Els meus dolents preferits (III): més dolents de cinema

 

Hugo Weaving interpreta a Smith, representació de
l'algoritme defensiu de la Matrix (1999)

I seguim amb els antagonistes (o dolents, com volgueu) d'algunes pel·lícules mítiques.

Waldo Lydecker (Laura, Otto Preminger, 1944)

Sempre tenim una certa tendresa cap als enamorats. I Waldo és un dels més romàntics del cinema. Intel·ligent, elegant, cínic, ric, vaja, un caramelet, però... dissortadament lastrat pel seu físic, pel seu caràcter melindrós, que el fa poc atraient per a les dones, per la seva sexualitat ambigua i per la seva edat. Perquè la jove Laura l'aprecia com amic però se sent atreta pels típics mascles alfa, alts, musculosos i una mica brètols. Tot i que jo preferiria cent vegades el murri de Shelby (un ben plantat i guapíssim Vincent Price) al poca-solta de Mark, un Dana Andrews que en aquesta pel·licula està particularment irritant. 

Ai Laura, Laura, d'acord que els teus pretendents no són cap meravella, però el malagradós policia obsessionat amb el teu retrat tampoc no és gens recomanable. La teva tieta Ann (Judith Anderson) es queda amb Shelby, i ben bé que fa.

Laura (l'estupenda Gene Tierney, preciós objecte del desig), Waldo i Shelby

Així, Waldo es passa la vida frustrat, i acaba caient en el crim. Però que consti que no li agafes pas mania. Ni parlar-ne. I el mèrit és ben bé d'un actor tan genial con Clifton Webb, ell també personalment una persona atípica, un homosexual que va concentrar tot el seu amor en la seva mare. I molt més que això, un actor immens, que va brodar tots els seus papers.

No podem imaginar Waldo Lydecker si no és amb el rostre
de l'irrepetible Clifton Webb

Miranda Priestly (The Devil Wears Prada - El diable es vesteix de Prada, David Frankel, 2006)

Trobo que no hi ha gaires dolentes de pes, al cinema. Normalment són depredadores sexuals sense la més mínima gràcia, per això una antagonista com Miranda crida l'atenció. I és clar, si a sobre tenim a Meryl Streep devorant la pantalla amb el seu estil inigualable, ja tenim servit un personatge inoblidable. Anne Hathaway ho fa bé, però, és clar, medir-se amb la Streep té molta tela. Qui realment li pot plantar cara, artísticament parlant, és Stanley Tucci, un d'aquests actors que estan bé facin el què facin. A la Streep no li va agradar gaire, fer aquest paper. Però, és clar, una professional com ella pot treure el suc a qualsevol cosa. I en aquest cas el personatge no és pas qualsevol cosa, sinó la representació de la supèrbia, de l'egoisme i de l'abús de poder, i del cruel i falsament encantador món de la moda.

Algun cop ha fet un mal paper, aquesta dona?
Meryl Streep va donar el cop, com Miranda Priestly

Francisco Scaramanga (The Man With the Golden Gun - L'home de la pistola d'or, Ian Fleming-Guy Hamilton, 1974)

La pel·licula no és especialment memorable, ben al contrari, és prou fluixa, però val la pena per veure treballar a un actor que ha tingut una llarga carrera al cinema i tot i així no ha estat mai gaire valorat. Christopher Lee es va veure relegat sempre a fer papers de dolent, diuen que pel seu físic, però jo el trobo un home molt elegant i un professional impecable. Sí, el pobre va fer de Dràcula, de Fu Manchú i de ves a saber quantes males bèsties més, però sortosament molts directors van saber veure la seva vàlua i finalment li van donar personatges amb més suc. Aquest és un dels primers, i val a dir que es menja amb patates a la bleda assoleiada de Roger Moore.

Si hagués pogut trobar-se amb Sean Connery, mare meva, hagués estat un castell de focs d'artifici inigualable.

L'elegantíssim Christopher Lee dóna cent voltes a Roger Moore en encant i carisma

Bruno Anthony (Strangers on a Train - Estranys en un tren, Alfred Hitchcock, 1951)

Com es pot cometre un assassinat que et beneficia i que no te'l carreguin a tu? Molt fàcil, li encarregues a un altre que estigui en les mateixes circumstàncies, mentre tu li fas el favor d'alliberar-lo amb un homicidi a mida. Aquesta és la fabulosa idea que té Bruno Anthony en aquesta pel·lícula que, el que és a mi, em va encantar. Farley Granger, com sempre, fa un paper de despistat temorenc a qui li creixen tots els nans, mentre Robert Walker composa un personatge fascinant, un d'aquells dolents que no acaben de caure malament. I és una mala peça de cap a peus. Ara bé, el redimeix la tendresa per la seva mare, que és ben autèntica, tant com és cert i profund l'odi pel seu pare. És per tant un paper de molts matisos: simpatia (com entabana el Granger), atractiu (porta de carrer a totes les pretensioses), despietat (l'assassinat que comet és fred i cruel), venjatiu, exigent, temorenc, arriscat... Un autèntic festival, l'home de les mil cares... del mal.

Robert Walker li va atorgar un gran encant al tremebund Bruno Anthony

Jonathan Brewster i el Dr. Einstein (Arsenic and Old Lace - Arsènic per compassió, Joseph Kesselring-Frank Capra, 1944)

Aquesta hilarant obra de teatre va ser portada al cinema per Frank Capra, que, fidel al seu tarannà, la va afluixar i tergiversar. Especialment molestos són els dos protagonistes, la "parelleta romàntica", Cary Grant i Priscilla Lane, que trobo exagerats i bastant ridículs, sobre tot ell. En canvi, la resta estan superbs: les dues tietes, Jean Adair i Josephine Hull; el tiet esquizofrènic, John Alexander; i tota una sèrie de secundaris de luxe que et fan passar una estona deliciosa amb les seves aventures i trapelleries. Ara, la cosa es posa esglaiadora quan apareixen el cosí desaparegut i el seu còmplice, que venen a embolicar la troca i cometre alguns crims de passada. Com un psicòpata (Raymond Massey) i un covard fastigós (Peter Lorre) poden convertir-se en els reis de la funció? Coses d'un bon guió i de dos intèrprets excel·lents. Una pel·lícula sobre una família de perillosos guillats és una divertidíssima comèdia a la que només se li pot retreure la poca gràcia de la trama amorosa.

Raymond Massey i Peter Lorre, l'assassí i el seu llefiscós adjunt

Capitans Héctor Barbossa i Jack Sparrow (The Curse of the Black Pearl - La maledicció de la Perla Negra, Gore Verbinski, 2003)

No, Orlando Bloom no li arriba a la sola de la sabata a l'irònic, malvat i... mare meva, sí, encantador Capità Barbossa. Johnny Depp ja és tota una altra cosa, i és l'únic capaç de mantenir el tipus, perquè, en el fons, Jack Sparrow és igual de traïdor, aprofitat i mala persona que Barbossa. Aixó sí, amb un suposat bons fons que mai no s'acaba de veure si és cert o no. Dos personatges que es mengen la pel·lícula i dos actors que aconsegueixen que tot plegat sigui una autèntica festa i un plaer culpable.

El magnífic Geoffrey Rush en el captivador paper de Barbossa

Johnny Depp en fa una creació, del personatge de Sparrow

Cylon número 6 i Gaius Baltar (Battlestar Galactica, Ronald D. Moore, 2004)

Si per separat ja són perillosos, combinats poden portar-nos a l'apocalipsis. Un androide implacable i manipulador amb l'aparença d'una rossa explosiva. Un humà intel·ligent, egoista, obsedit pel sexe i els plaers, i amb dots de comandament, un polític de qui no et pots refiar (quina novetat!). I tots dos són uns personatges de lo milloret de la ciència ficció, en aquesta sèrie totalment recomanable, absorbent, i carregada de veritat sobre alló que és la humanitat.

Tricia Helfer i James Callis, cylon i humà, en aquesta esplèndida
sèrie de ciència ficció totalment modèlica. En calen més com aquesta.

No ens deixem Harry Lime (El tercer home) i Auric Goldfinger (Goldfinger), però els podeu trobar al seu enllaç. D'aquests ja n'havia parlat!

I encara ens queden un quants, sí, sí.

Els meus dolents preferits (II): dolents literaris

 

L'actriu Ellen Terry representa a Lady Macbeth (1889)
Quadre de John Singer Sargent

En aquest post apareixeran alguns "dolents" de la literatura universal, alguns dels quals són simplement antagonistes més o menys mal intencionats que no pas malvats de manual. Amb alguna excepció, és clar. I de la mateixa manera que en els de cinema, he triat personatges amb alguna mena de suc, no psicòpates perquè sí.

Long John Silver (Treasure Island - L'illa del tresor, Robert Louis Stevenson, 1881-1883)

I quin gran novelista que era Stevenson! Aconsegueix que un pirata sense escrúpols com John Silver caigui prou bé com per no plànyer el seu amable destí. Aquesta és una de les primeres novel·les d'aventures que em va caure a les mans i va ser molt forta la impressió del cant del començament i la mort de Billy Bones. 

        Quinze homes sobre el cofre del mort, ha ha ha!

        I una ampolla de rom!

        La beguda i el diable van fer la resta, ha ha ha!

        I una ampolla de rom!

Embarcada amb Jim Hawkins, em vaig estremir de terror dintre del barril de pomes i gairebé em vaig desmaiar de dolor quan el coltell em va clavar l'espatlla al màstil. 

No sé si hi ha algun antagonista literari tan atractiu com aquest, que fins i tot va ser no ja acceptable, sinó acollidor per als meus ulls de nena. Val a dir que va protegir el seu petit Jim amb perill de la seva vida. Jo hagués anat amb en Long John fins a la fi del món.

John Silver amb la seva crossa, armat fins a les dents,
i el Capità Flint a la seva espatlla. Quina meravella de relat!

Satanàs (Paradise Lost - El paradís perdut, John Milton, 1667)

Sembla mentida. Hauria de ser el dolent dels dolents, i cau millor que la resta dels personatges. Millor que els panolis d'Adam i Eva, millor que els pesats dels arcàngels... Tip i cuit de passar el dia tocant l'harpa decideix agafar un altre camí. Com a mínim, allà a l'abisme, es dediquen a la ciència i el coneixement, no sembla que s'avorreixin gaire. Un personatge realment fascinador, no sé si Milton en va ser conscient.

Satan, àngel caigut, amb la clau de l'abisme

Mrs. Danvers (Rebecca - Rebeca, Daphne du Maurier, 1938)

L'efecte de la mort de Rebeca i l'arribada d'una nova esposa a Manderley és terriblement angoixant per a la senyora Danvers, que va cuidar de Rebeca des que era una nena. L'odi i la rancúnia cap a la insignificant nouvinguda la porten a un comportament esquerp, malagradós. Aquesta és una novel·la fantàstica, amb una excel·lent descripció de caràcters, i amb un final més lògic que el de la pel·lícula, lastrada pels codis de Hollywood. Ets més dolenta que la majordoma de Rebeca, era una dita comuna en la meva infantesa. Però a mi Mrs. Danvers em fa pena. És una dona trista i desgraciada per la pèrdua de l'amor de la seva vida. Arrossega una terrible foscor. Una antagonista digna, potent, inoblidable.

És difícil imaginar Mrs. Danvers amb una aparença que no sigui la
de Judith Anderson a la Rebecca de Hitchcock (1940)

Bertha Antoinette Mason-Rochester (Jane Eyre, Charlotte Brontë, 1847)

Bertha Mason és el símbol de totes les amenaces que s'amaguen en un castell gòtic. I en canvi, quan realment la coneixem, trobem una dona molt dissortada, una pobra dement totalment descontrolada, tancada com un animal, ja que en aquella època una malaltia com la seva no tenia cap solució. Una altra antagonista de novel·la més digna de llàstima que d'odi. Tot i que presenteix el paper de Jane com a tercera en discòrdia en el seu matrimoni, no li fa cap mal a ella. Només es gira contra el vel nupcial, allò que representa una felicitat perduda i que mai més no retrobarà.

Bertha destrossa el vel de núvia de Jane

Armand Jean du Plessis, Cardenal Richelieu (Les trois mousquetaires - Els tres mosqueters, Alexandre Dumas, 1844)

Dumas va decidir que el dolent d'aquesta divertida i esplèndida novel·la havia de ser Richelieu, un dels polítics més notables de la monarquia francesa. Dolenteria que sembla compartir amb Rochefort, però al final resulta que aquest, ben bé de dolent no té res. I Richelieu tampoc, en realitat. Són intrigues de cort, lluites pel poder, i tot amb la mira posada en la glòria de França. I en realitat, el premi a la dolenteria li hauriem de donar a Milady de Winter. Però a mi em fa més gràcia Richelieu, amb el seu aspecte de literat de mig pèl, de capità de l'exèrcit barrejat en intrigues dubtoses, de formidable general determinat a acabar amb els habitants de La Rochelle (pobrets!). Un formidable antagonista i un home que sap calcular i calibrar el que més li convé. El vaig trobar interesantíssim, i les escenes on surt són pel meu gust les millors.

I ara em permeto posar imatges de la pel·lícula de 2011, que no és que fos cap meravella, ni de bon tros, però van sortir uns actors fabulosos.

No fa de dolent (és Aramis) però mira,
veure actuar Luke Evans sempre és un plaer

I aquí el Richelieu de Cristoph Waltz, un dels millors que he vist,

en té ben bé el tarannà. El de Heston (1973) era una bírria.

I què dir del Rochefort de Mads Mikkelsen.
Ara, quan el va fer Christopher Lee (1973) també era de luxe.

Gollum-Sméagol (The Lord of the Rings - El Senyor dels anells, John Ronald Reulen Tolkien, 1954)

Que seria El Senyor dels anells sense Gollum? Mitja obra no existiria, i el final... no hi vull pensar, tot hagués acabat ben diferent. Ja va dir Andy Serkis que Gollum era un dels millors personatges que havia fet. És complex, desconcertant, odiós, lamentable, provoca compassió i li agafes mania, i el voldries salvar, i el voldries estampar a la paret. És tan humà, tan real, tan contradictori... com qualsevol de nosaltres. No és cap dels herois, però els guia i acompanya al lloc més terrorífic del món. No és el protagonista, però compleix la missió. Gollum, què fariem sense tu!

El treball d'Andy Serkis ha configurat per sempre
la nostra representació mental de Gollum

Livia Drusila (I, Claudius - Jo, Claudi, Robert Graves, 1934)

És impossible llegir aquesta excel·lent novel·la sense sentir-se intimidat pel caràcter dominant i la malignitat d'aquesta dona. Intel·ligent, mestressa d'ella mateixa, un autèntic polític de raça. No li cal ningú per portar Roma a la glòria, tot i que, com a femella en una cultura masclista, ha de moure els fils a través dels homes. Té un objectiu (portar el nom de la seva família a la màxima dignitat de la República romana, donar-li el domini d'un Imperi... i així venjar el seu pare) i no té cap escrúpol, cap afecte, cap debilitat.

Però després de detestar-la, quan mori, la trobarem a faltar, perquè no és una alienada, no és una pertorbada, no és una egoista desfermada, no és un ambiciosa descontrolada. I els que van anar darrera d'ella sí ho eren. El propi Claudi, que l'odiava, s'adona que sense ella no hi ha sensatesa ni govern. Ella era el seny, ara ja no queda sinó la fi del món.

Sian Phillips com a Livia Drusila en la sèrie de la BBC (1976)

No, no s'han acabat. Seguirem amb més!

Els meus dolents preferits (I): dolents de cinema

Un dels dolents més icònics dels inicis del cinema: Nosferatu (1922)

No sé què passa, que alguns cops, en les novel·les o el cinema, són més atractius els personatges diguem-ne "dolents" que els herois o bons. O almenys, igualment captivadors o fascinants. Heu pensat, en fer una llista de pèrfids i inics?

A veure, no serveix qualsevol. Jo descarto de forma immediata els cruels (torturadors gratuïts i tota la pesca), els sàdics sense projecte, els psicòpates fora de control i els al·lucinats. Prefereixo els que aporten enriquiment a la trama: un objectiu, un ideal... (que no vol dir que sigui bo per ell mateix). Senzillament, que tinguin substància. Suposo que amb alguns exemples s'entén més bé.

De cap de les maneres m'atreuen dolents del tipus Norman Bates (Psicosi), Alex DeLarge (La taronja mecànica), Freddy Krueger (El malson d'Elm Street), Pennywise (It)... Trobo que és el mal pel mal, la crueltat rabïuda. Els trobo molt desagradables. 

Ara bé, què opineu de l'enigmàtic T-800 (Terminator), seguint ordres fins a les darreres conseqüències;  Darth Vader (Star Wars), amb el seu tràgic conflicte entre l'amor i el deure; Harry Powell (La nit del caçador), afectat de misticisme, però capaç de qualsevol crim si es tracta d'obtenir molts diners... per a la gloria de Déu, diu; Roy Batty (Blade Runner) protegint la seva existència i la dels seus companys? No són ben bé el mateix, oi? Ja sigui per un guió encertat, per una interpretació impecable, o pel carisma de l'actor, tenen un cert atractiu... tot i que no els convidariem pas a sopar.

Fem una petita repassada als dolents que trobo més atraients, i compte que no vol dir que estigui d'acord amb el seu comportament al film! L'ordre és totalment al·leatori.

Darth Vader (Star Wars - La guerra de les galàxies, 1977)

Sense discussió un dels dolents més atractius del cinema, i sense veure-li mai la cara! És clar que el fantàstic doblatge de veu de James Earl Jones (versió original en anglès) i per suposat la de Constantino Romero (versió doblada al castellà) va ser determinant en la seva popularitat, juntament amb la rotunda presència física de David Prowse. 

Tot plegat tenint només en compte la primera trilogia. Ara bé, tampoc no està tan malament en la segona. El nen és un insuportable, però l'Annakin adult està prou bé, per molt que el pobre Hayden Christensen rebès bufetades a tort i a dret, possiblement per la seva dicció, molt allunyada de les perfeccions de Jones.

Darth Vader en la primera trilogia (David Prowse) i en la segona (Hayden Christensen)

Harry Powell (The Night of the Hunter - La nit del caçador, 1955)

Mira que mai no vaig trobar que Robert Mitchum fos gens afavorit, però en aquesta pel·lícula porta de carrer a qui sigui. Possiblement per la forma que va tenir el director Charles Laughton d'intensificar el seu atractiu sexual fins a l'extrem. Sembla que Laughton era homosexual, o al menys bisexual, i va saber copsar com ningú aquest tret de la personalitat de Mitchum, que literalment arrassa tot posant al seus peus a tots els personatges adults... excepte a la ja asexuada, per anciana, Lilian Gish, que és totalment immune a les seves trampes de mascle. No com la pobra Shelley Winters, que, per a la seva desgràcia, hi cau de quatre potes.

Mai no heu vist un Robert Mitchum més atractiu

Antonio Salieri (Amadeus, 1984)

Ja en vaig parlar a bastament en aquest post, però, vaja, mai no em cansarè de dir que, encara que la visió del pobre Salieri era més falsa que una moneda de suro, el personatge creat per Peter Shaffer és realment fascinant, i la interpretació de F. Murray Abraham, modèlica.

Salieri interpretat per F. Murray Abraham

Hannibal Lecter (The Silence of the Lambs - El silenci dels anyells, 1991)

No, no cau simpàtic. No, no t'hi acostaries a menys d'uns quants quilòmetres, un miler, pel cap baix. No, no t'hi refiaries més que d'un tauró blanc mort de gana. Sí, quedaràs astorat per aquest estrany i dominant personatge, i per la magnífica interpretació d'Anthony Hopkins, que no va parpallejar en cap moment durant la filmació a fi de subratllar la força de caràcter del doctor Lecter. Potser el personatge més aterridor que he vist al cinema, pel fet de no tractar-se d'un personatge de fantasia, sinó d'una terrible possibilitat.

Setze minuts de pantalla i l'impecable treball d'Anthony Hopkins van convertir Lecter en una llegenda

Tinent d'Alcalde Ovina (Zootopia - Zootropolis, 2016 )

Eh? Un personatge de dibuixos animats en la llista dels dolents? Doncs sí. Apart que considero aquesta pel·licula una de les millors i més encertades de Disney, Dawn Bellwheter és la dolenta més traïdora, falsa, corrupta, ensibornadora, racista... en resum, malvada, de les cintes infantils (oblideu a Malèfica, a la Reina de Blancaneus, a la madrastra de la Ventafocs, són unes aprenentes). I a canvi mostra un encant innegable, un caràcter angelical, una clara intel·ligència, una immensa capacitat de treball, un carisma inequívoc, un interès genuí pel benestar de la ciutat que governa. Equivocada, però amb una meta ben definida, que per a ells voldrien més de quatre personatges de pel·lícules "serioses" no tan ben dibuixats com aquesta antiheroïna inoblidable.

La Dawn enredant el Nick i la Judy amb el seu encant i dolcesa

Hal 9000 (2001, A Space Odyssey - 2001, una odissea de l'espai, 1968)

I ara, algú que em costa qualificar de dolent, perquè simplement és un ésser sense sentiments ni moralitat, un artefacte mecànic, una intel·ligència artificial ben capaç d'analitzar el seu món i treure conclusions, i de seguir la línia de la lògica fins al final. L'escena de la seva desconnexió, on apareix per primer cop la por davant la imminent destrucció, és totalment colpidora. Quan vaig veure per primer cop aquesta magnífica pel·lícula (tenia amb prou feines uns onze anys) va ser la subtrama que més em va impactar i que es va quedar per sempre a la meva memòria. 

Els astronautes Poole (esquerra) i Bowman (dreta) essent espiats per Hal 9000

Roy Batty Nexus-6 (Blade Runner, 1982)

Rutger Hauer en va fer una creació, del desesperat replicant que intenta salvar la seva vida i la dels seus companys en una Terra desquiciada, esgotada pel canvi climàtic i dominada per l'omnipresent tecnologia i per l'avaricia més desenfrenada. El seu monóleg abans de morir és una de les fites de la ciència ficció. Per cert, el preciós doblatge al castellà és també de Constantino Romero. Tots aquests moments es perdran, com les llàgrimes a la pluja. Posa la pell de gallina.

Rutger Hauer va impressionar tothom amb la seva certera visió
de la personalitat del replicant Roy Batty

I com que en són molts, i també tenim els dels llibres, anirem seguint en altres posts, no en dubteu!

Un tribut al geni: Amadeus

 

Com vaig prometre al post anterior, aquí una petita anàlisi d'aquesta fantàstica pel·lícula, a la que no podem incloure en el grup dels "petits miracles" per una bona raó: va ser produïda i rodada amb tota la intenció que fos una obra notable. Sí, te moltes pretensions, i gran nombre de persones la troben insuportable; per al meu gust és boníssima, l'he vista un munt de vegades i sempre m'emociona. Gaudeixo de totes les interpretacions, del vestuari, la fotografia, els diàlegs, les caracteritzacions, l'ambientació i, és clar, la meravellosa música. Diria que en el moment de la seva estrena la vaig anar a veure tants cops com amics i familiars tenia i vaig poder convèncer i acompanyar al cinema. Però anem pas per pas.

La pel·lícula pretén explicar-nos així, per sobre, la vida de Mozart, però no des del punt de vista d'un historiador o biògraf, sinó (suposadament) d'Antonio Salieri, un notable músic italià que treballava a la cort de Viena i que segons les obres en que es basa la cinta era enemic declarat de Mozart, i fins i tot va provar de matar-lo. Desprès en parlarem.

F. Murray Abraham com Antonio Salieri  

Comença la cosa amb una terrible escena ambientada a Viena cap a 1823, quan Salieri (F. Murray Abraham), en un atac de demència, prova de suïcidar-se i afirma que va matar Mozart. És traslladat a un hospital o manicomi i allà queda ingressat, ja que no es recupera. Dies desprès el visita un capellà (Richard Frank) per confessar-lo i veure què hi ha del cert en tot plegat. Aquí comença la trama, amb l'explicació, primer, de com Salieri es va fer músic, i després, com va saber de Mozart i com el va conèixer.  

Richard Frank com el capellà que atén a Salieri

I Mozart (un entregat Tom Hulce) no és una persona fàcil de tractar per algú tan compromès i religiós com Salieri: el mostren com un ésser extravagant, maleducat, cregut i voluble, això sí, amb un talent innegable. I comença tota la trama de l'enveja i finalment l'odi de Salieri -que n'admira les obres però per despit amuntega obstacles per perjudicar la seva carrera-, fins arribar a l'escena de la mort i enterrament de Mozart. Tot plegat farcit d'una música preciosa molt ben interpretada i integrada en la pel·lícula.  

Tom Hulce en el seu paper de Wolfgang Mozart

Ara bé, Amadeus es recolza sobre les aportacions de tota una sèrie de personatges, defensats per diferents actors, i dels quals veurem els més significatius.

Un dels que destaca per la seva importància en la història és Joseph II, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, una figura històrica rellevant molt ben interpretada per Jeffrey Jones. Joseph II va ser en la realitat un ésser prou notable i poc convencional, un veritable dèspota il·lustrat, que realment va esgotar la seva vida en treballar pel seu poble. Detestava les pompes i les frivolitats, i era un bon aficionat a la música i el teatre, que volia que fossin uns puntals de cultura per a la gent del seu imperi. 

Aquí el veiem com una persona serena, reflexiva, dominant, i de poques paraules. "Doncs, ja està", diu en diverses ocasions, per tallar discussions eternes i estèrils. A més, sap escoltar. És un admirador de Salieri i quant a Mozart, es reserva l'opinió, si bé li reconeix els mèrits. 

En algunes crítiques de la pel·lícula he llegit que a l'emperador se'l presenta com algú molt diferent de la realitat, que sembla babau o al menys poc intel·ligent... No crec que sigui el cas. Precisament la visió que en fa aquesta cinta em va cridar molt l'atenció i em va fer buscar informació. Joseph II va tenir una personalitat destacada i poc corrent, i crec que, considerant que estem parlant d'una obra de ficció on té un paper esporàdic, està prou ben representat (veure Nota 1 al final)

L'emperador Joseph II d'Habsburg (Jeffrey Jones), a l'estrena d'El rapte en el serrall

Després tenim tota la colla dels compositors italians, els camarlencs, els cortesans... interpretats per un grup de bons actors de paper curt però molt ben caracteritzat: Jonathan Moore i Roderick Cook són, respectivament, el Baró Van Swieten i i el comte Von Strack, admiradors de Mozart i desitjosos d'un canvi cap a la música germànica. Patrick Hines com el Kapellmeister Bonno, i el notable Charles Kay com el comte Orsini-Rosenberg fan pinya amb Salieri i representen la musicalitat italiana, que defensa els seus bastions contra els nouvinguts com Mozart.

  

L'escena de l'ofrena musical. En darrer terme, el primer a l'esquerra, Jonathan Moore. El grup de la dreta, Patrick Hines, Charles Kay i Roderick Cook. En primer terme, de peu, F. Murray Abraham; assentat, Jeffrey Jones  

No ens perdem Hieronymus Von Colloredo, príncep-arquebisbe de Salzburg, interpretat de forma astoradora per Nicholas Kepros, un actor que havia treballat en l'obra teatral de Peter Shaffer, tot i que en el paper de Salieri. Si hi ha un personatge a qui agafar mania és justament aquest, amb la seva supèrbia i suficiència. Un home intransigent i molt convençut de la seva importància. Va ser un protector de Leopold i Wolfgang Mozart, però d'aquest darrer no n'aguantava el tarannà. En canvi, sempre va tenir bona relació amb Leopold, una persona continguda i racional... i que sabia com comportar-se davant la gent bé.

Nicholas Kepros com el Príncep-Arquebisbe Von Colloredo

I és clar, el pare de Mozart, Leopold-en la pell de Roy Dotrice-, aquí un personatge ambigu, desconcertant, de qui no saps què pensar. És un aprofitat o un gran mestre? Estimava o no el seu fill? Va abusar dels dons del jove Mozart simplement per guanyar diners i fama, o li volia donar un bon futur? A la pel·lícula no ho veurem clar, però l'opinió del Salieri cinematogràfic és que es tractava d'un home cruel que va dominar Wolfgang i el va aterrir, fent-li sentir que mai no era prou bo, convertint-lo en el fons en un ésser insegur i incapaç de lliurar-se del pes de les seves crítiques. Omplint-lo de culpabilitat per no seguir la seva guia. D’aquí la impressionant escena de l’acte final de Don Giovanni (veure Nota 2 al final).

Roy Dotrice com Leopold Mozart  

Un comentari ara a la tan publicitada "castedat" que Salieri ha jurat guardar a canvi d'obtenir genialitat com a compositor. És potser una de les enganyifes més grosses de la pel·lícula: Antonio Salieri es va casar i del seu exitós matrimoni amb Therese Herfelstorfer va tenir diversos fills. La part realment més dramàtica és que va sobreviure a tota la seva família i la tristesa i la malaltia van dominar els seus darrers anys, a més de ser atacat per una demència, fet real d'on sortirà la història de l'assassinat de Mozart (veure Nota 3 al final).

Aquí, el menyspreu i l'odi de Salieri cap a Mozart es veuen reforçats quan sap que la dona que desitja, Caterina Cavalieri, interpretada per Christine Ebersole, ha caigut en braços de Mozart a canvi d'un paper en la seva òpera El rapte del serrall. La Cavalieri en aquella época era ja una famosa cantant, i no li haguès fet cap falta pidolar ni fer favors per obtenir un paper. Salieri no va ser mesquí ni aprofitat ni envejós. Ben al contrari va ser un molt bon mestre per a grans músics com Beethoven, Schubert, i el mateix fill petit de Mozart, Franz Xaver, i una persona caritativa.

Això sí, ens hem de treure el barret davant la genial interpretació de Murray Abraham, capaç de dotar al seu personatge d'una gran quantitat de matisos, i de transmetre el seu pensament sense necessitat d'obrir la boca.

Tom Hulce, Christine Ebersole i F. Murray Abraham  

Quant al matrimoni de Wolfgang i Constanze, és cert que Leopold n'estava totalment en contra (pensava que la noia venia d'una família d'aprofitats) i preferia tenir ben controlat el seu fill en la cort de Von Colloredo. El casament i el fet de radicar-se a Viena van ferir profundament Leopold i Maria Anna (la germana gran de Mozart, a qui mai s'anomena a la pel·lícula). Sembla que Wolfgang i Constanze s'estimaven molt. Van tenir sis fills dels quals només en van sobreviure dos: el gran, Karl Thomas, que apareix en algunes escenes del final de la cinta com un nen d'uns cinc anys, i el més petit, Franz Xaver Wolfgang, que tenia cinc mesos a la mort del seu pare, i que no surt en cap moment. 

Aquí veurem una Constanze (Elizabeth Berridge), bastant infantil i immadura, enamorada del seu espòs, encara que progressivament desencantada per les moltes dificultats de la seva vida diària i la falta de diners i de previsió. També apareix una mica desendreçada, representant els seus continus embarassos, que van afeblir molt la seva salut. Tot i així estima el seu marit fins al final, cosa que sembla que va ser certa -algunes petites infidelitats d'un i altre no van semblar tenir cap pes en l'afecte que es professaven-. Ara, en la vida real, Constanze era una correcta cantant de concert (va estrenar la Gran Missa en do menor com a solista), i aquí sembla que amb prou feines si sap llegir. En fi.

Tom Hulce i Elizabeth Berridge en la bonica escena del casament

I ara, per anar acabant, una menció a un personatge que va ser crucial en la vida de Mozart i que aquí tenim sortint gairebé de trascantó: Emmanuel Schikaneder, un actor, cantant i productor teatral que va veure en Wolfgang un autèntic geni que s'havia de donar a conèixer en tots els estaments socials i no només entre els esnobs de la noblesa. A la seva influència devem La flauta màgica. Seu era el llibret original, ell la va estrenar com a productor i representant el paper de Papageno. Va apreciar realment Mozart i es va esforçar en una relació professional profitosa per a tots dos. 

Aquí el veiem molt ben representat per Simon Callow, amb la mala sort que poca gent ha captat qui era aquest personatge (realment, no se n'explica gairebé res) i no en saben ni el nom. Però no hi ha paper petit per un bon actor, i pel meu gust Callow brilla en els seus minuts d'aparició en pantalla amb una interpretació impecable i molt sentida.

No hi ha paper petit per un bon actor: Simon Callow com Emmanuel Schikaneder

 

Ara voldria simplement donar un cop d'ull molt superficial als trets més notables:

Parlant de les interpretacions, la que ha estat considerada la més destacable, sens dubte, ha estat la de F. Murray Abraham. Té un paper protagonista molt complex, que inclou l'expressió de moltíssimes emocions i dóna ben bé la talla. 

Tom Hulce ja ha aixecat més controvèrsia, però a mi em va agradar molt, i vull trencar una llança en el seu favor: el seu paper és notable, molt difícil, i realment s'hi va posar amb tota la seva energia, no es pot dir que no treballés el personatge tal i com li van demanar. I el canvi de registre entre el començament i el final de la pel·lícula és fantàstic. Quan li demana perdó a Salieri per no haver sigut sempre agradable amb ell, per pensar-se que ell l'odiava... se'm va posar la pell de gallina.

Ja he destacat els bons treballs de Jeffrey Jones i Simon Callow. No voldria que es quedés en l'oblit el difícil paper que li va tocar a Roy Dotrice i que va portar endavant de forma ben acurada.

Quant als papers femenins, no trobo res a ressaltar especialment (una feina encertada, això sí) tret potser de Cynthia Nixon, la minyona dels Mozart, que em va carregar una mica, sempre plorosa i gemegant. Els guionistes o els directors alguns cops no l'encerten, per bons que siguin.

L'ambientació és senzillament esplèndida. Els exteriors, rodats a Praga (al barri de Malá Strana) t'immergeixen a la Viena del segle XVIII. Quant als interiors (decoració, il·luminació...) són exquisits. Incloc el vestuari (per molt que alguns crítics es queixin que els vestits portaven cremalleres. Ai senyor, en quines coses ens fixem).

I bé, el final, amb Salieri dient-li al pobre capellà que és un mediocre (con ell mateix) i que no pateixi, que ell és el sant patró de tots els mediocres, i va saludant la colla de bojos encadenats del manicomi. Qui digui que l'escena el va deixar indiferent...

Per cert, un apunt que a mi em sembla important i que els guionistes es van saltar per fer les imatges més colpidores. Entre les reformes socials portades a terme per Joseph II i després pel seu germà Leopold II hi havia el millorament d'hospitals, hospicis i manicomis. Es va deixar de maltractar els malalts i van ser atesos per metges i infermeres. No dic que fossin establiments modèlics, però tampoc l’escena dantesca de la pel·lícula. Ara, ja se sap que les exigències de l'espectacle són les que són.

I un altre detall anacrònic: en aquella època no es dirigia una orquestra com es fa actualment, davant de tots els músics i d'esquena al públic, sinó que el director (que molts cops era també el compositor) solia acompanyar la interpretació amb el clave o un altre instrument, detall que sí apareix un parell de cops durant el metratge. Cas de no disposar de l'autor, normalment el responsable de la direcció era el concertino o primer violí -que tocava, és clar, durant la interpretació de l'obra-. Oblideu-vos doncs d'aquesta forma de dirigir els concerts que apareix a la pel·lícula, que, encara que molt cinematogràfica, no es va començar a veure fins a meitat del segle XIX.

Josep II, Mozart, Salieri i Constanze. En realitat, és clar, Jones, Hulce, Abraham i Berridge en un descans de la filmació, possiblement admirant l'arquitectura de la Malá Strana

  

Si voleu donar una ullada a l'autèntica vida de Salieri i a la seva relació amb Mozart, us recomano aquest magnífic article:  

Antonio Salieri. Nota biográfica, por Ernesto Monsalve (Pàgina de la Asociación cultural Antonio Salieri)

Fitxa:

Pel·lícula: Amadeus

Títol original: Amadeus

Títol en castellà: Amadeus

Basada en: L'obra de teatre del mateix nom, de Peter Shaffer, inspirada en una obra de Puxkin que adaptava de forma molt lliure un fragment de la vida de Mozart i de Salieri (val a dir, totalment distorsionada).

Génere: Biografia dramatitzada i falsejada

País: USA-República Checa

Idioma original: Anglès nord-americà

Any d'estrena: 1984

Música: W.A.Mozart i A.Salieri

Director: Milos Forman

Intèrprets principals: F.Murray Abraham (Antonio Salieri), Elizabeth Berridge (Constanze Weber-Mozart), Simon Callow (Emmanuel Schikaneder), Roderick Cook (Comte Von Strack), Roy Dotrice (Leopold Mozart), Christine Ebersole (Caterina Cavalieri), Richard Frank (capellà del manicomi), Patrick Hines (Kapellmeister Bono), Tom Hulce (Wolfgang Mozart), Jeffrey Jones (Joseph II d'Habsburg), Charles Kay (Comte Orsini-Rosenberg), Nicholas Kepros (Príncep-Arquebisbe Von Colloredo), Jonathan Moore (Baró Van Swieten), Cynthia Nixon (minyona dels Mozart).

Aquí deixo l'enllaç a la banda sonora. Té la forma d'una llista de distribució amb talls dels 28 fragments musicals utilitzats: vint-i-sis de Mozart, un de Giuseppe Giordano i un de Salieri. Els talls estan completats en el cas de concerts, simfonies, misses, etc., però només fins a concloure el moviment corresponent. En les òperes, trobem estrictament el fragment inclòs a la pel·lícula.

Banda sonora de la pel·lícula Amadeus

En resum, un espectacle de cap a peus que t'entra per la vista, la oïda i les emocions. Amb totes les reserves que volgueu, una absoluta obra mestra.  

Tom Hulce, Milos Forman i F.Murray Abraham, en el 30è aniversari d'Amadeus

Nota 1

És cert que, durant la pel·lícula, Salieri parla de Joseph II com si no tingués gaire retentiva, però es refereix exclusivament a la música. Evidentment, l'emperador tenia la seva pròpia feina i responsabilitats i no era pas músic, sinó amb prou feines un aficionat. Però els comentaris han estat mal interpretats. A la fantàstica escena de la defensa de Les noces de Figaro, Jeffrey Jones en el seu paper com emperador està realment superb. Aquest home no és un babau, sinó ben bé al contrari, una persona de gran intel·ligència, agudesa i... paciència. I sentit de l'humor.

Nota 2

Algunes queixes d'afeccionats a la música van en la línia de la major importància que es dóna a les óperes de Mozart (almenys en el guió, la banda sonora és una altra cosa) i el poc esment que es fa d'altres composicions. Hem de tenir en compte que la rivalitat de Mozart i Salieri es donaria en aquest camp, ja que Salieri, almenys durant els primers anys a Viena, va cultivar poc la música religiosa i molt més l'escènica, mentre que la música religiosa va ser un dels puntals de l'obra de Mozart, però no pas exclusiva, ja que l'òpera donava bons diners i Mozart també en va composar des de ben jovenet. D'aquí l'enfocament de la pel·lícula cap a les representacions operístiques, perquè donen la mida de l'enfrontament entre tots dos músics.

Nota 3

He sabut recentment, des de dues fonts històriques independents, que, no content amb estar casat, Salieri va tenir per amant durant un temps a Caterina Cavalieri. No està pas gens malament pel pretès "vot de castedat".

L'emoció profunda: Requiem de Mozart i Gregory Carreño

 

Gregory Carreño dirigint el Requiem de Mozart (2012)

No hi ha dubte que el Requiem en re menor K.626 és una de les obres de referència i més impressionants de la música clàssica europea. Mozart el va començar l'any 1791 per encàrrec del comte Walsseg-Stuppach, que el volia estrenar pels funerals de la seva dona. El tal comte era un aprofitat que, encarregant la composició de forma anònima, pretenia fer-la passar per seva. Historieta que va ser atribuïda al pobre Salieri, i que així ha passat a la cultura popular de la mà d'alguna obra de teatre i sobre tot, de l'excel·lent pel·lícula Amadeus, de la que parlarem ben aviat, per cert.

Muntatge amb retrats de Wolfgang i Constanze Mozart

Mozart va morir el mes de desembre de 1791 deixant inconclús el Requiem. Essent una obra de gran envergadura i importància (i que havia de proporcionar uns diners ben necessaris a la vídua) diversos músics de l'entorn del gran compositor van provar d'acabar-lo, el primer Joseph Von Eibler, tot i que qui realment va reeixir va ser un jove alumne de Mozart, Franz Xaver Süssmayr. Es va donar per acabat el 1792 i enviat al comte. La seva estrena va tenir lloc el mes de gener de 1793 a benefici de Constanze Mozart, i finalment, es va interpretar en el funeral de la difunta esposa de Walsseg.

Els darrers dies de Mozart, de Kaulbach (1873). Aquesta
representació es basa en la documentació que es va desar
desprès de la mort de Mozart, escrita pels que en van ser testimonis

La gestació i composició del Requiem és una història molt emocionant que al llarg del temps s'ha convertit en una llegenda i una font d'enigmes. És impossible no sentir-se fascinat per tot allò que envolta aquesta obra tan notable. Prou admirable, profunda i commovedora com és per ella mateixa, només li falta aquesta aura de misteri i malenconia que tenyeix cada nota, cada frase. Diuen que, debilitat per la malaltia, Mozart afirmà que li semblava escriure el Requiem per a ell mateix. Cert o no, sembla que és la mateixa ànima del compositor la que parla amb Déu. 

La història, amb tot i axò, és ben diferent de la que explica la, per altra banda, magnífica pel·lícula Amadeus. Mozart no estava pas sol amb Salieri, (que no anava pas per casa seva a hores intempestives, no eren tan íntims). Es va posar malalt i va passar diversos dies empitjorant, rodejat de la seva família i amics, i en el moment de la seva mort també hi havia el seu metge. És cert que va treballar tot el possible en el Requiem amb l'ajuda dels músics que l'acompanyaven, que anaven interpretant les diferents veus.  El darrer número de la seva mà va ser Lacrimosa, i no el va poder acabar.

Maria Anna, Wolfgang i Leopold Mozart

I ara us parlaré de Gregory Carreño. Aquest músic veneçolà va desenvolupar una excel·lent carrera de la mà del mestre José Antonio Abreu, gran professional i dinamitzador de la música simfònica a Veneçuela. Carreño es va formar com a clarinetista, pedagog i director d'orquestra i va obtenir un gran èxit en totes aquestes facetes. L'any 1996 va patir un gravíssim accident de trànsit que el va deixar totalment immobilitzat de la vèrtebra C4 en avall. Dotat d'una impressionant força de voluntat es va decidir a tornar a la interpretació musical. Van ser necessaris set anys de teràpia per començar a moure un dit. L'any 2012 va ser capaç de dirigir una fantàstica versió del Requiem, una de les més sentides i introspectives que he sentit. 

Fixeu-vos en la gravació de YouTube, com han d'acompanyar-lo fins al podi i el faristol, pas per pas. Però la seva energia traspua fins la darrera cèl·lula del seu cos i en fa una creació, d'aquesta peça ja mítica. I l'orquestra i el cor el segueixen totalment, creant-se entre director i intèrprets una corrent d'empatia que fa arribar als oients un Requiem incomparable.

I aquí voldria tornar a treure el tema de les interpretacions més o menys tècniques i més o menys apassionades, encertades o indiferents. En un temps parlarem d'un altre rèquiem, el de Fauré (que vaig cantar com a membre del cor fa ja quaranta anys) i de les paraules del baríton solista, anglès, que ens va acompanyar en el concert: Mai no havia sentit una interpretació tan commovedora. Els cors del sud d'Europa no tenen la tècnica musical del centre i nord, però excel·leixen en emoció i en transmetre el missatge de l'autor. I per aquí va aquesta versió. Altres cors i orquestres tiren el carro pel pedregal, amb velocitats impossibles que donen fe d'una tècnica vocal impecable, però... aquest Requiem és, sobretot, emocionant. En alguns fragments, m'han saltat les llàgrimes, o se m'ha posat la pell de gallina.

Unes paraules per entendre una mica el Requiem. Consta de 14 números, repartits entre el cor mixt i els solistes (soprano, contralt, tenor i baix). En el moment de la seva mort, Mozart havia deixat totalment acabat el primer número, Requiem aeternam, i escrites les parts vocals de gairebé tota l'obra a més del baix xifrat i algunes instrumentacions. Alguns números, tot i així, estaven incomplerts. Süssmayr va haver de donar un sentit a tot aquest material i fer-ne una obra coherent i acabada... i a fe que ho va aconseguir. Aquests són els números (us poso una traducció de la lletra resumida, no complerta, només perquè tingueu idea del sentit):

Primera part, Introitus (els tres primers números s'interpreten seguits, sense fer cap pausa). És una entrada magnífica, potent. 

1. Requiem aeternam (cor i intervenció de la soprano solista) - Et demanem el descans etern.

2. Kyrie (cor) - Senyor tingues pietat.

3. Dies irae (cor) - El dia de la ira, en que el jutge ens demanarà comptes.

Pausa

Segona part

Aquí contrasta la serena bellesa del Tuba mirum i el Recordare amb la intensitat de les intervencions del cor.

4. Tuba mirum (quartet solista) - La meravellosa trompeta ens convocarà davant del tron.

5. Rex tremendae maiestatis (cor) - Rei de terrible majestat, salva'm per la teva gràcia.

6. Recordare (quartet solista) - Recorda, Jesús, que vas venir per salvar-me a mi.

7. Confutatis maledictis (cor) - Rebutjats els maleïts, m'aculls amb els beneïts.

8. Lacrimosa (cor) - És un dia de llàgrimes aquell en que ressuscita l'home per ser jutjat. Perdona'l, Senyor, i dóna-li el descans.

Alguns directors acabaven aquí la interpretació de l'obra adduint que era el final de la part composta per Mozart, però ho trobo prou injust. En realitat, la música és pràcticament tota de Mozart i a més, és de ben apreciar la tasca de Süsmayr per donar-li el meravellós acabat que té.

Tercera part, Offertorium

9. Domine Iesu Christe (cor i quartet solista) - Senyor Jesucrist, llibera les ànimes de les penes de l'infern, que no caiguin en les tenebres. Com li vas prometre a Abraham per sempre.

10. Hostias (cor). Per acabar-lo es repeteix el fragment Quam olim Abrahae del número anterior - T'oferim súpliques i alabances perquè facis passar les ànimes de la mort a la vida.

11. Sanctus i Hosanna (cor) - Sant és el Senyor Déu dels Exèrcits.

12. Benedictus (quartet solista; el cor repeteix l'Hosanna al final) - Beneït qui ve en el nom del Senyor.

13. Agnus Dei (cor) - Anyell de Déu que treus el pecat del món, tingues pietat de nosaltres.

Quarta part, Communio

14. Lux aeterna (soprano solista i cor) - Fes que llueixi l'eterna llum, dóna'ns el descans per sempre.

En aquest número la partitura repeteix frases musicals del primer número, Requiem aeternam, canviant la lletra (Exaudi és aquí Lux aeterna; Kyrie eleison és Cum sanctis tuis in aeternum, etc.) i d'aquesta manera es respecta la forma sonata pel conjunt de l'obra.

 

Possible darrer retrat formal de Mozart, l'any 1790

Aquí teniu la interpretació del Requiem de Wolfgang Amadeus Mozart, en la versió de Gregory Carreño amb l'orquestra simfònica i el cor jove Simón Bolívar, de Veneçuela. Solistes, Samia Ibrahim (soprano), Katiuska Rodríguez (mezzo-soprano), Robert Giron (tenor) i Álvaro Carrillo (baix). És de remarcar la veu d'aquest notable baix, amb un greus preciosos. Aquesta partitura molts cops la interpreta un baríton, però un baix li dóna el timbre perfecte.

La gravació de YouTube permet anar directament a un número que interessi més que un altre, si es vol.

És una versió més lenta que altres més popularitzades; això ens permet apreciar molt millor l'encant de les frases i li dóna una solemnitat única.

Gaudiu aquesta meravella com es mereix.

Requiem de Mozart - Gregory Carreño - Orquestra i cor Simón Bolivar

Franz Xaver Süssmayr

Les "obres menors" que no ho són tant: La Trama

Vet aquí una altra d'aquestes pel·lícules que es consideren menors, allunyades de la suposada grandesa d'obres anomenades "mestres" amb més o menys encert. Realment, això no és Els ocells ni Vertigen ni Rebeca, però sí una cinta, no ja entretinguda, sinó divertidíssima -humor negre, és clar-, farcida d'enganys, dobles identitats, nens perduts, mentides, segrestaments, intents d'homicidi, fantasmes, taxistes, joiers, facinerosos de pega, espiritistes de mig pèl... fins i tot la doble vida d'un capellà (aquesta és fàcil que s'escapi si no s'està ben atent a les trampes del director).

Contrasta totalment amb Topaz (en parlem aquí) en nombrosos aspectes:

A Topaz teníem un argument que abasta governs i afecta milions de persones, per no dir tot el planeta. Aquí, com el seu títol indica, es tracta d'un Afer de família, que així podríem traduir Family Plot.

Topaz és una pel·lícula crua i desencantada, amb un ambient trist, i deixa un regust amarg. Mostra la vida com un seguit d'incerteses, i com les persones del carrer estem a mercè de poders que no podem controlar. A La trama, encara que la història no deixa de ser el relat de la trobada entre uns aprofitats i un delinqüents, la visió és en general optimista: l'enginy, el valor i fins i tot una certa murrieria poden fer-nos anar endavant i el bé, al final, obté la seva recompensa. El final de la cinta ens deixa amb un somriure còmplice i la sensació d'haver estat els testimonis d'una bona entremaliadura.

A Topaz apareixen gran nombre de personatges i tots significatius, aquí en tenim només quatre de principals (dues parelles) i tres secundaris (una altra parella i una anciana), a més, és clar, del que podríem anomenar "extres amb text", que en són uns quants. Veiem qui són els personatges destacables:

Els quatre protagonistes: Blanche, George, Fran i Arthur.

Blanche Tyler (Barbara Harris) i el seu promès, George Lumley (Bruce Dern), són una parella molt enamorada però ben curta de diners. Ell és un actor a l'atur que treballa de taxista -sense matar-s'hi gaire- i més llest i resolutiu del que sembla al començament. Ella, una vident i mèdium de pa sucat amb oli, xerraire, cobdiciosa i ensibornadora, sempre està a punt per enredar alguna vella amb històries del més enllà i treure-li els quartos. I compte, que aquests són els bons!

Després tenim a Fran (Karen Black) i la seva parella, Arthur Adamson (William Devane), la desorientada i el dolent. Ella n'està ben penjada, d'ell, i es deixa manipular en tot i per tot. Àvida d'aventures i emocions acaba caient en el delicte. Ell és una mala peça de cap a peus tot i que posseeix una personalitat magnètica i una aguda intel·ligència.

I ens queden els secundaris: Julia Rainbird (Cathleen Nesbitt), l'anciana milionària que engega tota la trama; Maloney (Ed Lauter), un malfactor de via estreta amb molta mala sort a la vida, i finalment la seva esposa (Katherine Helmond), dissortada i temorenca.

Quant a les actuacions, totes són excel·lents, des de l'eixelebrada Blanche que compon Barbara Harris a la fascinant Fran (una meravellosa Karen Black); de la bonhomia de George (el magnífic Bruce Dern, amb un treball molt simpàtic) al retorçat geni d'Arthur, paper de lluïment per a William Devane, que en fa una creació.

Els secundaris, també magnífics, des de l'esnobisme i l'angoixa de la senyora Rainbird, a l'aire canallesc de Maloney i la sensació de desemparament de la seva dona. 

De peu, Karen Black i Barbara Harris. Asseguts, William Devane, Alfred Hitchcock i Bruce Dern

Escenes destacables:

La que comença amb l'encreuament de les dues parelles, que es troben per primer cop sense saber-ho, quan Fran travessa el carrer davant del taxi de George. Està molt ben rodada, amb un pla zenital molt interessant, i és molt intrigant, sobre tot perquè no entens què té a veure el que seguirà amb tot el que ja ha passat. De forma simbòlica, aquest encreuament representa la trama o entramat que anirem desentrellant de mica en mica.

L'espera interminable al bar de carretera, amb un consum de cerveses que déu n'hi do.

El descens del cotxe sense frens per la carretera de muntanya, amb la lluita de George i el descontrol de Blanche. Humor negre total.

L'escena del cementiri, amb un altre pla zenital i un altre encreuament, el de George amb la senyora Maloney.

El segrestament del bisbe davant els nassos de tothom, inclòs un desconcertat George.

Els canvis d'aspecte de Fran, que ens parlen del joc d'aparences de tota la pel·lícula.

En resum: Per a ser la cinta de comiat del mestre, i el final de la seva carrera, n'hi ha molts que diuen que és molt fluixa. Jo li dono un excel·lent i un aplaudiment; és un gran comiat, una pel·lícula per gaudir, simplement. Cinema pur. La darrera picada d'ullet d'un director inclassificable.

Cathleen Nesbitt i Barbara Harris

Fitxa:

Pel·lícula: La trama

Títol original: Family Plot

Títol en castellà: La trama o Trama macabra (en alguns països)

Basada en: La novel·la de Victor Canning The Rainbird Pattern (1972)

Génere: Suspens i crònica negra

País: USA

Idioma original: Anglès nord-americà

Any d'estrena: 1976

Música: John Williams

Director: Alfred Hitchcock

Intèrprets principals: Karen Black, Bruce Dern, William Devane, Barbara Harris (els quatre protagonistes), molt ben acompanyats pels excel·lents secundaris Katherine Helmond, Ed Lauter i Cathleen Nesbitt.

Ed Lauter i Katherine Helmond

I la música?

John Williams ens deixa una partitura gairebé màgica, molt descriptiva, d'on podem destacar el tema eteri de les sessions d'espiritisme, el dolç tema de Blanche, l'enigmàtic de Fran, i el principal de la pel·lícula, airós i optimista. El podeu gaudir en aquest enllaç:

Banda sonora de La Trama (Family Plot)