Els meus dolents preferits (IV): literatura i cinema

 

Peter O'Toole com l'espaordidor general Tanz a La nit dels generals
(Anatole Litvak, 1963)

William Bligh, personatge històric (1754-1817)

Va ser un vicealmirall britànic membre de la Royal Society i va acompanyar James Cook en el seu tercer i darrer viatge a les illes del Pacífic. Es va veure embolicat en el famós motí de la Bounty. Algunes de les accions que li van ser atribuïdes havien estat portades a terme per un altre comandant, i en realitat, la cort marcial que el va sotmetre a consell de guerra el va exonerar de tots els càrrecs. Així i tot ha quedat en la memòria popular com la representació de la crueltat, del despotisme i la disciplina extrema i inhumana. La navegació de seva època no era precisament d'anar olorant flors i violes, però s'ha exagerat bastant en el seu cas. 

Hi ha tres pel·licules de Hollywood, i diverses novel·les i estudis sobre el tema, que es veu que dóna per molt. De les novel·les destacaria Mutiny On The Bounty (John Boyne, 2008), que ens dóna una versió del tot diferent on el dolent de debó és Fletcher Christian.

Ara, les tres cintes tenen el seu interès i curiosament, la figura de Bligh es va atemperant com més moderna és la pel·lícula. Els actors escollits fan tots tres un treball excel·lent, de primera línia.

(Mutiny on the Bounty - La tragèdia de la Bounty, Frank Lloyd, 1935)

Charles Laughton representa la més esfereïdora de les tres versions, i el seu antagonista, Fletcher Christian, és un Clark Gable molt encertat. Encara que és una versió molt exagerada dels fets, no deixa de tenir el seu interès, sobre tot per les interpretacions.

Charles Laughton, un William Bligh enfonsat en la crueltat, 
un veritable psicòpata

(Mutiny on the Bounty - Rebelió a bord, Lewis Milestone, 1962)

En el cas de Trevor Howard, aquest fantàstic actor britànic de caràcter dóna cent voltes al seu antagonista. Marlon Brando no està aquí gens encertat, pel meu gust, i bona part de la trama està desfigurada pel seu egocentrisme. La pel·lícula en general la trobo massa adreçada a l'espectacle, i encara que amb algunes escenes notables, no m'acaba de fer el pes. La salvo pels treballs de Trevor Howard i Richard Harris, que sempre donen la talla i és un plaer veure'ls actuar.

Trevor Howard, el William Bligh obsedit per les normes
i la disciplina extrema

(The Bounty - Motí a bord, Roger Donaldson, 1984)

Aquesta és la versió més ajustada als fets i val realment la pena. Anthony Hopkins compon un William Bligh molt més natural, i Mel Gibson és un Fletcher Christian ambigu, impulsiu, i no tant bon jan com pretenien en altres moments. Una pel·lícula notable i molt recomanable

Anthony Hopkins, el William Bligh més equilibrat i ajustat a la realitat

Germans Ceniza (El club Dumas o la sombra de Richelieu - Arturo Pérez-Reverte, 1993)

Són els adversaris, tot i que no ho sembla pas, amb aquesta carona de iaios innocentons i inofensius. Emboliquen la troca que dóna gust, així, com qui no vol la cosa. I mentre t'estan entabanant, ni tan sols se'ls escapa el riure. Uns autèntics professionals de l'engany. Uns timadors de primera. Oblideu a Varo Borja (un diabòlic de saldo), als Richelieu, Milady i Rochefort de pega. Els germans Ceniza són les estrelles d'aquesta novel·la, i el pobre Lucas Corso no s'assabenta de l'enganyifa fins el final.

I aviso, llegiu el llibre. La pel·lícula, tot i que té els seus moments, no li fa prou justícia. I es menja la meitat de la trama, justament la més divertida.

La visió dels germans Ceniza a Les nou portes (Roman Polanski, 1999)
és prou ajustada a la novel·la. Quant a la resta, deixem-ho córrer

Saruman (The Lord of The Rings - El Senyor dels anells, John Ronald Reuel Tolkien, 1954)

Podria haver estat el bo, l'heroi, el dirigent que portès a la victòria a homes, elfs, i la resta de pobles lliures, contra les forces del mal. Però quelcom ha passat durant els llargs segles de lluita, i Saruman canvia de bàndol. 

S'ha de reconèixer que els guionistes de la pel·lícula es van lluir (en el bon sentit), en el monòleg/diàleg que li van adjudicar per justificar-se a Les dues torres; és magnífic. I ja que tenim a la pel·lícula com a referència, tornem a parlar de Christopher Lee, i atenció a un comentari fet per Ian McKellen (Gandalf). McKellen és un actor de molt de prestigi, provenint del teatre clàssic, i no tenia a Lee, a qui no coneixia en persona, en gaire estima. Però segons confessió seva, quan hi va treballar es va adonar de quin gran professional era, i durant el rodatge li va agafar un gran respecte i reconeixement.

I encara que a la pel·lícula només es mig entreveu durant un moment, a la novel·la afirma de forma explícita que el nou aspecte de Gandalf, desprès de la seva mort lluitant amb el Balrog, és el de Saruman, o més ben dit, l'aparença que Saruman hagués tingut si hagués acomplert la seva missió.

Un altre impecable treball de Christopher Lee: l'insidiós Saruman.
(El Senyor dels anells, Peter Jackson, 2001-2002-2003)

Brandon Shaw (Rope - La Soga, Alfred Hitchcock, 1948)

Basada en l'obra de teatre del mateix títol de Patrick Hamilton (1929), tenim aquí una cinta molt dessassossegant, que no ens deixarà gaudir ni d'un moment de calma. I bona part de la responsabilitat serà per a John Dall, que compon un personatge arrogant, cregut, dominant i manipulador. Un ésser que viu al marge de la realitat, dintre d'un mon creat per ell i per a ell com a estrella i centre de l'univers.

Com em passa en altres ocasions, no acabo de veure a James Stewart en el seu paper. Inspirar les accions de Brandon no sembla adjudicable a algú tan tovet com Stewart. És clar, el que és treballar, no treballa malament. Ara, un actor de més caràcter hagués anat més bé.

John Dall en un dels seus millors papers: l'arrogant Brandon

Eve Harrington (All about Eve - Tot sobre Eva, Joseph Leo Mankiewicz, 1950)

Quin excel·lent paper per a una actriu. Quina gran pel·lícula, quina col·lisió de personalitats, quina direcció fabulosa, quins actors i actrius. Mireu-la, si podeu, en versió original. Mai no podreu oblidar la toxicitat d'Eve i els seus tripijocs, com embolica a bones persones i desprès els hi tira en cara amb tot el cinisme. Però la vida et retorna el que tu mateix crees per als altres.

La dolcesa d'Eve amaga una manipuladora letal. Un grandíssim treball
d'Anne Baxter

Marc Licini Crassus (Spartacus - Espàrtac, Stanley Kubrick, 1960)

Bona pel·lícula, ben poques coses se li poden retreure (potser el famós mapa d'Itàlia a la tenda d'Espàrtac, hehehe). Però trobem més encerts que no pas fallades. Ara, la famosa Acadèmia de Hollywoood, la va ben pifiar, de premiar Peter Ustinov i el seu Batiatus. No està malament, Ustinov sempre m'ha agradat, però on estigui Laurence Olivier amb el seu Crassus... vaja, que no hi ha color. Seductor, engalipador, demagog, ambiciós, oportunista... No em vull oblidar del meu adorat Charles Laughton com a Semproni Graccus, amb un dels seus papers ambigus. Però Olivier està simplement superb.

Per cert, John Dall també hi té un paper, aquí, com el sofert cunyat de Crassus. I el que és a mi, no em va passar pas desapercebut. És un personatge amb pocs minuts, però queda perfectament caracteritzat.

Laurence Olivier està impressionant en el paper de Crassus

De moment, són els que recordo. Però, ves a saber, potser en sortirà algun més!