Mozart i Losey, una altra obra mestra: Don Giovanni

 

Avui us presento una fantàstica obra mestra, de la mà de W.A.Mozart i del director nordamericà afincat al Regne Unit Joseph Losey: la filmació íntegra de l'òpera Don Giovanni, que havia estat estrenada amb gran èxit a Praga l'any 1787.

Començaré per aclarir que no sóc, en absolut, aficionada a l'òpera. M'agrada la música vocal, però en oratoris, misses, motets, corals, i obres d'aquest estil. La música escènica normalment em cansa i m'arriba a avorrir. Alguna cosa en conec, però en general es tracta d'àries concretes i aïllades de la resta, com Una furtiva lacrima (Donizetti), Largo al factotum (Rossini), La donna é mobile i Celeste Aida (Verdi), Nessun dorma i Un bel di vedremo (Puccini) i algunes altres similars.

Ara bé, les òperes de Mozart són tota una altra cosa. És un fet curiós que, a qui li agraden molt, no gaudeix gaire de les de Verdi, Bellini, Mascagni, i -menys que cap-, Wagner, a més d'una de Mozart que no els fa el pes. I a la inversa, un bon aficionat wagnerià o verdià no aprecia gaire les òperes de Mozart... excepte una, i és un fet que m'han confirmat diverses persones (totes elles amb abonaments al Liceu, per cert): l'excepció a la regla, l'òpera de Mozart que no agrada als mozartians i que sí aprecien els no mozartians és aquesta de què parlem: Don Giovanni.

Ruggero Raimondi (baríton) fa un magnífic Don Giovanni

Mozart i Don Giovanni

Don Giovanni es va estrenar a Praga el 29 d'octubre de 1787 sota la direcció del mateix Mozart, i va gaudir d'un èxit espectacular tan de públic com de crítica. En canvi, la seva estrena a Viena, el 7 de maig de 1788, també sota la supervisió de Mozart, no va ser tan ben rebuda. Tot i el suport de Haydn i l'afirmació favorable de Joseph II ("és una òpera divina"), en general els comentaris van ser, amb sort, tebis o fins i tot freds. Orsini-Rosenberg, director de l'òpera imperial, va donar instruccions per no repetir amb òperes de Mozart, amb l'excusa que "són massa dificils de cantar". El cas és que a Alemanya tampoc no va agradar a la crítica, però els primers romàntics sí la van apreciar. Goethe, com a director del Teatre de la Cort Ducal de Weimar, la va programar fins a 68 cops.

Es considera l'òpera més fosca i dramàtica de Mozart, i no és estrany considerant en quines circumstàncies va abordar la seva composició. Inicialment la cosa pintava bé: Mozart era molt admirat a Praga, on El rapte del serrall i Les noces de Figaro eren pràcticament cantades pel carrer. En una visita a aquesta ciutat, un agraït Pasquale Bondini, director de l'òpera -que havia passat una temporada bastant problemàtica i havia estat salvat per les dues obres de Mozart- li va proposar la composició d'una altra peça, i Mozart, il·lusionat, va acceptar. Dissortadament, en pocs dies se li van acumular diversos disgustos: l'ambient a Viena era molt fred amb ell, mor un molt bon amic seu, i finalment, mor Leopold Mozart, el seu pare, amb qui encara no s'havia acabat de reconciliar desprès d'una forta disputa. Comença, doncs, la composició de Don Giovanni amb un estat d'ànim ben ombrívol.

Ruggero Raimondi amb José Van Dam (baix), un 
excel·lent Leporello

En aquest post que vaig dedicar a la pel·licula Amadeus vaig comentar l'afirmació del personatge de Salieri: Mozart compon Don Giovanni amb el remordiment de les seves amargues diferències amb Leopold, que mai no van ser resoltes, i se sent culpable. En la memorable escena de la visita de l'estàtua del comanador, el jove Mozart és Giovanni, i el comanador és Leopold. Aquest prova de convéncer Wolfgang de fer-li cas, però, tot i els consells de l'espantat Leporello, el jove es nega una i altra vegada, purament per supèrbia i tossuderia (Pentiti, sceleratto! -No! vecchio infatuato!), i el resultat és la caiguda als inferns. Realment és un fragment impressionant, tan musicalment com d'argument. Doneu un cop d'ull a l'enllaç que he deixat del final de l'Acte II. Ara, si l'escena va o no d'això, no ho sé pas. No deixen de ser interpretacions.

La meravellosa Kiri Te Kanawa (soprano lírica) en
el paper de l'enamorada Donna Elvira

Argument de l'òpera

Quant al tema, és prou conegut, especialment per als qui ens empassàvem cada nit de Tots Sants el Tenorio de Zorrilla, tot i que ambdues obres es desenvolupen de forma ben diferent, canvia força l'argument, i els dos protagonistes no són pas ben bé iguals. 

Don Giovanni és un home molt ric amb una afició desmesurada cap a les dones. Li encanten, no se'n sap estar. La seva gran felicitat és abordar-ne i aconseguir totes les que pot. Això, és clar, el fa una persona molt cruel, perquè no és fidel a cap i qualsevol estratagema és bona perquè una noia caigui als seus peus. Pensem en la moralitat de l'època, en un cas així, la dona sempre pagava les conseqüències! En aquesta versió, comencem que Giovanni ha volgut seduir Donna Anna, una coneguda seva, disfressat. Però ella no cau en l'engany, crida i el persegueix, sense saber qui és. El pare d'ella, el comanador, intenta retenir-lo i el repta a un duel. Giovanni no s'hi vol enfrontar perquè es tracta d'un ancià i no li vol fer mal, però el comanador l'ataca i lluiten. El comanador no és ja rival per a un home jove i Giovanni el fereix mortalment. El disgust d'Anna és terrible, i ni el seu promès que tant se l'estima, Don Ottavio, pot consolar-la. 

Giovanni s'escapoleix i, acompanyat del seu criat, Leporello, fa una visita a uns jardins, on es troba amb Donna Elvira. Aquesta és una noia noble amb la que presentim que va tenir una relació més profunda i seriosa que amb altres, però així i tot, finalment la va trair. Elvira está sincerament enamorada de Giovanni, l'estima molt, i està disposada a perdonar-li totes les malifetes si ell canvia de vida. Evidenment, Giovanni no pensa pas deixar les seduccions però la va convencent que les seves intencions són bones.

Arriba a conéixer uns camperols que estan a punt de casar-se, Masetto i Zerlina, i s'encapritxa de la noia, a qui prova d'aconseguir. A ella també li agrada molt Giovanni i és una presa fàcil, que només evita la seducció per la intervenció d'Elvira.

José Van Dam, Eric Adjani, Ruggero Raimondi i un figurant
en l'escena del bany de Don Giovanni a la seva finca

Giovanni decideix fer una gran festa a la seva finca pel casament dels dos camperols, i convida moltíssima gent. Ottavio i Anna han sabut que l'assassí del comanador va ser Giovanni, i juntament amb Elvira decideixen anar a reptar-lo i que s'entregui a les autoritats, però ell, com sempre, s'escapoleix.

Desprès d'una de les seves martingales, acaba en el cementiri on estan edificant el mausoleu del comanador, i li estan fent una estàtua. Giovanni parla amb Leporello i es riu de les seves reflexions i queixes quan al seu tracte amb les dones. Aleshores se sent una veu sepulcral, que emergeix de l'estàtua, i li diu que les seves rialles acabaran abans de l'albada. Giovanni, burleta, obliga Leporello a convidar a sopar l'estàtua, i aquesta accepta.

Aquella nit, en mig d'un gran sopar, apareix Elvira per pregar a Giovanni que canvii de vida. Realment Elvira no vol res per a ella, la seva gran preocupació és el benestar de Giovanni, però ell es burla i l'acomiada. Quan ella marxa, es creua amb l'estàtua del comanador, que finalment entra a la sala del banquet i exigeix a Giovanni que es penedeixi, ja que arriba l'últim moment. Giovanni, per una banda, no el creu; per l'altra és massa orgullós per acceptar consells ni canviar de vida perquè li diguin els altres. Així que la seva mort sobtada l'envia directament a l'infern.

Inicialment acabava aquí l'òpera, però Mozart va escriure amb posterioritat un final en el qual s'explica el destí de la resta de personatges: Zerlina i Masetto es casen, Elvira decideix professar en un convent, Anna i Ottavio es donen un any de dol i desprès es casaran, i Leporello se'n va a buscar un altre amo, mentre afirma que qui fa el mal, malament acaba. Jo aquest fragment no el vaig trobar gens interessant i en l'època romàntica no va agradar i no es representava. Actualment sí es respecta perquè no deixa de ser música de Mozart, però la veritat, argumentalment, i dintre de la dinàmica de l'obra, és terriblement anticlimàtic i li treu força, ja que és com una mena de final feliç bastant tou. Seria millor que aquesta part es deixès a la imaginació dels espectadors.

Malcolm King (baix) en el paper del malfiat i gelós Masetto,
aquí, enganyat per Don Giovanni

Aspectes escènics i musicals

Comencem per l'apelatiu que se li dóna: dramma giocoso o bé opera buffa. Com ja podem intuir, no defineixen gaire bé el caient d'aquesta obra, que ja es veu per l'argument que de giocosa en té poc. Potser alguna escena més lleugera, com la de Leporello amb Elvira, quan li ensenya la llista de les conquestes de Giovanni, però per la resta, més aviat és dramàtica, sinó que els hi diguin a Anna i Ottavio i al mateix comanador, tres papers intensos plens de dolor, i en el cas del comanador, fins i tot amb trets macabres. 

Potser el terme alemany singspiel la defineix millor. Un singspiel és una òpera popular, no tan complexa com una de seriosa, amb molts recitatius, i Mozart n'era un especialista (La flauta màgica o El rapte en el serrall ho són). Però, és clar, encara que sí que hi ha molts recitatius, i a més, recitatius secs, és a dir, acompanyats només d'uns escuets acords de clave, les àries i els conjunts són extraordinaris. Com ja era típic en Mozart, els duets, tresets, quartets, quintets i més, són d'una gran bellesa i precisió. Així que no es pot pas titllar de lleugera aquesta composició. 

 

També la sarsuela espanyola por tenir aquest caràcter. Pensem en La Dolorosa de Serrano, o la meravellosa La Dogaresa, de Rafael Millán, una tragèdia, un drama, i parts còmiques. Doncs seria aquest estil, més que no pas el que acostumem a conéixer com a òpera.

És clar, hem de tenir en compte les òperes complicadíssimes que es representaven aleshores, amb durades de moltes hores i intervencions que exigien autèntica gimnàstica vocal. Aleshores podríem afirmar que, en efecte, és tractaria d'una obra menor, només en el sentit que no és tan enrevessada, però la seva qualitat artística en tots els aspectes (literaris i musicals) és d'excel·lent.

Eric Adjani és "El criat de negre" (paper mut)

Aspectes cinematogràfics

Un crític la va anomenar "la fusió gairebé perfecta d'òpera i cinema", i és realment meritori el treball que va fer Losey, que no era pas un especialista, era el primer cop que s'hi posava, amb una òpera. I hem d'entendre que no es tracta d'una adaptació, sinó de la filmació de l'òpera sencera, però convertida en pel·lícula, rodada en exteriors i interiors com si fos una història no musical.

Un primer aspecte a tenir en compte és que, tot i que l'obra passa a Sevilla, i se suposa que durant el segle XVI, la van traslladar al nord d'Itàlia, al Veneto, i al segle XVIII. D'aquesta manera la música, pròpia de l'època, i l'idioma italià del llibret, estan perfectament integrats en l'ambient. Es va poder rodar a diversos palaus de la regió, aconseguint un entorn que podriem dir decadent. Fins i tot el personatge de Giovanni queda més ben dibuixat, com un d'aquells nobles pre-revolucionaris que només pensaven en el seu plaer, del tipus del bescompte de Valmont a Les amistats perilloses.

La roba, els pentinats, són simplement exquisits. Els models es basen en la moda veneciana de finals segle XVIII, i en les màscares del Carnevale di Venezia. És molt destacable el vestuari de Don Giovanni, abillat de negre, molt elegant i també pràctic, per a les seves aventures galants; amb un model com el del retrat de Goethe als voltants de Roma, amb aquell enorme barret, quan es troba a la casa de camp; i finalment amb el vestit blanc de gran cerimònia i cabell empolvat del final del segon acte.

La mezzosoprano Teresa Berganza en el dolç paper de Zerlina, 
aquí quan és seduïda per Don Giovanni

Quant als actors/cantants, van fer un molt bon treball, tot i que no van poder deixar enrere l'expressivitat extremament teatral a què estaven acostumats. Però, és clar, cantar amb la tècnica operìstica no és pas fácil, i tot el cos intervé en l'expressió d'emocions que van amb cada paper.

Voldria destacar al baríton Ruggero Raimondi com a Don Giovanni, un paper del que era especialista, i que defensa amb una elegància insuperable, sense exageracions ni cap gestualització fora de to. No es tracta pas d'un model de suprema bellesa masculina (tampoc no és que sigui lleig), ni un home molt jove, però és capaç de transmetre la capacitat de seducció i l'encant del seu personatge amb una mestria que fa que el veiem irresistible. També vull remarcar el seu gran treball en l'escena final amb el comanador. Giovanni està molt espantat i no pas gens tranquil, però el seu orgull indomable i la seva terrible supèrbia el fan aguantar i plantar cara. Que ningú no el pugui titllar de covard! Fins i tot amb la veu deixa clar el menyspreu que vol fer arribar al comanador. He vist tota una colla de filmacions d'aquesta escena, i si vaig acabar arribant fins a la pel·lícula va ser precisament per la seva interpretació, que em va colpir com cap altra.

Edda Moser (soprano) com a Donna Anna i Kennet Riegel (tenor)
com a Don Ottavio, dos papers altament dramàtics

També José Van Dam, en el paper de Leporello, està fantàstic. És d'agrair que es donés el paper a un bon baix i no, com es feia tradicionalment, a un basso buffo. Van Dam té una veu preciosa i és un gran cantant, i a més no té pas un paper curt. Ben al contrari, diria que és gairebé de tanta importància com el de Giovanni.

Quant a John Macurdy és un baix profund molt bo i la seva intervenció és impressionant. Què dir de Kiri Te Kanawa, una Donna Elvira dolça i meravellosa. També estan molt bé tots els altres, i especialment l'esplèndida soprano dramàtica Edda Moser, que fa un paper ben tràgic com Donna Anna, però sense passar-se de rosca en cap moment.

Per acabar, hi ha el paper del criat de negre, que vol ser una mena d'observador, i es passa la pel·lícula posant cara de circumstàncies i sense dir ni piu. No apareix a l'obra original i el van afegir al film per donar-li una mena de contrast, suposo. El pobre surt absolutament per tot arreu, i sí que és veritat que en alguna escena dóna un contrapunt interessant.

Robert Losey va mantenir sempre el control del rodatge i va saber evitar els excessos teatrals, com el d'arrossegar-se i rodar per terra de Leporello en el darrer acte, per exemple, que sí apareix en les versions representades en directe.

I en resum...

Don Giovanni és una òpera mozartiana? Sí, i tant, en molts aspectes, però també s'avança uns quants anys (potser vint!) en el seu estilisme i la seva musicalitat, i pràcticament entra en el període romàntic. És una obra de mala classificació i hem de gaudir-la com el que és, una meravella (una altra) del mestre Mozart, aquí amb el concurs d'uns quants amants de la música en general, i de la seva obra en particular.

Ruggero Raimondi terroritzat per l'estàtua d'Il commendatore,
amb la impressionant veu de baix profund de John Macurdy

Aquest article és excel·lent i el recomano per entrar en molts detalls de l'obra.

https://mozartsecreto.wordpress.com/2017/10/29/230-anos-del-estreno-del-don-giovanni/

Fitxa

Pel·licula: Don Giovanni

Títol original: Don Giovanni

Títol en castellà: Don Giovanni

Basada en: És la versió íntegra filmada de l'òpera Don Giovanni (1787), amb llibret de Lorenzo Da Ponte i música de Wolfgang Amadeus Mozart

Génere: Òpera dramàtica (dramma giocoso o també opera buffa, segons els autors)

País: Itàlia-Alemanya-França-Regne Unit

Idioma original: Italià (versió subtitulada en castellà)

Any d'estrena: 1979

Música: W.A.Mozart

Director: Joseph Losey

Director musical: Lorin Maazel

Intèrprets principals: Eric Adjani (paper mut), Teresa Berganza (mezzosoprano), Malcolm King (baix), John Macurdy (baix profund), Edda Moser (soprano), Ruggero Raimondi (baríton), Kenneth Riegel (tenor), Kiri Te Kanawa (soprano), José Van Dam (baix)

Aquí teniu el trailer de la pel·lícula

Trailer de Don Giovanni (Mozart-Losey)

En aquest enllaç trobareu un interessant documental molt curt (només 10 minuts) on explica la idea inicial i com es va filmar Don Giovanni. Està parlat i subtitulat en italià, però s'entén perfectament.

Aspectes tècnics de la pel·lícula (en italià)

Aquí l'escena de l'aparició del comanador, no us la perdeu (no té subtítols, però podeu llegir tot el text abans dels comentaris)

Escena del sopar i aparició de l'estàtua del comanador (Final de l'acte II)

Aqui la pel·lícula completa, i a més subtitulada en castellà. Una recomanació: per gaudir-la com cal i que no us canseu (si no hi esteu avesats), la mireu per trossos, que no és cap pecat. Ja veureu quina meravella.

Don Giovanni, òpera de Mozart, en versió filmada de Joseph Losey

I és clar, estaria bé que alguns poguèssin dir que, encara que mozartians, ara, sí, també els/ens agrada Don Giovanni.

El director nordamericà Joseph Losey (1909-1984)
tenia 70 anys quan va rodar Don Giovanni