dimecres, 2 de juny de 2010

De la vida de les cigales

Vet aquí una revisió molt personal de la faula de la cigala i la formiga, una mica barrejada amb l'extraordinari cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, i amb experiències pròpies i alguna d'aliena.

La petita cigala, des que va néixer, cantava sense parar. Ajaguda al bressol saludava el nou dia amb els seus refilets. Conforme es va anar fent gran la seva veu es feia més forta i s’enriquia, el so s’afinava, els ritmes eren més clars.

Quan va entrar a l’escola dels artròpodes va començar a participar en una coral de cigaletes com ella. Durant uns anys els petis insectes cantaires van fer les delícies de les seves famílies, i la petita cigala va destacar aviat entre les seves companyes fins que es va convertir en la solista del grup. Però un dia, el tendre professor grill va desaparèixer i la coral es va acabar.

La nostra cigala va arribar a la fase nimfa, li van començar a créixer les ales i va entrar en un altre grup de cantors. Allà la van animar molt a que no es conformés amb les dots que la Mare Natura li havia donat, i que anés a estudiar a l’Escola de Músics del Món dels Insectes. No era fàcil per a una humil família d’hemípters com la seva reunir la quantitat de fulles d’herba necessàries, però ho van aconseguir, i la cigaleta va fer uns bons estudis: va aprendre de nota, a cantar en diferents registres, a perdre la por al públic i (mal que bé) a fer soroll amb els seus èlitres, allò que diuen tocar un instrument... totes elles coses que la van ajudar molt a desenvolupar-se com a cigala cantora.

Amb aquests coneixements sota l’ala la van admetre en un grup de molta qualitat que donava concerts a tort i a dret per tot el bosc. La jove cigaleta fins i tot va fer amb ells la seva primera sortida fora de la seva clariana, molt lluny, a una zona on els insectes parlaven diferent i es menjaven coses molt divertides que no coneixia. La cigala era feliç. Treballava de valent, no us penseu: amunt i avall tot el dia buscant menjar per ella i la família. Ara, totes les hores que podia les dedicava a la música, a buidar-se cantant.

Però veus insidioses li deien que estava perdent el temps.

- Mira la formiga – deien – mira si guanya diners, està ben considerada, té per davant un bon futur, inverteix el seu temps en coses serioses. Les cigales només canten i canten. A qui aprofita tot això? A qui treu de cap problema? Cantar no serveix per a res.

Potser per això guardava com un tresor una cançó que havia après temps abans, i que no sabia d’on havia sortit. Algú que passava pel bosquet l’havia cantat allà, sota d’un pi, i li havia arribat al cor. No era qualsevol cosa ser una cigala! La cançó es deia “Canta cigarra” i feia així:

A veces, algunas veces
el cantor tiene razón.
No es sólo su corazón
lo que sale por su boca:
son los ecos que en el aire
ha dejado el labrador,
la mujer, el oprimido;
es el llanto del nacido
los ecos de su canción.

A veces, algunas veces
el cantor tiene razón
y busca en algún rincón
la llave de la esperanza,
y a quien le escucha le calma,
si no es el hambre del cuerpo,
sea el hambre del dolor.

Poeta de puerta adentro
espectadora dormida,
nadando sola en el río,
¿no pasa nada en tu vida?
Cigarra, canta cigarra,
que ya esta llegando el día.

A veces, algunas veces
el cantor tiene razón,
aunque tape el nubarrón
la alegría de la vida.
De un día nace otro día
y a esa fuerza no la matan
aunque maten al cantor.

María Ostiz (1976)


Canta, cigarra (interpretat per Alasska)

Ah, sí, la cigaleta estava ben segura que no errava el camí, tot i que alguns cops en dubtava. Però just quan era més feliç i el futur semblava més rialler (ja es parlava d’una beca d’estudis a l’escola de les Dives Cigales) la fatalitat va caure sobre ella, i una malaltia que la va tenir a les portes de la mort li va esguerrar la veu. No es va rendir, per això. Un cop recuperada cantava a miquetes, només amb els amics, i també va fer altres coses. S’ho va passar molt bé un temps representant escenes de ficció amb un grupet de simpàtics saltamartins que la van acollir amorosament. Però les veus insidioses continuaven dient que tampoc els saltamartins eren gent com cal, i que tant de teatre no valia per a res. Ah, les veus! I que no venien de fora, no, sinó de dintre seu, i aquestes són les pitjors.

Va fer un cop de cap i va decidir que ja n’hi havia prou de dots artístiques que no omplien el paner. Provaria a ser formiga, es tallaria les ales, i entraria en un món diferent: sempre enfeinat, atabalat, perfeccionista. Sense compassió pels dèbils ni tolerància pels diferents. Aquest món no li agradava, però, què podia fer? Havia de menjar, i fer de cigala no donava, menys ara que la veu no li responia com abans. Havia provat d’ensenyar a d’altres insectes el que sabia, però no n’hi havia prou. Les cigales pares que tant l’havien recolzada ja no hi eren, empeses pel curs del temps. La cigaleta havia de viure en algun lloc, havia de menjar, ja no podia pas passar-se el dia cantant. Va haver de vendre’s el seus èlitres i oblidar-se de la música. Ai de tu quan no tens ningú que t’ajudi econòmicament!

Van passar anys. En l’entremig, va conèixer una formigueta simpàtica i juntes van fer un niu que aviat van omplir amb altres petits insectes. Tot anava bé, semblava, però les ales tallades cada cop li feien més mal. S’enyorava i no ho volia reconèixer. La seva parella-formiga, que segurament la coneixia millor del que ella es pensava, li va regalar un parell d’èlitres nous, i durant un temps s’ho va passar bastant bé un altre cop. Si no puc cantar tant, va pensar, gaudiré de la música d’una altra manera. Però la cigala va tenir mala sort; un absurd accident li va malmetre, entre altres coses, just una de les potetes que utilitzava per tocar, i mai més no li va tornar a quedar bé. La nostra cigaleta va començar a arrossegar-se com una ànima en pena. Els problemes l’afeixugaven i no sabia trobar res que li donés alegria.

La travessia del desert va ser dura; moments hi va haver que no veia cap sortida. Un dia que plorava desesperada al costat d’un pilot de porqueria, mentre pensava què desagradable era el bosc i tot el que contenia, va veure un escarabat piloter que remenava tota la merda que deixaven la resta d’habitants d’aquell indret. L’apilava i l’amuntegava, i a còpia de paciència la convertia en una pilota que no feia cap fàstic. D’això vivia. Passava la seva existència entre deixalles, sí, però es prenia la vida d’una manera que a la nostra petita cigala li va semblar tot un descobriment.

Aquest encontre li va canviar la vida. L’escarabat era un coleòpter savi, pacient i assenyat que li va fer veure quelcom molt important: que abans que res un ha de ser ell mateix, conèixer-se i enfrontar la vida amb valor. I que és un qui ha de buscar les seves pròpies motivacions i treballar per la seva felicitat, no esperar que tot li caigui dels arbres. La cigaleta, amb l’ajuda de l’escarabat, va començar a retrobar la seva perduda alegria i amb el suport de la seva família va aconseguir temps i ganes per tornar a cantar, aquest cop en una petita coral on s’hi estaven barrejades formigues despistades, saltamartins que provaven altres coses, mosques vironeres i cigales que no en sabien gaire, ni de solfa ni d’afinar (encara sort del grill director, que tenia més paciència que un sant). Així que tampoc no li exigien la perfecció i ella estava molt a gust. Igualment va seguir tocant, ni que fos amb un sol èlitre; no ho feia bé però era molt distret i s’hi passava estones ben agradables. Va tornar a interessar-se en coses que feia molts anys havien omplert els seus pensaments i que havia deixat de banda per falta de temps i per creure que no tenien importància: els secrets del dia i la nit, del sol i dels estels, de la pluja i la rosada. Va aprendre, sense deixar la seva feina habitual, a distribuir els dies de manera més agradable per a ella i de mica en mica va anar abandonant una pantalla plena d’imatges bellugadisses davant la qual s’havia deixat caure hores i hores per mirar d’oblidar la seva tristesa i que per a l’únic que li havia servit era per a sentir-se un insecte inútil.

I entre tot plegat va descobrir una nova afició. La petita cigala es va acostumar a expressar els seus pensaments amb l’ajuda de fines branquetes, sobre fulles de col. Al començament, quan havia acabat i veia quines coses estranyes havia posat, les feia miques o les guardava ben amagades en algun cau d’aranyes no fos cas que algú veiés el que hi deia. Però un dia es va omplir d’ardidesa, va començar a conservar les fulles i finalment es va atrevir a ensenyar-les a d’altres insectes sense morir-se de vergonya. Va ser el repte més exigent que havia superat en anys.

Per a la petita cigala la vida no és ara més fàcil, no té més diners ni li falten els problemes. Però ara confia en què tindrà forces per seguir el seu camí, ni que sigui amb algun desviament fortuït, fins que arribi l’hora de deixar el bosc ombrívol on viu. Ja sap que passarà tempestes i sequeres, però està segura que també hi haurà arcs de Sant Martí i pluges d'estels. Si més no, espera que la seva condició de cigala la mantingui en el sender correcte. Per què? Doncs, perquè com li ha ensenyat una altra cigaleta que ha conegut no fa gaire, vinguda de l’infern de la dictadura argentina, la cigala, tants cops la maten, tants ressuscita. I, tal com mana la seva pròpia essència, mai no deixa de cantar.

Vinyeta trobada a: http://blogsdelagente.com/con-la-pluma-a-otro-lado/tag/cigarra/


COMO LA CIGARRA


Tantas veces me mataron,
tantas veces me morí,
sin embargo estoy aquí
resucitando.
Gracias doy a la desgracia
y a la mano con puñal
porque me mató tan mal,
y seguí cantando.

Cantando al sol como la cigarra
después de un año bajo la tierra,
igual que sobreviviente
que vuelve de la guerra.

Tantas veces me borraron,
tantas desaparecí,
a mi propio entierro fui
sola y llorando.
Hice un nudo en el pañuelo
pero me olvidé después
que no era la única vez,
y volví cantando.

Tantas veces te mataron,
tantas resucitarás,
tantas noches pasarás
desesperando.
A la hora del naufragio
y la de la oscuridad
alguien te rescatará
para ir cantando.

Mª Elena Walsh (1972)


Si voleu sentir-la en la veu d’una cigala excepcional que ja ha partit d’aquest món però difícilment serà oblidada, podeu enllaçar a

Mercedes Sosa canta Como la cigarra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada