Els meus herois preferits. Especial Asimov (i IV)

 

Excel·lent il·lustració de l'editorial Odyssea Publishng.
Odeen, Dua i Tritt, el racional, l'emocional i el parental,
protagonistes de la segona part de Fins i tot els déus.

En aquest darrer post sobre les obres d'Isaac Asimov parlo breument d'un conjunt d'escrits que no pertànyen a cap d'aquestes grans sèries temàtiques dels robots i la Fundació, però que són igualment interessants. He procurat posar-les més o menys per ordre de rellevància, cosa, em temo, molt personal.

Fins i tot els déus 

The Gods Themselves (1972)

Aquesta novel·la està dividida en tres parts. La primera i la tercera estàn bé, però la segona és simplement una obra mestra absoluta, mereixedora dels premis Hugo, Locus i Nebula, i, en paraules del mateix Asimov: "en aquell moment estava escrivint per sobre de la meva capacitat".

Un ésser dur visita la tríade. Odeen està preocupat, Dua va a la seva i
Tritt s'ocupa dels nens. Il·lustració de Fadrí

Com a tema principal, els reptes de la utilització de l'energia; ara, també trobem l'egoïsme, l'engany interessat, la desconfiança al diferent i la falta d'empatia, enfrontats a un món cada cop més universal i plural.

Obra totalment recomanable i que no us podeu deixar perdre.

Azazel

Azazel (1988)

Aquí trobem una col·lecció de vint-i-vuit contes que exploren d'alguna manera les fronteres entre la fantasia, la ciència ficció, l'humor i la paròdia. I tots són divertidíssims. 

Trobem un relator (el mateix Asimov, potser?) que ens parla dels sopars de duro que li explica un tal George per tal de treure-li uns quants dólars, i en els que sempre apareix un petitíssim dimoniet, Azazel, que, tot i tenir bones intencions, les fa de l'alçada d'un campanar. I no perquè Azazel no sigui traçut o intel·ligent, que ho és, sinó perquè George és un veritable totxo que s'explica molt malament.

Representació d'Azazel segons la descripció d'Asimov

George és un aprofitat que se suposa que es dedica a "fer favors" (no gens gratuïts) amb l'ajuda dels coneixements científics d'Azazel, a qui, per cert, no es talla un pèl en molestar quan l'interessa. Però les circumstàncies i l'experiència humana no tenen res a veure amb el món del dimoniet, i els favors acaben convertits ben bé en malediccions. 

Obra per riure de gust (i aprendre una mica més de ciència), que Asimov va escriure intencionadament amb l'estil, gens dissimulat, de P.G. Wodehouse.

La fi de l'eternitat

The End of the Eternity (1955)

Coneixerem una sorprenent organització, l'Eternitat, que s'estén a través dels temps, des del segle XXVII fins a la mort del Sol com a estrella vital del Sistema Solar. S'han autoanomenat guardians de la Humanitat i intervenen sense cap escrúpol en esdeveniments clau, impedint l'evolució de la ciència i la societat en direccions que no creuen adients.

És interessant com retrata Asimov les diferents formes de viure la vida segons l'època (que ell anomena "Segles"). Així trobem societats enfocades a l'art i l'harmonia o l'espiritualitat, d'altres cap el plaer, altres centrades en l'ús de l'energia pura i d'altres profondament materialistes.

El protagonista, Harlan Ellison, no és un personatge gens simpàtic -ens cauran molt millor altres- però això no té cap importància per al desenvolupament de la història, que certament està molt ben muntada i acaba amb un eco i un picar l'ullet cap a l'univers fundacional.

Assassinat a la convenció

Murder at the ABA (1976) és un altre d'aquests llibres divertits i a la vegada intrigants que tan agradava escriure a Asimov. Tracta de Darius Just, un escriptor amb un ego descomunal (sembla ser que és una versió literària de Harlan Ellison, escriptor amic d'Asimov) que descobreix un cadàver durant una convenció de llibreters (la ABA). Encara que tothom creu que el finat ha mort accidentalment, Just està convençut que es tracta d'un assassinat i no descansarà (ni deixarà descansar ningú) fins atrapar el culpable.

Una de les gràcies és l'aparició d'Isaac Asimov com un dels personatges, tot i que en el text principal no parla, només deixa notes a final de pàgina, generalment per ficar-se amb Darius Just.

Potser el misteri en si no és gran cosa, però a mi el llibre em va agradar molt; fins i tot hi ha història d'amor, gens embafadora, sinó simpàtica, com tot en aquest autor.

Nèmesis

Nemesis (1989) es podria considerar la darrera novel·la completa d'Asimov, ja que Cap a la Fundació en realitat va quedar sense acabar i es va publicar de manera pòstuma, i tant Nightfall com The Child of Time es van escriure en col·laboració amb Robert Silverberg.

Ens trobem al segle XXIII, i bona part de la Humanitat viu en colònies en l'òrbita de la Terra. Coneixerem una d'aquestes colònies, Rotor, habitada per uns humans molt escollits i esnobs. Els científics de Rotor han descobert una primera aproximació al viatge a la velocitat de la llum, però en lloc de fer-ho públic, ho fan servir per a ells mateixos, per marxar de la Terra i començar pel seu compte l'exploració de l'espai sense haver de suportar la púrria que viu al planeta. Serien una primera versió dels "espacials" de les novel·les de robots.

Però potser el què trobaran no és el que creuen, i l'espai amaga moltes sorpreses. I una d'elles em va recordar molt el planeta extrasolar que apareix a Solaris, d'Stanislaw Lem. Però tranquils, Asimov mai no es decanta pel tremendisme ni la tragèdia, us asseguro que tot s'arreglarà.

És un llibre d'estil, temàtica i final una mica diferent d'altres del mateix autor, però sempre s'agraeix la variació, i jo el vaig gaudir molt.

El viatge al·lucinant I i II

Fantastic Voyage (1966) és una obra gens representativa de l'obra d'Asimov, ja que va ser un encàrrec que li van fer: novel·lar una pel·lícula ja rodada. Asimov es va veure obligat a fer unes quantes esmenes per treure terribles errors, i sobre tot, va haver de canviar una part del final, que contradeia tots els coneixements de física que pogueu imaginar. Així i tot és prou divertida i jo la vaig llegir amb gust. 

Se suposa que la miniaturització de qualsevol objecte, fins i tot d'éssers vius, és possible, i no se'ls acut una altra cosa que ficar un submarí, el Proteus, amb cinc persones a dintre, per operar un hematoma molt perillós... des de dintre del cos del pacient. Fins i tot hi ha un dolent, que rebrà, és clar que sí, un just càstig a la seva perversitat.

Val a dir que la pel·lícula també està força bé si no fem cas de les incongruències i les pífies anatòmiques i fins i tot de lògica que hi surten. Però s'han rodat coses molt, molt pitjors, i com a obra de fantasia no està gens malament. I els actors estan tots molt bé. Jo vaig saber per primer cop (era una nena de vuit anys) dels glòbuls vermells, dels leucòcits i dels anticossos. I segur que no vaig ser l'única!

Caràtula de Viatge al·lucinant on apareixen, d'esquerra a dreta,
tots els tripulants del Proteus: Stephen Boyd, Raquel Welch, Arthur Kennedy,
William Redfield i Donald Pleasance

Fantastic Voyage II: Destination Brain (1987)

Aquí Asimov es va voler treure l'espina que tenia clavada amb Viatge al·lucinant i va escriure aquesta atractiva novel·la que, dissortadament, no va tenir l'èxit que es mereixia. També va de miniaturització, però en aquest cas es prova de donar una explicació més raonable de la tècnica que se segueix.

Un equip format per un grup de científics russos i un físic nordamericà s'introdueix en el cos d'un altre científic, que està en coma, amb les mateixes intencions (o semblants) que en el primer llibre. Tot i que hi ha alguna reticència entre uns i altres, aconsegueixen col·laborar. El submarí i l'equip material són molt més realistes i lògics, i també les experiències dintre el cos. 

En conjunt és una obra que trobo molt recomanable. Asimov es va negar en rodó (cosa que aplaudeixo) a representar una Tercera Guerra Mundial entre americans i russos dintre del sistema circulatori del pobre pacient, com li havien demanat, i va insistir en un tema de cooperació. Aquesta sí va ser una batalla èpica, la del pobre Asimov contra l'editorial, però finalment se'n va sortir. Fins i tot el nordamericà parla correctament el rus i els russos l'anglès. Bé per Asimov.

El Proteus navegant al·legrement entre els glòbuls vermells

Altres obres: Lucky Starr i els contes sobre enigmes curts

Asimov, és clar, va escriure moltíssimes altres obres, però ni molt menys penso fer-ne aquí una relació, només parlo de les que a mi m'han agradat més. Ara, en un parell de ratlles comentaré dues col·leccions que estan força bé.

Lucky Starr és un aventurer de l'espai del tipus més convencional, però els seus llibres són molt entretinguts i apropiats per a gent jove (a partir de déu anys). Es tracta de sis novel·les que Asimov va escriure als anys 50 sota el pseudònim Paul French. Narren les aventures del tal Lucky per tot el Sistema Solar, així tenim els títols David Starr, guardià de l'espai (és la primera de la sèrie i passa al planeta Mart), El gran Sol de Mercuri, Les llunes de Júpiter, Els oceans de Venus, Els pirates dels asteroides i Els anells de Saturn. Hi ha extraterrestres de tot tipus, misteris, màgia, antagonistes i amics de l'ànima. Encara que es tracta del que es diu "literatura juvenil", a mi em van agradar com a lectura lleugera i els trobo ben recomanables per tot tipus de lectors que els agradi la novel·la d'aventures sense pretensions.

La segona col·lecció que és prou interessant és un recull de contes curts de petits misteris casolans que va agrupar amb el títol de Black Widowers (els Vidus Negres). El nom es refereix a l'aranya Vidua Negra, i és el nom que s'ha posat un grup d'amics que es reuneixen un cop al mes per sopar. Cada cop un d'ells ha de portar un convidat. I per aquelles coses de la vida (i de la ficció), el convidat sempre està preocupat per algun misteri, i els Vidus Negres proven d'ajudar-lo, i formulen mil teories que podrien explicar l'enigma. Però qui sempre encerta la solució és el cambrer, Henry, una persona que no es científic ni escriptor, però que posseix una bon nivell cultural i més que res, una gran quantitat de sentit comú.

Prefereixo aquests contes a d'altres col·leccions de misteris d'Asimov com El club dels enigmes, perquè en aquestes darrers gairebé tots els problemes tracten de temes molt americans o relacionats amb la llengua anglesa, i és clar, no tenen cap gràcia per a europeus no angloparlants.

Nota final

I no puc deixar de posar aquí un dels meus relats asimovians preferits: Estic a Port-Mart sense Hilda (I'm in Marsport Without Hilda, 1957), un conte curt divertidíssim, picant, simpàtic, ocurrent... genial, simplement, que va ser molt mal vist per la hipòcrita censura dels USA però que al nostre país va tenir molt d'èxit. No dono més pistes, sisplau, busqueu-lo i llegiu-lo!

Els meus herois preferits. Especial Asimov (III)

 

Il·lustracions per a les tres parts de la Trilogia de la Fundació: a l'esquerra, Hari Seldon en les seves  aparicions a la Bóveda del Temps (La Fundació). Al mig, Magnifico Giganticus, un dels
protagonistes de La Fundació i l'Imperi. A la dreta, Arkady Darell (Segona Fundació)

Tríptic de l'Imperi

Un cop més o menys conclosa la història de la col·lonització de la galàxia per part dels terrestres, apareixen les tres novel·les de l'anomenat Tríptic de l'Imperi: Un còdol en mig del cel (1950), Els estels, com la pols (1951), i Els corrents de l'espai (1952). La segona no em va agradar gaire (per no dir gens, i no la comentaré) però tampoc no li agradava a Asimov, ja que bona part de l'argument i el final van ser forçats per l'editorial, no sé a sant de què. La primera i la tercera estan molt bé.

A Còdol trobarem una Terra moribunda degut a les accions portades a terme al final d'Els robots i l'Imperi. Veurem com alguns terrícoles es tornen malfiats i traïdorencs, mentre l'Imperi governa la Terra amb menyspreu, com si es tractés d'un planeta d'infectats, havent oblidat que aquell era el planeta d'origen. I coneixerem Joseph Schwartz, un terrestre del segle XX, enviat per un accident nuclear a milers d'anys en el futur, i que serà determinant perquè tot acabi bé. La trama segueix, i no s'amaga gaire, la dominació de l'Imperi Romà sobre Judea, i és prou interessant. Apareix també un científic de l'Imperi, Bel Arvardan, que lluitarà per aconseguir la salvació de la Terra i dels seus habitants.

Se suposa que és una il·lustració per a Un còdol en mig del cel
però no correspon a cap escena. El guapot amb pinta de maniquí de botiga
deu de ser Bel Arvardan. Ella, ni idea. Podria ser Pola Shekt, però no
dóna el tipus ni de lluny

En Els corrents de l'espai ens trobem en l'època en què Trantor es convertia a poc a poc en el planeta dominant i seu de l'Imperi, i sabrem del domini, l'explotació i el racisme d'uns planetes sobre els altres (en aquest cas, l'abús de Sark sobre els recursos de Florina) i com Trantor prova de fer un govern més just i equitatiu. Alguns sols es converteixen en noves i supernoves degut als corrents de matèria interestelar en fusió -perill que amenaça el planeta Florina- (i teoria, per cert, que va ser desacreditada amb posterioritat a l'edició del llibre). L'enviat de Trantor a Florina, el doctor Junz, prova de salvar els seus habitants, tot enfrontant-se als poderosos intereressos comercials de Sark.

El Tríptic de l'Imperi aborda el començament del domini imperial trantorià i ja passarem a la seva decadència amb Fundació.

Ara vull parlar d'una trilogia prou interessant que explora el moment històric en què espacials i colonitzadors estan convivint amb més o menys calma a la galàxia: són les tres novel·les de Roger McBride Allen en l'univers de l'Imperi Galàctic, autoritzades i recomanades per Asimov, Caliban (1993), Inferno (1994) i Utopia (1996).

Els tres llibres de la Trilogia de Caliban, una nova visió sobre
la colonització de la galàxia i els seus reptes

Inferno és un planeta espacial on també han anat a raure colonitzadors, i fins i tot les dues varietats humanes s'han creuat. Investiguen la fabricació de robots sense les Tres Lleis (el robot Caliban), i es demostra que els humans no poden estar sempre depenent de robots que en tinguin cura, perquè no els deixen avançar ni prendre riscos, amb la qual cosa pràcticament immobilitzen la societat (tema explorat a Utopia). Es tracta d'uns llibres totalment recomanables per a qui li apassionin, com a mi, les històries d'Asimov sobre la història de la nostra galàxia.

Fundació

Aquí arribem, indiscutiblement, a la joia de la corona de la producció asimoviana (tenint en compte que té bones novel·les d'altres temàtiques), i són els llibres de l'heptalogia de la Fundació, inicialment una trilogia, i abans una sèrie de relats curts publicats a Astounding Magazine entre 1942 i 1950. Els relats són els següents:

La Fundació (1951), composta pels relats curts Els psicohistoriadors, Els enciclopedistes, Els alcaldes, Els comerciants i Els prínceps comerciants, escrits entre 1942 i 1951 i agrupats amb el títol de Fundació per a la seva publicació en forma de llibre.

La Fundació i l'Imperi (1952), que agrupa dos relats prèviament publicats a Astounding Science Fiction el 1945: El general (o també La mà morta) i El Mul.

Segona Fundació (1953), també composta per dos relats previs publicats a Astounding Science Fiction entre 1948 i 1950: La recerca del Mul i La recerca de la Fundació.

Aquests tres llibres formen l'anomenada Trilogia de la Fundació, que va obtenir un éxit aclaparador i que va ser guardonada amb un Premi Hugo, l'Òscar de la ciència ficció, a la millor sèrie de fantasia científica de tots els temps.

Posteriorment es va continuar la saga amb Els límits de la Fundació (1982) i Fundació i Terra (1986), i es van afegir dues precueles: Preludi a la Fundació (1988) i Cap a la Fundació (1993), aquesta ja una novel·la póstuma.

Ara donarem un cop d'ull a la història que explica l'Heptalogia en l'ordre cronológic intern.

Génesis de la Fundació:

Preludi a la Fundació

Ens trobem a l'època del govern de l'emperador Cleon I. L'Imperi Galàctic agonitza i Trantor, el planeta capital, es desestabilitza. Chetter Hummin, un periodista, busca l'ajuda d'un jove matemàtic, Hari Seldon, que ha ideat una forma de predir i dirigir la història humana, la psicohistòria, tècnica estadística que serà la base i la inspiració de tots el relats. La idea de Hummin és parar la caiguda o almenys minimitzar-la. Seldon no sap ni com posar-s'hi, al començament, però acabarà per trobar la inspiració i la manera de tirar endavant amb el projecte. I és clar, com que Hummin és en realitat una altra persona, amb molt de poder, i que realment el pot ajudar, hi ha esperança en aconseguir-lo.

Cap a la Fundació

Han passat molts anys, Seldon és ja un home gran i segueix afinant i perfeccionant com posar en marxa la recuperació de l'Imperi. S'adona que no es pot aturar la caiguda però sí que es pot recuperar un govern galàctic estable en només mil anys. Per aquesta raó crea la Fundació... i la Segona Fundació, i així comença l'anomenat Pla Seldon, el magne projecte ideat pel benefici de la Humanitat.

Jared Harris és un excel·lent Hari Seldon, ja de molta edat,
a la sèrie de TV Fundació

Hari Seldon és el protagonista indiscutible de tota la sèrie, presencialment només a les dues precueles i al relat Els psicohistoriadors (aquí ja un venerable ancià), però amb la seva mà i influència estenent-se a través dels segles (i de les novel·les) a fi d'ajudar als seus hereus intel·lectuals, que han estat enviats exiliats a Terminus, el planeta més allunyat del centre galàctic que han pogut trobar com a nucli del Segon Imperi.

Desenvolupament de la Fundació:

La Fundació

Assistim a l'establiment de la Fundació al planeta Terminus i els primers conflictes que amenacen la seva existència a la vegada que marquen el camí cap a la seva estabilitat. I coneixem els primers herois (desprès totalment mitificats pels seus descendents), Gaal Dornick, dels psicohistoriadors, Salvor Hardin, el primer alcalde de Terminus, i Hober Mallow, el poderós comerciant.

Alguns d'aquests personatges apareixen a la sèrie de televisió Fundació, però canviats de sexe, i hem de tenir en compte que, encara que basada en la trilogia, la sèrie no segueix la trama sinó que aprofita determinades idees i les desenvolupa de forma ben diferent als llibres. Alguns fanàtics de les novel·les fundacionals estan bastant enfadats (no els falta pas raó), però en realitat la història que s'han inventat els guionistes no està malament i té moments molt bons. S'ha de veure acceptant els canvis, no hi ha una altra opció si fa gràcia saber com és aquesta adaptació.

Els personatges a la sèrie de TV Fundació.
En mida gran, l'emperador Cleon (Lee Pace). Les tres dones són, de dalt a baix,
Gaal Dornick (Lou Llobell), Salvor Hardin (Leah Harvey) i
Eto Demerzel (Laura Birn). Darrera, Hari Seldon (Jared Harris)

La Fundació i l'Imperi

En la primera part, La mà morta o El general, la Fundació es troba amb el que queda de l'Imperi i s'enfronta als molt eficients dirigents que hi ha en aquells moments: l'emperador Cleon II i el seu general Bel Riose. El general Riose pagarà molt cara la seva honradesa i fama a l'exèrcit, i els corrents històrics el destruiran.

L'actor Ben Daniels dóna vida a l'exitòs, honrat i dissortat
general imperial Bel Riose

En la segona part, El Mul, l'aparició d'un mutant amb extraordinaris poders psíquics trencarà el Pla Seldon i estarà a punt d'acabar amb la Fundació. El Mul és un personatge captivador, i encara que un adversari de la Fundació, seguirem amb molt d'interès la seva història, com ja passa amb Bel Riose.

Representació d'El Mul, un personatge fascinant
encara que sigui un adversari de la Fundació

Segona Fundació

L'aparició del Mul ha portat a la Fundació a buscar el suport d'una mítica Segona Fundació que ningú no sap on està. A La recerca del Mul, és ell qui cerca desesperadament la Segona Fundació fins que finalment la troba... o bé és ella qui el troba a ell.

A La recerca de la Fundació, la Fundació comença a desconfiar de la Segona Fundació i la busca... per destruir-la. La Segona Fundació haurà de lluitar per la seva existència amb les armes que menys puguin perjudicar a uns i altres.

Apogeu de la Fundació:

Els límits de la Fundació té lloc cinc-cents anys després de Seldon, quan la Primera Fundació es creu en el seu màxim poder i lliure per apoderar-se ja de tota la Galàxia, mentre que la Segona Fundació, també ben assentada, vol impedir-ho a fi de respectar els terminis del Pla Seldon. Tots plegats s'hauran d'enfrontar a un perill que ningú hauria imaginat: Gaia, el planeta vivent. Aquí els protagonistes principals són Golan Trevize, de la Primera Fundació, i Stor Gendibal, de la Segona, ben acompanyats, això sí, per uns secundaris molt ben caracteritzats: els dirigents de les dues fundacions (Harla Branno, l'alcaldessa de Terminus, i el Primer Orador de la Segona Fundació, Quindor Shandess); els acompanyants de Trevize i Gendibal en el seu viatge, Janov Pelorat per una banda, i Sura Novi per l'altra. I és clar, especialment la jove Bliss, la cara visible d'un món sencer.

La jove Bliss en el planeta Gaia

A Fundació i Terra acompanyarem Trevize, Pelorat i Bliss en un llarg viatge per trobar un planeta ara totalment mític: la Terra. Recorreran mitja galàxia i trobaran el què ha quedat dels planetes espacials i també una colla de personatges cada cop més apassionants fins que... en fi, la darrera troballa és millor llegir-la al llibre.

Representació de Golan Trevize, amb vestit espacial, en una escena de
Fundació i Terra. Dibuix de Michael Whelan

Aquí s'acaben els relats de l'univers fundacional, almenys els que valen realment la pena, que són els que va escriure Asimov. En un proper post parlarem d'altres llibres d'Asimov que també estan molt bé.

Els meus herois preferits. Especial Asimov (II)

 

L'actor Michael Fassbender ha estat proposat per una colla
de fans com l'actor ideal per representar Daneel. 
Dóna el tipus, això segur; s'ajusta perfectament a la descripció.

LES GRANS NOVEL·LES DE ROBOTS, TERRESTRES I ESPACIALS

Aquí parlarem d'un cicle de relats llargs, autèntiques novel·les, on apareixerà un personatge recurrent en tota una colla d'històries: R. Daneel Olivaw. Com indica la seva R abans del nom, es tracta d'un robot, però no amb l'exterior metàl·lic, sinó de forma i aspecte totalment humà. És a dir, el que en alguns contexts s'anomena un androide, el què passa és que Asimov no tenia en compte aquesta distinció. Ell deia que "un robot és sempre un robot".

Daneel és un prototipus, el primer exemplar de la seva sèrie, construït per dos científics del planeta espacial Aurora: Han Fastolfe i Roj Nemennuh Sarton. Aquest darrer és qui presta la seva aparença física a Daneel com a forma senzilla d'obtenir un model. Amb posterioritat, desprès de la mort de Sarton, i amb les especificacions d'aquest primer arquetip, Fastolfe construeix un segon robot idèntic a Daneel, R. Jander Panell.

Daneel Olivaw és un dels personatges més carismàtics i longeus de les històries d'Asimov i el trobarem a les següents:

Les cavernes d'acer (1953), on es registra la seva primera aparició acompanyant al protagonista, el terrestre Elijah Baley, en una investigació a la Terra.

El sol nu (1956), on segueix treballant amb Baley, ara al planeta espacial Solaria. Aquí coneixen un altre personatge important, Gladia Delmarre.

Imatge en un mirall (1972), aquest és un relat curt, amb Baley, i passa a la Terra.

Els robots d'Aurora (1983), també amb Baley, ara a Aurora. I aquí coneixerem un altre robot fonamental, R. Giskard Reventlov (aquest és d'aparença totalment metàl·lica) i retrobarem Gladia.

Els robots i l'Imperi (1985), on (un cop mort Baley), Daneel, Giskard i Gladia lluiten per la supervivència dels humans, espacials i terrestres/colonitzadors.

Fundació i Terra (1986), on Daneel s'incorpora per primer cop a l'univers fundacional. I pràcticament s'acomiada dels lectors ja que considera que li queda poc temps de vida.

Preludi a la Fundació (1988) on sabrem de les seves personalitats al llarg dels temps (vint mil anys, pel cap baix!), entre les quals les dues que presenta aquí, Eto Demerzel i Chetter Hummin.

Cap a la Fundació (1993), novel·la pòstuma d'Asimov, on segueix amb la seva personalitat de Demerzel però apareix només de forma puntual.

També ha estat utilitzat en llibres fundacionals no escrits per Asimov -que ja havia mort- però autoritzats pels editors (que volien seguir munyint la vaca), com El temor de la Fundació (1997) de Gregory Benford, Fundació i caos (1998) de Greg Bear -en la meva opinió el millor dels tres amb molta diferència-, i El triomf de la Fundació (1999) de David Brin. En un d'aquests surt una altra personalitat alternativa de Daneel: l'Emperadriu Ruellis. Però així com Fundació i caos és un llibre amè, i manté la relació amb la Fundació Asimoviana, els altres dos els trobo pessadíssims i totalment fora de l'ambient fundacional. El que és jo, no els recomanaria.

Anem ara a veure els llibres que pertànyen a la sèrie dels robots (dels fundacionals parlarem en el seu moment). Però no ho farem pas sense abans presentar "l'amic Elijah", que és com Daneel el coneixerà per sempre. Elijah Baley és l'altre protagonista d'aquesta sèrie, i és un capacitat i intel·ligent policia terrestre, que tot i les moltíssimes fòbies i dificultats que tenen els terrícoles en molts aspectes, serà capaç de transcendir-les i fer una tasca fonamental pel futur de la Humanitat. No, no ens estem pas per poc, en aquests relats!

Les cavernes d'acer

La Terra és un planeta superpoblat fins a l'extrem i no ha quedat un altre solució que imposar una sèrie de lleis molt dràstiques: classificació de la població en un sistema rígid de castes, on la pèrdua de categoria (per delictes o falta de feina) és una tragèdia familiar, ja que expulsa els afectats cap a la forma de vida més elemental, i molt dura. Trobem edificacions subterrànies, agrupades en les Ciutats, on viuen milers i milers de persones en petits apartaments sense cuina ni bany, que ara són serveis comunitaris: són les anomenades Cavernes d'Acer, els ciutadans mai no surten a l'aire lliure. Han d'utilitzar un sistema de transport per mitjà de cintes de diferents velocitats, "les tires", i el sobrecarregat expresvia, sense seients ni cap mena de comoditat per a las persones de casta baixa, que són la majoria. Els robots estan molt mal vistos, ja que la gent creu que treuen feina a les persones. 

En canvi, els descendents dels humans que van marxar a l'espai i van crear una nova civilització als planetes extrasolars amb ajuda dels robots, porten una vida llarga i còmoda i, gràcies a l'enginyeria genètica, estan lliures de malalties. S'anomenen "espacials", i els terrestres els odien i els acusen de tots els problemes de la Terra. 

Els espacials han provat algun cop d'ajudar la Terra però els terrestres desconfien de les seves intencions. I en alguns casos no s'equivoquen, perquè a molts espacials els terrestres els fan simplement fàstic. Ara bé, hi ha espacials ben bones persones (a la seva manera, és clar), com Han Fastolfe, que està ben determinat a afavorir l'expansió dels terrestres per l'espai, ja que els espacials, que s'han tornat molt còmodes, estan estancats en les seves fàcils vides. I és clar,  ja fa segles que no accepten immigrants de la Terra perquè diuen que són un focus d'infeccions.

Elijah Baley, un policia terrestre, tot i els seus prejudicis,
aconsegueix treballar amb el robot espacial Daneel i acaba apreciant-lo

A Nova York, ciutat on transcorre el relat, es troba Espaciutat, un territori d'espacials, i allà ha tingut lloc un assassinat, quelcom totalment estrany a la mentalitat espacial: Roj Sarton, un científic, ha estat trobat mort per un atac amb desintegrador. Elijah Baley, un experimentat policia de la ciutat, és l'encarregat de la investigació, però l'obliguen a treballar amb un robot, R. Daneel Olivaw. Baley, que no pot suportar els robots, acabarà apreciant Daneel i tractant-lo com un company, i finalment podrà resoldre el cas.

L'incident de la sabateria és un dels més difícils d'abordar
pel policia Elijah Baley, quan Daneel es fa passar
per humà i amenaça uns esvalotadors

El sol nu

Elijah Baley és sol·licitat pel govern d'un planeta espacial, Solaria, perquè resolgui un cas d'assassinat que no saben com abordar, ja que entre ells no existeix la violència; aleshores el govern d'Aurora els recomana Baley perquè va solucionar la mort del doctor Sarton. Els solarians desconfien dels aurorans, ja que el planeta Aurora és el lider dels espacials, i temen que vulgui interferir en la seva política, així que s'estimen més tractar amb un terrestre que ja ha resolt un cas d'aquest tipus que no pas amb un membre d'un altre planeta espacial.

Per tenir més llibertat d'acció, Baley invalida Daneel demostrant
que és un robot, així que els robots solarians no l'han d'obeir

La societat solariana és la més estranya que Baley mai ha vist. Els solarians mai no es troben en persona, sinó que es relacionen per mitjà de projeccions, i només tenen contacte proper i físic amb els robots, que actuen com criats-auxiliars en tot i per a tot. A Baley i no li queda una altra opció que entendre aquesta forma de viure, amb l'ajuda, això sí, de Daneel. Allà coneixerà algú que serà molt significatiu a la seva vida: la jove i bonica dona espacial Gladia Delmarre, implicada en l'incident, i que, tot i ser una persona oberta i bondadosa, és encara molt jove i inexperta, i agraeix molt el tracte de Baley.

La bonica Gladia, com bona solariana, desconeix totalment 
les convencions de pudor dels terrestres. Hem de tenir en
compte que no estan junts, sinó visualitzant-se per mitjà
d'un cicuit de televisió

Imatge en un mirall

Aquest és un relat curt i molt interessant. Es tracta d'un cas prou curiós que Daneel li proposa resoldre a un desconcertat Baley: la disputa de dos científics espacials sobre la prioritat d'un importantíssim descobriment matemàtic. La solució vindrà, sembla, per l'anàlisi de les actituds dels robots dels implicats, fent servir de forma acurada la Tres Lleis. O potser no, potser serà Elijah Baley amb el seu enginy qui trobarà la solució. No deixa de ser un bon policia acostumat a la forma d'actuar dels humans, i no pas a la dels robots.

Té la mateixa mentalitat un jove geni matemàtic que un de molt ancià? 
Potser tindrem la resposta.

Els robots d'Aurora

Finalment, és Han Fastolfe, el científic robotista, des d'Aurora, qui demana l'ajut de Baley per resoldre quelcom que potser no es pot considerar un assassinat, però que està provocant un gran enrenou al planeta: el bloqueig permanent de R. Jander Panell, el bessó de Daneel, que ha estat desactivat i tothom pensa que el culpable és Fastolfe. Aquest veu perillar la seva posició política, favorable a la Terra, i tem ser substituït per un moviment que pretèn separar per sempre els terrestres dels espacials i abandonar-los a la seva sort en un planeta moribund. Aquest moviment està dirigit per un altre robotista, Kelden Amadiro, i per la pròpia filla petita de Fastolfe, Vasilia, també una gran científica.

En el viatge de la Terra a Aurora Baley es retroba amb Daneel, i coneix R. Giskard Reventlov, el robot de confiança de Fastolfe, que té ordres de prioritzar el benestar de Baley per sobre de tot.

Arribat a Aurora es retroba amb Gladia, que, desterrada de Solaria, s'ha convertit en la protegida de Fastolfe. I començarà una investigació prou complicada, ja que Aurora no és ni Solaria ni la Terra, i tot i que es tracta d'una societat molt més oberta i "normal" que la de Solaria, no deixa de tenir les seves particularitats, que Baley desconeix, i que li donen molts maldecaps per treballar com ell creu que ho ha de fer. Per sort Fastolfe s'esforça per d'ajudar-lo i a més té la companyia dels dos robots, sense els quals, realment no s'haguès sortit.

R.Daneel Olivaw, Elijah Baley i R.Giskard Reventlov
en una escena d'Els robots d'Aurora.
Imatge extreta de https://www.artstation.com/shade_of_stars

Finalment, Baley resol tota la trama, i admet al sorprenent Giskard en la seva amistat. Tot plegat li dóna a Baley l'empenta per engegar, amb l'ajuda del Govern d'Aurora -on ara el president és Fastolfe-, una nova colonització de la Galàxia, a la manera terrestre i sense robots. El futur dels terrestres s'ha posat en marxa!

Els robots i l'Imperi

Han passat molts anys des de la mort de Baley, i també Fastolfe és mort. Gladia, Daneel i Giskard segueixen junts i s'enfronten a situacions ben perilloses. La Terra demana l'ajuda de Gladia per investigar quelcom d'estrany que ha passat a Solaria, i el govern d'Aurora, que no confia en ella i prefereix fer-la fora, l'envia a la missió juntament amb un llunyà descendent de Baley. 

A Solaria es troben realment en perill, ja que no aconsegueixen contactar amb cap solarià, i els robots solarians no els reconeixen com a humans i els ataquen. Només la valentia i la determinació de Gladia podran ajudar-los.

Gladia defensa Daneel de l'atac d'un robot solarià

Gladia es proposa unir als terrestres (que ja s'estan expandint per la galàxia, i s'anomenen "colonitzadors") amb els espacials i comença una tasca immensa, ajudada pel descendent de Baley. Daneel i Giskard segueixen al seu servei i anem descobrint les grans dots de Giskard. Aquest, finalment, proposa una nova llei de la robòtica: la Llei Zero. La Llei Zero indica que "un robot no pot fer mal a la Humanitat, o, per inacció, permetre que la Humanitat com a tal pateixi un perjudici, encara que hagi de saltar alguna altra de les tres lleis".

Tot i que reconeixen que la Llei Zero és positiva, Giskard no es veu capaç d'utilitzar-la i acaba bloquejat, deixant Daneel tot sol per cuidar de la Galàxia.

Daneel i Giskard estan d'acord en protegir la Humanitat

I en resum...

Molts personatges del cicle dels robots es poden considerar més o menys "herois", però sense discussió Baley, Daneel i Giskard són els més representatius.

R. Daneel Olivaw

Elijah Baley

R. Giskard Reventlov

Els meus herois preferits. Especial Asimov (I)

 

Isaac Asimov el 1965, quan ja feia més de vint-i-cinc
anys que escrivia ciència ficció

Doncs sí, entre els meus herois favorits estan els protagonistes dels llibres d'Isaac Asimov (1920-1992), que potser no serà un gran escriptor literari, però sí una persona dotada d'una imaginació extraordinària i una gran capacitat per filar històries amenes, emocionants i que enganxen. Algunes persones diuen que és el millor escriptor de ciència ficció fins ara. No sé si això és veritat, perquè jo admiro moltíssim a Stanislaw Lem, per exemple, i n'hi ha d'altres de ben bons. Però el que sí es pot dir és que és segurament el més llegible, el més entenedor, i el d'obra més coherent i a la vegada més variada. I potser el més simpàtic i accessible. I atenció, era un autèntic científic que sempre va procurar que en els seus relats trobèssim una mínima qualitat i veracitat segons els descobriments de l'època.

No podria dir quin de tots els seus personatges és el meu favorit (no puc pas negar una mica de debilitat cap a Elijah Baley, Daneel Olivaw i Hari Seldon) aixì que farem una repassada molt superficial a la part de la seva obra que més m'ha agradat.

I começarem pels seus relats de robots, que des d'uns contes prou senzills van anar evolucionant i es van acabar convertint en novel·les de ciència ficció i misteri mentre creaven un model de societat prou coherent.

HISTÒRIES DE ROBOTS

Per començar comentarem que la visió d'Asimov és totalment optimista quant al paper de la ciència en el progrès de la Humanitat, tot i que no nega els grans defectes i contradiccions que poden afectar-nos com a espècie. Però oblideu-vos d'històries de terror amb monstres metàl·lics perseguint la noia. Aquí tot es basa en la tècnica i una correcta programació, i les famoses Tres Lleis de la Robòtica que va enunciar el mateix Asimov. Aquí las teniu per si no las coneixeu:

Primera Llei: Un robot no pot fer mal a un ésser humà, o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.

Segona Llei: Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la Primera Llei.

Tercera Llei: Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la Primera o la Segona Llei.

Més endavant apareixerà una Llei Zero, però ja en parlarem en el seu moment.

Com ja ens avisa la Viquipèdia, no es tracta de lleis morals, sinó d'una programació adient per a una eina, que ha de ser: segura per a qui la utilitza, adient per a la tasca a què està destinada, i s'ha d'evitar fer-la malbé. Perquè, és clar, encara que no ho sembli perquè es comuniquen amb nosaltres, els robots asimovians són eines fabricades per a tasques concretes, un tret que anirà apareixent i es desenvoluparà en diferents relats i enriquirà les històries, mentre explora la relació humà-robot i les emocions que els humans no poden evitar sentir cap a éssers que s'assemblen massa a nosaltres com per considerar-los poc més que una rentadora o un motor d'explosió.

Dels protagonistes de les primeres històries de robots amb prou feines podem assenyalar com a més o menys atraients a la petita Glòria de Robbie (1940), al desconcertat AL-76 d'El robot AL-76 s'ha perdut (1941) o a la inquietant Sally del conte del mateix nom (1953). Tot i que Sally hauria de figurar per mèrits propis en el grup dels dolents, és clar. Ara, en aquest grup trobem històries ben boniques que no tenen un protagonista molt definit però que valen molt la pena, com la intrigant Segregacionista (1967), la commovedora Un estrany al paradís (1974), o la divertidíssima Victòria inintencionada (1942), amb els tres robots més fantàstics que pogueu imaginar, els inigualables ZZ-1, ZZ-2 i ZZ-3.

El desconcertat AL-76 es troba amb un també desconcertat Randolph Payne

ZZ-3 es comunica amb l'expert en codis jovià

Robbie i Glòria (DazStudio Hungary on Deviant Art)

Ara, per trobar una caracterització més acurada hem de veure dues sèries de contes curts: la que protagonitzen els comprovadors de camp Powell i Donovan, i la de la robopsicòloga Susan Calvin.

Assajos amb els primers robots: Gregory Powell i Michael Donovan

Powell i Donovan van aparèixer en quatre relats: Raó (1941), Cercle viciós (1942), Atrapa la llebre (1944) i Fuga (1945), aquesta darrera compartint història amb Susan Calvin. A més hi ha un conte curtet, Primera Llei (1956) que el mateix Asimov afirma que no s'ha de prendre pas seriosament, només es tracta d'una broma de Donovan.

És un grup de relats enginyosos, lleugers i divertits en els que aquest parell d'enginyers, ben diferents un de l'altre però bons amics, s'enfronten a les peculiaritats de la mentalitat robòtica i a la seva interpretació de les famoses Tres Lleis. Sempre arribant a l'extrem i patint de valent, però ensortint-se'n gràcies a una mica de bon raonament i moltíssima bona sort. Excepte a Raó, on qui porta la batuta fins el final és el robot QT-1, el profeta i servidor de l'Altíssim, així, com sona (no, Asimov no era pas religiós, però mai va escriure res que pugui ofendre un creient... sempre i quan no es tracti d'un fanàtic, és clar).

El pèl roig Mike Donovan i el morè Gregory Powell
(s'han deixat els bigotis), parlant amb QT-1 en
l'episodi The Prophet, basat en el relat Raó (1941)
  emés com a part de la sèrie Out of the Unknown (1967)

L'apogeu del robot positrònic: Susan Calvin

La robopsicòloga Susan Calvin és tot un personatge per ella mateixa, i es configura com l'autèntica reina i protagonista dels contes de la seva sèrie. És intel·ligent, treballadora i proactiva... i porta de cap a tota l'empresa (la Companyia de Robots i Homes Mecànics dels USA), que balla literalment al so que ella toca. Sí que tenim algun company interessant, com el sempre irritable Alfred Lanning i el presumit Peter Bogert, però ella és la figura capital indiscutible.

El repte més important que afronten la Susan i la resta d'empleats de l'empresa (com si el plantejament, disseny, fabricació i manteniment dels robots no fossin suficient feina), és la desconfiança i fins i tot l'aversió que els robots provoquen a la gent de la seva època. Com diuen a l'empresa: "el maleït complex de Frankenstein". Lluitar contra els prejudicis anti-robot és el tema d'algunes d'aquestes històries.

Representació de Susan Calvin en la portada d'un llibre d'Asimov, 
una col·lecció de contes de robots. Oi que sembla la Jodie Foster?

Susan Calvin apareix a deu relats: 

Mentider! (1941), Fuga, amb Powell i Donovan (1945), Evidència (1946), El robot perdut (1947), El conflicte evitable (1950), Satisfacció garantida (1951), Risc (1955), Lenny (1957), Esclau a galeres (1957), i Intuïció femenina (1969), a més d'una intervenció molt puntual a Robbie (1940).

Com a coprotagonistes destacaria, per la seva gran personalitat robòtica dintre d'un caire positiu, a TN-5 de Satisfacció garantida, a EZ-27 d'Esclau a galeres i a JN-5 d'Intuïció femenina, uns estris molt atraients i que potser ens faran desitjar tenir-ne un exemplar. Tota una altra cosa és l'inquietant NS2-10 d'El robot perdut, que ja ens farà desconfiar per sempre dels ditxosos robots.

Susan Calvin i els inquietants robots de la sèrie Nestor NS2 
en el conte El robot perdut 

Un dels encerts d'aquests relats és el progressiu envelliment de Susan fins que a Intuïció femenina està ja jubilada i, amb les articulacions ben rígides, però el seu enginy de sempre, ha de donar un cop de mà a un Peter Bogert ben desconcertat.

ELS ROBOTS DESPRÈS DE CALVIN

Moltes històries de robots es poden considerar post-Calvin, com per exemple Paròdia rimada, Segregacionista, Un estrany al paradís, Potser un dia, Unim-nos, L'incident del tricentennari o Victòria inintencionada, en el sentit que els robots estan ja ben integrats a la societat i no es discuteix el seu paper com auxiliars de l'home. Ara bé, el mateix Asimov considerà dos relats com totalment posteriors i val a dir que són ben diferents un de l'altre:

L'home del bicentennari  (1976)

És un dels contes de robots més famosos d'Asimov, i un dels que ell preferia, o potser el que més. L'any 1999 en van fer una pel·lícula i tot (horrorosa, ho sento, i amb un final vomitiu que traeix totalment l'esperit del conte original). El relat en sí és interessant i està ben escrit i molt ben portat, però no és el que a mi més m'agrada. Qüestió de gustos, que són lliures!

Què és l'home? (1974)

Aquest relat, sí, el trobo excel·lent. Veurem la deriva de la famosa empresa on havia treballat Susan, ja finada, i l'evolució dels robots i les noves formes d'anàlisi de les Lleis de la robòtica. Coneixerem a dos robots més que pertorbadors, George IX i George X, i una possible evolució de la relació home-robot que no ens deixarà pas gaire tranquils. 

En un proper post parlarem de les grans novel·les del cicle de Baley, perquè es mereixen un article per a elles soles!