 |
| Fins i tot a Ra li agradava la música. Pintura de la tomba del cantant i arpista Dyiedjonsuiufank (aprox. segle IX aC) |
La bona música no és ni d'un temps ni d'un altre. Però per aquells que vam néixer cap a les dècades dels '50 i '60 hi ha temes i cançons de la música popular que ens van marcar de forma molt intensa, i que estan fondament arrelats en les nostres emocions. En podríem dir inoblidables perquè sembla que encara que corrin els anys, tornem a la infantesa o a la joventut només escoltant-les.
Fem-ne una petita relació, i comencem (perquè no!), per les que provenen del Regne Unit. Visca l'anglomania!
House of the Rising Sun, The Animals (1964)
Aquesta cançó icònica ja ha sortit en aquest blog i té un post per a ella sola. El trobareu a l'enllaç.
A Whiter Shade of Pale, Procol Harum (1967)
Coneguda al nostre país com Con su blanca palidez, es tracta d'una melodia meravellosa i corprenedora (recreada d'una peça de J.S.Bach), amb un fantàstic acompanyament de l'orgue electrònic i molt ben portada i cantada. He llegit que es tracta de pop barroc, i també de rock simfònic; tan és, agafa-t'ho com vulguis. Ara, la lletra... és absolutament lisèrgica, estranya, i sembla portar-nos, no sabem si a un cabaret ple de fum o a un bosc encantat. Només cal pensar en aquestes verges misterioses, en el lleuger fandango, en el cambrer i el moliner, i en aquesta noia (suposem) cada cop més pàlida i fantasmal.
No us recomano les versions en castellà, que encara que actualment ens horroritzaría aquesta mena d'heretgia poètica, van existir, i he tingut la paciència d'escoltar-me. Res de res, aneu per la autèntica i original.
 |
| Portada del disc (un senzill de 45 rpm) que corria per casa |
Nights in White Satin, The Moody Blues (1967)
Aquesta sembla la cosina germana de "La blanca palidesa". El mateix any, el mateix país, un estil molt semblant... i una cançó increïble, d'aquelles que es queden per sempre a la memòria d'una generació. És una cançó d'amor als llençols que li va comprar la seva germana a l'autor de la lletra. Sí, d'una anècdota casolana va néixer una de les melodies emblemàtiques del seixanta. Glòria a les "Nits de satí blanc"!
Un fet que recordo molt bé és que jo tenia encara no déu anys i "Noches de blanco satén" sortia cada setmana a una llista d'èxits d'alguna cadena de ràdio. Els diumenges anaven posant les cançons per ordre d'acceptació, de menys a més, així que com més agradava el tema, més tard sortia. Vaja, que les bones es feien esperar al final del programa. I jo m'estava com una estàtua al costat de l'aparell esperant frisosa que sonessin per fi els acords d'inici i la veu deixès anar això de nights in white satin que no tenia ni idea de què volia dir. La mare em va explicar que "yes i love you" volia dir "sí, t'estimo", però a mi m'era ben igual. M'inventaba lletres, imaginava que la cantaven àngels o esperits, o fades, i que amb la música et portaven a un món més espiritual i màgic que no pas el nostre.
 |
| Portada del disc. Aquest no el tenia. |
Space Oddity, David Bowie (1969)
Aquesta cançó trenca amb la història d'altres que he presentat. No la vaig conéixer en el seu moment sinó fa ben poc. I li he d'agrair a una pel·lícula que hem va agradar molt: La vida secreta de Walter Mitty (2013). No, és clar, la versió clàssica de Danny Kaye, sinó la contemporània de Ben Stiller, un filme notable per diversos conceptes, amb una fotografia de primera classe, i una trama tendra i divertida. Space Oddity acompanya el nostre heroi en el moment en què decideix deixar de tenir por i prefereix arriscar-se, com el Major Tom.
David Bowie va ser una personalitat molt complexa dintre de la cultura de la música popular. Creador i intèrpret de gran qualitat, va caure en addiccions, es va convertir en una estrella del rock, va rodar algunes pel·lícules (jo recordo amb gran afecte Dintre del laberint (1986), on mostrava una personalitat del tot magnètica, intensament atractiva). Va provar de mostrar-se com algú fora dels convencionalismes en declarar-se bisexual, i finalment va aconseguir un gran respecte i reconeixement per a la seva obra. Bowie és actualment un dels músics més influents del segle XX.
It's a Heartache, Bonnie Tyler (1978)
Fa pocs dies, mentre preparava aquest post i ja tenia la referència a Bonnie Tyler, vaig saber de la seva mort. Vaig tenir aquesta sensació tan melancòlica de pas del temps i que allò que un dia va ser rellevant per nosaltres, la vida ho ha deixat enrere. Recordo tan bé la cua que vaig fer al Sepu per comprar el senzill d'aquesta cançó! A casa ens agradava a tots. Aquesta seva veu desgarrada, però amb una gran qualitat d'interpretació, ben impostada, plena de sentiment, ens va conquerir.
Descansa en pau, Bonnie.
I com que la saga de Shrek m'agrada molt, no està de més posar aquest tema tan potent que surt a Shrek 2, i que ens mostra a una Bonnie ben intensa.
 |
| Aquesta era la portada del disc que vaig comprar |
Sultans of Swing, Dire Straits (1984)
Un dels grups mítics del rock clàssic, un niu de temes fabulosos (no sé si n'hi ha cap que no m'agradi), una banda de músics de primera línia liderada per Mark Knopfler que ha estat, sense discussió, un dels millors guitarristes de la seva generació. Ja suposo que es nota que és un dels meus grups preferits! Van ser la referència del rock entre 1977 i 1995, i per a la nostra generació, quelcom imborrable i inoblidable.
Com que no sabia quina cançó escollir he optat per aquesta, ja que conté el mític tema per guitarra que molt pocs músics s'han atrevit a abordar.
 |
| Sí, aquesta era la portada del disc que teníem a casa |
I'm on My Way, The Proclaimers (1988)
Va, ho confesso. Vaig conéixer The Proclaimers i la seva cançó gràcies a la banda sonora de la pel·lícula Shrek. Però precisament perquè em va agradar i va despertar el meu interès vaig seguir escoltant aquesta banda escocesa, un grup folk rock amb temes atractius i molt divertits.
A més, la lletra és ben bonica. Ens parla del camí de la vida, d'allò que pot ser el què creiem el cim del món... i no ho hés, i el que ens emportem a l'altra vida. Sí, una lletra apta fins i tot per un comiat definitiu, ja que està carregada d'esperança.
