Els meus herois preferits, i que no serveixi de precedent. Literatura i cinema (I)

 

Takashi Shimura i Toshiro Mifune, líders i herois indiscutibles
a Els set samurais (Akira Kurosawa, 1954)

Sí, al final també farem una relació de "bons", va. Però sabeu que m'ha costat molt més trobar herois impactants que no pas antagonistes o dolents? Potser perquè l'heroi es sol dibuixar d'una forma més pètria, més d'una sola peça, més sense grisos. I aleshores no es fa simpàtic. És l'heroi, però no és humà, no ens podem identificar.

Ara, n'he trobat, és clar que sí, i aquí està la meva tria. Ja veureu que cap d'ells és un bo total, tots tenen matisos, aspectes controvertits, cometen errors. A tots els trobo genials.

Jo March (Little Women, or Meg, Jo, Beth and Amy - Petites dones, Louisa May Alcott, 1868)

Una de les meves primeres heroïnes: valenta, intel·ligent, xicotot, i li agradava escriure! Un mirall amable on veure totes aquelles qualitats que trobes admirables i disculpar els petits defectes. A més, una de les novel·les per a gent jove (i no tant jove!) que posaria en mans de qualsevol noiet o noieta amb la seguretat que sempre hi trobarà quelcom de bo. L'he rellegida tants cops que gairebé la sé de memòria, i he procurat veure les pel·lícules. 

I per a mi, la millor Jo del cinema ha estat Saoirse Ronan. Ja em disculparan els fans de Katharine Hepburn, June Allison i Winona Ryder, però la Ronan en fa un paperàs. I molt ajustat al caràcter que vaig imaginar en Jo.

Saoirse Ronan és una fabulosa Jo March a la versió de Little Women de 2019

Thorin Oakenshield (The Hobbit, or There and Back Again - El hòbbit, John Ronald Reulen Tolkien, 1929-1937)

Si ja a la novel·la era un personatge bastant interessant, els guionistes d'El hòbbit (Peter Jackson, 2012-2013-2014) el van fer literalment fascinant. I l'actor el va omplir de matisos: bondat, seny, orgull de raça, ambició, supèrbia, avidesa, rancúnia, despit, penediment, noblesa... fins arribar a ser gairebé el protagonista de la història, o almenys el seu motor indiscutible.

Ei, el Bilbo de Martin Freeman podria estar aquí també, però no vull abusar de personatges Tolkien. Llegiu el llibre o mireu les pel·lícules i ja em direu. Tot i que la trilogia cinematogràfica de les aventures de Bilbo Bolsón està massa estirada per omplir minuts, el cert és que es poden trobar una bona quantitat de perles, com les actuacions de Luke Evans (Bard), Ken Stott (Balin), Lee Pace (Thranduil), i per sobre de tot la magnífica intervenció de veu de Benedict Cumberbatch (Smaug) juntament amb l'animació d'aquest adversari, astut i maquiavèl·lic com pocs.

L'elecció de Richard Armitage per donar la imatge de Thorin
va ser tot un encert

Coronel Nicholson (The Bridge on the River Kwai - El pont sobre el riu Kwai, David Lean, 1957)

No, per més que fos el guaperes oficial de la pel·lícula, i sense desmerèixer el pobre home, en aquesta cinta William Holden no és pas més protagonista que Jack Hawkins, o que Sessue Hayakawa. Aquí el gat a l'aigua se l'emporta Nicholson, un militar valent però caparrut, capaç de deixar-se la pell i enfrontar-se als japonesos, suportant maltractaments físics i psíquics per defensar els presoners malalts... i després portar-los a treballar per la glòria de la companyia i l'honor dels soldats anglesos. El moment en què s'adona del què ha fet, és sublim. Gràcies, és clar, al magnífic treball d'Alec Guinness. Una de les poquíssimes pel·lícules de guerra que suporto, i que trobo totalment recomanable.

El coronel Nicholson (un genial Alec Guinness) és l'heroi indiscutible
d'aquesta irreprotxable pel·lícula

Scarlett O'Hara (Gone with the Wind - Allò que el vent s'endugué, Margaret Mitchell, 1936)

És Scarlett la bona o la dolenta de la novel·la? Bé, almenys és la protagonista, i, faci el què faci, es mou per amor. Això sí, mai més no passarà gana, hagi de robar o de matar. Aleshores, perquè no triar a la dolça i bondadosa Melanie? Perquè Scarlett és, realment, una força de la Naturalesa. No és ni bona ni dolenta, és l'esperit de supervivència, i ben admirable, per cert. Una figura esplèndida que simbolitza l'esperit de resistència i superació de les dones del sud (podrien ser les de qualsevol punt cardinal, però la Mitchell era d'allà).

Si parlem de la pel·lícula, un aplaudiment pel treball de Vivien Leigh, que va ser capaç de treure tot el suc d'aquest personatge amb una interpretació meravellosa, plena de matisos.

La falsa innocència

L'anguniejada (sort de la pobra Mamie)

La que ho vol veure tot del bon angle i la que ho veu de l'angle real

I aquí sí, amb cara de dolenta

.

Timó i Pumba (Timon & Pumbaa, The Lion King - El rei lleó, Rob Minkoff, Disney, 1994)

Aquesta parella són pura resiliència, joie de vivre i bondat. Per ells, i per Scar, val la pena empassar-se una pel·lícula que no em va acabar de fer el pes, simplement perquè el protagonista no em va caure bé. Em sap greu, però trobo que Simba és un mocós repelent, i quan s'acaba la història, encara ho és, tot i que llueixi melena. Però aquests dos... són màgia, diversió i tendresa a parts iguals. Hakuna Matata, nois, gaudiu de la vida, que us ho mereixeu.

Timon el murri i Pumbaa l'innocentó són dels millors 
personatges Disney

Margo Channing (All about Eve - Tot sobre Eva, Joseph Leo Mankiewicz, 1950)

Per fi, una estrella en declivi que, tot i que es resisteix, al final sap quan ha arribat el moment de plegar. Un aplaudiment per a aquest personatge tan ric. Ara, he tingut problemes per triar, perquè Celeste Holm també està perfecta en aquesta pel·lícula, una obra mestra de Mankiewicz farcida d'interpretacions genials, actors en estat de gràcia i diàlegs boníssims.

La temperamental Margo va ser un dels millors i més agraïts personatges
de Bette Davis

Marge Gunderson (Fargo, Germans Coen, 1996)

En mig d'una espectacul·lar nevada, una dona embarassada, poli de poble al Mig Oest, sense títols acadèmics ni vida glamurosa però amb uns nassos i una determinació que ja els voldrien uns quants, resol un cas ben enrevessat. I amb molt de perill. I sense despentinar-se ni perdre la fe en la vida senzilla, en el seu bondadós (i curtet) marit ni en la seva capacitat per ser mare i una bona professional. Si això no és ser una heroïna, aleshores no n'hi ha cap. Sabeu per què cau bé? Perquè no va de llesta. Treball, treball i treball, i sentit del deure.

Frances McDormand va fer un paperàs, d'aquesta dona que ningú
en donaria un dólar, però en val molts més

Julián Álvarez (Los pazos de Ulloa, Emilia Pardo Bazán, 1886)

Apocat, melindrós, sentimental... Vet aquí un protagonista de ben poca vàlua. Però és una imatge enganyosa. Julián, un capellà encara molt jove, ha estat un nen criat per una mare beata i temorenca -respectuosa dels rics i tibada amb els pobres-, i no té força física ni empenta moral, però és bondadós, comprensiu, i, en general, una bona persona llençada enmig d'una colla de bergants. Julián aprendrà a ser un home com cal a còpia d'empassar-se disgustos i suportar entrebancs, escarnis i amenaces, i al final donarà la talla. És un dels personatges més atractius de Pardo Bazán. Mai no m'han caigut bé ni Gaspar de Montenegro, ni Diego Pacheco, ni tan sols Gabriel Pardo. Que m'agradin les novel·les no vol dir que em siguin agradables aquests personatges. Julián surt amb molt de desavantatge a la vida en una colla d’aspectes, i fa molt més que tots ells.

Aquesta imatge només té intenció d'i·lustració. Correspon a una sèrie de TVE que no he vist,
així que no puc jutjar com s'ha reflexat el personatge.

Vés a saber, igual en trobo algun altre!