diumenge, 5 de gener del 2025

Una laguna en el mar de las olas (II)

 

Un almuerzo en Bengala

Capítulo II. Ukka Kalakata

Radharani abrió los ojos en su cómoda habitación y apartó la colcha de algodón. No podía decir que tenía frío, pero hubiera preferido algo de más abrigo para pasar la noche. Se arrebujó en su chal y abrió la ventana de gruesos postigos para mirar el cielo; todavía estaba bastante oscuro, aunque ya las estrellas se iban apagando. Decidió esperar unos minutos y observó fascinada cómo una claridad cada vez más viva se iba extendiendo rápidamente. Aspiró el aire de la mañana. Un nuevo día.

Cerró los ojos y casi sin darse cuenta fue recogiendo uno a uno los sonidos de la casa, que parecía desperezarse como un perrito dormilón. La voz de su madre, cacharros en la cocina, el canto de la criada… En casa y a salvo. Ese era el sentimiento: una ola de tranquilidad que la inundaba, desde la planta de los pies hasta la cabeza. Se sentía sumergida en la placidez del hogar, y por un momento deseó intensamente quedarse allí para siempre, a los pies de sus padres, sin necesidad de salir al mundo a ganarse el pan. O quizá en su propia cocina, lejos de presiones y de reuniones agotadoras, disfrutando con las risas de unos niños, sus niños…

Sacudió la cabeza con un ligero fastidio. Una persona que estaba completamente absorbida por un trabajo que le entusiasmaba no debería entretenerse en esos absurdos pensamientos. Una casa propia, un marido y unos hijos… eso le había insinuado su madre, aunque ahora la daba ya por perdida; Radha jamás se permitió caer en esa trampa. Abuelas, ancianas tías y otras parientes se pasaron años proponiendo candidatos, y es cierto que alguna vez sintió flaquear su determinación, sobre todo al volver de Bosten. Quizá podría haberse quedado en Ukka y dar clases, disponer de una niñera… Otra vez el mismo rollo mental.

Inspiró profundamente y entró en el minúsculo baño individual que tanto le gustaba porque era únicamente suyo y lo arreglaba a su antojo. Acarició el suave bambú del armarito y a su contacto, tan familiar, una sensación de calma la atravesó desde los dedos al corazón. Quizá con algún compañero de la universidad o de la TSA hubiera sido posible… No, para nada. En realidad, ningún hombre o mujer había sido capaz de atravesar su bien templada coraza. Simplemente, Radha no se había enamorado jamás, y el sexo por el sexo no tenía para ella el menor interés ni atractivo. Era algo que reconocía con facilidad y sin ninguna desazón; su constante y sincera introspección y una mente clara y disciplinada no le permitían el menor autoengaño. Así era feliz, y daba gracias a los dioses y a su padre por no haber sido obligada al matrimonio. Habría sido un desastre. Tranquila y satisfecha siguió con su rutina de baño, aceites y cuidado del cabello y de los pies.

Ya arreglada bajó a la sala, donde sus padres almorzaban y charlaban con su hermano Kiram, que todavía asistía a la Universidad regional y por ello, y quizás por ser el pequeño, muy por detrás de sus hermanas, pretendía aparentar aires de jovencito. El muchacho, siguiendo una moda acabada de llegar desde las regiones americanas, había levantado su negro flequillo hasta una altura de vértigo, las relucientes ondas de sus rizos artificiosos se superponían hasta llegar casi a los hombros, y toda su cabellera despedía un intenso olor a goma guar con vainilla. Su aspecto era a la vez atrevido y ridículo.

Como contraste, la mesa era una auténtica fiesta para los ojos; la familia Chatterjee regentaba desde hacía varias generaciones un prestigioso comercio de productos para el hogar que incluía todo tipo de artículos textiles y objetos de loza, cerámica, cobre y bronce, siempre con diseños bengalíes tradicionales. Así, el comedor resplandecía con sus coloridos manteles y cojines de fino algodón, y los platos y cuencos, amorosamente cuidados, mostraban una hermosa pátina que los hacía aún más bellos. Además, los aromas intensos y picantes que emanaban de las diferentes bandejas llamaban con insistencia a Radha para que de una vez se sentara a desayunar.

-Buenos días, padre; buenos días, madre. ¿Qué tal, hermanito?

-A punto de irme -respondió el chico aún con la boca llena-. Hoy tengo un día muy movido. He de entregar un par de proyectos importantísimos, esenciales… Me han tenido ocupado por lo menos dos días.

-¡Dos días! No sé si podrás resistirlo. Imagino que será todo lo movido, importantísimo y esencial que puede ser algo relacionado con la filología comparada de las lenguas muertas. ¿Y no piensas peinarte? -Radha era incapaz de contenerse cuando su hermano presumía.

-Estoy peinado, y mucho mejor que tú, trencitas.

-Supongo que cuando hayas dejado tus obras maestras en la universidad irás a la tienda, ¿no? A trabajar un ratito, para variar.

-Tengo mejores cosas que hacer que despachar trapos de cocina.

-Esos trapos de cocina nos han dado una buena infancia, han pagado mis estudios y los de Lakshmi, y te mantienen como a un príncipe en el exilio. Sé agradecido y respetuoso con nuestros padres, impertinente. ¿Qué día dejarás de ser una carga? ¿La palabra responsabilidad no se hizo para ti?

Kiram ni se molestó en contestar. Soltó un bufido, un “hasta luego” brusco dirigido a las paredes, y desapareció por el pasillo. Todavía le oyeron murmurar: “Maldito cerebrito con trenzas…”

-Hija -su padre tenía el ceño fruncido-, no sé a qué viene tanto meterse con tu hermano. Le está costando hacerse mayor. Ya sabemos que eres el genio de la familia…

-Nunca he pretendido tal cosa. Él es el que siempre se va dando importancia, alardeando de naderías y llamándome cerebrito con trenzas como si eso fuera un insulto. Y sin pegar golpe en todo el día. Me pone negra. Lakshmi y yo pasamos muy buenas horas en esa tienda, aprendimos muchísimo, y jamás se nos cayeron los anillos.

-Es el varón, los chicos, ya se sabe… -Harimohini, la madre, era una de esas mujeres educadas para venerar a los hombres de la familia, disculparles las mayores groserías y consentirles hasta el delirio. Ni siquiera era consciente de lo afortunado que había sido su propio matrimonio-. Haya paz. ¿Has dormido bien, cariño?

Radha se llenó el plato con el dhal de la fuente, tomó un pedazo de chapati y empezó a comer. Reflexionó antes de contestar.

-No lo sé, madre.

Los padres la miraron expectantes. Radha pensó un momento más.

-En realidad, creo que he pasado una noche inquieta. Como si hubiera soñado mucho y de forma confusa, pero no recuerdo nada y ahora me encuentro bien. Es una sensación extraña. Sé que mis sueños eran agitados pero no sé nada más.

El señor Chatterjee bebió pensativamente el té con leche y dejó la taza con cuidado antes de dirigirse a su hija.

-Tan agitados como para decir algo en voz alta.

- ¿En serio? ¿Grité, o llamé a alguien?

-No lo sabemos. No duró mucho, pero es evidente que algo te pasa, llevas así varias noches. Si quieres, podrías ver a tu primo Samir…

-No, padre, muchas gracias. Si me decido por la hipnosis mejor consulto al doctor Bagchi.

-Si te parece que tu familia no es lo bastante buena… -el hombre intentó dar a su voz un tono severo, pero no lo consiguió. Su hija mayor era su orgullo y nada le satisfacía más que tenerla cerca. La madre, sin embargo, estaba preocupada.

-Cuídate, cariño. Quizá la convención de Nueva Delhi te pone nerviosa.

-No es la convención en sí -Radha reclinó la frente en su mano derecha-. Es ese sociólogo.

-¿Qué sociólogo?

Radha levanto la cabeza y sonrió, llena de energía.

-No es nada. Me voy a la oficina.

Besó a sus padres y salió de la sala. Su hermoso churidar azul relampagueó en un rayo de sol. La madre suspiró.

-No sé si hicimos bien en permitirle esa vida de científica. Echa en falta unos hijos, un marido. De ahí todos esos malos sueños.

Pero el padre movió la cabeza pensativamente.

-No creo que sea nada de eso. Nuestra Radha es fuerte e independiente, tomó su decisión de forma meditada y dudo que se haya arrepentido. No digo que a veces pueda pensar en cómo habría podido ser su vida… No sé, ¿recuerdas cómo era cuando estudiaba, y los primeros años, en la TSA?

-Ni siquiera quiero pensar en ello. Todo lo que sufrimos cuando desapareció en aquel viaje detestable… Creí que nunca volvería a ver a mi hija. Lakshmi parecía una sombra. Y Kiram, ¡era aún tan pequeño! Pasaba las noches en blanco, llorando, dejó de comer… ¿Es que no te acuerdas de aquel horror?

-No me refiero a eso. En aquella época, antes de la misión a Titán, era alegre, tenía muchos amigos; ella y Lakshmi siempre disputaban por llevar los zapatos más originales, una a la otra se robaban sus piezas preferidas del armario y se las ponían a escondidas. Pero eran cómplices en todo. Y a Kiram lo adoraban y le daban todos los caprichos.

La madre apretó ligeramente los labios.

-Una chica moderna, como ahora nuestros otros hijos. A mí me molestan mucho esa ropa y esos modales. Pero ahora, oh, ahora es otra cosa. Radha ha regresado a sus raíces. Estoy muy satisfecha.

-Pues yo estoy inquieto, hay algo raro. No es la ropa, es… Riñe a Lakshmi, molesta a Kiram… Que si has de vivir aquí o allí… Que si no te repugna devorar cadáveres… Que si la música, que si el peinado, que si por qué vas a bailar crazydance o juegas a visitenis…

-Y hace bien. Radha defiende su herencia, su cultura. ¿Sabes que vuelve a pintar a la manera tradicional? Mi amiga Vani dice que se lo toma muy en serio. Ha terminado una preciosa pintura en seda sobre Krishna.

-¡Pero si lo odiaba! Aún recuerdo qué discusiones teníais porque tú pagabas a Vani para darle lecciones y ella se negaba a asistir.

-Las mujeres siempre acaban siendo las guardianas de la buena tradición. Ya verás como también Lakshmi acabará volviendo a nosotros. Y Kiram sólo ha de librarse de los malos recuerdos y será un gran hijo. Mi Radharani está abriendo el camino.

La señora Chatterjee sonrió satisfecha y empezó a recoger tranquilamente los platos y boles. Su marido siguió bebiendo el té, cabizbajo y preocupado.


(Continuará)


dimecres, 1 de gener del 2025

Que no ens deixèssim pas Bach (J.S., és clar)

 

Retrat de J.S. Bach cap al 1723, als 38 anys, època
en què va composar el Magnificat


Seria un escàndol que amb tots els músics que estan apareixent de mica en mica en aquest blog, ens deixèssim ni més ni menys que a Bach (Johann Sebastian, és clar), el primus inter pares dels músics clàssics occidentals.

La vida de Bach és la d'un músic extraordinari i molt dotat però amb una carrera limitada pels costums i la societat del seu temps, que consideraven els músics una mena de criats o més aviat servents d'una certa categoria però amb ben pocs drets i moltes obligacions. A més, qui realment en va treure partit de fama i carrera van ser alguns dels seus fills. Ara ho comentem.

Johann Sebastian Bach va néixer l'any 1685 a Eisenach i va morir el 1750 a Leipzig. Venia d'una notable família de músics, potser una de les més prodigioses de la història de la música occidental per la gran quantitat d'excel·lents professionals que va donar. Es va casar dos cops i va tenir vint fills, d'entre els quals els també músics reconeguts Wilhelm Friedemann (1710-1784), Carl Phillip Emmanuel (1714-1788) i Johann Christian (1735-1782). 

Wilhelm va ser el primer fill baró i es diu que el més dotat, tot i que el seu caràcter complex i el ressentiment pel segon matrimoni del seu pare (fet que els va allunyar), van marcar una carrera erràtica i una vida plena de dificultats financeres.

Carl Phillip Emmanuel es va graduar com a advocat però va decidir dedicar-se a la música, i val a dir que va ser un músic molt exitós i un dels millors clavecinistes del seu temps. Va treballar a la cort de Frederic II de Prússia on va arribar al càrrec de músic de cambra.Va ser conegut com "el Bach d'Hamburg".

Johann Christian va ser un dels darrers fills de Bach. Va fer una importantíssima carrera a Anglaterra, per la qual cosa se'l coneix com "el Bach de Londres".

I en aquest context entenem que Johann Sebastian era simplement "el vell Bach", és a dir, el pare dels músics de moda, dels músics famosos. Se'l coneixia d'oïdes com un gran intèrpret de clave i d'orgue, però poca cosa més. Les seves composicions van quedar enterrades en l'ombra i durant la segona meitat del segle XVIII la seva figura va ser totalment opacada.

Però cap a l'any 1821 Félix Mendelssohn va descubrir accidentalment (o això diu la llegenda) una gran quantitat de partitures originals amagades en un altell i va quedar enlluernat. Va portar a terme una recerca intensiva i finalment, l'11 de març de 1829, Mendelssohn va dirigir en un concert públic la Passió segons Sant Mateu, que se sentia per primer cop des de 1750. ¡Gairebé 80 anys d'oblit! Johann Sebastian va ser reconegut i progressivament es va fer amb un lloc indiscutit en el cim de la música barroca i occidental, i va passar pel davant dels seus fills.

La seva obra és extensíssima, i produïda en bona part en mig de greus dificultats econòmiques i personals. Va ser un treballador incansable, que vivia per i per a la música. És molt difícil triar alguna obra, però el seu Magnificat és a la vegada preciós i senzill, de molt bona assimilació. Aquí us el deixo en una versió encantadora, on el director, un entregat Ton Koopman, es permet acompanyar personalment a l'orgue en alguns moments, com un autèntic músic barroc!


Johann Sebastian Bach - Magnificat. Ton Koopman. Amsterdam Baroque Ensemble 


Gaudiu d'aquesta peça meravellosa. Feliç Any Nou 2025!





dissabte, 28 de desembre del 2024

Una laguna en el mar de las olas (I)

 


Una misión a Titán desencadena los acontecimientos en
Una laguna en el mar de las olas


Feia temps que no em decidia a escriure i publicar. Potser ha arribat el moment. És un projecte llarg que s'ha d'anar desenvolupant. A veure què en surt!


Una laguna en el mar de las olas


A Isaac Asimov
Por haber iluminado muchos momentos oscuros con sus maravillosos relatos

A Stanislaw Lem
Por enseñarme a pensar más allá de lo evidente

A Rabindranath Tagore
Por ser uno de los mayores maestros que he tenido la suerte de conocer



Capítulo I. Laguna

A modo de introducción a nuestra historia, parece apropiado rescatar este pequeño artículo. Fue realizado por un grupito de alumnos de la Escuela Elemental Mamadou, de Ndiarem, en el SubSáhara Atlántico, para formar parte del trabajo inicial de una asignatura de Historia Contemporánea y como ejercicio de adaptación al hiplan. Los niños y niñas del nivel A escogieron el tema “Historia de la recuperación de la Astronáutica después de la Gran Catástrofe Oceánica”. Un poco ambicioso, pero no les salió mal. Este fragmento de trabajo escolar es sencillo, claro, y más exacto y objetivo que buena parte de las notas de prensa de la red mundial -casi siempre tendenciosas y sensacionalistas-. Y tiene la ventaja de la perspectiva, porque está escrita algún tiempo después del suceso, cuando ya se habían clasificado y ordenado todos los datos, pero no tanto como para no encontrar información apropiada y bien fundamentada.

    « (…) Hace ahora dieciséis años, el día 14 de abril en TTD1, la nave interplanetaria Mare Undarum2 fue lanzada al espacio en dirección a Titán. La Tera Spaca Agentejo, o Agencia Espacial de la Tierra (la TSA) había proyectado una misión de reconocimiento de dos años de duración a fin de valorar la posible ubicación de una doble estación orbital/suelo para la observación de Saturno y como lanzadera hacia las exploraciones tripuladas del sistema de satélites de Saturno y Urano. Gracias a los nuevos métodos de propulsión espacial para motores de bioplasma llegaron a la órbita de Titán exactamente al cabo de 264 días, el 3 de enero.

    » El 5 de enero a las 02:05:14 hora universal, la Mare Undarum desapareció de los radares de seguimiento y se perdió todo contacto con ella y sus cinco tripulantes durante siete días terrestres completos. El 12 de enero a las 17:22:15 reaparecieron en el mismo punto en que se les había detectado por última vez. Los cronómetros internos señalaban la misma fecha y hora del momento de su desaparición y en ningún caso se percibió la menor sensación de discontinuidad. Simplemente, astronave y tripulación se esfumaron durante 279 horas según el control de Tierra, mientras que en la Mare Undarum nadie, ni personas, ni ordenadores, ni instrumental, parecieron darse cuenta de ello.

    » La resincronización supuso una terrible experiencia para los astronautas: su credibilidad profesional e incluso su honradez quedaron gravemente comprometidas. La misión se abortó y se preparó la vuelta a la Tierra para una revisión a fondo de instrumental y equipo humano al tiempo que los noticiarios sensacionalistas divulgaban con todo lujo de detalles inventados lo que dieron en llamar «La Misteriosa Laguna de Tiempo de la Mare Undarum».

    » Su regreso a casa fue complicado porque la investigación se prolongó durante casi seis meses. Desde el 21 de septiembre (día del aterrizaje en la base mongol de Bosten) hasta el 15 de marzo del año siguiente, la tripulación fue sometida a infinidad de pruebas físicas y psíquicas, largos interrogatorios, controles exhaustivos de envejecimiento celular… mientras la nave era desmontada pieza por pieza. No se descubrió nada. Los cinco astronautas, tres mujeres y dos hombres, fueron apartados del servicio y vigilados durante años. Cuando, considerados de nuevo aptos, se les ofreció regresar, ninguno aceptó. Todos rehicieron sus carreras con mayor o menor fortuna, pero no les quedaron deseos de volver a hablar sobre estos acontecimientos, ni en revistas especializadas ni en medios de comunicación. Rehuyeron cualquier cuestión y se desvanecieron en la nada como si nunca hubieran sido los protagonistas del proyecto más ambicioso de su generación.

    » El desastre de la Mare Undarum, aunque no provocó muertes como otras misiones desgraciadas, sí tuvo un impacto muy negativo en la exploración espacial. Muchos proyectos fueron retrasados o directamente suspendidos, y el envío de exploraciones a la zona extrajupiterina se demoró doce largos años. Sólo cuando los mandos de los ejércitos de Asia del Norte y Región de Tundras presionaron a la TSA y ofrecieron recursos y personal, se decidió continuar donde se había dejado. La misión militar Oceanus Procellarum3 (que al darse este nombre pretendió aparecer como una continuación natural a la misión previa) salió de Bosten hacia Titán con los mismos objetivos que un día tuvo la Mare Undarum. Todos los reconocimientos se llevaron a cabo sin grandes problemas, y se empezó la construcción de la estación orbital permanente Serenitatis 4, que servirá de apoyo para la proyectada base Titánide5. A esta fecha, los trabajos en la Serenitatis siguen adelante, cumpliendo los plazos establecidos con bastantes retrasos, y con algún que otro percance convenientemente disimulado.

    » Y así fue como la opinión pública y los archivos oficiales cerraron el caso y nadie deseó ya saber nada de la inexplicable laguna de tiempo en que se hundió la Mare Undarum. Solamente los astronautas implicados deben recordar ahora cómo naufragó su carrera en ese malhadado mar. Nosotros queremos dejar aquí un cariñoso recuerdo para estos héroes desdeñados; hemos podido saber dónde se encuentran en la actualidad, y aquí los tenéis (en el documento original los niños añadieron sus retratos, tomados de una publicación del periodista científico de la revista Science-Plena, Mark Joseph Dyson, que en su momento se había ocupado del caso).


» Dra. Radharani Chatterjee, astrofísica e ingeniera aeroespacial, jefa de misión en la astronave y responsable del proyecto. En la actualidad trabaja en el Centro de Investigaciones Espaciales y Astrofísica aplicada de Bengala Dorada, en Ukka Kalakata (Región de Bengala Occidental).

» Dr. Iderbayarii Gantomor, matemático y físico, segundo de a bordo y responsable de derrota y cálculo de probabilidades. Actualmente, profesor titular de matemática aplicada y solución de problemas en la Universidad Científica y Tecnológica de Ulaanbaatar (Región de la Estepa de Mongolia).

» Dra. Elaine Suzanne Boissieu-Marchand, médico-psiquiatra y bioquímica, especialista en dinámica de grupos en confinamiento y situaciones límite, tercera de a bordo y responsable de la salud física y psíquica de la tripulación. Actualmente trabaja en el equipo multidisciplinar de la Unidad de Cuidados Intensivos del Hospital General de Sarlat (Región de Aquitania - Suprarregión del Atlántico Norte Europeo).

» Dra. Aiko Tsukamoto-Minamoto, geóloga, subalterna, responsable de análisis del medio. Actualmente, investigadora en el departamento de Vulcanología en la Universidad Meiji de Nakano (Honshu-Archipiélago Japonés).

» Ingeniero José Florencio Quinteros Guayabi, subalterno, nanotecnólogo, responsable de telemetría y comunicaciones. Actualmente, ingeniero de segunda clase en la empresa regional ParanáCom, encargada de las comunicaciones públicas en Corrientes (Región de Avaparaná).


» Ellos fueron los últimos astronautas civiles de nuestra época, y deseamos que jamás sean olvidados».


(Continuará)

__________________________________________________________________

1 Siglas de Tutmonda Tera Dato, Fecha Global Terrestre, en esperanto.

2 El nombre de la nave, Mare Undarum (Mar de las Olas), está tomado de uno de los «mares» situados en la cara visible de la Luna.

3 Océano de las Tempestades, uno de los «mares» en la cara visible de la Luna.

4 Serenidad, cuenca geológica en la cara visible de la Luna.

5 Forma de referirse a un Titán de sexo femenino.








dimarts, 24 de desembre del 2024

L'imprescindible del Nadal

Portada del disc CD del Messiah de Händel,
versió de Trevor Pinnock (1988)

 

Ja n'havia parlat, de Messiah, en aquest post, us n'havia fet cinc cèntims, de l'obra, i havia deixat un enllaç a un coral en versió de Sir Colin Davis. Però d'això ja en fa catorze anys, i penso que és el moment d'atrevir-nos amb aquesta joia en la seva versió complerta, que a més, en el temps que ha passat, ja està a Youtube amb tota la seva glòria, i en una interpretació que adoro: la de Trevor Pinnock de l'any 1988.


Georg Friedric Händel el 1741,
any de la composició de Messiah

L'avantatge és que, en l'enllaç que us deixo, l'obra es pot escoltar per números, i qui la trobi potser un pèl llarga, vagi curt de temps, o tingui fragments favorits, pot escollir quina part sentir en cada moment segons el seu gust o disposició. I no, això no és cap sacrilegi. Hi ha cops en què no disposem de tres hores seguides però ens ve de gust aixecar l'ànim o gaudir de la bellesa en l'estoneta que tenim. És una de les gràcies de la tecnologia moderna, que no tot ha de ser dolent.

Per què m'agrada tant aquesta versió? No és excessivament ràpida (com ja vaig comentar en aquest post sobre el Requiem de Mozart, hi ha directors que tiren el carro pel pedregal, i sí, molta técnica, però poca ànima), sinó que té la dinàmica justa. Les intervencions dels cantants solistes són commovedores de tan senzilles, amb línies melòdiques netes; penseu que en algunes versions els directors permeten als solistes estendre's en floritures i ornamentacions que segurament són pròpies d'aquella època, però que actualment ja no ens sonen gaire bé -perquè la sensibilitat ha canviat molt-, i pel meu gust a vegades desfiguren les precioses melodies händelianes.

Parlant de solistes, tots cinc són fabulosos: la dolça soprano Arleen Auger, amb una veu talment d'un àngel. La potent Anne Sofie von Otter, contralt superba, potser la millor del grup. El perfeccionista i precís contratenor Michael Chance. El tenor, Howard Crook, amb una veu i una dicció precioses. I John Tomlinson, el baix, impressionant, que omple les seves intervencions amb uns inconfusibles accents wagnerians. Un repartiment de luxe que respecta el repartiment de soprano, contralt, contratenor, tenor i baix, que alguns directors alteren, prescindint del contratenor o de la contralt, per exemple.

L'orquestra, ben medida; el cor, amb aquella disciplina que només els cors saxons (alemanys, anglesos i altres herbes) poden acomplir, i també amb sopranos, contralts, tenors i baixos, que hi ha versions sense contralts (el seu paper el fan un grup de tenors). Tot plegat, una bellesa sense parió.

Doncs aquí la teniu, el meravellós oratori Messiah, de Georg Friedrich Händel, en la versió de Trevor Pinnock. Gaudiu-la com un preciós regal de Nadal.


Händel. Messiah. Trevor Pinnock


El britànic Trevor Pinnock (1946),
clavecinista i director d'orquestra


I aquesta altra versió, que també és molt bona, està subtitulada! M'agrada més la versió de Pinnock, però per a qui li cansi no saber de què es parla, els subtítols són molt interessants.

Messiah - Händel - American Bach Soloist


dimecres, 18 de desembre del 2024

Els meus herois preferits, i que no serveixi de precedent. Literatura i cinema (I)

 

Takashi Shimura i Toshiro Mifune, líders i herois indiscutibles
a Els set samurais (Akira Kurosawa, 1954)


Sí, al final també farem una relació de "bons", va. Però sabeu que m'ha costat molt més trobar herois impactants que no pas antagonistes o dolents? Potser perquè l'heroi es sol dibuixar d'una forma més pètria, més d'una sola peça, més sense grisos. I aleshores no es fa simpàtic. És l'heroi, però no és humà, no ens podem identificar.

Ara, n'he trobat, és clar que sí, i aquí està la meva tria. Ja veureu que cap d'ells és un bo total, tots tenen matisos, aspectes controvertits, cometen errors. A tots els trobo genials.


Jo March (Little Women, or Meg, Jo, Beth and Amy - Petites dones, Louisa May Alcott, 1868)

Una de les meves primeres heroïnes: valenta, intel·ligent, xicotot, i li agradava escriure! Un mirall amable on veure totes aquelles qualitats que trobes admirables i disculpar els petits defectes. A més, una de les novel·les per a gent jove (i no tant jove!) que posaria en mans de qualsevol noiet o noieta amb la seguretat que sempre hi trobarà quelcom de bo. L'he rellegida tants cops que gairebé la sé de memòria, i he procurat veure les pel·lícules. 

I per a mi, la millor Jo del cinema ha estat Saoirse Ronan. Ja em disculparan els fans de Katharine Hepburn, June Allison i Winona Ryder, però la Ronan en fa un paperàs. I molt ajustat al caràcter que vaig imaginar en Jo.


Saoirse Ronan és una fabulosa Jo March a la versió de Little Women de 2019


Thorin Oakenshield (The Hobbit, or There and Back Again - El hòbbit, John Ronald Reulen Tolkien, 1929-1937)

Si ja a la novel·la era un personatge bastant interessant, els guionistes d'El hòbbit (Peter Jackson, 2012-2013-2014) el van fer literalment fascinant. I l'actor el va omplir de matisos: bondat, seny, orgull de raça, ambició, supèrbia, avidesa, rancúnia, despit, penediment, noblesa... fins arribar a ser gairebé el protagonista de la història, o almenys el seu motor indiscutible.

Ei, el Bilbo de Martin Freeman podria estar aquí també, però no vull abusar de personatges Tolkien. Llegiu el llibre o mireu les pel·lícules i ja em direu. Tot i que la trilogia cinematogràfica de les aventures de Bilbo Bolsón està massa estirada per omplir minuts, el cert és que es poden trobar una bona quantitat de perles, com les actuacions de Luke Evans (Bard), Ken Stott (Balin), Lee Pace (Thranduil), i per sobre de tot la magnífica intervenció de veu de Benedict Cumberbatch (Smaug) juntament amb l'animació d'aquest adversari, astut i maquiavèl·lic com pocs.


L'elecció de Richard Armitage per donar la imatge de Thorin
va ser tot un encert


Coronel Nicholson (The Bridge on the River Kwai - El pont sobre el riu Kwai, David Lean, 1957)

No, per més que fos el guaperes oficial de la pel·lícula, i sense desmerèixer el pobre home, en aquesta cinta William Holden no és pas més protagonista que Jack Hawkins, o que Sessue Hayakawa. Aquí el gat a l'aigua se l'emporta Nicholson, un militar valent però caparrut, capaç de deixar-se la pell i enfrontar-se als japonesos, suportant maltractaments físics i psíquics per defensar els presoners malalts... i després portar-los a treballar per la glòria de la companyia i l'honor dels soldats anglesos. El moment en què s'adona del què ha fet, és sublim. Gràcies, és clar, al magnífic treball d'Alec Guinness. Una de les poquíssimes pel·lícules de guerra que suporto, i que trobo totalment recomanable.


El coronel Nicholson (un genial Alec Guinness) és l'heroi indiscutible
d'aquesta irreprotxable pel·lícula



Scarlett O'Hara (Gone with the Wind - Allò que el vent s'endugué, Margaret Mitchell, 1936)

És Scarlett la bona o la dolenta de la novel·la? Bé, almenys és la protagonista, i, faci el què faci, es mou per amor. Això sí, mai més no passarà gana, hagi de robar o de matar. Aleshores, perquè no triar a la dolça i bondadosa Melanie? Perquè Scarlett és, realment, una força de la Naturalesa. No és ni bona ni dolenta, és l'esperit de supervivència, i ben admirable, per cert. Una figura esplèndida que simbolitza l'esperit de resistència i superació de les dones del sud (podrien ser les de qualsevol punt cardinal, però la Mitchell era d'allà).

Si parlem de la pel·lícula, un aplaudiment pel treball de Vivien Leigh, que va ser capaç de treure tot el suc d'aquest personatge amb una interpretació meravellosa, plena de matisos.


La falsa innocència



L'anguniejada (sort de la pobra Mamie)

La que ho vol veure tot del bon angle i la que ho veu de l'angle real


I aquí sí, amb cara de dolenta
.



Timó i Pumba (Timon & Pumbaa, The Lion King - El rei lleó, Rob Minkoff, Disney, 1994)

Aquesta parella són pura resiliència, joie de vivre i bondat. Per ells, i per Scar, val la pena empassar-se una pel·lícula que no em va acabar de fer el pes, simplement perquè el protagonista no em va caure bé. Em sap greu, però trobo que Simba és un mocós repelent, i quan s'acaba la història, encara ho és, tot i que llueixi melena. Però aquests dos... són màgia, diversió i tendresa a parts iguals. Hakuna Matata, nois, gaudiu de la vida, que us ho mereixeu.


Timon el murri i Pumbaa l'innocentó són dels millors 
personatges Disney




Margo Channing (All about Eve - Tot sobre Eva, Joseph Leo Mankiewicz, 1950)

Per fi, una estrella en declivi que, tot i que es resisteix, al final sap quan ha arribat el moment de plegar. Un aplaudiment per a aquest personatge tan ric. Ara, he tingut problemes per triar, perquè Celeste Holm també està perfecta en aquesta pel·lícula, una obra mestra de Mankiewicz farcida d'interpretacions genials, actors en estat de gràcia i diàlegs boníssims.



La temperamental Margo va ser un dels millors i més agraïts personatges
de Bette Davis



Marge Gunderson (Fargo, Germans Coen, 1996)

En mig d'una espectacul·lar nevada, una dona embarassada, poli de poble al Mig Oest, sense títols acadèmics ni vida glamurosa però amb uns nassos i una determinació que ja els voldrien uns quants, resol un cas ben enrevessat. I amb molt de perill. I sense despentinar-se ni perdre la fe en la vida senzilla, en el seu bondadós (i curtet) marit ni en la seva capacitat per ser mare i una bona professional. Si això no és ser una heroïna, aleshores no n'hi ha cap. Sabeu per què cau bé? Perquè no va de llesta. Treball, treball i treball, i sentit del deure.


Frances McDormand va fer un paperàs, d'aquesta dona que ningú
en donaria un dólar, però en val molts més



Julián Álvarez (Los pazos de Ulloa, Emilia Pardo Bazán, 1886)

Apocat, melindrós, sentimental... Vet aquí un protagonista de ben poca vàlua. Però és una imatge enganyosa. Julián, un capellà encara molt jove, ha estat un nen criat per una mare beata i temorenca -respectuosa dels rics i tibada amb els pobres-, i no té força física ni empenta moral, però és bondadós, comprensiu, i, en general, una bona persona llençada enmig d'una colla de bergants. Julián aprendrà a ser un home com cal a còpia d'empassar-se disgustos i suportar entrebancs, escarnis i amenaces, i al final donarà la talla. És un dels personatges més atractius de Pardo Bazán. Mai no m'han caigut bé ni Gaspar de Montenegro, ni Diego Pacheco, ni tan sols Gabriel Pardo. Que m'agradin les novel·les no vol dir que em siguin agradables aquests personatges. Julián surt amb molt de desavantatge a la vida en una colla d’aspectes, i fa molt més que tots ells.


Aquesta imatge només té intenció d'i·lustració. Correspon a una sèrie de TVE que no he vist,
així que no puc jutjar com s'ha reflexat el personatge.




Vés a saber, igual en trobo algun altre!







diumenge, 8 de desembre del 2024

Els meus dolents preferits (IV): literatura i cinema

 

Peter O'Toole com l'espaordidor general Tanz a La nit dels generals
(Anatole Litvak, 1963)


William Bligh, personatge històric (1754-1817)

Va ser un vicealmirall britànic membre de la Royal Society i va acompanyar James Cook en el seu tercer i darrer viatge a les illes del Pacífic. Es va veure embolicat en el famós motí de la Bounty. Algunes de les accions que li van ser atribuïdes havien estat portades a terme per un altre comandant, i en realitat, la cort marcial que el va sotmetre a consell de guerra el va exonerar de tots els càrrecs. Així i tot ha quedat en la memòria popular com la representació de la crueltat, del despotisme i la disciplina extrema i inhumana. La navegació de seva època no era precisament d'anar olorant flors i violes, però s'ha exagerat bastant en el seu cas. 

Hi ha tres pel·licules de Hollywood, i diverses novel·les i estudis sobre el tema, que es veu que dóna per molt. De les novel·les destacaria Mutiny On The Bounty (John Boyne, 2008), que ens dóna una versió del tot diferent on el dolent de debó és Fletcher Christian.

Ara, les tres cintes tenen el seu interès i curiosament, la figura de Bligh es va atemperant com més moderna és la pel·lícula. Els actors escollits fan tots tres un treball excel·lent, de primera línia.


(Mutiny on the Bounty - La tragèdia de la Bounty, Frank Lloyd, 1935)

Charles Laughton representa la més esfereïdora de les tres versions, i el seu antagonista, Fletcher Christian, és un Clark Gable molt encertat. Encara que és una versió molt exagerada dels fets, no deixa de tenir el seu interès, sobre tot per les interpretacions.

Charles Laughton, un William Bligh enfonsat en la crueltat, 
un veritable psicòpata



(Mutiny on the Bounty - Rebelió a bord, Lewis Milestone, 1962)

En el cas de Trevor Howard, aquest fantàstic actor britànic de caràcter dóna cent voltes al seu antagonista. Marlon Brando no està aquí gens encertat, pel meu gust, i bona part de la trama està desfigurada pel seu egocentrisme. La pel·lícula en general la trobo massa adreçada a l'espectacle, i encara que amb algunes escenes notables, no m'acaba de fer el pes. La salvo pels treballs de Trevor Howard i Richard Harris, que sempre donen la talla i és un plaer veure'ls actuar.



Trevor Howard, el William Bligh obsedit per les normes
i la disciplina extrema



(The Bounty - Motí a bord, Roger Donaldson, 1984)

Aquesta és la versió més ajustada als fets i val realment la pena. Anthony Hopkins compon un William Bligh molt més natural, i Mel Gibson és un Fletcher Christian ambigu, impulsiu, i no tant bon jan com pretenien en altres moments. Una pel·lícula notable i molt recomanable


Anthony Hopkins, el William Bligh més equilibrat i ajustat a la realitat


Germans Ceniza (El club Dumas o la sombra de Richelieu - Arturo Pérez-Reverte, 1993)

Són els adversaris, tot i que no ho sembla pas, amb aquesta carona de iaios innocentons i inofensius. Emboliquen la troca que dóna gust, així, com qui no vol la cosa. I mentre t'estan entabanant, ni tan sols se'ls escapa el riure. Uns autèntics professionals de l'engany. Uns timadors de primera. Oblideu a Varo Borja (un diabòlic de saldo), als Richelieu, Milady i Rochefort de pega. Els germans Ceniza són les estrelles d'aquesta novel·la, i el pobre Lucas Corso no s'assabenta de l'enganyifa fins el final.

I aviso, llegiu el llibre. La pel·lícula, tot i que té els seus moments, no li fa prou justícia. I es menja la meitat de la trama, justament la més divertida.


La visió dels germans Ceniza a Les nou portes (Roman Polanski, 1999)
és prou ajustada a la novel·la. Quant a la resta, deixem-ho córrer


Saruman (The Lord of The Rings - El Senyor dels anells, John Ronald Reuel Tolkien, 1954)

Podria haver estat el bo, l'heroi, el dirigent que portès a la victòria a homes, elfs, i la resta de pobles lliures, contra les forces del mal. Però quelcom ha passat durant els llargs segles de lluita, i Saruman canvia de bàndol. 

S'ha de reconèixer que els guionistes de la pel·lícula es van lluir (en el bon sentit), en el monòleg/diàleg que li van adjudicar per justificar-se a Les dues torres; és magnífic. I ja que tenim a la pel·lícula com a referència, tornem a parlar de Christopher Lee, i atenció a un comentari fet per Ian McKellen (Gandalf). McKellen és un actor de molt de prestigi, provenint del teatre clàssic, i no tenia a Lee, a qui no coneixia en persona, en gaire estima. Però segons confessió seva, quan hi va treballar es va adonar de quin gran professional era, i durant el rodatge li va agafar un gran respecte i reconeixement.

I encara que a la pel·lícula només es mig entreveu durant un moment, a la novel·la afirma de forma explícita que el nou aspecte de Gandalf, desprès de la seva mort lluitant amb el Balrog, és el de Saruman, o més ben dit, l'aparença que Saruman hagués tingut si hagués acomplert la seva missió.


Un altre impecable treball de Christopher Lee: l'insidiós Saruman.
(El Senyor dels anells, Peter Jackson, 2001-2002-2003)




Brandon Shaw (Rope - La Soga, Alfred Hitchcock, 1948)

Basada en l'obra de teatre del mateix títol de Patrick Hamilton (1929), tenim aquí una cinta molt dessassossegant, que no ens deixarà gaudir ni d'un moment de calma. I bona part de la responsabilitat serà per a John Dall, que compon un personatge arrogant, cregut, dominant i manipulador. Un ésser que viu al marge de la realitat, dintre d'un mon creat per ell i per a ell com a estrella i centre de l'univers.

Com em passa en altres ocasions, no acabo de veure a James Stewart en el seu paper. Inspirar les accions de Brandon no sembla adjudicable a algú tan tovet com Stewart. És clar, el que és treballar, no treballa malament. Ara, un actor de més caràcter hagués anat més bé.


John Dall en un dels seus millors papers: l'arrogant Brandon




Eve Harrington (All about Eve - Tot sobre Eva, Joseph Leo Mankiewicz, 1950)

Quin excel·lent paper per a una actriu. Quina gran pel·lícula, quina col·lisió de personalitats, quina direcció fabulosa, quins actors i actrius. Mireu-la, si podeu, en versió original. Mai no podreu oblidar la toxicitat d'Eve i els seus tripijocs, com embolica a bones persones i desprès els hi tira en cara amb tot el cinisme. Però la vida et retorna el que tu mateix crees per als altres.


La dolcesa d'Eve amaga una manipuladora letal. Un grandíssim treball
d'Anne Baxter




Marc Licini Crassus (Spartacus - Espàrtac, Stanley Kubrick, 1960)

Bona pel·lícula, ben poques coses se li poden retreure (potser el famós mapa d'Itàlia a la tenda d'Espàrtac, hehehe). Però trobem més encerts que no pas fallades. Ara, la famosa Acadèmia de Hollywoood, la va ben pifiar, de premiar Peter Ustinov i el seu Batiatus. No està malament, Ustinov sempre m'ha agradat, però on estigui Laurence Olivier amb el seu Crassus... vaja, que no hi ha color. Seductor, engalipador, demagog, ambiciós, oportunista... No em vull oblidar del meu adorat Charles Laughton com a Semproni Graccus, amb un dels seus papers ambigus. Però Olivier està simplement superb.

Per cert, John Dall també hi té un paper, aquí, com el sofert cunyat de Crassus. I el que és a mi, no em va passar pas desapercebut. És un personatge amb pocs minuts, però queda perfectament caracteritzat.


Laurence Olivier està impressionant en el paper de Crassus



De moment, són els que recordo. Però, ves a saber, potser en sortirà algun més!

dimarts, 26 de novembre del 2024

Els meus dolents preferits (III): més dolents de cinema

 

Hugo Weaving interpreta a Smith, representació de
l'algoritme defensiu de la Matrix (1999)

I seguim amb els antagonistes (o dolents, com volgueu) d'algunes pel·lícules mítiques.


Waldo Lydecker (Laura, Otto Preminger, 1944)

Sempre tenim una certa tendresa cap als enamorats. I Waldo és un dels més romàntics del cinema. Intel·ligent, elegant, cínic, ric, vaja, un caramelet, però... dissortadament lastrat pel seu físic, pel seu caràcter melindrós, que el fa poc atraient per a les dones, per la seva sexualitat ambigua i per la seva edat. Perquè la jove Laura l'aprecia com amic però se sent atreta pels típics mascles alfa, alts, musculosos i una mica brètols. Tot i que jo preferiria cent vegades el murri de Shelby (un ben plantat i guapíssim Vincent Price) al poca-solta de Mark, un Dana Andrews que en aquesta pel·licula està particularment irritant. 

Ai Laura, Laura, d'acord que els teus pretendents no són cap meravella, però el malagradós policia obsessionat amb el teu retrat tampoc no és gens recomanable. La teva tieta Ann (Judith Anderson) es queda amb Shelby, i ben bé que fa.

Laura (l'estupenda Gene Tierney, preciós objecte del desig), Waldo i Shelby

Així, Waldo es passa la vida frustrat, i acaba caient en el crim. Però que consti que no li agafes pas mania. Ni parlar-ne. I el mèrit és ben bé d'un actor tan genial con Clifton Webb, ell també personalment una persona atípica, un homosexual que va concentrar tot el seu amor en la seva mare. I molt més que això, un actor immens, que va brodar tots els seus papers.


No podem imaginar Waldo Lydecker si no és amb el rostre
de l'irrepetible Clifton Webb


Miranda Priestly (The Devil Wears Prada - El diable es vesteix de Prada, David Frankel, 2006)

Trobo que no hi ha gaires dolentes de pes, al cinema. Normalment són depredadores sexuals sense la més mínima gràcia, per això una antagonista com Miranda crida l'atenció. I és clar, si a sobre tenim a Meryl Streep devorant la pantalla amb el seu estil inigualable, ja tenim servit un personatge inoblidable. Anne Hathaway ho fa bé, però, és clar, medir-se amb la Streep té molta tela. Qui realment li pot plantar cara, artísticament parlant, és Stanley Tucci, un d'aquests actors que estan bé facin el què facin. A la Streep no li va agradar gaire, fer aquest paper. Però, és clar, una professional com ella pot treure el suc a qualsevol cosa. I en aquest cas el personatge no és pas qualsevol cosa, sinó la representació de la supèrbia, de l'egoisme i de l'abús de poder, i del cruel i falsament encantador món de la moda.


Algun cop ha fet un mal paper, aquesta dona?
Meryl Streep va donar el cop, com Miranda Priestly


Francisco Scaramanga (The Man With the Golden Gun - L'home de la pistola d'or, Ian Fleming-Guy Hamilton, 1974)

La pel·licula no és especialment memorable, ben al contrari, és prou fluixa, però val la pena per veure treballar a un actor que ha tingut una llarga carrera al cinema i tot i així no ha estat mai gaire valorat. Christopher Lee es va veure relegat sempre a fer papers de dolent, diuen que pel seu físic, però jo el trobo un home molt elegant i un professional impecable. Sí, el pobre va fer de Dràcula, de Fu Manchú i de ves a saber quantes males bèsties més, però sortosament molts directors van saber veure la seva vàlua i finalment li van donar personatges amb més suc. Aquest és un dels primers, i val a dir que es menja amb patates a la bleda assoleiada de Roger Moore.

Si hagués pogut trobar-se amb Sean Connery, mare meva, hagués estat un castell de focs d'artifici inigualable.


L'elegantíssim Christopher Lee dóna cent voltes a Roger Moore en encant i carisma


Bruno Anthony (Strangers on a Train - Estranys en un tren, Alfred Hitchcock, 1951)

Com es pot cometre un assassinat que et beneficia i que no te'l carreguin a tu? Molt fàcil, li encarregues a un altre que estigui en les mateixes circumstàncies, mentre tu li fas el favor d'alliberar-lo amb un homicidi a mida. Aquesta és la fabulosa idea que té Bruno Anthony en aquesta pel·lícula que, el que és a mi, em va encantar. Farley Granger, com sempre, fa un paper de despistat temorenc a qui li creixen tots els nans, mentre Robert Walker composa un personatge fascinant, un d'aquells dolents que no acaben de caure malament. I és una mala peça de cap a peus. Ara bé, el redimeix la tendresa per la seva mare, que és ben autèntica, tant com és cert i profund l'odi pel seu pare. És per tant un paper de molts matisos: simpatia (com entabana el Granger), atractiu (porta de carrer a totes les pretensioses), despietat (l'assassinat que comet és fred i cruel), venjatiu, exigent, temorenc, arriscat... Un autèntic festival, l'home de les mil cares... del mal.


Robert Walker li va atorgar un gran encant al tremebund Bruno Anthony


Jonathan Brewster i el Dr. Einstein (Arsenic and Old Lace - Arsènic per compassió, Joseph Kesselring-Frank Capra, 1944)

Aquesta hilarant obra de teatre va ser portada al cinema per Frank Capra, que, fidel al seu tarannà, la va afluixar i tergiversar. Especialment molestos són els dos protagonistes, la "parelleta romàntica", Cary Grant i Priscilla Lane, que trobo exagerats i bastant ridículs, sobre tot ell. En canvi, la resta estan superbs: les dues tietes, Jean Adair i Josephine Hull; el tiet esquizofrènic, John Alexander; i tota una sèrie de secundaris de luxe que et fan passar una estona deliciosa amb les seves aventures i trapelleries. Ara, la cosa es posa esglaiadora quan apareixen el cosí desaparegut i el seu còmplice, que venen a embolicar la troca i cometre alguns crims de passada. Com un psicòpata (Raymond Massey) i un covard fastigós (Peter Lorre) poden convertir-se en els reis de la funció? Coses d'un bon guió i de dos intèrprets excel·lents. Una pel·lícula sobre una família de perillosos guillats és una divertidíssima comèdia a la que només se li pot retreure la poca gràcia de la trama amorosa.


Raymond Massey i Peter Lorre, l'assassí i el seu llefiscós adjunt


Capitans Héctor Barbossa i Jack Sparrow (The Curse of the Black Pearl - La maledicció de la Perla Negra, Gore Verbinski, 2003)

No, Orlando Bloom no li arriba a la sola de la sabata a l'irònic, malvat i... mare meva, sí, encantador Capità Barbossa. Johnny Depp ja és tota una altra cosa, i és l'únic capaç de mantenir el tipus, perquè, en el fons, Jack Sparrow és igual de traïdor, aprofitat i mala persona que Barbossa. Aixó sí, amb un suposat bons fons que mai no s'acaba de veure si és cert o no. Dos personatges que es mengen la pel·lícula i dos actors que aconsegueixen que tot plegat sigui una autèntica festa i un plaer culpable.


El magnífic Geoffrey Rush en el captivador paper de Barbossa



Johnny Depp en fa una creació, del personatge de Sparrow




Cylon número 6 i Gaius Baltar (Battlestar Galactica, Ronald D. Moore, 2004)

Si per separat ja són perillosos, combinats poden portar-nos a l'apocalipsis. Un androide implacable i manipulador amb l'aparença d'una rossa explosiva. Un humà intel·ligent, egoista, obsedit pel sexe i els plaers, i amb dots de comandament, un polític de qui no et pots refiar (quina novetat!). I tots dos són uns personatges de lo milloret de la ciència ficció, en aquesta sèrie totalment recomanable, absorbent, i carregada de veritat sobre alló que és la humanitat.


Tricia Helfer i James Callis, cylon i humà, en aquesta esplèndida
sèrie de ciència ficció totalment modèlica. En calen més com aquesta.



No ens deixem Harry Lime (El tercer home) i Auric Goldfinger (Goldfinger), però els podeu trobar al seu enllaç. D'aquests ja n'havia parlat!

I encara ens queden un quants, sí, sí.