Així comencen el meus favorits (I)

 

65 anys de llibres. Llegir em fa feliç.
I espero seguir llegint molts, molts anys.

Vaig veure fa uns dies, en un canal de YouTube dedicat als llibres i la literatura, un vídeo on s'explicaven "començaments de novel·la" inoblidables, podríem dir que gairebé imprescindibles, d'una sèrie de llibres preferits pel ponent. Amb molta satisfacció en vaig reconéixer alguns, i d'altres no els havia llegit o no recordava com començaven. 

Val a dir que la idea em va agradar, i he decidit fer una col·lecció de posts dels meus preferits, amb el seu començament, i acompanyats d'un petit comentari. I en algun cas potser d'un petit fragment significatiu.

I allà van, a veure com queda, tot plegat. L'ordre és totalment al·leatori, i depèn més de la disponibilitat del llibre en qüestió a fi i efecte de poder consultar l'inici (que no sempre recordo amb exactitud, és clar) que de cap altra consideració.

Fins i tot els déus (The Gods Themselves) part II - Isaac Asimov (1974)

Edició en català de l'any 1985

Una imatge del para-món. Odeen, Dua i Tritt, tots tres Éssers Tous, 
en procès de fusió

       "Dua no tingué problemes en deixar els altres. Ella sempre esperava problemes..."

Aquesta frase és la primera de la segona part d'aquesta novel·la. La part, val a dir, més ben construïda i que l'ha feta famosa. I això sense menysprear la primera i tercera part, que són ben interessants. Totes tres encaixen a la perfecció i donen el missatge que pretenia Asimov de forma ben clara. Aquí estan els límits de la ciència, l'ambició, l'estupidesa dels pretesament intel·ligents, i l'egoïsme exacerbat.

Realment, Asimov, tot i que amè i molt interessant per molts conceptes, no era pas un autor de Premi Nobel de Literatura. Per això aquest començament potser no ens dirà res, però va significar la meva entrada en aquest para-món tan especial i enigmàtic, aquest món habitat només per dues espècies: els Éssers Durs i els Éssers Tous. És una lectura realment fascinant, que de cap manera vols deixar. Vols entendre què passa, qui són, què volen.

I un fragment de la primera part ja indica per on van els trets. A un laboratori on treballen en una nova font d'energia interdimensional que rep el nom de La Bomba, els arriba aquest missatge des del món paral·lel -que ells anomenen el para-món- que col·labora amb ells (ja havien rebut algun missatge on deia BOM BA DO LEN TA):

        "(...) Lamont (...) agafà la xapa i la mirà. No hi ha havia puntuació:

BOMBA NO PARAR NO PARAR NOSALTRES NO PARAR BOMBA NOSALTRES NO SENTIR PERILL NO SENTIR NO SENTIR VOSALTRES PARAR SI US PLAU PARAR VOSALTRES PARAR AIXÍ NOSALTRES PARAR SI US PLAU VOSALTRES PARAR PERILL PERILL PERILL PARAR PARAR VOSALTRES PARAR BOMBA

        -Déu meu, semblen desesperats."

A mi, se'm va posar la pell de gallina.

Senzilla de llegir, però amb molt de sentit i una gran conclusió.

Adiós, Cordera. Leopoldo Alas "Clarín" (1893)

   

Conjunt escultòric Adiós, Cordera a Oviedo.
(Font: Wikipedia)

 "¡Eran tres, siempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera. El prao Somonte era un recorte triangular de terciopelo verde, tendido, como una colgadura, cuesta abajo por la loma. Uno de sus ángulos, el inferior, lo despuntaba el camino de hierro de Oviedo a Gijón. Un palo del telégrafo, plantado allí como tendón de conquista con sus jícaras blancas y sus alambres paralelos a derecha e izquierda, representaba para Rosa y Pinín el ancho mundo desconocido, misterioso, temible, eternamente ignorado."

Amb aquest començament tan simple entres dins un dels contes més colpidors que he llegit. No tant pel què diu directament, com per allò que insinua i se'n dedueix. Aquí no trobaràs descripcions terribles de sentiments dolorosos ni desmais ni altres expressions similars. Són amb prou feines sis pàgines, intenses i punyents. I un final que mai no he oblidat.

"En las vibraciones rápidas, como quejidos, creía oir, muy lejana, la voz que sollozaba por la vía adelante:

        -¡Adiós, Rosa!... ¡Adiós, Cordera!"

Un text excel·lent. No per res el va escriure un dels millors autors en castellà del segle XIX.

El club Dumas, Arturo Pérez-Reverte (1993)

Làmina nou del llibre Las nueve puertas

"Me llamo Boris Balkan y una vez traduje La Cartuja de Parma. Por lo demás, las críticas y resenciones que escribo salen en suplementos y revistas de media Europa, organizo cursos sobre escritores contemporáneos en las universidades de verano, y tengo algunos libros editados sobre novela popular del XIX. Nada espectacular, me temo; sobre todo en estos tiempos donde los suicidios se disfrazan de homicidios, las novelas son escritas por el médico de Rogelio Ackroyd, y demasiada gente se empeña en publicar doscientas páginas sobre las apasionantes vivencias que experimenta mirándose al espejo."

Prego no confondre aquest text amb la versió que es va fer al cinema amb el títol La novena puerta. La pel·lícula amb prou feines si ens presenta la meitat de l'argument (tergiversada), i es deixa la part més divertida: tot el referent al club Dumas i Els tres mosqueters.

Si has gaudit amb les obres de Dumas, si t'agraden els llibres en general, les històries de misteri i resolució d'assassinats, i les obres d'ocultisme i secrets, aquesta és la teva novel·la, perquè hi surt de tot. A més, la menció que es fa a l'inici dient que les novel·les les escriu el metge de Roger Ackroyd no és pas gratuïta, ja te n'adonaràs en seu moment. I si no saps de què va la referència, no perdis el temps i llegeix ja L'assassinat de Roger Ackroyd  de l'Agatha Christie. Si més no, sabràs de què va la cosa.

A més, té unes il·lustracions fantàstiques, unes que estan reproduïdes de la primera edició d'Els tres mosqueters, i les làmines del famós i perseguit Las nueve puertas del Reino de las Sombras. Tot plegat perquè t'ho passis d'allò més bé.

I el final:

"Reía entre dientes, como un lobo cruel, cuando inclinó la cabeza para encender el último cigarrillo. Los libros gastan este tipo de bromas, se dijo. Y cada cual tiene el diablo que merece."

No, no penso pas explicar-lo. S'ha de llegir per saber a què es refereix amb aquesta darrera picada d'ullet.

I he de dir que és el llibre que més m'agrada i que trobo més encertat d'aquest autor, i amb diferència.