- Doncs si no t’agrada, com a mínim fes-ho veure!
Sí, home. Felicitats, gran educadora. Encara sort que darrerament estàs millor de reflexos. Que se suposa que significa aquesta frase? “Si ets hipòcrita, més m'ho estimo”? Pensa i fes el que vulguis mentre no em molestis?
És clar, això és una criatura ben educada: la que no molesta, la que no et posa davant de les teves contradiccions, la que es pentina i es vesteix al teu gust, la que cultiva amistats convenients, la que no pensa res que tu no li hagis posat al cap, la que treu bones notes en totes les assignatures.
Què és el que jo vull, com a mare? Una criatura feliç, autònoma, segura d’ella mateixa? O millor dependent per sentir-me important? O potser deixaré que faci el que vulgui sense qüestionar-lo i així em quedaré ben tranquil•la i de passada m’estalviaré maldecaps?
Sé de noies de quinze anys que arriben encara begudes a la primera classe de dilluns al matí, sé de nois de la mateixa edat que venen “maria” als seus mateixos companys a la porta de l’escola, sé que hi ha pares que no van mai a les entrevistes amb els tutors dels seus fills, sé que n’hi ha que mai no van trepitjar ni el centre de primària per saber com anava tot, sé que per no haver de suportar els fills els caps de setmana els deixen fer el que els dóna la gana i no es preocupen d’on van ni de què fan només que per no sentir-los. I el pitjor de tot i el que et fa més mal, és que els teus propis fills et diuen que “aquests sí que són bons pares”, “aquests sí que estimen els seus fills”. El que no sé és si aquests pares estan realment tranquils o pateixen, si pensen que tot és com ha de ser o si creuen que han tingut mala sort. No ho sé. Perquè en aquestes coses poca gent és sincera.
Quants cops he recordat aquella frase d’un autor del segle XVIII:
“Cierto que es un dolor el ver rodeados de hijos a muchos que carecen del talento, de la experiencia y de la virtud que son necesarios para dirigir su educación”
Sí, un dolor, però, i quan la cosa no és tan terrible? No hi ha maltractament actiu, ni mal exemple, només... comoditat. Com jo, aquell dia. O altres dies en què no he estat tan àgil i el comentari ha sortit. Fes-ho veure, que això és estar ben educat. I un cop fingeixis, jo ja no cal que em preocupi de res més. Obeeix i fes-me sentir que t’educo bé. Calla i no em donis maldecaps.
“Ve aquí los frutos de la educación. Esto es lo que se llama criar bien a una niña: enseñarla a que desmienta y oculte las pasiones más inocentes con una pérfida disimulación. Las juzgan honestas luego que las ven instruidas en el arte de callar y mentir. Se obstinan en que el temperamento, la edad ni el genio no han de tener influencia alguna en sus inclinaciones, o en que su voluntad ha de torcerse al capricho de quien las gobierna. Todo se las permite, menos la sinceridad. (…) Se llama excelente educación la que inspira en ellas el temor, la astucia y el silencio de un esclavo.”
Han canviat gaire, les coses, en dos-cents anys? Sí, em direu, ara ningú no obliga als fills a casar-se amb qui no estimen, hi ha llibertat, massa, fins i tot, segons alguns. I aquesta llibertat tan proclamada i publicitada, està donant joves més feliços? Estem acollint, estimant, animant els nostres fills?
No ho sé. Ho confesso: hi ha dies, com avui, que no tinc ni idea de si aquesta petita nau va o no ben comandada, ni de si arribarem a port.
P.D.
Els dos fragments citats corresponen a l’obra teatral de Leandro Fernández de Moratín, El sí de las niñas (1801). El comentari que segueix, i que sembla escrit especialment per a aquest post, es troba a
http://es.wikipedia.org/wiki/Leandro_Fernández_de_Moratín
"La clave de la obra se encuentra en la contradicción que caracteriza a Don Diego en el tema de la educación de los jóvenes y la elección de estado: su práctica, su actuación, no concuerda con la teoría. Pide libertad para la elección de estado (una libertad negada entonces a los jóvenes), critica la falsa concepción de la autoridad por parte de los padres: comprende que ese falso autoritarismo es la raíz de muchos males; quiere que Paquita elija con libertad.
Pero en la práctica, don Diego, que es el protector de su sobrino Carlos, comete con él los mismos errores que critica en teoría. Esta contradicción entre la teoría y la práctica es el hilo que conduce la trama teatral".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada