 |
| Fotograma de la pel·lícula russa Aelita, reina de Mart (1924) |
Cinema i TV, l'art (o el desastre) de les imatges en moviment. Però hi ha molt més: argument, guió, muntatge, interpretació, il·luminació, so, música, direcció, enquadraments, desenvolupament de la trama... Una part ben complexa de la nostra cultura popular.
I jo adoro el cine, és el primer entreteniment que recordo de forma clara. Aquelles sessions de cinema, sent jo ben petita, amb la mare, veient a Rosita Quintana i a Cantinflas (l'entranyable cinema mexicà)... i també al tendre Topo Giggio. La meva primera pel·lícula de terror, La mosca (1958), que em va fer amagar el cap a la falda de la iaia. O 2001, una odissea de l'espai (1968) que vaig veure amb 10 anys, i que em va enlluernar. O La muerte en vacaciones (1934), on vaig conéixer en Fredric March. I vaja, no parlem de Els 10 manaments (1956) i Ben-Hur (1959), unes històries pràcticament interminables, per passar hores i hores al cine amb una bossa de conguitos i desitjant que mai no acabessin.
Quant a la TV, al començament una germana petita i tonteta del cinema, ja té estatus propi, i d'emetre cicles de cinema amb films, com deien a casa, "a pela la pila", ara genera continguts propis, i les sèries són, en aquest segle XXI, la fòrmula potent de l'entreteniment, manegat per les totpoderoses plataformes de reproducció en temps real (l'streaming, vaja, però em volia estalviar l'anglicisme).
Tot plegat, un ventall d'obres més o menys artístiques o mediocres, que amb el sant propòsit de distreure'ns i de fer milionaris als productors, ens assalten per totes bandes i ens deixen sense sentits... o sense paciència... o sense aire.
Per aquí vindran unes quantes crítiques, més o menys encertades i molt i molt subjectives. Jo de cinema tècnic no entenc, però del que m'agrada i del que no m'agrada, un munt!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada