Els meus dolents preferits (I): dolents de cinema

Un dels dolents més icònics dels inicis del cinema: Nosferatu (1922)

No sé què passa, que alguns cops, en les novel·les o el cinema, són més atractius els personatges diguem-ne "dolents" que els herois o bons. O almenys, igualment captivadors o fascinants. Heu pensat, en fer una llista de pèrfids i inics?

A veure, no serveix qualsevol. Jo descarto de forma immediata els cruels (torturadors gratuïts i tota la pesca), els sàdics sense projecte, els psicòpates fora de control i els al·lucinats. Prefereixo els que aporten enriquiment a la trama: un objectiu, un ideal... (que no vol dir que sigui bo per ell mateix). Senzillament, que tinguin substància. Suposo que amb alguns exemples s'entén més bé.

De cap de les maneres m'atreuen dolents del tipus Norman Bates (Psicosi), Alex DeLarge (La taronja mecànica), Freddy Krueger (El malson d'Elm Street), Pennywise (It)... Trobo que és el mal pel mal, la crueltat rabïuda. Els trobo molt desagradables. 

Ara bé, què opineu de l'enigmàtic T-800 (Terminator), seguint ordres fins a les darreres conseqüències;  Darth Vader (Star Wars), amb el seu tràgic conflicte entre l'amor i el deure; Harry Powell (La nit del caçador), afectat de misticisme, però capaç de qualsevol crim si es tracta d'obtenir molts diners... per a la gloria de Déu, diu; Roy Batty (Blade Runner) protegint la seva existència i la dels seus companys? No són ben bé el mateix, oi? Ja sigui per un guió encertat, per una interpretació impecable, o pel carisma de l'actor, tenen un cert atractiu... tot i que no els convidariem pas a sopar.

Fem una petita repassada als dolents que trobo més atraients, i compte que no vol dir que estigui d'acord amb el seu comportament al film! L'ordre és totalment al·leatori.

Darth Vader (Star Wars - La guerra de les galàxies, 1977)

Sense discussió un dels dolents més atractius del cinema, i sense veure-li mai la cara! És clar que el fantàstic doblatge de veu de James Earl Jones (versió original en anglès) i per suposat la de Constantino Romero (versió doblada al castellà) va ser determinant en la seva popularitat, juntament amb la rotunda presència física de David Prowse. 

Tot plegat tenint només en compte la primera trilogia. Ara bé, tampoc no està tan malament en la segona. El nen és un insuportable, però l'Annakin adult està prou bé, per molt que el pobre Hayden Christensen rebès bufetades a tort i a dret, possiblement per la seva dicció, molt allunyada de les perfeccions de Jones.

Darth Vader en la primera trilogia (David Prowse) i en la segona (Hayden Christensen)

Harry Powell (The Night of the Hunter - La nit del caçador, 1955)

Mira que mai no vaig trobar que Robert Mitchum fos gens afavorit, però en aquesta pel·lícula porta de carrer a qui sigui. Possiblement per la forma que va tenir el director Charles Laughton d'intensificar el seu atractiu sexual fins a l'extrem. Sembla que Laughton era homosexual, o al menys bisexual, i va saber copsar com ningú aquest tret de la personalitat de Mitchum, que literalment arrassa tot posant al seus peus a tots els personatges adults... excepte a la ja asexuada, per anciana, Lilian Gish, que és totalment immune a les seves trampes de mascle. No com la pobra Shelley Winters, que, per a la seva desgràcia, hi cau de quatre potes.

Mai no heu vist un Robert Mitchum més atractiu

Antonio Salieri (Amadeus, 1984)

Ja en vaig parlar a bastament en aquest post, però, vaja, mai no em cansarè de dir que, encara que la visió del pobre Salieri era més falsa que una moneda de suro, el personatge creat per Peter Shaffer és realment fascinant, i la interpretació de F. Murray Abraham, modèlica.

Salieri interpretat per F. Murray Abraham

Hannibal Lecter (The Silence of the Lambs - El silenci dels anyells, 1991)

No, no cau simpàtic. No, no t'hi acostaries a menys d'uns quants quilòmetres, un miler, pel cap baix. No, no t'hi refiaries més que d'un tauró blanc mort de gana. Sí, quedaràs astorat per aquest estrany i dominant personatge, i per la magnífica interpretació d'Anthony Hopkins, que no va parpallejar en cap moment durant la filmació a fi de subratllar la força de caràcter del doctor Lecter. Potser el personatge més aterridor que he vist al cinema, pel fet de no tractar-se d'un personatge de fantasia, sinó d'una terrible possibilitat.

Setze minuts de pantalla i l'impecable treball d'Anthony Hopkins van convertir Lecter en una llegenda

Tinent d'Alcalde Ovina (Zootopia - Zootropolis, 2016 )

Eh? Un personatge de dibuixos animats en la llista dels dolents? Doncs sí. Apart que considero aquesta pel·licula una de les millors i més encertades de Disney, Dawn Bellwheter és la dolenta més traïdora, falsa, corrupta, ensibornadora, racista... en resum, malvada, de les cintes infantils (oblideu a Malèfica, a la Reina de Blancaneus, a la madrastra de la Ventafocs, són unes aprenentes). I a canvi mostra un encant innegable, un caràcter angelical, una clara intel·ligència, una immensa capacitat de treball, un carisma inequívoc, un interès genuí pel benestar de la ciutat que governa. Equivocada, però amb una meta ben definida, que per a ells voldrien més de quatre personatges de pel·lícules "serioses" no tan ben dibuixats com aquesta antiheroïna inoblidable.

La Dawn enredant el Nick i la Judy amb el seu encant i dolcesa

Hal 9000 (2001, A Space Odyssey - 2001, una odissea de l'espai, 1968)

I ara, algú que em costa qualificar de dolent, perquè simplement és un ésser sense sentiments ni moralitat, un artefacte mecànic, una intel·ligència artificial ben capaç d'analitzar el seu món i treure conclusions, i de seguir la línia de la lògica fins al final. L'escena de la seva desconnexió, on apareix per primer cop la por davant la imminent destrucció, és totalment colpidora. Quan vaig veure per primer cop aquesta magnífica pel·lícula (tenia amb prou feines uns onze anys) va ser la subtrama que més em va impactar i que es va quedar per sempre a la meva memòria. 

Els astronautes Poole (esquerra) i Bowman (dreta) essent espiats per Hal 9000

Roy Batty Nexus-6 (Blade Runner, 1982)

Rutger Hauer en va fer una creació, del desesperat replicant que intenta salvar la seva vida i la dels seus companys en una Terra desquiciada, esgotada pel canvi climàtic i dominada per l'omnipresent tecnologia i per l'avaricia més desenfrenada. El seu monóleg abans de morir és una de les fites de la ciència ficció. Per cert, el preciós doblatge al castellà és també de Constantino Romero. Tots aquests moments es perdran, com les llàgrimes a la pluja. Posa la pell de gallina.

Rutger Hauer va impressionar tothom amb la seva certera visió
de la personalitat del replicant Roy Batty

I com que en són molts, i també tenim els dels llibres, anirem seguint en altres posts, no en dubteu!

Un tribut al geni: Amadeus

 

Com vaig prometre al post anterior, aquí una petita anàlisi d'aquesta fantàstica pel·lícula, a la que no podem incloure en el grup dels "petits miracles" per una bona raó: va ser produïda i rodada amb tota la intenció que fos una obra notable. Sí, te moltes pretensions, i gran nombre de persones la troben insuportable; per al meu gust és boníssima, l'he vista un munt de vegades i sempre m'emociona. Gaudeixo de totes les interpretacions, del vestuari, la fotografia, els diàlegs, les caracteritzacions, l'ambientació i, és clar, la meravellosa música. Diria que en el moment de la seva estrena la vaig anar a veure tants cops com amics i familiars tenia i vaig poder convèncer i acompanyar al cinema. Però anem pas per pas.

La pel·lícula pretén explicar-nos així, per sobre, la vida de Mozart, però no des del punt de vista d'un historiador o biògraf, sinó (suposadament) d'Antonio Salieri, un notable músic italià que treballava a la cort de Viena i que segons les obres en que es basa la cinta era enemic declarat de Mozart, i fins i tot va provar de matar-lo. Desprès en parlarem.

F. Murray Abraham com Antonio Salieri  

Comença la cosa amb una terrible escena ambientada a Viena cap a 1823, quan Salieri (F. Murray Abraham), en un atac de demència, prova de suïcidar-se i afirma que va matar Mozart. És traslladat a un hospital o manicomi i allà queda ingressat, ja que no es recupera. Dies desprès el visita un capellà (Richard Frank) per confessar-lo i veure què hi ha del cert en tot plegat. Aquí comença la trama, amb l'explicació, primer, de com Salieri es va fer músic, i després, com va saber de Mozart i com el va conèixer.  

Richard Frank com el capellà que atén a Salieri

I Mozart (un entregat Tom Hulce) no és una persona fàcil de tractar per algú tan compromès i religiós com Salieri: el mostren com un ésser extravagant, maleducat, cregut i voluble, això sí, amb un talent innegable. I comença tota la trama de l'enveja i finalment l'odi de Salieri -que n'admira les obres però per despit amuntega obstacles per perjudicar la seva carrera-, fins arribar a l'escena de la mort i enterrament de Mozart. Tot plegat farcit d'una música preciosa molt ben interpretada i integrada en la pel·lícula.  

Tom Hulce en el seu paper de Wolfgang Mozart

Ara bé, Amadeus es recolza sobre les aportacions de tota una sèrie de personatges, defensats per diferents actors, i dels quals veurem els més significatius.

Un dels que destaca per la seva importància en la història és Joseph II, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, una figura històrica rellevant molt ben interpretada per Jeffrey Jones. Joseph II va ser en la realitat un ésser prou notable i poc convencional, un veritable dèspota il·lustrat, que realment va esgotar la seva vida en treballar pel seu poble. Detestava les pompes i les frivolitats, i era un bon aficionat a la música i el teatre, que volia que fossin uns puntals de cultura per a la gent del seu imperi. 

Aquí el veiem com una persona serena, reflexiva, dominant, i de poques paraules. "Doncs, ja està", diu en diverses ocasions, per tallar discussions eternes i estèrils. A més, sap escoltar. És un admirador de Salieri i quant a Mozart, es reserva l'opinió, si bé li reconeix els mèrits. 

En algunes crítiques de la pel·lícula he llegit que a l'emperador se'l presenta com algú molt diferent de la realitat, que sembla babau o al menys poc intel·ligent... No crec que sigui el cas. Precisament la visió que en fa aquesta cinta em va cridar molt l'atenció i em va fer buscar informació. Joseph II va tenir una personalitat destacada i poc corrent, i crec que, considerant que estem parlant d'una obra de ficció on té un paper esporàdic, està prou ben representat (veure Nota 1 al final)

L'emperador Joseph II d'Habsburg (Jeffrey Jones), a l'estrena d'El rapte en el serrall

Després tenim tota la colla dels compositors italians, els camarlencs, els cortesans... interpretats per un grup de bons actors de paper curt però molt ben caracteritzat: Jonathan Moore i Roderick Cook són, respectivament, el Baró Van Swieten i i el comte Von Strack, admiradors de Mozart i desitjosos d'un canvi cap a la música germànica. Patrick Hines com el Kapellmeister Bonno, i el notable Charles Kay com el comte Orsini-Rosenberg fan pinya amb Salieri i representen la musicalitat italiana, que defensa els seus bastions contra els nouvinguts com Mozart.

  

L'escena de l'ofrena musical. En darrer terme, el primer a l'esquerra, Jonathan Moore. El grup de la dreta, Patrick Hines, Charles Kay i Roderick Cook. En primer terme, de peu, F. Murray Abraham; assentat, Jeffrey Jones  

No ens perdem Hieronymus Von Colloredo, príncep-arquebisbe de Salzburg, interpretat de forma astoradora per Nicholas Kepros, un actor que havia treballat en l'obra teatral de Peter Shaffer, tot i que en el paper de Salieri. Si hi ha un personatge a qui agafar mania és justament aquest, amb la seva supèrbia i suficiència. Un home intransigent i molt convençut de la seva importància. Va ser un protector de Leopold i Wolfgang Mozart, però d'aquest darrer no n'aguantava el tarannà. En canvi, sempre va tenir bona relació amb Leopold, una persona continguda i racional... i que sabia com comportar-se davant la gent bé.

Nicholas Kepros com el Príncep-Arquebisbe Von Colloredo

I és clar, el pare de Mozart, Leopold-en la pell de Roy Dotrice-, aquí un personatge ambigu, desconcertant, de qui no saps què pensar. És un aprofitat o un gran mestre? Estimava o no el seu fill? Va abusar dels dons del jove Mozart simplement per guanyar diners i fama, o li volia donar un bon futur? A la pel·lícula no ho veurem clar, però l'opinió del Salieri cinematogràfic és que es tractava d'un home cruel que va dominar Wolfgang i el va aterrir, fent-li sentir que mai no era prou bo, convertint-lo en el fons en un ésser insegur i incapaç de lliurar-se del pes de les seves crítiques. Omplint-lo de culpabilitat per no seguir la seva guia. D’aquí la impressionant escena de l’acte final de Don Giovanni (veure Nota 2 al final).

Roy Dotrice com Leopold Mozart  

Un comentari ara a la tan publicitada "castedat" que Salieri ha jurat guardar a canvi d'obtenir genialitat com a compositor. És potser una de les enganyifes més grosses de la pel·lícula: Antonio Salieri es va casar i del seu exitós matrimoni amb Therese Herfelstorfer va tenir diversos fills. La part realment més dramàtica és que va sobreviure a tota la seva família i la tristesa i la malaltia van dominar els seus darrers anys, a més de ser atacat per una demència, fet real d'on sortirà la història de l'assassinat de Mozart (veure Nota 3 al final).

Aquí, el menyspreu i l'odi de Salieri cap a Mozart es veuen reforçats quan sap que la dona que desitja, Caterina Cavalieri, interpretada per Christine Ebersole, ha caigut en braços de Mozart a canvi d'un paper en la seva òpera El rapte del serrall. La Cavalieri en aquella época era ja una famosa cantant, i no li haguès fet cap falta pidolar ni fer favors per obtenir un paper. Salieri no va ser mesquí ni aprofitat ni envejós. Ben al contrari va ser un molt bon mestre per a grans músics com Beethoven, Schubert, i el mateix fill petit de Mozart, Franz Xaver, i una persona caritativa.

Això sí, ens hem de treure el barret davant la genial interpretació de Murray Abraham, capaç de dotar al seu personatge d'una gran quantitat de matisos, i de transmetre el seu pensament sense necessitat d'obrir la boca.

Tom Hulce, Christine Ebersole i F. Murray Abraham  

Quant al matrimoni de Wolfgang i Constanze, és cert que Leopold n'estava totalment en contra (pensava que la noia venia d'una família d'aprofitats) i preferia tenir ben controlat el seu fill en la cort de Von Colloredo. El casament i el fet de radicar-se a Viena van ferir profundament Leopold i Maria Anna (la germana gran de Mozart, a qui mai s'anomena a la pel·lícula). Sembla que Wolfgang i Constanze s'estimaven molt. Van tenir sis fills dels quals només en van sobreviure dos: el gran, Karl Thomas, que apareix en algunes escenes del final de la cinta com un nen d'uns cinc anys, i el més petit, Franz Xaver Wolfgang, que tenia cinc mesos a la mort del seu pare, i que no surt en cap moment. 

Aquí veurem una Constanze (Elizabeth Berridge), bastant infantil i immadura, enamorada del seu espòs, encara que progressivament desencantada per les moltes dificultats de la seva vida diària i la falta de diners i de previsió. També apareix una mica desendreçada, representant els seus continus embarassos, que van afeblir molt la seva salut. Tot i així estima el seu marit fins al final, cosa que sembla que va ser certa -algunes petites infidelitats d'un i altre no van semblar tenir cap pes en l'afecte que es professaven-. Ara, en la vida real, Constanze era una correcta cantant de concert (va estrenar la Gran Missa en do menor com a solista), i aquí sembla que amb prou feines si sap llegir. En fi.

Tom Hulce i Elizabeth Berridge en la bonica escena del casament

I ara, per anar acabant, una menció a un personatge que va ser crucial en la vida de Mozart i que aquí tenim sortint gairebé de trascantó: Emmanuel Schikaneder, un actor, cantant i productor teatral que va veure en Wolfgang un autèntic geni que s'havia de donar a conèixer en tots els estaments socials i no només entre els esnobs de la noblesa. A la seva influència devem La flauta màgica. Seu era el llibret original, ell la va estrenar com a productor i representant el paper de Papageno. Va apreciar realment Mozart i es va esforçar en una relació professional profitosa per a tots dos. 

Aquí el veiem molt ben representat per Simon Callow, amb la mala sort que poca gent ha captat qui era aquest personatge (realment, no se n'explica gairebé res) i no en saben ni el nom. Però no hi ha paper petit per un bon actor, i pel meu gust Callow brilla en els seus minuts d'aparició en pantalla amb una interpretació impecable i molt sentida.

No hi ha paper petit per un bon actor: Simon Callow com Emmanuel Schikaneder

 

Ara voldria simplement donar un cop d'ull molt superficial als trets més notables:

Parlant de les interpretacions, la que ha estat considerada la més destacable, sens dubte, ha estat la de F. Murray Abraham. Té un paper protagonista molt complex, que inclou l'expressió de moltíssimes emocions i dóna ben bé la talla. 

Tom Hulce ja ha aixecat més controvèrsia, però a mi em va agradar molt, i vull trencar una llança en el seu favor: el seu paper és notable, molt difícil, i realment s'hi va posar amb tota la seva energia, no es pot dir que no treballés el personatge tal i com li van demanar. I el canvi de registre entre el començament i el final de la pel·lícula és fantàstic. Quan li demana perdó a Salieri per no haver sigut sempre agradable amb ell, per pensar-se que ell l'odiava... se'm va posar la pell de gallina.

Ja he destacat els bons treballs de Jeffrey Jones i Simon Callow. No voldria que es quedés en l'oblit el difícil paper que li va tocar a Roy Dotrice i que va portar endavant de forma ben acurada.

Quant als papers femenins, no trobo res a ressaltar especialment (una feina encertada, això sí) tret potser de Cynthia Nixon, la minyona dels Mozart, que em va carregar una mica, sempre plorosa i gemegant. Els guionistes o els directors alguns cops no l'encerten, per bons que siguin.

L'ambientació és senzillament esplèndida. Els exteriors, rodats a Praga (al barri de Malá Strana) t'immergeixen a la Viena del segle XVIII. Quant als interiors (decoració, il·luminació...) són exquisits. Incloc el vestuari (per molt que alguns crítics es queixin que els vestits portaven cremalleres. Ai senyor, en quines coses ens fixem).

I bé, el final, amb Salieri dient-li al pobre capellà que és un mediocre (con ell mateix) i que no pateixi, que ell és el sant patró de tots els mediocres, i va saludant la colla de bojos encadenats del manicomi. Qui digui que l'escena el va deixar indiferent...

Per cert, un apunt que a mi em sembla important i que els guionistes es van saltar per fer les imatges més colpidores. Entre les reformes socials portades a terme per Joseph II i després pel seu germà Leopold II hi havia el millorament d'hospitals, hospicis i manicomis. Es va deixar de maltractar els malalts i van ser atesos per metges i infermeres. No dic que fossin establiments modèlics, però tampoc l’escena dantesca de la pel·lícula. Ara, ja se sap que les exigències de l'espectacle són les que són.

I un altre detall anacrònic: en aquella època no es dirigia una orquestra com es fa actualment, davant de tots els músics i d'esquena al públic, sinó que el director (que molts cops era també el compositor) solia acompanyar la interpretació amb el clave o un altre instrument, detall que sí apareix un parell de cops durant el metratge. Cas de no disposar de l'autor, normalment el responsable de la direcció era el concertino o primer violí -que tocava, és clar, durant la interpretació de l'obra-. Oblideu-vos doncs d'aquesta forma de dirigir els concerts que apareix a la pel·lícula, que, encara que molt cinematogràfica, no es va començar a veure fins a meitat del segle XIX.

Josep II, Mozart, Salieri i Constanze. En realitat, és clar, Jones, Hulce, Abraham i Berridge en un descans de la filmació, possiblement admirant l'arquitectura de la Malá Strana

  

Si voleu donar una ullada a l'autèntica vida de Salieri i a la seva relació amb Mozart, us recomano aquest magnífic article:  

Antonio Salieri. Nota biográfica, por Ernesto Monsalve (Pàgina de la Asociación cultural Antonio Salieri)

Fitxa:

Pel·lícula: Amadeus

Títol original: Amadeus

Títol en castellà: Amadeus

Basada en: L'obra de teatre del mateix nom, de Peter Shaffer, inspirada en una obra de Puxkin que adaptava de forma molt lliure un fragment de la vida de Mozart i de Salieri (val a dir, totalment distorsionada).

Génere: Biografia dramatitzada i falsejada

País: USA-República Checa

Idioma original: Anglès nord-americà

Any d'estrena: 1984

Música: W.A.Mozart i A.Salieri

Director: Milos Forman

Intèrprets principals: F.Murray Abraham (Antonio Salieri), Elizabeth Berridge (Constanze Weber-Mozart), Simon Callow (Emmanuel Schikaneder), Roderick Cook (Comte Von Strack), Roy Dotrice (Leopold Mozart), Christine Ebersole (Caterina Cavalieri), Richard Frank (capellà del manicomi), Patrick Hines (Kapellmeister Bono), Tom Hulce (Wolfgang Mozart), Jeffrey Jones (Joseph II d'Habsburg), Charles Kay (Comte Orsini-Rosenberg), Nicholas Kepros (Príncep-Arquebisbe Von Colloredo), Jonathan Moore (Baró Van Swieten), Cynthia Nixon (minyona dels Mozart).

Aquí deixo l'enllaç a la banda sonora. Té la forma d'una llista de distribució amb talls dels 28 fragments musicals utilitzats: vint-i-sis de Mozart, un de Giuseppe Giordano i un de Salieri. Els talls estan completats en el cas de concerts, simfonies, misses, etc., però només fins a concloure el moviment corresponent. En les òperes, trobem estrictament el fragment inclòs a la pel·lícula.

Banda sonora de la pel·lícula Amadeus

En resum, un espectacle de cap a peus que t'entra per la vista, la oïda i les emocions. Amb totes les reserves que volgueu, una absoluta obra mestra.  

Tom Hulce, Milos Forman i F.Murray Abraham, en el 30è aniversari d'Amadeus

Nota 1

És cert que, durant la pel·lícula, Salieri parla de Joseph II com si no tingués gaire retentiva, però es refereix exclusivament a la música. Evidentment, l'emperador tenia la seva pròpia feina i responsabilitats i no era pas músic, sinó amb prou feines un aficionat. Però els comentaris han estat mal interpretats. A la fantàstica escena de la defensa de Les noces de Figaro, Jeffrey Jones en el seu paper com emperador està realment superb. Aquest home no és un babau, sinó ben bé al contrari, una persona de gran intel·ligència, agudesa i... paciència. I sentit de l'humor.

Nota 2

Algunes queixes d'afeccionats a la música van en la línia de la major importància que es dóna a les óperes de Mozart (almenys en el guió, la banda sonora és una altra cosa) i el poc esment que es fa d'altres composicions. Hem de tenir en compte que la rivalitat de Mozart i Salieri es donaria en aquest camp, ja que Salieri, almenys durant els primers anys a Viena, va cultivar poc la música religiosa i molt més l'escènica, mentre que la música religiosa va ser un dels puntals de l'obra de Mozart, però no pas exclusiva, ja que l'òpera donava bons diners i Mozart també en va composar des de ben jovenet. D'aquí l'enfocament de la pel·lícula cap a les representacions operístiques, perquè donen la mida de l'enfrontament entre tots dos músics.

Nota 3

He sabut recentment, des de dues fonts històriques independents, que, no content amb estar casat, Salieri va tenir per amant durant un temps a Caterina Cavalieri. No està pas gens malament pel pretès "vot de castedat".

L'emoció profunda: Requiem de Mozart i Gregory Carreño

 

Gregory Carreño dirigint el Requiem de Mozart (2012)

No hi ha dubte que el Requiem en re menor K.626 és una de les obres de referència i més impressionants de la música clàssica europea. Mozart el va començar l'any 1791 per encàrrec del comte Walsseg-Stuppach, que el volia estrenar pels funerals de la seva dona. El tal comte era un aprofitat que, encarregant la composició de forma anònima, pretenia fer-la passar per seva. Historieta que va ser atribuïda al pobre Salieri, i que així ha passat a la cultura popular de la mà d'alguna obra de teatre i sobre tot, de l'excel·lent pel·lícula Amadeus, de la que parlarem ben aviat, per cert.

Muntatge amb retrats de Wolfgang i Constanze Mozart

Mozart va morir el mes de desembre de 1791 deixant inconclús el Requiem. Essent una obra de gran envergadura i importància (i que havia de proporcionar uns diners ben necessaris a la vídua) diversos músics de l'entorn del gran compositor van provar d'acabar-lo, el primer Joseph Von Eibler, tot i que qui realment va reeixir va ser un jove alumne de Mozart, Franz Xaver Süssmayr. Es va donar per acabat el 1792 i enviat al comte. La seva estrena va tenir lloc el mes de gener de 1793 a benefici de Constanze Mozart, i finalment, es va interpretar en el funeral de la difunta esposa de Walsseg.

Els darrers dies de Mozart, de Kaulbach (1873). Aquesta
representació es basa en la documentació que es va desar
desprès de la mort de Mozart, escrita pels que en van ser testimonis

La gestació i composició del Requiem és una història molt emocionant que al llarg del temps s'ha convertit en una llegenda i una font d'enigmes. És impossible no sentir-se fascinat per tot allò que envolta aquesta obra tan notable. Prou admirable, profunda i commovedora com és per ella mateixa, només li falta aquesta aura de misteri i malenconia que tenyeix cada nota, cada frase. Diuen que, debilitat per la malaltia, Mozart afirmà que li semblava escriure el Requiem per a ell mateix. Cert o no, sembla que és la mateixa ànima del compositor la que parla amb Déu. 

La història, amb tot i axò, és ben diferent de la que explica la, per altra banda, magnífica pel·lícula Amadeus. Mozart no estava pas sol amb Salieri, (que no anava pas per casa seva a hores intempestives, no eren tan íntims). Es va posar malalt i va passar diversos dies empitjorant, rodejat de la seva família i amics, i en el moment de la seva mort també hi havia el seu metge. És cert que va treballar tot el possible en el Requiem amb l'ajuda dels músics que l'acompanyaven, que anaven interpretant les diferents veus.  El darrer número de la seva mà va ser Lacrimosa, i no el va poder acabar.

Maria Anna, Wolfgang i Leopold Mozart

I ara us parlaré de Gregory Carreño. Aquest músic veneçolà va desenvolupar una excel·lent carrera de la mà del mestre José Antonio Abreu, gran professional i dinamitzador de la música simfònica a Veneçuela. Carreño es va formar com a clarinetista, pedagog i director d'orquestra i va obtenir un gran èxit en totes aquestes facetes. L'any 1996 va patir un gravíssim accident de trànsit que el va deixar totalment immobilitzat de la vèrtebra C4 en avall. Dotat d'una impressionant força de voluntat es va decidir a tornar a la interpretació musical. Van ser necessaris set anys de teràpia per començar a moure un dit. L'any 2012 va ser capaç de dirigir una fantàstica versió del Requiem, una de les més sentides i introspectives que he sentit. 

Fixeu-vos en la gravació de YouTube, com han d'acompanyar-lo fins al podi i el faristol, pas per pas. Però la seva energia traspua fins la darrera cèl·lula del seu cos i en fa una creació, d'aquesta peça ja mítica. I l'orquestra i el cor el segueixen totalment, creant-se entre director i intèrprets una corrent d'empatia que fa arribar als oients un Requiem incomparable.

I aquí voldria tornar a treure el tema de les interpretacions més o menys tècniques i més o menys apassionades, encertades o indiferents. En un temps parlarem d'un altre rèquiem, el de Fauré (que vaig cantar com a membre del cor fa ja quaranta anys) i de les paraules del baríton solista, anglès, que ens va acompanyar en el concert: Mai no havia sentit una interpretació tan commovedora. Els cors del sud d'Europa no tenen la tècnica musical del centre i nord, però excel·leixen en emoció i en transmetre el missatge de l'autor. I per aquí va aquesta versió. Altres cors i orquestres tiren el carro pel pedregal, amb velocitats impossibles que donen fe d'una tècnica vocal impecable, però... aquest Requiem és, sobretot, emocionant. En alguns fragments, m'han saltat les llàgrimes, o se m'ha posat la pell de gallina.

Unes paraules per entendre una mica el Requiem. Consta de 14 números, repartits entre el cor mixt i els solistes (soprano, contralt, tenor i baix). En el moment de la seva mort, Mozart havia deixat totalment acabat el primer número, Requiem aeternam, i escrites les parts vocals de gairebé tota l'obra a més del baix xifrat i algunes instrumentacions. Alguns números, tot i així, estaven incomplerts. Süssmayr va haver de donar un sentit a tot aquest material i fer-ne una obra coherent i acabada... i a fe que ho va aconseguir. Aquests són els números (us poso una traducció de la lletra resumida, no complerta, només perquè tingueu idea del sentit):

Primera part, Introitus (els tres primers números s'interpreten seguits, sense fer cap pausa). És una entrada magnífica, potent. 

1. Requiem aeternam (cor i intervenció de la soprano solista) - Et demanem el descans etern.

2. Kyrie (cor) - Senyor tingues pietat.

3. Dies irae (cor) - El dia de la ira, en que el jutge ens demanarà comptes.

Pausa

Segona part

Aquí contrasta la serena bellesa del Tuba mirum i el Recordare amb la intensitat de les intervencions del cor.

4. Tuba mirum (quartet solista) - La meravellosa trompeta ens convocarà davant del tron.

5. Rex tremendae maiestatis (cor) - Rei de terrible majestat, salva'm per la teva gràcia.

6. Recordare (quartet solista) - Recorda, Jesús, que vas venir per salvar-me a mi.

7. Confutatis maledictis (cor) - Rebutjats els maleïts, m'aculls amb els beneïts.

8. Lacrimosa (cor) - És un dia de llàgrimes aquell en que ressuscita l'home per ser jutjat. Perdona'l, Senyor, i dóna-li el descans.

Alguns directors acabaven aquí la interpretació de l'obra adduint que era el final de la part composta per Mozart, però ho trobo prou injust. En realitat, la música és pràcticament tota de Mozart i a més, és de ben apreciar la tasca de Süsmayr per donar-li el meravellós acabat que té.

Tercera part, Offertorium

9. Domine Iesu Christe (cor i quartet solista) - Senyor Jesucrist, llibera les ànimes de les penes de l'infern, que no caiguin en les tenebres. Com li vas prometre a Abraham per sempre.

10. Hostias (cor). Per acabar-lo es repeteix el fragment Quam olim Abrahae del número anterior - T'oferim súpliques i alabances perquè facis passar les ànimes de la mort a la vida.

11. Sanctus i Hosanna (cor) - Sant és el Senyor Déu dels Exèrcits.

12. Benedictus (quartet solista; el cor repeteix l'Hosanna al final) - Beneït qui ve en el nom del Senyor.

13. Agnus Dei (cor) - Anyell de Déu que treus el pecat del món, tingues pietat de nosaltres.

Quarta part, Communio

14. Lux aeterna (soprano solista i cor) - Fes que llueixi l'eterna llum, dóna'ns el descans per sempre.

En aquest número la partitura repeteix frases musicals del primer número, Requiem aeternam, canviant la lletra (Exaudi és aquí Lux aeterna; Kyrie eleison és Cum sanctis tuis in aeternum, etc.) i d'aquesta manera es respecta la forma sonata pel conjunt de l'obra.

 

Possible darrer retrat formal de Mozart, l'any 1790

Aquí teniu la interpretació del Requiem de Wolfgang Amadeus Mozart, en la versió de Gregory Carreño amb l'orquestra simfònica i el cor jove Simón Bolívar, de Veneçuela. Solistes, Samia Ibrahim (soprano), Katiuska Rodríguez (mezzo-soprano), Robert Giron (tenor) i Álvaro Carrillo (baix). És de remarcar la veu d'aquest notable baix, amb un greus preciosos. Aquesta partitura molts cops la interpreta un baríton, però un baix li dóna el timbre perfecte.

La gravació de YouTube permet anar directament a un número que interessi més que un altre, si es vol.

És una versió més lenta que altres més popularitzades; això ens permet apreciar molt millor l'encant de les frases i li dóna una solemnitat única.

Gaudiu aquesta meravella com es mereix.

Requiem de Mozart - Gregory Carreño - Orquestra i cor Simón Bolivar

Franz Xaver Süssmayr

Les "obres menors" que no ho són tant: La Trama

Vet aquí una altra d'aquestes pel·lícules que es consideren menors, allunyades de la suposada grandesa d'obres anomenades "mestres" amb més o menys encert. Realment, això no és Els ocells ni Vertigen ni Rebeca, però sí una cinta, no ja entretinguda, sinó divertidíssima -humor negre, és clar-, farcida d'enganys, dobles identitats, nens perduts, mentides, segrestaments, intents d'homicidi, fantasmes, taxistes, joiers, facinerosos de pega, espiritistes de mig pèl... fins i tot la doble vida d'un capellà (aquesta és fàcil que s'escapi si no s'està ben atent a les trampes del director).

Contrasta totalment amb Topaz (en parlem aquí) en nombrosos aspectes:

A Topaz teníem un argument que abasta governs i afecta milions de persones, per no dir tot el planeta. Aquí, com el seu títol indica, es tracta d'un Afer de família, que així podríem traduir Family Plot.

Topaz és una pel·lícula crua i desencantada, amb un ambient trist, i deixa un regust amarg. Mostra la vida com un seguit d'incerteses, i com les persones del carrer estem a mercè de poders que no podem controlar. A La trama, encara que la història no deixa de ser el relat de la trobada entre uns aprofitats i un delinqüents, la visió és en general optimista: l'enginy, el valor i fins i tot una certa murrieria poden fer-nos anar endavant i el bé, al final, obté la seva recompensa. El final de la cinta ens deixa amb un somriure còmplice i la sensació d'haver estat els testimonis d'una bona entremaliadura.

A Topaz apareixen gran nombre de personatges i tots significatius, aquí en tenim només quatre de principals (dues parelles) i tres secundaris (una altra parella i una anciana), a més, és clar, del que podríem anomenar "extres amb text", que en són uns quants. Veiem qui són els personatges destacables:

Els quatre protagonistes: Blanche, George, Fran i Arthur.

Blanche Tyler (Barbara Harris) i el seu promès, George Lumley (Bruce Dern), són una parella molt enamorada però ben curta de diners. Ell és un actor a l'atur que treballa de taxista -sense matar-s'hi gaire- i més llest i resolutiu del que sembla al començament. Ella, una vident i mèdium de pa sucat amb oli, xerraire, cobdiciosa i ensibornadora, sempre està a punt per enredar alguna vella amb històries del més enllà i treure-li els quartos. I compte, que aquests són els bons!

Després tenim a Fran (Karen Black) i la seva parella, Arthur Adamson (William Devane), la desorientada i el dolent. Ella n'està ben penjada, d'ell, i es deixa manipular en tot i per tot. Àvida d'aventures i emocions acaba caient en el delicte. Ell és una mala peça de cap a peus tot i que posseeix una personalitat magnètica i una aguda intel·ligència.

I ens queden els secundaris: Julia Rainbird (Cathleen Nesbitt), l'anciana milionària que engega tota la trama; Maloney (Ed Lauter), un malfactor de via estreta amb molta mala sort a la vida, i finalment la seva esposa (Katherine Helmond), dissortada i temorenca.

Quant a les actuacions, totes són excel·lents, des de l'eixelebrada Blanche que compon Barbara Harris a la fascinant Fran (una meravellosa Karen Black); de la bonhomia de George (el magnífic Bruce Dern, amb un treball molt simpàtic) al retorçat geni d'Arthur, paper de lluïment per a William Devane, que en fa una creació.

Els secundaris, també magnífics, des de l'esnobisme i l'angoixa de la senyora Rainbird, a l'aire canallesc de Maloney i la sensació de desemparament de la seva dona. 

De peu, Karen Black i Barbara Harris. Asseguts, William Devane, Alfred Hitchcock i Bruce Dern

Escenes destacables:

La que comença amb l'encreuament de les dues parelles, que es troben per primer cop sense saber-ho, quan Fran travessa el carrer davant del taxi de George. Està molt ben rodada, amb un pla zenital molt interessant, i és molt intrigant, sobre tot perquè no entens què té a veure el que seguirà amb tot el que ja ha passat. De forma simbòlica, aquest encreuament representa la trama o entramat que anirem desentrellant de mica en mica.

L'espera interminable al bar de carretera, amb un consum de cerveses que déu n'hi do.

El descens del cotxe sense frens per la carretera de muntanya, amb la lluita de George i el descontrol de Blanche. Humor negre total.

L'escena del cementiri, amb un altre pla zenital i un altre encreuament, el de George amb la senyora Maloney.

El segrestament del bisbe davant els nassos de tothom, inclòs un desconcertat George.

Els canvis d'aspecte de Fran, que ens parlen del joc d'aparences de tota la pel·lícula.

En resum: Per a ser la cinta de comiat del mestre, i el final de la seva carrera, n'hi ha molts que diuen que és molt fluixa. Jo li dono un excel·lent i un aplaudiment; és un gran comiat, una pel·lícula per gaudir, simplement. Cinema pur. La darrera picada d'ullet d'un director inclassificable.

Cathleen Nesbitt i Barbara Harris

Fitxa:

Pel·lícula: La trama

Títol original: Family Plot

Títol en castellà: La trama o Trama macabra (en alguns països)

Basada en: La novel·la de Victor Canning The Rainbird Pattern (1972)

Génere: Suspens i crònica negra

País: USA

Idioma original: Anglès nord-americà

Any d'estrena: 1976

Música: John Williams

Director: Alfred Hitchcock

Intèrprets principals: Karen Black, Bruce Dern, William Devane, Barbara Harris (els quatre protagonistes), molt ben acompanyats pels excel·lents secundaris Katherine Helmond, Ed Lauter i Cathleen Nesbitt.

Ed Lauter i Katherine Helmond

I la música?

John Williams ens deixa una partitura gairebé màgica, molt descriptiva, d'on podem destacar el tema eteri de les sessions d'espiritisme, el dolç tema de Blanche, l'enigmàtic de Fran, i el principal de la pel·lícula, airós i optimista. El podeu gaudir en aquest enllaç:

Banda sonora de La Trama (Family Plot)

Les "obres menors" que no ho són tant: Topaz

 

Ahir vaig passar una estona fantàstica revisant l'avant penúltima pel·lícula de Hitchcock, Topaz (1969). Després va rodar a Gran Bretanya la pertorbadora Frenesí (1972) i finalment La Trama (1976), la darrera pel·lícula del mestre, de la que us parlaré ben aviat.

Topaz no és una pel·lícula gaire ben valorada en comparació amb altres del mateix director, però, sense arribar a ser una obra mestra, és una d'aquelles cintes anomenades "menors" que de menors no tenen res. Ben al contrari, pel meu gust és una pel·lícula més que notable i amb trets molt interessants que avui voldria destacar.

L'argument es basa en una novel·la de Leon Uris en la que es tracta la famosa "crisi dels míssils de Cuba", que va enfrontar els Estats Units i la Unió Soviètica durant el mes d'octubre de 1962, essent president dels USA John F. Kennedy, mandatari de la URSS Nikita Kruschev, president de Cuba Fidel Castro, i president de França Charles de Gaulle. Però aquí els protagonistes són la gent petita i el seu paper en els conflictes dels gegants, vivint, perillant o morint mentre els de dalt intercanvien missatges ambigus, subtils amenaces i protestes diplomàtiques.

Es tracta d'una pel·lícula coral (reviseu la llista d'intèrprets que us he deixat al final), farcida de molt bons actors amb pocs però decisius minuts en pantalla i algun que es podria considerar més o menys el protagonista, com Frederick Stafford; aquest personatge és potser el que menys m'agrada, ja que l'actor en fa una interpretació massa rígida pel meu gust. Els altres estan tots molt bé, destacant Per-Axel Arosenius, Philippe Noiret, Michel Piccoli i John Vernon, que fan un gran paper.

Comencem pel títol: què és Topaz? 

Topaz és el nom en clau d'un grup de personatges d'alt rang en la política exterior francesa que treballen com espies per a la Unió Soviètica. Sí, tenim una d'aquelles trames típiques i tòpiques de la Guerra Freda, amb agents secrets de diferents països, patriotes, traïdors, vividors, víctimes col·laterals, innocents entabanats i tota la resta, però curiosament no és tant una pel·lícula de bons i dolents com de persones en la gamma del gris, cadascun movent-se per raons que els semblen prou bones en un moment donat.

Quins són els bàndol en conflicte? 

El primer, la Unió Soviètica, encara que només apareix al començament en la desfilada militar, i després en la persona d'un desertor de la KGB, Boris Kúsenov (interpretat per Per-Axel Arosenius).

El segon, els USA, dels quals destaca pràcticament en solitari l'agent Michael Nordstrom (John Forsythe). 

El tercer, Cuba, representada principalment per Enrique Parra (John Vernon) delegat de Cuba a la ONU, el seu secretari Luis Uribe (Donald Randolph) i el seu ajudants (Carlos Rivas i Roberto Contreras).

El quart, França. Per una banda tenim un agent del servei secret francès, André Deveraux (Frederick Stafford), la seva dona, la filla i el gendre (Dany Robin, Claude Jade i Michel Subor) i la seva xarxa d'espionatge, tant a USA com a Cuba: Philippe Dubois (Roscoe Lee Browne) a Nova York; Juanita de Córdoba (Karin Dor) i tots els seus col·laboradors, a La Habana. Per l'altra, els companys i amics d'André al servei diplomàtic i a la OTAN, on destaquen Jacques Granville (Michel Piccoli) i Henri Jarre (Philippe Noiret).

Michel Piccoli

Quin és l'argument? 

Doncs és prou enrevessat. Tot comença per la deserció de Kúsenov, que s'escapa de la URSS amb la seva dona i la filla amb l'ajuda d'una prolixa operació de la CIA que està a punt de convertir-se en un nyap absolut. Kúsenov no està pas content i la seva actitud davant dels interrogatoris és freda i desafiant. Finalment, però, deixa anar que alguns diplomàtics francesos de la OTAN treballen per als soviètics. Es nega a donar noms, només confessa que Topaz és el nom clau del grup i Columbine, el cap, un alt càrrec dels serveis secrets. També parla dels ajuts en tecnologia que els soviètics envien a Cuba i del seu contacte, Luis Uribe, que treballa amb el legat a la ONU Enrique Parra i que odia els americans.

Els americans demanen a Devereaux que sostregui informació a Uribe a canvi de diners i aquest aconsegueix infiltrar un agent francès a la seu del govern cubà a Nova York. És una escena molt interessant, que juga amb l'aparent confusió i poca organització de l'administració cubana, però en realitat ens mostra el fort control que Parra i els seus ajudants estan exercint. No, ningú deixa els cubans com a babaus o pallussos, cosa en la que aquesta pel·lícula és molt superior a d'altres de l'època. Un cop de sort fa que es pugui treure una còpia de documents de l'ambaixada, però cau el col·laborador. 

Degut a la gravetat de les revelacions que en resulten, Nordstrom demana a Deveraux que posi en marxa al seu grup d'informació a Cuba i André hi va personalment. El seu contacte és la seva amant, Juanita de Córdoba, que aposta per un joc molt perillós com a amant també de Parra i devota partidària del règim castrista. L'operació és un desastre; André aconsegueix treure pels pèls les proves de la intervenció sovètica a Cuba, però tot plegat li costa a la resistència cubana el total desmantellament de la seva xarxa, i el fet acaba amb la carrera d'André a Amèrica.

Kúsenov, ja adaptat a la comoditat del seu nou estatus, aprofita la situació per viure a cor què vols donant informació a píndoles, i facilita a André el nom d'un dels col·laboradors francesos. André, a París, intenta desemmascarar-lo i trobar Columbine, de qui ningú coneix la identitat. Aconsegueix l'ajut del seu gendre -que de poc no pren mal de debò-, però l'agent doble és assassinat i només la casualitat, en la persona de Nicole, la dona d'André, porta a la identificació de Columbine, que en saber-se descobert es suïcida. Finalment, en una reunió d'alt nivell entre les parts implicades, es dóna per finalitzada la crisi. 

En la realitat, el resultat va ser prou positiu: la URSS va retirar els míssils cubans, els americans en van retirar els seus a Turquia i Itàlia, i es va crear la línia directa Moscú-Washington (el famós "telèfon vermell").

Al centre, John Vernon. A la dreta, Karin Dor

I en què és notable la pel·lícula? 

En els detalls subtils que acompanyen la trama principal: 

La personalitat de Kúsenov, al començament tancat i espantat, al final relaxat i optimista, aprofitant l'avinentesa per donar-se la bona vida. 

El molt interessant tractament de la trama cubana, primer a Nova York i després a Cuba, com si fos una pel·lícula d'aventures, amb els castristes per una banda (cap dels quals és un enze, ni de bon tros) i la xarxa de la resistència que comanda Juanita, gent molt entusiasta però poc preparada, fet que els costa a tots la vida. Aquí està també una història d'amor, entre André i Juanita, gens cursi ni embafadora, amb un tràgic final que la mateixa Juanita preveu clarament: el seu emocionat comiat d'André ens ho demostra. I fins al final, tot i saber què l'esperava, ho dóna tot perquè André pugui treure la informació de Cuba sense ser detingut. 

La trama francesa, a París, és potser la part més cerebral de la cinta, aquí els espies s'enganyen, s'equivoquen, es traeixen, es donen informacions contradictòries els uns amb els altres. André embolica la seva família en l'afer... i descobreix que moltes coses no són com pensava.

Imatges destacables:

La caiguda de la filla de Kúsenov enmig del trànsit de bicicletes, a Copenhague.

L'ambient (suposadament) caótic a la seu de la legació cubana a Nova York, les salutacions de Parra al balcó i la fugida de l'agent francès.

La compasiva mort de Juanita, escena d'una gran bellesa formal.

Les intervencions de Nicole, l'esposa d'André, una dona molt intel·ligent i capaç darrere la seva aparença frívola i mundana.

El sopar d'André i els seus companys a París.

Les converses entre Henri Jarre i Jacques Granville, i entre Henri Jarre i el gendre d'André, François. 

Impagable l'elegància i la voluptuositat de Jacques gaudint del seu havà, escena que respon a una altra anterior d'Enrique Parra.

Philippe Noiret i Michel Subor

El final és magnífic: un diari mostra un titular amb el final de la crisi dels míssils, i la mà que el porta el llença a la paperera. En caure el diari veurem sobreimpreses les imatges de les víctimes de tota l'operació, que han donat la seva vida sense que ningú, d'entre la gent que passa pel carrer i veu les informacions, en sàpiga res. Els reconeixements són pels polítics, els altres són peons sense valor en el joc de la Guerra Freda.

Al centre, assegut de cara, Per-Axel Arosenius. De peu, John Forsythe

Fitxa:

Pel·lícula: Topaz

Títol original: Topaz

Títol en castellà: Topaz

Basada en: La novel·la de Leon Uris Topaz (1967)

Génere: Espionatge, Guerra Freda

País: USA

Idioma original: Anglès nord-americà

Any d'estrena: 1969

Música: Maurice Jarre

Director: Alfred Hitchcock

Intèrprets principals: Per-Axel Arosenius, Roscoe Lee Browne, Roberto Contreras, Karin Dor, John Forsythe, Claude Jade, Philippe Noiret, Michel Piccoli, Donald Randolf, Carlos Rivas, Dany Robin, Frederick Stafford, Michel Subor, John Vernon 

I la música?

Maurice Jarre va fer un treball molt complert. Una mica com va passar a El tercer home, (encara que no tant marcat) res de frases contundents i solemnes, sinó temes lleugers. Com que estava de moda a l'època, sentirem molta música electrònica. I a destacar l'airòs i gairebé frívol tema principal, la marxa militar soviètica, i el tema d'amor, dedicat a Juanita, que és ben bonic.

Us deixo l'enllaç. S'ha de sentir tema per tema, així l'he trobat a YouTube.

Banda sonora de Topaz

Una passejada... i una versió original

 

Mússorgsky el 1876, dos anys després de composar Els quadres d'una exposició

Modest Petróvitx Mússorgsky (1839-1881) va ser un notable compositor rus de l'època romàntica que s'adscriu a l'anomenat Grup dels Cinc (Balàkirev, Borodin, Cui, Mússorgsky i Rimski-Kórsakoff). Encara que li faltava tècnica compositiva, era un excel·lent pianista i un músic sensible, intuïtiu i amb molta imaginació. Es va inspirar especialment en la història i el folklore rus, en els contes i les llegendes que havia estimat des de nen.

Degut a les seves mancances a l'hora d'instrumentar les obres, el seus companys, especialment Rimski-Kórsakoff, les hi revisaven, i la majoria s'han donat a conèixer en aquestes versions. Un cas ben conegut és la seva suite Els quadres d'una exposició (1874), de la qual existeixen diverses instrumentacions, essent la més divulgada la que va fer el compositor francès Maurice Ravel l'any 1922.

La vida de Mússorgsky va ser molt complicada, en part degut a la seva gran sensibilitat. Per tradició familiar es va veure obligat a entrar a l'exèrcit i la vida brutal a què va estar sotmès li va provocar la caiguda en l'alcoholisme (sembla mentida, però a l'escola militar estava ben vist que els cadets s'emborratxessin sense aturador). Mai no es va recuperar, i tot i que es tractava d'una persona educada, pulcra, elegant i fins i tot aristocràtica, va anar caient poc a poc en un trist estat de decadència. En deixar l'exèrcit amb prou feines si es podia mantenir, i sobrevivia gràcies a feines que els seus bons amics i amigues li proporcionaven. Va acabar la seva vida encara molt jove i en un estat físic deplorable.

Mússorgsky l'any 1881, poques setmanes abans de la seva mort

Els quadres d'una exposició és potser l'obra més coneguda de Mússorgsky a occident i a nivell popular. Es tracta de música descriptiva i és fàcilment assimilable per tot tipus de públics, cosa que explica la seva fama i gran divulgació. Hem de tenir en compte, però, que s'ha interpretat majoritàriament en les seves versions orquestrades, i l'obra original amb prou feines es coneix... o almenys no ha estat difosa de forma regular fins fa ben poc.

Vaig sentir la partitura original per piano ja fa molts anys i em va impressionar per la seva gran expressivitat, ara divertida i entremaliada, ara solemne, ara tètrica, jugant amb les diferents textures sonores del teclat com un autèntic mestre. Us deixo aquí una de les millors interpretacions que he sentit, la del pianista letó radicat a Xile Armands Abols. Abols mostra una digitació exquisida, un total domini de la força de canell i gran sensibilitat interpretativa. Estic segura que gaudireu amb la seva visió d'aquesta obra.

Versió original de l'obra. Pianista, Armands Abols

L'excel·lent pianista Armands Abols

Per poder-la seguir amb aprofitament serà bo explicar de què va: Mússorgsky tenia un bon amic, l'arquitecte Viktor Hartmann, que va morir prematurament l'any 1873. Com a record del seu company, va decidir descriure amb música (en estil programàtic) la darrera exposició de pintures i dibuixos de Hartmann. Heu de pensar que no es tracta de grans obres mestres, sinó d'apunts, estudis i esquemes molt variats. Mússorgsky ens proposa un tema inicial, la Promenade, que descriu la passejada dels visitants de l'exposició. Us heu d'imaginar que entreu a la sala on estan penjats i aneu d'un quadre a l'altre; de vegades us entreteniu parlant, i altres cops passeu de forma immediata (potser fins i tot travessant la sala), bruscament, cap a una obra que us crida l'atenció.

La distribució és la següent:

Inici: Promenade. Es tracta de la passejada entre quadres.

El Gnom. Veurem un trencanous en forma de gnom; la música ens suggereix com el gnom camina i balla sobre les seves cametes tortes.

Promenade.

El vell castell. Aquí apareix un castell de l'Edat Mitjana i un trovador al peu d'una finestra.

Promenade.

Tulleries. Sentirem el xivarri dels jocs d'infants al jardí parisenc de les Tulleries.

Bydlo. Una pesada carreta de bous polonesa (bydlo) es mou lentament. Primer s'acosta i després s'allunya, les rodes ben marcades sobre el fang.

Promenade.

El ball dels pollets al cascaró. Descriu un apunt per al decorat d'un ballet: uns nens disfressats de pollets ballen alegrement.

Samuel Goldenberg y Schmuyle: Dos jueus, un de ric i pompós i un altre de pobre i pidolaire, s'enfronten per diners. Schmuyle gemega des de les tecles més agudes, Goldenberg respon des dels greus. El contrast entre les dues veus és magnífic.

Promenade.

El mercat de Limoges. Un grup de dones discuteix al mercat.

Catacumbes de Paris. Uns visitants, ajudats d'una llanterna, es passegen per les catacumbes i fantasegen en parlar amb els morts (variació de la Promenade).

La cabana sobre potes de gallina. És un rellotge amb la forma de la cabana de Baba Yagà, bruixa dels contes tradicionals russos. La cabana de Baba Yagà s'aixeca sobre les potes d'una gallina i pot córrer darrera les seves víctimes. Es tracta d'un tema sinistre i també molt atractiu i suggerent.

La gran porta de Kiev. Projecte arquitectònic en estil rus tradicional, previst com a homenatge al tsar Alexandre II. Mai no es va portar a terme.

Promenade i final.

Petits miracles: Vertigen (D'entre els morts)

Kim Novak en el seu doble paper: a l'esquerra, Madeleine. A la dreta, Judy.

O també es podria titular:

El que necessites no és amor (romàntic) (IV)

Perquè avui tenim una obra que és a la vegada de suspens (el que ara es diu thriller) i d'amor. Però compte, perquè estem parlant d'un amor no gaire recomanable. 

Per començar recordem de què va: Un policia en baixa mèdica, Scottie, interpretat per James Stewart, s'està refent d'un greu trauma, ja que per culpa del seu vertigen va morir un company mentre provava d'ajudar-lo. Un antic condeixeble (Tom Helmore) li demana que vigili i protegeixi la seva dona, Madeleine (Kim Novak), que ha començat a tenir un comportament força estrany, i està obsessionada en sentir-se la reencarnació d'una dona morta fa cent anys, Carlota. Scottie quedarà enredat en una densa teranyina d'emocions i s'enamorarà profundament de Madeleine... o això sembla.

Perquè en aquesta pel·lícula res no és el què aparenta, i ens estan enganyant contínuament: ni Scottie és la persona cabal i centrada que ens mostren al començament, ni l'angoixat marit està patint per la seva dona, ni Madeleine és l'ànima pura i espiritual que es passeja amunt i avall cercant la veritat sobre la seva vida anterior, ni Midge (Barbara Bel Geddes) és l'amiga despreocupada -i sense interès romàntic per Scottie (ja!)- que es menja el món i no li cal ningú.

Barbara Bel Geddes i James Stewart

Ja comencem pel doble títol del film; per què Vertigen i també D'entre els morts? Doncs aquí ve el que podríem anomenar el tripijoc: tots dos conceptes són bàsics i necessaris en la trama, i s'entrellacen i es barregen i sense l'un no pot existir l'altre. Sense el vertigen de Scottie no hi ha pel·lícula i sense l'aparició d'algú que sembla sortir d'entre els morts (ja es tracti de Carlota com de Madeleine com -posteriorment- de Judy), tampoc.

És una obra cruel, tan cruel com resulta ser l'amor obsessiu de Scottie (al cap i a la fi, amor romàntic del pitjor!), embadalit per Madeleine però capaç de comportar-se com una bèstia amb la pobra Judy, mentre que ella ho suporta tot en nom d'un enamorament. O el perpetu desengany de Midge, sempre esperançada i sempre frustrada. 

Kim Novak (Madeleine i Judy) i James Stewart

Quan a la banda sonora, li devem a Bernard Herrmann, assidu col·laborador de Hitchcock, que va saber entrar en el seu món retorçat com cap altre. Trobarem un motiu bàsic, d'introducció al vertigen, que ens porta a l'estil de Prokofiev; un segon motiu (el misteri de Carlota), i un tercer de romàntic (tema de Madeleine). Es tracta d' una música extrema i expressiva, obsessiva com la ment dels seus protagonistes, i en la que reconeixerem algun eco de Wagner al tema d'amor.

Un comentari quan a les interpretacions: no sé si James Stewart va ser una bona tria per fer de Scottie. Personalment el trobo massa tou en les escenes de la vida diària, tot i que fa prou bon paper en els moments dramàtics. Però és clar, això ja són gustos personals. Sí que em va agradar molt Kim Novak en el seu doble personatge.

I no feu cas de qui digui que té escenes massa allargades: cada minut de la seqüència en què es segueix Madeleine en el seu anàrquic passejar és or autèntic.

Per si us interessa deixo un enllaç a una crítica/anàlisi de la pel·lícula a la revista Fotogramas:

Anàlisi

I aquí l'astoradora banda sonora: Motiu del vertigen, motiu de Carlota, motiu d'amor o de Madeleine.

Banda sonora de Vertigen 

Fitxa:

Pel·lícula: Vertigen (D'entre els morts)

Títol original: Vertigo

Títol en castellà: Vértigo (De entre los muertos)

Basada en: La novel·la D'entre les morts (1954) de Pierre Boileau i Thomas Narcejac

Génere: Suspens, problemes psicològics

País: USA

Idioma original: Anglès nord-americà

Any d'estrena: 1958

Música: Bernard Herrmann

Director: Alfred Hitchcock

Intèrprets principals: Barbara Bel Geddes, Tom Helmore, Kim Novak, James Stewart

Kim Novak i Tom Helmore