Fa molt de temps que volia escriure aquest conte. No sé si me l’he inventat jo o és el record d’alguna cosa que vaig sentir o llegir ja fa molt de temps, quan es parlava més d’aquestes coses. Ara ens preocupa més el terrorisme i la crisi, però, estem ben segurs que ha desaparegut, aquesta amenaça?
Tot va començar amb una llum encegadora, amb un llampec sense so. Després una tremolor, una ona de xoc que ondulava l’escorça terrestre com si fos la superfície d’un estany. Parets, sostres, terres, mobles, bigues, portes, vidres, sòcols, baranes, rajoles, reixes, columnes, tota la glòria de l’arquitectura es va convertir en pols.
El tro es va sentir molt, molt després, havia ja passat una eternitat de segons quan la vibració monstruosa arribà a freqüències audibles per a en Ray i la seva família. Per sort, van perdre el coneixement i això els va permetre resistir la tensió espantosa que aquell so va provocar en tot el seu cos. La major part d’éssers vius no van ser capaços de suportar-la.
Quan en Ray va obrir els ulls, tot era foscor, i se sentia un lleu degoteig d’aigua, ben lluny. A prop, unes minses respiracions li van dir que la seva família devia estar viva. Es va arrossegar cap a ells i els va anar despertant. No hi eren tots; uns quants, com ell, havien quedat aixoplugats en l’espai que deixava una cúpula de pedram, la resta estaven aixafats, esclafats, sota tones i tones de runa. No es que la seva situació fos gaire afalagadora, lluny de la llum, de l’aire, de tot socors. Però en Ray i els seus eren uns supervivents nats.
S’havien criat menjant el que trobaven entre les deixalles d’altres més afortunats. Coneixien el fred de l’hivern i les seves humitats, quan arreu els racons són molls i l’única escalfor s’obté de tots els cossos ben junts. Coneixien la calor sufocant de l’estiu i la manca d’aigua, el terra roent del migdia, la sequedat extrema que matava les plantes, aquell intentar dormir quan sembla que fins i tot la pell t’abriga massa.
No gastaven capricis ni manies, i els deixaven indiferents les cabòries dels seus veïns, atrafegats per tenir cada dia més objectes, més tecnologies, més vestits, més colors als seus cabells, més requisits a la seva taula.
En Ray era prim i esmunyedís, va aconseguir escolar-se per un estret passadís entre roques, poc més que una escletxa; el altres, darrere seu, feien passar els seus cossos amb cura infinita entremig d’aquells porus del desastre, amunt, amunt, cap on intuïen la llum.
No van arribar a fer-se cap pregunta, el temps semblava no passar, deu segons, deu hores, deu dies, qui ho sap? En Ray i els seus van sentir l’aire més fresc per sobre dels seus caps, i finalment, amb un esforç titànic, empeny, estira, van apartar una roca i van sortir a l’exterior.
Però, què era el que estaven veient? Als seus peus s’estenia una plana infinita de pedruscam gris i polsós. L’aire que havia semblat tan pur des de dintre de la runa, en realitat era quasi irrespirable, espès, sufocant. I gens nítid; es podia dir, amb prou feines, que era transparent fins unes passes més enllà, després es condensava i s’enfosquia com si en lloc de gas fos un líquid brut i contaminat. Van mirar el cel i no van veure sinó un sostre gris, un núvol de tempesta llis, monòton, que absorbia la llum i només deixava passar una claror somorta.
I un silenci paorós, de mal averany. Que eren les taques sense forma que aquí i allà sobresortien dels pilots de runa, cobertes d’una espessa capa de pols, immòbils? Per què el xiulet del vent els va semblar un udol esfereïdor? Es van mirar, estaven sols, què era el que havia passat estava més enllà del seu enteniment. Només podien comptar amb el seu indomable instint de supervivència per passar aquell tràngol. Un dels petits va començar a emetre un lleuger gemec, en Ray se’l va mirar i de seguida va veure per què: al voltant de la boca i dels ulls estaven apareixent unes petites nafres. Es va adonar que ell també en tenia alguna, i tots els altres, uns més, altres menys, semblaven afectats per aquell estrany fenomen. Però tots eren forts. Resistirien.
No quedava sinó fer alguna cosa de profit. Abans que res, buscar l’origen d’aquell soroll d’aigua que no havien deixat de sentir. Començarien per beure i apaivagar la set que els rosegava. Després, el menjar. Alguna cosa en traurien, del desastre. No semblava que hi hagués gaire competència i les fonts de proteïnes estaven escampades arreu. Trobar aixopluc no seria difícil, eren de fàcil conformar i tots amuntegats, protegits del vent per una paret, dormirien ben de gust.
Mentre localitzaven el degotall, un d’ells va distingir un moviment caut. Uns metres més enllà un cos petit i fosc sortia d’un pilot de sorra, i després un altre i un altre... Es desplaçaven amb rapidesa un cop lliures a la superfície. Aleshores els van veure bé: dues antenes, sis potes articulades, un cos llis, dur, brillant sota el polsim. Eren paneroles! No semblaven espantades ni preocupades, ben al contrari, es comportaven amb total confiança en aquell medi nou, totalment adaptades a aquelles condicions ambientals estranyes. Podien sobreviure molt més fàcilment que en Ray i els seus, però aquests no es rendirien fàcilment.
En Ray va mirar els insectes i després va aixecar el cap i va ensumar. Els seus bigotis llargs i sensibles detectaven fins la més lleu partícula d’olor, d’humitat. L’aigua era ben a prop. Amb passes curtes i ràpides es va esmunyir, la cua va serpentejar i la seva família, esbufegant i tremolant, va seguir a la rata més vella i sàvia del grup sense cap dubte, ben determinats a conquerir el nou món. De moment el compartirien amb les paneroles, qui sap qui es faria finalment l’amo del planeta devastat per la bogeria dels humans.
Voto per les rates, sempre les he considerades resistents, intel·ligents, valentes, ben capaces d'enfrontar-se als perills de l'existència. Però la panerola pot subsistir en condicions tan extremes... Per qui voteu, vosaltres?
 |
| Gunkanjima, ciutat fantasma |
.
