divendres, 26 de novembre del 2010

Regal de tardor



Aquest any, el pas de l’octubre al novembre em va agafar en un lloc d’un gran encant: els voltants del poble de Lles, a la Cerdanya. Vam fer un parell de pernoctes al Refugi del Cap del Rec —dissortadament seran les darreres en un temps. El refugi ha tancat portes—. Els dos dies que vaig passar voltada de natura m’han omplert els sentits i m’agradaria compartir amb vosaltres dues impressions de les moltes que s’han gravat a la meva memòria.

La primera és de colors, milers de colors que ens vénen donats per una meravella de la natura que per als habitants de la costa no és excessivament visible: el bosc caducifoli. A aquestes alçades de la tardor els roures, els pollancres, els aurons, els corners, les moixeres, els faigs i els freixes, esclaten i es converteixen en autèntiques torxes vegetals, portadores d’un foc xiuxiuejant, remorós, que oscil•la i es mou dolçament en la brisa. He arribat a comptar més de vint matisos diferents del vermell i del groc en una sola paret muntanyosa: llimona, or vell, daurat, taronja, bronze, ocre clar i fosc, bordeus, vermelló, carmí, siena, rosat, i se m’acaben els noms... tots barrejats entre ells o bé emmarcats pel verd ombrívol del pi negre, el rei perennifoli dels boscos de l’alta muntanya. La varietat de la paleta canvia segons l'orientació —obaga o solana—, però en qualsevol cas l'efecte és impactant.

El segon és el gaudi de la primera nevada que he vist aquest any. El bosc s’ha cobert d’un mantell blanc, el caminar produeix un soroll curiosament crepitant, les arestes, arrels i pedruscam del terra queden convertits en una capa flonja de contorns suaus. I al final de la pujada, el regal: l’estany de l’Orri totalment gelat. La capa cristal·lina és encara tan prima que, des de les vores del petit llac, es veuen al seu través les tiges de les plantes aquàtiques atrapades pel matiner hivern de la muntanya com si les miréssim tancades en una caixa amb tapa de vidre. No es pot encara trepitjar, hi ha poc gruix i la sensació de fragilitat augmenta per la gran quantitat de petits senyals estriats que, aquí i allà, ens assenyalen falles en la seva superfície. És un mirall llis i gebrat, amb un marc boterut de pedres i arbres ara arrodonit, suavitzat, per la capa nívia; el bosc és tot quietud i silenci, els sons estan esmorteïts pel coixí de neu. Pel camí, o entremig dels arbres, en el terra, ara convertit en una pel·lícula d'alta sensibilitat, queda escrit el rastre d’una llebre, d’una guineu, fins i tot el pas tènue d’un insecte. La llum es duplica, reflectida per milers de prismes diminuts.

De la resplendor de tons vius a les subtils variacions del blanc, el regal de la tardor a les nostres vessants pirinenques és una festa per a la vista i alhora un missatge per al nostre cor: tan és que sigui el temps de la florida com aquell de l’esclat, la maduresa o el repòs i l’espera; la natura sempre ens colpeix amb la seva inesgotable bellesa.





P.D. Aquí s'imposava alguna de les fotos que vam fer, però per problemes informàtics no ha estat possible, i he hagut de posar imatges d'altri. Ja serveixen per fer-se'n una idea, de tot plegat.




dimecres, 24 de novembre del 2010

Ostraka

—Bon dia, Pep!

—Ostres, noi, Quim, quant de temps! Com van les coses?

—Mira, anar fent. Què, preparat per diumenge?

—Diumenge? Passa alguna cosa diumenge?

—Home, les eleccions. Carai, nano, si no ho saps potser que t’ho facis mirar. Si estem en plena campanya!

—Mira, noi, jo, és que ja passo. N’estic fart, d’aguantar polítics mentiders. Ja s’ho faran entre tots. Diumenge me’n vaig a caçar bolets. Punt.

—Què vol dir que passes? Escolta, si tots fem igual, potser que torni la dictadura, tu! A mi també em sembla que tot plegat és una presa de pèl, però, vaja, si no vaig a votar em sento a disgust.

—I es pot saber per què?

—Un: perquè vam lluitar anys i panys per tenir una democràcia com la dels altres, i ara que la tenim, ens molesta perdre un quart d’hora en tirar una papereta a una caixa de plàstic.

—No és pas això i tu ho saps.

—No m’interrompis, que perdo el fil! Dos: perquè molta gent no vota, no per convicció, sinó per mandra, i em rebenta sortir a les estadístiques barrejat amb ells.

—Ui, què narcisista!

—Doncs bon profit que em faci. I tres: perquè hi ha gent que vota a les legislatives i les municipals, però a aquestes no perquè no se sent part de la terra i passa. I si els mandres em fan ràbia, aquests encara me’n fan més. I sí, seré un narcisista, però sortir a les estadístiques del bracet de segons qui... Vaja, que no!

—Renoi, calma, nano. Sí que tens les idees clares. Et sap greu dir-me per qui votaràs, o és secret de confessió?

—Aquí m’has enxampat. Vull votar, però no tinc clar a qui. Els que voto sempre... pfff. Cada dia ho fan pitjor. Els altres, no m’acaben de fer el pes, i a més el candidat fa cara de traïdor. Aquell altre..., ja saps qui vull dir, oi?

—I tant!

—Trobo que no és de confiança.

—Però vols dir que n’hi ha cap, de confiança? Ai, que ets innocent.

—Deixa. Després hi ha aquell noi que... sembla bon tio, però, no sé, ho trobo una mica extrem. I la noia jove, el mateix. Quant a aquella altra mossa, buf! Aquella sí que ni parlar-ne. En quatre dies ens ho tira tot enlaire.

—Ho veus? Vine amb mi a la muntanya, ja han sortit els fredolics, els rovellons...

—No, no. En realitat, estava meditant el vot en blanc.

—No t’ho recomano.

—Per què? Compleixo el meu deure però deixo clar que no m’agrada cap.

—Sí, el dret al pataleig. La pega és que així perjudiques els partits petits i afavoreixes els molt votats.

—I ara! Per què?

—Qualsevol partit, per tenir representació parlamentària, necessita que el seu número de vots sigui com a mínim un 3% dels vots vàlids —inclosos els blancs, és clar—. Si hi ha gran quantitat de vot en blanc, el 3% és un nombre alt de vots, i els partits petits no poden arribar a ficar el cap al parlament. Això, a la llarga, significa que es perd la diversitat i queden només dos o tres partits grossos i potents que s’ho maneguen tot entre ells, encara que només els hagin votat quatre gats.

—Mmm. Em sap greu. Alguns d’aquests partits petits fan riure, però altres són ben dignes. Potser podria buscar algun d’aquests, però em sembla que és llençar el vot a les escombraries. Si no sortiran!

—Però deixes constància de la teva voluntat, he!

—Ja veus. Una altra cosa seria l’exercici del vot nul.

—I com ho penses fer? Tirant una papereta que quan l’obrin surti un dibuix d’algú fent pam i pipa?

—No serà per falta de ganes, però els pobres de la mesa electoral no en tenen la culpa. A sobre que s’estaran allà plantats tot el diumenge, i que després hauran de comptar tots els vots, que se’n riguin d’ells! No sé, posar una papereta blanca amb un cor: «Us estimo a tots». Què et sembla?

—Molt tendre, però no servirà de res.

—Per què?

—Perquè no he vist mai que comptabilitzin els vots nuls. Van directes a la paperera dels tontos.

—M’ho estàs posant difícil. Cada cop tinc més dubtes. Si pogués votar, no sé, al revés! Dir qui és que no m’agrada, o que ho fa fatal...

—Sí, trobo que, molt omplir-se la boca de democràcia, però a ningú se li ha acudit implantar una institució tan útil com la de l’ostracisme.

—Com que no? Més d’un polític ha quedat bandejat...

—Sí, pel propi aparell del seu partit. No, a Atenes era possible votar per l’exili d’un governant impopular. Calien els vots de 6.000 ciutadans perquè la votació fos vàlida. Considerant que els ciutadans amb dret a vot a Atenes eren uns 40.000, el percentatge era del 15%. És a dir, amb els nostres números, això serien gairebé 800.000 persones. Si pensem que n’hi ha prou amb unes 150.000 per tenir representació... Imagina! Fer una campanya inversa. Voteu contra aquest! I si aconsegueixes 800.000 vots, apa, deu anys que no podrien exercir càrrecs públics.

—Però això seria la bogeria! No en quedaria cap, tots anirien fora...

—I això seria un gran mal? Potser aleshores s’hi mirarien més, a no fer demagògia i numerets i a treballar seriosament pel país. I tampoc no seria així; la gent podria votar igualment pels seus candidats preferits, però qui volgués manifestar el seu desig d’engegar a dida un polític, ho podria fer.

—Sempre m’ha semblat curiosa, aquesta paraula d’ostracisme. Què vol dir, anar a fer companyia a les ostres i avorrir-se?

—No, ve de la paraula grega ostrakon, closca d’ou, o de tortuga. Els ostraka eren també trossos de terrissa, restes de ceràmica trencada, que amb la seva forma convexa semblaven fragments de closques. Com que el papir era caríssim, no es votava amb paperetes, sinó que s’escrivia el nom del candidat a exiliat en un òstracon. D’aquí ve la paraula ostrakismos, que significa «exili per closques».

—Sempre s’aprenen coses. Saps què? Potser sí que t’acompanyaré a buscar bolets. Però també aniré a votar. Hi ha temps per tot!

—I que faràs: vot útil, vot blanc o vot nul?

—Havia pensat dibuixar un òstracon a la papereta. Creus que els arribaria el missatge?

—D’una sola persona, segur que no. Però si fóssim prous... ah, si fóssim prous.

—T’apuntes? A l’òstracon, vull dir.

—Ja m’ho pensaré. No sé, no sé... Ai, la meva parada! Fins diumenge, doncs?

—Fins diumenge, porta el cistell gros que ens farem un tip, d’agafar bolets!

—Si poguéssim omplir-lo d’ostraka, també...


Això és el que opina el genial Forges dels candidats i de les lleis electorals. Salut, mestre!!!!

dijous, 18 de novembre del 2010

La mirada de les flors



Us agrada aquest retrat? La jove representada és la dibuixant i pintora nord-americana d’origen xinès Hsiu Norcott, aquí vista amb la mirada de la seva amiga i col•lega Marilene Sawaf. Tot i que n'és ben capaç, de fer un retrat realista, Marilene no ha deixat aquí una versió fotogràfica de Hsiu, sinó una interpretació des del punt de vista d'una artista que ens mostra una manera de ser, una psicologia, més que no pas un rostre concret.

L’obra d’aquestes dues dones, que viuen actualment a New Hampshire, és una autèntica delícia, però no us penseu que es copien l’una a l’altra. Tenen dos estils ben diferenciats. Potser que us parli una mica de cada una d’elles.

Marilene va néixer a Egipte i s’ha format com pintora i il•lustradora a Itàlia i al Líban. Ha fet retrat figuratiu i paisatge, encara que les seves obres més característiques són les de les seves sèries Women&Music i Women&Dreams. Són obres de serena bellesa on s’evidencia el magnífic sentit del color de l’autora. Dones de totes les edats gaudeixen de la poesia o de la música enmig d’un barroc jardí de flors que esclaten en tons vivíssims. El seu estil ens porta inequívocament cap a l’Orient Mitjà o a les precioses miniatures perses.

Hsiu és una pintora en el més pur estil tradicional xinès. La natura és la protagonista absoluta dels seus quadres, d’una gran delicadesa de traç i de color. Flors —moltes flors—, ocells, gats, ànecs, paons, esquirols, fins i tot un tigre... L’obra de Hsiu és abans de res dolça i sensible.

És molt possible que cap d’aquestes dues dones no vegi mai cap obra seva penjada a la paret d’un museu, però jo abans tindria a casa un dels seus quadres que no altres d’un gran mèrit conceptual i artístic però que penso que no són pas adequades per a una llar. Puc imaginar perfectament l’atmosfera plàcida i harmoniosa d’una habitació on hi hagi alguna d’aquestes pintures, un ambient clar i lluminós, favorable especialment per a nens i ancians, sense estridències ni trets ombrívols.

Us deixo aquí una petita mostra de la seva obra, i, els qui estigueu interessats, podeu trobar més informació i reproduccions dels seus quadres a


http://www.marilene-sawaf.com/

http://hsiunorcottart.blogspot.com/




Liz, lady of Lebanon

Marilene Sawaf














Blue Bird

Hsiu Norcott













 Dancing in Newburyport
 
Marilene Sawaf







Ducks in the pond

Hsiu Norcott 




diumenge, 14 de novembre del 2010

Marita al palau de les imatges perennes

Fa set o vuit anys que viu aquí. Va venir amb el seu marit i els seus dos petits, i aquí li ha nascut un altre. Són persones preparades, però les circumstàncies no els eren propícies i van buscar una alternativa. Us estranyarà, però estic parlant ben bé de quatre o cinc dones diferents: Blanca, Fàtima, Tamara, Amina, Irina... i potser unes quantes més. Infermera, cuinera, farmacèutica, professora, psicopedagoga. Dones, treballadores, mares, immigrants, les meves germanes. He pensat en elles, els hi he posat un rostre i els he donat un nom: Marita.

Aquest cop no seré realista, prefereixo inventar per a Marita un conte de fades. Tingueu en compte, però, que en els contes de fades surt també la vida de cada dia, no necessàriament monstres, mags i unicorns, i que les fades no sempre porten varetes, sinó que potser es mouen ben a prop nostre, només que poques vegades som capaços de distingir-les.


Marita espera amb més o menys paciència, com tots, l’arribada de l’autobús. Déu n’hi do, si que triga! El dia és rúfol i la parada no té mampara, així que tots s’estrenyen jaquetes i abrics per protegir-se de l’aire tallant. Alguns estiren el coll per intentar albirar la silueta vermella del seu transport en mig del dens trànsit de quarts de vuit del matí però Marita ni ho intenta, la seva alçada no dóna per a tant. Baixeta i robusta, amb un preciós cabell negre, pell daurada i ulls de nit, hagués estat una estranyesa en aquella parada fa només vint o trenta anys, però no pas ara.

Ja està aquí, amunt, amunt! Tric, tric, tric, passen les targetes multiviatge, els passatgers s’agombolen pels racons —els seients ja estan tots ocupats— mentre el conductor anima als més tardans a pujar a que s’apressin: «Venga, que nos vamos». El bus arrenca amb una sacsejada imponent que converteix la massa humana en una onada rítmica: dreta, esquerra, trepitjo, empenyo, ai, perdó, no passa res, vagi amb compte, aquesta bossa!, permet? És que baixo a la propera, què baixa? S’hi asseurà, vostè? No, que baixo aviat, senyora, senyor, segui, aquesta gent, fan veure que llegeixen, no deixen seure, quina joventut! Aquests vells xarucs!... El teatre de cada dia.

Al fons del vehicle, en els seients més moguts i saltironants, hi ha una dona de mitja edat, de rostre obert i simpàtic. Cabells curts ja una mica platejats, roba informal, una trenca que ha passat més hiverns que molts dels passatgers, sabates planes, còmodes i fortes, fetes per caminar i protegir els peus del mal temps. Des del seu incòmode observatori es fixa en tot: homes i dones, vells i criatures. Paisatge, urbanisme, arbres, papereres, balcons, botigues... És una fotògrafa professional amb molts anys de carrera i un cert nom dins del seu cercle. Ja fa temps que té per costum voltar a la deriva durant hores pels carrers i el transport públic de la seva ciutat mirant, només mirant. Observadora goluda del seu entorn, ni un pal de telèfons ni una caixa de tomàquets es lliuren de que els vegi d’una manera diferent a la dels altres. Té ànima de poeta, però en lloc d’escriure, que no hi té cap traça, fa fotos.

Avui, entremig del passatgers, ha vist una cosa que li ha cridat l’atenció. Un rostre, un rostre de dona. La vigila i quan veu que es prepara per baixar, s’aixeca i se n’hi va al darrere. Ja al carrer, se li adreça, i directa com és, li parla uns instants i li dóna la seva targeta. «Sóc fotògrafa, l’he vista a l’autobús i trobo la seva cara ideal per una feina... No la destorbo més, si de cas l’interessa, truqui’m.»

La fotògrafa, podem dir-li Cèlia, s’acomiada i se’n torna a la parada. Ja ha tirat l’ham. Però no li agrada ser insistent, no és una bona tàctica. Si la noia té curiositat, ja vindrà. N’ha trobat moltes, de bones models, amb aquest estil sec i concís que tant li escau.

Marita corre cap a la casa on treballa d’assistenta per hores tres cops per setmana, dilluns, dimecres i divendres. Aquesta mestressa no és gaire pacient. Si fos la dels dimarts! Li envia un pensament tendre. La senyora Nati és un cel, una dona molt gran que tota la vida ha portat casa seva però que ara s’ha convertit en una anciana, prou sana encara que una mica fràgil. Els fills han insistit en que tingui una petita ajuda i la Marita ha aterrat en aquella llar com si fos l’àngel de la neteja. Si les veiéssiu per un forat, els dimarts de nou a una! Semblen dues amigues que feinegen per la casa i no la que paga i la que cobra. A Marita li agrada més que res la pausa del cafè. La senyora Nati és una rebostera de primera i fa unes pastes i pastissos que omplen tota la casa de flaires exquisides: poma calenta, pa de pessic, xocolata i canyella. S’expliquen la vida, els somnis, trenen records uns amb altres. Així, a poc a poc, ha après la llengua i les expressions pròpies de la nova terra. La senyora Nati hi insisteix, així tindrà més oportunitats. Creu fermament que Marita té un bon futur per endavant i la insta a que no s’acomodi en el que ja fa, que busqui feina de la seva professió. De moment, res, paciència, que tot arribarà. La senyora Nati, sense que Marita se n’hagi adonat, és el seu enllaç amb la vida del país estrany, la seva única confident, capaç d’aclarir-li els misteris dels costums aliens, de guiar-la i aconsellar-la sense dirigir-la. Marita no ho sap, però estan repetint l’etern lligam d’àvia i néta, el més dolç i còmplice dels lligams familiars.

Però avui és dimecres i la senyora Grimau no és pas tan acollidora. Allà Marita és ben bé la minyona i va ben dreta. No li importa pas, és la seva feina, però agrairia un tracte no tan rígid. La senyora Grimau pensa que no es pot baixar la guàrdia, amb aquesta gent; si no, te’ls trobes dormint al teu llit i obrint-te la nevera.

Surt tard, com sempre. Les tasques s’han de fer totes fins al final, ni que hi hagi algun inconvenient. I no es paga ni un cèntim més que el que correspon a les hores acordades. Aquestes mosses sempre busquen excuses—pensa la senyora Grimau—. S’ha de treballar ràpidament i eficient, i si no s’acaba en les cinc hores, doncs s’allarga. Si la Marita sempre s’ha de quedar més estona és perquè triga massa, porta el ritme caribeny a les venes. Ni un euro més i ja veureu com s’espavila. Que li costa molt de fer neta la cuina, diu, que el menjar enganxat de dos dies no es treu amb facilitat, que potser si no li fes fer tots els armaris a fons cada cop que hi va podria fer més via... Excuses i més excuses!

Per fi Marita torna cap a casa. Està rebentada. I ara encara li espera la bugada, escombrar, fer una mica de compra, ai, la planxa... Hi ha un seient lliure i la noia es deixa caure. Aleshores recorda la targeta. La llegeix i medita. Una fotògrafa? Què en deu voler, d’ella? Gira i regira el cartronet entre els seus dits cansats. Sí que la trucarà. O potser millor s’espera a parlar amb la senyora Nati, a veure què li diu. La telefona i li demana consell. Aquí, en aquesta terra estranya, és la persona en qui més confia.

Ha estat la senyora Nati qui ha trucat i ha parlat amb la Cèlia. Quan ha vist la targeta li ha sonat el nom; un fill seu li ha confirmat, és una fotògrafa prou coneguda, si més no entre els afeccionats. Marita l’ha vista escoltar atentament la veu de l’aparell, somriure, i posar-se a conspirar amb la seva interlocutora. Entre totes tres han acordat una cita. Dissabte a les cinc de la tarda, a l’estudi que la Cèlia té en un cèntric carrer de la ciutat. Marita treballa pel matí, però pot sortir a temps per anar primer a casa i fer el dinar; així no deixa la família penjada.

Dissabte, cinc minuts abans de l’hora, Marita truca a la porta de l’estudi. Li obre una noia jove, de cabells llargs asimètrics i un pírcing al llavi inferior. La Cèlia volta per allà i la rep amb un ample somriure. L’estudi consisteix en una única sala ben il•luminada per tres finestrals que l’omplen de claror. Apart del racó on veu confusament els focus i les pantalles, la resta està atapeïda de taules, armaris i lleixes on s’amunteguen centenars, no, milers de carpetes. Fins i tot per fer-la seure un moment, la Cèlia ha hagut de buidar primer una cadira, enterrada sota una pila d’arxivadors. Marita mira al seu voltant i veu divertida com les parets han desaparegut sota enormes positius, la majoria en blanc i negre, que han immortalitzat segons irrepetibles i els han deixat exposats per tota l’eternitat que duri la vida de l’estudi. Són les imatges perennes de moments i mirades que mai no tornaran.

La Cèlia li parla de forma potser una mica brusca, però amable. Marita està al començament un pèl desconcertada, per la seva manera de fer, directa i sense embuts, però aviat es relaxa i escolta atentament el que la fotògrafa li explica.

—Veurà, jo he fet durant molts anys fotografia publicitària, campanyes i coses així, especialment en el món de la moda i de la gastronomia, i una mica en temes de ballet clàssic. Ara estic pràcticament jubilada i m’he decidit a engegar un projecte totalment diferent: res de models de passarel•la, ni de cossos perfectes. Darrerament, el que és la publicitat comença a fer fàstic. Tot de mosses rosses i a sobre, passades pel photoshop. Qualsevol amb dos ulls és capaç de veure com els estiren els braços i les cames i els estrenyen la cintura, que fa por de mirar. I les cares! En fi, que per sort ja en surto, de tot això.

»He nascut en aquesta ciutat i me l’estimo. Ja fa temps que m’estic fent un arxiu personal de rostres, de racons. Una part de manera espontània, pel carrer, i una altra a l’estudi. L’altre dia a l’autobús em vaig enamorar del seus trets. No s’espanti!

—No m’espanto —riu Marita—, només ho trobo... propi d’artistes.

—Fantàstic! Sí, té una expressió, alguna cosa, no sé ben bé que és, que em va cridar l’atenció i que vull retratar. A vostè li sembla bé? N’estaria disposada, a fer una sessió? Jo li pagaré, és clar; no gaire, però...

Cap problema, Marita està encantada. No és cap enze ni una pobra noia que mai no ha vist el món per un forat. Té una carrera universitària i entén una mica de pintura. Més que disposada a formar part del projecte personal de Cèlia, s’avé amb facilitat a les seves propostes.

La fotògrafa i l’ajudant preparen a Marita. No la maquillen, la noia del pírcing es limita a raspallar-li bé els cabells i provar alguna variant del seu pentinat senzill: clenxa enmig o a un costat. També li posen un pensament de pólvores per treure brillantors. Quan la Cèlia comença a treballar, parla amb la seva model de mil foteses, que de mica en mica es van tornant més personals. Marita, sense adonar-se’n, comença a traçar davant de la Cèlia l’esbós de la seva vida. El marit, els nens, la feixuga feina d’assistenta, les senyores, les il•lusions pel futur. La seva expressió s’aclareix, els seus ulls s’omplen de llum, el seu somriure, abans tímid, de compromís, es fa més natural i obert. A la conversa, finalment, surt la senyora Nati. Marita parla amb alegria de la mestressa dels dimarts, la seva amiga. L’habilitat de la Cèlia fa que, com un petit capoll que obre peresosament els seus pètals al bes del sol, la personalitat i l’estat anímic de la Marita vagin apareixent lentament davant d’ella fins quedar totalment exposats, de tal forma que tots els seus pensaments passen pel seu rostre i hi queden reflectits. La professional de la imatge no se’n deixa escapar ni un. A la seva càmera arriba l’essència de Marita i allà queda fixada amb l’ajut de la tècnica i de les habilitats de la fotògrafa.

Quan donen la sessió per acabada, prenen un petit refrigeri i la Cèlia li explica quin serà el procés que seguirà. La setmana vinent donaran una repassada a totes les proves i escollirà la que formarà part del treball. Marita podrà triar quines es vol emportar de record.

I allà estan, mirant la imatge de Marita multiplicada per deu, per cent, seriosa, somrient, pensarosa, el rostre isolat o el bust sencer. Totes li agraden, a Marita, mai no s’hagués imaginat la quantitat d’expressions diferents que poden creuar el seu trets, tan familiars i alhora tan desconeguts. En totes es troba guapíssima. No sap quina escollir. La Cèlia se’n guarda una pel final, com una sorpresa. I realment, Marita queda bocabadada. És una de les darreres imatges, del final de la sessió. Allà, amb la cara entre les mans, hi ha una dona bonica, que és ella i a la vegada una altra. Algú que té el seu somriure, que la mira amb els seus mateixos ulls, però que no és la que cada dia veu al mirall del seu bany. Està transformada, transfigurada per la visió d’una artista que ha sabut copsar, no només el seu rostre sinó els seus pensaments. I Marita recorda bé quan és que va posar la cara entre les mans, quan és que tenia aquesta expressió confiada, dolça, acollidora. Parlaven de la senyora Nati.

dijous, 11 de novembre del 2010

Samuel al temple de les paraules callades

Això no és un conte però tampoc una crònica. He conegut a Samuel, però no amb aquest nom. Potser es deia Mamadu, Youssaf, Manuel, Li Chang o Dmitru. Aquí hi ha les experiències de més d’una persona, concentrades en la figura de Samuel. I espero que pugui seguir descansant sempre que vulgui al seu ocult refugi del temple de les paraules callades.

Samuel recorda la seva casa, la seva família. La mare, les germanes, els nebots... Els dinars familiars, on l’arròs, la iuca, els farcellets de peix i els bunyols de mongeta amb gingebre fan un gran festí, regat de cervesa i bissab. Les rialles dels petits, les corredisses pel pati, darrere les gallines.

Estima llegir. Les paraules, parlades o escrites, són el seu amor des de ben petit. Ja a l’escola ha destacat sempre per les seves redaccions, en un francès polit o en el seu nadiu i estimat baulé. Li agrada explicar, escoltar, però més que res, gaudeix escrivint. És en la paraula callada d’un conte, d’un relat amagat dins d’un paper, on Samuel troba allò que realment se li emporta la imaginació. En el seu país, tan ric en músiques i tradició oral, és un original que estima els mots dibuixats i silents.

Així, amb el suport de tots els seus, ha arribat a la universitat i s’ha fet periodista. Veure el món, mirar la seva gent, i escriure, explicar allò que troba, allò que viu, allò que passa.

Però qui mana no és sempre clement. A qui anhela el poder no li agrada la veritat ni els que l’expliquen, aquells que saben distingir mentides de realitats. No li agraden els que saben comptar, tants i tants fan tants i els números no surten. Qui els té, els diners? I a qui aprofita això? I que ho diuen i no es callen. Quan aquests parlen, qui mana s’enfada.

Una trucada d’un amic, una avís discret, un article que no es publica, un cap de secció que... vigila! Et van al darrere.

Aguanta un temps, però comença la por. I estan els seus, també, no els vol perjudicar. Potser serà millor fer un cop de cap. Un amic ha anat cap a Europa. Vine! No es decideix, però ara ja s’ha complicat tot. Una recomanació, una visita a l’ambaixada. Un bitllet d’avió i un paper amb una adreça. I arriba a un aeroport on passa tres controls, o quatre, i finalment es veu en una ciutat estranya; no coneix l’idioma però l’aprendrà aviat, s’assembla prou al francès i també ha estudiat una mica d’italià. Se’n sortirà, és clar que sí.

Una ONG, un estatus de refugiat polític, una minsa ajuda per començar. Una pensió on comparteix habitació amb altre gent de races, costums i llengües que no són la seva, que no l’entenen, que fan sorolls que el molesten, que posen la música alta, o parlen barroerament. El petit Samuel (no és gaire alt, no) se sent desplaçat, però és intel•ligent, sap que ha d’adaptar-se, ni que li costi.

Busca feina, però no en troba. Alguna cosa, alguna col•laboració, però sense cobrar. Aquí no pot publicar, no sap la llengua. Fa càrrega i descàrrega, ell, que mai ha estat un forçut. Recull metalls pels contenidors i els ven. El que troba. Contacta amb coneguts seus a França. Li passen alguna cosa, algun article. Mentrestant, què sol que se sent!

Passeja hores i hores per la ciutat, intentant conèixer-la. Hi ha carrers rectes, arbrats, botigues precioses, restaurants, parcs plens de quitxalla. S’ha assegut en un banc a reposar una estona, a deixar la ment en blanc. Una colla d’adolescents se li ha posat al costat; xisclen, es donen empentes, gairebé li cauen a sobre. S’arracona en una punta, però com més espai cedeix, més li prenen. Només vol pau. Se’n va. «Por fin se fue el negrata. Limpia el banco». Rialles que el segueixen, burles. No és el primer cop ni serà l’últim. I si la cosa es queda aquí, rai. Més d’un que ha conegut ha rebut de valent, però no gosa dir res. A qui?

No tothom és igual. Ha conegut gent que l’ajuda, que ha arribat a apreciar-lo. Fins i tot una noia que el va veure un dia amb el cap entre les mans, plorant. Han fet una mica d’amistat. Ella també és estrangera i se sent estranya, però com que és comunitària no es fiquen amb ella, no la insulten. I també gent d’aquí. N’ha trobat moltes, de persones amables, en realitat. Però tot són relacions superficials. Res a veure amb aquella calidesa de què gaudia a casa seva. Com els enyora! Escriu moltes cartes, i en rep. I cada cop el cor se li esquinça.

El temps està canviant. Els dies són cada cop més curts i baixa la temperatura. Plou, però no la pluja càlida a què està acostumat i que s’asseca en un instant. És freda i desagradable, i la humitat se li fica als ossos i el fa tremolar. Li han regalat roba d’abric i mira de tapar-se bé per no posar-se malalt. Perquè ja s’ha refredat i no n’està acostumat. No és aquella febre abrusadora i desesperant de la malària, però és insidiosa, tossuda. A més, aquí la gent no en fa cas, d’un nas gotejant i un mal de cap i la tos permanent. Li falten les nostres defenses d’habitants del fred. Està tan desanimat! I li parlen d’alguns com ell que han sucumbit a la pneumònia. S’ha de cuidar.

Els parcs ja no són un refugi si no és a l’hora del bon sol. Els bars són càlids però no pot gastar. Ja li han pagat més d’un cafè amb llet i un dinar i tot, però no vol abusar. Està fart —ell, que tenia tot el que li calia, i una bona feina—, de rebre dels altres i no poder correspondre com li agradaria. És tan hospitalària, la seva gent! En cinc minuts t’organitzen una festa i un tiberi. Si fos a casa, amb els seus, que bé que podria complimentar a la bones persones que coneix!

Tarda de finals d’octubre; ha acabat la dura feina, i a la pensió no s’hi pot estar, només pot anar a la nit. Ha voltat una mica per un barri desconegut lluny del centre. Gent senzilla, un mercat, botiguetes de queviures i de roba de casa... i allà l’ha trobada, en un edifici antic ben restaurat, amb nombroses sales totes immenses, clares, plenes de llum. Pertot hi ha gent, però no se sent ni un soroll estrident, ni un crit ni una veu fora de to; només murmuris, cautelós trepig de peus, remor somorta. Hi ha moltes cadires davant d’una taula llarguíssima i gairebé totes estan plenes. Taula, prestatges, armaris, vessen de llibres de tota mena. Samuel està enlluernat, es passeja amunt i avall mirant de no fer brogit, agafa un llibre aquí i un allà. N’ha trobat en francès, també, i gaudeix una estona de la lectura. Torna, torna cada dia, i unes quantes tardes després veu el miracle: en un agradable racó de l’estança central hi ha un petit espai amb una taula baixa i al seu voltant cinc o sis butaques còmodes, flonges. N’hi ha una que està buida. S’asseu amb un sospir. Què bé, quina tranquil•litat! S’hi està calent, en pau, relaxat, sense dringar de màquines escurabutxaques ni fils musicals atabaladors. L’escalforeta li provoca somnolència i, sense adonar-se, s’adorm. La gent s’aixeca, volta, va i ve, agafa i desa llibres, ningú no li diu res, a ningú no molesta. Quin dolç despertar!

Ja té on passar les tardes fosques de l’hivern. Només ha d’arribar ben puntual quan obren la porta, per trobar un lloc lliure. I allà el veureu cada dia, sense destorbar; alguns cops llegint, d’altres pesant figues o pensant en les seves coses o mirant distret l’enrenou sense fressa dels habituals. Per fi es troba a gust en algun lloc d’aquesta ciutat que el va rebre però no acollir, a la fi pot dir que es troba gairebé com a casa, en aquest seient d’aquesta sala d’aquest pis d’aquest edifici que alberga la biblioteca pública del barri, temple callat de les paraules escrites i no pronunciades.