Ahir vaig passar una estona fantàstica revisant l'avant penúltima pel·lícula de Hitchcock, Topaz (1969). Després va rodar a Gran Bretanya la pertorbadora Frenesí (1972) i finalment La Trama (1976), la darrera pel·lícula del mestre, de la que us parlaré ben aviat.
Topaz no és una pel·lícula gaire ben valorada en comparació amb altres del mateix director, però, sense arribar a ser una obra mestra, és una d'aquelles cintes anomenades "menors" que de menors no tenen res. Ben al contrari, pel meu gust és una pel·lícula més que notable i amb trets molt interessants que avui voldria destacar.
L'argument es basa en una novel·la de Leon Uris en la que es tracta la famosa "crisi dels míssils de Cuba", que va enfrontar els Estats Units i la Unió Soviètica durant el mes d'octubre de 1962, essent president dels USA John F. Kennedy, mandatari de la URSS Nikita Kruschev, president de Cuba Fidel Castro, i president de França Charles de Gaulle. Però aquí els protagonistes són la gent petita i el seu paper en els conflictes dels gegants, vivint, perillant o morint mentre els de dalt intercanvien missatges ambigus, subtils amenaces i protestes diplomàtiques.
Es tracta d'una pel·lícula coral (reviseu la llista d'intèrprets que us he deixat al final), farcida de molt bons actors amb pocs però decisius minuts en pantalla i algun que es podria considerar més o menys el protagonista, com Frederick Stafford; aquest personatge és potser el que menys m'agrada, ja que l'actor en fa una interpretació massa rígida pel meu gust. Els altres estan tots molt bé, destacant Per-Axel Arosenius, Philippe Noiret, Michel Piccoli i John Vernon, que fan un gran paper.
Comencem pel títol: què és Topaz?
Topaz és el nom en clau d'un grup de personatges d'alt rang en la política exterior francesa que treballen com espies per a la Unió Soviètica. Sí, tenim una d'aquelles trames típiques i tòpiques de la Guerra Freda, amb agents secrets de diferents països, patriotes, traïdors, vividors, víctimes col·laterals, innocents entabanats i tota la resta, però curiosament no és tant una pel·lícula de bons i dolents com de persones en la gamma del gris, cadascun movent-se per raons que els semblen prou bones en un moment donat.
Quins són els bàndol en conflicte?
El primer, la Unió Soviètica, encara que només apareix al començament en la desfilada militar, i després en la persona d'un desertor de la KGB, Boris Kúsenov (interpretat per Per-Axel Arosenius).
El segon, els USA, dels quals destaca pràcticament en solitari l'agent Michael Nordstrom (John Forsythe).
El tercer, Cuba, representada principalment per Enrique Parra (John Vernon) delegat de Cuba a la ONU, el seu secretari Luis Uribe (Donald Randolph) i el seu ajudants (Carlos Rivas i Roberto Contreras).
El quart, França. Per una banda tenim un agent del servei secret francès, André Deveraux (Frederick Stafford), la seva dona, la filla i el gendre (Dany Robin, Claude Jade i Michel Subor) i la seva xarxa d'espionatge, tant a USA com a Cuba: Philippe Dubois (Roscoe Lee Browne) a Nova York; Juanita de Córdoba (Karin Dor) i tots els seus col·laboradors, a La Habana. Per l'altra, els companys i amics d'André al servei diplomàtic i a la OTAN, on destaquen Jacques Granville (Michel Piccoli) i Henri Jarre (Philippe Noiret).
 |
| Michel Piccoli |
Quin és l'argument?
Doncs és prou enrevessat. Tot comença per la deserció de Kúsenov, que s'escapa de la URSS amb la seva dona i la filla amb l'ajuda d'una prolixa operació de la CIA que està a punt de convertir-se en un nyap absolut. Kúsenov no està pas content i la seva actitud davant dels interrogatoris és freda i desafiant. Finalment, però, deixa anar que alguns diplomàtics francesos de la OTAN treballen per als soviètics. Es nega a donar noms, només confessa que Topaz és el nom clau del grup i Columbine, el cap, un alt càrrec dels serveis secrets. També parla dels ajuts en tecnologia que els soviètics envien a Cuba i del seu contacte, Luis Uribe, que treballa amb el legat a la ONU Enrique Parra i que odia els americans.
Els americans demanen a Devereaux que sostregui informació a Uribe a canvi de diners i aquest aconsegueix infiltrar un agent francès a la seu del govern cubà a Nova York. És una escena molt interessant, que juga amb l'aparent confusió i poca organització de l'administració cubana, però en realitat ens mostra el fort control que Parra i els seus ajudants estan exercint. No, ningú deixa els cubans com a babaus o pallussos, cosa en la que aquesta pel·lícula és molt superior a d'altres de l'època. Un cop de sort fa que es pugui treure una còpia de documents de l'ambaixada, però cau el col·laborador.
Degut a la gravetat de les revelacions que en resulten, Nordstrom demana a Deveraux que posi en marxa al seu grup d'informació a Cuba i André hi va personalment. El seu contacte és la seva amant, Juanita de Córdoba, que aposta per un joc molt perillós com a amant també de Parra i devota partidària del règim castrista. L'operació és un desastre; André aconsegueix treure pels pèls les proves de la intervenció sovètica a Cuba, però tot plegat li costa a la resistència cubana el total desmantellament de la seva xarxa, i el fet acaba amb la carrera d'André a Amèrica.
Kúsenov, ja adaptat a la comoditat del seu nou estatus, aprofita la situació per viure a cor què vols donant informació a píndoles, i facilita a André el nom d'un dels col·laboradors francesos. André, a París, intenta desemmascarar-lo i trobar Columbine, de qui ningú coneix la identitat. Aconsegueix l'ajut del seu gendre -que de poc no pren mal de debò-, però l'agent doble és assassinat i només la casualitat, en la persona de Nicole, la dona d'André, porta a la identificació de Columbine, que en saber-se descobert es suïcida. Finalment, en una reunió d'alt nivell entre les parts implicades, es dóna per finalitzada la crisi.
En la realitat, el resultat va ser prou positiu: la URSS va retirar els míssils cubans, els americans en van retirar els seus a Turquia i Itàlia, i es va crear la línia directa Moscú-Washington (el famós "telèfon vermell").
 |
| Al centre, John Vernon. A la dreta, Karin Dor |
I en què és notable la pel·lícula?
En els detalls subtils que acompanyen la trama principal:
La personalitat de Kúsenov, al començament tancat i espantat, al final relaxat i optimista, aprofitant l'avinentesa per donar-se la bona vida.
El molt interessant tractament de la trama cubana, primer a Nova York i després a Cuba, com si fos una pel·lícula d'aventures, amb els castristes per una banda (cap dels quals és un enze, ni de bon tros) i la xarxa de la resistència que comanda Juanita, gent molt entusiasta però poc preparada, fet que els costa a tots la vida. Aquí està també una història d'amor, entre André i Juanita, gens cursi ni embafadora, amb un tràgic final que la mateixa Juanita preveu clarament: el seu emocionat comiat d'André ens ho demostra. I fins al final, tot i saber què l'esperava, ho dóna tot perquè André pugui treure la informació de Cuba sense ser detingut.
La trama francesa, a París, és potser la part més cerebral de la cinta, aquí els espies s'enganyen, s'equivoquen, es traeixen, es donen informacions contradictòries els uns amb els altres. André embolica la seva família en l'afer... i descobreix que moltes coses no són com pensava.
Imatges destacables:
La caiguda de la filla de Kúsenov enmig del trànsit de bicicletes, a Copenhague.
L'ambient (suposadament) caótic a la seu de la legació cubana a Nova York, les salutacions de Parra al balcó i la fugida de l'agent francès.
La compasiva mort de Juanita, escena d'una gran bellesa formal.
Les intervencions de Nicole, l'esposa d'André, una dona molt intel·ligent i capaç darrere la seva aparença frívola i mundana.
El sopar d'André i els seus companys a París.
Les converses entre Henri Jarre i Jacques Granville, i entre Henri Jarre i el gendre d'André, François.
Impagable l'elegància i la voluptuositat de Jacques gaudint del seu havà, escena que respon a una altra anterior d'Enrique Parra.
 |
| Philippe Noiret i Michel Subor |
El final és magnífic: un diari mostra un titular amb el final de la crisi dels míssils, i la mà que el porta el llença a la paperera. En caure el diari veurem sobreimpreses les imatges de les víctimes de tota l'operació, que han donat la seva vida sense que ningú, d'entre la gent que passa pel carrer i veu les informacions, en sàpiga res. Els reconeixements són pels polítics, els altres són peons sense valor en el joc de la Guerra Freda.
 |
| Al centre, assegut de cara, Per-Axel Arosenius. De peu, John Forsythe |
Fitxa:
Pel·lícula: Topaz
Títol original: Topaz
Títol en castellà: Topaz
Basada en: La novel·la de Leon Uris Topaz (1967)
Génere: Espionatge, Guerra Freda
País: USA
Idioma original: Anglès nord-americà
Any d'estrena: 1969
Música: Maurice Jarre
Director: Alfred Hitchcock
Intèrprets principals: Per-Axel Arosenius, Roscoe Lee Browne, Roberto Contreras, Karin Dor, John Forsythe, Claude Jade, Philippe Noiret, Michel Piccoli, Donald Randolf, Carlos Rivas, Dany Robin, Frederick Stafford, Michel Subor, John Vernon
I la música?
Maurice Jarre va fer un treball molt complert. Una mica com va passar a El tercer home, (encara que no tant marcat) res de frases contundents i solemnes, sinó temes lleugers. Com que estava de moda a l'època, sentirem molta música electrònica. I a destacar l'airòs i gairebé frívol tema principal, la marxa militar soviètica, i el tema d'amor, dedicat a Juanita, que és ben bonic.
Us deixo l'enllaç. S'ha de sentir tema per tema, així l'he trobat a YouTube.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada