Així comencen el meus favorits (I)

 

65 anys de llibres. Llegir em fa feliç.
I espero seguir llegint molts, molts anys.

Vaig veure fa uns dies, en un canal de YouTube dedicat als llibres i la literatura, un vídeo on s'explicaven "començaments de novel·la" inoblidables, podríem dir que gairebé imprescindibles, d'una sèrie de llibres preferits pel ponent. Amb molta satisfacció en vaig reconéixer alguns, i d'altres no els havia llegit o no recordava com començaven. 

Val a dir que la idea em va agradar, i he decidit fer una col·lecció de posts dels meus preferits, amb el seu començament, i acompanyats d'un petit comentari. I en algun cas potser d'un petit fragment significatiu.

I allà van, a veure com queda, tot plegat. L'ordre és totalment al·leatori, i depèn més de la disponibilitat del llibre en qüestió a fi i efecte de poder consultar l'inici (que no sempre recordo amb exactitud, és clar) que de cap altra consideració.

I una puntualització important: no tinc cap pretensió que es tracti d'obres mestres ni que canviïn la vida de ningú. Simplement, em van agradar.

Fins i tot els déus (The Gods Themselves) part II - Isaac Asimov (1974)

Edició en català de l'any 1985

Una imatge del para-món. Odeen, Dua i Tritt, tots tres Éssers Tous, 
en procès de fusió

       "Dua no tingué problemes en deixar els altres. Ella sempre esperava problemes..."

Aquesta frase és la primera de la segona part d'aquesta novel·la. La part, val a dir, més ben construïda i que l'ha feta famosa. I això sense menysprear la primera i tercera part, que són ben interessants. Totes tres encaixen a la perfecció i donen el missatge que pretenia Asimov de forma ben clara. Aquí estan els límits de la ciència, l'ambició, l'estupidesa dels pretesament intel·ligents, i l'egoïsme exacerbat.

Realment, Asimov, tot i que amè i molt interessant per molts conceptes, no era pas un autor de Premi Nobel de Literatura. Per això aquest començament potser no ens dirà res, però va significar la meva entrada en aquest para-món tan especial i enigmàtic, aquest món habitat només per dues espècies: els Éssers Durs i els Éssers Tous. És una lectura realment fascinant, que de cap manera vols deixar. Vols entendre què passa, qui són, què volen.

I un fragment de la primera part ja indica per on van els trets. A un laboratori on treballen en una nova font d'energia interdimensional que rep el nom de La Bomba, els arriba aquest missatge des del món paral·lel -que ells anomenen el para-món- que col·labora amb ells (ja havien rebut algun missatge on deia BOM BA DO LEN TA):

        "(...) Lamont (...) agafà la xapa i la mirà. No hi ha havia puntuació:

BOMBA NO PARAR NO PARAR NOSALTRES NO PARAR BOMBA NOSALTRES NO SENTIR PERILL NO SENTIR NO SENTIR VOSALTRES PARAR SI US PLAU PARAR VOSALTRES PARAR AIXÍ NOSALTRES PARAR SI US PLAU VOSALTRES PARAR PERILL PERILL PERILL PARAR PARAR VOSALTRES PARAR BOMBA

        -Déu meu, semblen desesperats."

A mi, se'm va posar la pell de gallina.

Senzilla de llegir, però amb molt de sentit i una gran conclusió.

Adiós, Cordera. Leopoldo Alas "Clarín" (1893)

   

Conjunt escultòric Adiós, Cordera a Oviedo.
(Font: Wikipedia)

 "¡Eran tres, siempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera. El prao Somonte era un recorte triangular de terciopelo verde, tendido, como una colgadura, cuesta abajo por la loma. Uno de sus ángulos, el inferior, lo despuntaba el camino de hierro de Oviedo a Gijón. Un palo del telégrafo, plantado allí como tendón de conquista con sus jícaras blancas y sus alambres paralelos a derecha e izquierda, representaba para Rosa y Pinín el ancho mundo desconocido, misterioso, temible, eternamente ignorado."

Amb aquest començament tan simple entres dins un dels contes més colpidors que he llegit. No tant pel què diu directament, com per allò que insinua i se'n dedueix. Aquí no trobaràs descripcions terribles de sentiments dolorosos ni desmais ni altres expressions similars. Són amb prou feines sis pàgines, intenses i punyents. I un final que mai no he oblidat.

"En las vibraciones rápidas, como quejidos, creía oir, muy lejana, la voz que sollozaba por la vía adelante:

        -¡Adiós, Rosa!... ¡Adiós, Cordera!"

Un text excel·lent. No per res el va escriure un dels millors autors en castellà del segle XIX.

El club Dumas, Arturo Pérez-Reverte (1993)

Làmina nou del llibre Las nueve puertas

"Me llamo Boris Balkan y una vez traduje La Cartuja de Parma. Por lo demás, las críticas y resenciones que escribo salen en suplementos y revistas de media Europa, organizo cursos sobre escritores contemporáneos en las universidades de verano, y tengo algunos libros editados sobre novela popular del XIX. Nada espectacular, me temo; sobre todo en estos tiempos donde los suicidios se disfrazan de homicidios, las novelas son escritas por el médico de Rogelio Ackroyd, y demasiada gente se empeña en publicar doscientas páginas sobre las apasionantes vivencias que experimenta mirándose al espejo."

Prego no confondre aquest text amb la versió que es va fer al cinema amb el títol La novena puerta. La pel·lícula amb prou feines si ens presenta la meitat de l'argument (tergiversada), i es deixa la part més divertida: tot el referent al club Dumas i Els tres mosqueters.

Si has gaudit amb les obres de Dumas, si t'agraden els llibres en general, les històries de misteri i resolució d'assassinats, i les obres d'ocultisme i secrets, aquesta és la teva novel·la, perquè hi surt de tot. A més, la menció que es fa a l'inici dient que les novel·les les escriu el metge de Roger Ackroyd no és pas gratuïta, ja te n'adonaràs en seu moment. I si no saps de què va la referència, no perdis el temps i llegeix ja L'assassinat de Roger Ackroyd  de l'Agatha Christie. Si més no, sabràs de què va la cosa.

A més, té unes il·lustracions fantàstiques, unes que estan reproduïdes de la primera edició d'Els tres mosqueters, i les làmines del famós i perseguit Las nueve puertas del Reino de las Sombras. Tot plegat perquè t'ho passis d'allò més bé.

I el final:

"Reía entre dientes, como un lobo cruel, cuando inclinó la cabeza para encender el último cigarrillo. Los libros gastan este tipo de bromas, se dijo. Y cada cual tiene el diablo que merece."

No, no penso pas explicar-lo. S'ha de llegir per saber a què es refereix amb aquesta darrera picada d'ullet.

I he de dir que és el llibre que més m'agrada i que trobo més encertat d'aquest autor, i amb diferència.

Personalitats en conflicte (literatura i cinema - II)

 

Pu Yi, darrer representant de la dinastia manxú Qing,
en un retrat oficial com a emperador de Manxukuo

Avui toca la segona part de les personalitats en conflicte, que he triat entre diversos personatges literaris/cinematogràfics, i dos de reals dels que s'ha fet pel·lícula: Pu Yi, el darrer emperador de Xina, i Chris Costner-Sizemore, una artista nord-americana que va patir trastorn dissociatiu de la personalitat.

Edward Rochester (Jane Eyre, Charlotte Brontë, 1847)

Va ser la primera novel·la gòtica que vaig llegir, i segueix sent la que més m'agrada, amb tots els respectes per Cims borrascosos i d'altres similars. I, és clar, els seus personatges em van enamorar. Si les noies ja són excel·lents (Jane Eyre és un caramel de dona, la senyora Fairfaix un encant, Adèle Varens una coseta tendra, Miss Temple una persona en qui confiar...) tenim com a contrapartida dues figures masculines de primera categoria: Edward Rochester i St. John Rivers. Estan tan ben descrits i són tan potents que es fan inoblidables. 

És evident que St. John té el paper menys agraït, però no oblidem que són les seves paraules les que tanquen l'obra i en fan la conclusió. Aquest home de cor bondadós però d'exterior fred, tancat i barrat en el seu sentit del deure, esclavitzat per la seva pròpia voluntat, renuncia a tot pel que ell creu que és el correcte, el què ha de fer. I no vacil·la en donar la vida. No és una figura gaire simpàtica ni atraient, però així i tot Jane té amb ell un deute enorme de gratitud i li professa un afecte ben sincer. I en un moment donat s'arriba a plantejar dedicar-se a ell en cos i ànima. I vaig trobat ben atrevit per l'època quan Jane afirma que "pensaria que el petó de St. John era bonic, sinó hagués tingut tan presents els que em feia l'Edward". Per la primera meitat del segle XIX i escrit per una dona...

Quant a Edward, ja en la primera lectura em va impressionar d'allò més. Aquest caràcter tancat i sorrut, l'exterior fosc i el contrast amb la seva benignitat (de vegades), comprensió (amb segons qui), bonhomia (depèn de com), estil i coneixement del món, ens intrigarà des del primer moment. Per què, et preguntes, un home que ho té tot -diners, respecte dels altres, salut, intel·ligència, cultura, sensibilitat, i fins i tot bon cor... -, pot presentar aquest tarannà tan difícil, tan variable i alguns cops fins i tot violent? Sí, és clar, al final ho entendràs. I el millor és fer una relectura per, sabent ja tota la història, analitzar el seu comportament. I aquí, Charlotte Brontë realment va fer una feina excel·lent per mostrar-nos les contradiccions, les bondats i els odis d'Edward. Els seus bruscos rampells tenen explicació, res del que veurem en aquest personatge és gratuït. Cap escena està de més, tot té el seu significat profund.

Per altra banda, la seva alegria és espontània i encomanadissa. Estima la Natura, l'art, li agraden les persones sinceres. Com algú així ha caigut en el que ell anomena "la meva degradació": joc, dones i quelcom, no massa, de beguda? L'escena de les compres, quan s'han de casar, és preciosa. Està entusiasmat; fill de la seva classe social, vol comprar metres i més metres de roba, vol encarregar desenes de vestits, vol treure les joies de la família i modernitzar-les... Busca totes les maneres possibles per fer que Jane se senti estimada i feliç. I a ella no li calen aquestes coses materials, en té ben bé prou amb adonar-se de com ell n'està, d'enamorat.

L'excel·lent actor britànic Toby Stephens broda literalment
el paper d'Edward Rochester en aquesta versió de la BBC (2006)

Se n'han fet un munt de versions, d'aquest llibre, en cinema i TV, pel·lícules i sèries. El paper d'Edward ha estat adjudicat a actors tan rellevants com Timothy Dalton, Michael Fassbender, William Hurt, George C. Scott, Orson Welles i uns quants més, però jo em quedo amb Toby Stephens. 

Crec que Stephens (fill de la fantàstica Maggie Smith) atorga a Edward una quantitat increïble de matisos, de somriures sobtats, de mirades que comencen d'una manera i acaben d'una altra. Té l'edat justa i la caracterització és insuperable i ell ha connectat perfectament amb el personatge. I a més va tenir una química increïble amb l'actriu que feia de Jane, Ruth Wilson, una actriu no gaire guapa (així ha de ser el personatge) però que treballa d'allò més bé. Junts fan una parella meravellosa. I acabaràs amb desitjos de que tots dos siguin totalment feliços l'un amb l'altre. 

Tranquils, que tot acaba bé. Patint una mica (no seria una novel·la gòtica, si no), però amb final feliç per a tots els que ho mereixen. Què carai, ja toca, de quan en quan, oi?

El jove Marsh (L'ombra sobre Inssmouth, H.P. Lovecraft, 1936)

No, en contra del que pugui semblar, jo no sóc aficionada a la literatura de terror. Però Lovecraft entra, per al meu gust, en una altra categoria. No és terror d'espantar, no són ensurts de portes que s'obren i es tanquen, i esquelets que ballen, no és Stephen King (i no hi tinc res en contra, però poques obres seves m'acaben de fer el pes). 

Lovecraft era, abans que res, un grandíssim escriptor, només que dominat per una psique inestable, per estranyes pors i per idees classistes, esnobistes i racistes. Té contes i novel·les extraordinaris, suggerents, misteriosos. I no són repetitius, la repetició de temes ve més aviat dels seus seguidors, que van reelaborar i continuar molts dels seus relats, atorgant una mena de dejà vu a les historietes de Cthuluh i companyia, que d'entrada eren ben originals.

Si he de recomanar alguna obra, ho faria, sens dubte, amb Les muntanyes de la bogeria, una aventura increïble en mig de l'Antàrtida; El color que va caure del cel, aquesta, sí, farcida d'esdeveniments que es van complicant de forma insidiosa, que s'intensifiquen a poc a poc fins que et deixen enfonsat en l'horror. I aquesta L'ombra sobre Innsmouth, que comença com un senzill relat del viatge d'un estudiant i que acaba... El final és fabulós, inesperat.

Aquesta imatge que combina els trets de Lovecraft amb
part del seu imaginari podria ser una bona representació
dels dubtes i l'evolució personal del jove Marsh

No sabrem mai el nom del nostre narrador. És un jove acabat de graduar, que aprofita les seves primeres vacances d'adult per recórrer les poblacions de la costa de Nova Anglaterra. La família de la seva mare havia viscut allà, i tot que no conserva llaços de parentesc, vol esbrinar, per jutjats i arxius, qui eren els seus avantpassats. Li atorgo el cognom Marsh perquè, al final, descobrirà que pertany a aquest clan, d'activitats sospitoses i costums estranys. I finalment, allò que ell, aterrit, ha jutjat i condemnat, aquelles activitats que ha denunciat a les autoritats, és la seva mateixa herència. Ell porta en la seva sang la mateixa tara i comparteix el seu destí. I un cop que ho accepta, deixa d'infondre-li terror i s'hi lliura amb tot el convenciment.

I és clar, quan acabes de llegir, no saps si tots aquells deliris són veritat, o si la seva ment, trasbalsada i progressivament deteriorada, com la del seu cosí tancat al sanatori, està al·lucinant i tot acaba d'una forma prosaica, en un suïcidi en el mar. Tant de bo pogués expressar millor com em va impressionar i com de bona trobo aquesta novel·la.

No s'han fet, que jo sàpiga, versions acceptables d'aquesta obra per a cinema o TV. D'El color que va caure del cel van estrenar una película horripilant, Color out of Space (2019). I no dic horripilant perquè fes por (no en fa, en absolut) sinó de mal feta que està i mal interpretada, i plena de disbarats, amb un guió demencial. En resum, si més no de moment, millor fugir de qualsevol versió filmada de les obres de Lovecraft.

Kanbei, Kikuchiyo, Sichiroji, Katsushiro, Heiachi, Kyuzu i Gorobei (Els set samurais, Akira Kurosawa, 1954)

Vet aquí una pel·lícula boníssima. Com vaig llegir en alguna crítica, potser només se li pot retreure la tirada que tenen els actors japonesos cap al crit exagerat, però això simplement és l'expressió d'un tarannà diferent del nostre, d'una cultura arrelada en altres convencions.

Així i tot, hi ha quelcom d'universal en aquest grup de guerrers, dels vells als joves, que per quatre plats d'arrós arrisca (i perd) la vida per defensar uns camperols. L'ètica, la justícia, el valor, el propi coneixement, el desafiament... tenen més pes en aquests homes que el pagament que hauríen de rebre. I cadascun d'ells és ben diferent: de la serenitat i el lideratge de Kanbei (un fantàstic Takashi Shimura) al valor esbojarrat i la impulsivitat de Kikuchiyo (Toshiro Mifune, molt extremós); de la innocència i la inexperiència de Katsushiro (Isao Kimura) a l'habilitat de Kyuzu (Seigui Miyaguchi)... I els camperols, per la seva banda, amb el seu treball esgotador i les seves preocupacions quotidianes, ben lluny de l'honor, i de totes aquestes històries de guerrers llegendaris, de conte de fades.

El gran actor japonès Takashi Shimura fa el paper
de Kanbei, el líder dels set samurais

I fins i tot queda lloc per una mica de romanticisme i també de desengany, d'amor a la terra i a la família, la construcció de les amistats personals i la lleialtat al clan.

Tots els personatges són fabulosos, cadascun amb les seves característiques, i tots han passat a l'imaginari del cinema de qualitat.

Eve White (Les tres cares d'Eva, C.H.Thigpen, H.M.Cleckley, Nunnally Johnson, 1957)

Vaig conéixer aquest cas real gràcies al llibre escrit per dos psiquiatres, els doctors Thigpen i Cleckley. És el relat d'una personalitat múltiple, seguida per professionals durant anys. Diuen tres, però si no recordo malament (la vaig llegir potser fa més de quaranta anys), n'hi va haver fins a cinc personalitats, tot i que un parell no es van desenvolupar, i la darrera va ser el pal de paller que va integrar la resta.

Va ser un cas complicadíssim, crec que el primer realment documentat d'un cas de personalitat múltiple totalment comprovat. Eve White era tímida, dèbil, poca cosa. La segona personalitat, Eve Black (tots són noms en clau), descarada, forta i agressiva. White no coneixia Black i patia llargs i greus episodis d'absència, però Black sí que era conscient de White i es divertia fastiguejant-la. Finalment, la personalitat Jane conseguirà integrar tots aquests aspectes en una dona equilibrada i mentalment sana. Les personalitats parcials viuran la integració com una mort, unes amb terror i les altres amb resignació per aconseguir un bé més important. Eve, finalment, serà capaç de cuidar de la seva filla i portar una nova vida, i fins i tot trobarà un segon marit que la farà feliç.

Joanne Woodward va fer el paper d'Eve a la
versió cinematogràfica d'aquest interessant document

L'obra és més coneguda degut a la pel·lícula, interpretada per una excel·lent Joanne Woodward. Tot i que el guió no és ni de bon tros tan complex com la realitat (i per tant, per al meu gust perd interès) no deixa de ser una bona mostra d'un greu desequilibri, i com la pacient investigació i l'autèntic desig d'ajuda per part dels metges aconseguirà, per un cop, un final esperançador per a tantes persones que poden patir malalties semblants.

Pu Yi (El darrer emperador, Bernardo Bertolucci, 1987)

Aquesta pel·lícula, que dramatitza la vida de Pu Yi, em va impressionar molt en el seu moment. Tracta el tema de forma molt atractiva, i encara que amb prou llicències històriques, permet seguir bastant bé la seva evolució.

Imgineu un nen criat en mig del Palau Imperial, que fins i tot li netejaven el culet sent ja un noi gran (i un adult, ho sabrem per un comentari de la pel·lícula), mimat, reverenciat i tractat gairebé com un ésser diví. I, de cop, ja no era ningú, sobrava per tot arreu i no sabia què fer de la seva vida. I és clar, es va acostar i es va deixar festejar pels únics que li van donar suport: el govern del Japó, en aquells moments un imperi expansionista, i que va fer una molt bona jugada amb aquest home totalment desorientat. El van convéncer que podia tornar a ser emperador, però no de Xina (que ja era una república) sinó de Manxúria, la regió d'origen de la seva dinastia. I ell va caure de quatre potes. La seva esposa principal, Wan Rong, es va adonar de seguida de la trampa, però ja es van espavilar a apartar-la d'ell. Japó va envair Manxúria i va formar un estat súbdit, Manxukuo (que incloïa Corea com a part del territori metropolità japonés), amb fronteres amb la URSS, Mongòlia, Xina i Japó. Un estat legitimat davant la comunitat internacional com a part del territori governat per la dinastia històrica Qing.

Manxukuo, sense que Pu Yi ho sabés, es va convertir en un immens camp de concentració, una colònia que proporcionava esclaus per a les fàbriques, esclaves sexuals per a l'exèrcit japonès i, el més esfereïdor, víctimes per als "assajos clínics-científics" de l'infame Esquadró 731, que no va tenir res a envejar a les pitjors actuacions de l'Alemanya nazi.

En acabar la II Guerra Mundial, Pu Yi va ser detingut per l'exèrcit soviètic juntament amb diversos membres de la seva família i servents, deportat a la Xina de Mao i internat a la presó de Fushun durant 10 anys, per a la seva reeducació. Pu Yi va refer la seva vida, va treballar de jardiner i com arxiver de la Biblioteca Nacional. Es va tornar a casar i finalment va morir de càncer als 61 anys.

Pitjor final va tenir la pobra Wan Rong, que, destrossada per l'adicció a l'opi, va acabar els seus dies a la presó de Yanji amb només 39 anys. Pu Yi no va saber de la seva mort fins tres anys després, quan va entrar al camp de reeducació.

John Lone i Joan Chen, impecables en els seus papers de 
Pu Yi i Wan Rong a El darrer emperador (Bernardo Bertolucci, 1987)

Si hi ha un moment colpidor a la pel·lícula és aquell en què els presoners (tots antics col·laboradors dels japonesos) estan mirant un documental sobre els excessos, tortures i crueltats del govern de Japó sobre la població civil xinesa i manxú. John Lone, l'actor que representa Pu Yi, s'aixeca horroritzat de la cadira i crida: "Jo no sabia res, no sabia res!". I és evident que el govern maoista ho devia creure així, sinó possiblement hagués estat executat. 

En resum, tant la seva vida histórica com la que, més o menys resumida, explica la pel·lícula, tenen un grandíssim interès per fer-se càrrec de com una persona que ha tingut unes experiències inicials molt determinants pot canviar el rumb de la seva vida en una direcció ben sorprenent.

A destacar la boníssima feina actoral de John Lone i Joan Chen, que estàn perfectes en els seus papers. Una pel·lícula, pel meu gust, totalment recomanable.

Oda Mae Brown (Ghost, Jerry Zucker, 1990)

I en mig de tant de drama, ara toca riure una mica. Whoopi Goldberg va donar ben bé la campanada amb aquest personatge de Ghost, un filme ben justet, val a dir. Però ella s'emporta el gat a l'aigua, domina tota la trama i ens aixeca la pel·lícula sencera. Sembla ser que va ser Patrick Swayze, l'actor que interpreta el fantasma protagonista, qui la va voler en aquest paper, i la va ben encertar.

Whoopi Goldberg va obtenir un Oscar ben merescut
per la seva fantàstica interpretació d'Oda Mae Brown

Oda Mae és una timadora, una engalipadora, una aprofitada, amb un expedient policial de diversos kilograms de pes. Però en mig de les seves trapelleries, sí que té realment el do de comunicar-se amb els morts (cosa que ella no sabia). I, encara que a contracor i amb moltes fugides d'estudi, acabarà ajudant a tothom -els bons, s'entèn-, aconseguirà el càstig dels dolents i enviarà Sam Wheat, el nostre fantasma anguniejat, cap a la llum.

La pel·licula té escenes massa romanticones per al meu gust, però les interpretacions valen la pena, especialment les de Patrick Swayze i Whoopi Goldberg, a més d'un impagable Vincent Schiavelli. Té situacions molt divertides i, en resum, és una peça per passar una estona ben distreta i agradable.

Personalitats en conflicte (literatura i cinema - I)

 

L'actor britànic Harry Lloyd en el seu paper de Richard III Plantagenet
a The Lost King (Stephen Frears, 2022), preparant-se per a la 
Batalla de Bostworth, on va morir.

Hi ha, ja sia a les històries com a la Història, una colla de personatges que no compleixen ben bé el rol del bo o del dolent, i ningú no els considera pas herois. Uns es troben enfrontats a conflictes molt greus i difícils de gestionar; d'altres són víctimes que es defensen, o botxins amb certes raons per atacar. Altres, simplement, han estat arrossegats per aconteixements dubtosos i la posterioritat els ha jutjat (en bo o en dolent) i ha dictat sentència sense haver abordat totes les qüestions que feien al cas. 

Perquè, en realitat, pocs éssers són herois totals i absoluts, sinó que pertànyen a un ampli ventall de gris. O bé potser, ben mirat tot plegat, tampoc no són tan dolents com errats o sotmesos a societats exigents o permissives.

Alguns són molt interessants, fins i tot fascinants, i segons el comentarista es poden veure de moltes maneres diferents. En parlarem d'alguns, a veure què en surt, de tot plegat.

De moment, aquí tenim una primera part de l'apartat de literatura i cinema.

Èdip (Èdip, rei, Sófocles, 425 a.C.)

El personatge d'Èdip és un dels més fascinants
de la dramatúrgia grega. I l'Esfinx no es queda pas enrere. 
Trobada d'Èdip i l'Esfinx, Émile Ehrmann (1903).

Ja n'havia parlat, d'Èdip, en aquest blog, però per què no puc tornar a tractar el tema? Vaig saber per primer cop d'Èdip a l'escola, quan en el llibre de literatura va aparèixer la lliçó sobre el teatre clàssic grec i vam llegir un preciós fragment d'Èdip, rei. Aquell que comença:

“¡Oh, fills adolorits! M’és conegut i no desconegut allò que busqueu; perquè jo sé que tots patiu, però, tot i patint, no n’hi ha cap que pateixi com jo. El vostre dolor us arriba a cadascú de vosaltres per ell mateix i de ningú més; però la meva ànima plora per la ciutat, a la vegada per mi i per tu….etc. etc.”  

No, encara que ho pugui semblar, no és cap rotllo. Ben al contrari: Sòfocles va ser capaç d'impressionar a una nena de tretze anys amb tant d'encert que encara recordo tota l'escena. Em vaig interessar força per la història d'Èdip més enllà dels temes del complex, i amb el pas dels anys he sentit moltes versions i interpretacions de tot plegat. N'he tret unes quantes conclusions (potser errades, però no seré pas l'única) i per aquí les deixo.

Èdip és un heroi ben tràgic, un dels més impressionants, si no el què més, de l'imaginari grec. Aquí tenim un ésser afectat per un fat horrorós, i per la poca traça d'un oracle que es podria haver quedat amb la boqueta tancada. Tampoc és que el seu pare Lai sigui un exemple de savoir faire: com que un il·luminat li diu que el nen el matarà i es casarà amb la mare, no se li acut una altra cosa que fer de madrastra de la Blancaneus, deixar-lo coix i donar-li el petit a un pastor perquè el mati o el deixi morir ben lluny de casa.  No sé com s'ho deuria prendre la mare, Iocasta; segurament gens bé, però les dones no hi pintaven pas res, en aquella societat. Me la imagino guardant-li una amarga rancúnia a Lai; que per cert té un paper ben antipàtic, i no vull entrar en més detalls. Ell és el culpable de la maledicció per mala peça, poca vergonya i impresentable.

I és clar, al pastor tot plegat li sembla una bestiesa i no mata pas el nen. Èdip és rescatat i criat per uns pares amorosos (encara sort) que no li diuen mai que és adoptat. Però en una visita al ditxós oracle, s'assabenta de la maledicció i, és clar, no torna pas a casa a fi d'evitar el crim. Anant cap a Tebes, la capital de Lai, es troben tots dos, pare i fill, en un tram estret i perillós, i Lai, no content en no ajudar el grup d'Èdip, a sobre li mata un cavall. Èdip ja en té prou, i el mata a ell. Vaja, ja s'acomplert la primera part de l'oracle.

Seguint el camí, es troba una esfinx que li barra el pas. "La cantora d'enigmes", com la va anomenar Sòfocles, es dedica a proposar endevinalles als joves del regne, cada dia a un de diferent, i qui no les encerta és assassinat per aquesta figura realment tan estranya. Èdip encerta les dues endevinalles: la de l'home, i la del dia i la nit. I l'esfinx, humiliada i enrabiada, es suïcida. Mai no he trobat cap interpretació mínimanent lògica del fet. Potser l'esfinx simbolitza la part fosca de la femineitat (ja tornarem sobre el tema), allò que els homes desconeixen i també temen. Penseu que sempre demana homes joves, solters. I el seu primer contacte amb el principi femení els provoca la mort perquè són incapaços d'entendre'l. En acabar-se el seu domini sobre els homes, aquesta representant del que avui diríem feminazis prefereix la mort a la humiliació davant d'un mascle.

I ara ve la bona. Èdip ha salvat els joves de Tebes i la ciutat, agraïda, el casa amb Iocasta i el fa rei. Sempre he volgut pensar que es va tractar d'un matrimoni feliç. Van tenir dos fills i dues filles, i Iocasta es deuria recuperar de la seva dissortada vida amb Lai, que ni la tocava per no deixar-la embarassada (de fet, preferia els noiets) i que devia maltractar-la i menysprear-la contínuament. La pega, que els déus estaven enfadats per la situació i van enviar una maledicció a la ciutat (té tela). L'altra pega, el germà de Iocasta, Creont. Ai, els cunyats, són una plaga. Havia estat regent de Tebes a la mort de Lai i deixar-li el regne a aquell jovenet desconegut, i a sobre veure la germana viure contenta i satisfeta, doncs no li va agradar.

Creont no va fer res activament contra Èdip, però no se'n va estar de destapar tota la trama quan la va saber (endevineu on va anar? Sí, al refumut oracle dels nassos). Podeu comptar com es van quedar Èdip i Iocasta. Èdip es va treure els ulls, desesperat per la situació. Quan a Iocasta, contràriament al què s'explica gairebé sempre, no es va suïcidar pas en aquell moment. Jo crec que estimava massa la seva família. Allò que finalment la va sobrepassar va ser que els seus fills, Eteocles i Polinices, es matessin l'un a l'altre en la disputa per ser reis de Tebes. I amb el tiet Creont fregant-se les mans. La pobra Iocasta, en veure morts els seus fills, aleshores sí es va suïcidar. 

La pobra Antígona també va pagar la mala voluntat de Creont, que va manar que la tanquessin viva en una tomba i la deixessin morir per voler enterrar correctament els seus dos germans. Antígona es va suïcidar i també el seu promés. Sobre la sort d'Ismene, l'altra germana, no se sap res. Ella volia acompanyar Antígona però la van salvar. Creont, al final, es penedeix de les seves decisions, però la seva pròpia esposa es suïcida davant el desastre familiar.

Tot plegat una autèntica "tragèdia grega". La conclusió per a una mentalitat com la nostra seria que Èdip va ser un bon noi i un bon rei, que, tot i aclaparat per unes malediccions i uns fats horrorosos, per un pare impresentable i per un cunyat molt interessat, va procurar actuar sempre amb seny i pel bé de la seva família i la seva ciutat. I aquesta, sens dubte, és també la conclusió que en van treure els pensadors grecs, així que van decidir donar al relat un final una mica més lleuger. Teseu, el mític hereoi atenenc, se'n va compadir de tot plegat i el va acollir a Atenes, on Édip va passar els seus darrers anys i va morir ja ancià, i on va ser enterrat com tota una llegenda al Santuari de les Eumènides.

Milady de Winter (Els tres mosqueters, A. Dumas, 1844)

L'actriu anglesa Margot Grahame va fer una preciosa
Milady en la versió fílmica d'Els tres mosqueters de 1935

Aquesta senyora provoca un gran impacte en un lector primerenc de les aventures dels mosqueters. Es tracta d'una dona bellíssima, atractiva i seductora, una ànima totalment lliure que, per alguna raó que desconeixerem sempre, només se sent lligada per la lleialtat al Cardenal Richelieu, a qui mai no trairà.

Espia, conspiradora, agent secret, una mena de Mata Hari del segle XVII, tindrà una fi semblant a la de la seva descendent moral. Com diu ella mateixa al final de la novel·la, "Us heu ajuntat déu homes per assassinar una dona". Però el botxí de Lille, a qui han contractat els conjurats a fi d'executar-la de la forma més legal possible, li replica: "No, madame. Un botxí ajusticia, no assassina. És el darrer jutge, no pas una altra cosa". Perquè els crims de Milady no són només polítics, ni molt menys. Entren també en l'esfera privada. És una dona rancuniosa, incapaç de perdonar quelcom que consideri una afrenta; i així fa caure moltes persones, homes i dones innocents, víctimes de la seva ambició, desitjos de venjança i falta absoluta d'ètica. I com li retreu el seu cunyat (un home del qui només ha rebut que beneficis, i a qui ha provat de fer matar), "Aquesta dona té un fill, i en cap moment n'ha fet esment". És així, les seves darreres hores estan concentrades només en ella mateixa, en provar de salvar-se, en amenaçar, enganyar i tornar a trair. Res no li importa, només ella.

El mateix Richelieu, quan s'assabenta de la mort de la seva sequaç, tot i que li sap greu, no pot evitar una secreta sensació d'alleujament. Milady havia començat a provocar-li una estranya sensació d'incertesa, i una por cada cop més pregona pel seu tarannà intens, apassionat i sense escrúpols.

D'on ve la malignitat de Milady? No ho sabrem mai. Coneixerem alguna dada de la seva vida ja de ben joveneta, però sempre raurà en l'ombra l'origen del mal. Una dona contrariada, una víctima, o simplement un esperit pervers ja des del naixement?

Jacobè (Jacobè, Joaquim Ruyra, 1920)

No he trobat imatges de Jacobè, però aquesta en podria ser
una bona representació

Tots els relats de Joaquim Ruyra són excel·lents. En té de divertits i costumistes, com Vetlles d'estiu; profunds i a la vegada realistes i espirituals, com La basarda (un dels meus preferits), i d'altres, duríssims testimonis d'una altra època i una altra manera de viure, com Mànegues marines. Però sens dubte un dels més colpidors és aquest, Jacobè, el relat commovedor d'una noia, coneguda de la seva família, que des que ell era ben petit va ser la seva mainadera. El portava a la platja, li ensenyava a nedar, i el protegia de qualsevol mal, ben assentadet a la sorra, mentre ella triscava per les roques com un xicotot buscant cloïses i pescant morralla.

Jacobè era al·legre i despreocupada, una noieta àgil i entremaliada, filla d'una pescadora de Blanes vídua d'un traginer francès (d'aquí possiblement l'estranya forma del seu nom, com una mena de "Jacqueline" passada al català d'una manera o una altra). Les dues dones eren les padrines del petit Joaquim, i ell se les estimava intensament i hi confiava. Amb el temps, Ruyra va créixer i va fer estudis a Barcelona, i continuava veient les seves amigues cada cop que pujava a Blanes.

Però la Jacobè s'anava tornant cada cop més esquerpa. Molt a poc a poc, de forma insidiosa, el seu comportament va canviar: es tancava en ella mateixa, estava sempre malhumorada. Ella, una noia bufona i sempre ben agençada i curosa, es va deixar completament, fins arribar a anar bruta i desendreçada. Feia por a la gent amb el seu posat, la seva agressivitat i el seu tarannà absurdament variable i desquiciat.

La sentència del metge va ser definitiva: la Jacobè havia caigut en una horrible malaltia mental, sense cura ni tractament en aquells moments, i l'origen estava en la seva ascendència paterna, una família d'embriacs sense aturador, lastrats per generacions d'abusos de tota mena, la culminació d'una llarga filera de toxicitat que va acabar amb la seva ment.

El final del relat és terrible, molt trist. I deixa Ruyra en mig d'una desoladora reflexió. Paguen els descendents, com una maledicció, els pecats dels seus pares? Què significa la Jacobè com a víctima d'un mal que ella no ha fet, d'una falta que no ha comès?

Aquí certament, no hi ha maldat del subjecte, ve de molt enrere, i troba en la Jacobè la seva culminació que no deixa cap mena de sortida. Només plorar.

Sinuhè (Sinuhè, l'egipci, Mika Waltari, 1945)

Aquesta il·lustració moderna d'un metge de l'antic Egipte
ens pot mostrar prou bé el paper i l'actitud de Sinuhé

Aquí tenim una de les novel·les històriques més famoses que es van escriure al segle XX, i segurament una de les de més qualitat literària. I contràriament a les modes actuals, hi ha un intent seriós de donar dades el més exactes possible de l'època tractada, almenys segons l'estat de les investigacions arqueológiques allà pel 1940. Moltes afirmacions de l'obra han estat revisades en molts aspectes; per exemple, les relacions familiars del faraó Akhenaton i la seva successió al tron. Però en general està prou bé. Tindrem notícies, dades i curiositats del gran regne d'Egipte, de l'Imperi Babiloni, del regne de Mitanni, de l'aleshores gairebé desconegut popularment Imperi Hitita, i dels misteriosos cretencs, un autèntic enigma encara avui.

I en mig de tot plegat, Sinuhé, un metge egipci de molta vàlua com a professional, però amb un caràcter més aviat feble. Amb bones intencions però poca força moral, veleïtós i inconstant. Víctima de pèrdues prematures molt sensibles (els seus pares i la seva estimada) no aprèn res de les seves desgràcies: el seu egoïsme i poc seny provoquen la mort del seu únic fill i d'una dona bondadosa que és la seva amant sempre menystinguda. Acabarà els seus dies desterrat, completament sol, amb l'únic suport del seu antic esclau, ara ric comerciant, a qui ha tractat sempre prou bé com per convertir-lo en un amic incondicional en els bons i els mals moments.

El que és indiscutible és la seva ètica professional, que mai no trairà. Pot ser més o menys conservador o agosarat en els seus tractaments, pot decidir dedicar-se a guanyar diners amb pacients rics, o esdevenir voluntàriament metge de pobres i treballar gratuïtament, però sempre en un nivell d'excel·lència i bon tracte. Un personatge molt ric, complex i inoblidable.

Per cert, llegiu la novel·la si us crida l'atenció el tema. L'única pel·lícula que se n'ha fet, que jo sàpiga, (Michael Curtiz, 1954) és una autèntica bírria, amb un guió penós i mal interpretada. Només veure aparèixer per primer cop la cara de Victor Mature ja tens ganes de sortir corrents. Ni us molesteu.

Richard III Plantagenet (The Lost King, Stephen Frears, 2022)

Retrat de Richard III i representació en la pel·lícula

Richard III Plantagenet, darrer rei de la dinastia dels York, és una de les figures més sorprenents i controvertides de la Història d'Anglaterra. Darrerament, molts historiadors estan d'acord que el triomfant bàndol Tudor es va dedicar de forma sistemàtica a tergiversar la seva persona i el seu regnat. I no, no podem considerar Shakespeare com una font històrica fiable. Gran dramaturg, buscava això, el drama, i si hem d'inventar, inventem el més gruixut que se'ns acudeixi, que la gent es divertirà més. A part que cobrava dels Tudor, és clar.

En l'excel·lent sèrie (no us la perdeu) L'escurçó negre (Blackadder, BBC, 1983-1989) es dóna una versió ben diferent de Richard, que aquí no fa pas cap mal als seus nebots (els Prínceps de la Torre, com se'ls va conéixer amb posterioritat). Ben al contrari, té cura dels nens i els nomena els seus hereus. Richard III guanya la batalla de Bosworth, només per morir víctima d'una increïble pífia del seu nebot-net, Edmund, duc d'Edimburg, el futur Escurçó Negre. El pare d'aquest sapastre ascendirà al tron d'Anglaterra amb el nom de Richard IV Plantagenet. Però tota la família morirà per culpa del refumut Edmund, deixant el tron lliure per als Tudor. I aquests, venjatius, muntaran la increïble historieta de la maldat de Richard III, de l'assassinat dels nebots i de la seva mort en batalla. Com podeu veure, ja als anys 70-80 del segle XX no es veia gens clara la successió dels fets. Encara que així, fent broma, no deixa de ser una bona revisió de tot plegat.

Richard III (Peter Cook) i Richard IV (Brian Blessed), tiet i nebot,
molt ben avinguts al primer episodi de Blackadder (1983)

D'una forma més seriosa, tornarem a revisar els fets a The Lost King. La sorprenent història real de la cerca de la tomba d'aquest rei condemnat pels seus enemics, que en van tergiversar el regnat, està explicada amb molt d'encert en aquesta interessant i commovedora pel·lícula. L'odi dels Tudor havia fins i tot fet desaparéixer les seves restes, que van ser trobades 500 anys després en el curs d'unes obres a un parking públic de Leicester. La historiadora afeccionada Philippa Langley va aconseguir el que semblava impossible: la identificació de Richard i el seu enterrament amb tots els honors com a rei d'Anglaterra a la catedral de Leicester.

Qui va ser realment Richard III? No ho sabrem mai del cert, però és gairebé segur que no pas el monstre sense cor de la llegenda. No seria, és clar, cap fada bona; cap polític ni rei ni militar no ho era aleshores ni ho és ara, tampoc, però almenys ens podem permetre el luxe de mirar la història des d'un angle diferent.

. 

Els meus herois preferits. Especial Asimov (i IV)

 

Excel·lent il·lustració de l'editorial Odyssea Publishng.
Odeen, Dua i Tritt, el racional, l'emocional i el parental,
protagonistes de la segona part de Fins i tot els déus.

En aquest darrer post sobre les obres d'Isaac Asimov parlo breument d'un conjunt d'escrits que no pertànyen a cap d'aquestes grans sèries temàtiques dels robots i la Fundació, però que són igualment interessants. He procurat posar-les més o menys per ordre de rellevància, cosa, em temo, molt personal.

Fins i tot els déus 

The Gods Themselves (1972)

Aquesta novel·la està dividida en tres parts. La primera i la tercera estàn bé, però la segona és simplement una obra mestra absoluta, mereixedora dels premis Hugo, Locus i Nebula, i, en paraules del mateix Asimov: "en aquell moment estava escrivint per sobre de la meva capacitat".

Un ésser dur visita la tríade. Odeen està preocupat, Dua va a la seva i
Tritt s'ocupa dels nens. Il·lustració de Fadrí

Com a tema principal, els reptes de la utilització de l'energia; ara, també trobem l'egoïsme, l'engany interessat, la desconfiança al diferent i la falta d'empatia, enfrontats a un món cada cop més universal i plural.

Obra totalment recomanable i que no us podeu deixar perdre.

Azazel

Azazel (1988)

Aquí trobem una col·lecció de vint-i-vuit contes que exploren d'alguna manera les fronteres entre la fantasia, la ciència ficció, l'humor i la paròdia. I tots són divertidíssims. 

Trobem un relator (el mateix Asimov, potser?) que ens parla dels sopars de duro que li explica un tal George per tal de treure-li uns quants dólars, i en els que sempre apareix un petitíssim dimoniet, Azazel, que, tot i tenir bones intencions, les fa de l'alçada d'un campanar. I no perquè Azazel no sigui traçut o intel·ligent, que ho és, sinó perquè George és un veritable totxo que s'explica molt malament.

Representació d'Azazel segons la descripció d'Asimov

George és un aprofitat que se suposa que es dedica a "fer favors" (no gens gratuïts) amb l'ajuda dels coneixements científics d'Azazel, a qui, per cert, no es talla un pèl en molestar quan l'interessa. Però les circumstàncies i l'experiència humana no tenen res a veure amb el món del dimoniet, i els favors acaben convertits ben bé en malediccions. 

Obra per riure de gust (i aprendre una mica més de ciència), que Asimov va escriure intencionadament amb l'estil, gens dissimulat, de P.G. Wodehouse.

La fi de l'eternitat

The End of the Eternity (1955)

Coneixerem una sorprenent organització, l'Eternitat, que s'estén a través dels temps, des del segle XXVII fins a la mort del Sol com a estrella vital del Sistema Solar. S'han autoanomenat guardians de la Humanitat i intervenen sense cap escrúpol en esdeveniments clau, impedint l'evolució de la ciència i la societat en direccions que no creuen adients.

És interessant com retrata Asimov les diferents formes de viure la vida segons l'època (que ell anomena "Segles"). Així trobem societats enfocades a l'art i l'harmonia o l'espiritualitat, d'altres cap el plaer, altres centrades en l'ús de l'energia pura i d'altres profondament materialistes.

El protagonista, Harlan Ellison, no és un personatge gens simpàtic -ens cauran molt millor altres- però això no té cap importància per al desenvolupament de la història, que certament està molt ben muntada i acaba amb un eco i un picar l'ullet cap a l'univers fundacional.

Assassinat a la convenció

Murder at the ABA (1976) és un altre d'aquests llibres divertits i a la vegada intrigants que tan agradava escriure a Asimov. Tracta de Darius Just, un escriptor amb un ego descomunal (sembla ser que és una versió literària de Harlan Ellison, escriptor amic d'Asimov) que descobreix un cadàver durant una convenció de llibreters (la ABA). Encara que tothom creu que el finat ha mort accidentalment, Just està convençut que es tracta d'un assassinat i no descansarà (ni deixarà descansar ningú) fins atrapar el culpable.

Una de les gràcies és l'aparició d'Isaac Asimov com un dels personatges, tot i que en el text principal no parla, només deixa notes a final de pàgina, generalment per ficar-se amb Darius Just.

Potser el misteri en si no és gran cosa, però a mi el llibre em va agradar molt; fins i tot hi ha història d'amor, gens embafadora, sinó simpàtica, com tot en aquest autor.

Nèmesis

Nemesis (1989) es podria considerar la darrera novel·la completa d'Asimov, ja que Cap a la Fundació en realitat va quedar sense acabar i es va publicar de manera pòstuma, i tant Nightfall com The Child of Time es van escriure en col·laboració amb Robert Silverberg.

Ens trobem al segle XXIII, i bona part de la Humanitat viu en colònies en l'òrbita de la Terra. Coneixerem una d'aquestes colònies, Rotor, habitada per uns humans molt escollits i esnobs. Els científics de Rotor han descobert una primera aproximació al viatge a la velocitat de la llum, però en lloc de fer-ho públic, ho fan servir per a ells mateixos, per marxar de la Terra i començar pel seu compte l'exploració de l'espai sense haver de suportar la púrria que viu al planeta. Serien una primera versió dels "espacials" de les novel·les de robots.

Però potser el què trobaran no és el que creuen, i l'espai amaga moltes sorpreses. I una d'elles em va recordar molt el planeta extrasolar que apareix a Solaris, d'Stanislaw Lem. Però tranquils, Asimov mai no es decanta pel tremendisme ni la tragèdia, us asseguro que tot s'arreglarà.

És un llibre d'estil, temàtica i final una mica diferent d'altres del mateix autor, però sempre s'agraeix la variació, i jo el vaig gaudir molt.

El viatge al·lucinant I i II

Fantastic Voyage (1966) és una obra gens representativa de l'obra d'Asimov, ja que va ser un encàrrec que li van fer: novel·lar una pel·lícula ja rodada. Asimov es va veure obligat a fer unes quantes esmenes per treure terribles errors, i sobre tot, va haver de canviar una part del final, que contradeia tots els coneixements de física que pogueu imaginar. Així i tot és prou divertida i jo la vaig llegir amb gust. 

Se suposa que la miniaturització de qualsevol objecte, fins i tot d'éssers vius, és possible, i no se'ls acut una altra cosa que ficar un submarí, el Proteus, amb cinc persones a dintre, per operar un hematoma molt perillós... des de dintre del cos del pacient. Fins i tot hi ha un dolent, que rebrà, és clar que sí, un just càstig a la seva perversitat.

Val a dir que la pel·lícula també està força bé si no fem cas de les incongruències i les pífies anatòmiques i fins i tot de lògica que hi surten. Però s'han rodat coses molt, molt pitjors, i com a obra de fantasia no està gens malament. I els actors estan tots molt bé. Jo vaig saber per primer cop (era una nena de vuit anys) dels glòbuls vermells, dels leucòcits i dels anticossos. I segur que no vaig ser l'única!

Caràtula de Viatge al·lucinant on apareixen, d'esquerra a dreta,
tots els tripulants del Proteus: Stephen Boyd, Raquel Welch, Arthur Kennedy,
William Redfield i Donald Pleasance

Fantastic Voyage II: Destination Brain (1987)

Aquí Asimov es va voler treure l'espina que tenia clavada amb Viatge al·lucinant i va escriure aquesta atractiva novel·la que, dissortadament, no va tenir l'èxit que es mereixia. També va de miniaturització, però en aquest cas es prova de donar una explicació més raonable de la tècnica que se segueix.

Un equip format per un grup de científics russos i un físic nordamericà s'introdueix en el cos d'un altre científic, que està en coma, amb les mateixes intencions (o semblants) que en el primer llibre. Tot i que hi ha alguna reticència entre uns i altres, aconsegueixen col·laborar. El submarí i l'equip material són molt més realistes i lògics, i també les experiències dintre el cos. 

En conjunt és una obra que trobo molt recomanable. Asimov es va negar en rodó (cosa que aplaudeixo) a representar una Tercera Guerra Mundial entre americans i russos dintre del sistema circulatori del pobre pacient, com li havien demanat, i va insistir en un tema de cooperació. Aquesta sí va ser una batalla èpica, la del pobre Asimov contra l'editorial, però finalment se'n va sortir. Fins i tot el nordamericà parla correctament el rus i els russos l'anglès. Bé per Asimov.

El Proteus navegant al·legrement entre els glòbuls vermells

Altres obres: Lucky Starr i els contes sobre enigmes curts

Asimov, és clar, va escriure moltíssimes altres obres, però ni molt menys penso fer-ne aquí una relació, només parlo de les que a mi m'han agradat més. Ara, en un parell de ratlles comentaré dues col·leccions que estan força bé.

Lucky Starr és un aventurer de l'espai del tipus més convencional, però els seus llibres són molt entretinguts i apropiats per a gent jove (a partir de déu anys). Es tracta de sis novel·les que Asimov va escriure als anys 50 sota el pseudònim Paul French. Narren les aventures del tal Lucky per tot el Sistema Solar, així tenim els títols David Starr, guardià de l'espai (és la primera de la sèrie i passa al planeta Mart), El gran Sol de Mercuri, Les llunes de Júpiter, Els oceans de Venus, Els pirates dels asteroides i Els anells de Saturn. Hi ha extraterrestres de tot tipus, misteris, màgia, antagonistes i amics de l'ànima. Encara que es tracta del que es diu "literatura juvenil", a mi em van agradar com a lectura lleugera i els trobo ben recomanables per tot tipus de lectors que els agradi la novel·la d'aventures sense pretensions.

La segona col·lecció que és prou interessant és un recull de contes curts de petits misteris casolans que va agrupar amb el títol de Black Widowers (els Vidus Negres). El nom es refereix a l'aranya Vidua Negra, i és el nom que s'ha posat un grup d'amics que es reuneixen un cop al mes per sopar. Cada cop un d'ells ha de portar un convidat. I per aquelles coses de la vida (i de la ficció), el convidat sempre està preocupat per algun misteri, i els Vidus Negres proven d'ajudar-lo, i formulen mil teories que podrien explicar l'enigma. Però qui sempre encerta la solució és el cambrer, Henry, una persona que no es científic ni escriptor, però que posseix una bon nivell cultural i més que res, una gran quantitat de sentit comú.

Prefereixo aquests contes a d'altres col·leccions de misteris d'Asimov com El club dels enigmes, perquè en aquestes darrers gairebé tots els problemes tracten de temes molt americans o relacionats amb la llengua anglesa, i és clar, no tenen cap gràcia per a europeus no angloparlants.

Nota final

I no puc deixar de posar aquí un dels meus relats asimovians preferits: Estic a Port-Mart sense Hilda (I'm in Marsport Without Hilda, 1957), un conte curt divertidíssim, picant, simpàtic, ocurrent... genial, simplement, que va ser molt mal vist per la hipòcrita censura dels USA però que al nostre país va tenir molt d'èxit. No dono més pistes, sisplau, busqueu-lo i llegiu-lo!

Els meus herois preferits. Especial Asimov (III)

 

Il·lustracions per a les tres parts de la Trilogia de la Fundació: a l'esquerra, Hari Seldon en les seves  aparicions a la Bóveda del Temps (La Fundació). Al mig, Magnifico Giganticus, un dels
protagonistes de La Fundació i l'Imperi. A la dreta, Arkady Darell (Segona Fundació)

Tríptic de l'Imperi

Un cop més o menys conclosa la història de la col·lonització de la galàxia per part dels terrestres, apareixen les tres novel·les de l'anomenat Tríptic de l'Imperi: Un còdol en mig del cel (1950), Els estels, com la pols (1951), i Els corrents de l'espai (1952). La segona no em va agradar gaire (per no dir gens, i no la comentaré) però tampoc no li agradava a Asimov, ja que bona part de l'argument i el final van ser forçats per l'editorial, no sé a sant de què. La primera i la tercera estan molt bé.

A Còdol trobarem una Terra moribunda degut a les accions portades a terme al final d'Els robots i l'Imperi. Veurem com alguns terrícoles es tornen malfiats i traïdorencs, mentre l'Imperi governa la Terra amb menyspreu, com si es tractés d'un planeta d'infectats, havent oblidat que aquell era el planeta d'origen. I coneixerem Joseph Schwartz, un terrestre del segle XX, enviat per un accident nuclear a milers d'anys en el futur, i que serà determinant perquè tot acabi bé. La trama segueix, i no s'amaga gaire, la dominació de l'Imperi Romà sobre Judea, i és prou interessant. Apareix també un científic de l'Imperi, Bel Arvardan, que lluitarà per aconseguir la salvació de la Terra i dels seus habitants.

Se suposa que és una il·lustració per a Un còdol en mig del cel
però no correspon a cap escena. El guapot amb pinta de maniquí de botiga
deu de ser Bel Arvardan. Ella, ni idea. Podria ser Pola Shekt, però no
dóna el tipus ni de lluny

En Els corrents de l'espai ens trobem en l'època en què Trantor es convertia a poc a poc en el planeta dominant i seu de l'Imperi, i sabrem del domini, l'explotació i el racisme d'uns planetes sobre els altres (en aquest cas, l'abús de Sark sobre els recursos de Florina) i com Trantor prova de fer un govern més just i equitatiu. Alguns sols es converteixen en noves i supernoves degut als corrents de matèria interestelar en fusió -perill que amenaça el planeta Florina- (i teoria, per cert, que va ser desacreditada amb posterioritat a l'edició del llibre). L'enviat de Trantor a Florina, el doctor Junz, prova de salvar els seus habitants, tot enfrontant-se als poderosos intereressos comercials de Sark.

El Tríptic de l'Imperi aborda el començament del domini imperial trantorià i ja passarem a la seva decadència amb Fundació.

Ara vull parlar d'una trilogia prou interessant que explora el moment històric en què espacials i colonitzadors estan convivint amb més o menys calma a la galàxia: són les tres novel·les de Roger McBride Allen en l'univers de l'Imperi Galàctic, autoritzades i recomanades per Asimov, Caliban (1993), Inferno (1994) i Utopia (1996).

Els tres llibres de la Trilogia de Caliban, una nova visió sobre
la colonització de la galàxia i els seus reptes

Inferno és un planeta espacial on també han anat a raure colonitzadors, i fins i tot les dues varietats humanes s'han creuat. Investiguen la fabricació de robots sense les Tres Lleis (el robot Caliban), i es demostra que els humans no poden estar sempre depenent de robots que en tinguin cura, perquè no els deixen avançar ni prendre riscos, amb la qual cosa pràcticament immobilitzen la societat (tema explorat a Utopia). Es tracta d'uns llibres totalment recomanables per a qui li apassionin, com a mi, les històries d'Asimov sobre la història de la nostra galàxia.

Fundació

Aquí arribem, indiscutiblement, a la joia de la corona de la producció asimoviana (tenint en compte que té bones novel·les d'altres temàtiques), i són els llibres de l'heptalogia de la Fundació, inicialment una trilogia, i abans una sèrie de relats curts publicats a Astounding Magazine entre 1942 i 1950. Els relats són els següents:

La Fundació (1951), composta pels relats curts Els psicohistoriadors, Els enciclopedistes, Els alcaldes, Els comerciants i Els prínceps comerciants, escrits entre 1942 i 1951 i agrupats amb el títol de Fundació per a la seva publicació en forma de llibre.

La Fundació i l'Imperi (1952), que agrupa dos relats prèviament publicats a Astounding Science Fiction el 1945: El general (o també La mà morta) i El Mul.

Segona Fundació (1953), també composta per dos relats previs publicats a Astounding Science Fiction entre 1948 i 1950: La recerca del Mul i La recerca de la Fundació.

Aquests tres llibres formen l'anomenada Trilogia de la Fundació, que va obtenir un éxit aclaparador i que va ser guardonada amb un Premi Hugo, l'Òscar de la ciència ficció, a la millor sèrie de fantasia científica de tots els temps.

Posteriorment es va continuar la saga amb Els límits de la Fundació (1982) i Fundació i Terra (1986), i es van afegir dues precueles: Preludi a la Fundació (1988) i Cap a la Fundació (1993), aquesta ja una novel·la póstuma.

Ara donarem un cop d'ull a la història que explica l'Heptalogia en l'ordre cronológic intern.

Génesis de la Fundació:

Preludi a la Fundació

Ens trobem a l'època del govern de l'emperador Cleon I. L'Imperi Galàctic agonitza i Trantor, el planeta capital, es desestabilitza. Chetter Hummin, un periodista, busca l'ajuda d'un jove matemàtic, Hari Seldon, que ha ideat una forma de predir i dirigir la història humana, la psicohistòria, tècnica estadística que serà la base i la inspiració de tots el relats. La idea de Hummin és parar la caiguda o almenys minimitzar-la. Seldon no sap ni com posar-s'hi, al començament, però acabarà per trobar la inspiració i la manera de tirar endavant amb el projecte. I és clar, com que Hummin és en realitat una altra persona, amb molt de poder, i que realment el pot ajudar, hi ha esperança en aconseguir-lo.

Cap a la Fundació

Han passat molts anys, Seldon és ja un home gran i segueix afinant i perfeccionant com posar en marxa la recuperació de l'Imperi. S'adona que no es pot aturar la caiguda però sí que es pot recuperar un govern galàctic estable en només mil anys. Per aquesta raó crea la Fundació... i la Segona Fundació, i així comença l'anomenat Pla Seldon, el magne projecte ideat pel benefici de la Humanitat.

Jared Harris és un excel·lent Hari Seldon, ja de molta edat,
a la sèrie de TV Fundació

Hari Seldon és el protagonista indiscutible de tota la sèrie, presencialment només a les dues precueles i al relat Els psicohistoriadors (aquí ja un venerable ancià), però amb la seva mà i influència estenent-se a través dels segles (i de les novel·les) a fi d'ajudar als seus hereus intel·lectuals, que han estat enviats exiliats a Terminus, el planeta més allunyat del centre galàctic que han pogut trobar com a nucli del Segon Imperi.

Desenvolupament de la Fundació:

La Fundació

Assistim a l'establiment de la Fundació al planeta Terminus i els primers conflictes que amenacen la seva existència a la vegada que marquen el camí cap a la seva estabilitat. I coneixem els primers herois (desprès totalment mitificats pels seus descendents), Gaal Dornick, dels psicohistoriadors, Salvor Hardin, el primer alcalde de Terminus, i Hober Mallow, el poderós comerciant.

Alguns d'aquests personatges apareixen a la sèrie de televisió Fundació, però canviats de sexe, i hem de tenir en compte que, encara que basada en la trilogia, la sèrie no segueix la trama sinó que aprofita determinades idees i les desenvolupa de forma ben diferent als llibres. Alguns fanàtics de les novel·les fundacionals estan bastant enfadats (no els falta pas raó), però en realitat la història que s'han inventat els guionistes no està malament i té moments molt bons. S'ha de veure acceptant els canvis, no hi ha una altra opció si fa gràcia saber com és aquesta adaptació.

Els personatges a la sèrie de TV Fundació.
En mida gran, l'emperador Cleon (Lee Pace). Les tres dones són, de dalt a baix,
Gaal Dornick (Lou Llobell), Salvor Hardin (Leah Harvey) i
Eto Demerzel (Laura Birn). Darrera, Hari Seldon (Jared Harris)

La Fundació i l'Imperi

En la primera part, La mà morta o El general, la Fundació es troba amb el que queda de l'Imperi i s'enfronta als molt eficients dirigents que hi ha en aquells moments: l'emperador Cleon II i el seu general Bel Riose. El general Riose pagarà molt cara la seva honradesa i fama a l'exèrcit, i els corrents històrics el destruiran.

L'actor Ben Daniels dóna vida a l'exitòs, honrat i dissortat
general imperial Bel Riose

En la segona part, El Mul, l'aparició d'un mutant amb extraordinaris poders psíquics trencarà el Pla Seldon i estarà a punt d'acabar amb la Fundació. El Mul és un personatge captivador, i encara que un adversari de la Fundació, seguirem amb molt d'interès la seva història, com ja passa amb Bel Riose.

Representació d'El Mul, un personatge fascinant
encara que sigui un adversari de la Fundació

Segona Fundació

L'aparició del Mul ha portat a la Fundació a buscar el suport d'una mítica Segona Fundació que ningú no sap on està. A La recerca del Mul, és ell qui cerca desesperadament la Segona Fundació fins que finalment la troba... o bé és ella qui el troba a ell.

A La recerca de la Fundació, la Fundació comença a desconfiar de la Segona Fundació i la busca... per destruir-la. La Segona Fundació haurà de lluitar per la seva existència amb les armes que menys puguin perjudicar a uns i altres.

Apogeu de la Fundació:

Els límits de la Fundació té lloc cinc-cents anys després de Seldon, quan la Primera Fundació es creu en el seu màxim poder i lliure per apoderar-se ja de tota la Galàxia, mentre que la Segona Fundació, també ben assentada, vol impedir-ho a fi de respectar els terminis del Pla Seldon. Tots plegats s'hauran d'enfrontar a un perill que ningú hauria imaginat: Gaia, el planeta vivent. Aquí els protagonistes principals són Golan Trevize, de la Primera Fundació, i Stor Gendibal, de la Segona, ben acompanyats, això sí, per uns secundaris molt ben caracteritzats: els dirigents de les dues fundacions (Harla Branno, l'alcaldessa de Terminus, i el Primer Orador de la Segona Fundació, Quindor Shandess); els acompanyants de Trevize i Gendibal en el seu viatge, Janov Pelorat per una banda, i Sura Novi per l'altra. I és clar, especialment la jove Bliss, la cara visible d'un món sencer.

La jove Bliss en el planeta Gaia

A Fundació i Terra acompanyarem Trevize, Pelorat i Bliss en un llarg viatge per trobar un planeta ara totalment mític: la Terra. Recorreran mitja galàxia i trobaran el què ha quedat dels planetes espacials i també una colla de personatges cada cop més apassionants fins que... en fi, la darrera troballa és millor llegir-la al llibre.

Representació de Golan Trevize, amb vestit espacial, en una escena de
Fundació i Terra. Dibuix de Michael Whelan

Aquí s'acaben els relats de l'univers fundacional, almenys els que valen realment la pena, que són els que va escriure Asimov. En un proper post parlarem d'altres llibres d'Asimov que també estan molt bé.