I més dolents, encara...

Tellem Bond, la nena-deessa, quan tenia10 anys,
interpretada per Amelia Minto a Fundació 2

Ra (Stargate, Roland Emmerich, 1994)

Un dels malvats més ambigus i fascinants del cinema dels anys noranta va ser aquest Ra, un ésser semblant a un cuc, procedent d'una civilització avançada, que aprofita el seu domini de la tecnologia per robar i utilitzar cossos d'altres espècies i així gaudir d'una vida immortal, a més de disposar de l'adoració i la rendició absoluta de tota una raça. 

Ra és amoral (en el sentit que l'ètica i la moral humana no tenen res a veure amb la seva cultura) i andrògin, ja que com a entitat que pertany a una espècie assexuada no és ni home ni dona. Al relat, el seu hoste va ser un noiet encara impúber de l'època pre-dinàstica egípcia, i la seva biologia, tan allunyada de la nostra, l'ha convertit en aquest personatge definit només per l'ambició, la crueltat, i l'ànsia de domini.

Trobo que tot plegat va quedar molt ben representat per aquest actor, que va fer un gran treball, aportant a Ra una mirada i una actitud que sorprenen i fins i tot arriben a causar rebuig (i certament por) per la seva arbitrarietat i nul·la empatia.

L'actor britànic Jaye Davidson en la seva astoradora caracterització
 com a Ra a la pel·lícula Stargate (1994)

Khan Noonien Singh (Star Trek)

I seguim amb la ciència ficció. A la icònica sèrie Star Trek (Gene Roddenberry, 1966), emesa durant els anys seixanta, surten, evidentment, nombrosos antagonistes, però pocs (o potser cap) arriben al carisma de Khan Noonien Singh, i bona part del mèrit correspon a Ricardo Montalbán, l'actor que feia aquest paper. 

Singh és un humà millorat genèticament, amb una gran intel·ligència, habilitat, enginy i força, que es converteix en un cruel dictador a la Terra abans del descobriment de la velocitat de corvatura i el Primer Contacte. Derrocat, jutjat i condemnat, és criogenitzat juntament amb uns quants del seus seguidors, i trobat a la deriva per l'espai per la famosa Enterprise.

Despertat del seu somni, intenta apoderar-se de la nau i prova de recuperar el seu poder perdut. Finalment, ell i els seus acompanyants són desterrats a Ceti Alpha V, on es suposa que podran sobreviure i crear una societat al seu gust.

El paper de Khan a la sèrie original de Star Trek (1967) va ser
interpretat per l'actor mexicà Ricardo Montalbán

El carisma de Singh i la seva fama entre els fans de la sèrie va propiciar que l'any 1982 es filmès Star Trek II: La ira de Khan (el segon filme de l'anomenada Primera Trilogia Star Trek), dirigida per Nicholas Meyer. Una prou notable pel·lícula on Montalbán va reprendre el personatge, al que va atorgar una personalitat encara més fascinant. I aquest cop està mogut a més per la venjança, ja que Ceti Alpha V s'ha convertit en un planeta inhòspit i gairebé tots els seus companys són morts. La seva fúria freda i les seves grans capacitats el converteixen en un enemic temible i gairebé invencible. 

Ricardo Montalbán en el seu paper de Khan Noonien Singh
a la pel·lícula Star Trek: La ira de Khan (1982)

I com que el personatge donava per a molt, en la Segona Trilogia tornem a trobar Khan, també a la segona pel·lícula (En la foscor, J.J. Abrams, 2013) interpretat pel fantàstic i camaleònic Benedict Cumberbatch, que composa un Khan encara més misteriós, manipulador, maquiavèlic i imprevisible. 

A la pel·lícula Star Trek:en la foscor (2013), el paper de Khan el va
interpretar el gran actor anglès Benedict Cumberbatch

El més interessant d'aquest personatge és que la seves accions no són gratuïtes, no representen una maldat pura, sinó que obeeixen a una ideologia molt concreta i lògica pel que és la seva condició de superhome. És despietat i no té una consciència del mal i el bé del tipus, diguem-ne judeo-cristià. Però a canvi és totalment lleial al seus companys, i sol complir escrupolosament els tractes amb els seus adversaris... sempre i quan no trobi una sortida que li surti més a compte, emparant-se, per exemple, en la lletra de la llei. Així que en cap de les històries on surt es considera que mereixi la mort i aquí, a la Segona Trilogia, torna a quedar criogenitzat amb els seus seguidors, a l'espera, suposo, d'una cultura que ell respecti i que aconsegueixi portar-lo al costat lluminós.

Lisa Casper (Resident Alien, Chris Seridan, 2021)

Si es suposa que els dolents a les pel·lícules d'invasors de l'espai són els extraterrestres, oblideu-ho. Si Harry (el nom del seu hoste humà, el seu nom original és impossible de pronunciar) és egoista i amoral, té uns quants antagonistes molt pitjors. I la que es porta el gat a l'aigua és Lisa Casper, una agent encoberta, membre d'una organització militar, pressumptament finançada pel govern USA (però ves a saber) que és, sense pal·liatius, una autèntica psicòpata. 

En una série amb uns quants protagonistes més o menys bones persones i una bona colla d'individus, diguem, ambigus, Lisa Casper és decididament perversa. Una persona que, emparada en unes preteses ordres, exhibeix i practica tota la crueltat i mala bava que li proporciona la seva naturalesa pervertida i violenta. Una dolenta de manual, molt ben representada, val a dir, per una actriu atractiva i amb cara d'angelet, amb un fals posat de bona nena que dóna ganes de vomitar.

El personatge és una crítica gens amagada d'un cert tipus d'agents de l'autoritat, i fins aquí, que ja s'entén que vull dir.

Mandell Maughan és Lisa Casper, la psicopàtica
antagonista a Resident Alien (2021)

Kelden Amadiro (Els robots d'Aurora; Els robots i l'imperi, Isaac Asimov, 1983-1985)

Com ja he comentat en altres post, les novel·les d'Isaac Asimov són una de les meves debilitats. I tot que no apareixen en elles grans antagonistes, aquest és realment molt important.

Kelden Amadiro és un espacial, és a dir, un humà millorat per manipulació genètica, habitant del món Aurora (el primer planeta extrasolar col·lonitzat pels humans). És un roboticista de primera línia, i creu fermament en el paper trascendental dels robots en l'expansió dels humans per la galàxia. Les seves conviccions el porten a oposar-se a la cultura terrícola, que considera decadent i suïcida, i apostar per l'expansió dels espacials, abandonant els terrícoles a la seva sort, ofegats i tancats a la Terra, incapaços de créixer i millorar la seva vida, abocats a la degradació i finalment a l'extinció. 

Si bé al començament, a Els robots d'Aurora, es mostra com una persona molt racional -encara que contrària al creixement de la població terrestre-, la derrota de les seves idees a mans del terrícola Elijah Bailey el fan concebre un odi profund cap a tot el què tingui a veure amb el planeta Terra. A Els robots i l'imperi ja no és capaç de prendre decisions assenyades, només vol venjança, i les seves accions acaben amb la destrucció de la Terra per un augment incontrolat de la radiactivitat natural.

Amadiro no és un malvat, és un creient en que el destí de la Humanitat està en mans dels espacials. La frustració dels seus plans d'expansió i la impotència que en segueix el fan un home ressentit, ple de rancúnia, que no dubta en destruir cruelment tot alló que s'oposa a les seves creences. Però acaba els seus dies veient com els odiats terrestres envaeixen la galàxia mentre els espacials declinen i són vençuts per l'empenta i la gran energia dels terrícoles. Per tot plegat, és un personatge que, tot i la seva actitud arrogant i despectiva, arriba a fer una certa pena, ja que res del què fa pot aturar la desaparició de tot allò en què creu i que estima.

Segons els fans, l'actor nordamericà Jimmy Smiths podria ser una bona
representació de Kelden Amadiro, l'antagonista més carismàtic a
dues de les novel·les de robots d'Isaac Asimov

 Scar (El rei lleó, Rob Minkoff i Roger Allers, 1994) 

Ja vaig comentar, parlant d'aquesta pel·lícula, que els millors personatges eren Timon i Pumba, per una banda, i Scar per l'altra. Aquesta versió de Hamlet, animada i amb animalets, no pot deixar de presentar el seu Claudi, el germà assassí, i aquí el tenim, amb melena i mirada verda i centellejant. És potser un dels més importants antagonistes de Disney, dotat d'una crueltat i ambició extremes i d'una presència impressionant (contra el que insinua la trama, que afirma que és dèbil i birriós comparat amb el seu germà). Ben al contrari, és ben capaç d'una artera manipulació i un despietat exercici del poder.

Un encertat retrat de l'ambició sense límits i l'enveja més cruel fan de Scar un interessant personatge ple de matisos.

Scar, la personalitat més magnètica i també malvada a
El rei lleó (1994)

Tellem Bond (Fundació Temporada 2, David S. Goyer i Josh Friedmannm, 2023, sobre l'obra d'Isaac Asimov)

Una infantesa desgraciada com a deessa d'una comunitat religiosa primitiva han convertit Tellem en una dona amargada i enganyosa, que només respecta les persones que tenen les seves mateixes capacitats mentals.

Darrera la seva aparença espiritual, acollidora i accesible, s'amaga un personatge racista, dictatorial, cruel i manipulador, que no vacil·la en emprar l'engany i la tortura per aconseguir el què realment vol: la vida eterna. Tellem té terror a la mort i ha trobat la manera d'usurpar l'energia vital de determinades persones i d'aquesta forma ja ha allargat la seva vida diversos segles.

Hem de tenir en compte que aquest personatge no és canònic, és a dir, no surt en cap moment als llibres d'Asimov, però la veritat, el trobo molt encertat i ben dibuixat, i es mereix aparéixer en aquest petit recompte de dolents.

Rachel House és l'actriu neozelandesa que dóna vida a l'ambivalent
i falsària Tellem Bond a la versió en sèrie de Fundació (2021)

Personalitats en conflicte (literatura i cinema - II)

 

Pu Yi, darrer representant de la dinastia manxú Qing,
en un retrat oficial com a emperador de Manxukuo

Avui toca la segona part de les personalitats en conflicte, que he triat entre diversos personatges literaris/cinematogràfics, i dos de reals dels que s'ha fet pel·lícula: Pu Yi, el darrer emperador de Xina, i Chris Costner-Sizemore, una artista nord-americana que va patir trastorn dissociatiu de la personalitat.

Edward Rochester (Jane Eyre, Charlotte Brontë, 1847)

Va ser la primera novel·la gòtica que vaig llegir, i segueix sent la que més m'agrada, amb tots els respectes per Cims borrascosos i d'altres similars. I, és clar, els seus personatges em van enamorar. Si les noies ja són excel·lents (Jane Eyre és un caramel de dona, la senyora Fairfaix un encant, Adèle Varens una coseta tendra, Miss Temple una persona en qui confiar...) tenim com a contrapartida dues figures masculines de primera categoria: Edward Rochester i St. John Rivers. Estan tan ben descrits i són tan potents que es fan inoblidables. 

És evident que St. John té el paper menys agraït, però no oblidem que són les seves paraules les que tanquen l'obra i en fan la conclusió. Aquest home de cor bondadós però d'exterior fred, tancat i barrat en el seu sentit del deure, esclavitzat per la seva pròpia voluntat, renuncia a tot pel que ell creu que és el correcte, el què ha de fer. I no vacil·la en donar la vida. No és una figura gaire simpàtica ni atraient, però així i tot Jane té amb ell un deute enorme de gratitud i li professa un afecte ben sincer. I en un moment donat s'arriba a plantejar dedicar-se a ell en cos i ànima. I vaig trobat ben atrevit per l'època quan Jane afirma que "pensaria que el petó de St. John era bonic, sinó hagués tingut tan presents els que em feia l'Edward". Per la primera meitat del segle XIX i escrit per una dona...

Quant a Edward, ja en la primera lectura em va impressionar d'allò més. Aquest caràcter tancat i sorrut, l'exterior fosc i el contrast amb la seva benignitat (de vegades), comprensió (amb segons qui), bonhomia (depèn de com), estil i coneixement del món, ens intrigarà des del primer moment. Per què, et preguntes, un home que ho té tot -diners, respecte dels altres, salut, intel·ligència, cultura, sensibilitat, i fins i tot bon cor... -, pot presentar aquest tarannà tan difícil, tan variable i alguns cops fins i tot violent? Sí, és clar, al final ho entendràs. I el millor és fer una relectura per, sabent ja tota la història, analitzar el seu comportament. I aquí, Charlotte Brontë realment va fer una feina excel·lent per mostrar-nos les contradiccions, les bondats i els odis d'Edward. Els seus bruscos rampells tenen explicació, res del que veurem en aquest personatge és gratuït. Cap escena està de més, tot té el seu significat profund.

Per altra banda, la seva alegria és espontània i encomanadissa. Estima la Natura, l'art, li agraden les persones sinceres. Com algú així ha caigut en el que ell anomena "la meva degradació": joc, dones i quelcom, no massa, de beguda? L'escena de les compres, quan s'han de casar, és preciosa. Està entusiasmat; fill de la seva classe social, vol comprar metres i més metres de roba, vol encarregar desenes de vestits, vol treure les joies de la família i modernitzar-les... Busca totes les maneres possibles per fer que Jane se senti estimada i feliç. I a ella no li calen aquestes coses materials, en té ben bé prou amb adonar-se de com ell n'està, d'enamorat.

L'excel·lent actor britànic Toby Stephens broda literalment
el paper d'Edward Rochester en aquesta versió de la BBC (2006)

Se n'han fet un munt de versions, d'aquest llibre, en cinema i TV, pel·lícules i sèries. El paper d'Edward ha estat adjudicat a actors tan rellevants com Timothy Dalton, Michael Fassbender, William Hurt, George C. Scott, Orson Welles i uns quants més, però jo em quedo amb Toby Stephens. 

Crec que Stephens (fill de la fantàstica Maggie Smith) atorga a Edward una quantitat increïble de matisos, de somriures sobtats, de mirades que comencen d'una manera i acaben d'una altra. Té l'edat justa i la caracterització és insuperable i ell ha connectat perfectament amb el personatge. I a més va tenir una química increïble amb l'actriu que feia de Jane, Ruth Wilson, una actriu no gaire guapa (així ha de ser el personatge) però que treballa d'allò més bé. Junts fan una parella meravellosa. I acabaràs amb desitjos de que tots dos siguin totalment feliços l'un amb l'altre. 

Tranquils, que tot acaba bé. Patint una mica (no seria una novel·la gòtica, si no), però amb final feliç per a tots els que ho mereixen. Què carai, ja toca, de quan en quan, oi?

El jove Marsh (L'ombra sobre Inssmouth, H.P. Lovecraft, 1936)

No, en contra del que pugui semblar, jo no sóc aficionada a la literatura de terror. Però Lovecraft entra, per al meu gust, en una altra categoria. No és terror d'espantar, no són ensurts de portes que s'obren i es tanquen, i esquelets que ballen, no és Stephen King (i no hi tinc res en contra, però poques obres seves m'acaben de fer el pes). 

Lovecraft era, abans que res, un grandíssim escriptor, només que dominat per una psique inestable, per estranyes pors i per idees classistes, esnobistes i racistes. Té contes i novel·les extraordinaris, suggerents, misteriosos. I no són repetitius, la repetició de temes ve més aviat dels seus seguidors, que van reelaborar i continuar molts dels seus relats, atorgant una mena de dejà vu a les historietes de Cthuluh i companyia, que d'entrada eren ben originals.

Si he de recomanar alguna obra, ho faria, sens dubte, amb Les muntanyes de la bogeria, una aventura increïble en mig de l'Antàrtida; El color que va caure del cel, aquesta, sí, farcida d'esdeveniments que es van complicant de forma insidiosa, que s'intensifiquen a poc a poc fins que et deixen enfonsat en l'horror. I aquesta L'ombra sobre Innsmouth, que comença com un senzill relat del viatge d'un estudiant i que acaba... El final és fabulós, inesperat.

Aquesta imatge que combina els trets de Lovecraft amb
part del seu imaginari podria ser una bona representació
dels dubtes i l'evolució personal del jove Marsh

No sabrem mai el nom del nostre narrador. És un jove acabat de graduar, que aprofita les seves primeres vacances d'adult per recórrer les poblacions de la costa de Nova Anglaterra. La família de la seva mare havia viscut allà, i tot que no conserva llaços de parentesc, vol esbrinar, per jutjats i arxius, qui eren els seus avantpassats. Li atorgo el cognom Marsh perquè, al final, descobrirà que pertany a aquest clan, d'activitats sospitoses i costums estranys. I finalment, allò que ell, aterrit, ha jutjat i condemnat, aquelles activitats que ha denunciat a les autoritats, és la seva mateixa herència. Ell porta en la seva sang la mateixa tara i comparteix el seu destí. I un cop que ho accepta, deixa d'infondre-li terror i s'hi lliura amb tot el convenciment.

I és clar, quan acabes de llegir, no saps si tots aquells deliris són veritat, o si la seva ment, trasbalsada i progressivament deteriorada, com la del seu cosí tancat al sanatori, està al·lucinant i tot acaba d'una forma prosaica, en un suïcidi en el mar. Tant de bo pogués expressar millor com em va impressionar i com de bona trobo aquesta novel·la.

No s'han fet, que jo sàpiga, versions acceptables d'aquesta obra per a cinema o TV. D'El color que va caure del cel van estrenar una película horripilant, Color out of Space (2019). I no dic horripilant perquè fes por (no en fa, en absolut) sinó de mal feta que està i mal interpretada, i plena de disbarats, amb un guió demencial. En resum, si més no de moment, millor fugir de qualsevol versió filmada de les obres de Lovecraft.

Kanbei, Kikuchiyo, Sichiroji, Katsushiro, Heiachi, Kyuzu i Gorobei (Els set samurais, Akira Kurosawa, 1954)

Vet aquí una pel·lícula boníssima. Com vaig llegir en alguna crítica, potser només se li pot retreure la tirada que tenen els actors japonesos cap al crit exagerat, però això simplement és l'expressió d'un tarannà diferent del nostre, d'una cultura arrelada en altres convencions.

Així i tot, hi ha quelcom d'universal en aquest grup de guerrers, dels vells als joves, que per quatre plats d'arrós arrisca (i perd) la vida per defensar uns camperols. L'ètica, la justícia, el valor, el propi coneixement, el desafiament... tenen més pes en aquests homes que el pagament que hauríen de rebre. I cadascun d'ells és ben diferent: de la serenitat i el lideratge de Kanbei (un fantàstic Takashi Shimura) al valor esbojarrat i la impulsivitat de Kikuchiyo (Toshiro Mifune, molt extremós); de la innocència i la inexperiència de Katsushiro (Isao Kimura) a l'habilitat de Kyuzu (Seigui Miyaguchi)... I els camperols, per la seva banda, amb el seu treball esgotador i les seves preocupacions quotidianes, ben lluny de l'honor, i de totes aquestes històries de guerrers llegendaris, de conte de fades.

El gran actor japonès Takashi Shimura fa el paper
de Kanbei, el líder dels set samurais

I fins i tot queda lloc per una mica de romanticisme i també de desengany, d'amor a la terra i a la família, la construcció de les amistats personals i la lleialtat al clan.

Tots els personatges són fabulosos, cadascun amb les seves característiques, i tots han passat a l'imaginari del cinema de qualitat.

Eve White (Les tres cares d'Eva, C.H.Thigpen, H.M.Cleckley, Nunnally Johnson, 1957)

Vaig conéixer aquest cas real gràcies al llibre escrit per dos psiquiatres, els doctors Thigpen i Cleckley. És el relat d'una personalitat múltiple, seguida per professionals durant anys. Diuen tres, però si no recordo malament (la vaig llegir potser fa més de quaranta anys), n'hi va haver fins a cinc personalitats, tot i que un parell no es van desenvolupar, i la darrera va ser el pal de paller que va integrar la resta.

Va ser un cas complicadíssim, crec que el primer realment documentat d'un cas de personalitat múltiple totalment comprovat. Eve White era tímida, dèbil, poca cosa. La segona personalitat, Eve Black (tots són noms en clau), descarada, forta i agressiva. White no coneixia Black i patia llargs i greus episodis d'absència, però Black sí que era conscient de White i es divertia fastiguejant-la. Finalment, la personalitat Jane conseguirà integrar tots aquests aspectes en una dona equilibrada i mentalment sana. Les personalitats parcials viuran la integració com una mort, unes amb terror i les altres amb resignació per aconseguir un bé més important. Eve, finalment, serà capaç de cuidar de la seva filla i portar una nova vida, i fins i tot trobarà un segon marit que la farà feliç.

Joanne Woodward va fer el paper d'Eve a la
versió cinematogràfica d'aquest interessant document

L'obra és més coneguda degut a la pel·lícula, interpretada per una excel·lent Joanne Woodward. Tot i que el guió no és ni de bon tros tan complex com la realitat (i per tant, per al meu gust perd interès) no deixa de ser una bona mostra d'un greu desequilibri, i com la pacient investigació i l'autèntic desig d'ajuda per part dels metges aconseguirà, per un cop, un final esperançador per a tantes persones que poden patir malalties semblants.

Pu Yi (El darrer emperador, Bernardo Bertolucci, 1987)

Aquesta pel·lícula, que dramatitza la vida de Pu Yi, em va impressionar molt en el seu moment. Tracta el tema de forma molt atractiva, i encara que amb prou llicències històriques, permet seguir bastant bé la seva evolució.

Imgineu un nen criat en mig del Palau Imperial, que fins i tot li netejaven el culet sent ja un noi gran (i un adult, ho sabrem per un comentari de la pel·lícula), mimat, reverenciat i tractat gairebé com un ésser diví. I, de cop, ja no era ningú, sobrava per tot arreu i no sabia què fer de la seva vida. I és clar, es va acostar i es va deixar festejar pels únics que li van donar suport: el govern del Japó, en aquells moments un imperi expansionista, i que va fer una molt bona jugada amb aquest home totalment desorientat. El van convéncer que podia tornar a ser emperador, però no de Xina (que ja era una república) sinó de Manxúria, la regió d'origen de la seva dinastia. I ell va caure de quatre potes. La seva esposa principal, Wan Rong, es va adonar de seguida de la trampa, però ja es van espavilar a apartar-la d'ell. Japó va envair Manxúria i va formar un estat súbdit, Manxukuo (que incloïa Corea com a part del territori metropolità japonés), amb fronteres amb la URSS, Mongòlia, Xina i Japó. Un estat legitimat davant la comunitat internacional com a part del territori governat per la dinastia històrica Qing.

Manxukuo, sense que Pu Yi ho sabés, es va convertir en un immens camp de concentració, una colònia que proporcionava esclaus per a les fàbriques, esclaves sexuals per a l'exèrcit japonès i, el més esfereïdor, víctimes per als "assajos clínics-científics" de l'infame Esquadró 731, que no va tenir res a envejar a les pitjors actuacions de l'Alemanya nazi.

En acabar la II Guerra Mundial, Pu Yi va ser detingut per l'exèrcit soviètic juntament amb diversos membres de la seva família i servents, deportat a la Xina de Mao i internat a la presó de Fushun durant 10 anys, per a la seva reeducació. Pu Yi va refer la seva vida, va treballar de jardiner i com arxiver de la Biblioteca Nacional. Es va tornar a casar i finalment va morir de càncer als 61 anys.

Pitjor final va tenir la pobra Wan Rong, que, destrossada per l'adicció a l'opi, va acabar els seus dies a la presó de Yanji amb només 39 anys. Pu Yi no va saber de la seva mort fins tres anys després, quan va entrar al camp de reeducació.

John Lone i Joan Chen, impecables en els seus papers de 
Pu Yi i Wan Rong a El darrer emperador (Bernardo Bertolucci, 1987)

Si hi ha un moment colpidor a la pel·lícula és aquell en què els presoners (tots antics col·laboradors dels japonesos) estan mirant un documental sobre els excessos, tortures i crueltats del govern de Japó sobre la població civil xinesa i manxú. John Lone, l'actor que representa Pu Yi, s'aixeca horroritzat de la cadira i crida: "Jo no sabia res, no sabia res!". I és evident que el govern maoista ho devia creure així, sinó possiblement hagués estat executat. 

En resum, tant la seva vida histórica com la que, més o menys resumida, explica la pel·lícula, tenen un grandíssim interès per fer-se càrrec de com una persona que ha tingut unes experiències inicials molt determinants pot canviar el rumb de la seva vida en una direcció ben sorprenent.

A destacar la boníssima feina actoral de John Lone i Joan Chen, que estàn perfectes en els seus papers. Una pel·lícula, pel meu gust, totalment recomanable.

Oda Mae Brown (Ghost, Jerry Zucker, 1990)

I en mig de tant de drama, ara toca riure una mica. Whoopi Goldberg va donar ben bé la campanada amb aquest personatge de Ghost, un filme ben justet, val a dir. Però ella s'emporta el gat a l'aigua, domina tota la trama i ens aixeca la pel·lícula sencera. Sembla ser que va ser Patrick Swayze, l'actor que interpreta el fantasma protagonista, qui la va voler en aquest paper, i la va ben encertar.

Whoopi Goldberg va obtenir un Oscar ben merescut
per la seva fantàstica interpretació d'Oda Mae Brown

Oda Mae és una timadora, una engalipadora, una aprofitada, amb un expedient policial de diversos kilograms de pes. Però en mig de les seves trapelleries, sí que té realment el do de comunicar-se amb els morts (cosa que ella no sabia). I, encara que a contracor i amb moltes fugides d'estudi, acabarà ajudant a tothom -els bons, s'entèn-, aconseguirà el càstig dels dolents i enviarà Sam Wheat, el nostre fantasma anguniejat, cap a la llum.

La pel·licula té escenes massa romanticones per al meu gust, però les interpretacions valen la pena, especialment les de Patrick Swayze i Whoopi Goldberg, a més d'un impagable Vincent Schiavelli. Té situacions molt divertides i, en resum, és una peça per passar una estona ben distreta i agradable.

Personalitats en conflicte (literatura i cinema - I)

 

L'actor britànic Harry Lloyd en el seu paper de Richard III Plantagenet
a The Lost King (Stephen Frears, 2022), preparant-se per a la 
Batalla de Bostworth, on va morir.

Hi ha, ja sia a les històries com a la Història, una colla de personatges que no compleixen ben bé el rol del bo o del dolent, i ningú no els considera pas herois. Uns es troben enfrontats a conflictes molt greus i difícils de gestionar; d'altres són víctimes que es defensen, o botxins amb certes raons per atacar. Altres, simplement, han estat arrossegats per aconteixements dubtosos i la posterioritat els ha jutjat (en bo o en dolent) i ha dictat sentència sense haver abordat totes les qüestions que feien al cas. 

Perquè, en realitat, pocs éssers són herois totals i absoluts, sinó que pertànyen a un ampli ventall de gris. O bé potser, ben mirat tot plegat, tampoc no són tan dolents com errats o sotmesos a societats exigents o permissives.

Alguns són molt interessants, fins i tot fascinants, i segons el comentarista es poden veure de moltes maneres diferents. En parlarem d'alguns, a veure què en surt, de tot plegat.

De moment, aquí tenim una primera part de l'apartat de literatura i cinema.

Èdip (Èdip, rei, Sófocles, 425 a.C.)

El personatge d'Èdip és un dels més fascinants
de la dramatúrgia grega. I l'Esfinx no es queda pas enrere. 
Trobada d'Èdip i l'Esfinx, Émile Ehrmann (1903).

Ja n'havia parlat, d'Èdip, en aquest blog, però per què no puc tornar a tractar el tema? Vaig saber per primer cop d'Èdip a l'escola, quan en el llibre de literatura va aparèixer la lliçó sobre el teatre clàssic grec i vam llegir un preciós fragment d'Èdip, rei. Aquell que comença:

“¡Oh, fills adolorits! M’és conegut i no desconegut allò que busqueu; perquè jo sé que tots patiu, però, tot i patint, no n’hi ha cap que pateixi com jo. El vostre dolor us arriba a cadascú de vosaltres per ell mateix i de ningú més; però la meva ànima plora per la ciutat, a la vegada per mi i per tu….etc. etc.”  

No, encara que ho pugui semblar, no és cap rotllo. Ben al contrari: Sòfocles va ser capaç d'impressionar a una nena de tretze anys amb tant d'encert que encara recordo tota l'escena. Em vaig interessar força per la història d'Èdip més enllà dels temes del complex, i amb el pas dels anys he sentit moltes versions i interpretacions de tot plegat. N'he tret unes quantes conclusions (potser errades, però no seré pas l'única) i per aquí les deixo.

Èdip és un heroi ben tràgic, un dels més impressionants, si no el què més, de l'imaginari grec. Aquí tenim un ésser afectat per un fat horrorós, i per la poca traça d'un oracle que es podria haver quedat amb la boqueta tancada. Tampoc és que el seu pare Lai sigui un exemple de savoir faire: com que un il·luminat li diu que el nen el matarà i es casarà amb la mare, no se li acut una altra cosa que fer de madrastra de la Blancaneus, deixar-lo coix i donar-li el petit a un pastor perquè el mati o el deixi morir ben lluny de casa.  No sé com s'ho deuria prendre la mare, Iocasta; segurament gens bé, però les dones no hi pintaven pas res, en aquella societat. Me la imagino guardant-li una amarga rancúnia a Lai; que per cert té un paper ben antipàtic, i no vull entrar en més detalls. Ell és el culpable de la maledicció per mala peça, poca vergonya i impresentable.

I és clar, al pastor tot plegat li sembla una bestiesa i no mata pas el nen. Èdip és rescatat i criat per uns pares amorosos (encara sort) que no li diuen mai que és adoptat. Però en una visita al ditxós oracle, s'assabenta de la maledicció i, és clar, no torna pas a casa a fi d'evitar el crim. Anant cap a Tebes, la capital de Lai, es troben tots dos, pare i fill, en un tram estret i perillós, i Lai, no content en no ajudar el grup d'Èdip, a sobre li mata un cavall. Èdip ja en té prou, i el mata a ell. Vaja, ja s'acomplert la primera part de l'oracle.

Seguint el camí, es troba una esfinx que li barra el pas. "La cantora d'enigmes", com la va anomenar Sòfocles, es dedica a proposar endevinalles als joves del regne, cada dia a un de diferent, i qui no les encerta és assassinat per aquesta figura realment tan estranya. Èdip encerta les dues endevinalles: la de l'home, i la del dia i la nit. I l'esfinx, humiliada i enrabiada, es suïcida. Mai no he trobat cap interpretació mínimanent lògica del fet. Potser l'esfinx simbolitza la part fosca de la femineitat (ja tornarem sobre el tema), allò que els homes desconeixen i també temen. Penseu que sempre demana homes joves, solters. I el seu primer contacte amb el principi femení els provoca la mort perquè són incapaços d'entendre'l. En acabar-se el seu domini sobre els homes, aquesta representant del que avui diríem feminazis prefereix la mort a la humiliació davant d'un mascle.

I ara ve la bona. Èdip ha salvat els joves de Tebes i la ciutat, agraïda, el casa amb Iocasta i el fa rei. Sempre he volgut pensar que es va tractar d'un matrimoni feliç. Van tenir dos fills i dues filles, i Iocasta es deuria recuperar de la seva dissortada vida amb Lai, que ni la tocava per no deixar-la embarassada (de fet, preferia els noiets) i que devia maltractar-la i menysprear-la contínuament. La pega, que els déus estaven enfadats per la situació i van enviar una maledicció a la ciutat (té tela). L'altra pega, el germà de Iocasta, Creont. Ai, els cunyats, són una plaga. Havia estat regent de Tebes a la mort de Lai i deixar-li el regne a aquell jovenet desconegut, i a sobre veure la germana viure contenta i satisfeta, doncs no li va agradar.

Creont no va fer res activament contra Èdip, però no se'n va estar de destapar tota la trama quan la va saber (endevineu on va anar? Sí, al refumut oracle dels nassos). Podeu comptar com es van quedar Èdip i Iocasta. Èdip es va treure els ulls, desesperat per la situació. Quan a Iocasta, contràriament al què s'explica gairebé sempre, no es va suïcidar pas en aquell moment. Jo crec que estimava massa la seva família. Allò que finalment la va sobrepassar va ser que els seus fills, Eteocles i Polinices, es matessin l'un a l'altre en la disputa per ser reis de Tebes. I amb el tiet Creont fregant-se les mans. La pobra Iocasta, en veure morts els seus fills, aleshores sí es va suïcidar. 

La pobra Antígona també va pagar la mala voluntat de Creont, que va manar que la tanquessin viva en una tomba i la deixessin morir per voler enterrar correctament els seus dos germans. Antígona es va suïcidar i també el seu promés. Sobre la sort d'Ismene, l'altra germana, no se sap res. Ella volia acompanyar Antígona però la van salvar. Creont, al final, es penedeix de les seves decisions, però la seva pròpia esposa es suïcida davant el desastre familiar.

Tot plegat una autèntica "tragèdia grega". La conclusió per a una mentalitat com la nostra seria que Èdip va ser un bon noi i un bon rei, que, tot i aclaparat per unes malediccions i uns fats horrorosos, per un pare impresentable i per un cunyat molt interessat, va procurar actuar sempre amb seny i pel bé de la seva família i la seva ciutat. I aquesta, sens dubte, és també la conclusió que en van treure els pensadors grecs, així que van decidir donar al relat un final una mica més lleuger. Teseu, el mític hereoi atenenc, se'n va compadir de tot plegat i el va acollir a Atenes, on Édip va passar els seus darrers anys i va morir ja ancià, i on va ser enterrat com tota una llegenda al Santuari de les Eumènides.

Milady de Winter (Els tres mosqueters, A. Dumas, 1844)

L'actriu anglesa Margot Grahame va fer una preciosa
Milady en la versió fílmica d'Els tres mosqueters de 1935

Aquesta senyora provoca un gran impacte en un lector primerenc de les aventures dels mosqueters. Es tracta d'una dona bellíssima, atractiva i seductora, una ànima totalment lliure que, per alguna raó que desconeixerem sempre, només se sent lligada per la lleialtat al Cardenal Richelieu, a qui mai no trairà.

Espia, conspiradora, agent secret, una mena de Mata Hari del segle XVII, tindrà una fi semblant a la de la seva descendent moral. Com diu ella mateixa al final de la novel·la, "Us heu ajuntat déu homes per assassinar una dona". Però el botxí de Lille, a qui han contractat els conjurats a fi d'executar-la de la forma més legal possible, li replica: "No, madame. Un botxí ajusticia, no assassina. És el darrer jutge, no pas una altra cosa". Perquè els crims de Milady no són només polítics, ni molt menys. Entren també en l'esfera privada. És una dona rancuniosa, incapaç de perdonar quelcom que consideri una afrenta; i així fa caure moltes persones, homes i dones innocents, víctimes de la seva ambició, desitjos de venjança i falta absoluta d'ètica. I com li retreu el seu cunyat (un home del qui només ha rebut que beneficis, i a qui ha provat de fer matar), "Aquesta dona té un fill, i en cap moment n'ha fet esment". És així, les seves darreres hores estan concentrades només en ella mateixa, en provar de salvar-se, en amenaçar, enganyar i tornar a trair. Res no li importa, només ella.

El mateix Richelieu, quan s'assabenta de la mort de la seva sequaç, tot i que li sap greu, no pot evitar una secreta sensació d'alleujament. Milady havia començat a provocar-li una estranya sensació d'incertesa, i una por cada cop més pregona pel seu tarannà intens, apassionat i sense escrúpols.

D'on ve la malignitat de Milady? No ho sabrem mai. Coneixerem alguna dada de la seva vida ja de ben joveneta, però sempre raurà en l'ombra l'origen del mal. Una dona contrariada, una víctima, o simplement un esperit pervers ja des del naixement?

Jacobè (Jacobè, Joaquim Ruyra, 1920)

No he trobat imatges de Jacobè, però aquesta en podria ser
una bona representació

Tots els relats de Joaquim Ruyra són excel·lents. En té de divertits i costumistes, com Vetlles d'estiu; profunds i a la vegada realistes i espirituals, com La basarda (un dels meus preferits), i d'altres, duríssims testimonis d'una altra època i una altra manera de viure, com Mànegues marines. Però sens dubte un dels més colpidors és aquest, Jacobè, el relat commovedor d'una noia, coneguda de la seva família, que des que ell era ben petit va ser la seva mainadera. El portava a la platja, li ensenyava a nedar, i el protegia de qualsevol mal, ben assentadet a la sorra, mentre ella triscava per les roques com un xicotot buscant cloïses i pescant morralla.

Jacobè era al·legre i despreocupada, una noieta àgil i entremaliada, filla d'una pescadora de Blanes vídua d'un traginer francès (d'aquí possiblement l'estranya forma del seu nom, com una mena de "Jacqueline" passada al català d'una manera o una altra). Les dues dones eren les padrines del petit Joaquim, i ell se les estimava intensament i hi confiava. Amb el temps, Ruyra va créixer i va fer estudis a Barcelona, i continuava veient les seves amigues cada cop que pujava a Blanes.

Però la Jacobè s'anava tornant cada cop més esquerpa. Molt a poc a poc, de forma insidiosa, el seu comportament va canviar: es tancava en ella mateixa, estava sempre malhumorada. Ella, una noia bufona i sempre ben agençada i curosa, es va deixar completament, fins arribar a anar bruta i desendreçada. Feia por a la gent amb el seu posat, la seva agressivitat i el seu tarannà absurdament variable i desquiciat.

La sentència del metge va ser definitiva: la Jacobè havia caigut en una horrible malaltia mental, sense cura ni tractament en aquells moments, i l'origen estava en la seva ascendència paterna, una família d'embriacs sense aturador, lastrats per generacions d'abusos de tota mena, la culminació d'una llarga filera de toxicitat que va acabar amb la seva ment.

El final del relat és terrible, molt trist. I deixa Ruyra en mig d'una desoladora reflexió. Paguen els descendents, com una maledicció, els pecats dels seus pares? Què significa la Jacobè com a víctima d'un mal que ella no ha fet, d'una falta que no ha comès?

Aquí certament, no hi ha maldat del subjecte, ve de molt enrere, i troba en la Jacobè la seva culminació que no deixa cap mena de sortida. Només plorar.

Sinuhè (Sinuhè, l'egipci, Mika Waltari, 1945)

Aquesta il·lustració moderna d'un metge de l'antic Egipte
ens pot mostrar prou bé el paper i l'actitud de Sinuhé

Aquí tenim una de les novel·les històriques més famoses que es van escriure al segle XX, i segurament una de les de més qualitat literària. I contràriament a les modes actuals, hi ha un intent seriós de donar dades el més exactes possible de l'època tractada, almenys segons l'estat de les investigacions arqueológiques allà pel 1940. Moltes afirmacions de l'obra han estat revisades en molts aspectes; per exemple, les relacions familiars del faraó Akhenaton i la seva successió al tron. Però en general està prou bé. Tindrem notícies, dades i curiositats del gran regne d'Egipte, de l'Imperi Babiloni, del regne de Mitanni, de l'aleshores gairebé desconegut popularment Imperi Hitita, i dels misteriosos cretencs, un autèntic enigma encara avui.

I en mig de tot plegat, Sinuhé, un metge egipci de molta vàlua com a professional, però amb un caràcter més aviat feble. Amb bones intencions però poca força moral, veleïtós i inconstant. Víctima de pèrdues prematures molt sensibles (els seus pares i la seva estimada) no aprèn res de les seves desgràcies: el seu egoïsme i poc seny provoquen la mort del seu únic fill i d'una dona bondadosa que és la seva amant sempre menystinguda. Acabarà els seus dies desterrat, completament sol, amb l'únic suport del seu antic esclau, ara ric comerciant, a qui ha tractat sempre prou bé com per convertir-lo en un amic incondicional en els bons i els mals moments.

El que és indiscutible és la seva ètica professional, que mai no trairà. Pot ser més o menys conservador o agosarat en els seus tractaments, pot decidir dedicar-se a guanyar diners amb pacients rics, o esdevenir voluntàriament metge de pobres i treballar gratuïtament, però sempre en un nivell d'excel·lència i bon tracte. Un personatge molt ric, complex i inoblidable.

Per cert, llegiu la novel·la si us crida l'atenció el tema. L'única pel·lícula que se n'ha fet, que jo sàpiga, (Michael Curtiz, 1954) és una autèntica bírria, amb un guió penós i mal interpretada. Només veure aparèixer per primer cop la cara de Victor Mature ja tens ganes de sortir corrents. Ni us molesteu.

Richard III Plantagenet (The Lost King, Stephen Frears, 2022)

Retrat de Richard III i representació en la pel·lícula

Richard III Plantagenet, darrer rei de la dinastia dels York, és una de les figures més sorprenents i controvertides de la Història d'Anglaterra. Darrerament, molts historiadors estan d'acord que el triomfant bàndol Tudor es va dedicar de forma sistemàtica a tergiversar la seva persona i el seu regnat. I no, no podem considerar Shakespeare com una font històrica fiable. Gran dramaturg, buscava això, el drama, i si hem d'inventar, inventem el més gruixut que se'ns acudeixi, que la gent es divertirà més. A part que cobrava dels Tudor, és clar.

En l'excel·lent sèrie (no us la perdeu) L'escurçó negre (Blackadder, BBC, 1983-1989) es dóna una versió ben diferent de Richard, que aquí no fa pas cap mal als seus nebots (els Prínceps de la Torre, com se'ls va conéixer amb posterioritat). Ben al contrari, té cura dels nens i els nomena els seus hereus. Richard III guanya la batalla de Bosworth, només per morir víctima d'una increïble pífia del seu nebot-net, Edmund, duc d'Edimburg, el futur Escurçó Negre. El pare d'aquest sapastre ascendirà al tron d'Anglaterra amb el nom de Richard IV Plantagenet. Però tota la família morirà per culpa del refumut Edmund, deixant el tron lliure per als Tudor. I aquests, venjatius, muntaran la increïble historieta de la maldat de Richard III, de l'assassinat dels nebots i de la seva mort en batalla. Com podeu veure, ja als anys 70-80 del segle XX no es veia gens clara la successió dels fets. Encara que així, fent broma, no deixa de ser una bona revisió de tot plegat.

Richard III (Peter Cook) i Richard IV (Brian Blessed), tiet i nebot,
molt ben avinguts al primer episodi de Blackadder (1983)

D'una forma més seriosa, tornarem a revisar els fets a The Lost King. La sorprenent història real de la cerca de la tomba d'aquest rei condemnat pels seus enemics, que en van tergiversar el regnat, està explicada amb molt d'encert en aquesta interessant i commovedora pel·lícula. L'odi dels Tudor havia fins i tot fet desaparéixer les seves restes, que van ser trobades 500 anys després en el curs d'unes obres a un parking públic de Leicester. La historiadora afeccionada Philippa Langley va aconseguir el que semblava impossible: la identificació de Richard i el seu enterrament amb tots els honors com a rei d'Anglaterra a la catedral de Leicester.

Qui va ser realment Richard III? No ho sabrem mai del cert, però és gairebé segur que no pas el monstre sense cor de la llegenda. No seria, és clar, cap fada bona; cap polític ni rei ni militar no ho era aleshores ni ho és ara, tampoc, però almenys ens podem permetre el luxe de mirar la història des d'un angle diferent.

. 

Petites joies de la música i la dansa

Benoît Magimel en el paper del rei Lluís XIV de França
a Le roi danse (Gérard Corbiau, 2000)

Molts cops, no cal pas sentir o veure una obra molt llarga per fer-se càrrec del geni de l'autor i/o dels intèrprets. Poden ser fragments d'una peça de més extensió o potser cançons o balls ja pensats per a que siguin curts. A més, molt sovint en algunes pel·lícules es fan servir aquests trossos per il·lustrar o acompanyar determinades escenes i enviar un missatge concret a l'espectador.

He començat a reunir una modesta col·lecció d'aquestes petites joies, a veure si us agraden tant com a mi.

Jean Baptiste Lully

Aquí tenim a un excel·lent músic, ballarí i coreògraf nascut l'any 1632 a Florència i que va fer carrera a la cort de Lluís XIV, no només per les seves indiscutibles aptituds, sinó també pel fet de ser un terrible manipulador i un intrigant sense escrúpols. Va perdre el favor de Lluís XIV en descobrir-se que era bisexual i es va haver de refugiar en la protecció del Gran Delfí. Va morir a París el 1687 d'una forma terrible, de gangrena, en haver-se foradat el peu durant un assaig amb el pesat bastó que utilitzava per dirigir. Els metges volien tallar la cama, però ell no ho va consentir, ja que hagués acabat la seva carrera de ballarí, i això li va costar la vida.

La seva vàlua musical és impressionant, i va influenciar professionals tan destacats com Henry Purcell, Georg Friedrich Händel, Johann Sebastian Bach o Phillippe Rameau.

Us proposo dues petites peces. La primera és la Marxa per a la cerimònia dels turcs, que pertany a la seva opereta El Burgès Gentilhome, amb llibret de Molière. La segona, un fragment de la pel·lícula francesa Le roi danse, que es refereix precisament a la relació entre Lully, Molière i Lluís XIV. L'escena, molt ben muntada, representa un ballet creat per Lully i amb el rei Lluís com a primer ballarí.

Le Bourgeois Gentilhomme - Marche pour la ceremonie des Turcs

(Excel·lent versió, però, vés a saber per què, no surten acreditats ni l'orquestra ni el director. Per cert, dirigeix a l'estil de Lully, amb un bastó)

https://www.youtube.com/watch?v=S-pSRs6DLOk&list=RDMM&index=3

Le roi danse (Gerard Corbieau, 2000) - Idylle sur la paix 

Escena de ballet. Està molt ben feta, llàstima de la mania dels directors d'interrompre amb insinuacions, converses i conflictes de passions, que seran molt rellevants per a la trama però que molesten si el què vols és gaudir de la música i el ball. El ballarí és Lluís XIV; el director, el mateix Lully, i per allà veurem la mala cara de la mare del rei, Anna d'Àustria, quan veu el fill dansant com un extra qualsevol.

https://www.youtube.com/watch?v=gV-YzePE2Dg&list=PL85C7156F34C81552&index=11

Per si voleu sentir la música en versió complerta us deixo aquest altre enllaç amb la peça sencera i imatges de a pel·lícula, com si fos una mostra. La pega, que diverses imatges apareixen dos o fins i tot tres cops, es fa una mica repetitiu.

https://www.youtube.com/watch?v=OTkogViYHX4&list=RDOTkogViYHX4&index=1

Georg Friedrich Händel

En aquest petit blog ja hem parlat altres cops de Händel, però no he volgut deixar en el tinter aquesta ària que pertany a Messiah, ja que està interpretada per un contratenor, una veu molt utilitzada a la seva època que desprès gairebé va desaparèixer i ara ha tornat amb tota justícia a la primera línia, especialment per a música barroca. 

Hi ha una pel·lícula que parla de la interpretació de les obres de Händel per part dels castrati, i la part musical està força bé. Es van prendre la feinada de conjugar la veu d'una contralt i d'un contratenor actuals per obtenir un timbre que probablement s'acosta molt als originals. La pega és que la tal pel·lícula és més falsa que un euro de suro i molt teatrera. A l'estupenda interpretació de Lascia ch'io pianga li han posat tanta tragèdia i tantes insinuacions que no van enlloc, que m'he abstingut de posar-la en el post, i això que la veu s'ho val.

En fi, per si a algú li interessa, es tracta de Farinelli, il castrato (Gérard Corbiau, 1994). L'ambientació i la música són de primera, peró la trama està absolutament tergiversada, fins al punt que la vida que expliquen no és pas la de Farinelli, sinó la d'un altre. Bé, una mica com Amadeus, però aquesta és bastant més bona, la veritat, i almenys el protagonista sí és Mozart (surt més mal parat el pobre Salieri). 

Messiah - But who May Abide the Day of His Coming

(Versió de Trevor Pinnock - Michael Chance, contratenor)

https://www.youtube.com/watch?v=ZVtvbSAYDJA&list=RDZVtvbSAYDJA&start_radio=1

Wolfgang Amadeus Mozart

També he parlat diversos cops de Mozart, i podeu trobar un post sencer dedicat a Don Giovanni, però és que l'obra s'ho val, i no parlem de l'intèrpret que us presento: el baríton grec Dimitris Tiliakos. No només un grandíssim cantant, sinó un actor de primera categoria. En futurs post veurem altres fragments amb la seva magistral interpretació del paper de Giovanni al Festival de Spoleto.

Don Giovanni - Fin ch'han dal vino

(Festival di Spoleto - Don Giovanni, Dimitris Tiliakos - Leporello, Andrea Concetti)

Comentar que aquesta curtíssima ària és una de les més difícils que s'han escrit per a baríton, molt complicada d'interpretar, i com vaig sentir d'un cantant d'òpera professional, "se't fa curt tot l'aire de la sala per poder-la cantar". Al final, Giovanni deixa anar una riallada que pocs cops he sentit encertada (aquí sí ho està, i tant). Alguns analistes parlen d'una riallada sarcàstica, però no és aixó ni de bon tros. Afirmar una cosa així és no entendre el personatge de Giovanni. El que fa és una riallada de triomf, de joiosa anticipació de la meravellosa festa que está organitzant... i de totes les noies que preveu seduir durant la nit.

Per evitar que l'ària quedi desubicada, la gravació inclou el recitatiu sec previ, a càrrec d'Andrea Concetti i Dimitris Tiliakos, i val la pena veure com de bé treballen tots dos.

https://www.youtube.com/watch?v=3rpReD2vKi4

Franz Schubert

Encara no havia parlat de Schubert (1797-1828), i la veritat, ja era hora de tenir en compte aquest magnífic músic vienès de vida curta però obra meravellosa. Va ser bo en tot el què va fer, però les seves obres per a veu són autènticament colpidores. Aquí una mostra amb uns cantants de primera línia... i a capella.

Zum Sanctus Deutsche Messe - Heilig ist der Herr

(Kvintet Foltej Hartman)

Aquest quintet masculí és un dels més bons que he sentit.

https://www.youtube.com/watch?v=BiFKSlmP3HA&list=RDBiFKSlmP3HA&start_radio=1

Gaetano Donizetti

Ho he comentat molts cops, l'òpera no és pas un gènere que m'apassioni, però tot té les seves excepcions. Donizetti (1797-1848) va ser un autor genial, un mestre del bel canto (que aleshores estava de moda), abans de l'arribada d'un gegant com Verdi. I no es va dedicar només a l'òpera, tot i que sigui potser la part més coneguda de la seva producció: misses, cantates, concerts... res no se li resistia.

Lucia di Lammermoor - Il dolce suono

Éric Serra Variacions electròniques

(El cinquè element - escena de la Diva Plava Laguna - Inva Mulla Tchako, cantant - Maiwenn Le Besco, actriu)

Aquesta ària està considerada una de les més difícils per soprano de tot el repertori operístic clàssic. Aquí he volgut recordar una pel·lícula que la va popularitzar extraordinàriament: El cinquè element (Luc Besson, 1997). Una diva extraterrestre, amb un aspecte més aviat brutal (recordem que transporta unes quantes pedrotes dintre del seu cos) en fa una interpretació gairebé angèlica. I al final ho barregen tot amb una demostració de gimnàstica vocal amb música electrònica.

No és l'escena original (així ens estalviem la matança a trets que hi ha pel mig) sinó un muntatge on la protagonista absoluta és Plava Laguna.

https://www.youtube.com/watch?v=a7Dh5QoXv2c&list=RDa7Dh5QoXv2c&start_radio=1

Piotr Ilich Tchaikovsky

Autèntic geni, músic de primera línia en el moviment post-romàntic, Tchaikovsky (1840-1893) va ser autor d'una obra variadíssima que inclou òpera, ballet, concerts, simfonies,... I tot a un nivell altíssim. No hi ha dubte que els seus ballets són les seves obres més populars, si més no a occident. I s'ho valen, realment. La  bella dorment, El trencanous i especialment El llac dels cignes van deixar una empremta profonda en l'imaginari popular.

El llac dels cignes - Ball dels quatre petits cignes

(Bolshoi Ballet)

Aquí us deixo un petitíssim fragment impecablement interpretat per la companyia del Teatre Bolshoi.

https://www.youtube.com/watch?v=b9viv_A60Mk&list=RDb9viv_A60Mk&start_radio=1

Serguei Prokofiev

I aquí un dels mestres indiscutibles de la música de la primera meitat del segle XX, Prokofiev (1891-1953), va treballar principalment a la URSS. La seva producció comprén, com la de Tchaikovsky, pràcticament tots els gèneres, però a mi m'agraden molt especialment les seves simfonies. També té música pel cine, òperes, i ballets, d'entre els quals aquesta obra mestra que és Romeu i Julieta. Jo vaig tenir la gran sort de veure-la (per la televisió, és clar) interpretada per Rudolf Nureyev i Margot Fonteyn, i vaja, una meravella.

Romeu i Julieta - Dansa dels Cavallers

(The Royal Ballet)

Aquesta versió de la Dansa dels Cavallers és preciosa, solemne, i molt ben muntada. Hi ha gent que es queixa que no hi ha ballet. Què esperaven, que en un ball aristocràtic del segle XIV es possessin a volar per l'escenari? Al centre, com a protagonista, està el pare de Julieta, el signore Capuleto, que se suposa que ja no és cap nen, ni de bon tros. Després sortiran las fines damisel·les, i per allà corre Romeu fent veure que no hi és. El vestuari, de primera. La música, fantàstica. El conjunt, elegantíssim.

https://www.youtube.com/watch?v=SyDo3h1Tu7c&list=RDSyDo3h1Tu7c&start_radio=1

I avui, fins aquí. En properes edicions segur que en surten més, de petites joies!

Encara queden dolents (de cine i TV)

 

Ian Mcdiarmid com el senador Palpatine,
l'antagonista principal (i ocult) a Star Wars

Doncs sí, encara havien quedat dolentots al tinter i avui en passarem uns quants que trobo prou interessants.

Alexander Sebastian (Notorious, Alfred Hitchcock, 1946)

Alexander i Alice, l'amor impossible, l'amor condemnat. Claude Rains és el personatge més interessant, l'actor més en el seu paper, el personatge que realment et colpeix en tota la pel·lícula. Només una preciosa Ingrid Bergman està a la seva alçada. Alex està enamorat, Alex estima de veritat, no com el plasta de Devlin (un pesadíssim Cary Grant que vaig trobar molt antipàtic en tot el filme). Que Alex és un nazi? Sí, d'acord, però almenys ell tracta a Alice amb tota la tendresa i l'afecte que ella es mereix. Llàstima de la mare, que és una bruixa i el té completament ofegat. Ho sento, però quan s'acaba la pel·lícula gairebé sap greu que la Bergman no hagi decidit convertir el seu marit en un devot de les esquerres i enviat el tonto i malagradós del Grant a fer moltes punyetes!

El fabulós actor francès Claude Rains fa un paper
excel·lent com a Alexander Sebastian, el més destacat
a Notorious (en castellà Encadenados)

La marquesa de Merteuil (Dangerous Liaisons - Las amistades peligrosas, Stephen Frears, 1988)

No hi ha gaires personatges tan malintencionats, manipuladors, enganyadors i perversos com aquest. Sembla que la bondat, la delicadesa o simplement l'amabilitat no tenen cabuda en el seu cor. I així i tot és una dona fascinant. Quant a Glenn Close, està simplement superba. Algunes persones troben que no dóna el tipus (massa gran i no molt guapa), però jo la vaig trobar perfecta, perquè aquí no es tracta del físic, sinó d'una interpretació impecable. I no patiu, que finalment pagarà juntes totes les seves culpes. I no fa cap pena, ni de bon tros.

Glenn Close impressiona, i no pas poc, com la marquesa de Merteuil

Tuco, Rubio i Sentencia (Il buono, il brutto, il cattivo - El bo, el lleig i el dolent, Sergio Leone, 1966)

És que no se'n salva ni un, els tres són per tancar-los, només es diferencien en les seves maneres. Aquesta és una de les poquíssimes pel·lícules del far west que m'agraden, i suposo que és perqué, com ja han dit molts crítics, no és en absolut un western sinó una trama que podria haver-se ambientat en qualsevol guerra civil de qualsevol època. Funcionaria al Japó dels Tokugawa, al bello civile entre César i Pompeu o a l'Espanya del 36 al 39 igual que ho fa a la Guerra de Secessió dels USA.

S'ha de remarcar el fantàstic treball actoral, tots tres estan perfectes, cadascun en el seu paper. Ara, la pel·lícula com a tal ja és una obra mestra portada a terme per Sergio Leone de forma impecable. Un filme totalment recomanable.

D'esquerra a dreta, Lee Van Cleef (Sentencia, el dolent),
Clint Eastwood (Rubio, el bo) i Eli Wallach (Tuco, el lleig)

La Bruixa Blanca (The Lion, the Witch and the Wardrobe - Les cróniques de Narnia: el lleó, la bruixa i l'armari, Andrew Adamson, 2005)

Tilda Swinton és, sense discussió, el millor del filme. Va saber donar a la Bruixa Blanca una fredor, un aire de menyspreu, una malignitat, totalment creïbles. Aquesta actriu tot-terreny está bé a tot arreu, faci el què faci. S'ha consagrat com una dolenta de cine amb tots els ets i uts.

La grandíssima actriu Tilda Swinton com La Bruixa Blanca

Josef Mengele (The Boys From Brazil - Els nens del Brasil, Franklin J. Schaffner, 1978)

L'impecable Gregory Peck, heroi indiscutible de tantes pel·lícules, fa aquí un paper totalment sorprenent, el del pervers doctor Mengele, en aquesta cinta molt de la seva època, però prou distreta i interessant. Amb James Mason i Laurence Olivier com els seus antagonistes, Peck construeix un personatge aterridor, amb una aparença externa amable i atraient, i una mentalitat fosca i retorçada, implacable. 

Gregory Peck està fantàstic en el paper de Mengele

Max Zorin y May Day (A View to a Kill - Panorama per matar, John Glen, 1985)

Dos dolents de cinema que són la nit i el dia, i no pretenc fer cap acudit amb el seu aspecte físic. Max Zorin és la ment perfecta, la intel·ligència despietada i l'ànsia de poder. May Day és apassionada i lleial, forta i ben capaç d'estimar. Entre tots dos, Cristopher Walken i Grace Jones, es berenen amb patates el tòtil del Roger Moore, que sembla ben bé que baixi de l'hort.

Cristopher Walken i Grace Jones, un tandem espectacular

Lorne Malvo i Lester Nygaard (Fargo, temporada 1, Noah Hawley, 2014)

Lorne és un fred assassí a sou i Lester un amable agent d'assegurances, però tots dos posen en marxa una trama de crims que trasbalsa completament la normalment tranquil·la població de Bemidji, a Minnesota. En mig d'una espectacular nevada la gent cau com a mosques, mentres una policia molt dedicada i un policia insegur i espantat van traient l'entrellat de tot plegat.

De totes les sèries de la marca Fargo, aquesta (que és la primera temporada), la segona temporada, i per la seva banda el filme original, són de lo milloret del cine i la TV dels 2000.

A l'esquerra, Martin Freeman com a Lester Nygaard. A la dreta,
Billy Bob Thornton com a Lorne Malvo. 
Quins dos actorassos.

La reina-madrastra (Snow White and the Huntsman - Blancaneus i la llegenda del caçador, Rupert Sanders, 2012)

Quina bírria de pel·lícula, mare meva. Però Charlize Theron està fantàstica, guapíssima, i, és clar, fent el bon treball a què ens té acostumats. Em trenco de riure quan el mirallet màgic diu que la reina ja no és la més bonica del regne. Aquest estúpid mirall té pa a l'ull. Mira que trobar més maca la pàmfila de la Kristen Stewart! Ni guapa, ni elegant, ni estilosa, ni res de res. La Theron li dóna cent (o mil voltes), i la pel·licula, que ja era dolenta, entra en l'absurd total.

I si almenys la Kristen fos millor actriu... Però de cap de les maneres, vaja!

Charlize Theron com la fascinant Reina Malvada.
Serà dolenta, però és més maca i millor actriu que la
pressumpta protagonista