(Revisió: postdata afegida el 08/11/2011)
Un dia d'aquesta setmana, mentre anava a treballar en el transport públic, he llegit de gairell en el diari que portava una altra viatgera un titular que més o menys deia: «a mi el que em motiva és no estar barrejat amb el ramat». Potser no són les paraules exactes, però sí que era el significat. I em vaig sentir fondament trista i molesta. Sembla que la frase es referia a que ell feia molt bé el que fos (cantar o fer teatre), i la resta no eren tan bons, eren només «bestiar».
Així i
no d’una altra manera és com pensa la gent que està disposada, sense cap escrúpol,
a robar, enganyar, oprimir, saquejar, maltractar, fastiguejar, abusar, menysprear,
burlar-se, intimidar, colpejar els altres. Si són bestiar!
Els
meus germans no són ramat ni bestiar, en aquest sentit despectiu. Hi ha, és ben
cert, gent que em posa dels nervis, gent que trobo que hauria de créixer, gent
davant la qual sacsejo el cap i sospiro; fins i tot hi ha gent que em preocupa
seriosament i d’altre que desitjaria que no haguessin nascut o bé que es
morissin el més aviat millor (potser aquesta és la definició de la paraula «odiar»).
Però, ramats? Els ramats es composen de bestiar, en els ramats no hi ha
personalitats, ningú pateix ni ningú és feliç. Tan és, perquè només són bons
per menjar-los, per arrencar-los la pell i esquarterar-los.
No, jo
estimo persones, dubto de persones, em molesto amb persones, m’emprenyo amb
persones, ric amb (no de) persones, bufo davant de persones, m’impaciento amb
persones, detesto a persones, opino diferent que altres persones, adoro a
persones, soc amiga de persones, soc enemiga de persones, voldria que no
existissin algunes persones... o éssers humans, homes i dones: els meu germans.
Els meus
germans que m’impacienten o m’entendreixen, que em treuen de polleguera o em
fan plorar, que em diverteixen fins al deliri o els agafaria pel coll i
escanyaria , que acompanyaria a la fi del món o tancaria en una masmorra i
llençaria la clau a un avenc... Mai bestiar, mai ramats. Si ells són ramats, jo
també ho soc, si ells són bestiar, jo també ho soc. Si ells no mereixen la meva
compassió i el meu respecte, jo tampoc no els mereixo de ningú.
Aquestes
frases fetes de ramats i bestiar posen aquell que les pronuncia en un graó més
alt, una élite... «No soc igual que el ramat, que el bestiar»... Quin miratge! Tots
som éssers humans i compartim una condició essencial. Uns entenem d’una forma i
altres d’una altra, i a molts els ha faltat una guia, uns pares, uns mestres,
un futur, menjar, tendresa, amor o educació, o han crescut en cultures i
societats restrictives, fanàtiques, pobres... Això fa superiors els altres que
han tingut més sort? Per la meva banda, només veig més amunt justament a les
persones que no menyspreen ningú i que a tothom obren el seu cor: els grans
mestres.
A partir
d’ara, com senti algú que parla del «ramat», igual em poso davant seu i crido:
Beeeeeeeee!!!!!
 |
| La Isabel quan forma part del ramat. Beeeeeee. |
P.D.
Ah, els autèntics poetes ho han sabut entendre:
Me lo decía mi abuelito,
me lo decía mi papá,
(...)
(...) Te alzarás
sobre los pobres y mezquinos
que no han sabido descollar.
(...)
¡Anda muchacho y dale duro!
La tierra toda, el sol y el mar,
son para aquellos que han sabido
sentarse sobre los demás.
Me lo decía mi abuelito
me lo decía mi papá
me lo dijeron muchas veces
y lo he olvidado siempre más.
José Agustín Goytisolo (1928-1999)
