House of the Rising Sun és una cançó tradicional de la regió dels Apalatxes, recollida en música i lletra cap a la segona dècada del segle XX. Possiblement una antiga balada anglesa, va ser versionada per molts cantants afroamericans i va formar part de diverses gravacions de blues ja a partir dels anys 30, mentre que Joan Baez i Bob Dylan (entre d'altres) en van fer versions folk als anys 60. Es tracta d'una cançó no afectada pels drets d'autor i que qualsevol cantant pot gravar de forma lliure i segons el seu gust personal.
No està gens clar quin significat té la seva lletra. Sembla ser que la aquesta Casa del Sol Naixent va existir realment a Nova Orleans, i les males llengües diuen que era un bordell. Potser per aquesta raó les primeres versions es canten des d'un punt de vista femení, com si es tractés de l'experiència d'una noia enfangada en la prostitució. S'ha cantat després des d'un punt de vista masculí, aparentant ser el lament d'un home borratxo i jugador que està pagant ben cara la seva mala vida (presó? treballs forçats? el corredor de la mort?). Sigui com sigui, el final és un clam perquè les mares protegeixin els seus fills o filles de la maleïda casa de la perdició (Oh, mother, tell your children...).
Què té de diferent la versió de The Animals? Doncs per començar és un dels primers exemples de folk-rock, un estil que influenciarà, i no poc, la carrera d'un autor tan significatiu com Bob Dylan. Trobem uns meravellosos arranjaments amb instruments elèctrics (i especialment els arpegis menors que acompanyen sense descans tota la melodia) i, la cirereta del pastís, la veu impressionant d'Eric Burdon i la seva sentida interpretació.
La gravació en vídeo és astoradora: Eric Burdon cantant amb el posat d'un nen d'escolania mentre deixa anar uns sons punyents que t'arriben al cor, sense deixar un moment d'adreçar-se a tu amb la mirada; John Steel, el bateria, mastegant xiclet i fent anar les baquetes com si estigués fora d'aquest mon; Alan Price, el teclista, que sembla posseït amb aquell moviment de mans continu i vertiginós; Chas Chandler (baix) i Hilton Valentine (guitarra) passejant rere Burdon com un cor grec amb una expressió sornaguera indescriptible. I una salutació final del grup més encarcarada que la dels Nens Cantaires de Viena. És una obra mestra que no et canses de veure i escoltar un i altre cop.
He sentit moltes versions, i aquesta és la millor amb diferència. Gaudiu-la com es mereix.
House of the Rising Sun - Tradicional (versió de The Animals)
Aquesta és la lletra:
There is a house in New Orleans
They call the Rising Sun
And it's been the ruin of many a poor boy
And God, I know I'm one
My mother was a tailor
She sewed my new blue jeans
My father was a gamblin' man
Down in New Orleans
Now the only thing a gambler needs
Is a suitcase and a trunk
And the only time he'll be satisfied
Is when he's all drunk
Oh, mother, tell your children
Not to do what I have done
Spend your lives in sin and misery
In the House of the Rising Sun
Well, I got one foot on the platform
The other foot on the train
I'm goin' back to New Orleans
To wear that ball and chain
Well, there is a house in New Orleans
They call the Rising Sun
And it's been the ruin of many a poor boy
And God, I know I'm one
I una altra del grup, que com a versionistes eren excel·lents.
Don't Let Me Be Misunderstood - Versió de The Animals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada