Personalitats en conflicte (literatura i cinema - II)

 

Pu Yi, darrer representant de la dinastia manxú Qing,
en un retrat oficial com a emperador de Manxukuo

Avui toca la segona part de les personalitats en conflicte, que he triat entre diversos personatges literaris/cinematogràfics, i dos de reals dels que s'ha fet pel·lícula: Pu Yi, el darrer emperador de Xina, i Chris Costner-Sizemore, una artista nord-americana que va patir trastorn dissociatiu de la personalitat.

Edward Rochester (Jane Eyre, Charlotte Brontë, 1847)

Va ser la primera novel·la gòtica que vaig llegir, i segueix sent la que més m'agrada, amb tots els respectes per Cims borrascosos i d'altres similars. I, és clar, els seus personatges em van enamorar. Si les noies ja són excel·lents (Jane Eyre és un caramel de dona, la senyora Fairfaix un encant, Adèle Varens una coseta tendra, Miss Temple una persona en qui confiar...) tenim com a contrapartida dues figures masculines de primera categoria: Edward Rochester i St. John Rivers. Estan tan ben descrits i són tan potents que es fan inoblidables. 

És evident que St. John té el paper menys agraït, però no oblidem que són les seves paraules les que tanquen l'obra i en fan la conclusió. Aquest home de cor bondadós però d'exterior fred, tancat i barrat en el seu sentit del deure, esclavitzat per la seva pròpia voluntat, renuncia a tot pel que ell creu que és el correcte, el què ha de fer. I no vacil·la en donar la vida. No és una figura gaire simpàtica ni atraient, però així i tot Jane té amb ell un deute enorme de gratitud i li professa un afecte ben sincer. I en un moment donat s'arriba a plantejar dedicar-se a ell en cos i ànima. I vaig trobat ben atrevit per l'època quan Jane afirma que "pensaria que el petó de St. John era bonic, sinó hagués tingut tan presents els que em feia l'Edward". Per la primera meitat del segle XIX i escrit per una dona...

Quant a Edward, ja en la primera lectura em va impressionar d'allò més. Aquest caràcter tancat i sorrut, l'exterior fosc i el contrast amb la seva benignitat (de vegades), comprensió (amb segons qui), bonhomia (depèn de com), estil i coneixement del món, ens intrigarà des del primer moment. Per què, et preguntes, un home que ho té tot -diners, respecte dels altres, salut, intel·ligència, cultura, sensibilitat, i fins i tot bon cor... -, pot presentar aquest tarannà tan difícil, tan variable i alguns cops fins i tot violent? Sí, és clar, al final ho entendràs. I el millor és fer una relectura per, sabent ja tota la història, analitzar el seu comportament. I aquí, Charlotte Brontë realment va fer una feina excel·lent per mostrar-nos les contradiccions, les bondats i els odis d'Edward. Els seus bruscos rampells tenen explicació, res del que veurem en aquest personatge és gratuït. Cap escena està de més, tot té el seu significat profund.

Per altra banda, la seva alegria és espontània i encomanadissa. Estima la Natura, l'art, li agraden les persones sinceres. Com algú així ha caigut en el que ell anomena "la meva degradació": joc, dones i quelcom, no massa, de beguda? L'escena de les compres, quan s'han de casar, és preciosa. Està entusiasmat; fill de la seva classe social, vol comprar metres i més metres de roba, vol encarregar desenes de vestits, vol treure les joies de la família i modernitzar-les... Busca totes les maneres possibles per fer que Jane se senti estimada i feliç. I a ella no li calen aquestes coses materials, en té ben bé prou amb adonar-se de com ell n'està, d'enamorat.

L'excel·lent actor britànic Toby Stephens broda literalment
el paper d'Edward Rochester en aquesta versió de la BBC (2006)

Se n'han fet un munt de versions, d'aquest llibre, en cinema i TV, pel·lícules i sèries. El paper d'Edward ha estat adjudicat a actors tan rellevants com Timothy Dalton, Michael Fassbender, William Hurt, George C. Scott, Orson Welles i uns quants més, però jo em quedo amb Toby Stephens. 

Crec que Stephens (fill de la fantàstica Maggie Smith) atorga a Edward una quantitat increïble de matisos, de somriures sobtats, de mirades que comencen d'una manera i acaben d'una altra. Té l'edat justa i la caracterització és insuperable i ell ha connectat perfectament amb el personatge. I a més va tenir una química increïble amb l'actriu que feia de Jane, Ruth Wilson, una actriu no gaire guapa (així ha de ser el personatge) però que treballa d'allò més bé. Junts fan una parella meravellosa. I acabaràs amb desitjos de que tots dos siguin totalment feliços l'un amb l'altre. 

Tranquils, que tot acaba bé. Patint una mica (no seria una novel·la gòtica, si no), però amb final feliç per a tots els que ho mereixen. Què carai, ja toca, de quan en quan, oi?

El jove Marsh (L'ombra sobre Inssmouth, H.P. Lovecraft, 1936)

No, en contra del que pugui semblar, jo no sóc aficionada a la literatura de terror. Però Lovecraft entra, per al meu gust, en una altra categoria. No és terror d'espantar, no són ensurts de portes que s'obren i es tanquen, i esquelets que ballen, no és Stephen King (i no hi tinc res en contra, però poques obres seves m'acaben de fer el pes). 

Lovecraft era, abans que res, un grandíssim escriptor, només que dominat per una psique inestable, per estranyes pors i per idees classistes, esnobistes i racistes. Té contes i novel·les extraordinaris, suggerents, misteriosos. I no són repetitius, la repetició de temes ve més aviat dels seus seguidors, que van reelaborar i continuar molts dels seus relats, atorgant una mena de dejà vu a les historietes de Cthuluh i companyia, que d'entrada eren ben originals.

Si he de recomanar alguna obra, ho faria, sens dubte, amb Les muntanyes de la bogeria, una aventura increïble en mig de l'Antàrtida; El color que va caure del cel, aquesta, sí, farcida d'esdeveniments que es van complicant de forma insidiosa, que s'intensifiquen a poc a poc fins que et deixen enfonsat en l'horror. I aquesta L'ombra sobre Innsmouth, que comença com un senzill relat del viatge d'un estudiant i que acaba... El final és fabulós, inesperat.

Aquesta imatge que combina els trets de Lovecraft amb
part del seu imaginari podria ser una bona representació
dels dubtes i l'evolució personal del jove Marsh

No sabrem mai el nom del nostre narrador. És un jove acabat de graduar, que aprofita les seves primeres vacances d'adult per recórrer les poblacions de la costa de Nova Anglaterra. La família de la seva mare havia viscut allà, i tot que no conserva llaços de parentesc, vol esbrinar, per jutjats i arxius, qui eren els seus avantpassats. Li atorgo el cognom Marsh perquè, al final, descobrirà que pertany a aquest clan, d'activitats sospitoses i costums estranys. I finalment, allò que ell, aterrit, ha jutjat i condemnat, aquelles activitats que ha denunciat a les autoritats, és la seva mateixa herència. Ell porta en la seva sang la mateixa tara i comparteix el seu destí. I un cop que ho accepta, deixa d'infondre-li terror i s'hi lliura amb tot el convenciment.

I és clar, quan acabes de llegir, no saps si tots aquells deliris són veritat, o si la seva ment, trasbalsada i progressivament deteriorada, com la del seu cosí tancat al sanatori, està al·lucinant i tot acaba d'una forma prosaica, en un suïcidi en el mar. Tant de bo pogués expressar millor com em va impressionar i com de bona trobo aquesta novel·la.

No s'han fet, que jo sàpiga, versions acceptables d'aquesta obra per a cinema o TV. D'El color que va caure del cel van estrenar una película horripilant, Color our of Space (2019). I no dic horropilant perquè fes por (no en fa, en absolut) sinó de mal feta que està i mal interpretada, i plena de disbarats, amb un guió demencial. En resum, si més no de moment, millor fugir de qualsevol versió filmada de les obres de Lovecraft.

Kanbei, Kikuchiyo, Sichiroji, Katsushiro, Heiachi, Kyuzu i Gorobei (Els set samurais, Akira Kurosawa, 1954)

Vet aquí una pel·lícula boníssima. Com vaig llegir en alguna crítica, potser només se li pot retreure la tirada que tenen els actors japonesos cap al crit exagerat, però això simplement és l'expressió d'un tarannà diferent del nostre, d'una cultura arrelada en altres convencions.

Així i tot, hi ha quelcom d'universal en aquest grup de guerrers, dels vells als joves, que per quatre plats d'arrós arrisca (i perd) la vida per defensar uns camperols. L'ètica, la justícia, el valor, el propi coneixement, el desafiament... tenen més pes en aquests homes que el pagament que hauríen de rebre. I cadascun d'ells és ben diferent: de la serenitat i el lideratge de Kanbei (un fantàstic Takashi Shimura) al valor esbojarrat i la impulsivitat de Kikuchiyo (Toshiro Mifune, molt extremós); de la innocència i la inexperiència de Katsushiro (Isao Kimura) a l'habilitat de Kyuzu (Seigui Miyaguchi)... I els camperols, per la seva banda, amb el seu treball esgotador i les seves preocupacions quotidianes, ben lluny de l'honor, i de totes aquestes històries de guerrers llegendaris, de conte de fades.

El gran actor japonès Takashi Shimura fa el paper
de Kanbei, el líder dels set samurais

I fins i tot queda lloc per una mica de romanticisme i també de desengany, d'amor a la terra i a la família, la construcció de les amistats personals i la lleialtat al clan.

Tots els personatges són fabulosos, cadascun amb les seves característiques, i tots han passat a l'imaginari del cinema de qualitat.

Eve White (Les tres cares d'Eva, C.H.Thigpen, H.M.Cleckley, Nunnally Johnson, 1957)

Vaig conéixer aquest cas real gràcies al llibre escrit per dos psiquiatres, els doctors Thigpen i Cleckley. És el relat d'una personalitat múltiple, seguida per professionals durant anys. Diuen tres, però si no recordo malament (la vaig llegir potser fa més de quaranta anys), n'hi va haver fins a cinc personalitats, tot i que un parell no es van desenvolupar, i la darrera va ser el pal de paller que va integrar la resta.

Va ser un cas complicadíssim, crec que el primer realment documentat d'un cas de personalitat múltiple totalment comprovat. Eve White era tímida, dèbil, poca cosa. La segona personalitat, Eve Black (tots són noms en clau), descarada, forta i agressiva. White no coneixia Black i patia llargs i greus episodis d'absència, però Black sí que era conscient de White i es divertia fastiguejant-la. Finalment, la personalitat Jane conseguirà integrar tots aquests aspectes en una dona equilibrada i mentalment sana. Les personalitats parcials viuran la integració com una mort, unes amb terror i les altres amb resignació per aconseguir un bé més important. Eve, finalment, serà capaç de cuidar de la seva filla i portar una nova vida, i fins i tot trobarà un segon marit que la farà feliç.

Joanne Woodward va fer el paper d'Eve a la
versió cinematogràfica d'aquest interessant document

L'obra és més coneguda degut a la pel·lícula, interpretada per una excel·lent Joanne Woodward. Tot i que el guió no és ni de bon tros tan complex com la realitat (i per tant, per al meu gust perd interès) no deixa de ser una bona mostra d'un greu desequilibri, i com la pacient investigació i l'autèntic desig d'ajuda per part dels metges aconseguirà, per un cop, un final esperançador per a tantes persones que poden patir malalties semblants.

Pu Yi (El darrer emperador, Bernardo Bertolucci, 1987)

Aquesta pel·lícula, que dramatitza la vida de Pu Yi, em va impressionar molt en el seu moment. Tracta el tema de forma molt atractiva, i encara que amb prou llicències històriques, permet seguir bastant bé la seva evolució.

Imgineu un nen criat en mig del Palau Imperial, que fins i tot li netejaven el culet sent ja un noi gran (i un adult, ho sabrem per un comentari de la pel·lícula), mimat, reverenciat i tractat gairebé com un ésser diví. I, de cop, ja no era ningú, sobrava per tot arreu i no sabia què fer de la seva vida. I és clar, es va acostar i es va deixar festejar pels únics que li van donar suport: el govern del Japó, en aquells moments un imperi expansionista, i que va fer una molt bona jugada amb aquest home totalment desorientat. El van convéncer que podia tornar a ser emperador, però no de Xina (que ja era una república) sinó de Manxúria, la regió d'origen de la seva dinastia. I ell va caure de quatre potes. La seva esposa principal, Wan Rong, es va adonar de seguida de la trampa, però ja es van espavilar a apartar-la d'ell. Japó va envair Manxúria i va formar un estat súbdit, Manxukuo (que incloïa Corea com a part del territori metropolità japonés), amb fronteres amb la URSS, Mongòlia, Xina i Japó.

Manxukuo, sense que Pu Yi ho sabés, es va convertir en un immens camp de concentració, una colònia que proporcionava esclaus i, el més esfereïdor, víctimes per als "assajos clínics-científics" de l'infame Esquadró 731, que no va tenir res a envejar a les pitjors actuacions de l'Alemanya nazi.

En acabar la II Guerra Mundial, Pu Yi va ser detingut per l'exèrcit soviètic juntament amb diversos membres de la seva família i servents, deportat a la Xina de Mao i internat a la presó de Fushun durant 10 anys, per a la seva reeducació. Pu Yi va refer la seva vida, va treballar de jardiner i com arxiver de la Biblioteca Nacional. Es va tornar a casar i finalment va morir de càncer als 61 anys.

Pitjor final va tenir la pobra Wan Rong, que, destrossada per l'adicció a l'opi, va acabar els seus dies a la presó de Yanji amb només 39 anys. Pu Yi no va saber de la seva mort fins tres anys després, quan va entrar al camp de reeducació.

John Lone i Joan Chen, impecables en els seus papers de 
Pu Yi i Wan Rong a El darrer emperador (Bernardo Bertolucci, 1987)

Si hi ha un moment colpidor a la pel·lícula és aquell en què els presoners (tots antics col·laboradors dels japonesos) estan mirant un documental sobre els excessos, tortures i crueltats del govern de Japó sobre la població civil xinesa i manxú. John Lone, l'actor que representa Pu Yi, s'aixeca horroritzat de la cadira i crida: "Jo no sabia res, no sabia res!". I és evident que el govern maoista ho devia creure així, sinó possiblement hagués estat executat. 

En resum, tant la seva vida histórica com la que, més o menys resumida, explica la pel·lícula, tenen un grandíssim interès per fer-se càrrec de com una persona que ha tingut unes experiències inicials molt determinants pot canviar el rumb de la seva vida en una direcció ben sorprenent.

A destacar la boníssima feina actoral de John Lone i Joan Chen, que estàn perfectes en els seus papers. Una pel·lícula, pel meu gust, totalment recomanable.

Oda Mae Brown (Ghost, Jerry Zucker, 1990)

I en mig de tant de drama, ara toca riure una mica. Whoppi Goldberg va donar ben bé la campanada amb aquest personatge de Ghost, un filme ben justet, val a dir. Però ella s'emporta el gat a l'aigua, domina tota la trama i ens aixeca la pel·lícula sencera. Sembla ser que va ser Patrick Swayze, l'actor que interpreta el fantasma protagonista, qui la va voler en aquest paper, i la va ben encertar.

Whoopi Goldberg va obtenir un Oscar ben merescut
per la seva fantàstica interpretació d'Oda Mae Brown

Oda Mae és una timadora, una engalipadora, una aprofitada, amb un expedient policial de diversos kilograms de pes. Però en mig de les seves trapelleries, sí que té realment el do de comunicar-se amb els morts (cosa que ella no sabia). I, encara que a contracor i amb moltes fugides d'estudi, acabarà ajudant a tothom -els bons, s'entèn-, aconseguirà el càstig dels dolents i enviarà Sam Wheat, el nostre fantasma anguniejat, cap a la llum.

La pel·licula té escenes massa romanticones per al meu gust, però les interpretacions valen la pena, especialment les de Patrick Swayze i Whoopi Goldberg, a més d'un impagable Vincent Schiavelli. Té situacions molt divertides i, en resum, és una peça per passar una estona ben distreta i agradable.

Una laguna en el mar de las olas (XVIII)

 

Un Salwar Kameez es un traje cómodo y elegante,
propio de la India y el Pakistán, y perfectamente
adaptado al clima

Capítulo XVIII. Dyson

La Kunvenpunkta¹ , o Sala General de Encuentros, era una auténtica vorágine de ruido ya a primerísima hora de la mañana. Apenas si estaba saliendo el sol que la mayor parte del público -ponentes famosos o totalmente anónimos, circunspectos profesores, patrocinadores gubernamentales o privados, auxiliares y ayudantes, estudiantes, organizadores, adjuntos, suplentes, secretarios, colaboradores, invitados, periodistas de diverso pelaje, curiosos… en fin, toda la variopinta multitud que se da cita en este tipo de eventos-, paseaba ya por los pasillos del Saraswati inundando sus cantinas, ocupando todos los asientos disponibles y organizando una espantosa algarabía. Hombres y mujeres de todas las culturas, tamaños, colores, inclinaciones estéticas, preferencias sexuales, género latente o declarado, ya discretos ya ostentosos, se agitaban, charlaban, dictaban notas en sus grabadoras, se llamaban o se evitaban unos a otros, recogían la documentación indispensable que habían olvidado (de ahí las tremendas colas que se estaban formando en los abarrotados terminales de la InforNubo), y sobre todo, comían y bebían para darse fuerzas antes del inicio de las sesiones informales de aquel día previo a la inauguración oficial del simposio.

Era este aspecto lúdico y divertido antes del inicio de unas jornadas de temática tan formal y erudita lo que más gustaba a Radha. Estaba muy satisfecha de que todas las regiones del subcontinente indio se hubieran librado de la injerencia militar en sus asuntos relativos a la astrofísica y el espacio. Al menos de momento. El ambiente hubiera sido muy distinto. Ahora la antigua India se había convertido en una especie de remanso de libertad intelectual, y el papel de Radharani como coordinadora en Bengala la convertía en una de las anfitrionas de la convención, en estrecha colaboración con sus homólogos de Delhi, Gujarat y Kerala. Como siempre hacía, había cuidado mucho su aspecto, y estaba sumamente elegante. Esta vez, sin embargo, la seguía una sombra de inquietud. Había disfrutado de un sueño reparador, pero la perspectiva de un difícil encuentro con Bouchard y sus excompañeros la tenía desasosegada.

Mientras hablaba con un representante del Instituto Stevens vio aparecer a Elaine; se la veía muy animada. Vestía un salwar kameez de tonos verdes que le quedaba estupendamente, se había recogido los rizos en un flojo moño informal y su cabello estaba sembrado de menudas y brillantes estrellitas, conforme a la moda que hacía furor en las regiones indias del norte y centro desde hacía unos meses. Cuando la doctora distinguió a su antigua jefa entre la multitud, agitó la mano en un alegre saludo. Por un momento Radha quedó sorprendida de verla tan desenvuelta, pero pensó que era mejor así; conociendo su carácter asustadizo y desconfiado, ese estado mental positivo sin duda la ayudaría en el delicado compromiso que se les venía encima.

Elaine recogió en el mostrador de desayunos la ración que le correspondía -un té hirviendo y un par de naan rellenos- y se dispuso a almorzar con mucho apetito. Los acontecimientos de la noche habían levantado su ánimo. Si había sido capaz de enviar a Jean Luc a freír espárragos, podría enfrentarse a lo que fuera. Buscó un lugar donde sentarse, y, como todo estaba lleno, salió al jardín y se acomodó en el murete bajo que rodeaba un amplio parterre rebosante de flores. Mientras saboreaba el refrigerio y se distraía con el abigarrado ambiente, oyó que alguien pronunciaba su nombre y volvió la cabeza.

        -¿Doctora Boissieu-Marchand? ¿Es usted?

La pregunta venía de un hombre de buen aspecto, vestido con un atuendo de occidente muy anticuado y formal, que estaba de pie a unos pasos, y al que de momento no reconoció.

        -Sí, aunque ahora soy simplemente la doctora Marchand. Pero ¿nos hemos visto antes?

El hombre se acercó hasta situarse delante de ella; Elaine advirtió que su sonrisa era muy simpática y atractiva. Sus blancos dientes contrastaban con su piel, muy oscura, y los ojos eran negros, grandes y expresivos.

        -Mark Dyson. ¿Se acuerda? En Bosten, entonces yo trabajaba para Science-Plena.

        -¡Claro! Encantada de verle, señor Dyson.

Se levantó, dejó con cuidado el vaso de té y le estrechó la mano. Ahora sí que sabía de quién se trataba. Era un periodista de ciencia especializado en temas de astrofísica y exploración espacial que se había interesado enormemente por el caso de la Mare Undarum, y uno de los pocos a quienes permitieron entrar en contacto con los tripulantes durante la encuesta oficial. A diferencia de otros, había sido muy respetuoso y profesional, y nunca aventuró teorías extravagantes. Supo ceñirse a los hechos y a los resultados de la investigación, y todo el equipo quedó muy bien impresionado por su trabajo. Fue una lástima que la falta de tirón mediático de su reportaje y su carencia de detalles morbosos lo relegaran a revistas muy especializadas, y que lo que realmente llegara al público general fueran detalles escandalosos, la mayoría exagerados o simplemente inventados por parte de reporteros con muy pocos escrúpulos.

        -Siéntese, ¿ya ha almorzado? -Elaine le ofreció uno de los naan, pero él declinó la invitación con un gesto, y, una vez cumplidas las obligaciones de la etiqueta, se acomodó en el murete, a su lado.

        -No se preocupe, luego comeré algo. Muchas gracias -Dyson se dirigió a ella con una especie de educado interés-. La verdad es que me he llevado una gran sorpresa, doctora Marchand. Creía que usted se había apartado completamente de la carrera de astronáutica.

        -Pues sí. Cuando acabó la investigación volví a mi región y conseguí encontrar trabajo como médico en un pequeño hospital. Ahora soy responsable del servicio UCI en el Hospital General de Sarlat. Y estoy muy satisfecha.

       -Entonces es curioso que la encuentre asistiendo a este evento, y más si consideramos -el periodista hizo una pequeña pausa y la miró directamente a los ojos- que no es la única tripulante de la Mare Undarum a la que he visto esta misma mañana aquí, en el Saraswati.

Elaine, que estaba mordiendo una de las empanadillas, sintió una repentina sensación de atragantamiento, pero enseguida se repuso.

        -Sí, claro, la doctora Chatterjee es miembro de la organización del simposio. Seguro que la ha visto en la Sala General, llevaba un sari precioso, azul y dorado…

    -Desde luego, esperaba encontrar a la doctora Chatterjee en la convención. Y sí, el sari es espectacular. Pero a quien me refiero es a otra compañera suya, la doctora Minamoto. ¿Sabía que ella también estaba aquí?

        -Ah, pues… -Elaine quedó completamente desconcertada, y su confusión no le pasó por alto a un reportero tan experimentado como Dyson-. Bueno, sí, aunque aún no la he visto… Mejor dicho, la vi ayer, hoy aún no…

Mark Dyson la contempló pensativamente.

        -¿Se va a tratar del tema de la Mare Undarum en algún momento? Creí que ya estaba cerrado.

        -Sí, sí, no, en realidad… Quiero decir que es casualidad que estemos las dos aquí.

Elaine tenía una bola de fécula en la boca que no se atrevía a masticar y mucho menos a tragar. Dyson decidió apiadarse de ella y dejar las preguntas por el momento. Ya averiguaría lo que estaba pasando sin necesidad de ponerla en un apuro.

        -En fin, doctora, me alegro de haberme cruzado con usted, ya nos iremos viendo en estos días.

Le tendió la mano para despedirse. Ella se la estrechó con reticencia, pero pronto se serenó al darse cuenta de que el hombre se marchaba tranquilamente sin profundizar en el asunto.

Elaine se apresuró a acabar su tentempié y volvió a entrar en el Kunvenpunkta. Estiró el cuello buscando a algún compañero y pronto distinguió un discreto kimono castaño y un moño negro veteado de gris que otorgaban a su poseedora más sobriedad que distinción. Se dirigió hacia Aiko, que estaba junto a una consola revisando documentación recogida del InforNubo, la tomó del brazo sin ceremonias y la apartó lo mejor que pudo del resto de la gente.

        -¡Elaine-san! ¿Qué pasa? Buenos días, por cierto.

        -Lo siento, Aiko. Acabo de tener un encuentro alarmante. ¿Recuerdas a Mark Dyson?

        -Pues… no -Aiko frunció el ceño intentando localizar el nombre en los entresijos de su memoria-. ¿Quién es?

     -Él se acuerda perfectamente de ti. Se trata de aquel periodista que nos entrevistó durante la investigación de Bosten.

        -¿El que vino desde Nueva York?

        -El mismo. Te ha reconocido, y a mí también. Lo primero que me ha preguntado es si la tripulación de la Mare Undarum volvía a reunirse.

Aiko sonrió, aunque sin humor.

        -Espera a que encuentre por aquí a Quinteros y a Gantomor. No nos lo sacaremos de encima.

        - ¿Te imaginabas esta tremenda cantidad de gente? ¿Y si hay alguien de la TSA de hace dieciséis años que se acuerde de nosotras?

        -Será mejor que seamos prudentes y no paseemos mucho por los pasillos. Imagino que Bouchard nos convocará para el encuentro. Por cierto -la japonesa miró a Elaine entre admirada y divertida-. ¿Cómo has conseguido estos adornos del cabello tan bonitos? Te quedan muy bien.

        -Es silicona modificada en forma de aerosol, que se pulveriza sobre la cabeza y se adhiere al pelo. Hay de diferentes tipos. Los venden en los tenderetes a la entrada del Saraswati. ¿Quieres uno?

        -Lo que nos faltaba para llamar la atención, brillos sobre mi cabeza -el tono de Aiko era lo más jovial que Elaine le hubiera escuchado nunca-. Dejémoslo así. Vamos a avisar a Quinteros. No le he visto aún.

        -Mejor vayamos hacia su habitación, es pronto y no debe de estar listo todavía. Justo llegó ayer por la tarde y seguramente aún está con desfase horario.

Las dos mujeres se encaminaron hacia la salida posterior para encontrar el sendero que comunicaba con el Pavitranda procurando pasar todo lo inadvertidas que fuera posible. Al hacerlo no se dieron cuenta de que Mark Dyson, desde el otro extremo de la gran sala, no las había perdido de vista en ningún momento. El reportero sonrió. Era evidente que las dos mujeres se traían algo entre manos, con el conocimiento o no de Radharani Chatterjee, y que algo interesante se estaba cociendo. Colocó su fonograbadora de laringe y la cámara de la sien en posición de activado. Eran tan pequeños y bien camuflados que nadie se daba cuenta de su funcionamiento. Empezó a registrar imagen y sonido mientras las seguía con discreción.

(Continuará)

                                                                                                                                                       

1 Punto de reunión.