N'hi ha que parlen de déu

En aquests dies de falsa religiositat, embafats de misticisme de grans magatzems, potser seria bo que reflexionéssim una mica; ja que tant es parla del "fill de Déu" -i la gran majoria ni saben de què estan parlant-, podríem preguntar-nos qui és, o qui pot ser, aquest déu. Aquí teniu uns quants textos sobre Déu (o si voleu, déu), que es troben entre els meus preferits.


Com parlen


Un filòsof occidental d'origen jueu

(...) La persona veritablement religiosa (...) no prega per res, no espera res de Déu, no estima Déu de la mateixa manera que un infant estima el seu pare o la seva mare, ha adquirit la humilitat necessària per a percebre les seves limitacions, fins al punt de saber que no sap res de Déu. Per a ell Déu esdevé un símbol en el qual l’home (...) ha expressat la totalitat del que s’esforça a aconseguir, el reialme del món espiritual, de l’amor, de la veritat i de la justícia (...). Considera que la seva vida no té valor sinó en la mesura en què dóna l’oportunitat d’arribar a un desenvolupament cada dia més complet dels seus poders humans. (...) No parla de Déu, ni tan sols menciona el seu nom. Estimar Déu (...) voldria dir llavors l’anhel d’aconseguir la plena capacitat d’estimar per a la realització del que “Déu” representa en un mateix.

(...) En cada individu, la natura del seu amor a Déu correspon a la natura del seu amor a l’home.

Erich Fromm: L'art d'estimar (The Art of Loving - 1956)

(si voleu llegir-ne un fragment més extens, en aquest mateix bloc, cliqueu Fromm (2). L'amor a Déu)


Una teòloga cristiana

Un Déu personal es pot convertir en una pesada càrrega. Pot ser un simple ídol esculpit a la nostra pròpia imatge, una projecció de les nostres necessitats, temors i desigs il·limitats. Podem donar per suposat que ell estima el que nosaltres estimem i odia allò que odiem, i atribuir-li els nostres prejudicis en lloc de fer que ens exigeixi la seva superació. Quan ens sembla que no és capaç d’evitar una catàstrofe o que fins i tot desitja una tragèdia, podem arribar a pensar que es insensible i cruel. Creure que un desastre és voluntat de Déu pot portar-nos a acceptar coses que són fonamentalment inacceptables.(...) Un Déu personal, doncs, pot ser perillós. En lloc de fer-nos superar les nostres limitacions, “ell” ens pot servir d’estímul perquè ens hi acostumem; pot fer-nos tan cruels, insensibles, autosuficients i parcials com sembla que “ell” és. En comptes d’inspirar la misericòrdia que ha de caracteritzar qualsevol religió desenvolupada, “ell” ens pot exhortar a jutjar, condemnar i marginar. Sembla, doncs, que la idea d’un Déu personal només pot ser que un estadi en la nostra evolució religiosa.

Aquells que hem patit una experiència dura amb la religió en el nostre passat descobrim com és d’alliberador desfer-nos del Déu terrible de la nostra infantesa. És meravellós no haver d’encongir-se de por davant d’una deïtat venjativa que ens amenaça amb la condemnació eterna si no complim les seves normes. Gaudim d’una nova llibertat intel·lectual i podem seguir ardidament les nostres pròpies idees sense cap necessitat de caminar a les palpentes al voltant de difícils articles de fe mentre sentim tothora una depriment pèrdua d’integritat. Ens imaginem que la deïtat cruel que vam experimentar és l’autèntic Déu dels jueus, els cristians i els musulmans, i no ens adonem que és senzillament una aberració desafortunada.

Karen Armstrong: Una història de Déu (A History of God - 1993)


Un poeta alemany del Romanticisme

Els homes tracten Déu com (...) si no fos gairebé una altra cosa que un seu semblant. (...) Arriba a ser per a ells, i especialment per a la gent d'església que sempre porten el seu nom a la boca, un simple vocable, una paraula de costum amb la qual no expressen la més mínima idea. Si estiguessin penetrats per la grandesa de Déu, callarien, i per respecte, s'abstindrien d'anomenar-lo.

Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)


Un filòsof i poeta hinduista

«Deixa ja aquesta salmòdia, aquest cantussejar, aquest passar i repassar rosaris. A qui adores, digues, en aquest fosc racó solitari del temple tancat? Obre els ulls, mira, el teu Déu no és pas davant teu!

»Déu es troba on el pagès llaura la terra dura, on el picapedrer colpeja la pedra; està, amb ells, en el sol i en la pluja, el vestit ple de pols. Despulla’t del mantell sagrat i baixa amb el teu Déu a la terra polsegosa!

»Llibertat? On vols trobar la llibertat? No s’ha lligat ell mateix, ple d’alegria, a la Creació? Sí, ell està lligat a tots nosaltres per sempre!

»Surt del teu èxtasi, deixa’t de flors i d’encens! Què importa si la teva roba s’omple de taques o s’esparraca? Ves al seu encontre, posa’t al seu costat, i treballa, i que suï el teu front!»

Rabindranath Tagore: Gitanjali - 1913


Un astrònom francès, creient espiritista

La ignorància havia humanitzat déu (...). El Ser suprem, creat a imatge de l'home, veu actualment aquesta imatge esborrar-se de mica en mica per deixar al seu lloc una realitat sense forma (...). El mot mateix (déu) amaga una idea incompleta, i caldria poder parlar de déu sense anomenar-lo (...). Una gran part d'aquells que diuen creure en déu imaginen aquest ésser desconegut com un home superior, assentat en alguna banda més amunt dels nostres caps, i des d'allà presideix les accions terrestres -està dotat d'una vista excel·lent, d'una oïda no pas menys perfecta, porta les regnes del món, i, si fa falta, crida a un àngel que estigui de servei a fi d'enviar-lo a posar a punt qualsevol mecanisme una mica rovellat-.

(...) La història de la idea de Déu entre els homes ens ensenya que aquesta idea es va relacionar amb l'estat intel·lectual de les nacions i dels seus legisladors, el moviment de les civilitzacions, la poesia dels climes, la raça dels habitants, la data en què van florir els diferents pobles, els progressos de l'esperit humà; i si recorrem el curs de les edats, assistim successivament a les decadències i tergiversacions d'aquesta idea.

Camille Flammarion: Déu a la Naturalesa (Dieu dans la nature - 1869)


Un cantautor de Guissona

Tants i tants planetes com hi ha al cel
Tants i tants estels com hi ha dins teu
Som de tantes formes
Com hi ha estels
Som de totes formes
Partícules de déu

Des dels teus pits
Fins als meus dits
Des dels seus punys
Fins als teus ulls
Des del teu plor
Fins al seu do
Des del teu vol
Fins al meu dol
Som partícules
Som partícules
Som partícules de déu

Joan Pons, "El Petit de Cal Eril": Partícules de déu I i II - 2010


I ara, cadascú pot posar a continuació el que cregui més convenient: que no en té idea de què o de qui pot ser déu, que n'està seguríssim de la seva existència, o que pensa que no n'hi ha cap, de déu, i que es tracta d'un concepte obsolet. Allò que realment importa és haver-se aturat a reflexionar ni que sigui per un instant, i no deixar-se emportar per la marea de conformisme. Pensar per un mateix és un exercici molt i molt saludable!

Contemplant Lavender Mist. Number 1 (Jackson Pollock, 1950)

Imatge trobada a http://www.beatmuseum.org/pollock/jacksonpollock.html#paintings

És un bon símbol de com cada un de nosaltres s'apropa al Misteri.

Fromm (2). L'amor a Déu

Erich Fromm, psicòleg social, psicoanalista, filòsof i humanista alemany del segle XX, va ser – entre moltes altres coses - un crític de la societat de consum i de les religions establertes. Del seu magnífic llibre L’art d’estimar (1956) he extret aquests pocs fragments del capítol sobre l’amor a Déu (un dels més llargs de l’obra). Qui de veritat es pregunti sobre el significat de la religió, aquell que es miri a si mateix per esbrinar en què creu realment, en quina és (si existeix) la seva dimensió espiritual, que llegeixi en la seva versió complerta aquest text tan inspirat, tan humà, tan enriquidor. No trobarà desperdici.


L’amor a Déu té tants aspectes i qualitats diferents com l’amor a l’home. En totes les religions teístes (...) Déu representa el valor suprem, el més desitjable. D’aquí ve que el significat específic de Déu depengui del que és més desitjable per a una persona determinada.

(...) En els començaments de la història humana l’home (...) s’aferra als lligams primaris (el món dels animals i dels arbres)(...) Moltes religions primitives són manifestacions d’aquest estadi de desenvolupament.

(...) En un estadi posterior de l’evolució (...) transforma el producte de la seva pròpia mà en un déu. Aquest és l’estadi de l’adoració dels ídols fets de fang, d’argent o d’or.

(...) En un període posterior l’home dóna als seus déus la forma d’éssers humans (...) l’home ha esdevingut més conscient d’ell mateix i ha descobert que l’home és la “cosa” més digna i més elevada del món. En aquesta fase trobem dues dimensions: l’una fa referència al caràcter masculí o femení dels déus, l’altra al grau de maduresa aconseguit per l’home.

(...) L’amor de la mare no podem controlar-lo ni adquirir-lo, es basa en la igualtat. En les religions matriarcals tots els homes són iguals, ja que tots són fills d’una mare, ja que tots són fills de la Mare Terra. (...) En la fase patriarcal la mare és destronada de la seva posició i el pare esdevé l’Ésser Suprem. L’amor paternal imposa exigències, estableix principis i lleis, i l’amor envers el fill depèn de la seva obediència a aquestes demandes. (...) L’aspecte patriarcal em fa estimar Déu com un pare, suposo que és just i sever i que m’elegirà com a fill predilecte. En l’aspecte matriarcal estimo Déu com una mare omnímoda, sé que (...) no estimarà cap dels seus fills més que a mi, que em redimirà, em salvarà, em perdonarà. (...) El meu amor a Déu i l’amor de Déu per mi són inseparables.

En l’evolució d’un amor madur trobem, en els inicis, un Déu despòtic, gelós (...) En una segona fase Déu està lligat no només per les seves promeses sinó pel seu propi principi de justícia. Déu es converteix en un símbol dels seus principis: justícia, veritat i amor; deixa de ser una persona i esdevé el símbol del principi d’unitat subjacent a la multiplicitat del fenòmens. Déu no pot tenir cap nom. Un nom pressuposa sempre una cosa (...) quelcom de finit. ¿Com pot tenir nom, Déu, si no és ni una persona ni una cosa?

Posteriorment no es dóna a Déu cap mena d’atribut positiu. Si diem que és savi, poderós, bo, implica que és una persona; tot el que puc fer és dir el que Déu no és. Com més conec el que Déu no és, més tinc un millor coneixement de Déu.

(...) Arribarem a una conclusió: no mencionar en absolut el nom de Déu, no parlar sobre Déu. Llavors Déu esdevé (...) allò que no te nom, un balboteig inexpressable que fa referència a la unitat subjacent a l’univers fenomènic, a la raó de tota existència; Déu esdevé veritat, amor, justícia. Déu és jo en la mesura en que jo sóc humà.

(...) La persona veritablement religiosa (...) no prega per res, no espera res de Déu, no estima Déu de la mateixa manera que un infant estima el seu pare o la seva mare, ha adquirit la humilitat necessària per a percebre les seves limitacions, fins al punt de saber que no sap res de Déu. Per a ell Déu esdevé un símbol en el qual l’home (...) ha expressat la totalitat del que s’esforça a aconseguir, el reialme del món espiritual, de l’amor, de la veritat i de la justícia (...). considera que la seva vida no té valor sinó en la mesura en què dóna l’oportunitat d’arribar a un desenvolupament cada dia més complet dels seus poders humans. (...) No parla de Déu, ni tan sols menciona el seu nom. Estimar Déu (...) voldria dir llavors l’anhel d’aconseguir la plena capacitat d’estimar per a la realització del que “Déu” representa en un mateix.

(...) En cada individu, la natura del seu amor a Déu correspon a la natura del seu amor a l’home.

Fromm (1). L'amor a un mateix

Erich Fromm, psicòleg social, psicoanalista, filòsof i humanista alemany del segle XX, va ser – entre moltes altres coses - un crític de la societat de consum i de les religions establertes. Del seu magnífic llibre L’art d’estimar (1956) aquí tenim uns pensaments extrets del capítol sobre l’amor a si mateix.

Si estimar el proïsme com a mi mateix és una virtut, deu ésser també una virtut – i no un vici – estimar-me a mi mateix, ja que sóc també un ésser humà. No hi ha cap criteri humà en el qual jo no sigui inclòs. (...). L’amor a si mateix està inseparablement connectat amb l’amor per qualsevol altre ésser.

L’amor genuí és una expressió de la productivitat humana i pressuposa cura, respecte, responsabilitat i coneixement. No es un “afecte” en el sentit que algú ens afecti, sinó un esforç actiu arrelat en la pròpia capacitat d’estimació que tendeix al creixement i a la felicitat de la persona estimada.

L’afirmació de la vida, de la felicitat, del creixement i de la llibertat propis, està arrelada en la pròpia capacitat d’estimar (...). Si un individu és capaç d’estimar productivament, s’estima també a si mateix; si solament estima els altres, no pot estimar de cap manera.

L’egoisme i l’amor a si mateix no solament no són idèntics, sinó que realment estan en oposició (...) les persones egoistes (...) no són capaces d’estimar-se elles mateixes.

La persona “generosa, que no desitja res per a ella mateixa”, que “sols viu pels altres”, és un altre individu incapaç d’estimar-se, se sent orgullós de no considerar-se important (...) malgrat la seva generositat, és infeliç i (...) les seves relacions amb els seus íntims no són satisfactòries.

Quant a l’efecte que la “mare generosa” de la nostra cultura exerceix sobre els seus fills (...) l’efecte de la seva generositat no correspon de cap manera al que ella esperava. Els nens no mostren la felicitat de les persones que estan convençudes que són estimades: estan angoixats, tensos, temerosos de la desaprovació materna i preocupats per respondre a les seves esperances (...) la generositat de la mare impedeix que els fills la critiquin. Se’ls col•loca sota l’obligació de no desil•lusionar-la, se’ls ensenya a no gaudir de la vida sota la màscara de la virtut.

El que millor condueix l’infant a l’experiència de la joia, de l’amor i de la felicitat, és l’amor d’una mare que s’estima a ella mateixa.