dimarts, 19 de gener de 2010

Fromm (2). L'amor a Déu


Erich Fromm, psicòleg social, psicoanalista, filòsof i humanista alemany del segle XX, va ser – entre moltes altres coses - un crític de la societat de consum i de les religions establertes. Del seu magnífic llibre L’art d’estimar (1956) he extret aquests pocs fragments del capítol sobre l’amor a Déu (un dels més llargs de l’obra). Qui de veritat es pregunti sobre el significat de la religió, aquell que es miri a si mateix per esbrinar en què creu realment, en quina és (si existeix) la seva dimensió espiritual, que llegeixi en la seva versió complerta aquest text tan inspirat, tan humà, tan enriquidor. No trobarà desperdici.


L’amor a Déu té tants aspectes i qualitats diferents com l’amor a l’home. En totes les religions teístes (...) Déu representa el valor suprem, el més desitjable. D’aquí ve que el significat específic de Déu depengui del que és més desitjable per a una persona determinada.

(...) En els començaments de la història humana l’home (...) s’aferra als lligams primaris (el món dels animals i dels arbres)(...) Moltes religions primitives són manifestacions d’aquest estadi de desenvolupament.

(...) En un estadi posterior de l’evolució (...) transforma el producte de la seva pròpia mà en un déu. Aquest és l’estadi de l’adoració dels ídols fets de fang, d’argent o d’or.

(...) En un període posterior l’home dóna als seus déus la forma d’éssers humans (...) l’home ha esdevingut més conscient d’ell mateix i ha descobert que l’home és la “cosa” més digna i més elevada del món. En aquesta fase trobem dues dimensions: l’una fa referència al caràcter masculí o femení dels déus, l’altra al grau de maduresa aconseguit per l’home.

(...) L’amor de la mare no podem controlar-lo ni adquirir-lo, es basa en la igualtat. En les religions matriarcals tots els homes són iguals, ja que tots són fills d’una mare, ja que tots són fills de la Mare Terra. (...) En la fase patriarcal la mare és destronada de la seva posició i el pare esdevé l’Ésser Suprem. L’amor paternal imposa exigències, estableix principis i lleis, i l’amor envers el fill depèn de la seva obediència a aquestes demandes. (...) L’aspecte patriarcal em fa estimar Déu com un pare, suposo que és just i sever i que m’elegirà com a fill predilecte. En l’aspecte matriarcal estimo Déu com una mare omnímoda, sé que (...) no estimarà cap dels seus fills més que a mi, que em redimirà, em salvarà, em perdonarà. (...) El meu amor a Déu i l’amor de Déu per mi són inseparables.

En l’evolució d’un amor madur trobem, en els inicis, un Déu despòtic, gelós (...) En una segona fase Déu està lligat no només per les seves promeses sinó pel seu propi principi de justícia. Déu es converteix en un símbol dels seus principis: justícia, veritat i amor; deixa de ser una persona i esdevé el símbol del principi d’unitat subjacent a la multiplicitat del fenòmens. Déu no pot tenir cap nom. Un nom pressuposa sempre una cosa (...) quelcom de finit. ¿Com pot tenir nom, Déu, si no és ni una persona ni una cosa?

Posteriorment no es dóna a Déu cap mena d’atribut positiu. Si diem que és savi, poderós, bo, implica que és una persona; tot el que puc fer és dir el que Déu no és. Com més conec el que Déu no és, més tinc un millor coneixement de Déu.

(...) Arribarem a una conclusió: no mencionar en absolut el nom de Déu, no parlar sobre Déu. Llavors Déu esdevé (...) allò que no te nom, un balboteig inexpressable que fa referència a la unitat subjacent a l’univers fenomènic, a la raó de tota existència; Déu esdevé veritat, amor, justícia. Déu és jo en la mesura en que jo sóc humà.

(...) La persona veritablement religiosa (...) no prega per res, no espera res de Déu, no estima Déu de la mateixa manera que un infant estima el seu pare o la seva mare, ha adquirit la humilitat necessària per a percebre les seves limitacions, fins al punt de saber que no sap res de Déu. Per a ell Déu esdevé un símbol en el qual l’home (...) ha expressat la totalitat del que s’esforça a aconseguir, el reialme del món espiritual, de l’amor, de la veritat i de la justícia (...). considera que la seva vida no té valor sinó en la mesura en què dóna l’oportunitat d’arribar a un desenvolupament cada dia més complet dels seus poders humans. (...) No parla de Déu, ni tan sols menciona el seu nom. Estimar Déu (...) voldria dir llavors l’anhel d’aconseguir la plena capacitat d’estimar per a la realització del que “Déu” representa en un mateix.

(...) En cada individu, la natura del seu amor a Déu correspon a la natura del seu amor a l’home.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada