Els meus dolents preferits (II): dolents literaris

 

L'actriu Ellen Terry representa a Lady Macbeth (1889)
Quadre de John Singer Sargent

En aquest post apareixeran alguns "dolents" de la literatura universal, alguns dels quals són simplement antagonistes més o menys mal intencionats que no pas malvats de manual. Amb alguna excepció, és clar. I de la mateixa manera que en els de cinema, he triat personatges amb alguna mena de suc, no psicòpates perquè sí.

Long John Silver (Treasure Island - L'illa del tresor, Robert Louis Stevenson, 1881-1883)

I quin gran novelista que era Stevenson! Aconsegueix que un pirata sense escrúpols com John Silver caigui prou bé com per no plànyer el seu amable destí. Aquesta és una de les primeres novel·les d'aventures que em va caure a les mans i va ser molt forta la impressió del cant del començament i la mort de Billy Bones. 

        Quinze homes sobre el cofre del mort, ha ha ha!

        I una ampolla de rom!

        La beguda i el diable van fer la resta, ha ha ha!

        I una ampolla de rom!

Embarcada amb Jim Hawkins, em vaig estremir de terror dintre del barril de pomes i gairebé em vaig desmaiar de dolor quan el coltell em va clavar l'espatlla al màstil. 

No sé si hi ha algun antagonista literari tan atractiu com aquest, que fins i tot va ser no ja acceptable, sinó acollidor per als meus ulls de nena. Val a dir que va protegir el seu petit Jim amb perill de la seva vida. Jo hagués anat amb en Long John fins a la fi del món.

John Silver amb la seva crossa i el Capità Flint a la seva espatlla.
Quina meravella de relat!

Satanàs (Paradise Lost - El paradís perdut, John Milton, 1667)

Sembla mentida. Hauria de ser el dolent dels dolents, i cau millor que la resta dels personatges. Millor que els panolis d'Adam i Eva, millor que els pesats dels arcàngels... Tip i cuit de passar el dia tocant l'harpa decideix agafar un altre camí. Com a mínim, allà a l'abisme, es dediquen a la ciència i el coneixement, no sembla que s'avorreixin gaire. Un personatge realment fascinador, no sé si Milton en va ser conscient.

Satan, àngel caigut, amb la clau de l'abisme

Mrs. Danvers (Rebecca - Rebeca, Daphne du Maurier, 1938)

L'efecte de la mort de Rebeca i l'arribada d'una nova esposa a Manderley és terriblement angoixant per a la senyora Danvers, que va cuidar de Rebeca des que era una nena. L'odi i la rancúnia cap a la insignificant nouvinguda la porten a un comportament esquerp, malagradós. Aquesta és una novel·la fantàstica, amb una excel·lent descripció de caràcters, i amb un final més lògic que el de la pel·lícula, lastrada pels codis de Hollywood. Ets més dolenta que la majordoma de Rebeca, era una dita comuna en la meva infantesa. Però a mi Mrs. Danvers em fa pena. És una dona trista i desgraciada per la pèrdua de l'amor de la seva vida. Arrossega una terrible foscor. Una antagonista digna, potent, inoblidable.

És difícil imaginar Mrs. Danvers amb una aparença que no sigui la
de Judith Anderson a la Rebecca de Hitchcock

Bertha Antoinette Mason-Rochester (Jane Eyre, Charlotte Brontë, 1847)

Bertha Mason és el símbol de totes les amenaces que s'amaguen en un castell gòtic. I en canvi, quan realment la coneixem, trobem una dona molt dissortada, una pobra dement totalment descontrolada, tancada com un animal, ja que en aquella època una malaltia com la seva no tenia cap solució. Una altra antagonista de novel·la més digna de llàstima que d'odi. Tot i que presenteix el paper de Jane com a tercera en discòrdia en el seu matrimoni, no li fa cap mal a ella. Només es gira contra el vel nupcial, allò que representa una felicitat perduda i que mai més no retrobarà.

Bertha destrossa el vel de núvia de Jane

Armand Jean du Plessis, Cardenal Richelieu (Les trois mousquetaires - Els tres mosqueters, Alexandre Dumas, 1844)

Dumas va decidir que el dolent d'aquesta divertida i esplèndida novel·la havia de ser Richelieu, un dels polítics més notables de la monarquia francesa. Dolenteria que sembla compartir amb Rochefort, però al final resulta que aquest, ben bé de dolent no té res. I Richelieu tampoc, en realitat. Són intrigues de cort, lluites pel poder, i tot amb la mira posada en la glòria de França. I en realitat, el premi a la dolenteria li hauriem de donar a Milady de Winter. Però a mi em fa més gràcia Richelieu. amb el seu aspecte de literat de mig pèl, de capità de l'exèrcit barrejat en intrigues dubtoses, de formidable general determinat a acabar amb els habitants de La Rochelle (pobrets!). Un formidable antagonista i un home que sap calcular i calibrar el que més li convé. El vaig trobar interesantíssim, i les escenes on surt són pel meu gust les millors.

I ara em permeto posar imatges de la pel·lícula de 2011, que no és que fos cap meravella, ni de bon tros, però van sortir uns actors fabulosos.

No fa de dolent (és Aramis) però mira,
veure actuar Luke Evans sempre és un plaer

I aquí el Richelieu de Cristoph Waltz, un dels millors que he vist,

en té ben bé el tarannà. El de Heston (1973) era una bírria.

I què dir del Rochefort de Mads Mikkelsen.
Ara, quan el va fer Christopher Lee (1973) també era de luxe.

Gollum-Sméagol (The Lord of the Rings - El Senyor dels anells, John Ronald Reulen Tolkien, 1954)

Que seria El Senyor dels anells sense Gollum? Mitja obra no existiria, i el final... no hi vull pensar, tot hagués acabat ben diferent. Ja va dir Andy Serkis que Gollum era un dels millors personatges que havia fet. És complex, desconcertant, odiós, lamentable, provoca compassió i li agafes mania, i el voldries salvar, i el voldries estampar a la paret. És tan humà, tan real, tan contradictori... com qualsevol de nosaltres. No és cap dels herois, però els guia al lloc més terrorífic del món. No és el protagonista, però compleix la missió. Gollum, què fariem sense tu!

El treball d'Andy Serkis ha configurat per sempre
la nostra representació mental de Gollum

Livia Drusila (I, Claudius - Jo, Claudi, Robert Graves, 1934)

És impossible llegir aquesta excel·lent novel·la sense sentir-se intimidat pel caràcter dominant i la malignitat d'aquesta dona. Intel·ligent, mestressa d'ella mateixa, un autèntic polític de raça. No li cal ningú per portar Roma a la glòria, tot i que, com a femella en una cultura masclista, ha de moure els fils a través dels homes. Té un objectiu (portar el nom de la seva família a la màxima dignitat de la República romana, donar-li el domini d'un Imperi... i així venjar el seu pare) i no té cap escrúpol, cap afecte, cap debilitat.

Però després de detestar-la, quan mori, la trobarem a faltar, perquè no és una alienada, no és una pertorbada, no és una egoista desfermada, no és un ambiciosa descontrolada. I els que van anar darrera d'ella sí ho eren. El propi Claudi, que l'odiava, s'adona que sense ella no hi ha sensatesa ni govern. Ella era el seny, ara ja no queda sinó la fi del món.

Sian Phillips com a Livia Drusila en la sèrie de la BBC (1976)

No, no s'han acabat. Seguirem amb més!