En llengua castellana

El castellà és la meva llengua materna, la llengua que es parlava en el si de la meva família. Així i tot, la meva àvia, nascuda i criada a Madrid, va insistir en què, ja que vivíem aquí, tots havíem de conèixer i respectar el català. Aquest idioma estava prohibit a l’escola durant la meva infantesa, però durant els anys seixanta es van començar a publicar revistes infantils com el Cavall Fort i el Patufet, i a casa les compraven perquè jo m’acostumés a llegir-lo, ja que no a parlar-lo. Tampoc no tenia amb qui, però la mare deia que “el saber mai no ocupa lloc” i que aprendre un altre idioma segur que no em faria cap mal ni cap destorb, per prohibit que estigués.

Va ser així com als catorze anys em vaig convertir en l’únic alumne de la meva escola capaç de llegir en veu alta, davant de tota la classe, La vaca cega de Maragall. El professor, que portava poc temps a la nostra ciutat, va tenir la curiositat de sentir com sonava aquella llengua “exòtica”, i no sé si realment era només jo qui ho sabia llegir o potser només l’única que s’hi va atrevir. Ves a saber. Segurament el meu accent era desastrós, però, què hi fa? L’orgull que vaig sentir aleshores mai no m’ha abandonat.

Amb els anys, la llengua catalana em va adoptar, em va fer seva, em va donar nous horitzons i nous coneixements, i ara és tan meva com ho és també el castellà, i jo sóc tan parlant de la una com de l’altra. El coneixement d’altres llengües a més de la teva et dóna una riquesa d’expressió i de conceptes que no es pot comparar amb res. Potser penso així per influència de la meva políglota i multiracial família, on qui més qui menys utilitza tres idiomes o més. És un autèntic plaer llegir un poema o un relat en la llengua original en què va ser concebut, copsar les diferències subtils entre una i altra visió del món. Cada llengua ens mostra un punt de vista, fruit de la seva pròpia història. Qui pot pensar, realment, que no té importància la mort de les llengües?

És més còmode, és clar, cenyir-se només a una. Però com tot, en els jocs de miralls la realitat es multiplica, és torna polidimensional, no lineal. Es converteix en una visió fascinant. Què importen les dificultats?

Precisament per això, per donar una empenta i un vot de confiança al català, em vaig proposar que el meu bloc tingués com a llengua bàsica a la meva estimada llengua adoptiva, però sense bandejar el castellà, aquest preciós idioma que vaig mamar juntament amb els primers flocs de vida. Per això, de quan en quan, trobareu poemes o relats d’altri, i algun que altre de meu, en llengua castellana.

Requiem de madre

A un olmo seco

Manrique: Coplas por la muerte de su padre

Epopeya de Edipo de Tebas

Mi amigo el bolsillo (1)

Mi amigo el bolsillo (y 2)

El sí de las niñas

Canta, cigarra - Como la cigarra

Nocturno

Fin de viaje

Memorias de un oso

Cuesta abajo (1)

Cuesta abajo (2)

Cuesta abajo (y 3)

Incidente en el Berna

Qué importa el nombre (1)

Qué importa el nombre (2)

Día de la Madre

Cólera (1)

Cólera (y 2)

Dos fragmentos de Tagore

Visión

Écfrasis

Sin derecho a apelación

Cursilada