dissabte, 24 d’abril de 2010

Petita crònica d'un primer cim

Voleu saber d’on ve la meva afició pel muntanyisme? No? Doncs tan és perquè igualment he decidit explicar-vos-ho. Prometo que tot el que he escrit és estrictament cert, només que mirat des d’una òptica, diguem-ne, festiva (sé d’algú que ha dit que exagerada, però no li feu cas).

En ma vida havia pujat més amunt de l’alçada del Tibidabo. M’agradaven les excursions, sí, per Vallvidrera i Les Planes. Això de fer cims era per als alpinistes, aquella gent ardida, forta, que equipada amb botes de claus, grampons, piolets i corda, sortia a les fotografies de gestes heroiques; algú com Sir Edmund Hillary, vaja.

Després la vida et porta a conèixer personal d’aquell que es passeja pels Pirineus com pel passadís de casa seva, i passa el què passa, que t’arrosseguen. Et porten a una botiga minúscula i atapeïda, et fan comprar unes botes que pesen 10 kg. cadascuna (o almenys ho sembla) i un anorac amb caputxa, et posen una motxilla enorme a l’esquena, la carreguen amb un sac mòmia, una bossa de piquetes, un termo, cinc tipus diferents de ganyips, una cantimplora i uns mitjons de recanvi, i cap a muntanya falta gent. La tenda, per sort, la carreteja un altre, més musculós i avesat a aquestes coses.

Aleshores ve l’odissea del tren. Només en surt un cada quatre hores, i la gentada fa por. A empentes i rodolons puges tres graons d’un metre cada un mentre tragines aquell embalum, mires de trobar un seient (ni de broma), i pregues perquè el xicot alt i ben plantat que t’acompanya aconsegueixi deixar el teu motxillot a la reixa dels equipatges sense desnucar-se. I a tota llauna – amb permís de la RENFE - enfilem cap a La Molina.

Després d’hores i més hores en què ja no saps ni on posar les cames, ja una mica tipa de sentir “Tots anem-hi dalt del tren” i “El pic gegant” uns cinquanta cops i tornem-hi, arribes. Quan treus el nas de dintre el vagó ja sembla que t’hi trobes. L’ambient és increïble: una munió de quitxalla, nois barbuts, mosses amb mocadors de coloraines, escoltes amb barrets abonyegats i homes ferrenys amb bastons d’un pam de gruix, t’envolta fins que no saps on tens el cap. Serpenteges per l’andana entre piles de materials irreconeixibles i segueixes el teu guia mentre et sembla que d’aquí a convertir-te en Tenzing Norgay només hi ha un pas. Respirant aquells aires d’aventura et sents capaç de tot.

A la primera pujada se t’esvaeixen una mica els somnis d’arribar al campament base de l’Everest la propera vegada que vagis d’excursió, però, vaja, encara aguantes. Vas esbufegant, però tires endavant les dues hores (això ha dit l’expert, però a tu et semblen deu o dotze) que fan falta per arribar al Coll del Pal, per allà plantarem la tenda. Pel camí, això sí, et deixen parar (pobre, és el primer cop, no abusis) i menjar una mica. Puja, baixa, finalment arribem, amb l’esquena convertida en un quatre i un atac de cervicals, però la moral ben alta, això sí.

Temps feliços de l’acampada lliure! Qualsevol espai amb una inclinació del 45% serveix per plantar l’iglú lila nou de trinca.

- Apa, aquí ja estem bé.

- Vols dir, sobre d’aquestes pedrotes? Ai, la meva esquena.

- Res, dona, res, manies. Traiem aquestes més grans i les petitones queden dissimulades per l’aïllant.

- I què hem de fer per muntar la tenda? Cridar un enginyer de la NASA?

- I ara! Això és més fàcil que un joc d’aquells que surten als ous de xocolata. Una vara metàl•lica per aquí, una altra per allà, dóna’m les piquetes. Llest!

Et quedes bocabadada mirant l’obra mestra de l’arquitectura que acabeu de bastir en cinc minuts. Bé, en realitat tres quarts d’hora, però ja està. De record, només un dit aixafat per un cop de roc que tu mateixa t’has donat mentre clavaves una piqueta; per sort l’expert no vol carretejar martells, si no, igual ara no tindries índex esquerre. Ara, a descansar, que t’ho has guanyat. T’estires voluptuosament sota d’un pi. Però l’expert es frega les mans i mira satisfet al seu voltant.

- Quina tarda més bonica! Passegem una estona, per fer boca.

- Què? Més caminar?

- Va, que ara és sense motxilla.

Quatre hores més tard, esgotada de tan triscar amunt i avall, torneu al campament. De sopar, un entrepà. Fa un fred que pela: ni mòmia, ni anorac, ni res, estàs congelada. Per una nit, no traginarem fogonet, així que no pots ni fer-te un cafè. Et col•loques tota la roba, una peça sobre l’altre, i a dormir ben d’hora, que es fa fosc i no s’han de malgastar les piles de la llanterna. Tothom a descansar, que demà hem de fer el Puigllançada.

Negra nit, ni idea de l’hora que pot ser. Et desperten uns sorollets furtius a la part de fora de la tenda. Se sent un gratar molt lleu, potser uns esbufecs. Amb molt de compte, suaument i delicada, per no espantar-lo, sacseges a l’expert i li xiuxiueges a cau d'orella:

- Hiiiiiiiiiiii, auxiliiiiiiiii, un óooooooos!!!!!

- Apa, va, com vols que hi hagin óssos, aquí? No n’hi ha cap des del Quaternari. Segurament és un conill.

- Sí, un conill de dos metres d’alçada! Que vingui el sometent, protecció civil, qui sigui!

- Va, dorm, que no veus que no passa res?

Què hi farem, et tornes a estirar mentre pel cap et passen els titulars del diari de demà: “Ós Grizzly gegant, escapat dels frondosos boscos d’Alaska, arriba a La Molina i es cruspeix dos excursionistes amb tenda i tot”.

Mal que bé, t’adorms, i oh, miracle, et despertes amb la llum del dia, descansada i fresca com una rosa. Sobretot, fresca. Et treus les lleganyes amb un dit mullat a la cantimplora i esmorzes un bon tiberi, que ara ve la bona. Et poses a l’esquena la motxilla petita amb els ganyips i l’aigua, i a pas tranquil comences l’ascensió.

El Puigllançada és com una piràmide de prat, feta de graonets encoixinats d’una herba espessa, atapeïda. Les botes s’hi arrapen bé i la pujada és senzilla, només cal agafar-s’ho amb calma. Vas fent llaçades i cada cop el cel és més gran i el coll queda més llunyà. El Pal aquell ja sembla un escuradents.

Un darrer esforç i, oh! ara sí que t’has quedat sense alè. El company expert ja fa estona que t’espera, amb un somriure d’orella a orella, al costat d’una fita de ciment. La ventada gairebé et tomba, però no hi fa res. La vista és increïble. Com un voltor al seu niu, com un àguila sobirana, com un trencalòs rei de l’espai, et trobes al lloc més alt al qual havies arribat mai només amb l’ajut de les teves pròpies cames. Tens ganes de cridar la teva alegria, el teu orgull. He fet el cim! Visca el Puigllançada! Visca jo, que l’he pujat! Amb un mapa a la mà que de poc més surt volant, anem mirant els noms de les terres que ens envolten, de les muntanyes blaves en la llunyania.

- Mira, la Tossa! Un altre dia hi anirem. I allò és el Puigmal, també el farem. Mira, el Ripollès, mira, el Bergadà...

La millor lliçó de geografia de la meva vida. Que s’apartin tots els professors, no hi ha millor mestre que una experiència com aquesta. Ens fem una pila de fotos, la darrera al costat d’un repetidor bastant lleig, però que fa patxoca. Baixem una mica per protegir-nos del vent i fem un petit dinar. No em puc decidir a tornar, l’espectacle és massa per a mi.

De baixada, trobem un grup de caçadors, voltats de gossos enjogassats.

- Bona tarda, jovenalla. Què, ha anat bé, l’excursió? Que potser és vostra, aquella tenda lila d’allà baix?

- Sí, i tant, per què?

- Doncs que heu dormit acompanyats. Quina escalforeta, eh?

- Com que acompanyats? (mala mirada a l’expert, que dissimula)

- No us heu adonat? Tota la tenda està voltada d’empremtes i terra remoguda. Una piara de porc senglar ha passat la nit amb vosaltres. Si no m’equivoco, una femella i quatre o cinc porquets.

- He, he, quina gràcia! (ja t’apanyaré jo, a tu, així que un conill).

Recollim la tenda i tornem. Més cervicals garrativats, més esquena a quadres, el vagó del tren sembla una llauna de sardines. L’orfeó cantaire, rebentat, ataca desmaiadament “Kumbaya” i “No tardis Jack”, mentre encongits al seient, amb els peus a l’esquena d’algú, roseguem una presa de xocolata. Però ara tot ha canviat. Els cims et canvien. Allà dalt hi ha una força, alguna cosa que et fa sentir diferent, més segura de tu mateixa, més lligada a la natura, i al teu país.

Han passat un fotimer d’anys. Amb el temps, he fet centenars de fantàstiques excursions d’alta muntanya. Aquí als Pirineus, he gaudit de llocs com el Camí dels Enginyers, Ulldeter o Coma de Vaca. He tornat a veure el món als meus peus des del Torreneules, el Puigmal, Puigsacalm, Eina, Costabona, Taga, Nou Fonts... i molts més. He anat a veure muntanyes ben lluny d’aquesta terra, m’he enamorat de les vistes dels Alps, m’ha rodolat el cap amb la visió d’alguns set-mils de nom impronunciable i he quedat convertida en formigueta davant la majestuosa bellesa de Nanga Parbat. Però el primer cim, per modest que sigui, és com el primer amor, mai no s’oblida.

Ara ets tu, l’experta (ja veus!). I quan algú et pregunta:

- Saps d’algun cim, així, per començar? Ja estem tips d’anar sempre a donar voltes pel Montseny, i el camí de Fontalba el sabem de memòria. Una cosa amb cara i ulls, però fàcil, que hi puguem anar amb els nens...

La resposta ve sola,

- No en dubteu: aneu al Puigllançada!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada