diumenge, 1 de juny del 2025

Encara queden dolents (de cine i TV)

 

Ian Mcdiarmid com el senador Palpatine,
l'antagonista principal (i ocult) a Star Wars


Doncs sí, encara havien quedat dolentots al tinter i avui en passarem uns quants que trobo prou interessants.


Alexander Sebastian (Notorious, Alfred Hitchcock, 1946)

Alexander i Alice, l'amor impossible, l'amor condemnat. Claude Rains és el personatge més interessant, l'actor més en el seu paper, el personatge que realment et colpeix en tota la pel·lícula. Només una preciosa Ingrid Bergman està a la seva alçada. Alex està enamorat, Alex estima de veritat, no com el plasta de Devlin (un pesadíssim Cary Grant que vaig trobar molt antipàtic en tot el filme). Que Alex és un nazi? Sí, d'acord, però almenys ell tracta a Alice amb tota la tendresa i l'afecte que ella es mereix. Llàstima de la mare, que és una bruixa i el té completament ofegat. Ho sento, però quan s'acaba la pel·lícula gairebé sap greu que la Bergman no hagi decidit convertir el seu marit en un devot de les esquerres i enviat el tonto i malagradós del Grant a fer moltes punyetes!


El fabulós actor francès Claude Rains fa un paper
excel·lent com a Alexander Sebastian, el més destacat
Notorious (en castellà Encadenados)




La marquesa de Merteuil (Dangerous Liaisons - Las amistades peligrosas, Stephen Frears, 1988)

No hi ha gaires personatges tan malintencionats, manipuladors, enganyadors i perversos com aquest. Sembla que la bondat, la delicadesa o simplement l'amabilitat no tenen cabuda en el seu cor. I així i tot és una dona fascinant. Quant a Glenn Close, està simplement superba. Algunes persones troben que no dóna el tipus (massa gran i no molt guapa), però jo la vaig trobar perfecta, perquè aquí no es tracta del físic, sinó d'una interpretació impecable. I no patiu, que finalment pagarà juntes totes les seves culpes. I no fa cap pena, ni de bon tros.


Glenn Close impressiona, i no pas poc, com la marquesa de Merteuil



Tuco, Rubio i Sentencia (Il buono, il brutto, il cattivo - El bo, el lleig i el dolent, Sergio Leone, 1966)

És que no se'n salva ni un, els tres són per tancar-los, només es diferencien en les seves maneres. Aquesta és una de les poquíssimes pel·lícules del far west que m'agraden, i suposo que és perqué, com ja han dit molts crítics, no és en absolut un western sinó una trama que podria haver-se ambientat en qualsevol guerra civil de qualsevol època. Funcionaria al Japó dels Tokugawa, al bello civile entre César i Pompeu o a l'Espanya del 36 al 39 igual que ho fa a la Guerra de Secessió dels USA.

S'ha de remarcar el fantàstic treball actoral, tots tres estan perfectes, cadascun en el seu paper. Ara, la pel·lícula com a tal ja és una obra mestra portada a terme per Sergio Leone de forma impecable. Un filme totalment recomanable.



D'esquerra a dreta, Lee Van Cleef (Sentencia, el dolent),
Clint Eastwood (Rubio, el bo) i Eli Wallach (Tuco, el lleig)



La Bruixa Blanca (The Lion, the Witch and the Wardrobe - Les cróniques de Narnia: el lleó, la bruixa i l'armari, Andrew Adamson, 2005)

Tilda Swinton és, sense discussió, el millor del filme. Va saber donar a la Bruixa Blanca una fredor, un aire de menyspreu, una malignitat, totalment creïbles. Aquesta actriu tot-terreny está bé a tot arreu, faci el què faci. S'ha consagrat com una dolenta de cine amb tots els ets i uts.



La grandíssima actriu Tilda Swinton com La Bruixa Blanca




Josef Mengele (The Boys From Brazil - Els nens del Brasil, Franklin J. Schaffner, 1978)

L'impecable Gregory Peck, heroi indiscutible de tantes pel·lícules, fa aquí un paper totalment sorprenent, el del pervers doctor Mengele, en aquesta cinta molt de la seva època, però prou distreta i interessant. Amb James Mason i Laurence Olivier com els seus antagonistes, Peck construeix un personatge aterridor, amb una aparença externa amable i atraient, i una mentalitat fosca i retorçada, implacable. 


Gregory Peck està fantàstic en el paper de Mengele



Max Zorin y May Day (A View to a Kill - Panorama per matar, John Glen, 1985)

Dos dolents de cinema que són la nit i el dia, i no pretenc fer cap acudit amb el seu aspecte físic. Max Zorin és la ment perfecta, la intel·ligència despietada i l'ànsia de poder. May Day és apassionada i lleial, forta i ben capaç d'estimar. Entre tots dos, Cristopher Walken i Grace Jones, es berenen amb patates el tòtil del Roger Moore, que sembla ben bé que baixi de l'hort.



Cristopher Walken i Grace Jones, un tandem espectacular




Lorne Malvo i Lester Nygaard (Fargo, temporada 1, Noah Hawley, 2014)

Lorne és un fred assassí a sou i Lester un amable agent d'assegurances, però tots dos posen en marxa una trama de crims que trasbalsa completament la normalment tranquil·la població de Bemidji, a Minnesota. En mig d'una espectacular nevada la gent cau com a mosques, mentres una policia molt dedicada i un policia insegur i espantat van traient l'entrellat de tot plegat.

De totes les sèries de la marca Fargo, aquesta (que és la primera temporada), la segona temporada, i per la seva banda el filme original, són de lo milloret del cine i la TV dels 2000.


A l'esquerra, Martin Freeman com a Lester Nygaard. A la dreta,
Billy Bob Thornton com a Lorne Malvo. 
Quins dos actorassos.



La reina-madrastra (Snow White and the Huntsman - Blancaneus i la llegenda del caçador, Rupert Sanders, 2012)

Quina bírria de pel·lícula, mare meva. Però Charlize Theron està fantàstica, guapíssima, i, és clar, fent el bon treball a què ens té acostumats. Em trenco de riure quan el mirallet màgic diu que la reina ja no és la més bonica del regne. Aquest estúpid mirall té pa a l'ull. Mira que trobar més maca la pàmfila de la Kristen Stewart! Ni guapa, ni elegant, ni estilosa, ni res de res. La Theron li dóna cent (o mil voltes), i la pel·licula, que ja era dolenta, entra en l'absurd total.

I si almenys la Kristen fos millor actriu... Però de cap de les maneres, vaja!



Charlize Theron com la fascinant Reina Malvada.
Serà dolenta, però és més maca i millor actriu que la
pressumpta protagonista



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada