El cor feliç

Fa molts i molts anys, a la vora de la Mediterrània, hi havia una dansa que a tothom agradava. La tocaven i la ballaven a totes les festes, i fins i tot els nens hi jugaven. Aquí a l'enllaç en teniu una mostra, era un ball alegre, festiu i feliç.   Hava Nagila ballat en forma tradicional Com hem dit, fins i tot els nens la ballaven, a escola, però tenien un petit problema. No disposaven d'instruments i al ser una dansa tradicional sense lletra, no sabien com cantar-la si no era fent nananananana. Hi va haver un mestre, ja fa més d'un segle, que va pensar en donar un premi a l'alumne que presentés la millor lletra, i va ser aquesta la cançó que va guanyar (diuen que el nen es deia Moshé i tenia dotze anys). Hava Nagila, que així és com li van dir, s'ha convertit en una de les cançons tradicionals més conegudes al món, i tot i que és d'origen jueu, la canten persones de totes les races i religions (inclosa la musulmana per si us ho esteu preguntant). La raó és la seva senzillesa i el fet que no es refereix a cap déu, ni sant, ni territori... és un pur cant de joia i de germanor, obert a tothom. L'han popularitzada gran quantitat de cantants de tot arreu, tot i que jo prefereixo les versions més populars. Se'n troben amb corals i solistes des de Rússia fins a la Xina, d'Europa i d'Amèrica, de l'Àfrica i del Japó... No és un cant per melindrosos ni filaprims, és per gaudir de la felicitat i de l'amistat. Aquí en teniu una versió, i més avall la lletra traduïda. Versíó coral des de Venesuela Hava nagila, germans!!!!

Transliteració	Hebreu	Traducció
Hava nagila	הבה נגילה	Alegrem-nos
Hava nagila	הבה נגילה	Alegrem-nos
Hava nagila venismejá	הבה נגילה ונשמחה	Alegrem-nos i siguem feliços
Hava neranená	הבה נרננה	Cantem
Hava neranená	הבה נרננה	Cantem
Hava neranená venismejá	הבה נרננה ונשמחה	Cantem i siguem feliços
Uru, uru ajim!	!עורו, עורו אחים	¡Desperteu, desperteu, germans!
Uru ajim belev sameaj	עורו אחים בלב שמח	Desperteu germans amb el cor feliç
Uru ajim, uru ajim!	!עורו אחים, עורו אחים	¡Desperteu germans, desperteu germans!
Belev sameaj	בלב שמח	Amb el cor feliç

Mostra de Britten

Benjamin Britten (Regne Unit, 1913-1976), és un dels més notables compositors anglesos de tots els temps, tot i que no se'l pot considerar un músic "popular". És una llàstima, perquè la seva obra és molt bella i fàcilment assequible per un públic no especialitzat, ja que, tot i haver desenvolupat la seva carrera durant el segle XX, les seves peces es mantenen dintre del sistema tonal i per tant no requereixen de l'entrenament de l'oïda que cal per gaudir de l'atonalisme o el minimalisme.

Tot i aixó, algunes han estat prou difoses, com és el cas de les famoses Variacions i fuga sobre un tema de Henry Purcell (1946) -potser més coneguda com la Guia d'orquestra per a joves (The Young Person's Guide to the Orchestra)-, o el Rèquiem de Guerra (War Requiem, 1961). Aquesta darrera obra va ser la seva manifestació personal en contra de la guerra -ja als anys 40 es va declarar un pacifista convençut-  i a la seva estrena va reunir tres solistes que representaven les parts en conflicte durant la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda: el baríton alemany Dietrich Fischer-Dieskau, la soprano russa Galina Vishnévskaya i el tenor anglès Peter Pears. Aquest darrer va ser la parella i el col·laborador i inspirador de Britten durant quaranta anys, fins a la mort del compositor.

Avui us vull presentar una petita peça del jove Britten, Un himne a la Verge (A Hymn to the Virgin, 1930). Es tracta d'un motet a doble cor; el primer cor, més nombrós, canta en anglès i representa la senzilla pietat del poble, que des de la terra adreça un emotiu himne a la verge. El segon cor, que és més petit, o pot ser interpretat només per quatre solistes (és el cas de la mostra que us passo), és un grup d'àngels, que, des del cel, responen a les pregàries dels homes i les dones amb frases litúrgiques en llengua llatina. El conjunt és una obra delicada, suggerent i fervorosa, un reflex de la intensa espiritualitat de l'autor.

Doncs aquí teniu l'enllaç. Espero que en gaudiu i que us vinguin ganes de seguir coneixent aquest compositor, desprès d'haver escoltat aquesta petita "mostra de Britten".


A Hymn to the Virgin - Britten

Vola en pau, Maria Elena

Si tienes un sueño y lo quieres alcanzar
sueña despierto y decídete a volar.
Deja que te guíe con su voz la libertad,
vuela con las alas que tan solo el sueño da.

Ni el viento furioso ni la oscura tempestad
podrán detenerte si te animas a volar,
y cuando lo alcances otro sueño seguirás,
porque lo más bello de los sueños es volar.

Tuyo es todo el cielo y su eterna inmensidad.
Sabes que tú puedes y lo tienes que intentar.
Llega al arco iris pero sigue más allá,
porque lo más bello de los sueños es volar.

(De la pel·lícula Manuelita)


El dia 10 de gener, el mateix dia que a casa ens deixava un molt estimat familiar, també va marxar Maria Elena Walsh. Tenia 80 anys i deixava enrere una llarga i fructífera carrera com a poetessa i música. La seva obra és d'una gran sensibilitat, i tot que va tocar temes socials, es va adreçar especialment als nens. Seves són les històries i cançons de la tortuga Manuelita, del bruixot de Gulubú, la senyora Batata, Mono Liso, Disparate i Bambuco, Dailan Kifki, Tutú Marambá i tants d'altres. Ella ens va portar al Món del Revés i a Peua-ho.Pocs nens argentins de les darreres generacions hi haurà que no estimin i cantin les seves boniques lletres i melodies.

La meva admiració per aquesta autora ha fet que dos poemes/cançons seus hagin estat comentats en aquest bloc. Ho podreu trobar als posts:

Condició de dona (Réquiem de madre)

De la vida de les cigales (Como la cigarra)

La seva vida va estar molt marcada pel seu caràcter tímid i per les dificultats de viure la seva orientació sexual en una societat hipòcrita, i va haver de suportar els insults que s'adrecen a les personalitats conegudes que no segueixen la norma general. Va rebre crítiques pel seu ideari polític i va ser censurada per la dictadura fins al punt d'abandonar la creació literària l'any 1978.

Ara que la seva veu física s'ha apagat, quedaran els records dels milers de nens que van (vam) gaudir del seu talent i la seva tendresa.

Vola en pau, Maria Elena.



imatge extreta de  La viñeta satírica

Aprenguem a dir adéu

La vida canvia. Acaba una etapa i comença una altra. Hi ha cops en que aquests canvis són senzills, vénen donats pel mateix transcurs del temps: creixes, madures, guanyes o perds facultats; modifiques els teus gustos i les teves rutines. Coneixes persones noves i perds de vista d’altres. Les coses es mouen al teu voltant en un curs natural.

Però no sempre és així. A vegades els canvis són traumàtics: la mort d’un ésser estimat, o d’un amic, o un company. Una catàstrofe, gran o petita, que et deixa sense casa, sense feina, sense amics, sense el teu arbre preferit.

I pot passar, que sense ser quelcom tan tràgic, la realitat et colpegi bruscament i et tregui alguna cosa que estimaves. Alguna cosa com una situació emocional que pensaves indefinida. Alguna cosa com la família que pensaves que tenies. Alguna cosa com allò que creies que era teu per sempre. Tantes coses! I dins el teu cor queda un buit horrible, la sensació d’haver-te enganyat, d’haver pres per sòlida una columna de fum. I et blasmes per haver estat feliç amb allò, i creus que, si negues aquesta felicitat, no farà tan de mal.

No és el camí. Escoltem avui la veu de Konstantinos Pétrou Kavafis

http://blogs.sch.gr/tgiakoum/

 Que Antoni era abandonat pel déu

Quan tot de sobte a mitjanit se sentirà
una colla invisible que transita
amb músiques insòlites, amb crits-
la teva sort que ja es decanta, els teus treballs
que han avortat, tots els designis de la teva vida
que han resultat errats, en va no ho has de plànyer.
Com un de fa molt temps dispost, com un valent,
a aquesta Alexandria que fuig, digues-li adéu.
Sobretot no t’enganyis, no diguis que era un somni
només, i que l’orella et va confondre;
no et prestis a tan vanes esperances.
Com un de fa molt temps dispost, com un valent,
de la manera que t’escau, a tu, que vas merèixer
una ciutat així, ves, resolut, a la finestra,
i escolta amb sentiment però no pas
amb cap dels plors i queixes dels covards,
com a delit suprem, les veus,
els instruments insòlits de la colla secreta,
i a aquesta Alexandria que perds, digues-li adéu.

(traducció de Joan Ferraté a Les poesies de C.P.Cavafis – Quaderns Crema, 1999)

Per als amics de parla castellana, podeu llegir aquesta versió, de la que lamentablement no he trobat la referència del traductor. (Potser l’amic Xethamenos ens pot guiar per trobar una bona traducció).

Cuando a medianoche se escuche
pasar una invisible comparsa
con música maravillosa y grandes voces,
tu suerte que declina, tus obras fracasadas,
los planes de tu vida que resultaron errados
no llores vanamente.
Como hombre preparado desde tiempo atrás,
como un valiente,
di tu adiós a Alejandría, que se aleja.
No te engañes,
no digas que fue un sueño.
No aceptes tan vanas esperanzas.
Como hombre preparado desde tiempo atrás,
como un valiente,
como corresponde a quien de tal ciudad fue digno
acércate con paso firme a la ventana,
y escucha con emoción – no con lamentos
ni ruegos de débiles- como último placer,
los sones, los maravillosos instrumentos de la comparsa misteriosa
y di tu adiós a esa Alejandría
que pierdes para siempre.

Condició de dona

Durant molts segles (ja ho va dir Quino) la dona no ha jugat un paper a la Història, sinó un drap (que a més segurament era de la pols).

Dues autores, una catalana i una argentina, ho han expressat magistralment en aquests poemes que segueixen.

Que ens serveixin per recordar un temps no tan reculat com sembla.



Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes


REQUIEM DE MADRE

Aquí yace una pobre mujer
que se murió de cansada.
En su vida no pudo tener
jamás las manos cruzadas.

De este valle de trapo y jabón
me voy como he venido,
sin más suerte que la obligación,
más pago que el olvido.

Aleluya, me mudo a un hogar
donde nada se vuelve a ensuciar.

Nadie me pedirá de comer
en mi última morada
no tendré que planchar ni coser
como condenada.

Cantan ángeles alrededor
de la eterna fregona
y le cambian el repasador
por una corona.

No lloréis a esta pobre mujer
porque se encamina
a un hogar donde no hay que barrer,
donde no hay cocina.

Aleluya esta pobre mujer
bienaventurada,
ya no tiene más nada que hacer
y ya no hace nada.

Mª Elena Walsh