitat.
Vam decidir anar a Lleida perquè encara que la foscor complerta només durava uns 25 segons, la distància era raonable, i a més, l'ajuntament de Lleida ho va organitzar d'una manera eficient i a l'abast de tot tipus de persones. Van obrir reserves gratuïtes en un punt d'observació ideal: una extensa zona del barri dels Mangraners oberta a l'oest sense cap mena de destorb visual. Amb la reserva havia accès a un aparcament per als qui arribavem de lluny, perfectament organitzat, i et proporcionaven les ulleres homologades. Des de Lleida ciutat es van posar a disposició de tothom una sèrie de busos llançadora per evitar al màxim l'arribada de cotxes particulars. La zona d'avistament disposava de banys públics, punts per venda de líquids, ambulàncies i espais habilitats per minusvàlids. La megafonia anava avisant dels moments clau gràcies a la intervenció de dos professionals del Parc Astronòmic del Montsec que donaven les indicacions de seguretat necessàries: en quin moment calien les ulleres, quanta estona es podia mirar al sol, i en quin moment es podien treure. També es va amenitzar l'espera amb cançons, moltes de les quals ben avinents: Boig per tu, Space Oddity, Il Mondo...
El problema més gran a què vam haver de fer front va ser la temperatura. Cap a les sis de la tarda, hora oficial d'arribada per repartir el material, no crec que baixèssim de 39º o potser 40º. I nosaltres portàvem allà des de les cinc, que era quan s'obria l'aparcament. L'ambient era horriblement sofocant, i tot i l'aigua i els electrolits que havíem carregat, jo estava prou agobiada. Per sort vam trobar una ombra d'arbres a cinc minuts de l'entrada i allà vam aguantar fins a les set. La calor havia cedit ben bé tres o quatre graus i vam poder entrar al camp.
Agraeixo molt als organitzadors la cura que van tenir en no permetre que s'ajuntès massa gent. Ens vam distribuir de forma molt còmoda, no ens tapàvem ni incomodàvem els uns als altres. Cadascú podia portar els seients, les ombrel·les o el material que li fes falta. Hi havia famílies senceres, des de nens fins als avis, grups de jovenalla, persones grans, astrònoms afeccionats amb tot tipus de trespeus per binocles, càmeres grans i petites, telescopis... tots amb els seus filtres.
Nosaltres portàvem seients de pescador, bons barrets, i molta il·lusió. Quan va començar a aparéixer la lluna i es va començar a menjar el disc solar, ja va ser un espectacle. Després les perles de Baily, quan els cràters llunars impedeixen el pas dels darrers raigs solar, mentre deixen passar uns altres. I finalment, l'anell de diamant. La gent va començar a deixar anar exclamacions d'admiració, perquè en directe és meravellós, increïble, no té res a veure a fotografies o TV.
I aleshores, el més impactant. Quan apareix l'anell de diamant, et pots treure les ulleres i observar el fenomen a simple vista. Van ser vint-i-cinc segons. Vint-i-cinc segons en què la glòria del sol va ser visible. Vint-i-cinc segons en què la corona solar sembla expandir-se per l'univers, en totes les dimensions. Em vaig quedar sense alè. La cromosfera llençava explosions vermelles que es distingien perfectament. Em va semblar que sentia la respiració de l'estrella, que jo mateixa m'expandia en l'espai.
Després es va tornar a engrandir el diamant i van tornar les ulleres. Però tots estàvem en xoc, un xoc agradable, una sensació grandiosa. Dubto que cap persona quedès indiferent davant d'aquest espectacle. Vaig donar per bons els tres-cents kilòmetres, les hores de calorada, i la cua de cotxes per l'autovia per tornar a casa.
I així doncs, una altra fita astronómica que puc anotar al meu quadern particular, comptant, és clar, que no m'hi dedico pas activament.
1. La vista de les Plèiades amb prismàtics.
2. Saturn amb telescopi.
3. El pas del cometa Hyakutake, a simple vista, l'any 1996.
4. L'eclipsi total de sol del 12 d'agost de 2026.
5. L'eclipsi de lluna al 93% del 28 d'agost de 2026 (veure P.D.).
(De les tres primeres ja vaig parlar en aquest post)
I em sap greu que alguna gent s'hagi trobat aclaparada per la informació en mitjans i xarxes socials (quina pena!). Que diguin que és un tema que no els interessa i que és avorrit que surti per tot arreu (ai, pobrets!). A mi també em molesta molt l'abús que es fa, per exemple, del tema del futbol, del maleït mundial i dels ditxosos jugadors, equips, i tota la parafernàlia que ho acompanya. Per aguantar una mica d'informació interessant, no es moriran. Apa!
P.D.
La matinada del 27 al 28 d'agost s'ha pogut veure un eclipsi gairebé total de lluna. I per pura casualitat també l'hem pogut gaudir. Els núvols han fet una mica la guitza, però finalment allà estava. I des del balcó de casa.
És curiós, perquè mentre l'ombra de la Terra va avançant sobre la lluna plena, només es veu, fortament il·luminada, la part visible, però quan l'eclipsi és total, apareix un altre cop la lluna plena, ara perfectament clara, només que d'un color vermellós molt fosc, i es distingueixen els mars i els cràters, i altres accidents de la seva superfície. Un altre espectacle poc corrent.
