divendres, 29 d’octubre del 2010

De pares i fills

Cor de fill

Fa només un parell de dies. En el meu lloc de treball vaig atendre un home molt agradable, que passava de la seixantena. Per qüestions que no vénen al cas vam estar parlant d’algun detall referent a la seva feina, emmarcada en el camp de la comunicació i la cultura. El que m’explicava era molt interessant i engrescador i amb un to de veu ben alegre em vaig permetre un comentari lleuger del tipus:

—Quina feina tan gratificant! Què bonic que és poder treballar d’allò que t’agrada! —o alguna cosa per l’estil.

Ell em va mirar atentament i es va quedar seriós. La seva resposta em va deixar glaçada:

—Tant de bo el meu pare hagués pensat el mateix que vostè. Per a ell, l’he ben espifiada, a la vida. He marrat el camí.

Em vaig quedar tan parada que no vaig saber què dir. Unes paraules trivials per part meva només servirien que per fer encara més mal, així que vaig seguir amb la meva feina, mentre el tractava amb tota l’amabilitat que podia. Ell va continuar parlant, obrint-me el seu cor i traient de dintre seu un pes ben feixuc; però no va ser això el que vaig trobar més esfereïdor, sinó que ho fes davant d’una estranya, d’algú a qui no havia vist mai ni coneixia de res.

—Ja veu —em deia—, el pare era economista, un home molt intel•ligent. Res del que jo feia tenia cap valor. Volia que em dediqués a alguna carrera semblant a la seva. Que fes alguna cosa important, de pes, com va fer ell. Política, ciència,... Això a què em dedico, quina bajanada! Mai no m’ho va perdonar.

I jo, què podia fer? Dedicar-li un somriure, fer un parell de cops de cap comprensius, deixar anar alguna frase de simpatia... Quan va marxar em va estrènyer la mà i em va dir:

—Ha estat un plaer.

Se m’ha quedat gravat. Aquell home de cabells blancs, gairebé a la recta final de la seva vida laboral, encara es dolia de la incomprensió del seu pare pel que feia a la seva elecció de professió. En aquells moments havia vist davant meu, no ja un adult format, madur, sinó un pobre jove, o potser un adolescent, un nen, ferit i afligit. Estic segura que bona part de la satisfacció que podia haver sentit quan assolia anhelades fites a la seva carrera, va quedar enterbolida pel menyspreu del seu pare, que, molt possiblement, va ser expressat de manera subtil però inequívoca.

És aterrador el poder que podem arribar a tenir sobre els nostres fills. I no només quan són infants! Que Déu ens ajudi per fer-lo servir pel bé, i no pel dolor.



Cor de pare

Una època difícil, i n’hi ha tantes! La rutina se’t menja, vas atabalat per problemes, no veus sortides practicables, la vida sembla consistir només en una feixuga pujada, en fort pendent.

Estic arreglant la cuina i agafo distreta la tassa blava, la meva preferida, per rentar-la. Mira que l’he tinguda vegades, a les mans, durant tots aquests anys! Per què justament avui, en el moment de tocar-la, m’ha vingut tot com un llampec?

La meva filla era petita, era el seu setè aniversari, i estava molt il•lusionada amb un regal que havia demanat: un petit peluix molt original que, fins a on jo sabia, només venien en un lloc, bastant apartat de casa i del lloc de treball, i amb un horari que no m’anava gens bé. Cada nit, a l’hora d’acotxar-la, després del conte i la cançó, quan li donava el petonet pels bons somnis, em feia la mateixa pregunta:

—Que el tindré, el peluix? Fins i tot li he trobat nom! —Posava les manetes juntes ben a prop del seu coll, tancava els ullets i acaronava un ninot inexistent—. L’abraçaria així, i així.

No havia demanat res més. Com li podia negar aquest petit capritx? No sé com m’ho vaig fer. Em penso que vaig aconseguir plegar una mica abans, de la feina, i vaig córrer —el temps disponible era escàs— a comprar el regal. Quan ja l’embolicaven vaig veure les tasses. Cilíndriques, grosses, altes, amb una bona nansa i gran capacitat; hi cap una bona quantitat de te o d’infusió. I aquell blau tant preciós, els divertits dibuixos de peixos... No era gens cara i vaig decidir donar-me el gust.

Em vaig apressar cap a casa, per amagar el paquet ben al fons del meu armari, que la nena no el pogués trobar, i vaig sortir disparada cap a l’escola; vaig tallar ben just, els nens ja s’estaven a la porta i la professora em feia una mica de mala cara.

—Passen cinc minuts! Se’ls ha de recollir puntuals.

Vaig demanar disculpes però en realitat m’era ben igual. Ja m’imaginava els ulls de la meva filla quan desemboliqués el paquet.

Deu anys han passat, i aquells ulls ja no em miren amb la tendresa d’aleshores. No explico contes ni canto cançons ni faig petons pels bons somnis. Això és normal, és el curs de la vida, els adolescents no són infants. Si només fos això! Però enmig del camí, algun fil impalpable que ens unia s’ha trencat i la relació no ha tingut la continuïtat que jo pensava. No sé on ni quan, el nostre vincle s’ha esguerrat. I en agafar la tassa, que tot m’ha vingut al cap en un instant, que he recordat vívidament aquella senzilla felicitat, he plorat.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Ignorància, respostes i gats



Alguns cops, la gent que estima la ciència no és arrogant. Si voleu conèixer dos científics humils, m’atreviria a recomanar-vos aquest llibre.

El vaig trobar un dia de Sant Jordi. Atabalada per les empentes que em plovien de totes bandes, jo remenava com podia una taula amb un cartellet on posava “Llibres de ciència”. El petit volum estava amagat entre uns totxos increïbles que m’estava mirant a veure si trobava quelcom interessant i que es pogués entendre sense abans haver d’estudiar sànscrit, ciències exactes i teoria de cordes. El títol em va intrigar: Enciclopedia de la ignorancia. Cuestiones para las que aún no hay respuesta científica (Lexikon des Unwissens. Worauf es bisher keine Antwort gibt, Kathrin Passig & Aleks Scholz, 2007 – Versió espanyola de Carles Andreu Saburit i Mercedes García Garmilla. Ediciones Destino. Colección Imago Mundi, 2008).

Li vaig donar unes quantes voltes; no tenia ni 300 pàgines i mentre el fullejava em van cridar l’atenció uns dibuixos molt curiosos i més aviat irònics. Especialment vaig quedar enamorada d’un gripau feliç que surt a la pàgina 97. Això em va fer decidir, el vaig comprar sense dubtar i vaig passar dos o tres dies d’allò més divertida mentre el llegia.

Tot són “misteris” que la ciència no pot aclarir, almenys de moment, i se’n troben temes tan abstrusos com l’origen de la vida, partícules elementals i matèria fosca, ben agermanats amb d’altres més recreatius (el badall, el ron-ron dels gats) i fins i tot més, diguem-ne, psicodèlics, com per exemple “el rei de les rates” i la conveniència o no de donar propina al taxista. Hi surt fins i tot un enigma històric irresoluble, no de fa mil anys, sinó tan sols seixanta-cinc, en una època en que se suposa que tenim accés a totes les fonts i que hi ha milers de registres escrits. Segons els seus mateixos autors, «Aquest és un llibre que, quan hom ha acabat de llegir-lo, sap encara menys coses que abans, però, això sí, amb un nivell molt alt!».

I per fer-me’ls més simpàtics, citaven en un petit paràgraf del pròleg un llibre que m’encanta: la Guia de l’autoestopista galàctic. Per als qui no el coneguin es tracta d’una sàtira de la cultura anglesa contemporània disfressada de relat d’aventures de ciència ficció: The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy (Douglas Adams, 1979), i és el primer exemplar d’una trilogia de sis llibres (¿?). Entre moltes altres (i divertides) coses, surten un parell de ratolins blancs que s’han passat un munt de milions d’anys buscant la resposta a la Vida, a l’Univers i a Tot. I quan per fi el superordinador meravellós i fantàsticament programat que havien inventat els hi dóna, no els serveix per a res. Per què? Perquè la pregunta està mal formulada, i per tant la resposta no té cap sentit. De què serveix una resposta que no correspon a cap pregunta concreta? Els ratolins savis arriben a la conclusió de què és més important saber formular preguntes que no trobar respostes. (Per cert, la resposta era “quaranta-dos”. A veure si vosaltres trobeu una pregunta única que sigui contestada per això, i que a sobre doni sentit a la Vida, a l’Univers i a Tot). Passig i Scholz felicitaven el seu autor per la conclusió de la importància de les preguntes correctes.

Hi ha qui blasma les preguntes, perquè considera que és donar massa importància a la ment. Però aquesta és la nostra naturalesa, no ja parlant dels humans, sinó dels nostres germans mamífers, posem per cas els gats. Heu vist mai com actua un gatet tafaner? El gatet no sap d’expectatives ni de prejudicis. Investiga, assaja, conclou. Un gatet encuriosit podria ser el símbol de l’autèntic anhel de conèixer, sense falsos orgulls ni vanitats. Digueu-li ciència, saviesa o comprensió profunda. Si per ser senzills ens hem de tornar com nens, per ser savis potser ens haurem de tornar com gats.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Amistat

L’altre dia anava capficada pel carrer, bastant entristida, i, un moment que vaig aixecar la vista, la vaig veure. No sé per què —i és quelcom que em passa sempre que apareix—, se’m va alegrar el cor i per un instant vaig oblidar les meves cabòries. Ella m’adreçava un mig somriure i jo no vaig poder sinó respondre-li de la mateixa manera.

La considero una amiga d’aquelles «de tota la vida». Té les seves peculiaritats: no es deixa mai veure a ple sol ni tampoc quan plou o està molt tapat; sembla que núvols i pluja l’espanten una mica. Al migdia no la veureu mai pel carrer. Hi ha dies que a primera hora i fins ben entrat el matí passeja amunt i avall, i d’altres ho fa al caient de la tarda fins que és ben entrada la nit. I sí, la nit és l’hora que més li agrada per fer un volt. Les seves passejades no són sempre iguals; un dia la veus sortir dos carrers amunt de casa i anar-se’n dos avall, i al cap d’uns mesos ha canviat el seu recorregut i l’has de buscar tres blocs a l’esquerra o un a la dreta. Però no falla mai. Si tens en compte les seves manies segur que al final te la trobes. I a mi m’agrada tenir-hi tractes i no perdre el contacte. És molt callada i no dóna mai consells, però la seva sola presència és capaç de dur-me serenitat i consol.

Avui, com que ja sé on buscar-la, podré passar una estoneta en la seva companyia. És bona època per saludar-la. Ja ho diu el calendari, que es troba en fase de quart creixent; i amb aquest temps fresc, penjada d’aquesta atmosfera neta, se la veu brillant, animada, alegre com unes castanyoles.

Bona nit, amiga Lluna!

Carlota Cuesta. Arquitectura acristalada con luna. (1999)

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Les pedres remeieres

Heu sentit algun cop allò de «aquest medicament li han receptat a vostè personalment i no ha de donar-lo a d’altres persones encara que els seus símptomes siguin els mateixos»?

Us sona d’alguna cosa: «Sí, em van recomanar molt aquest metge (o terapeuta, o advocat, o assessor) però,vols que et digui, no trobo que m’hagi anat tan bé»?

Voleu llegir un conte? Segur que sí.




L’Andreu era un bon home, no en dubteu. Però tenia un vici que se li menjava la vida: la beguda. Des que s’aixecava pel matí, començava la seva carrera cap a l’embriaguesa; un gotet de cassalla per esmorzar, un traguet de la bóta per posar força (o dos, o tres...), ara una mica de barreja, ara un glop d’aiguardent, ara estic trist, ara cansat, ara... ara... Tothora era un bon moment, i no hi havia aturador.

L’Andreu era fort, no li espantaven pas els reptes de la vida ni estalviava forces per treballar, però tot i així no aguantava en cap feina. Pocs amos tenien paciència pels seus continus esbarjos i escapades darrera d’un vas de vi, pel seu estat vacil•lant ja a la mitja jornada, per la seva poca cura personal. Mal pagat, mal considerat, s’anava deixant cada cop més a ell mateix, i de retruc era abandonat pels altres. Tot sol, vivint en un racó fastigós i mal endreçat, amb pocs diners i encara malgastats, veia com la seva vida s’ofegava en un mar d’alcohol. Un dia es va aixecar, i quan va veure el que l’envoltava, la nul•la companyia i la perspectiva de que ni tenia on anar ni ningú que en fes esment, va redreçar el cap i va decidir demanar ajuda.

Havia treballat un temps de peó caminer i per tant coneixia bé tota la contrada. Li havien parlat del Tomeu, un home que vivia a Prades Altes i que, deien, sense ser metge ni curandero, aconseguia ajudar tothom que li demanava consell i en alguns casos havia arribat a resultats miraculosos. Ni influències de planetes, ni tos de gos, ni malenconia, ni matrimonis mal avinguts, no se li resistia res. «Potser em podrà ajudar a mi, també, no perdo res per provar-ho». I l’Andreu va fer cap a aquell poble llunyà amb l’esperança de trobar solució al seu greu problema.

El Tomeu era un home gran però encara robust i ple de salut, amb els cabells ben blancs i uns ulls vius i lluents com dues pedres fogueres. La seva caseta no era gens semblant a una cabana de bruixa de conte, fumada i fastigosa, sinó que feia flaire d’herbes de salut i hi entraven la llum i l’aire del dia. Treballador del camp, ara els fills portaven les terres i ell es dedicava al seu petit hort i al que més li agradava, les relacions amb els veïns. Res no hi havia de fosc ni brut en el petit espai on rebia els que ell anomenava «els seus convidats».

L’Andreu va quedar una mica estranyat de les maneres del Tomeu. No li va agafar el pols ni li va palpar el ventre ni li va escoltar el respir. Va omplir dues tasses amb una tisana olorosa, deliciosament calenta, i van seure tots dos al voltant d’una taula coberta d'unes alegres estovalles brodades i amb un petit gerro curull de flors boscanes en un raconet. I quan el va tenir allà ben assentat i tranquil, el va fer parlar i parlar: d’ell mateix, de la seva infantesa, la família, els amics; del que li agradava i del que no, de les penes, de les llàgrimes, de la por. Escoltava amb simpatia, no interrompia, només guiava quan el pobre Andreu quedava ofuscat o aclaparat per alguna de les seves pròpies frases, i el tornava a posar en el camí. Quan l’Andreu va acabar de parlar i se’l va quedar mirar expectant, el Tomeu li va preguntar:

—Què en penseu de tot això?

—Jo? Té importància el que en pensi jo? —Va contestar incrèdul l’Andreu.

—I tant —digué el Tomeu—, qui si no la viu, la vostra vida? Ho diré d’una altra manera: què voleu? Per què m’heu vingut a visitar?

—Vull guarir-me.

—Guarir-vos de què? Esteu malalt, potser?

—Bé, el que vull és deixar de beure alcohol, vull dur una vida bona, sana, vull anar net, vull treballar...

—Esplèndid —digué el Tomeu—. La meitat de la feina ja està acabada, i us l'heu feta vos mateix. Anem ara per l’altra meitat.

El Tomeu es va aixecar i va anar calmosament cap a una lleixa plena dels més diversos estris. Va agafar una ampolla de vidre fosc i opac i un saquet d’arpillera i els va posar davant de l’Andreu.

—Aquí teniu tot el que us donaré perquè aconseguiu portar la vida que voleu. Només us cal això i un compromís.

—Què? —L’Andreu s’ho mirava tot sense entendre res.

—Mireu l’ampolla i les pedres que hi ha al saquet. Ara us heu de comprometre a fer el que us diré: cada dia podeu beure tot l’alcohol que hi hagi en aquesta ampolla, però només aquest, això és essencial.

—Vaja! Jo el que volia era deixar de beure...

—Escolteu-me un moment: el primer dia del vostre tractament, de bon matí, omplireu l’ampolla i durant tota la jornada us anireu bevent el que conté, i només això. Després, i cada dia sense faltar un, a l’ampolla buida hi tirareu una de les pedres del saquet, i després, omplireu l’ampolla i el que hi ha us ho beureu. I així cada dia fins que acabeu les pedres del saquet. Trobeu que serà difícil?

—És molt fàcil, tant, que no crec que serveixi per a res.

—Proveu-ho, què us costa? Potser preferiu alguna cosa horrible i dolorosa?

L’Andreu va defugir la pregunta i va dir:

—Quant em costarà?

—Vós mateix, l’ampolla és ben senzilla i no us en cobraré res; és vostra per sempre si la voleu. Si aconseguiu els vostres objectius podeu passar-vos per aquí i en parlem, del preu. Ara, les pedres me les hauríeu de tornar, que ja les tinc comptades i ben calculades, i em serviran per a un altre.

—Això vol dir que el miracle el faran les pedres? Són pedres remeieres?

El Tomeu li somrigué:

—No us vull enganyar, el mèrit no serà ni meu ni de les pedres. En fi, ja m’ho sabreu dir quan tornareu a explicar-me com us va tot. Vingueu sempre que vulgueu, i si de passada podeu portar un bon pa de llavors o uns bolets collits al bosc, me fareu content.

L’Andreu va seguir escrupolosament les instruccions del Tomeu. Cada dia posava una nova pedra a l’ampolla, cada dia l’omplia i cada dia es bevia tot el contingut i res més que el contingut. Suposo que no cal ser físic ni matemàtic per saber què va passar: que a més pedres menys alcohol. I així, de mica en mica, l’Andreu es va desavesar de beure i va recobrar la salut, i amb ella el goig de viure, i les forces. I va tornar a trobar feina, i va millorar en tot, i va tenir una nova casa, senzilla però neta i alegre. I va tornar a anar de festes majors i de balls de diumenge, i va conèixer nova gent, i fins i tot va començar a festejar.

I amb aquestes noves distraccions, l’ampolla i les pedres van quedar en un racó de la seva cuina, i no trobava el moment de tornar a cal Tomeu. «Demà, demà... i també li duré un bon cistell ple de... o si no, aquell balancí, que li farà el pes...». I així va arribar que un dia, un dels seus antics companys se’l va trobar i va quedar ben parat de veure el canvi que havia fet el noi. L’Andreu, bondadosament, el va convidar a casa i li va explicar fil per randa com havia anat tot, sense amagar-se de res, i lloant les pedres del Tomeu i la seva forma de guarir. Aquell home, el Pòlit, no estava pas alcoholitzat però li donava massa a la beguda, i la dona no li callava. Quan va veure el bon passar de l’Andreu i va sentir de les seves noves esperances, li va demanar si ell també podria aprofitar-se de la saviesa del Tomeu i les seves pedres remeieres.

—I tant, company! Aquí les teniu, només heu de seguir les instruccions. Cada dia, una pedra a l’ampolla, l’ompliu i la beveu. Veureu que en poc temps tot canviarà! Només us demano que en acabar aneu a veure en Tomeu i li torneu les pedres, que són seves. Jo ja passaré aviat a portar-li un regalet.

I en Pòlit es va emportar ampolla i pedres, i posava cada dia una pedra més a l’ampolla i el que quedava d’espai s’omplia d’alcohol i ell se’l bevia, i de mica en mica, com l’Andreu, en Pòlit va deixar de beure tant i ja només feia que un traguinyol de Pasqua a Rams i n’estava força content, de tot plegat. I la seva dona, la Quima, satisfeta dels bons resultats de les pedres remeieres, el va enviar amb ampolla i saquet a cal seu germà, el Toni, que bevia tant i era tan borratxo que la dona i tot l’havia abandonat, farta d’aguantar el mal viure que li donava. La Quima volia que el Toni també deixés el seu vici; ja portava anys lluitant amb son germà sense aconseguir res i va pensar que ara era el moment.

Però, o en Pòlit no es va acabar d’explicar bé, o el Toni no el va saber entendre, o no va voler. Ell tirava les pedres l’ampolla, sí, i per tant bevia cada cop menys... de l’ampolla; quan s’havia acabat el que hi havia, seguia amb la bóta, i quan s’acabava la bóta, anava a la taverna fins que el feien fora a puntades de peu. I ell vinga a posar pedres i a l’ampolla no hi cabia ni una gota i el Toni seguia tan embriac com sempre.

La Quima va anar al cap d’un temps a visitar-lo, esperant trobar-se’l ben seré i feliç, i el que va passar és que va ensopegar el seu germà tirat per terra sense sentits, i l’ampolla que vessava de pedres, abandonada en un racó. Emprenyada, la Quima ho va agafar tot d’una revolada i se’n va anar com una Fúria cap a cal Tomeu.

Va picar a la seva porta i quan el Tomeu va sortir a obrir, el que va veure va ser una dona escabellada i rabiosa, a la que no coneixia de res, que li llençava als peus un pilot de pedres i li cridava:

—Aquí teniu aquesta merda de pedres! Ja us les podeu confitar! Lladre! Estafador!

La Quima va seguir bramant i xisclant una bona estona, posant per testimoni Déu i els àngels de com el Tomeu l’havia enganyat i ensibornat, fins que a la fi es va cansar i va marxar. Per sort, els veïns coneixien prou bé al Tomeu i no van fer esment de res, van decidir que era una boja i prou; sinó, la reputació del pobre home hagués quedat ben malmesa.

El Tomeu va recollir tot el que hi havia per terra, pensarós, i ho va guardar. No sabia qui era aquella dona enfurismada però va reconèixer ampolla i pedres. No havia tornat a saber res de l’Andreu, així que no tenia ni idea de si el seu tractament havia reeixit o no. Sospirant, va decidir que la propera vegada que donés un consell, l’envoltaria de misteri i a més, cobraria per avançat.


Arturo Borda. El Yatiri (1919).


 Imatge extreta de:
 Blog de Victor Montoya: El yatiri de Arturo Borda

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Cuesta abajo (y 3)

(continuación)

Charo siguió trabajando con su eficiencia de siempre, reía con las compañeras y lucía sus originales modelitos. Pero cuando ella y yo salíamos de la oficina, se cogía de mi brazo, y había días en que el trayecto que hacíamos las dos juntas hasta el metro pasaba en total silencio. A veces yo iba a preguntar, pero las palabras se me quedaban atragantadas. Me decía a mi misma que no quería hacer daño, pero en realidad, lo que no quería era saber. Un día la chica me susurró al oído éstas únicas palabras: «Mi pobre hermano es un yonki, no sé qué hacer, ¡y le quiero tanto!». No nos dijimos nada más. Desde entonces, nuestras despedidas se alargaron y a menudo nos decíamos adiós con un abrazo. Más de una vez me quedó mojada la manga de la chaqueta, vaya usted a saber de qué.

Mientras transcurrían los meses los rumores se extendían por la oficina. Eran frases sueltas, ecos que no parecían venir de ningún sitio. Cuchicheos. Palabras que pasaban a través de Charo como si ella fuera transparente. O incorpórea.

—Mi hermano me ha dicho que le ha visto llevando un cochazo, ¿de dónde sacará el dinero?
(…)
—Oye, ayer en la disco estaba pavoneándose con una chavala de lo más arrastrado. ¡Y no veas cómo iban! ¡Menudas pintas!
(…)
—Parece mentira, un tío que no sabe hacer la o con un canuto, y los humos que gasta.
(…)
—Me dijo la vecina que el otro día fue la poli a su casa, preguntando por él. Los padres dijeron que no sabían nada hacía días. Se enteró toda la escalera.
(…)
—Esto tenía que acabar mal, ¿no crees? Ya verás como está en un lío gordo.
(…)
—¿Sabes que le encontré el otro día? Creo que ni me conoció. Parecía un cadáver andante.
(…)
—Le han detenido y está en Cuatro Caminos. Parece que trapicheaba pero en serio, con armas y todo. ¡Imagínate! Esos pobres padres…
(…)
—Me han dicho que está muy mal. En la enfermería de la cárcel ya no podían cuidarlo. Creo que está en…
(…)
—Sí, una enfermedad horrible. La llaman de las tres “haches”: homosexuales, heroinómanos y hemofílicos. Dicen que es como un castigo de Dios para la mala gente.
(…)

Aquel día que tan bien recuerdo empecé mi jornada una hora más tarde que los demás. Era una triste mañana de invierno, nublada y gris; entré en la oficina y sólo vi que caras largas. Charo no estaba. Una de las chicas me dio la noticia en voz baja:

—Ha telefoneado un familiar de Charo, en su casa están destrozados. No ha sido ni capaz de llamar ella misma, con lo cumplidora que es.

La miré a los ojos y sólo pude murmurar: «¿Rubén?». La muchacha asintió.

Mientras intentaba organizar mi trabajo, y ponía y quitaba los mismos papeles a derecha e izquierda una y otra vez, entró el jefe en mi pequeño cubículo. Llevaba un expediente en la mano y su eterno puro maloliente colgado de los labios:

—Esto tiene que salir hoy mismo, y… ¿se puede saber qué le pasa, que está con esa cara?

—Lo siento, señor López, estoy muy disgustada. Supongo que ya sabe lo que ha pasado.

—Espero que no estará así por la muerte de ese individuo. Lo que más temo es que alguien comente que había trabajado aquí. ¡Toda la reputación de la empresa por los suelos por culpa de un deshecho humano! ¡Qué asco! Esas tontas que tengo en la oficina pretendían que todos debíamos ir mañana al entierro. Ni loco voy yo a mezclarme con esa gentuza, ni voy a permitir que lo hagan ellas. Al que falte mañana al trabajo le descuento el día, faltaría más. En cuanto a esa hermanita que nos colocó, buena pieza debe de ser. Cuando se digne aparecer por aquí le doy el aviso y en quince días a la calle. Ya encontraremos la manera de no indemnizarla, con decir que no cumple... ¿Para qué si no tenemos un abogado propio? Y otra cosa, no quiero volver a verla a usted, que es una persona como Dios manda, relacionándose con esa tal Charo o como se llame. ¿Está entendido?

Por un momento, en un relámpago, me vi a mi misma recogiendo mis cosas y marchándome altivamente del despacho para siempre jamás. Por un momento, en un relámpago, cerré la desvencijada puerta del antro con tanta fuerza que saltó la pintura barata como una cascada de insípida caspa mineral. Por un momento, en un relámpago, vi sus ojos incrédulos y el sofocón que le atacaba ante mi sorprendente actitud. Pero sólo fue un momento, un relámpago. Lo que en realidad hice fue bajar la cabeza para esconder mis lágrimas, tragarme mi orgullo y volver a los papelotes. ¡Bonitos estaban los tiempos para gestos y desplantes! Quien ha de pasar la vida solo, sin otro apoyo que una nómina pagada con escasez, no puede permitirse tener dignidad. Se la vendió al firmar el contrato. Por lo menos sé que no le contesté; amontoné como pude unos cuantos documentos en mi cartera, murmuré educadamente que tenía una visita y salí.

En la calle, había empezado a caer una lluvia fina, fría. No tenía fuerzas para abrir el paraguas, y un agua de gusto salobre me empapaba la cara y llenaba mi boca como si fuera hiel. Rubén y Charo. Charo y Rubén. Me paré en un semáforo. Intenté apoyarme en algo y puse la mano en una farola helada; a través de mi palma solo capté gélida indiferencia. Ni siquiera un arbolito había en aquel maldito barrio, ni vi ningún chucho al que acariciar. A mi alrededor sólo se oían comentarios alegres, invitaciones a cafés y copas, los hombres se daban de puñadas y empujones amistosos con un alborozo que yo no podía entender de dónde venía. Pronto lo supe. En la otra acera había un quiosco de prensa. Decenas de ejemplares de un periódico deportivo de gran tirada empapelaban mi campo de visión, en el que se multiplicaba un titular en letras enormes:

DÍA DE JÚBILO PARA TODA LA CIUDAD. ¡NUESTRO EQUIPO, CLASIFICADO!

Sí, a mi alrededor, mientras mi mundo se iba oscureciendo lentamente, la ciudad reía.




FIN


Caravaggio. Medusa (c. 1597)

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Cuesta abajo (2)

(continuación)

Un buen día, Rubén entró en la oficina acompañado de una chica jovencita y muy mona, aunque de aspecto algo tímido. El jefe nos llamó a todos a generala y una vez reunidos nos anunció que aquella era Charo, la hermana de Rubén, y que se incorporaba a la empresa para cubrir un puesto vacante de mecanógrafa. Le dimos la bienvenida con bastante cordialidad, pero ella apenas contestó a nuestras frases: se la veía más confusa que otra cosa. No le di mayor importancia. Pensé que si era como su hermano no haríamos gran cosa de ella.

Mi trabajo implicaba numerosas entrevistas fuera del despacho y justo entonces fueron a más; algunos días ni siquiera me daba tiempo de pasar por la oficina más que un corto rato, así que apenas la veía. Nadie me comentó nada y supuse que se desenvolvía sin problemas. Apenas llevaba la chica una semana en la empresa; un día en que yo casualmente volví a media mañana encontré en la zona reservada a los clientes un buen alboroto. Un hombre de mediana edad voceaba como un timonel de regatas mientras el jefe se parapetaba en su cubículo aparentando no estar y las empleadas se turnaban en intentar apaciguar al quejoso. A varias se les escapaba la risa y una de ellas me guiñó un ojo.

—¡Yo he pagado y merezco un servicio! ¡Si no, para qué me dijeron que lo podía sacar! ¿Eh?

—Lo sentimos, pero según el Ministerio, en el certificado de matrimonio no aparece esta señora que nos dijo, sino… mmmm Dolores Fernández Mo…

—¡Ese pendón no es mi mujer! Hace diez años que no la veo, me dejó más plantado que un ajo.

—Ya, pero, sintiéndolo mucho, con Maria Elena Gracia tampoco está usted casado.

—¡Lo estoy ante Dios! A ver si va a saber más su Ministerio que Dios.

—Lo está ante Dios, pero no ante el registro civil ¿qué quiere que le diga? Pase usted por la vicaría o el juzgado y verá como le apañamos un certificado…

—¡No puedo, joder, no puedo! La Lola, la muy pendón, se escapó y no he vuelto a saber de ella. Ahora, después de tantos años de ser feliz con mi Elena me piden un papel, nada, para el colegio de la niña, que es de monjas… ¡anda ya! Y me salen con éstas. ¿Y ahora qué hago yo?

Como no estaba en mi mano solucionar el desaguisado preferí entrar en el despacho. Iba distraída, maravillada del choque entre realidades divergentes que se estaba produciendo en aquel lugar tan anodino, cuando advertí que Charo estaba sentada a su mesa, sola. Permanecía inmóvil frente a la máquina de escribir mientras fijaba la vista en un papel en blanco puesto en el rodillo. Al mirarla con más atención me di cuenta de que estaba llorando. Me quedé asombrada y me acerqué a ella:

—Charo, ¿qué te pasa? ¿Tienes algún problema? ¿Te encuentras mal? ¿Puedo ayudarte?

Me miró con ojos acuosos, pero fue capaz de contestarme con claridad, aunque en susurros:

—El jefe me ha mandado escribir unas cartas. Se las acabo de presentar, pero he cometido varios errores y quiere que los rectifique. Hay que volver a mecanografiarlas todas.

—Bien, ya entiendo que no te haga gracia repetir el trabajo, pero…

—No es eso —dijo la chica—, no me importa hacer las cosas las veces que sea necesario hasta que estén bien, ni me disgusta trabajar. Lo que pasa es que mi hermano le dijo al jefe que yo sabía escribir muy bien a máquina, y como yo quería el trabajo le dejé mentir. ¡Pero no tengo ni idea! Hasta ahora he tenido suerte porque nada era urgente, lo iba escribiendo todo con dos dedos y ya está. Pero ahora sí se dará cuenta, porque me está esperando. No soy capaz de volver a hacer todo esto en poco rato. ¡Perderé este empleo, y lo necesito! No sé qué voy a hacer. ¡Qué vergüenza!

Charo se puso a llorar otra vez. Me conmovió muchísimo. En un momento me había dicho más de sí misma que otras personas en años de conversaciones baladíes. A mí no me controlaban el tiempo tan estrechamente como a los demás; el jefe ni siquiera sabía que yo estaba ya de vuelta en mi puesto, estaba demasiado escondido tras la miserable mampara de pino para darse cuenta de nada. Además, el marido doble estaba divirtiendo a buena parte del personal. Cogí las cartas y me llevé a Charo a mi mesa.

—Díctame —le dije—. Vamos a ver si en diez minutos está todo acabado.

La chica me miró por entre sus lágrimas con una expresión indescifrable, pero vino mansamente conmigo y al poco el trabajo estaba listo. Charo lo presentó, el jefe dio su visto bueno y la envió de vuelta con más cosas, pero ya sin tanta premura. Ella se paró ante mi puerta:

—Gracias, muchas gracias. No sé cómo te lo voy a pagar.

—De ninguna manera. Somos compañeras, ¿no? Pero mejor será que hagas un cursillo y te pongas al día.

—Ya me había dicho Rubén que eras una tía legal. Y que sepas que yo no olvido.

—Tonterías —sonreí—. Pero la verdad, yo también creo que tú eres una tía legal. Me parece que nos vamos a llevar bien.

No me equivoqué en absoluto. Charo resultó ser trabajadora, responsable, y además un encanto de chica, alegre y dicharachera. Representaba algo así como la otra cara de la moneda de su hermano. Tenía aquella simpatía y don de gentes que me habían conquistado, pero un temperamento en todo opuesto al de él. Consiguió hacerse un hueco en aquella especie de oficina siniestra, subió de categoría y se ganó, si no la amistad, al menos el respeto de los superiores —el que eran capaces de dar, que no era mucho— y el aprecio de sus compañeras. Una cosa que nos hacía a las dos mucha gracia era que habíamos nacido el mismo día, pero con veinte años justos de diferencia. Charo decía que yo era algo así como su otro yo, su personalidad más madura, lo que ella sería cuando llegara a mi edad.

No era una santa de altar. Andaba por ahí con un novio alto y musculoso con pinta de matón de barrio y pasaba los fines de semana de discoteca en discoteca. Pero curiosamente estaba en posesión de una elevada ética que le impedía cometer errores irreparables, y de grandes dosis de sentido común. Memorable fue el día en que apareció en el despacho con un vestido ligero de verano largo hasta la rodilla. Aunque ella no vivía lejos había tomado por costumbre acompañarme a la salida hasta la parada del metro, decía que así podíamos hablar cosas que no eran posibles ante las orejas enhiestas de las compañeras. Aquella tarde, y en medio de la santa acera, recogió la falda y con la ayuda de un cinturón se la subió tanto que casi dejaba ver la ropa interior, a la vez que mostraba al mundo un par de piernas estupendas y bien torneadas. Ahora estas cosas son de lo más corriente, pero en aquella época yo no había visto jamás una minifalda tan descarada. Más de un hombre que pasaba debió de dar un traspié. Me quedé boquiabierta:

—¡Charo! ¡Pero qué haces, criatura! Por poco te subes el vestido hasta el cuello…

—Este vestido es así —rió ella—, es como se lleva. Lo que pasa es que en el despacho no puedo presentarme con esta pinta, los clientes me tomarían por un putón y daría muy mala imagen. Pero a mí me gusta esta ropa. Yo para trabajar me contengo. ¡Tendrías que verme los fines de semana! El domingo pasado llevaba unas mallas de leopardo y una camiseta de agujeros que se me veía todo, como soy tan plana no me pongo sostén ¿ves? Pues estaba tan sexi que un tío viejo que me vio en el tren me ofreció hacer cine porno. Dicen que se gana un pastón, pero no sirvo para eso. No veas mis padres, pobres, si se enteraran. Prefiero currar en la ofi y que estén contentos. Con todo lo que están pasando…

—¿A qué te refieres? —Le dije— ¿Tenéis algún problema en casa?

—Rubén, tía, no sé qué le pasa. ¿No lo ves un poco raro últimamente?

—Más bien es que no lo veo. Antes hablábamos mucho pero ahora que lo pienso ya casi no nos decimos nada. Como tengo tanto trabajo y él pasa tantas horas en la otra oficina nos hemos distanciado un poco. ¿Tiene problemas con chicas, o con alguno de esos amigotes que gasta?

Charo se quedó silenciosa. Miraba nerviosamente a un lado y a otro y se veía claramente que no sabía cómo decirme lo que pasaba por su cabeza. Finalmente se decidió y empezó a explicarme los continuos cambios de humor de su hermano, que desaparecía durante fines de semana enteros y muchas otras noches ni siquiera iba a dormir. Que no sabían de donde sacaba el dinero que gastaba a manos llenas, visto que si tenía que salir de la nómina de López Hermanos dudaban que diera para tanto. Que se desmejoraba mucho y adelgazaba a ojos vistas. Que ya no quería hablar de nada con nadie de su familia y que no sabían ni con quién iba ni a qué. Que las discusiones violentas eran continuas. Que se temían lo peor... Me quedé horrorizada y decidí hablar con él al día siguiente sin falta.

Varias semanas atrás habían enviado a Rubén a trabajar a un despachito diminuto que le habian montado en un local a un tiro de piedra de la gestoría, tan lúgubre y destartalado que nadie lo quería ni dándole dinero encima; apenas había una mesa, dos sillas y un armario desvencijado, mientras que la iluminación iba a cargo de un fluorescente más parecido a un nido de polvo que a una fuente de claridad. Allí, en aquel cuchitril, pasaba solo toda la jornada. Cuando entré estaba sentado o más bien derrumbado en su silla. Rimeros de papeles desordenados se amontonaban en su mesa. Estaba fumando, pero no era tabaco. Me entró un mareo súbito y él apagó el canuto inmediatamente.

—Tía, lo siento, no sabía que la María te sentaba mal. Toma la silla, ya te doy un poco de aire.

—Rubén, estás como un cencerro. ¿Cómo se te ocurre tomar droga en el trabajo? Te van a despedir. Además he hablado con Julia, tu enlace, y me ha dicho que vas muy retrasado y que te equivocas mucho. Hemos de hablar, esto no puede ser.

—No pasa nada, tía, no te amontones por un poco de fumata. Lo que pasa es que voy corto de sueño ¿vale? Unos días malos los pasa cualquiera. Además los colegas no paran de… —se interrumpió.

—Rubén, vigila. Te estás metiendo en algo de lo que no vas a salir fácilmente. Piensa en tus padres, en tus hermanos, ¡en ti mismo! No te hagas esto.

—Así que Charito se ha ido de la lengua, ¿eh? Sólo falta que ponga un anuncio en el Diario de Avisos, la muy bocazas.

—Charo está muy preocupada por ti, y…

—Charo se está volviendo como una monja, es más tonta que mi abuela ¡y no es poco! Y tú no sufras tanto. Por un par de rayas el finde no hay para ponerse así.

—¿Pero cómo que un par de rayas? ¿Estás tomando cocaína? Por Dios, te vas a matar. ¿Qué va a ser lo siguiente? ¿El caballo?

—¿Yo, caballo? Con lo que me asustan las agujas. Yo no me pincho ni loco, te lo juro. Si cuando veo sangre me mareo. Oye, mira, son días que uno lo pasa mal, y un poco de alegría extra ayuda. Luego lo dejo ¿vale?

Vino una visita y me tuve que ir. No volvió a hablarme nunca más ni a salir conmigo a almorzar, y cuando me veía aparecer fingía estar muy atareado con el teléfono. Yo me sentía inútil, inefectiva, absurda. ¿Para qué servía mi amistad si ni siquiera era capaz de llegar hasta su corazón? Poco tiempo después se despidió de la empresa, según él, para ir a un trabajo mucho mejor en que ganaría más dinero.


(continuará)


 Caravaggio. Baco enfermo (c. 1593)

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Una autora, moltes mirades


Us presento a la pintora expresionista alemanya Paula Modersohn-Becker (1876-1907). En aquest autoretrat (Selbstbildnis am sechsten Hochzeitstag, 1906) la veiem embarassada de la seva filla Mathilde. Està satisfeta i orgullosa. A la seva obra podem trobar gran quantitat de quadres amb la temàtica de mare i fill o de nens sols. Va ser la cronista del creixement de la seva fillastra Elisabeth, a la que s’estimava molt i a qui va retratar molts cops, però anhelava ser mare ella mateixa i en els retrats que es va fer durant el seu embaràs es pot apreciar la seva felicitat. Dissortadament, Paula només va sobreviure divuit dies al naixement de la nena.

El que m’encanta especialment dels seus quadres són les mirades, els ulls dels seus protagonistes. Tot i que ella no estava gaire satisfeta del seu estil i pensava que li faltava tècnica anatòmica, tenia una gran sensibilitat per captar les atmosferes que els personatges retratats escampaven al seu voltant, i els seus ulls i posats ens parlen colpidorament del seu estat anímic. Va ser una gran pintora, però poc coneguda fora dels països de parla alemanya.

Per això em permeto deixar-vos aquí dues petites mostres més del seu talent. La seva obra es troba repartida en diferents museus alemanys, entre ells la Hamburger Kuntshalle d’Hamburg y el Paula Modersohn-Becker Museum de Bremen.


La vella camperola (Alte bäuerin, 1903)

















Autoretrat amb camèlies (Die Malerin mit Kamelienzweig,1907)

















Si per cas us interessa aquesta artista, podeu trobar una primera aproximació a la wiki, a Paula Modersohn-Becker, on us enllaçaran a d'altres llocs web especialitzats. Això sí, gairebé tot el que hi ha està en anglès o alemany.