Hi ha un exercici molt divertit que s’anomena “la situació absurda”; et donen una frase que no té gaire sentit i has de construir una història que la contingui. Aquest cop era: “Obro el calaix del pa i, què em trobo? Altre cop la veïna!”. Apa que no m’ho vaig passar bé ni res imaginant com lligar-ho tot. Per començar, què entenem per situació absurda? Pot ser que sigui un fet allunyat del sentit comú i emmarcat en un món ordinari, o bé es pot tractar d’un fet totalment normal, per estrany que ens sembli, sempre i quan ens trobem en un món fora del corrent, amb les seves pròpies lleis. Em penso que relat que llegireu correspon a aquest darrer tipus. Un cop fet i presentat l’exercici em va agradar tant que l’he traduït, l’he ampliat, ja que havia de ser molt curtet, i l'he adaptat una mica per a no sentir-me tan constrenyida. I aquí el teniu, fent una mica de broma amb els esperits (o millor dit, amb cert tipus d’espiritistes) i de passada li pico l'ull al mestre Hitchcock i a la que va ser la seva darrera pel•lícula, però no pas la menys interessant: Family Plot (1976). Aquí teniu doncs, en forma de monòleg, la història de tres o quatre coses que no sé si van juntes gaire sovint:
La difunta, el lloro i la paella. I l'indi.
Hola, Beni, bon dia! Com va tot? Feia setmanes que no ens veiem! Acabes d'arribar de vacances? Quina sort! Jo, ja veus, filla, atabalada com sempre. I només em falta la que se m’ha liat amb la Remei... ah, és clar, no saps res, tu, si t'estaves al poble. Sí, noia, sempre buscant les pessigolles, la gent. Escolta! Tu hi tens relació, amb la Remei, no? Si més no, et té confiança. Us he vist molts cops xiuxiuejant i fent cops de cap quan us trobeu a plaça. Sí, ja m’imagino que tampoc sou amigues de l’ànima, però a tu no et girarà la cara, com em fa a mi. Mira, vine a prendre un cafetó a casa i t’ho explico, segur que em pots ajudar. Passa, passa, seu. Bé, he dit cafetó però si no et sap greu jo em faré unes herbetes, que ja estic prou nerviosa. Què passa? Ai, sí, la cadira estava una mica tacada. No pateixis, noia, només és una mica d'ectoplasma, ara t'ho trec amb aigua. I ca, dona, això no fa cap fàstic! Sí, és clar, si prefereixes seure en una altra banda...
T’agrada aquesta butaca de braços? Estàs còmoda? Doncs, a veure, podríem dir que tot va començar abans d’ahir a la nit, que van venir uns clients molt perepunyetes. D’entrada, van voler tant sí com no que els donés hora a les nou per no sé quina història que el marit treballa lluny. I van els impresentables i es deixen caure més de mitja hora tard. Ja els vaig dir que a una mèdium tan sensible com jo no se la pot fer esperar, però ni cas; no eren gens delicats. I per acabar-ho d’adobar es veu que volien amortitzar el que em van pagar (res de l’altre món, faig preus molt ajustats) i es van passar la vetllada fent preguntes amb trampa, xiuxiuejant entre ells amb veu de sospita, fent uns moviments de cella que Déu n’hi do i ficant-se de mala manera amb el Powhatan, pobret, que és tan servicial. Que qui és? Dona, el meu esperit-guia, no sé pas que faria sense ell! Sí que es una mica estrany, el nom. És que havia estat un gran cap dels indis peus negres, saps? Va morir en una cruenta batalla, el van esquarterar, noia. Per això a vegades li donen rampells estranys. Però és molt bon noi, i molt cumplidor. I aquells dient que el meu estimat Powhatan era una filfa! Sí, sí, tens raó, és increïble el que la gent pot arribar a dir.
Doncs tant desagradables es van posar amb unes coses i altres, que el Powhatan es veu que va ser una mica impertinent amb el difunt, i aquest (que mira que per les referències es veu que era un home tan educat, tan bona persona) es va acabar emprenyant, ens va engegar a tots a dida amb molt males paraules i va fotre el camp cap al pla etèric, però abans em va girar tots els quadres del revés, va buidar a terra els calaixos de la cuina i els tetrabriks de la nevera, i fins i tot va fer miques una porcellana de Lladró que jo tenia aquí, al prestatge. I que era un regal de la meva sogra, en pau descansi! A veure, una mica cursi sí que era, una mena de pastoreta, o de nimfa, amb una roba que queia per totes bandes i cara de fleuma. Ai, per on anava? Ah, sí! Bé, doncs jo que torno del trànsit i mira quin sarau que em vaig trobar! I Aquella gent que van marxar fent-se els ofesos només que per no haver d’ajudar a netejar, el Powhatan histèric que de primer els volia arrencar la cabellera i desprès pretenia acomiadar-se i tot (no saps tu el que em va costar calmar-lo), i el meu Toni que no hi era, justament aquella nit tenia torn de taxi. Amb tot el merder em vaig ficar al llit a tres quarts de quinze, i al matí em vaig haver d’aixecar d’hora per anar a l’enterrament de la Lali; sí, la mare de la Remei, no t'havies enterat? Sí, tu, d'un dia per l'altre, no som res. I jo no volia quedar malament, que la Lali i jo vivíem porta per porta. Jo al segon segona i ella al segon tercera. Entre nosaltres, no sé en què pensava, la Remei. A qui se li acut fer una cerimònia fúnebre a les vuit del matí a Collserola! Ganes de tocar la pera als veïns. I al meu marit no li anava a demanar que em portés amb el taxi, he preferit agafar l’autobús i deixar-lo dormir, pobret. Uf, quan la vaig veure allà estirada, la Lali, vull dir, ja em vaig ensumar que hi hauria tangana. Aquells llavis premuts, aquelles celles corrufades, els punys closos...
Quan vaig arribar a casa ja no podia més, se’m desencaixaven les mandíbules de tanta badallera, així que vaig anar a la meva habitació per estirar-me una estona. Jo que entro de puntetes, que no es desperti el Toni, i va la Lali i apareix sense avisar, no t’ho perdis! amb el mateix vestit de color albergínia i la mateixa cara de pomes agres que havia lluït al seu sepeli.
- Ostres, Lali, com va, noia? – li vaig dir - Si no et sap greu, vaig a descansar una estona, després estaré per tu.
Ni cas. Aquest coi de Lali va agafar un posat així com de jutge i va començar a sacsejar l’índex cap a mi com si em clavés una filípica. Però mira, jo sóc clarivident, no clariaudient, pitjor per a ella, vaig pensar. Em vaig estirar al llit i vaig tancar els ulls, apa, ja et cansaràs. Doncs no, ara una estrebada a la vànova, ara un copet al llum de la tauleta de nit... aquella boja de poc que no em desperta el Toni! Vaig donar una ullada i no la vaig veure, però ja no em podia adormir. Jo que m’aixeco, obro l’armari per penjar la brusa, i, la mare que...! Quasi em moro, s’estava allà, gronxant-se d’un penja-robes. Li vaig ventar la porta pels morros i vaig anar a la cuina a fer-me un cafè, a veure si se m'aclarien les potències. Només entrar ja li vaig tirar la vista a sobre, s’estava amagada darrera la liquadora. Jo passant. Estiro el calaix de les culleretes, i la poca-solta em surt surant com un d’aquests fantasmes japonesos dels dibuixos animats i dient "uuuuuh". No vegis com em vaig posar:
- Hòstia, Lali, ja està bé! Si vols alguna cosa, fes com els altres, te’n vas a casa ta cunyada i arrossegues unes quantes cadenes, i que demanin hora, tu.
El calaix es va tancar de cop i de poc que no se m’emporta tres dits. Vaig sortir de la cuina emprenyada com una mona i no diràs mai que em trobo! La cadira de braços que em va deixar el meu avi, sí, aquesta on estàs assentada, passejant-se pel menjador. Sí, sí, com t’ho estic dient... però dona, seu, que a la cadira no li passa res! Tranquil•la, un altre cafè? No? Si estàs tota tremolosa! Unes herbetes, doncs. I és clar, quan vaig veure allò se’m va escapar un crit:
- Ja n’hi ha prou! Vaig a buscar el llibre d’exorcismes i ens veurem les cares, guapa.
Però ni a còpia de conjurs me la treia de sobre. Això ja passa, quan tenen algun assumpte pendent amb un viu, i la Lali el tenia justament amb mi; jo ja sabia què era, és clar, però em feia la boja. I a més estava morta de son. Ja t’atiparàs, ja, pensava jo, tonta de mi, com si no conegués la Lali, que era més tossuda que una banya de marrà, que diuen. Quin dia! cada cop que me’n feia una jo pensava: paciència, ja s’acaba. Sí, sí... Quan es va adonar que no em faria afluixar, es va començar a ficar amb el meu Merlí, i per aquí sí que no hi passo. Sí, el Merlí, el lloro, no el coneixies, eh? Mi-te’l. Oi que és bonic? Un guacamai com pocs n’hi ha. I carinyós! Ja veuràs: "Merlí, bufó, fes un petonet!" Què et deia, sents que en són de recargolats? "mmua, mmua". Per on anàvem? Sí, doncs de cop i volta veig el Merlí que estira una pota cap enrere i un ala cap al davant (allò que fan tots els lloros, vaja) i sento que es posa a cantar:
Ay ba, ay ba, ay babilonio que marrrreaaaasss!!
ay ba, ay ba, ay vámonosss prrronto a Jjjjj...udea!
I no t’ho perdis, d’una manera, no sé com dir-ho, així com... descarada... I com arrossegava la veu! Jo que faig un bot d’un metre, corro cap a ell, i l’animaló que hi torna:
Como lasss hembrrrrasss de Babiloniaaa
No hay otrasss hembrrrrrasss tan incitantesssss
Qui ho diria, oi, de la Lali? Mira que era una dona amb ben poca gràcia i més aviat melindrosa! Doncs et juro que el Merlí semblava ben bé una corista del Paral•lel. I per postres, antiquada, ja podria haver-ho intentat amb una cançó dels Estofats o Estopats aquells o com se diguin, i no amb això tan passat de moda. Ja no vaig aguantar més:
- Para, Lali, al Merlí ni me’l toquis! Em rendeixo!
I aleshores vaig anar corrents a la cuina, vaig agafar aquella paella antiadherent especial per crepes que la Lali em va deixar fa sis mesos i que jo havia promès tornar-li al dia següent, vaig sortir a la galeria i vaig llençar la paella cap a la finestra de la seva cuina. Sí, és clar, em vaig carregar un vidre, però i què, la paella torna a ser a ca la Lali, que és el que ella volia, i a mi m’ha deixat en pau. Si ja en vida no em callava: que si me la faràs malbé, que si la meva filla me l’ha demanada. Doncs apa! Ja torna a ser teva! Malaguanyada paella, jo que em pensava que me la podria quedar gratis! Si no hagués tingut tanta son...
Però, he, he, o jo no conec bé a la Lali, o això no s’acaba aquí. Sé que la bleda de sa cunyada li havia fet alguna trastada, ja la pagarà, ja. I en el moment oportú li oferiré els meus serveis de “neteja espectral” i “apaivagament d’esperits contrariats” i li clavaré una factura que hi entrarà tot: la paella, el vidre, el tranquil•litzant per al Merlí, la figura de Lladró, l’IVA i fins i tot l’Impost de Societats. Així que li dius a la pàmfila de la Remei que es deixi de denúncies i judicis, aquí tens els calés per un vidre nou, dóna-li i que no m’empipi més... Ui, ho haurem de deixar! El Powhatan m’avisa que en un parell de minuts arribarà un client nou i el vull atendre bé, que amb tanta crisi, el que és de clients no me’n sobren.
Beni, xata! Et veig una mica pàl·lida. Et passa res? Beni! Ara s'ha desmaiat, però... Powhatan! Fes el favor de treure't les pintures de guerra, deixa de fer ganyotes i para d'un cop de sacsejar aquest tomahawk o com se digui tacat de sang, que encara et faràs mal! No, no fa gràcia!
dissabte, 29 de maig del 2010
dimarts, 25 de maig del 2010
Ho confesso
Ho confesso. Fa uns dies vaig estar a punt de dir-ho, però vaig poder mossegar-me la llengua. Davant la típica reacció adolescent (reacció que a tu et posa dels nervis) contra alguna cosa que no els agrada, i no cal que sigui res important, el primer que em va venir al cap va ser:
- Doncs si no t’agrada, com a mínim fes-ho veure!
Sí, home. Felicitats, gran educadora. Encara sort que darrerament estàs millor de reflexos. Que se suposa que significa aquesta frase? “Si ets hipòcrita, més m'ho estimo”? Pensa i fes el que vulguis mentre no em molestis?
És clar, això és una criatura ben educada: la que no molesta, la que no et posa davant de les teves contradiccions, la que es pentina i es vesteix al teu gust, la que cultiva amistats convenients, la que no pensa res que tu no li hagis posat al cap, la que treu bones notes en totes les assignatures.
Què és el que jo vull, com a mare? Una criatura feliç, autònoma, segura d’ella mateixa? O millor dependent per sentir-me important? O potser deixaré que faci el que vulgui sense qüestionar-lo i així em quedaré ben tranquil•la i de passada m’estalviaré maldecaps?
Sé de noies de quinze anys que arriben encara begudes a la primera classe de dilluns al matí, sé de nois de la mateixa edat que venen “maria” als seus mateixos companys a la porta de l’escola, sé que hi ha pares que no van mai a les entrevistes amb els tutors dels seus fills, sé que n’hi ha que mai no van trepitjar ni el centre de primària per saber com anava tot, sé que per no haver de suportar els fills els caps de setmana els deixen fer el que els dóna la gana i no es preocupen d’on van ni de què fan només que per no sentir-los. I el pitjor de tot i el que et fa més mal, és que els teus propis fills et diuen que “aquests sí que són bons pares”, “aquests sí que estimen els seus fills”. El que no sé és si aquests pares estan realment tranquils o pateixen, si pensen que tot és com ha de ser o si creuen que han tingut mala sort. No ho sé. Perquè en aquestes coses poca gent és sincera.
Quants cops he recordat aquella frase d’un autor del segle XVIII:
“Cierto que es un dolor el ver rodeados de hijos a muchos que carecen del talento, de la experiencia y de la virtud que son necesarios para dirigir su educación”
Sí, un dolor, però, i quan la cosa no és tan terrible? No hi ha maltractament actiu, ni mal exemple, només... comoditat. Com jo, aquell dia. O altres dies en què no he estat tan àgil i el comentari ha sortit. Fes-ho veure, que això és estar ben educat. I un cop fingeixis, jo ja no cal que em preocupi de res més. Obeeix i fes-me sentir que t’educo bé. Calla i no em donis maldecaps.
“Ve aquí los frutos de la educación. Esto es lo que se llama criar bien a una niña: enseñarla a que desmienta y oculte las pasiones más inocentes con una pérfida disimulación. Las juzgan honestas luego que las ven instruidas en el arte de callar y mentir. Se obstinan en que el temperamento, la edad ni el genio no han de tener influencia alguna en sus inclinaciones, o en que su voluntad ha de torcerse al capricho de quien las gobierna. Todo se las permite, menos la sinceridad. (…) Se llama excelente educación la que inspira en ellas el temor, la astucia y el silencio de un esclavo.”
Han canviat gaire, les coses, en dos-cents anys? Sí, em direu, ara ningú no obliga als fills a casar-se amb qui no estimen, hi ha llibertat, massa, fins i tot, segons alguns. I aquesta llibertat tan proclamada i publicitada, està donant joves més feliços? Estem acollint, estimant, animant els nostres fills?
No ho sé. Ho confesso: hi ha dies, com avui, que no tinc ni idea de si aquesta petita nau va o no ben comandada, ni de si arribarem a port.
P.D.
Els dos fragments citats corresponen a l’obra teatral de Leandro Fernández de Moratín, El sí de las niñas (1801). El comentari que segueix, i que sembla escrit especialment per a aquest post, es troba a
http://es.wikipedia.org/wiki/Leandro_Fernández_de_Moratín
"La clave de la obra se encuentra en la contradicción que caracteriza a Don Diego en el tema de la educación de los jóvenes y la elección de estado: su práctica, su actuación, no concuerda con la teoría. Pide libertad para la elección de estado (una libertad negada entonces a los jóvenes), critica la falsa concepción de la autoridad por parte de los padres: comprende que ese falso autoritarismo es la raíz de muchos males; quiere que Paquita elija con libertad.
Pero en la práctica, don Diego, que es el protector de su sobrino Carlos, comete con él los mismos errores que critica en teoría. Esta contradicción entre la teoría y la práctica es el hilo que conduce la trama teatral".
- Doncs si no t’agrada, com a mínim fes-ho veure!
Sí, home. Felicitats, gran educadora. Encara sort que darrerament estàs millor de reflexos. Que se suposa que significa aquesta frase? “Si ets hipòcrita, més m'ho estimo”? Pensa i fes el que vulguis mentre no em molestis?
És clar, això és una criatura ben educada: la que no molesta, la que no et posa davant de les teves contradiccions, la que es pentina i es vesteix al teu gust, la que cultiva amistats convenients, la que no pensa res que tu no li hagis posat al cap, la que treu bones notes en totes les assignatures.
Què és el que jo vull, com a mare? Una criatura feliç, autònoma, segura d’ella mateixa? O millor dependent per sentir-me important? O potser deixaré que faci el que vulgui sense qüestionar-lo i així em quedaré ben tranquil•la i de passada m’estalviaré maldecaps?
Sé de noies de quinze anys que arriben encara begudes a la primera classe de dilluns al matí, sé de nois de la mateixa edat que venen “maria” als seus mateixos companys a la porta de l’escola, sé que hi ha pares que no van mai a les entrevistes amb els tutors dels seus fills, sé que n’hi ha que mai no van trepitjar ni el centre de primària per saber com anava tot, sé que per no haver de suportar els fills els caps de setmana els deixen fer el que els dóna la gana i no es preocupen d’on van ni de què fan només que per no sentir-los. I el pitjor de tot i el que et fa més mal, és que els teus propis fills et diuen que “aquests sí que són bons pares”, “aquests sí que estimen els seus fills”. El que no sé és si aquests pares estan realment tranquils o pateixen, si pensen que tot és com ha de ser o si creuen que han tingut mala sort. No ho sé. Perquè en aquestes coses poca gent és sincera.
Quants cops he recordat aquella frase d’un autor del segle XVIII:
“Cierto que es un dolor el ver rodeados de hijos a muchos que carecen del talento, de la experiencia y de la virtud que son necesarios para dirigir su educación”
Sí, un dolor, però, i quan la cosa no és tan terrible? No hi ha maltractament actiu, ni mal exemple, només... comoditat. Com jo, aquell dia. O altres dies en què no he estat tan àgil i el comentari ha sortit. Fes-ho veure, que això és estar ben educat. I un cop fingeixis, jo ja no cal que em preocupi de res més. Obeeix i fes-me sentir que t’educo bé. Calla i no em donis maldecaps.
“Ve aquí los frutos de la educación. Esto es lo que se llama criar bien a una niña: enseñarla a que desmienta y oculte las pasiones más inocentes con una pérfida disimulación. Las juzgan honestas luego que las ven instruidas en el arte de callar y mentir. Se obstinan en que el temperamento, la edad ni el genio no han de tener influencia alguna en sus inclinaciones, o en que su voluntad ha de torcerse al capricho de quien las gobierna. Todo se las permite, menos la sinceridad. (…) Se llama excelente educación la que inspira en ellas el temor, la astucia y el silencio de un esclavo.”
Han canviat gaire, les coses, en dos-cents anys? Sí, em direu, ara ningú no obliga als fills a casar-se amb qui no estimen, hi ha llibertat, massa, fins i tot, segons alguns. I aquesta llibertat tan proclamada i publicitada, està donant joves més feliços? Estem acollint, estimant, animant els nostres fills?
No ho sé. Ho confesso: hi ha dies, com avui, que no tinc ni idea de si aquesta petita nau va o no ben comandada, ni de si arribarem a port.
P.D.
Els dos fragments citats corresponen a l’obra teatral de Leandro Fernández de Moratín, El sí de las niñas (1801). El comentari que segueix, i que sembla escrit especialment per a aquest post, es troba a
http://es.wikipedia.org/wiki/Leandro_Fernández_de_Moratín
"La clave de la obra se encuentra en la contradicción que caracteriza a Don Diego en el tema de la educación de los jóvenes y la elección de estado: su práctica, su actuación, no concuerda con la teoría. Pide libertad para la elección de estado (una libertad negada entonces a los jóvenes), critica la falsa concepción de la autoridad por parte de los padres: comprende que ese falso autoritarismo es la raíz de muchos males; quiere que Paquita elija con libertad.
Pero en la práctica, don Diego, que es el protector de su sobrino Carlos, comete con él los mismos errores que critica en teoría. Esta contradicción entre la teoría y la práctica es el hilo que conduce la trama teatral".
divendres, 21 de maig del 2010
Esquitxos de l'Indus
El riu que els europeus anomenem Indus i els pakistanesos Sind neix a l’Himàlaia i recorre el Pakistan de nord a sud. És el segon riu en importància del subcontinent indi i un dels més importants d’Àsia.
Al nord, al territori de Gilgit-Batistan, és un riu cabalós que passa encaixonat entre les moles immenses del Karakorum i presenta un corrent intensíssim degut al fort desnivell i a la constant aportació de les nombroses glaceres que voregen el seu curs, de les quals Biafo i Baltoro són les més conegudes.
En aquesta zona l’Indus és alimentat pel riu Hunza, que dóna nom a aquesta preciosa vall on té lloc el primer dels esquitxos que explicaré avui. Voltada d’un grup impressionant de muntanyes entre les quals es troben diversos cims per sobre dels 7.000 metres, Hunza és una regió riallera, amb una agricultura ben desenvolupada. La seva capital és Karimabad, però no us penseu que es tracta d’una ciutat com les nostres. En aquesta regió del món, una població és amb prou feines un lloc més o menys pla i a prop del riu. Les cases estan separades a bona distància l’una de l’altre, tenen una o com a molt dues plantes i un terrat, no hi ha carrers asfaltats, ni transport públic, ni la gent té cotxe ni televisió. Els camps de conreu s’enfilen entre els habitatges i els quatre carrerons prop del castell – el Fort Baltit - són poc més que torrenteres pedregoses.
La gent és molt acollidora i agradable. Pertanyen, quasi en la seva totalitat, a la branca ismaïlita septimana de l’Islam (per entendre’ns, la que comanda l’Aga Khan), de talant progressista i lliberal. Tots els infants estan escolaritzats, no hi ha analfabetisme i una bona part dels homes i les dones poden arribar a la Universitat, ja que l’ensenyament és de gran qualitat. Tot això no m’ho invento jo, ens ho va explicar el nostre guia paixtu, que ni era ismaïlita ni vivia a la vall – no el podem acusar, doncs, de partidisme- , i desprès he trobat moltes confirmacions del fet en fonts diverses.
Nosaltres fèiem un trajecte en autobús. Veníem de la Xina, havíem travessat el Kunjerab Pass, i anàvem de camí cap al sud. Vam parar en un petit hostal dels que puntegen la Karakorum Higway i com que teníem tota la tarda per endavant vam aprofitar l’agradabilíssima temperatura per fer un volt. Aquesta regió és famosa en tot el país pels seus albercocs. Els arbres fruiters s’estenien rostos amunt i semblaven no tenir fi. Pujàvem un fort pendent quan tres noies joves se’ns van acostar i ens van preguntar de quin país veníem. No portaven vel, en aquella zona no vam veure ni una dona que en portés. Vestien el salwar kameez, l’elegant i còmoda vestimenta pakistanesa, acompanyat d’un lleuger xal a joc que no amagava res de la seva fesomia, ni rostre ni cabells. Ens van explicar que sortien d’estudi. Estaven preparant un curs d’accés a la universitat i aquell dia tocaven matemàtiques. Els vam demanar si ens podien ensenyar les llibretes, per veure el nivell. Era molt alt, entre un preuniversitari o un COU de l'època i un primer de carrera al nostre país. Segons ens van dir, dues eren solteres i una casada, aquesta estava embarassada de sis mesos. Ens van convidar a fer una passejada amb elles per ensenyar-nos els horts i els conreus. Mentre caminàvem, no paraven de fer-nos preguntes sobre la nostra manera de viure: si érem parelles els uns dels altres, de què treballàvem les dones, si casa nostra estava a una gran ciutat o un poble com el seu... Quina tarda tan magnífica! Bona conversa, simpatia, un entorn seré, i al final, com a premi, les noies van collir per a nosaltres una cistella de fruita. La vam netejar a les mànigues perquè, tot i que els rierols corrien alegrement a banda i banda del camí, és millor anar amb compte amb l’aigua, ja que els nostres budells no estan fets als bacteris locals. Ens la vam cruspir allà mateix, assentats tranquil·lament, mirant la posta de sol sobre les muntanyes curulles de neu. Era deliciosa, res a veure amb els nostres préssecs i albercocs madurats a cop de càmera frigorífica. Després vam tastar també les orellanes que s'assequen per milers a les terrasses del poble i que omplen de colors totes les seves vistes. Una festa per al paladar.
Uns centenars de quilòmetres més al sud, hi ha regions en què les dones no poden ni anar pel carrer. Quan entren a casa del marit, ja no en tornen a sortir si no és cap al cementiri. Ens ho va explicar el mateix guia. Realment, de dona, per allà, no em vam veure cap. Només homes i nens (cap nena) que ens miraven amb els ulls molt grossos com si vinguéssim d’un altre món. I en cert sentit, així era.
No us estranyi aquesta diversitat de costums. El territori del nord del país només depén del govern de manera nominal. En realitat, l'administració ha de confiar en els diferents caps tribals perquè es mantingui una aparença d'ordre. El preu a pagar és que cadascú s'organitza com vol i les lleis estatals no tenen perquè complir-se. De vall a vall trobem uns contrastos tan forts, en qüestió d'usos i creences, que ens poden deixar totalment desconcertats.
Dos o tres dies més tard, i després de travessar la verda vall del Swat (avui tristament famosa), arribàvem a la regió anomenada Frontera del Noroest, lluny ja de la serralada. L’Indus s’eixampla i el seu corrent s’encalma, la temperatura s’enfila; a la frescor muntanyenca la substitueix un ambient calorós, ressec i polsegós, als poblets amagats les ciutats atapeïdes, i al silenci pregon un xivarri increïble de camions que ressonen de mirallets i penjolls metàl·lics, tricicles a motor, bicicletes, taxis i autobusos, tots tocant el clàxon alhora com a única manera de fer-se pas en mig d’un trànsit que se’ns empassa vius.
Però fins i tot aquí hi ha raconets de pau. Ciutat de Mingaora. Un relator de contes s’havia posat a explicar històries en un angle del carrer. Una gentada d’homes, dones i criatures el voltava, reia, l’animava. Era tan expressiu que fins i tot nosaltres, que no enteníem res del que deia, ens ho passàvem bé. Ell saltava, feina anar un sabre, estrafeia ganyotes i crits esgarrifosos quan li tocava el paper del dolent. Les persones grans ens van deixar amablement un espai. Tot i que se’ls menjava la curiositat, procuraven no mirar-nos gaire. Al Pakistan no és educat molestar els estrangers: enlloc mai no ens van demanar res, ni ens van intentar vendre xavalla com passa sovint en altres països. Els nens i nenes, no tan circumspectes, ens miraven francament, ens adreçaven rialletes, i feien fila de no saber què era més divertit, si l’actor, o aquella colla de gent estrambòtica sortida de ves a saber on que havia anat a raure a aquella cantonada.
Al dia següent vam arribar a Peshawar, prop del Pas del Khyber, la porta d’Afganistan. Voltant pel seus carrers no tenia prou ulls per mirar-m’ho tot: les primeres dones amb burka que havia vist mai, les luxoses joieries, els cartells de cinema, les magnífiques botigues de catifes, la policia local vestida a l'anglesa... O un tricicle-taxi on, ben col·locada al seient com si fos una reina, transportaven una cabra mentre que l'amo anava penjat a una banda del precari vehicle. El mercat era immens. En els seus carres atapeïts tot el transport anava a càrrec dels ases, o dels soferts camperols i traginers que arrossegaven immensos carretons curulls de mercaderies. A vegades semblava que els embalums caminaven sols, i després distingies un pobre camàlic literalment enfonsat sota el seu pes i grandària. Potser el més xocant eren els taulells dels carnissers, dels quals el meu suau que podríem dir és que les normes d’higiene que a nosaltres ens assemblen les correctes i adequades no es seguien pas, i ningú no semblava fer-ne esment.
En un racó del mercat, en un petit espai com un nínxol fosc, hi havia el que podríem anomenar una botiga de te. Un ancià i un home de mitja edat estaven assentats al terra, descalços, mirant reposadament el pas dels vianants. Davant d’ells tenien diverses caixes curulles de fulles i branquetes de la preuada planta (tot era a doll, és clar, en tot el mercat no ha havia res ja empaquetat). Vam decidir comprar-ne una mica i em vaig adreçar al botiguer per demanar-li quin seria el més apropiat per emportar-me. L’home madur em va atendre amb una elegància que ja els agradaria tenir a més d’un dels que es dediquen a vendre però no en saben. Em va explicar, sense cap pressa, les qualitats dels diversos tes que venia i el que aquí en diríem la seva “relació qualitat-preu”. Vist que el te havia de fer un viatge molt llarg, em va recomanar un que a ell li semblava que conservaria la seva fragància durant més temps que no pas els altres. No era el més car, ni de bon tros. Tampoc dels més barats, que ja em va advertir que tenien molt de tronc i poca fulla. Però els més cars eren massa delicats, deia ell; “agafi el que li dic, ja veurà quin bon te”. L’home ancià anava fent cops de cap, com donant suport a les paraules del seu company.
Vaig estar bevent un te fantàstic durant molt de temps, ja que amb molt poca quantitat n’hi havia prou per a fer una bona infusió. Tenia una fragància incomparable que qualsevol amant d’aquesta beguda apreciava de seguida. Quan ja em quedava poc, em recava de malgastar-lo i me’n feia poques vegades. Potser no us ho creureu, però va conservar la seva flaire fins la darrera engruna. Aspirar aquell aroma em tornava a portar a aquell mercat, a aquell país avui tan torturat.
Quina tristor, aquell dia de l’atemptat al mercat de Peshawar. Mentre mirava les indiferents imatges de la televisió, els cossos estesos, la sang, la gent desesperada, jo plorava i pensava en aquell dia ja llunyà, en els alegres venedors que cridaven la seva mercaderia, en les dones compradores que regatejaven amb gràcia des de darrera dels seus vels (i que se'ls apujaven sense cap empatx si es que volien mirar bé alguna cosa), en els nens que pertot s’escolaven i que ens miraven amb no dissimulat astorament. En l’amable venedor de te. En el nostre guia, que vivia a la ciutat amb tota la seva família. I en les bombes que no respecten ni a les persones, ni les seves il·lusions, ni les seves esperances. I tampoc els records més entranyables dels viatgers.
Al nord, al territori de Gilgit-Batistan, és un riu cabalós que passa encaixonat entre les moles immenses del Karakorum i presenta un corrent intensíssim degut al fort desnivell i a la constant aportació de les nombroses glaceres que voregen el seu curs, de les quals Biafo i Baltoro són les més conegudes.
En aquesta zona l’Indus és alimentat pel riu Hunza, que dóna nom a aquesta preciosa vall on té lloc el primer dels esquitxos que explicaré avui. Voltada d’un grup impressionant de muntanyes entre les quals es troben diversos cims per sobre dels 7.000 metres, Hunza és una regió riallera, amb una agricultura ben desenvolupada. La seva capital és Karimabad, però no us penseu que es tracta d’una ciutat com les nostres. En aquesta regió del món, una població és amb prou feines un lloc més o menys pla i a prop del riu. Les cases estan separades a bona distància l’una de l’altre, tenen una o com a molt dues plantes i un terrat, no hi ha carrers asfaltats, ni transport públic, ni la gent té cotxe ni televisió. Els camps de conreu s’enfilen entre els habitatges i els quatre carrerons prop del castell – el Fort Baltit - són poc més que torrenteres pedregoses.
La gent és molt acollidora i agradable. Pertanyen, quasi en la seva totalitat, a la branca ismaïlita septimana de l’Islam (per entendre’ns, la que comanda l’Aga Khan), de talant progressista i lliberal. Tots els infants estan escolaritzats, no hi ha analfabetisme i una bona part dels homes i les dones poden arribar a la Universitat, ja que l’ensenyament és de gran qualitat. Tot això no m’ho invento jo, ens ho va explicar el nostre guia paixtu, que ni era ismaïlita ni vivia a la vall – no el podem acusar, doncs, de partidisme- , i desprès he trobat moltes confirmacions del fet en fonts diverses.
Nosaltres fèiem un trajecte en autobús. Veníem de la Xina, havíem travessat el Kunjerab Pass, i anàvem de camí cap al sud. Vam parar en un petit hostal dels que puntegen la Karakorum Higway i com que teníem tota la tarda per endavant vam aprofitar l’agradabilíssima temperatura per fer un volt. Aquesta regió és famosa en tot el país pels seus albercocs. Els arbres fruiters s’estenien rostos amunt i semblaven no tenir fi. Pujàvem un fort pendent quan tres noies joves se’ns van acostar i ens van preguntar de quin país veníem. No portaven vel, en aquella zona no vam veure ni una dona que en portés. Vestien el salwar kameez, l’elegant i còmoda vestimenta pakistanesa, acompanyat d’un lleuger xal a joc que no amagava res de la seva fesomia, ni rostre ni cabells. Ens van explicar que sortien d’estudi. Estaven preparant un curs d’accés a la universitat i aquell dia tocaven matemàtiques. Els vam demanar si ens podien ensenyar les llibretes, per veure el nivell. Era molt alt, entre un preuniversitari o un COU de l'època i un primer de carrera al nostre país. Segons ens van dir, dues eren solteres i una casada, aquesta estava embarassada de sis mesos. Ens van convidar a fer una passejada amb elles per ensenyar-nos els horts i els conreus. Mentre caminàvem, no paraven de fer-nos preguntes sobre la nostra manera de viure: si érem parelles els uns dels altres, de què treballàvem les dones, si casa nostra estava a una gran ciutat o un poble com el seu... Quina tarda tan magnífica! Bona conversa, simpatia, un entorn seré, i al final, com a premi, les noies van collir per a nosaltres una cistella de fruita. La vam netejar a les mànigues perquè, tot i que els rierols corrien alegrement a banda i banda del camí, és millor anar amb compte amb l’aigua, ja que els nostres budells no estan fets als bacteris locals. Ens la vam cruspir allà mateix, assentats tranquil·lament, mirant la posta de sol sobre les muntanyes curulles de neu. Era deliciosa, res a veure amb els nostres préssecs i albercocs madurats a cop de càmera frigorífica. Després vam tastar també les orellanes que s'assequen per milers a les terrasses del poble i que omplen de colors totes les seves vistes. Una festa per al paladar.
Uns centenars de quilòmetres més al sud, hi ha regions en què les dones no poden ni anar pel carrer. Quan entren a casa del marit, ja no en tornen a sortir si no és cap al cementiri. Ens ho va explicar el mateix guia. Realment, de dona, per allà, no em vam veure cap. Només homes i nens (cap nena) que ens miraven amb els ulls molt grossos com si vinguéssim d’un altre món. I en cert sentit, així era.
No us estranyi aquesta diversitat de costums. El territori del nord del país només depén del govern de manera nominal. En realitat, l'administració ha de confiar en els diferents caps tribals perquè es mantingui una aparença d'ordre. El preu a pagar és que cadascú s'organitza com vol i les lleis estatals no tenen perquè complir-se. De vall a vall trobem uns contrastos tan forts, en qüestió d'usos i creences, que ens poden deixar totalment desconcertats.
Dos o tres dies més tard, i després de travessar la verda vall del Swat (avui tristament famosa), arribàvem a la regió anomenada Frontera del Noroest, lluny ja de la serralada. L’Indus s’eixampla i el seu corrent s’encalma, la temperatura s’enfila; a la frescor muntanyenca la substitueix un ambient calorós, ressec i polsegós, als poblets amagats les ciutats atapeïdes, i al silenci pregon un xivarri increïble de camions que ressonen de mirallets i penjolls metàl·lics, tricicles a motor, bicicletes, taxis i autobusos, tots tocant el clàxon alhora com a única manera de fer-se pas en mig d’un trànsit que se’ns empassa vius.
Però fins i tot aquí hi ha raconets de pau. Ciutat de Mingaora. Un relator de contes s’havia posat a explicar històries en un angle del carrer. Una gentada d’homes, dones i criatures el voltava, reia, l’animava. Era tan expressiu que fins i tot nosaltres, que no enteníem res del que deia, ens ho passàvem bé. Ell saltava, feina anar un sabre, estrafeia ganyotes i crits esgarrifosos quan li tocava el paper del dolent. Les persones grans ens van deixar amablement un espai. Tot i que se’ls menjava la curiositat, procuraven no mirar-nos gaire. Al Pakistan no és educat molestar els estrangers: enlloc mai no ens van demanar res, ni ens van intentar vendre xavalla com passa sovint en altres països. Els nens i nenes, no tan circumspectes, ens miraven francament, ens adreçaven rialletes, i feien fila de no saber què era més divertit, si l’actor, o aquella colla de gent estrambòtica sortida de ves a saber on que havia anat a raure a aquella cantonada.
Al dia següent vam arribar a Peshawar, prop del Pas del Khyber, la porta d’Afganistan. Voltant pel seus carrers no tenia prou ulls per mirar-m’ho tot: les primeres dones amb burka que havia vist mai, les luxoses joieries, els cartells de cinema, les magnífiques botigues de catifes, la policia local vestida a l'anglesa... O un tricicle-taxi on, ben col·locada al seient com si fos una reina, transportaven una cabra mentre que l'amo anava penjat a una banda del precari vehicle. El mercat era immens. En els seus carres atapeïts tot el transport anava a càrrec dels ases, o dels soferts camperols i traginers que arrossegaven immensos carretons curulls de mercaderies. A vegades semblava que els embalums caminaven sols, i després distingies un pobre camàlic literalment enfonsat sota el seu pes i grandària. Potser el més xocant eren els taulells dels carnissers, dels quals el meu suau que podríem dir és que les normes d’higiene que a nosaltres ens assemblen les correctes i adequades no es seguien pas, i ningú no semblava fer-ne esment.
En un racó del mercat, en un petit espai com un nínxol fosc, hi havia el que podríem anomenar una botiga de te. Un ancià i un home de mitja edat estaven assentats al terra, descalços, mirant reposadament el pas dels vianants. Davant d’ells tenien diverses caixes curulles de fulles i branquetes de la preuada planta (tot era a doll, és clar, en tot el mercat no ha havia res ja empaquetat). Vam decidir comprar-ne una mica i em vaig adreçar al botiguer per demanar-li quin seria el més apropiat per emportar-me. L’home madur em va atendre amb una elegància que ja els agradaria tenir a més d’un dels que es dediquen a vendre però no en saben. Em va explicar, sense cap pressa, les qualitats dels diversos tes que venia i el que aquí en diríem la seva “relació qualitat-preu”. Vist que el te havia de fer un viatge molt llarg, em va recomanar un que a ell li semblava que conservaria la seva fragància durant més temps que no pas els altres. No era el més car, ni de bon tros. Tampoc dels més barats, que ja em va advertir que tenien molt de tronc i poca fulla. Però els més cars eren massa delicats, deia ell; “agafi el que li dic, ja veurà quin bon te”. L’home ancià anava fent cops de cap, com donant suport a les paraules del seu company.
Vaig estar bevent un te fantàstic durant molt de temps, ja que amb molt poca quantitat n’hi havia prou per a fer una bona infusió. Tenia una fragància incomparable que qualsevol amant d’aquesta beguda apreciava de seguida. Quan ja em quedava poc, em recava de malgastar-lo i me’n feia poques vegades. Potser no us ho creureu, però va conservar la seva flaire fins la darrera engruna. Aspirar aquell aroma em tornava a portar a aquell mercat, a aquell país avui tan torturat.
Quina tristor, aquell dia de l’atemptat al mercat de Peshawar. Mentre mirava les indiferents imatges de la televisió, els cossos estesos, la sang, la gent desesperada, jo plorava i pensava en aquell dia ja llunyà, en els alegres venedors que cridaven la seva mercaderia, en les dones compradores que regatejaven amb gràcia des de darrera dels seus vels (i que se'ls apujaven sense cap empatx si es que volien mirar bé alguna cosa), en els nens que pertot s’escolaven i que ens miraven amb no dissimulat astorament. En l’amable venedor de te. En el nostre guia, que vivia a la ciutat amb tota la seva família. I en les bombes que no respecten ni a les persones, ni les seves il·lusions, ni les seves esperances. I tampoc els records més entranyables dels viatgers.
dilluns, 17 de maig del 2010
Els ulls de la malaltia
Avui us vull ensenyar el retrat d’un infant: Una nena malalta (Syk pike, 1881). Mireu els seus ulls. Mireu la manteta curosament posada sobre els genolls, la rosa que algú li ha dut, i que està desfullada, el cabell ben pentinat, la roba neta i planxada. Quina simfonia de blancs!
El quadre és del pintor noruec Christian Krohg (1852-1925), artista que va marcar la transició del romanticisme al naturalisme en el seu país i que no va defugir els temes foscos.
Krohg també va escriure una novel•la, Albertina (1886), sobre la vida d’una prostituta, tema que reflectirà en alguns dels seus quadres, el més famós dels quals és Albertina i politilægens venteværelse (Albertina a la sala d’espera del metge de la policia 1885-87). La novel•la va ser considerada tan subversiva que va ser prohibida.
Aquesta nena, tot i que sembla pertànyer a una família benestant, capaç de cuidar-la, ens transmet una immensa tristesa; en els seus ulls no hi ha ni un bri d’esperança: probablement pateix tuberculosi. Com moltes imatges de nens, s’ha utilitzat molt sovint per il•lustrar conceptes com la delicadesa poètica o la romàntica melangia. Però jo no trobo que sigui una obra amable i complaent; penso que l’ombra de la nostra condició mortal plana sobre aquesta figura fràgil. Què estan mirant aquests ulls? Què ens estan dient? Us estranya que a la seva època aquest retrat rebés crítiques molt negatives? El quadre es troba a la Nasjonalgalleriet d'Oslo.
El quadre és del pintor noruec Christian Krohg (1852-1925), artista que va marcar la transició del romanticisme al naturalisme en el seu país i que no va defugir els temes foscos.
Krohg també va escriure una novel•la, Albertina (1886), sobre la vida d’una prostituta, tema que reflectirà en alguns dels seus quadres, el més famós dels quals és Albertina i politilægens venteværelse (Albertina a la sala d’espera del metge de la policia 1885-87). La novel•la va ser considerada tan subversiva que va ser prohibida.
Aquesta nena, tot i que sembla pertànyer a una família benestant, capaç de cuidar-la, ens transmet una immensa tristesa; en els seus ulls no hi ha ni un bri d’esperança: probablement pateix tuberculosi. Com moltes imatges de nens, s’ha utilitzat molt sovint per il•lustrar conceptes com la delicadesa poètica o la romàntica melangia. Però jo no trobo que sigui una obra amable i complaent; penso que l’ombra de la nostra condició mortal plana sobre aquesta figura fràgil. Què estan mirant aquests ulls? Què ens estan dient? Us estranya que a la seva època aquest retrat rebés crítiques molt negatives? El quadre es troba a la Nasjonalgalleriet d'Oslo.
dijous, 13 de maig del 2010
Mi amigo el bolsillo (y 2)
(... continuación)
A todo esto, yo me quejaba mucho de dolor de cabeza y de cansancio cuando fijaba la vista en el Catón. A veces, los alegres dibujillos parecían bailar si los miraba con atención. Mi madre me llevó al oculista y salí de allí sentenciada a llevar unas gafas de pasta negra – las más baratas – que al principio me hicieron gracia pero que pronto se revelaron como una gran molestia.
El profesor de quinto curso, aquel buenazo que nos salvó del espantoso castigo que había acabado con la pared hecha un queso suizo, era muy dado a sacar a sus alumnos a pasear un rato a la hora de la merienda, no a diario, ni siquiera una vez a la semana, pero sí a menudo, y un día fue lo bastante amable como para invitar también a nuestra clase. Supongo que le dábamos pena y como era el subdirector, hacía y deshacía cuando su superior no estaba. La señorita Eulalia aceptó con alegría y entre los dos consiguieron llevar a sesenta o setenta críos hasta una zona no urbanizada que había a unos cinco minutos de la escuela. Era un lugar estupendo, lleno de pinos y matorrales y grandes espacios para jugar. Allí estuve tan a gusto mientras merendábamos, pero después las gafas me estorbaban, así que me las quité y las guardé en el bolsillo.
Como todos, corrí, salté y grité hasta no poder más. Cuando llegó el momento de hacer las filas para volver, ¡horror!, el bolsillo estaba vacío. Me senté en el suelo y me negué a regresar. La pobre señorita Eulalia no sabía qué hacer ni cómo consolarme. El bueno de don Lucio – qué nombre tan feo, pensaba yo, para un señor tan agradable – que tenía mucha más penetración que ella, consiguió saber lo que me pasaba y acto seguido organizó un comando de rescate de las gafas con sus alumnos más avispados. Estuvieron buscando por todas partes y visto su entusiasmo, seguramente levantaron todos los pedruscos y no dejaron mata de ortigas sin revolver, pero las gafas no aparecieron.
Volví a casa de la mano del profesor, llorando como para partirle el alma a Barrabás, con la cara llena de reguerotes negros de tanto frotarme los ojos con los puños sucios. Al verme mi madre aparecer de aquella guisa, y además escoltada, se asustó mucho. Cuando supo la pérdida de las gafas, al principio casi no podía hablar del disgusto, pero se repuso pronto y empezó a soltar voces como si fuera una manguera a presión:
- ¡Por Dios, criatura, esas gafas ya eran un gasto muy fuerte para mí! ¿De dónde voy a sacar ahora el dinero para otro par? Me vas a volver loca con tus ideas de bombero, tienes sesos de pajarito. ¡Tú te has creído que en esta casa se atan los chuchos con longanizas! ¿Por qué caramba te tenías que quitar los lentes, eh?
- Es que me hacen daño en la nariz, - hipaba yo – y en las orejas, y se ve todo borroso…
- ¡Un momento! – dijo don Lucio - ¿Con las gafas puestas ves borroso?
- Siiiií, y no conozco las caras, y el suelo está aquí arriba – gemía yo –, por eso me las quito, y así veo mejor.
Ante esta desconcertante afirmación mi madre fue a buscar la receta del oculista y la factura del óptico. Don Lucio las cotejó atentamente y allí estaba la gran pifia: las gafas que me habían dado no me iban bien. Estaban mal hechas o eran para otra persona. El óptico, convenientemente presionado por don Lucio y otro profesor que también nos acompañó, nos hizo otros lentes y no nos los cobró, como desagravio y para evitarse una denuncia. Así que aquella vez el bolsillo me había hecho un gran favor, y yo no dejé de agradecérselo, llenándolo siempre que podía de cosas buenas, como florecillas recién arrancadas, con tierra y todo, caramelos chupados y sin envoltorio, restos de chocolate, trozos de fruta, cromos pegajosos, canicas sucias de barro y otras lindezas. Supongo que el bolsillito debía de estar contento, pues no volvió a hacer maldades.
Pero la bata era cada día más pequeña, se encogía vertiginosamente y pronto empezaron a ser mis brazos más largos que sus mangas. A mamá cada vez le costaba más ponérmela y me apretaba muchísimo, tanto que casi no me podía mover. Los botones de arriba se desabrochaban solos mientras ella me abrochaba los de abajo, y nos daba a las dos tanta risa que no había manera de acabar.
- ¡Ay, mi jirafita, como creces! - decía mi madre - Sigue así, que llegarás a lo alto de todos los armarios y no tendrás que subirte a la escalera como yo.
Así que la bata fue a parar al cesto de la labor, siendo sustituida por otra en la que cabían dos niñas, por lo menos al principio, ya que mi complexión larguirucha, tan diferente de la de mi madre, las fue relegando una tras otra con gran diversión por su parte. Mi madre no parecía aburrirse jamás de soltar dobladillos ni ensanchar costuras y consideraba complacida mi crecimiento como una prueba de buena salud.
Porque mamá tenía mucha habilidad para todo tipo de labores. Además de coser lo más necesario, dobladillos, ojales, cremalleras y zurcidos diversos, sabía hacer vestiditos para mí con sus faldas viejas, tejía chaquetas de punto y con ayuda de su ganchillo de acero había llenado la casa de tapetes y mantelitos que se aprovechaban para hacer regalos de compromiso. El vestido de primera comunión que me regaló mi madrina, una vez utilizado, quedó convertido en unos visillos estupendos que duraron años, y de su forro salieron varias enaguas. También recortaba cuidadosamente las piezas de ropa ya inservibles y las convertía en cuadraditos de tela que utilizaba para remendar incansablemente las sábanas, o para hacer trapos; incluso había un cómodo nidito y una manta de lanas viejas en el rincón del gato, y una especie de colcha de centón para la cuna de mi muñeca. Así fue como mi primera bata y su bolsillo mágico se convirtieron en un montón de retales que yo creí que habían salido definitivamente de mi vida.
Unos años después, yo empecé a trabajar de aspirante administrativa en el despacho de un almacén de tejidos al por mayor, donde era ni más ni menos que el último mono, aunque mamá estaba más orgullosa de mi y de mis logros que si hubiera sido el gerente. Pagaban poco, pero aquel sueldito fue un gran alivio para nuestra economía y además aprendía los trucos del oficio, que me han servido ya para toda la vida. Cada último día del mes el contable entregaba a cada empleado su sobre marrón con el dinero dentro. Aquel día guardé mi salario en el bolso, o eso me pareció, mientras charlaba y reía con mi compañera, y me fui a casa como siempre, en metro. Un par de empujones en el vagón atestado y noté algo raro. Miré dentro del bolso y por poco caí redonda: ni el sobre, ni el monedero. Me habían dejado bien desplumada. Era aún una cría, me senté en un banco de la estación y me eché a llorar. Algunos pasajeros se acercaron a consolarme, pero, ¿qué podían hacer? Tres mil pesetas ganadas con tanto esfuerzo, y que tanta falta nos hacían, habían volado. No sabía como decírselo a mi pobre madre. Mientras iba hacia casa metí la mano en el bolsillo de los tejanos para coger un pañuelo con que sonarme, y no pude creer lo que tocaron mis dedos, muy escondido al fondo: algo de papel grueso, parecía el sobre.
Corrí hasta mi puerta y una vez a buen recaudo volví el bolsillo del revés: apareció la nómina con todos los billetes, sin faltar uno. Me llamó la atención el remiendo que tenía el forro; hacía unos días en aquel bolsillo se había hecho un agujero que sólo zurciendo no tenía apaño, y mi madre había puesto pulcramente un retalito muy bien cosido para sustituir el tejido dañado. El retal era de rayas finitas azules y blancas.
Varios años pasaron, diez, quince, quién sabe. Yo estaba ya felizmente casada. La tienda de ultramarinos había cerrado y mi madre trabajaba haciendo limpiezas en escaleras y casas de conocidos. Había alquilado un piso diminuto cerca del mío y vivía allí muy tranquila con su gato y su jilguero. Venía a menudo a visitarme, pero tenía el don de no hacerse jamás pesada. A veces iba a mi casa un rato antes de que yo volviera del trabajo y aprovechaba la espera para hacerme algún quehacer doméstico, así cuando yo llegaba me encontraba la sorpresa de la cocina recogida, o un par de camisas y unos pantalones bien planchados y colgados. Esos “regalitos” de mi madre me hacían mucha ilusión, y me permitían charlar con ella alegremente y sin prisas, las dos sentadas con un rico té en la mano, sin tener que ponerme a correr para hacer mis tareas nada más llegar.
Una noche a la hora de cenar sonó el teléfono. La vecina de mi madre había tenido que llamar urgentemente a una ambulancia porque ella le pidió socorro: se ahogaba, no podía respirar. Cuando nosotros llegamos al hospital mamá ya estaba muerta, fulminada por la rotura de un aneurisma del que nadie, ni ella misma, sabía la existencia.
Tuvimos que vaciar su humilde piso con rapidez. Yo estaba doblando su ropa y entre otras cosas había un delantal para la cocina hecho con retalitos de su cesta de labor. Al cogerlo noté algo rígido en el bolsillo. Era un papel, una nota escrita por ella. Yo nunca pude entender cómo una mujer a la que habían sacado de la escuela a los diez años para ponerla a trabajar podía tener aquella letra tan preciosa, y no hacer ni una sola falta de ortografía y ni siquiera de sintaxis. La nota no tenía fecha e iba dirigida a mí:
Querida hija,
Siento mucho haber tenido que irme tan repentinamente pero ha surgido un imprevisto. Hubiera preferido quedarme un rato más y charlar un poco contigo, pero no me es posible. No te preocupes por mí, que yo estoy bien. Un abrazo muy, muy fuerte. Con todo el cariño de
Mamá.
Evidentemente era una nota que me tendría que haber dejado en algún otro momento pero que por alguna razón había quedado abandonada allí. Estreché el papel contra mi corazón, llorando de alivio, sintiendo el consuelo de la despedida que no había tenido, agradeciendo al destino el haber encontrado aquel último adiós. Pero cuando fui a guardar definitivamente aquella modesta pieza de ropa sí que quedé de veras asombrada. No lo podía creer. Entre las diferentes telas de que estaba confeccionado el delantal destacaba la del bolsillo, un recorte ya muy desgastado de tejido listado a rayitas finas, en blanco y azul.
A todo esto, yo me quejaba mucho de dolor de cabeza y de cansancio cuando fijaba la vista en el Catón. A veces, los alegres dibujillos parecían bailar si los miraba con atención. Mi madre me llevó al oculista y salí de allí sentenciada a llevar unas gafas de pasta negra – las más baratas – que al principio me hicieron gracia pero que pronto se revelaron como una gran molestia.
El profesor de quinto curso, aquel buenazo que nos salvó del espantoso castigo que había acabado con la pared hecha un queso suizo, era muy dado a sacar a sus alumnos a pasear un rato a la hora de la merienda, no a diario, ni siquiera una vez a la semana, pero sí a menudo, y un día fue lo bastante amable como para invitar también a nuestra clase. Supongo que le dábamos pena y como era el subdirector, hacía y deshacía cuando su superior no estaba. La señorita Eulalia aceptó con alegría y entre los dos consiguieron llevar a sesenta o setenta críos hasta una zona no urbanizada que había a unos cinco minutos de la escuela. Era un lugar estupendo, lleno de pinos y matorrales y grandes espacios para jugar. Allí estuve tan a gusto mientras merendábamos, pero después las gafas me estorbaban, así que me las quité y las guardé en el bolsillo.
Como todos, corrí, salté y grité hasta no poder más. Cuando llegó el momento de hacer las filas para volver, ¡horror!, el bolsillo estaba vacío. Me senté en el suelo y me negué a regresar. La pobre señorita Eulalia no sabía qué hacer ni cómo consolarme. El bueno de don Lucio – qué nombre tan feo, pensaba yo, para un señor tan agradable – que tenía mucha más penetración que ella, consiguió saber lo que me pasaba y acto seguido organizó un comando de rescate de las gafas con sus alumnos más avispados. Estuvieron buscando por todas partes y visto su entusiasmo, seguramente levantaron todos los pedruscos y no dejaron mata de ortigas sin revolver, pero las gafas no aparecieron.
Volví a casa de la mano del profesor, llorando como para partirle el alma a Barrabás, con la cara llena de reguerotes negros de tanto frotarme los ojos con los puños sucios. Al verme mi madre aparecer de aquella guisa, y además escoltada, se asustó mucho. Cuando supo la pérdida de las gafas, al principio casi no podía hablar del disgusto, pero se repuso pronto y empezó a soltar voces como si fuera una manguera a presión:
- ¡Por Dios, criatura, esas gafas ya eran un gasto muy fuerte para mí! ¿De dónde voy a sacar ahora el dinero para otro par? Me vas a volver loca con tus ideas de bombero, tienes sesos de pajarito. ¡Tú te has creído que en esta casa se atan los chuchos con longanizas! ¿Por qué caramba te tenías que quitar los lentes, eh?
- Es que me hacen daño en la nariz, - hipaba yo – y en las orejas, y se ve todo borroso…
- ¡Un momento! – dijo don Lucio - ¿Con las gafas puestas ves borroso?
- Siiiií, y no conozco las caras, y el suelo está aquí arriba – gemía yo –, por eso me las quito, y así veo mejor.
Ante esta desconcertante afirmación mi madre fue a buscar la receta del oculista y la factura del óptico. Don Lucio las cotejó atentamente y allí estaba la gran pifia: las gafas que me habían dado no me iban bien. Estaban mal hechas o eran para otra persona. El óptico, convenientemente presionado por don Lucio y otro profesor que también nos acompañó, nos hizo otros lentes y no nos los cobró, como desagravio y para evitarse una denuncia. Así que aquella vez el bolsillo me había hecho un gran favor, y yo no dejé de agradecérselo, llenándolo siempre que podía de cosas buenas, como florecillas recién arrancadas, con tierra y todo, caramelos chupados y sin envoltorio, restos de chocolate, trozos de fruta, cromos pegajosos, canicas sucias de barro y otras lindezas. Supongo que el bolsillito debía de estar contento, pues no volvió a hacer maldades.
Pero la bata era cada día más pequeña, se encogía vertiginosamente y pronto empezaron a ser mis brazos más largos que sus mangas. A mamá cada vez le costaba más ponérmela y me apretaba muchísimo, tanto que casi no me podía mover. Los botones de arriba se desabrochaban solos mientras ella me abrochaba los de abajo, y nos daba a las dos tanta risa que no había manera de acabar.
- ¡Ay, mi jirafita, como creces! - decía mi madre - Sigue así, que llegarás a lo alto de todos los armarios y no tendrás que subirte a la escalera como yo.
Así que la bata fue a parar al cesto de la labor, siendo sustituida por otra en la que cabían dos niñas, por lo menos al principio, ya que mi complexión larguirucha, tan diferente de la de mi madre, las fue relegando una tras otra con gran diversión por su parte. Mi madre no parecía aburrirse jamás de soltar dobladillos ni ensanchar costuras y consideraba complacida mi crecimiento como una prueba de buena salud.
Porque mamá tenía mucha habilidad para todo tipo de labores. Además de coser lo más necesario, dobladillos, ojales, cremalleras y zurcidos diversos, sabía hacer vestiditos para mí con sus faldas viejas, tejía chaquetas de punto y con ayuda de su ganchillo de acero había llenado la casa de tapetes y mantelitos que se aprovechaban para hacer regalos de compromiso. El vestido de primera comunión que me regaló mi madrina, una vez utilizado, quedó convertido en unos visillos estupendos que duraron años, y de su forro salieron varias enaguas. También recortaba cuidadosamente las piezas de ropa ya inservibles y las convertía en cuadraditos de tela que utilizaba para remendar incansablemente las sábanas, o para hacer trapos; incluso había un cómodo nidito y una manta de lanas viejas en el rincón del gato, y una especie de colcha de centón para la cuna de mi muñeca. Así fue como mi primera bata y su bolsillo mágico se convirtieron en un montón de retales que yo creí que habían salido definitivamente de mi vida.
Unos años después, yo empecé a trabajar de aspirante administrativa en el despacho de un almacén de tejidos al por mayor, donde era ni más ni menos que el último mono, aunque mamá estaba más orgullosa de mi y de mis logros que si hubiera sido el gerente. Pagaban poco, pero aquel sueldito fue un gran alivio para nuestra economía y además aprendía los trucos del oficio, que me han servido ya para toda la vida. Cada último día del mes el contable entregaba a cada empleado su sobre marrón con el dinero dentro. Aquel día guardé mi salario en el bolso, o eso me pareció, mientras charlaba y reía con mi compañera, y me fui a casa como siempre, en metro. Un par de empujones en el vagón atestado y noté algo raro. Miré dentro del bolso y por poco caí redonda: ni el sobre, ni el monedero. Me habían dejado bien desplumada. Era aún una cría, me senté en un banco de la estación y me eché a llorar. Algunos pasajeros se acercaron a consolarme, pero, ¿qué podían hacer? Tres mil pesetas ganadas con tanto esfuerzo, y que tanta falta nos hacían, habían volado. No sabía como decírselo a mi pobre madre. Mientras iba hacia casa metí la mano en el bolsillo de los tejanos para coger un pañuelo con que sonarme, y no pude creer lo que tocaron mis dedos, muy escondido al fondo: algo de papel grueso, parecía el sobre.
Corrí hasta mi puerta y una vez a buen recaudo volví el bolsillo del revés: apareció la nómina con todos los billetes, sin faltar uno. Me llamó la atención el remiendo que tenía el forro; hacía unos días en aquel bolsillo se había hecho un agujero que sólo zurciendo no tenía apaño, y mi madre había puesto pulcramente un retalito muy bien cosido para sustituir el tejido dañado. El retal era de rayas finitas azules y blancas.
Varios años pasaron, diez, quince, quién sabe. Yo estaba ya felizmente casada. La tienda de ultramarinos había cerrado y mi madre trabajaba haciendo limpiezas en escaleras y casas de conocidos. Había alquilado un piso diminuto cerca del mío y vivía allí muy tranquila con su gato y su jilguero. Venía a menudo a visitarme, pero tenía el don de no hacerse jamás pesada. A veces iba a mi casa un rato antes de que yo volviera del trabajo y aprovechaba la espera para hacerme algún quehacer doméstico, así cuando yo llegaba me encontraba la sorpresa de la cocina recogida, o un par de camisas y unos pantalones bien planchados y colgados. Esos “regalitos” de mi madre me hacían mucha ilusión, y me permitían charlar con ella alegremente y sin prisas, las dos sentadas con un rico té en la mano, sin tener que ponerme a correr para hacer mis tareas nada más llegar.
Una noche a la hora de cenar sonó el teléfono. La vecina de mi madre había tenido que llamar urgentemente a una ambulancia porque ella le pidió socorro: se ahogaba, no podía respirar. Cuando nosotros llegamos al hospital mamá ya estaba muerta, fulminada por la rotura de un aneurisma del que nadie, ni ella misma, sabía la existencia.
Tuvimos que vaciar su humilde piso con rapidez. Yo estaba doblando su ropa y entre otras cosas había un delantal para la cocina hecho con retalitos de su cesta de labor. Al cogerlo noté algo rígido en el bolsillo. Era un papel, una nota escrita por ella. Yo nunca pude entender cómo una mujer a la que habían sacado de la escuela a los diez años para ponerla a trabajar podía tener aquella letra tan preciosa, y no hacer ni una sola falta de ortografía y ni siquiera de sintaxis. La nota no tenía fecha e iba dirigida a mí:
Querida hija,
Siento mucho haber tenido que irme tan repentinamente pero ha surgido un imprevisto. Hubiera preferido quedarme un rato más y charlar un poco contigo, pero no me es posible. No te preocupes por mí, que yo estoy bien. Un abrazo muy, muy fuerte. Con todo el cariño de
Mamá.
Evidentemente era una nota que me tendría que haber dejado en algún otro momento pero que por alguna razón había quedado abandonada allí. Estreché el papel contra mi corazón, llorando de alivio, sintiendo el consuelo de la despedida que no había tenido, agradeciendo al destino el haber encontrado aquel último adiós. Pero cuando fui a guardar definitivamente aquella modesta pieza de ropa sí que quedé de veras asombrada. No lo podía creer. Entre las diferentes telas de que estaba confeccionado el delantal destacaba la del bolsillo, un recorte ya muy desgastado de tejido listado a rayitas finas, en blanco y azul.
diumenge, 9 de maig del 2010
Corre, que t'agafo!
Permeteu-me que avui em feliciti a mi mateixa. He participat en una cursa popular; és una activitat que m’agrada molt però feia ja bastant de temps que no havia tingut oportunitat de gaudir-ne. Avui es tractava d’una distància curta, només cinc quilòmetres. Però he aconseguit acabar-la en trenta minuts i pocs segons. I el que és millor, no he trigat ni vint segons (bé potser han estat trenta, anava sense rellotge) a tornar al meu estat normal un cop he parat de córrer. Ni palpitacions, ni respiració de gos, ni esbufecs: fresca com una rosa. No em petonejo perquè no m’arribo!
I ara us preguntareu que té això d’important. Res, però córrer és una de les meves aficions. I si li tinc una tendresa especial és perquè la vaig començar ja força gran. Crec que estava més a prop dels cinquanta que dels quaranta quan em va picar la curiositat per saber què se sentia amb això de calçar-se unes sabatilles lleugeretes de pes però de sola ben gravada i gruixuda, i llançar-se a triscar carrer amunt i carrer avall.
Comptava amb un bon mestre, cosa que estalvia molts problemes, i aviat vaig descobrir que m’encantava. Vaig aprendre moltes coses de mi mateixa que no coneixia: que era bastant flexible de cames i braços, que no tenia gaire potència i per tant la meva velocitat era baixa, però en canvi tenia bona resistència. Que la calor aviat m'angoixava i em condicionava negativament, però que el fred, la pluja i el vent no eren per a mi cap molèstia. Cap problema, cap a la cursa de fons, els menja-quilomètres. Bé, de menjar-ne, no n’he menjat pas gaires mai, però he arribat a participar en curses de 10 quilòmetres sense despentinar-me, ni arribar la primera per la cua, ni caure, ni haver de ser evacuada en ambulància, ni res de tot això. I corrent pel meu compte, n’he fet uns quants més. Tot un èxit, que carai!
I que té d’especial córrer? És curiós, m’ho he demanat a mi mateixa molts cops. Perquè començar, es pot començar qualsevol cosa. Però jo he persistit, i això que en els anys que fa que m’hi dedico amb més o menys constància i encert, he hagut d’interrompre els entrenaments dos cops durant molt de temps, per un accident greu i per una malaltia també greu. Però un cop superats aquests entrebancs, tornem-hi!
Suposo que no hi ha una única raó. En diré unes quantes que ara se m’acudeixen: mentre corro, tot són sensacions. La meva ment descansa, cessa la seva activitat discursiva pràcticament al cent per cent. No penses, “ara faré això” o “no ho faré´” o “mira que hi ha allà” ni “que bonic o que lleig que sóc”. Res de res; cos i ment, units, formen una unitat absoluta, concentrada en el fet d’harmonitzar el moviment de braços i cames, la picada del peu contra el terra, la respiració. Els canvis de ritme són raonats, però no de la manera en què raonem cóm farem un problema, o que pensarà de nosaltres el veí, sinó que venen donats per totes les variables que percebem, per la inclinació del ferm, per la temperatura exterior i la nostra reacció interna a les seves fluctuacions, per l’estat atmosfèric, per la manera en què estan responent, aquí i ara (no dintre de cinc minuts) els nostres músculs i tendons. I en tot moment, saps cóm has de córrer.
Ets conscient de l’estat del teu cos, de la teva fisiologia, cor i pulmons, peu i cervell. Sensació del vent que et mou els cabells, del sol que t’escalfa l’esquena, dels sorolls ambientals. Tot, tot està present, però tot és harmònic. Et converteixes en un punt actiu, viu, fluid. Bé, com a mínim fins que, en un moment donat, has passat el punt crític i comences a cansar-te. Però fins i tot aquí, controles, i no és la ment, sinó tot el teu ésser. És difícil d’explicar, però està aquí, és ben cert.
I després hi ha aquell efecte tan estrany que tot els corredors coneixen, tot i que cadascú el percep en moments i distàncies diferents. Hi ha qui li diu “el subidón”. És un estat d’eufòria en que el teu cos sembla desaparèixer i tens la impressió que et mous en un raig de llum. Segur que els metges i els fisiòlegs sabran explicar les causes, però són irrellevants. Perquè jo no corro per tenir aquesta experiència, sinó pel fet de córrer, i perquè sóc ben conscient d’un millorament espectacular de la meva salut des que vaig començar a fer-ho. I perquè m’hi diverteixo. A més córrer no té edat. S'ha de veure que bé que s'ho passen els nanos a les curses obertes, quina activitat tan sana és per als joves, tan agraïda per als adults, tan convenient per als més grans. Encara recordo a “la iaiona”, una senyora de setanta anys ben llargs a la que trobava tots els diumenges fins no fa gaire en el circuit urbà en que acostumo a deixar-me caure. Donava cent i ratlla a més d’un corredor jove. I l’he trobada en curses, i no precisament anant amb el grup del final. Perquè aquí també, la veterania és un grau, l’experiència val molt, conèixer el teu propi cos, les seves limitacions i el que li pots demanar...tot plegat forma part d’un aprenentatge apassionant. I tan és la posició en que arribes, o si els altres et passen o no.
No m’he plantejat mai córrer distàncies molt llargues, com les maratons. Em caldria un temps del que no disposo, i una fortalesa física de la que no gaudeixo. Però el cas és que tinc moltes ganes de saber si és veritat això de que el pitjor moment per a un maratonià són els trenta quilòmetres, i que si supera aquest punt, té la cursa a la butxaca. Segurament no ho sabré mai, però no hi fa res: per pensar-hi...
Curta o llarga, la distància és ben teva. Ningú no te la traurà. No corres contra els altres, ni contra el temps; molts de nosaltres, ni tan sols per guanyar un premi. Si anem a curses és perquè ens diverteix anar amb tanta gent, tots amb la mateixa samarreta, és com una festa. Quan corres no vas contra res, sinó a favor de tu mateix, a provar fins a on arribaràs avui, i tant és que sigui més o menys que ahir. És a on estàs avui, i ara, i aquí, el que compta. Quan assoleixes la fita que tu mateix t’has posat, per humil que sigui, ets ni més ni menys que el rei del món. Del teu món.
I ara us preguntareu que té això d’important. Res, però córrer és una de les meves aficions. I si li tinc una tendresa especial és perquè la vaig començar ja força gran. Crec que estava més a prop dels cinquanta que dels quaranta quan em va picar la curiositat per saber què se sentia amb això de calçar-se unes sabatilles lleugeretes de pes però de sola ben gravada i gruixuda, i llançar-se a triscar carrer amunt i carrer avall.
Comptava amb un bon mestre, cosa que estalvia molts problemes, i aviat vaig descobrir que m’encantava. Vaig aprendre moltes coses de mi mateixa que no coneixia: que era bastant flexible de cames i braços, que no tenia gaire potència i per tant la meva velocitat era baixa, però en canvi tenia bona resistència. Que la calor aviat m'angoixava i em condicionava negativament, però que el fred, la pluja i el vent no eren per a mi cap molèstia. Cap problema, cap a la cursa de fons, els menja-quilomètres. Bé, de menjar-ne, no n’he menjat pas gaires mai, però he arribat a participar en curses de 10 quilòmetres sense despentinar-me, ni arribar la primera per la cua, ni caure, ni haver de ser evacuada en ambulància, ni res de tot això. I corrent pel meu compte, n’he fet uns quants més. Tot un èxit, que carai!
I que té d’especial córrer? És curiós, m’ho he demanat a mi mateixa molts cops. Perquè començar, es pot començar qualsevol cosa. Però jo he persistit, i això que en els anys que fa que m’hi dedico amb més o menys constància i encert, he hagut d’interrompre els entrenaments dos cops durant molt de temps, per un accident greu i per una malaltia també greu. Però un cop superats aquests entrebancs, tornem-hi!
Suposo que no hi ha una única raó. En diré unes quantes que ara se m’acudeixen: mentre corro, tot són sensacions. La meva ment descansa, cessa la seva activitat discursiva pràcticament al cent per cent. No penses, “ara faré això” o “no ho faré´” o “mira que hi ha allà” ni “que bonic o que lleig que sóc”. Res de res; cos i ment, units, formen una unitat absoluta, concentrada en el fet d’harmonitzar el moviment de braços i cames, la picada del peu contra el terra, la respiració. Els canvis de ritme són raonats, però no de la manera en què raonem cóm farem un problema, o que pensarà de nosaltres el veí, sinó que venen donats per totes les variables que percebem, per la inclinació del ferm, per la temperatura exterior i la nostra reacció interna a les seves fluctuacions, per l’estat atmosfèric, per la manera en què estan responent, aquí i ara (no dintre de cinc minuts) els nostres músculs i tendons. I en tot moment, saps cóm has de córrer.
Ets conscient de l’estat del teu cos, de la teva fisiologia, cor i pulmons, peu i cervell. Sensació del vent que et mou els cabells, del sol que t’escalfa l’esquena, dels sorolls ambientals. Tot, tot està present, però tot és harmònic. Et converteixes en un punt actiu, viu, fluid. Bé, com a mínim fins que, en un moment donat, has passat el punt crític i comences a cansar-te. Però fins i tot aquí, controles, i no és la ment, sinó tot el teu ésser. És difícil d’explicar, però està aquí, és ben cert.
I després hi ha aquell efecte tan estrany que tot els corredors coneixen, tot i que cadascú el percep en moments i distàncies diferents. Hi ha qui li diu “el subidón”. És un estat d’eufòria en que el teu cos sembla desaparèixer i tens la impressió que et mous en un raig de llum. Segur que els metges i els fisiòlegs sabran explicar les causes, però són irrellevants. Perquè jo no corro per tenir aquesta experiència, sinó pel fet de córrer, i perquè sóc ben conscient d’un millorament espectacular de la meva salut des que vaig començar a fer-ho. I perquè m’hi diverteixo. A més córrer no té edat. S'ha de veure que bé que s'ho passen els nanos a les curses obertes, quina activitat tan sana és per als joves, tan agraïda per als adults, tan convenient per als més grans. Encara recordo a “la iaiona”, una senyora de setanta anys ben llargs a la que trobava tots els diumenges fins no fa gaire en el circuit urbà en que acostumo a deixar-me caure. Donava cent i ratlla a més d’un corredor jove. I l’he trobada en curses, i no precisament anant amb el grup del final. Perquè aquí també, la veterania és un grau, l’experiència val molt, conèixer el teu propi cos, les seves limitacions i el que li pots demanar...tot plegat forma part d’un aprenentatge apassionant. I tan és la posició en que arribes, o si els altres et passen o no.
No m’he plantejat mai córrer distàncies molt llargues, com les maratons. Em caldria un temps del que no disposo, i una fortalesa física de la que no gaudeixo. Però el cas és que tinc moltes ganes de saber si és veritat això de que el pitjor moment per a un maratonià són els trenta quilòmetres, i que si supera aquest punt, té la cursa a la butxaca. Segurament no ho sabré mai, però no hi fa res: per pensar-hi...
Curta o llarga, la distància és ben teva. Ningú no te la traurà. No corres contra els altres, ni contra el temps; molts de nosaltres, ni tan sols per guanyar un premi. Si anem a curses és perquè ens diverteix anar amb tanta gent, tots amb la mateixa samarreta, és com una festa. Quan corres no vas contra res, sinó a favor de tu mateix, a provar fins a on arribaràs avui, i tant és que sigui més o menys que ahir. És a on estàs avui, i ara, i aquí, el que compta. Quan assoleixes la fita que tu mateix t’has posat, per humil que sigui, ets ni més ni menys que el rei del món. Del teu món.
dimecres, 5 de maig del 2010
Mi amigo el bolsillo (1)
Avui canviarem una mica d'estil, que canviar és bo. Estic fent un curs en què he hagut de presentar diversos treballs en castellà. Aquest que trobareu aquí és una mena de conte autobiogràfic. L'exercici consistia en agafar algun episodi del teu propi passat i reelaborar-lo per convertir-lo en una història curta. La gràcia està en què la creació literària et dóna el poder de presentar els esdeveniments segons el mirall que et sembli més adient, i fins i tot de canviar-los, sintetitzar-los, o interpretar-los d'una manera diferent. Així que aquesta narració conté coses que realment em van succeir, coses que potser van passar i coses que possiblement no són certes però que podrien haver-ho estat. Del que podeu estar segurs és de que em vaig divertir molt escrivint-lo i també de que hi vaig convocar un parell de fantasmes dels que m’havia d’alliberar: el poder terapèutic i catàrtic de l’escriptura és quelcom que fa poc que he descobert!
Com que es bastant llarg l’he dividit en dues parts. Així hi haurà més suspens. I ara, si us ve de gust, doneu una ullada a la criatura que vaig ser, o almenys a la que viu a la meva imaginació.
Mi amigo el bolsillo (I parte)
No sabría decir si el tejido de aquella bata de colegiala era blanco con rayas azules o azul con rayas blancas. Eran unas rayitas finas, y el azul era muy claro, celeste; supongo que la bata de las niñas tenía que expresar dulzura. No como la de los chicos, de anchas listas blancas y negras. Ellos disponían de dos bolsillos, uno a cada lado, y su bata se abrochaba por delante. Las chicas teníamos los botones a la espalda y un solo bolsillo muy grande, en la parte delantera. Pero el caso es que grandes o pequeños, pares o impares, a aquellos bolsillos iban a parar las cosas más peregrinas.
La escuela no era un edificio independiente, sino todo el entresuelo de una casa corriente de vecinos. Habían derribado los tabiques originales y levantado otros nuevos de manera que quedaban unas clases bastante amplias. Pero a mí se me hacía extraño; venía de otro barrio mucho más bonito, más cerca del centro de la ciudad, y hasta entonces había asistido a una alegre escuela de párvulos instalada en una villa de planta baja y piso, con un jardín que a mi me parecía un bosque de cuento de hadas, grande y bien cuidado, con flores y hoyos de arena, arbustos y columpios. En cambio aquí sólo había aulas llenas de pupitres y las ventanas daban a una desangelada calle de suburbio, que estaba sin asfaltar, o a una especie de tubo de chimenea de paredes oscuras que pasaba por patio de luces. No había ningún espacio para jugar ni correr, qué triste para mí que era tan movida que en mi casa decían que estaba hecha de rabos de lagartija. Con cinco años aún no cumplidos me tuve que acostumbrar a pasar largas horas sentada en mi sillita de anea y a que el recreo consistiera en comer el bocadillo, de pie en el pasillo, o en dibujar monigotes en la pizarra con tizas de colores bajo la cariñosa supervisión de la señorita Rosa o de la señorita Eulalia, dos aspirantes a profesoras que se repartían nuestro cuidado y que seguramente no tenían ni veinte abriles, aunque a mí me parecieran imponentes y les tuviera mucho respeto.
Mi madre, que hacía varios años había quedado viuda y casi sin recursos, había conseguido trabajo en una tienda de ultramarinos de aquella misma calle, y con el sueldo entraba la vivienda: una cocina, un baño y dos habitaciones pequeñitas, todo detrás del almacén; ésta había sido la razón más importante que tuvo para aceptar este empleo, ya que así podía pasar más horas conmigo sin perder tiempo en desplazamientos, y sin tener que dejarme con nadie durante su horario laboral. Ella trabajaba todo el día y tener la escuela delante le era muy práctico, ya que a la hora de entrar sólo tenía que acompañarme a la calle y hacerme cruzar. Yo iba corriendo hasta la portería y me paraba un momento para decirle adiós con la mano antes de subir. A la salida, ella procuraba estar en la puerta para vigilar que yo cruzara en seguridad, y sobre todo que volviera inmediatamente a casa, sin entretenerme ni alborotar por todo el barrio como los otros chiquillos.
Un día, acabada de llegar del colegio, mi madre necesitaba leche y me envió a la lechería que estaba junto a la escuela. Me dio el dinero y me hizo cruzar la calle como siempre. Una vez allí, cuando iba a pagar, encontré en el bolsillo de mi bata algo estupendo: una moneda de diez céntimos. Aquella moneda no me la había dado mi madre, estaba ya en el bolsillo, luego era mía y bien mía, y podía hacer con ella lo que quisiera. Y pronto supe en qué la iba a gastar, ¡en caramelos! Pregunté al lechero, pero él no vendía nada de eso. Así pues, salí de allí muy decidida, y dejando a mi madre aterrorizada en la puerta de la tienda que no podía abandonar, me fui corriendo a una pastelería que recordaba vagamente que estaba dos o tres calles más allá. Mi madre me suplicaba que volviera pero yo no le hice caso y corrí en busca de mi premio. Me perdí un par de veces pero conseguí encontrar la pastelería. Había muchísima gente, y después de esperar en vano a que alguien me atendiera volví a casa decepcionada, apretando la moneda en una mano y llevando la lechera en la otra.
Me esperaba una buena. Por suerte para mí, don Joaquín, que era el dueño de la tienda, había ido a darle unas instrucciones a mi madre. Cuando vio su enfado y mi cara asustada, y los lagrimones que me caían ante la regañina, me defendió calurosamente:
- Son cosas de críos, doña Paquita, mire, ya está aquí y no ha pasado nada. Pero no volverás a hacerlo, pequeña, ¿verdad que no?
- Pero bueno – decía mi madre - ¿a dónde creías que ibas corriendo con la lechera bamboleándose arriba y abajo? Casi me vuelvo loca de miedo, y la tienda llena de clientes. ¡Te podría haber pasado cualquier cosa! ¡Y de la leche ha llegado la mitad, mira cómo te has puesto, trasto más que trasto!
Yo lloraba como una Magdalena.
- Quería comprar caramelos con estos diez céntimos, mamá, no te enfades.
- ¿Y tú te crees que te iban a dar algo por diez céntimos, alma cándida? Y además, ¿de dónde has sacado tú ese dinero?
- Estaban en el bolsillo, mami, te prometo que no los he cogido.
- Va, doña Paquita, déjelo correr – decía don Joaquín –Ya se ve que es buena niña. Prométame que no la castigará.
- Bueno, va, suerte tienes de don Joaquín, dejémoslo aquí. Pero dame todas las monedas, se han acabado las correrías para comprar caramelos. Y si vuelves a encontrar dinero, me lo das, que no estamos para tantas alegrías.
Yo estaba segura de que la moneda había crecido sola en el bolsillo, pero me callé y no reclamé nada más.
Poco tiempo después, un sábado por la tarde en que mi madre estaba muy atareada, que la tienda estaba hasta los topes, cogí mi pan con chocolate y me puse a merendar estirada cuan larga era en el suelo del almacén, mientras me distraía mirando las cajas amontonadas e intentaba descifrar las letras de todos los tamaños y colores que ostentaban los embalajes. Mi madre me ponía la bata incluso los días de fiesta porque así yo podía jugar tranquilamente sin miedo a ensuciar la ropa, que costaba mucho dejar limpia si, como nosotras, se carecía de lavadora. Alguna cosa me molestó mientras me revolcaba, y vi que tenía un bultito en el bolsillo. Era un cabo de tiza rojo intenso, que sin duda era de la escuela y váyase a saber por qué razón había ido a parar allí. Y justo delante de mí, la maravilla: una pared encalada, libre de bultos ni molestias, para mi solita.
No creo que ni Picasso ni Miró recibieran jamás la bronca que yo me gané, porque si no, no habrían llegado a lo que llegaron. Mis dotes de pintora de murales acabaron allí mismo.
Pasaron los días y en la escuela todo era monotonía, hasta que el bolsillo volvió a hacer de las suyas. Nuestra maestra había tenido que salir un momento a atender una urgencia: uno de los niños se había hecho pipí y estaba mojado hasta el cuello además de haber obsequiado al suelo con un buen charco. En su ausencia debimos de hacer demasiado escándalo en clase y un profesor malcarado al que nadie podía ver ni en pintura entró gritando como un poseso y nos castigó a todos de cara a la pared en el aula de al lado, la de los chicos mayores. Era ya la hora de salida para nosotros los pequeños, pero nuestro bullicio, según él, merecía un buen pescozón para cada uno y una hora de penitencia. Yo estaba rabiosa, me escocía el cogote y tenía muchas ganas de marcharme de aquel antro; además en la radio iba a empezar el programa de los cuentos del mediodía, que era mi favorito. Tenía que salir de allí pero no sabía cómo hacerlo. Metí casualmente la mano en el bolsillo y, ¡oh, que había encontrado! Un afilalápices de metal nuevecito. Aquello me daría la oportunidad de escapar.
Como estábamos todos de espaldas al resto de alumnos y nadie se fijaba en mí, empecé a agujerear la pared con gran ahínco. Si lograba hacer un hueco lo bastante grande, todos saltaríamos por allí hasta la calle y podríamos ir a casa. El tonto del profe se iba a quedar con un palmo de narices. El revoco empezó a saltar, llovió el yeso y pronto apareció un orificio considerable que acompañé de otros más pequeños por aquello de ir trabajando a lo hondo y a lo ancho. El estropicio quedaba bien tapado por la amplísima bata. En esto llegó otro profesor mucho más persona que aquel energúmeno y cuando nos vio allí a todos en fila como en una rueda de reconocimiento, que la mitad estaban llorando con muchos mocos, nos levantó el castigo y nos envió inmediatamente a casa.
En aquel momento nadie se dio cuenta del desaguisado, pero al día siguiente toda la escuela iba revuelta. El director vino a nuestra clase enfadadísimo a quejarse a la señorita Rosa de que aquella banda de gamberros incívicos a los que ella llamaba sus alumnos había hecho polvo la pared de la clase de cuarto curso, y que había que administrarles un buen correctivo. Pero la señorita Rosa, apoyada incondicionalmente por la señorita Eulalia, le contestó que sus niños eran todos muy buenos, que el día antes ya los habían castigado sin razón, que sólo eran unos parvulillos inocentes y que aquel agujero tan enorme debía de ser cosa de los mayorzotes, que no tenían idea sana. Como nadie se había fijado en mí, así quedó la cosa. Pero empecé a cogerle miedo a aquel bolsillo, en él aparecían cosas que me hacían hacer travesuras.
(continuará...)
Com que es bastant llarg l’he dividit en dues parts. Així hi haurà més suspens. I ara, si us ve de gust, doneu una ullada a la criatura que vaig ser, o almenys a la que viu a la meva imaginació.
Mi amigo el bolsillo (I parte)
No sabría decir si el tejido de aquella bata de colegiala era blanco con rayas azules o azul con rayas blancas. Eran unas rayitas finas, y el azul era muy claro, celeste; supongo que la bata de las niñas tenía que expresar dulzura. No como la de los chicos, de anchas listas blancas y negras. Ellos disponían de dos bolsillos, uno a cada lado, y su bata se abrochaba por delante. Las chicas teníamos los botones a la espalda y un solo bolsillo muy grande, en la parte delantera. Pero el caso es que grandes o pequeños, pares o impares, a aquellos bolsillos iban a parar las cosas más peregrinas.
La escuela no era un edificio independiente, sino todo el entresuelo de una casa corriente de vecinos. Habían derribado los tabiques originales y levantado otros nuevos de manera que quedaban unas clases bastante amplias. Pero a mí se me hacía extraño; venía de otro barrio mucho más bonito, más cerca del centro de la ciudad, y hasta entonces había asistido a una alegre escuela de párvulos instalada en una villa de planta baja y piso, con un jardín que a mi me parecía un bosque de cuento de hadas, grande y bien cuidado, con flores y hoyos de arena, arbustos y columpios. En cambio aquí sólo había aulas llenas de pupitres y las ventanas daban a una desangelada calle de suburbio, que estaba sin asfaltar, o a una especie de tubo de chimenea de paredes oscuras que pasaba por patio de luces. No había ningún espacio para jugar ni correr, qué triste para mí que era tan movida que en mi casa decían que estaba hecha de rabos de lagartija. Con cinco años aún no cumplidos me tuve que acostumbrar a pasar largas horas sentada en mi sillita de anea y a que el recreo consistiera en comer el bocadillo, de pie en el pasillo, o en dibujar monigotes en la pizarra con tizas de colores bajo la cariñosa supervisión de la señorita Rosa o de la señorita Eulalia, dos aspirantes a profesoras que se repartían nuestro cuidado y que seguramente no tenían ni veinte abriles, aunque a mí me parecieran imponentes y les tuviera mucho respeto.
Mi madre, que hacía varios años había quedado viuda y casi sin recursos, había conseguido trabajo en una tienda de ultramarinos de aquella misma calle, y con el sueldo entraba la vivienda: una cocina, un baño y dos habitaciones pequeñitas, todo detrás del almacén; ésta había sido la razón más importante que tuvo para aceptar este empleo, ya que así podía pasar más horas conmigo sin perder tiempo en desplazamientos, y sin tener que dejarme con nadie durante su horario laboral. Ella trabajaba todo el día y tener la escuela delante le era muy práctico, ya que a la hora de entrar sólo tenía que acompañarme a la calle y hacerme cruzar. Yo iba corriendo hasta la portería y me paraba un momento para decirle adiós con la mano antes de subir. A la salida, ella procuraba estar en la puerta para vigilar que yo cruzara en seguridad, y sobre todo que volviera inmediatamente a casa, sin entretenerme ni alborotar por todo el barrio como los otros chiquillos.
Un día, acabada de llegar del colegio, mi madre necesitaba leche y me envió a la lechería que estaba junto a la escuela. Me dio el dinero y me hizo cruzar la calle como siempre. Una vez allí, cuando iba a pagar, encontré en el bolsillo de mi bata algo estupendo: una moneda de diez céntimos. Aquella moneda no me la había dado mi madre, estaba ya en el bolsillo, luego era mía y bien mía, y podía hacer con ella lo que quisiera. Y pronto supe en qué la iba a gastar, ¡en caramelos! Pregunté al lechero, pero él no vendía nada de eso. Así pues, salí de allí muy decidida, y dejando a mi madre aterrorizada en la puerta de la tienda que no podía abandonar, me fui corriendo a una pastelería que recordaba vagamente que estaba dos o tres calles más allá. Mi madre me suplicaba que volviera pero yo no le hice caso y corrí en busca de mi premio. Me perdí un par de veces pero conseguí encontrar la pastelería. Había muchísima gente, y después de esperar en vano a que alguien me atendiera volví a casa decepcionada, apretando la moneda en una mano y llevando la lechera en la otra.
Me esperaba una buena. Por suerte para mí, don Joaquín, que era el dueño de la tienda, había ido a darle unas instrucciones a mi madre. Cuando vio su enfado y mi cara asustada, y los lagrimones que me caían ante la regañina, me defendió calurosamente:
- Son cosas de críos, doña Paquita, mire, ya está aquí y no ha pasado nada. Pero no volverás a hacerlo, pequeña, ¿verdad que no?
- Pero bueno – decía mi madre - ¿a dónde creías que ibas corriendo con la lechera bamboleándose arriba y abajo? Casi me vuelvo loca de miedo, y la tienda llena de clientes. ¡Te podría haber pasado cualquier cosa! ¡Y de la leche ha llegado la mitad, mira cómo te has puesto, trasto más que trasto!
Yo lloraba como una Magdalena.
- Quería comprar caramelos con estos diez céntimos, mamá, no te enfades.
- ¿Y tú te crees que te iban a dar algo por diez céntimos, alma cándida? Y además, ¿de dónde has sacado tú ese dinero?
- Estaban en el bolsillo, mami, te prometo que no los he cogido.
- Va, doña Paquita, déjelo correr – decía don Joaquín –Ya se ve que es buena niña. Prométame que no la castigará.
- Bueno, va, suerte tienes de don Joaquín, dejémoslo aquí. Pero dame todas las monedas, se han acabado las correrías para comprar caramelos. Y si vuelves a encontrar dinero, me lo das, que no estamos para tantas alegrías.
Yo estaba segura de que la moneda había crecido sola en el bolsillo, pero me callé y no reclamé nada más.
Poco tiempo después, un sábado por la tarde en que mi madre estaba muy atareada, que la tienda estaba hasta los topes, cogí mi pan con chocolate y me puse a merendar estirada cuan larga era en el suelo del almacén, mientras me distraía mirando las cajas amontonadas e intentaba descifrar las letras de todos los tamaños y colores que ostentaban los embalajes. Mi madre me ponía la bata incluso los días de fiesta porque así yo podía jugar tranquilamente sin miedo a ensuciar la ropa, que costaba mucho dejar limpia si, como nosotras, se carecía de lavadora. Alguna cosa me molestó mientras me revolcaba, y vi que tenía un bultito en el bolsillo. Era un cabo de tiza rojo intenso, que sin duda era de la escuela y váyase a saber por qué razón había ido a parar allí. Y justo delante de mí, la maravilla: una pared encalada, libre de bultos ni molestias, para mi solita.
No creo que ni Picasso ni Miró recibieran jamás la bronca que yo me gané, porque si no, no habrían llegado a lo que llegaron. Mis dotes de pintora de murales acabaron allí mismo.
Pasaron los días y en la escuela todo era monotonía, hasta que el bolsillo volvió a hacer de las suyas. Nuestra maestra había tenido que salir un momento a atender una urgencia: uno de los niños se había hecho pipí y estaba mojado hasta el cuello además de haber obsequiado al suelo con un buen charco. En su ausencia debimos de hacer demasiado escándalo en clase y un profesor malcarado al que nadie podía ver ni en pintura entró gritando como un poseso y nos castigó a todos de cara a la pared en el aula de al lado, la de los chicos mayores. Era ya la hora de salida para nosotros los pequeños, pero nuestro bullicio, según él, merecía un buen pescozón para cada uno y una hora de penitencia. Yo estaba rabiosa, me escocía el cogote y tenía muchas ganas de marcharme de aquel antro; además en la radio iba a empezar el programa de los cuentos del mediodía, que era mi favorito. Tenía que salir de allí pero no sabía cómo hacerlo. Metí casualmente la mano en el bolsillo y, ¡oh, que había encontrado! Un afilalápices de metal nuevecito. Aquello me daría la oportunidad de escapar.
Como estábamos todos de espaldas al resto de alumnos y nadie se fijaba en mí, empecé a agujerear la pared con gran ahínco. Si lograba hacer un hueco lo bastante grande, todos saltaríamos por allí hasta la calle y podríamos ir a casa. El tonto del profe se iba a quedar con un palmo de narices. El revoco empezó a saltar, llovió el yeso y pronto apareció un orificio considerable que acompañé de otros más pequeños por aquello de ir trabajando a lo hondo y a lo ancho. El estropicio quedaba bien tapado por la amplísima bata. En esto llegó otro profesor mucho más persona que aquel energúmeno y cuando nos vio allí a todos en fila como en una rueda de reconocimiento, que la mitad estaban llorando con muchos mocos, nos levantó el castigo y nos envió inmediatamente a casa.
En aquel momento nadie se dio cuenta del desaguisado, pero al día siguiente toda la escuela iba revuelta. El director vino a nuestra clase enfadadísimo a quejarse a la señorita Rosa de que aquella banda de gamberros incívicos a los que ella llamaba sus alumnos había hecho polvo la pared de la clase de cuarto curso, y que había que administrarles un buen correctivo. Pero la señorita Rosa, apoyada incondicionalmente por la señorita Eulalia, le contestó que sus niños eran todos muy buenos, que el día antes ya los habían castigado sin razón, que sólo eran unos parvulillos inocentes y que aquel agujero tan enorme debía de ser cosa de los mayorzotes, que no tenían idea sana. Como nadie se había fijado en mí, así quedó la cosa. Pero empecé a cogerle miedo a aquel bolsillo, en él aparecían cosas que me hacían hacer travesuras.
(continuará...)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)