 |
| Fins i tot a Ra li agradava la música. Pintura de la tomba del cantant i arpista Dyiedjonsuiufank (aprox. segle IX aC) |
La bona música no és ni d'un temps ni d'un altre. Però per aquells que vam néixer ens les dècades dels '50 i '60 hi ha temes i cançons de la música popular que ens van marcar de forma molt intensa, i que estan fondament arrelats en les nostres emocions. En podríem dir inoblidables perquè sembla que encara que corrin els anys, tornem a la infantesa o a la joventut només escoltant-les.
A Whiter Shade of Pale, Procol Harum (Regne Unit, 1967)
Coneguda al nostre país com Con su blanca palidez, es tracta d'una melodia meravellosa i corprenedora (recreada d'una peça de J.S.Bach), amb un fantàstic acompanyament de l'orgue electrònic i molt ben portada i cantada. He llegit que es tracta de pop barroc, i també de rock simfònic; tan és, agafa-t'ho com vulguis. Ara, la lletra... és absolutament lisèrgica, estranya, i sembla portar-nos, no sabem si a un cabaret ple de fum o a un bosc encantat. Només cal pensar en aquestes verges misterioses, en el lleuger fandango, en el cambrer i el moliner, i en aquesta noia (suposem) cada cop més pàlida i fantasmal.
No us recomano les versions en castellà, que encara que actualment ens horroritzaría aquesta mena d'heretgia poètica, van existir, i he tingut la paciència d'escoltar-me. Res de res, aneu per la autèntica i original.
 |
| Portada del disc (un senzill de 45 rpm) que corria per casa |
Nights in White Satin, The Moody Blues (Regne Unit, 1967)
Aquesta sembla la cosina germana de "La blanca palidesa". El mateix any, el mateix país, un estil molt semblant... i una cançó increïble, d'aquelles que es queden per sempre a la memòria d'una generació. És una cançó d'amor als llençols que li va comprar la seva germana a l'autor de la lletra. Sí, d'una anècdota casolana va néixer una de les melodies emblemàtiques del seixanta. Glòria a les "Nits de satí blanc"!
Un fet que recordo molt bé és que jo tenia encara no déu anys i "Noches de blanco satén" sortia cada setmana a una llista d'èxits d'alguna cadena de ràdio. Els diumenges anaven posant les cançons per ordre d'acceptació, de menys a més, així que com més agradava el tema, més tard sortia. Vaja, que les bones es feien esperar al final del programa. I jo m'estava com una estàtua al costat de l'aparell esperant frisosa que sonessin per fi els acords d'inici i la veu deixès anar això de nights in white satin que no tenia ni idea de què volia dir. La mare em va explicar que "yes i love you" volia dir "sí, t'estimo", però a mi m'era ben igual. M'inventaba lletres, imaginava que la cantaven àngels o esperits, o fades, i que amb la música et portaven a un món més espiritual i màgic que no pas el nostre.
 |
| Portada del disc. Aquest no el tenia. |
Space Oddity, David Bowie (1969)
Aquesta cançó trenca amb la història d'altres que he presentat. No la vaig conéixer en el seu moment sinó fa ben poc. I li he d'agrair a una pel·lícula que hem va agradar molt: La vida secreta de Walter Mitty (2013). No, és clar, la versió clàssica de Danny Kaye, sinó la contemporània de Ben Stiller, un filme notable per diversos conceptes, amb una fotografia de primera classe, i una trama tendra i divertida. Space Oddity acompanya el nostre heroi en el moment en què decideix deixar de tenir por i prefereix arriscar-se, com el Major Tom.
David Bowie va ser una personalitat molt complexa dintre de la cultura de la música popular. Creador i intèrpret de gran qualitat, va caure en addiccions, es va convertir en una estrella del rock, va rodar algunes pel·lícules (jo recordo amb gran afecte Dintre del laberint (1986), on mostrava una personalitat del tot magnètica, intensament atractiva). Va provar de mostrar-se com algú fora dels convencionalismes en declarar-se bisexual, i finalment va aconseguir un gran respecte i reconeixment per a la seva obra. Bowie és actualment un dels músics més influents del segle XX.
 |
| Portada del senzill |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada