dijous, 25 d’octubre del 2018

El cor feliç

Fa molts i molts anys, a la vora de la Mediterrània, hi havia una dansa que a tothom agradava. La tocaven i la ballaven a totes les festes, i fins i tot els nens hi jugaven.





Aquí a l'enllaç en teniu una mostra, era un ball alegre, festiu i feliç.
 
Hava Nagila ballat en forma tradicional

Com hem dit, fins i tot els nens la ballaven, a escola, però tenien un petit problema. No disposaven d'instruments i al ser una dansa tradicional sense lletra, no sabien com cantar-la si no era fent nananananana. Hi va haver un mestre, ja fa més d'un segle, que va pensar en donar un premi a l'alumne que presentés la millor lletra, i va ser aquesta la cançó que va guanyar (diuen que el nen es deia Moshé i tenia dotze anys).

Hava Nagila, que així es com li van dir, s'ha convertit en una de les cançons tradicionals més conegudes al món, i tot i que és d'origen jueu, la canten persones de totes les races i religions (inclosa la musulmana per si us ho esteu preguntant). La raó és la seva senzillesa i el fet que no es refereix a cap déu, ni sant, ni territori... és un pur cant de joia i de germanor, obert a tothom.

L'han popularitzada gran quantitat de cantants de tot arreu, tot i que jo prefereixo les versions més populars. Se'n troben amb corals i solistes des de Rússia fins a la Xina, d'Europa i d'Amèrica, de l'Àfrica i del Japó... No és un cant per melindrosos ni filaprims, és per gaudir de la felicitat i de l'amistat.

Aquí en teniu una versió, i més avall la lletra traduïda.


Versíó coral des de l'Argentina


Hava nagila, germans!!!!

 
Transliteració Hebreu Traducció
Hava nagila הבה נגילה Alegrem-nos
Hava nagila הבה נגילה Alegrem-nos
Hava nagila venismejá הבה נגילה ונשמחה Alegrem-nos i siguem feliços

Hava neranená הבה נרננה Cantem
Hava neranená הבה נרננה Cantem
Hava neranená venismejá הבה נרננה ונשמחה Cantem i siguem feliços

Uru, uru ajim! !עורו, עורו אחים ¡Desperteu, desperteu, germans!
Uru ajim belev sameaj עורו אחים בלב שמח Desperteu germans amb el cor feliç


Uru ajim, uru ajim! !עורו אחים, עורו אחים ¡Desperteu germans, desperteu germans!
Belev sameaj בלב שמח Amb el cor feliç

dimecres, 10 d’octubre del 2018

Filosofia dels dispersos

L'Univers és tan gran, tan variat, està curull d'esdeveniments i objectes tan apassionants, que sincerament, no sé com escollir un de sol i dedicar-hi la vida quan tots són igualment engrescadors.


(Del Llibre de filosofia dels dispersos i irresoluts -en construcció, un dia d'aquests, potser-)





"En la parte inferior del escalón, hacia la derecha, vi una pequeña esfera tornasolada, de casi intolerable fulgor. Al principio la creí giratoria; luego comprendí que ese movimiento era una ilusión producida por los vertiginosos espectáculos que encerraba. El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espacio cósmico estaba ahí, sin disminución de tamaño. Cada cosa (la luna del espejo, digamos) era infinitas cosas, porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo.

Vi el populoso mar, vi el alba y la tarde, vi las muchedumbres de América, vi una plateada telaraña en el centro de una negra pirámide, vi un laberinto roto (era Londres), vi interminables ojos inmediatos escrutándose en mí como en un espejo, vi todos los espejos del planeta y ninguno me reflejó, vi en un traspatio de la calle Soler las mismas baldosas que hace treinta años vi en el zaguán de una casa en Frey Bentos, vi racimos, nieve, tabaco, vetas de metal, vapor de agua, vi convexos desiertos ecuatoriales y cada uno de sus granos de arena, vi en Inverness a una mujer que no olvidaré, vi la violenta cabellera, el altivo cuerpo, vi un cáncer de pecho, vi un círculo de tierra seca en una vereda, donde antes hubo un árbol, vi una quinta de Adrogué, un ejemplar de la primera versión inglesa de Plinio, la de Philemont Holland, vi a un tiempo cada letra de cada página (de chico yo solía maravillarme de que las letras de un volumen cerrado no se mezclaran y perdieran en el decurso de la noche), vi la noche y el día contemporáneo, vi un poniente en Querétaro que parecía reflejar el color de una rosa en Bengala, vi mi dormitorio sin nadie, vi en un gabinete de Alkmaar un globo terráqueo entre dos espejos que lo multiplicaban sin fin, vi caballos de crin arremolinada, en una playa del Mar Caspio en el alba, vi la delicada osadura de una mano, vi a los sobrevivientes de una batalla, enviando tarjetas postales, vi en un escaparate de Mirzapur una baraja española, vi las sombras oblicuas de unos helechos en el suelo de un invernáculo, vi tigres, émbolos, bisontes, marejadas y ejércitos, vi todas las hormigas que hay en la tierra, vi un astrolabio persa, vi en un cajón del escritorio (y la letra me hizo temblar) cartas obscenas, increíbles, precisas, que Beatriz había dirigido a Carlos Argentino, vi un adorado monumento en la Chacarita, vi la reliquia atroz de lo que deliciosamente había sido Beatriz Viterbo, vi la circulación de mi propia sangre, vi el engranaje del amor y la modificación de la muerte, vi el Aleph, desde todos los puntos, vi en el Aleph la tierra, vi mi cara y mis vísceras, vi tu cara, y sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan los hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcebible universo. "

Jorge Luis Borges, El Aleph (fragmento)