Família Ten Boom: un petit llum il·lumina la foscor més densa

Vaig conèixer la història de Cornelia Ten Boom quan encara era molt jove, a través d’un llibre que em van regalar. Es titulava “El refugi secret” (Hidding Place, 1976) i era una obra modesta, que en aquell moment no vaig saber apreciar. Em va semblar una més dels centenars que es publicaven en aquella època sobre els camps de concentració nazis, de les quals n’havia llegit una bona quantitat, i totes molt més ben escrites que no pas aquesta. A més el text patia una traducció no gens afortunada, i estava llastrat per un discurs cristiano-evangelístic considerablement farragós.

Però molts anys després, no sé per què, em va tornar a caure a les mans, i ja gran i amb quelcom més de  coneixement de la vida, vaig quedar enlluernada per un relat realment sorprenent. A veure si sóc capaç d'explicar-me.

Cornelia Ten Boom va néixer a Haarlem (Països Baixos) en el si d’una família molt religiosa, membre de l’Església Reformada Holandesa, de tradició calvinista. Els seus pares, Casper i Cor, van tenir cinc fills dels quals en van sobreviure quatre, tres noies i un noi. Cornelia, nascuda el 1892, era la més petita. Casper Ten Boom era un rellotger d’anomenada, i Cornelia es va convertir, l’any 1922, en la primera dona que es va llicenciar com a rellotgera a Holanda. Ella i la seva germana gran, Betsie, van viure amb el seu pare vidu a la casa familiar, on, després de criar els seus propis fills, Casper va pujar, en anys successius, fins a onze nois i noies que havien quedat orfes i sense recursos. Cornelia, a més, va iniciar un programa d’atenció a disminuïts psíquics en una època en que aquestes coses no eren gens corrents.

Quan Holanda va ser envaïda per l’exèrcit alemany, l’any 1940, la casa de la família Ten Boom es va convertir en el refugi secret de centenars de jueus que van aconseguir, gràcies a la seva ajuda, sortir d’Holanda cap a Anglaterra. S’ha calculat que unes 800 persones els deuen la vida. El febrer de 1944 tots tres van ser delatats a la Gestapo i detinguts. Casper va morir al cap de deu dies, als 84 anys, a la presó de Scheveningen. Cornelia i Betsie van ser considerades “caps perillosos de la resistència” i deportades, primer a Vught i finalment al camp de concentració de Ravensbruck.

Aquell lloc horrible no va poder enfonsar la talla humana de les dues germanes. Van iniciar i es van convertir en el cor d’un grup d’oració, meditació i consol cada cop més nombrós, únic punt de llum en aquelles tenebres. Dones que inicialment estaven separades per religió, creences, ideari polític, nacionalitat, llengua i costums, van ser capaces de mantenir-se unides en el dolor d’aquella experiència esgarrifosa. Betsie va morir a finals de 1944, als 59 anys. Dies després, per un error administratiu, Cornelia, de 52 anys, va ser alliberada i va tornar a Haarlem. Una setmana més tard, totes les dones internades de la seva edat van ser portades, segons estava previst, a les cambres de gas. Betsie i Cornelia no van ser els únics membres de la família en passar pels camps de concentració. Del seu nebot, internat a Bergen-Belsen, no es va tornar a saber res.

Un cop a casa Cornelia va començar la primera tasca que es va imposar: buscar i organitzar cases de recuperació per a les víctimes de la guerra i dels camps de concentració. Però desprès també es va dedicar a ajudar als antics col•laboracionistes holandesos, que un cop finalitzada la guerra van patir una terrible repressió. Posteriorment va anar a Alemanya on va aconseguir organitzar sistemes d’allotjament per a milers de persones que ho havien perdut tot. Allà, a Munich, va ser abordada per un guàrdia de Ravensbruck que no la coneixia pas, però a qui ella recordava molt bé. L’home li va agrair tota la seva feina, li va parlar del seu canvi de vida, i li va voler estrènyer la mà. I en les seves pròpies paraules “jo, que tants cops havia predicat la necessitat del perdó, no podia tocar-li la mà”. La lluita interna de Cornelia va ser terrible, però va aconseguir estrènyer la mà de l’antic membre de les forces especials. En aquells moments, diu ella, “vaig sentir, des de l’espatlla a través del braç i fins a la mà, com si un corrent passés des de mi cap a ell, i en el meu cor naixia, cap a aquest estrany, un amor totalment colpidor”. L’obra de Cornelia Ten Boom es pot conèixer en centenars de llocs web i documentació que li han estat dedicats; fins i tot es va rodar una pel•lícula.

Però tot això no venia del no res. El que veritablement em va cridar l’atenció és que tots aquells actes heroics tenien un denominador comú: eren, abans que res, una expressió d’amor, d’amor incondicional, d’amor de la més pura qualitat.

I si llegim els records de la infantesa de Cornelia trobarem l’explicació, la font de tot l’amor que va omplir la seva vida; traiem els afegits místico-religiosos i les interpretacions pietoses i trobarem un autèntic diamant: la família admirable, plena de respecte, estimació i tendresa cap a tots els seus membres, que van saber bastir els pares de Cornelia, Casper i Cor Ten Boom.