 | |
| Muerte de San Millán. Autor anònim. Talla de l'arqueta de San Millán de la Cogolla S.XI |
Ens trobem als volts de 1970, any amunt, any avall. Un barri perifèric d’una gran ciutat, on s’amunteguen milers de persones, la gran majoria provinents d’altres llocs de l’Estat. No hi ha prou escoles per tothom, i les petites “acadèmies”, entaforades en pisos sense patis ni ventilació, imparteixen l’educació oficial a un munt de criatures.
A la meva aula, ens atapeïm prop de vuitanta futurs ciutadans entre els deu i els catorze anys, distribuits per grups segons el curs de batxillerat elemental en què estem matriculats. Un sol professor per a tots ha d’utilitzar la repressió absoluta com única eina per mantenir controlada tota aquesta colla de preadolescents. Per sort, això només passa al matí. A la tarda, un professor auxiliar dóna classe només a dos cursos, tercer i quart. A més és un noi jove, modern, que prové d’una altra banda de la ciutat, i que du amb ell una espècie d’aire de llibertat a la classe de matemàtiques, física i química.
Però ara és al matí, i avui toca “Lengua Castellana”. Mentre el Sr. Pérez dóna classe a un altre grup, nosaltres hem d’obrir el llibre i llegir la lliçó i el text que l’acompanya. Quan ens toqui el torn, el professor explicarà el que no entenem, preguntarà una sèrie de dades i posarà els deures per al proper dia. Ja hem estat convenientment amenaçats que si no podem explicar res del text d’avui ens caurà una de bona. Aquí no s’admeten “ni vagos ni maleantes”.
I avui toca poesia. El meu company de taula s’exclama (en veu molt baixeta, això sí, si no, li cau un calbot):
- Jolines, “Poesía castellana en el siglo XV”. No soporto la poesía, menudo tostón.
Li hagués donat la raó de tot cor si no fos per una cosa que m’havia passat feia pocs dies.
Jo també odiava el que en deien “poesia”. La meva experiència amb aquest gènere literari es reduïa, per una banda, a un horrible text on una pobra mosca moria ofegada dintre d’un pastís - quin poca-solta de poeta. A mi també m’agradava el pastís, per això mereixia morir? - per altra banda, feia anys que ens perseguia el malson de les aventures d’una tal Margarita que a mi em semblaven d’allò més cursis, a més de que estava ben segura de que no vivia a cap barri com el nostre. Aquí no gastàvem “quioscos de malaquita” ni “largos mantos de tisú”. És que no la suportava, me la imaginava amb cara de bleda i veu de pàmfila: “fui a la estrella y la corté”. Serà possible!
Però quan vam començar el curs de literatura castellana van començar pels “Cantares de gesta”, i, completament astorada, vaig llegir una poesia increïble, en que un rei, Don Rodrigo, perdia tot el que tenia en una batalla. El final d’aquell romanç no l’he oblidat mai:
Ayer era rey de España, hoy no lo soy de una villa;
ayer villas y castillos, hoy ninguno poseía:
ayer tenía criados y gente que me servía,
hoy no tengo ni una almena que pueda decir que es mía.
¡Desdichada fue la hora, desdichado fue aquel día
en que nací y heredé la tan grande señoría,
pues lo había de perder todo junto y en un día!
¡Oh muerte!, ¿por qué no vienes y llevas esta alma mía
de aqueste cuerpo mezquino, pues se te agradecería?"
Per no quedar malament amb la resta de la classe no havia fet cap comentari, però m’havia agradat molt, moltíssim. I començava a mirar la poesia amb uns altres ulls. Per això, quan vaig llegir “Poesía castellana en el siglo XV”, vaig decidir donar-li una oportunitat a qui fos.
D’entrada, la cosa no pintava gaire bé. Una fotografia del “Doncel de Sigüenza” encapçalava la pàgina i aquella cara tan melancòlica em va fer témer que ens esperava alguna cosa tova i mel•líflua. Em vaig equivocar de mig a mig. Començo a llegir i això em trobo:
Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.
Ep! No sé per què, però m’agrada, a veure, a veure com segueix:
Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s'es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por passado.
Non se engañe nadi, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de passar
por tal manera.
Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu'es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.
M’agrada, té un ritme molt especial. I quin idioma tan bonic, el castellà del segle XV! A veure, com es diu aquest poema? Coplas por la muerte de su padre. Autor: Jorge Manrique. Continuo llegint:
Ved de cuán poco valor
son las cosas tras que andamos
e corremos,
que, en este mundo traidor,
aun primero que muramos
las perdemos.
Dellas deshaze la edad,
dellas casos desastrados
que acaeçen,
dellas, por su calidad,
en los más altos estados
desfallescen.
(…)
Los plazeres e dulçores
desta vida trabajada
que tenemos,
non son sino corredores,
e la muerte, la çelada
en que caemos.
Non mirando a nuestro daño,
corremos a rienda suelta
sin parar;
desque vemos el engaño
y queremos dar la vuelta
no hay lugar.
Increïble! Així que això ho va escriure quan va morir el seu pare? Et va saber greu, te l’estimaves, estaves trist, Jorge?
Aquel de buenos abrigo,
amado, por virtuoso,
de la gente,
el maestre don Rodrigo
Manrique, tanto famoso
e tan valiente;
sus hechos grandes e claros
non cumple que los alabe,
pues los vieron;
ni los quiero hazer caros,
pues qu'el mundo todo sabe
cuáles fueron.
Amigo de sus amigos,
¡qué señor para criados
e parientes!
¡Qué enemigo d'enemigos!
¡Qué maestro d'esforçados
e valientes!
¡Qué seso para discretos!
¡Qué gracia para donosos!
¡Qué razón!
¡Qué benino a los sujetos!
¡A los bravos e dañosos,
qué león!
Ningú no t’obligava a escriure, no és cert, Jorge? Admiraves al teu pare, era el teu ídol, segurament te l’estimaves. Ara ve el final, la conclusió
Después de puesta la vida
tantas vezes por su ley
al tablero;
después de tan bien servida
la corona de su rey
verdadero;
después de tanta hazaña
a que non puede bastar
cuenta cierta,
en la su villa d'Ocaña
vino la Muerte a llamar
a su puerta,
diziendo: "Buen caballero,
dexad el mundo engañoso
e su halago;
vuestro corazón d'azero
muestre su esfuerço famoso
en este trago;
e pues de vida e salud
fezistes tan poca cuenta
por la fama;
esfuércese la virtud
para sofrir esta afrenta
que vos llama."
(…)
(El Maestre habla a la Muerte)
"Non tengamos tiempo ya
en esta vida mesquina
por tal modo,
que mi voluntad está
conforme con la divina
para todo;
e consiento en mi morir
con voluntad plazentera,
clara e pura,
que querer hombre vivir
cuando Dios quiere que muera,
es locura."
(El Maestre habla a Jesús)
"Tú que, por nuestra maldad,
tomaste forma servil
e baxo nombre;
tú, que a tu divinidad
juntaste cosa tan vil
como es el hombre;
tú, que tan grandes tormentos
sofriste sin resistencia
en tu persona,
non por mis merescimientos,
mas por tu sola clemencia
me perdona".
I acaba Jorge Manrique
Assí, con tal entender,
todos sentidos humanos
conservados,
cercado de su mujer
e de sus hijos e hermanos
e criados,
dio el alma a quien gela dio
(el cual la ponga en el cielo
en su gloria),
que aunque la vida perdió,
dexónos harto consuelo
su memoria.
Tenia llàgrimes als ulls. No sabia què em passava. Només puc dir que, per un miracle de l’escriptura i del paper, de la ploma d’oca i de l’impremta, el poderós senyor feudal del segle XV i la filla del proletariat del segle XX s’havien trobat. S’havien donat la mà, durant un moment, en aquella frase, la darrera, l’epitafi més preciós que mai havia vist. Què més es pot dir d’algú molt estimat que ha marxat per sempre?
Que aunque la vida perdió,
dexónos harto consuelo
su memoria.
Coplas por la muerte de su padre - Rapsoda: Paco Ibáñez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada