dilluns, 29 de març del 2010

Des del balcó

Una persona que sabia com m’agraden els contes em va proposar presentar-me a una mena de mostra de relats curts. El que passa és que havien de ser contes de fades, i jo no n’havia explicat mai, no en sé. “És igual, em van dir, escriu alguna cosa que hi surti una fada i ja està”. El que em vaig empescar va ser això, i com ja us podeu imaginar, no va tenir cap èxit. Però a mi no em desagrada com va quedar. Suposo que la idea de l’aranyeta me la va donar una pel•lícula de fa molts anys en què sortien un porquet i una aranya. Per això està la seva foto com si fossin els protagonistes, però al conte no hi surt cap porquet. I si hi ha o no una aranya, jo no ho tinc pas gaire clar.

Tinc un balconet, petitó, petitó. Tot el que s’hi veu, d’allà estant, són blocs de ciment foradats per centenars de finestres, amuntegats sense ordre ni concert. Com si un gegant que jugués als daus s’hagués atipat de perdre i els hagués llençat tots allà, amb mala bava i ganes que es trenquessin.

Però si estiro el coll una mica puc veure lluny, a l’horitzó, una taca verda. És un petit pujol tot cobert d’arbres que, perdut en mig d’aquesta gran ciutat, sembla un pagès que s’ha equivocat d’adreça. El meu balconet està orientat a l’oest, i quan cau la tarda el pujol passa del verd al negre i es retalla contra un cel rosat intens, gris, blau clar o roig porpra, depenent del temps i de l’estació. Alguns cops només puc distingir una taca blanca esborradissa i aleshores sé que el petit bosquet dorm sota la boira.

Al començament de viure en aquest pis sortia contínuament a mirar la muntanya. Criada en un soterrani on tot el dia s’havia de tenir el llum encès, això de veure boscos des de casa meva era tot un luxe. Per això de seguida li vaig agafar estimació, era un pessic de vida serena enmig del trànsit i les aglomeracions. M’agradava imaginar que allà, d’amagat dels ulls de la gent corrent, hi havia un bosc de conte, un lloc màgic on els ocells, els esquirols i les papallones vivien feliços i on passaven coses meravelloses. Si tancava els ulls em veia a mi mateixa caminant per senderols coberts de fulles, de camí a fonts amagades i misterioses. Perfums delicats omplien l'aire i el silenci només era trencat per una xiuladissa o per la remor del vent.

Quan els meus fills eren petits, a l’estiu, sortíem tots al balcó i ens divertíem bufant bombolles de sabó en una canya de refresc i mirant com sobre el carrer i els seus desconcertats vianants plovien munts d’esferes tornassolades que esclataven en milers de gotetes d’aigua i rentavaixelles. El gat del terrat del davant ens mirava fer, peresós, i si no hagués estat pel soroll que feien els autobusos estic segura que l’haguéssim sentit fer el seu ron-ron. Si a l’hivern alguna vegada havia nevat, sortíem a mirar les volves i recordo un cop que ens vam fer un tip de riure mentre la més petitona de la casa treia la llengua per menjar estrelles, deia ella.

Però els nens creixien i canviaven de gustos i jo, no sé perquè, em sentia cada cop més atrafegada. La família, la feina, la casa, tot eren més i més obligacions; ja no tenia temps per somiar i sense adonar-me’n vaig deixar de sortir-hi tan sovint. I de mica en mica aquella il•lusió del començament va quedar esvaïda i amb prou feines si donava un volt pel balcó per escombrar-lo, fer els vidres o netejar la barana. El trànsit era cada dia més sorollós i exasperant, i per no sentir-lo vaig posar una nova porta d’alumini blanc amb vidre insonoritzant, que sempre que podia tancava amb pany i forrellat. Vaig deixar de fer cas al petit pujol i em vaig oblidar totalment de la seva existència.

Passat el temps, un dia vaig decidir que ja n’hi havia prou, de tenir aquell lloc de casa meva tan abandonat i, convenientment equipada amb paper de vidre, pinzell i un pot de pintura, em vaig disposar a renovar una mica aquells barrots rovellats. Mentre treballava, tenia aquella sensació tan estranya de que algú t’està mirant. Em tombava i no veia res, les finestres al meu voltant estaven totes ben tancades per frenar l’entrada del soroll i la contaminació. Fins i tot el gat del terrat havia fugit d’aquell desori. Qui era, qui em podia vigilar? Després de tombar el cap un parell de cops em vaig fixar en el bosquet, allà a la muntanya. Em va semblar com si algú em fes senyes. Vaig parpellejar i vaig intentar fixar la vista, però els ulls em ploriquejaven al sol. Què estrany!

Vaig oblidar l’incident durant un parell de dies però al tercer estava ja tant neguitejada i tenia tantes ganes de tornar a mirar el bosc que no em vaig poder aguantar: vaig sortir i un altre cop vaig sentir el pes d’una mirada i la impressió de que algú em feia algun tipus de senyal. I al dia següent també em va passar el mateix, i a l’altre. I cada cop era més intens, més viu.

Tot allò era tan diferent de la rutina diària que vaig pensar que seria divertit anar fins el bosquet i veure què hi havia, quina cosa era capaç de cridar la meva atenció des de tan lluny. Qui sap, potser m’esperava alguna aventura que trenqués l’ensopiment de la meva vida. Darrerament em sentia molt sola. Vaig agafar la guia de la ciutat i vaig localitzar la muntanya. No em va agradar gaire veure quins eren els barris que la voltaven, suburbis on mai se m’hagués acudit posar-hi els peus. Vaig dubtar, a veure si encara em portaria un disgust. Jo era més aviat poruga i encongida i els llocs desconeguts m’espantaven. Però què carai, vaig pensar, l’aventura és l’aventura. Si els protagonistes de les novel•les no s’arrisquessin, qui podria tenir interès en explicar la seva història i molt menys en llegir-la? Ara seré jo la protagonista. M’és ben igual quedar com una beneita davant la família, si més no tindrem de què riure. Bé, això si és que quan els hi expliqui em fan cas, que no ho crec.

Em vaig posar la roba més vella que tenia i unes sabatilles tronades per veure de fer llàstima als atracadors i vaig anar ben decidida cap a la muntanya màgica de l’horitzó.

Ni tan sols hi havia una parada de metro que deixés a prop. Vaig caminar més d’una hora i els carrers anaven canviat d’aspecte, al començament d’una manera subtil, després ja degenerant francament . Cases més i més tronades, voreres més i més brutes, pixats de gos per tot arreu, papereres trencades, un ambient més asfixiant, unes botigues més miserables, escales de veïns que semblaven sortides de pel•lícules de terror... Jo que em pensava que vivia en un barri modest, i al costat d’això semblava Beverly Hills.

Ja m’acostava. Vaig arribar a un descampat polsós ple de brutícia. Al seu voltant hi havia cases baixes, de façanes escrostonades, voltades de munts de ferralla. Es veien cotxes abandonats, sense rodes ni vidres, per on jugava la canalla. Al terra hi havia uns tolls ben misteriosos tenint en compte que feia molt que no plovia. Aquell fang feia mala espina però ja la muntanya estava a tocar. Vaig trobar un camí entre matolls i el vaig seguir.

A banda i banda hi havia algun hortet voltat de fustes velles, però ben cuidat. Després va desaparèixer qualsevol traça d’habitatge humà; el que sí que hi havia eren les restes degradades de les seves activitats: bosses de plàstic ronyoses que semblaven formar part del terra de tan incrustades que hi estaven, llaunes rovellades i deformades, centenars de burilles, fragments d’ampolles, paperots, tot plegat era fastigós. Vaig pujar una bona estona i vaig arribar a una mena de mirador natural des d’on es dominava la ciutat. Estava voltada de pins i màquia i als meus peus s’estenien fileres i fileres de vivendes grises, amb els terrats atapeïts d’antenes de televisió. A l’horitzó, el mar pampalluguejava com si estigués fet de mirallets blaus i verds. Els ulls se’m van omplir de llàgrimes i els vaig tancar. “Estàs enlluernada” em deia a mi mateixa fent-me la valenta. “Estàs decebuda, trista, horroritzada” em deia una veueta insidiosa de més endintre.

Vaig seure en una pedra i vaig recolzar l’esquena en un tronc mentre pel cap em passava què infantil, què estúpidament innocent que havia estat de pensar que allà hi podia haver alguna cosa interessant, bonica. Alguna cosa que tingués cap valor. “Merda i només merda”. Vaig tornar a tancar els ulls i vaig respirar fons: ni tan sols l’olor era bona. Em vaig començar a sentir enturpida, somniosa. I aleshores vaig percebre un murmuri, una remor de fulles que anava i venia al compàs del vent. Vaig parar l’orella. No m’enganyava, no, se sentia perfectament, semblava un sospir, no, eren paraules inconnexes. Vaig obrir els ulls. Just davant meu s’entreveia un tremolor, una ondulació com la dels vapors que emanen del terra els dies d’estiu. Vaig haver de parpellejar un altre cop i aleshores vaig veure una figureta que surava dintre de l’aire movedís, com si estigués mirant un peixet amagat al fons d’un estany.

Era una criatura verda i daurada, tan petita que no podia distingir res d’ella excepte que anava vestida d’alguna cosa que semblaven teranyines. Tenia l'aparença d'un insecte, però d’una espècie mai vista, almenys per mi. Em fan bastant de fàstic alguns insectes però aquell era agradable, simpàtic. Ara vaig sentir que la remor dels arbres articulava:

- No plorisss. Ssssiguesss benvinguda.

- Eh? Què? Qui? Com?

- Ssssom nosssaltressss, no t’essssspantisssss.

Ai, la mare! És que aquell bitxo parlava i tot? O era que m’havia tocat massa el sol?

- Essssstem contentssss que hagissss arribat. Feia diessssss que et cridàvem.

- Qui em cridava? Qui parla? Qui coi ets, tu?

- Ssssom tot el que aquí va néixer, i créixer, i va tornar a la terra. Sssssom el que hi havia, el que hi ha i el que hi haurà. Sssssssí.


- Vols dir que ets una cosa així com un follet o una fada?

Sento dir que em va sortir una veu més de sospita que no pas meravellada. Allò devia de ser una broma d’algú. Però la veu va semblar complaguda.

- Sssssom l’ànima de la vida del bosssc. No té importància, el nom. Ssssi volssss diguessss fadesssss, ssssi volssss, folletssss. O gogesssss, o alogessss, o xanessss....

- Sí, ja jo he entès. Ara, això de l’ànima del bosc... – Molt em temo que vaig deixar anar un esbufec no gaire educat – No puc imaginar que una fada vulgui viure aquí.

- No essss tracta de sssi volem o no volem. Sssssom d’aquí, ssssom la força de la vida d’aquest lloc.

- O sigui, la força de l’abandó i la porqueria?

- Aquí també hi ha vidaaaaa!!!!! Nossssaltressss som viussss, tenim dret a la vida! Que et pensssssessss, que nomésssss hi ha vida alsssss bosssscossss impol•lutsssssss?

Ai, ai, la fada o el que fos s’havia picat. Millor canviar de tema.

- Dius que m’has cridat? Eres tu qui em feies senyes? Què vols?

- Fa ja tempsssss enssss miravessss, sssssentíem el teu amor, la teva tendresssssa, en la teva ment vivíem un sssssomni meravellósssss. Ja ningú ensssss mira amb amor, només quedavessssss tuuuuu! Per què vassss deixar d’estimar-nosssss? Essstem sssssolsssss, ssssolsssss!

Vaig sospirar. Sí, havia estimat molt aquell trosset de muntanya, però aquell lloc, màgic des de lluny, de prop era un autèntic desastre. Mai més no tornaria a ser el meu bosc màgic. Allò no hi havia qui ho estimés. La fada devia de percebre el que jo pensava, perquè va dir:


- Finsssss i tot en un lloc humil, brut i contaminat com aquessssst hi ha vida i bellesssssssa, i mereixen ser essssstimadesssss. El que passssssa ésssss que no ssssssempre sssssón vissssssiblesssss per als ullsssss de la gent corrent.

Això sí em va arribar al cor. Allí, al meu voltat, hi havia plantes, insectes, segurament petits rosegadors, ocells. És que no eren ningú? És que no existien, només perquè la gent era tan porca? A través d’aquell ésser em parlava la força del pujol, dels pins, dels matolls, dels saltamartins, les mosques, les ortigues i els pardals.

- Ssssssom tot allò que aquí va viure i que ara viu. Elssss teussss pensssamentssss enssss fan feliçossss. Què ssssserà de nossssaltressss ssssi ens abandonesssss?

Què, jo? que hi tenia a veure, jo?

- Ningú no enssss esssstima, per això enssss omplen de brutícia! Tu ensss essstimesss, tu penssssessss màgia, vivim feliços perquè algú pensssa en nossssaltresss...

- Però si jo no he fet mai res! No tinc fusta ni de militant ecologista ni de líder dels suburbis. Només us miro. I no sempre.

- Sssisssplau, no enssss queda ningú, no enssss deixisssss, t’esssstimem, t’essstimem....

Amb un sobresalt vaig tornar en mi. Davant meu, a poc més d’un pam dels ulls, una aranyeta ballarina dansava al final d’un fil de seda quasi invisible.

Em vaig aixecar i vaig tornar cap a casa. Quin somni més burro. Em sentia com el porquet aquell de la pel•lícula infantil, parlant amb una aranya. A més, m’havia adormit com una bleda. Segons qui m’hagués vist allà clapada se’m podria haver emportat fins i tot els empastos i jo no m’hagués adonat. Ara bé, em feia mal el cor, era una vergonya tot plegat. Aquell barri desastrat, aquella muntanya bruta. Però jo, que podia fer? Canviar la vida de la gent, canviar les lleis del mercat? Mentre pensava, desanimada, vaig veure que un senyor gran amb boina enganxava un cartell a un fanal:

“Diumenge, ens movem pel Puig Aranyó. Netegem la nostra muntanya!”


- Escolti, - li vaig dir - el Puig Aranyó és aquella muntanyeta d’allà?

- Pues sí señora, sí. Ya estamos hartos de que tó esté hecho un asco. Nos hemos juntao unos cuantos vecinos y el domingo limpiaremos y también empezaremos a arreglar la fuente, que el agua es mu buena.

- Y yo puedo venir a ayudar, aunque no sea del barrio?

- Y tanto que sí, mujer, el domingo a las nueve aquí en el descampao. ¡Y habrá almuerzo!

La gent es movia, és clar que sí, i jo també em mouria pel meu pujolet. Aquell diumenge vaig passar quatre hores recollint porqueria i vaig acabar amb l’esquena destrossada, però m’ho vaig passar d’allò més bé i vaig conèixer molta gent. Vam esmorzar, vam riure i vam quedar per un altre diumenge, un mes més tard.

De cop i volta, tenia un objectiu. Érem com aquell nen que collia aigua de l’oceà amb una cloïssa, però de mica en mica es van veure resultats. Per començar, gent que no sortia mai de casa, per fàstic, ara ho va fer. Des d’aquell diumenge he parlat amb persones que mai hagués pensat que m’hi podria arribar a tractar i he oblidat més d’un prejudici idiota. Hem muntat una mena de centre cívic en un bar del barri i tenim unes reunions on es resolen ben poques coses però on tots podem dir la nostra i de passada fem gasto, que al que porta el bar li ve molt bé.

Fins i tot hem organitzat una petita coral que desafina d’una manera espantosa (els assaigs són els dilluns a les vuit, ens calen tenors) i també acaba de començar un grup de teatre on de moment ningú s’aprèn bé els papers ni per mal de morir; però déu n’hi do com ens divertim! Muntem berenars i sortides al pujol per donar-lo a conèixer i fer-lo estimar, hem anat a empipar al regidor, a l’alcalde, a la delegació de govern, a la diputació i al sursum corda per aconseguir ajuts i subvencions. Hem.... és igual, són coses petites, sense importància, potser no canviaran el món. Però m’han canviat a mi, al pujol, a tanta i tanta gent. No a tothom, és clar, molts se’n riuen. I què?

Tinc un balconet, petitó, petitó. Si estiro el coll una mica puc veure lluny, a l’horitzó, una taca verda. És un petit pujol tot cobert d’arbres perdut en mig d’aquesta gran ciutat. És diu Puig Aranyó i hi viuen una munió d’insectes picadors i d’altres animalons i plantes: rates com conills, esbarzers punxosos, escarabats piloters, margaridoies grogues i blanques, ortigues traïdores.... a més a més d’una aranyeta simpàtica que em va donar una nova il•lusió. Potser sí que era una fada.

dissabte, 27 de març del 2010

Èdip, el mite a l’abast de tothom

No patiu, no vaig a parlar de psicoanàlisi, que no hi entenc ni un borrall. El que passa és que avui recordava una llegenda grega que m’encanta, la d’Èdip de Tebas, i el pobre Èdip, la seva família i la seva història han servit per il•lustrar un conegut concepte d’aquest mètode psicoterapèutic.

Fins aquí molt bé, si no fos que tot això ha estat tan vulgaritzat que gent que no té ni idea de psicologia (o sigui, com jo) parla amb total desimboltura del complex d’Èdip, i de passada del d’Electra i del d’Orestes. Amb el d’Electra, cap problema perquè ja n’havia sentit a parlar, però si dissortadament l’altre no et sona de res, com a mi, et miren com si fossis una ignorant. I ja, per acabar-ho d’adobar, fins i tot s’atreveixen amb interpretacions i explicacions, ¡sense ni tan sols conèixer la història original! La prova és que t’asseguren molt seriosos que Electra i Orestes eren fills d’Èdip, i que per això també tenen nom de complex. Més ben dit, que per això Freud va posar el seu nom a tots els complexos, perquè tots eren parents.

De psicologia no en sé, però alguna cosa he anant aprenent de mitologia grega, i Electra i Orestes no eren pas fills d’Èdip. A més, diria que el concepte de complex d’Electra el va formular Carl Jung. De l’altre no en tinc referències.

Pobre Èdip, ja li han encolomat dos fills més. I no serà per falta de llibres que en parlin, o d’obres de teatre. Però llegir, fa mandra, i veure tragèdies gregues, no vegis. A veure qui és el guapo que s’atreveix amb allò de:

“¡Oh, fills adolorits! M’és conegut i no desconegut allò que busqueu; perquè jo sé que tots patiu, però, tot i patint, no n’hi ha cap que pateixi com jo. El vostre dolor us arriba a cadascú de vosaltres per ell mateix i de ningú més; però la meva ànima plora per la ciutat, a la vegada per mi i per tu….etc. etc.”


I així mitja hora més de parlament. Com que què és això? Home, és un fragment d’Èdip, rei, de Sófocles! Ai, ai, aquesta cultureta...

Doncs bé, prou patir. Afeccionats a la psicologia sense ganes d’empassar tabarres, ja teniu la solució. Un grup musical argentí va decidir fa molts anys fer una versió popular de la llegenda, curta i entenedora. Per a tots els públics, com si diguéssim. I de passada, en fan la interpretació psicològica del mite i donen uns consells fàcils d’entendre i molt, molt pràctics. Especialment interessant per a la vida diària és el que es refereix als tractes amb esfinxs.

I a més tot molt seriós i autèntic ja que l’obra està representada “a la grega”, amb música de flautes, un recitador que explica la història i un cor que comenta les jugades més interessants.

De Edipo de Tebas haciendo memoria
os cuento la historia con penas y glorias,
De Edipo de Tebas.

Le dijo el oráculo, Edipo, tu vida
se pone movida, serás parricida,
le dijo el oráculo.

Seguía diciendo, si bien yo detesto
hablarte de esto, se viene, se viene un incesto,
Seguía diciendo.

Sabiendo tal cosa, su padre, el rey Layo,
veloz como un rayo le dijo a un lacayo,
Sabiendo tal cosa.

Te irás con mi hijo, no quiero que crezca,
haz tú que perezca como te parezca,
Te irás con mi hijo.

Cumplida la orden, el muy desdichado,
con los pies atados, quedóse, quedóse colgado,
Cumplida la orden.

Edipo salvóse y a Layo matólo,
peleándolo él solo al cielo enviólo,
Edipo salvóse.

Semanas más tarde, a Tebas avanza,
resolver alcanza cierta adivinanza,
Semanas más tarde.

La Esfinge de Tebas, al ser derrotada,
se ofusca, se enfada, y se hace, y se hace pomada,
La Esfinge de Tebas.


Y sin darse cuenta, casado él está,
con quien saben ya, ¡su propia mamá!
y sin darse cuenta...

De sus propios hijos hay largas secuelas,
y aunque esto le duela, Yocasta es abuela,
de sus propios hijos.

Edipo al saberlo en una entrevista
con su analista se quita, se quita la vista,
Edipo al saberlo.

(Moraleja):

Al ver a una esfinge planteando un dilema,
huid del problema cambiando de tema,
al ver a una esfinge.


Madres amantes, tomad precauciones
con las efusiones de hijos varones,
madres amantes.

Por no repetir la historia nefasta
de Edipo y Yocasta, lo dicho, lo dicho ya basta,
por no repetir.



Mundstock, M. y Núñez, C. (membres de Les Luthiers). Epopeya de Edipo de Tebas. Cantar bastante de gesta. 1969

Epopeya de Edipo de Tebas - Les Luthiers

No obstant, qui prefereixi una cosa més seriosa i que no sigui un llibre de dos quilograms de pes, sempre pot llegir un resum de la història a Los mitos griegos (Greek Mythes, Robert Graves, 1955), que l’explica en quatre pàgines i s’entén la mar de bé, i de passada es pot mirar la història d'Agamèmnon i veure qui eren els altres dos acomplexats. Jo el tinc el libre en una edició de butxaca (Editorial Ariel, 1991). Llàstima que no hi figuren els noms dels quatre fills d'Èdip. I ara que m’hi fixo, tampoc en la versió de Les Luthiers. Va, no en fem cap misteri, ja us els dic jo: Eteocles, Polinices, Ismena i Antígona. No, ni cap Electra ni cap Orestes. Què hi farem!

divendres, 19 de març del 2010

Reflexions blogueres

Fins fa no gaire temps, els tocats per la musa literària sense futur com a autors de best-sellers teníem ben poques sortides.

Normalment la cosa anava així: l’aspirant a literat escrivia i escrivia, algunes vegades més o menys amb coneixement d’un públic familiar, però el més sovint en total privacitat. S’omplien llibretes i més llibretes amb una lletra atapeïda, o bé, els més moderns, fulls de DINA4 plens de negre sobre blanc a base de teclejar una Lexicon 80 o qualsevol màquina similar. Després les obres d’art es guardaven a un calaix o un armari i ja està. Algun n’hi havia que s’atrevia a presentar-se a un concurs o a trucar a alguna editorial, però no ens enganyem, d’aquests n’hi havia ben pocs. Tot just una gota a l’oceà.

Passats uns anys, el curs del temps portava les seves conseqüències naturals i l’escriptor anònim passava a millor vida. En aquells moments s’esdevenien uns certs fets que, a fi de que siguin més entenedors, classificarem d’acord amb l’esquema que segueix:

1. La família del finat obre l’armari/calaixera/bagul/caixa de sabates on estaven els escrits i els troba allà ben ordenats, amb data, número de pàgina, títol de l’obra i DNI de l’autor.

Reacció:

Família Tipus A (1) Fins el 31 de desembre de 2001. La família del finat agafa tot aquell bé de Déu de paper, el porta al drapaire i se’n treu vint pessetes, que ben bones que són.

Família Tipus A (2) A partir de l’1 de gener de 2002. La família del finat agafa tot aquell bé de Déu de paper i el llença al contenidor de reciclatge més proper, perquè el drapaire no els dóna ni les gràcies.

Família Tipus B. La família del finat dóna un cop d’ull a la paperassa i queda esgarrifada de les ximpleries que podia arribar a escriure el seu estimat parent. Després actua com el tipus A.

Família Tipus C. La família del finat es dedica a llegir amorosament tots els escrits i vessa llàgrimes d’emoció de veure quin geni que tenien a la família.


2. La família del finat obre l’armari i un embalum de paperots polsosos els cau pel cap i s’escampa fins el darrer racó de la vivenda. Evidentment, no hi ha ni número de pàgina, ni res de res que permeti ordenar-los un altre cop com estaven abans.

Reacció:

Família Tipus A (1) Mentre deixa verd el finat, la família recull com pot l’escampada. Per actuacions posteriors, veure l’ítem 1.A(1)

Família Tipus A (2) Mentre deixa verd el finat, la família recull com pot l’escampada. Per actuacions posteriors, veure l’ítem 1.A(2)


Família Tipus B. Mentre deixa verd el finat, la família aprofita per anar llegint fragments dels escrits i queda esgarrifada de les ximpleries que podia arribar a escriure el seu estimat parent. Després actua com el tipus A.

Família Tipus C. La família del finat es passa una setmana recollint els fulls, classificant-los i ordenant-los. Després es reparteix la lectura entre diferents voluntaris i al cap d’un mes es fa una reunió familiar per donar a conèixer l’obra d’art amagada a tan humil contenidor.


3. La família del finat obre el calaix/bagul/caixa de sabates i troba una col•lecció de papers guixats que ningú sap de què van.

Reacció:

Veure tots els ítems anteriors A, B i C


Actuacions subsegüents:


Família Tipus A i B: Cap (apart de gastar-se les vint pessetes, els que han tingut la sort d’aconseguir-les)


Família Tipus C. La família del finat porta els papers a una editorial, on s’adonen que han descobert un nou García Márquez, F. Scott Fitzgerald o Bàrbara Cartland. Els publiquen amb gran èxit, i tots es fan multimilionaris i van a viure a un paradís fiscal, com a premi per la seva fe en el familiar desaparegut. Aquest, amb un somriure benvolent, els beneeix des de l’altre món.




Doncs a dia d’avui, tot això s’ha acabat. Ja no haurem de desar muntanyes de papers per enlloc, ja no haurem de malgastar tinta xina, bolígraf punta cristall ni cinta de màquina d’escriure. El programa de tractament de textos i la blogosfera ens han donat una nova sortida, i a partir d’ara ja podem publicar els nostres desvaris en un blog personal, de manera que queden immortalitzats per a tots els eons. I no només això. Fins i tot hi ha qui els llegeix! Ahhhhhhhhhhh!

Gràcies, mil gràcies a les noves tecnologies. Ara, si algú s’ha de fer multimilionari serà el mateix escriptor. No en dubteu, el dia que el capitost de l’editorial XXXX vegi tot aquest material, de cap al premi Planeta i més enllà!

Visca el Blogspot!







Il·lustració extreta de: 

divendres, 12 de març del 2010

El consol de la memòria

He escrit aquest text d’una sola tirada, i no voldria afegir res més. Únicament que Paco Ibáñez, el gran rapsode, va fer una versió d’uns fragments d’aquesta obra, i que, a qui no agradi llegir poesia, pot mirar d’escoltar-lo. Segur que no serà una pèrdua de temps.


Muerte de San Millán. Autor anònim. Talla de l'arqueta de San Millán de la Cogolla S.XI


Ens trobem als volts de 1970, any amunt, any avall. Un barri perifèric d’una gran ciutat, on s’amunteguen milers de persones, la gran majoria provinents d’altres llocs de l’Estat. No hi ha prou escoles per tothom, i les petites “acadèmies”, entaforades en pisos sense patis ni ventilació, imparteixen l’educació oficial a un munt de criatures.

A la meva aula, ens atapeïm prop de vuitanta futurs ciutadans entre els deu i els catorze anys, distribuits per grups segons el curs de batxillerat elemental en què estem matriculats. Un sol professor per a tots ha d’utilitzar la repressió absoluta com única eina per mantenir controlada tota aquesta colla de preadolescents. Per sort, això només passa al matí. A la tarda, un professor auxiliar dóna classe només a dos cursos, tercer i quart. A més és un noi jove, modern, que prové d’una altra banda de la ciutat, i que du amb ell una espècie d’aire de llibertat a la classe de matemàtiques, física i química.


Però ara és al matí, i avui toca “Lengua Castellana”. Mentre el Sr. Pérez dóna classe a un altre grup, nosaltres hem d’obrir el llibre i llegir la lliçó i el text que l’acompanya. Quan ens toqui el torn, el professor explicarà el que no entenem, preguntarà una sèrie de dades i posarà els deures per al proper dia. Ja hem estat convenientment amenaçats que si no podem explicar res del text d’avui ens caurà una de bona. Aquí no s’admeten “ni vagos ni maleantes”.

I avui toca poesia. El meu company de taula s’exclama (en veu molt baixeta, això sí, si no, li cau un calbot):

- Jolines, “Poesía castellana en el siglo XV”. No soporto la poesía, menudo tostón.

Li hagués donat la raó de tot cor si no fos per una cosa que m’havia passat feia pocs dies.

Jo també odiava el que en deien “poesia”. La meva experiència amb aquest gènere literari es reduïa, per una banda, a un horrible text on una pobra mosca moria ofegada dintre d’un pastís - quin poca-solta de poeta. A mi també m’agradava el pastís, per això mereixia morir? - per altra banda, feia anys que ens perseguia el malson de les aventures d’una tal Margarita que a mi em semblaven d’allò més cursis, a més de que estava ben segura de que no vivia a cap barri com el nostre. Aquí no gastàvem “quioscos de malaquita” ni “largos mantos de tisú”. És que no la suportava, me la imaginava amb cara de bleda i veu de pàmfila: “fui a la estrella y la corté”. Serà possible!

Però quan vam començar el curs de literatura castellana van començar pels “Cantares de gesta”, i, completament astorada, vaig llegir una poesia increïble, en que un rei, Don Rodrigo, perdia tot el que tenia en una batalla. El final d’aquell romanç no l’he oblidat mai:

Ayer era rey de España, hoy no lo soy de una villa;
ayer villas y castillos, hoy ninguno poseía:
ayer tenía criados y gente que me servía,
hoy no tengo ni una almena que pueda decir que es mía.
¡Desdichada fue la hora, desdichado fue aquel día
en que nací y heredé la tan grande señoría,
pues lo había de perder todo junto y en un día!
¡Oh muerte!, ¿por qué no vienes y llevas esta alma mía
de aqueste cuerpo mezquino, pues se te agradecería?"


Per no quedar malament amb la resta de la classe no havia fet cap comentari, però m’havia agradat molt, moltíssim. I començava a mirar la poesia amb uns altres ulls. Per això, quan vaig llegir “Poesía castellana en el siglo XV”, vaig decidir donar-li una oportunitat a qui fos.

D’entrada, la cosa no pintava gaire bé. Una fotografia del “Doncel de Sigüenza” encapçalava la pàgina i aquella cara tan melancòlica em va fer témer que ens esperava alguna cosa tova i mel•líflua. Em vaig equivocar de mig a mig. Començo a llegir i això em trobo:

Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.

Ep! No sé per què, però m’agrada, a veure, a veure com segueix:

Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s'es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por passado.
Non se engañe nadi, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de passar
por tal manera.


Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu'es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.


M’agrada, té un ritme molt especial. I quin idioma tan bonic, el castellà del segle XV! A veure, com es diu aquest poema? Coplas por la muerte de su padre. Autor: Jorge Manrique. Continuo llegint:

Ved de cuán poco valor
son las cosas tras que andamos
e corremos,
que, en este mundo traidor,
aun primero que muramos
las perdemos.
Dellas deshaze la edad,
dellas casos desastrados
que acaeçen,
dellas, por su calidad,
en los más altos estados
desfallescen.

(…)

Los plazeres e dulçores
desta vida trabajada
que tenemos,
non son sino corredores,
e la muerte, la çelada
en que caemos.
Non mirando a nuestro daño,
corremos a rienda suelta
sin parar;
desque vemos el engaño
y queremos dar la vuelta

no hay lugar.

Increïble! Així que això ho va escriure quan va morir el seu pare? Et va saber greu, te l’estimaves, estaves trist, Jorge?

Aquel de buenos abrigo,
amado, por virtuoso,
de la gente,
el maestre don Rodrigo
Manrique, tanto famoso
e tan valiente;
sus hechos grandes e claros
non cumple que los alabe,
pues los vieron;
ni los quiero hazer caros,
pues qu'el mundo todo sabe
cuáles fueron.

Amigo de sus amigos,
¡qué señor para criados
e parientes!
¡Qué enemigo d'enemigos!
¡Qué maestro d'esforçados
e valientes!
¡Qué seso para discretos!
¡Qué gracia para donosos!
¡Qué razón!
¡Qué benino a los sujetos!
¡A los bravos e dañosos,
qué león!


Ningú no t’obligava a escriure, no és cert, Jorge? Admiraves al teu pare, era el teu ídol, segurament te l’estimaves. Ara ve el final, la conclusió


Después de puesta la vida
tantas vezes por su ley
al tablero;
después de tan bien servida
la corona de su rey
verdadero;
después de tanta hazaña
a que non puede bastar
cuenta cierta,
en la su villa d'Ocaña
vino la Muerte a llamar
a su puerta,


diziendo: "Buen caballero,
dexad el mundo engañoso
e su halago;
vuestro corazón d'azero
muestre su esfuerço famoso
en este trago;
e pues de vida e salud
fezistes tan poca cuenta
por la fama;
esfuércese la virtud
para sofrir esta afrenta
que vos llama."
(…)

(El Maestre habla a la Muerte)
"Non tengamos tiempo ya
en esta vida mesquina
por tal modo,
que mi voluntad está
conforme con la divina
para todo;
e consiento en mi morir
con voluntad plazentera,
clara e pura,
que querer hombre vivir
cuando Dios quiere que muera,
es locura."


(El Maestre habla a Jesús)
"Tú que, por nuestra maldad,
tomaste forma servil
e baxo nombre;
tú, que a tu divinidad
juntaste cosa tan vil
como es el hombre;
tú, que tan grandes tormentos
sofriste sin resistencia
en tu persona,
non por mis merescimientos,
mas por tu sola clemencia
me perdona".

I acaba Jorge Manrique
Assí, con tal entender,
todos sentidos humanos
conservados,
cercado de su mujer
e de sus hijos e hermanos
e criados,
dio el alma a quien gela dio
(el cual la ponga en el cielo
en su gloria),
que aunque la vida perdió,
dexónos harto consuelo
su memoria.


Tenia llàgrimes als ulls. No sabia què em passava. Només puc dir que, per un miracle de l’escriptura i del paper, de la ploma d’oca i de l’impremta, el poderós senyor feudal del segle XV i la filla del proletariat del segle XX s’havien trobat. S’havien donat la mà, durant un moment, en aquella frase, la darrera, l’epitafi més preciós que mai havia vist. Què més es pot dir d’algú molt estimat que ha marxat per sempre?



Que aunque la vida perdió,
dexónos harto consuelo
su memoria. 





Coplas por la muerte de su padre - Rapsoda: Paco Ibáñez

dilluns, 8 de març del 2010

Silenci, neva

Avui, la meteorologia ens ha dut una d’aquelles sorpreses a què darrerament ens té acostumats. Després d’una setmana de temperatures primaverals, la ciutat es troba en aquests moments sota una intensa nevada com feia anys que no es veia.

Ara, mentre mirava la cortina blanca i espessa de volves que giravoltaven en totes direccions, he recordat una de les peculiaritats més curioses que acompanyen una nevada, peculiaritat que és poc apreciable en una ciutat, o fins i tot en un poble gran, i que realment només es pot gaudir en un lloc allunyat de les aglomeracions humanes: el silenci.

En mig d’una pluja, el que més ressalta (si no hi ha tempesta, és clar) és la remor intensa de l’aigua que colpeja totes les superfícies. En canvi la neu sembla que no caigui, en realitat vola, és com una pluja de flors, de cristalls impalpables, que quan toquen el terra no fan el més mínim soroll. O com a molt, el que faria una fada muntanyenca, imperceptible per a les nostres orelles embotades per anys d’abús de decibels.

Com a filla d’una gran ciutat, mai no havia relacionat la neu amb aquesta qualitat. Vaig haver de trobar-me, fa més de quinze anys, en un lloc tan meravellós i solitari com la Vall d’Eina per copsar per primera vegada aquest fenomen, i apreciar la seva bellesa.

Mentre cau la nevada, cap ocell, cap guineu, isard, moltó, vaca o voltor, ni xiula ni corre ni brama ni vola. En mig de la nevada la natura reposa; espera, amb calma infinita, el final del torb. No hi ha pressa. Ara neva. La vall contempla el miracle de l’aigua convertida en estrella, confiada que demà, o l’altre, tornarà el sol i amb ell el moviment de la vida.

dissabte, 6 de març del 2010

Capvespre

Vincent Van Gogh. Alameda cerca de Nuenen. 1885



Si hi ha un moment irrepetible, en mig de la natura, és el capvespre. Quan cau la tarda el silenci s’empara del bosc, del prat o de la muntanya, i tot el que veiem sota la llum del sol es disposa a dormir mentre es desvetlla un món invisible, amant de la foscor.

Quan, de molt joveneta, vaig començar a fer excursions, de primer a Bellaterra, després a llocs més allunyats com Centelles, o el Figaró, m’empipava extraordinàriament haver de tornar a casa justament quan s’hi estava més a gust, a la muntanya. Sempre me n’anava amb recança, amb ganes de quedar-m’hi, com si allà m’esperés quelcom diferent al que es veia de dia.

Amb els anys, vaig començar a fer acampada i per tant a gaudir de la caiguda de la nit lluny de la ciutat. Semblaria que un cop vist un capvespre, vistos tots. Doncs no és cert. Tants anys han passat, i encara ara segueixo meravellant-me de la sensació única de la posta de sol en un entorn no urbanitzat.

Quan podem, que no és tan sovint com m’agradaria, lloguem un apartament minúscul en una masia en mig del camp, al Ripollès. El cert és que anem deu o quinze dies a l’estiu i poc més, però cada un d’aquests dies porta amb ell un capvespre, i cada capvespre em troba al mateix lloc, un camí amagat amb una vista esplèndida. Aquí, assentada en un pedrot, o amb l’esquena recolzada en una alzina, espero la posta; aquí veig com va canviant la qualitat i quantitat de llum, com s’allarguen les ombres, com s’aquieta el vent i com van cessant els moviments al meu voltant. Quan els espais enmig dels arbres es tornen blavosos i després grisos, quan el camí abans ben clar es comença a fer borrós, els sorolls canvien. Ja no se senten les cigales ni la xerradissa dels ocells diürns. Desapareix la remor dels tractors i les vaques s’ajeuen a remugar en lloc de mugir. De mica en mica un cor de cants nocturns ho omple tot, però ara són els grills els músics, i els xiulets del xot o del tòtil els que omplen la nit.

En el silenci del camp, el vent porta sorolls de llocs prou allunyats. Una esquella, les veus d’un masover, el lladruc d’un gos. En aquests moments m’agradaria ser poeta per explicar més bé tot el que sento. Com que no ho sóc, millor us deixo amb aquest petit poema.

El vaig trobar en un llibre de cançons per a excursionistes que em van regalar fa molts i molts anys: Cançons per al poble. D’excursió (Ed.Claret, 1979). En aquella època de retrobament amb el nostre idioma, una colla de músics i escriptors, en un esforç per dotar als grups excursionistes de cançons en la nostra llengua, van adaptar al català música popular d’arreu del món. Aquesta és la lletra que un conegut autor va fer per a una melodia popular noruega. Si sabeu de llenguatge musical i us fa gràcia saber com sona, trobareu la partitura a

El primer estel


Si no, no passa res, llegiu i deixeu-vos omplir per la pau de la natura en calma, és el millor sedant que existeix.



Del ponent la llum daurada
dolçament expira;
ja la terra extenuada
per la nit sospira.

Cel amunt, tímidament,
El primer estel s’encén.

Ve el ramat de la pastura,
torna a la cabanya.
Fatigat el gos d’atura
fidel l’acompanya.

Cel amunt, tímidament,
El segon estel s’encén.

Ja la fosca cançonera
en la vall s’amaga
i en el cim la llum darrera
finalment s’apaga.

Cel amunt, tímidament,
El tercer estel s’encén.

Canta un grill, i d’un cop d’ala
un mussol s’envola,
i un perfum de nit s’exhala
com de farigola.

Cel amunt, sobtadament,
un miler d’estels s’encén.



Ramon Folch i Camarasa

divendres, 5 de març del 2010

Família Ten Boom: un petit llum il·lumina la foscor més densa

Vaig conèixer la història de Cornelia Ten Boom quan encara era molt jove, a través d’un llibre que em van regalar. Es titulava “El refugi secret” (Hidding Place, 1976) i era una obra modesta, que en aquell moment no vaig saber apreciar. Em va semblar una més dels centenars que es publicaven en aquella època sobre els camps de concentració nazis, de les quals n’havia llegit una bona quantitat, i totes molt més ben escrites que no pas aquesta. A més el text patia una traducció no gens afortunada, i estava llastrat per un discurs cristiano-evangelístic considerablement farragós.

Però molts anys després, no sé per què, em va tornar a caure a les mans, i ja gran i amb quelcom més de  coneixement de la vida, vaig quedar enlluernada per un relat realment sorprenent. A veure si sóc capaç d'explicar-me.

Cornelia Ten Boom va néixer a Haarlem (Països Baixos) en el si d’una família molt religiosa, membre de l’Església Reformada Holandesa, de tradició calvinista. Els seus pares, Casper i Cor, van tenir cinc fills dels quals en van sobreviure quatre, tres noies i un noi. Cornelia, nascuda el 1892, era la més petita. Casper Ten Boom era un rellotger d’anomenada, i Cornelia es va convertir, l’any 1922, en la primera dona que es va llicenciar com a rellotgera a Holanda. Ella i la seva germana gran, Betsie, van viure amb el seu pare vidu a la casa familiar, on, després de criar els seus propis fills, Casper va pujar, en anys successius, fins a onze nois i noies que havien quedat orfes i sense recursos. Cornelia, a més, va iniciar un programa d’atenció a disminuïts psíquics en una època en que aquestes coses no eren gens corrents.

Quan Holanda va ser envaïda per l’exèrcit alemany, l’any 1940, la casa de la família Ten Boom es va convertir en el refugi secret de centenars de jueus que van aconseguir, gràcies a la seva ajuda, sortir d’Holanda cap a Anglaterra. S’ha calculat que unes 800 persones els deuen la vida. El febrer de 1944 tots tres van ser delatats a la Gestapo i detinguts. Casper va morir al cap de deu dies, als 84 anys, a la presó de Scheveningen. Cornelia i Betsie van ser considerades “caps perillosos de la resistència” i deportades, primer a Vught i finalment al camp de concentració de Ravensbruck.

Aquell lloc horrible no va poder enfonsar la talla humana de les dues germanes. Van iniciar i es van convertir en el cor d’un grup d’oració, meditació i consol cada cop més nombrós, únic punt de llum en aquelles tenebres. Dones que inicialment estaven separades per religió, creences, ideari polític, nacionalitat, llengua i costums, van ser capaces de mantenir-se unides en el dolor d’aquella experiència esgarrifosa. Betsie va morir a finals de 1944, als 59 anys. Dies després, per un error administratiu, Cornelia, de 52 anys, va ser alliberada i va tornar a Haarlem. Una setmana més tard, totes les dones internades de la seva edat van ser portades, segons estava previst, a les cambres de gas. Betsie i Cornelia no van ser els únics membres de la família en passar pels camps de concentració. Del seu nebot, internat a Bergen-Belsen, no es va tornar a saber res.

Un cop a casa Cornelia va començar la primera tasca que es va imposar: buscar i organitzar cases de recuperació per a les víctimes de la guerra i dels camps de concentració. Però desprès també es va dedicar a ajudar als antics col•laboracionistes holandesos, que un cop finalitzada la guerra van patir una terrible repressió. Posteriorment va anar a Alemanya on va aconseguir organitzar sistemes d’allotjament per a milers de persones que ho havien perdut tot. Allà, a Munich, va ser abordada per un guàrdia de Ravensbruck que no la coneixia pas, però a qui ella recordava molt bé. L’home li va agrair tota la seva feina, li va parlar del seu canvi de vida, i li va voler estrènyer la mà. I en les seves pròpies paraules “jo, que tants cops havia predicat la necessitat del perdó, no podia tocar-li la mà”. La lluita interna de Cornelia va ser terrible, però va aconseguir estrènyer la mà de l’antic membre de les forces especials. En aquells moments, diu ella, “vaig sentir, des de l’espatlla a través del braç i fins a la mà, com si un corrent passés des de mi cap a ell, i en el meu cor naixia, cap a aquest estrany, un amor totalment colpidor”. L’obra de Cornelia Ten Boom es pot conèixer en centenars de llocs web i documentació que li han estat dedicats; fins i tot es va rodar una pel•lícula.

Però tot això no venia del no res. El que veritablement em va cridar l’atenció és que tots aquells actes heroics tenien un denominador comú: eren, abans que res, una expressió d’amor, d’amor incondicional, d’amor de la més pura qualitat.

I si llegim els records de la infantesa de Cornelia trobarem l’explicació, la font de tot l’amor que va omplir la seva vida; traiem els afegits místico-religiosos i les interpretacions pietoses i trobarem un autèntic diamant: la família admirable, plena de respecte, estimació i tendresa cap a tots els seus membres, que van saber bastir els pares de Cornelia, Casper i Cor Ten Boom.